.
Quan arriba el mes d'octubre, aquí a Rubí,
des de fa ja 11 edicions,
tenim la sort de caminar per la ciutat
i trobar-nos amb fotografies en tamany important.
Vull dir que les heu de veure sí o sí,
o sigui que ja esteu acostumats que el 30 de setembre o l'1 d'octubre
ja tenim imatges penjades, per exemple,
a la plaça del doctor Guardiet, a la biblioteca,
a l'antiga estació i a diferents places de la ciutat.
És el festival Lanú que arriba aquest octubre a la seva edició número 11
i ja sabeu que l'any passat i altres anys hem parlat sempre
amb el seu responsable màxim, el Carles Mercader,
el director de la ANU, que tenim el telèfon
perquè ens faci també 5 cèntims del que suposa aquesta 11a edició.
Carles, què tal? Molt bon dia.
Hola, bon dia.
Escolta, sé que estàs molt enfeinat perquè t'esperàvem aquí
i és el que té ser el responsable d'un certamen
que té ja una solera important i un reconeixement internacional.
O sigui que la pregunta és obligada i te la faig sempre.
Et pensaves al 2015 que ara estaries parlant d'una 11a edició de la ANU?
Doncs, com que estic una persona molt ingenua i molt entusiasta,
sí que ho pensava.
O sigui, la meva voluntat era aquesta.
El que no sabia és tota la complicació que hi ha
per portar endavant tant sebo l'empresa cultural en aquest país.
Però la meva voluntat sí que era una cosa que podia tenir
molta bona projecció i molt futur.
I aquesta 11a edició, recordem que està organitzada a la ANU
per l'associació Ull per Ull, que tens el suport de l'Ajuntament de Rubí,
però també de la Generalitat i la Diputació de Barcelona.
Com ha canviat la ANU, diguem, des de la primera edició a aquesta?
Bé, primer que s'ha fet més gran a nivell d'estructura.
Al principi em va apostar per una qualitat.
Era molt més petit el format, però vam apostar per la qualitat
i la cura de les presentacions dels treballadors dels fotògrafs.
I això no ha canviat.
L'únic que sí, acabat el nivell de gestió,
que com tu molt bé dius, tenim recolzament de més institucions
i això fa que sigui un projecte que té molta burocràcia darrere.
Perquè també puntualment hem tingut ajuda d'Europa i del Ministeri de Cultura
i això fa que estigui enrabassat a vegades.
En guany, el lema de la ANU és totes les pantalles del demà. Per què?
Sí, primer per ser una cosa desevident,
que potser no era evident ja fa 10 anys a festivals,
ja s'apuntava però no era tan clar,
és que les imatges, i entre elles la fotografia,
però tot tipus d'imatges s'estan consumint i socialitzant
a través de les pantalles.
Això no vol dir que s'hagin validat els formats,
com el paper o les parets de les exposicions,
però el 99,9% de les imatges que comptem un dia
és a través de pantalla.
Jo us volia fer una reflexió sobre el moment,
perquè com hem arribat aquí,
i els problemes que comporta això.
Problemes i també beneficis,
o democratització de la mirada,
o també tota la problemàtica que estem visquent
i que hem de canviar perquè no vagi pitjor en un futur.
Parla'ns d'aquesta problemàtica.
Què és el que veus tu més greu d'aquesta manera de fer,
més democràtica d'una banda, la fotografia,
però potser en accés, no?,
a través d'aquestes pantalles que estaves comentant.
Sí, el gran parir primer és que hem de deixar de mirar la realitat,
el nostre món que ens envolta.
Això és el primer parir,
i la primera causa del problema,
que ja no mirem el món ni ens mirem nosaltres mateixos.
I això sí que és la culpa de les pantalles,
però, bueno, l'addicció és nostra, eh?
I llavors les imatges, més que ser contemplades,
ens estan contemplant elles,
ens estan devorant elles mateixes.
estan traient temps i espai de reflexió.
O sigui que, diguem que passem massa temps
amb aquestes imatges que moltes vegades es fan servir
per mostrar una realitat a les xarxes socials que no és real?
Bé, té diversos problemes.
Primer, ens dona la sensació que estem molt informats
i molt en contacte amb el món,
quan és evident que és mentida,
i això podríem parlar d'aquests conceptes nous
que són de la postveritat
i de les fake news,
que sembla que les opinions
ja no tenen jerarquia,
doni igual que opini un catedràtic
de biologia que algú que no té estudis.
O sigui, no totes les opinions
ni són respectables
ni tenen la mateixa jerarquia.
I en aquesta suposada democratització,
que és mentida,
també està passant amb les imatges.
Les imatges han cregut en un acte banal
que estem rodent d'imatges,
no podem absorbir tantes imatges
que veiem al dia
i fer que no les contemplem.
I això té un poder narcotitzant,
perquè ens agrada molt més d'imatges,
però s'estan adormilant
i adormiscant aquestes imatges.
I nosaltres ens estem prenent la mirada.
Tantes imatges que mirem,
però potser no observem,
però després, com dius tu,
no es fa una reflexió, no?
Exacte.
Aquesta cosa tan emotiva,
tan portada per l'emoció,
que és el que està entre les xarxes
i això s'està traspassant
a la vida social i col·lectiva,
perquè al final també
el concepte com de postveritat
s'està portant al concepte de postdemocràcia
i això pot ser molt lesiu
per a la nostra societat i convències en un futur.
Ens està passant també
la contemplació de les imatges.
Fa que ens entrem en un estat
de catarsis o d'ataxia,
més d'ataxia,
de que estem com narcotitzats i adormits
davant la veritat.
Parla'ns una miqueta dels convidats,
perquè ho dèiem abans,
és un festival que neix aquí a Rubí,
però que té ja una fama internacional
i no sé si això, diguem,
et facilita més la feina o no
a l'hora de trobar convidats, Carles.
Bé, estem en un moment molt interessant
per a l'imatge i també per a la fotografia,
concretament,
perquè és un moment de crisi.
Té un moment de crisi de la mirada
i un moment de crisi de la nostra narrativa.
I llavors, però hi ha gent
que d'aquesta mancança vital
està fent treballs molt interessants
i llavors no és tan difícil.
A més a més, com que té plantejament internacional,
hi ha gent que està fent coses molt potents
a tot el món,
inclús aquí a casa nostra,
tant a Catalunya com a Espanya.
Parla'ns, això sí,
d'alguns referents
que tenen una trajectòria internacional
important,
com l'Alberto García Àlix.
Sí, bueno, l'Alberto primer
que és un honor per nosaltres
que estigui aquí,
perquè és una persona
que mirem molt la seva trajectòria
com a fotògraf,
també perquè li teníem...
teníem pendent que vingués,
perquè fa deu anys
que hem intentat que vingués aquí
i per un problema personal
d'ell d'un fermatà no podeu venir,
i estava pendent la seva estar d'aquí.
Llavors, ens fa molta gràcia
que hagi vingut deu anys després
amb la seva presència,
presentant un treball
que també s'empantalla,
un treball on ells mostra fotografies
i recita un discurs,
llavors també incorpora la paraula,
que és una cosa
que a nosaltres ens interessa molt,
i llavors està doblement feliç
aquest acte inaugural
que estigui aquí, a nosaltres,
que ens recolzi el festival
i també mostri la seva nova obra.
Digue'ns algun dels convidats
també que no ens podem perdre, Carles.
Pep, com ja sabeu,
el festival té com dos branques,
una és la part expositiva,
la que és durant tot el mes,
on hem curat diferents treballs,
on es reacciona sobre la fotografia
o les imatges en pantalla,
o que ens conviden sortir
d'aquest sistema
de capitalisme de les imatges,
com es diu,
i un capitalisme de l'atenció,
i ens ofereixen noves maneres
de mirar el món,
i llavors podria, com no sé,
recomanar el treball
del Tato Gustafson,
és un finés,
que aprofita les càmeres meteorològiques
o les càmeres de trànsit,
de tràfic,
per fer-se autorretrats
per tot el país de Finlàndia,
i fer un treball.
Estem observats per les imatges,
hi ha càmeres que ens graven
i ens fotografien constantment
sense el nostre permís,
però en benefici de la nostra sobretat,
ens diuen.
Bé, doncs com a ciutadans,
tenim dret,
i sabem que ens han gravat,
tenim dret de reclamar aquestes imatges.
Llavors aquest artista
juga amb això,
amb el control
que aplica l'Estat a nosaltres,
i amb els suposats drets democràtics
en conjunció amb les imatges,
que és un treball molt interessant.
Després també tenim
el treball de l'amint de Kuhlman,
que és el de la portada de...
la Mandina Kuhlman, perdó,
que és el treball que dóna portada
al cartell d'enguany,
que és una noia molt jove
que utilitza tots els referents
dels selfies
que es mouen per Instagram,
nosaltres vinculats a l'exhibició
i a l'exhibició
i actualització del cos de la dona,
on es riu,
moltes vegades,
i reflexiona
sobre l'exposició
de la dona
i els estereotips
de l'imatge de la dona
a les xarxes,
i per exemple,
sobretot en xarxes com l'OnlyFans,
on es monetitza
l'exhibició del cos
no de la dona.
I és molt interessant
perquè està en el lliure bastant,
és com molt divertit.
La fotoportada es veia
sense un selfie
amb el mòbil
pintada amb una màscara
com de pallasso,
no?,
d'aquesta exhibició
i vull dir que
que fem tots
amb la nostra imatge
a les xarxes.
Per últim,
també ho va anar
al treball
del Xavi Bou,
que és molt interessant
perquè
ja es veia
altres
màquines
que no siguin
exactament fotogràfiques,
i es va servir
càmeres de cinema,
perquè
vol fotografiar
el temps
i el moviment
del vol de les aus,
i per això
va disparar
com cinc fotogrames
per segon,
perquè de tot això
és un procés
molt tècnic
i molt curat,
que ell diu
ornitografies,
i que té
un referent
en una pantalla
com més antiga,
que era
el procés
adivinatori
dels auguris,
que miraven
el vol dels ocells
per saber
veure el futur.
Llavors,
el concepte de pantalla
és com molt ampli,
perquè
sempre han existit
les pantalles
i sempre
han fet les pantalles
per mirar,
però moltes vegades
són opaques
aquestes pantalles.
Això també és una cosa
que volem efectivament
en els treballs
que es posem.
No tot
les mirades,
massa llum
a vegades
en lluena
i quan en lluena
es posa
llavors
aquestes
duplicitats
de sentit
de les pantalles,
que no sempre
ens deixen veure
les realitats.
Després,
com dic,
la segona branca
de festivals
seria
la part
d'activitats,
llavors aquest any
apostem
per un canvi
d'ubicació
que és a la Teneu,
que és un espai
que és com
més acollidor
i podem mostrar
instal·lacions
més properes
que la gent
es podrà sentir
com més íntim
l'espai
i tindrem
una instal·lació
de cinema
expandit
basat en fotografia
de Luis Macías,
una instal·lació
molt poètica
del grup de teatre
Aplicimo,
el recital poètic
de la Lola Nieto
amb el seu sistema
de recitat
performatiu,
la fila
de fotollibres,
autopublicacions,
les xerrades,
música,
com a dir,
com a dir,
com a dir,
com a tothom
que s'apropi cap de setmana
a la Teneu
que gaudirà molt
de les activitats
que hem programat.
I a banda d'això
i d'aquestes jornades
també focus
que tenen lloc
aquest cap de setmana,
Carles,
també és un clàssic
les visites guiades.
Què feu?
Sí,
això estem molt contents,
ja podem,
tots els anys
i sempre van anar millor,
tots els dissabtes
al matí
a dos quarts
de la dotze
quedem a l'antiga estació
i fem una ruta
per a les instal·lacions
on jo explico
part de la curadoria
i de les instal·lacions
i funcionen molt bé,
cada cop funcionen
bé més i més gent,
gent que el pateix
cada any
i és una cosa
molt íntima
perquè al final
és com una família
perquè hi ha persones
que es passeja
per a la ciutat
i podem parlar
de tu a tu,
que això és molt gratificant.
I suposo que hi ha repetidors,
no?,
entre cometes.
Sí,
i a més sempre pregunto
i hi ha gent
que ve de fer
per exemple de Reus
o uns amics que venen
ja s'han fet amics
perquè després de 10 anys
es veuen un cop l'any
de Reus
a Terrassa,
sí,
sí,
hi ha gent que és fan
de les visites guiades.
Si haguessis de triar
entre les fotografies
així en plan gran
que dic jo
que estan penjades
a diferents equipaments
de la ciutat
o places,
quina triaries?
Ja sé que això
és com triar un fill,
no?,
però...
Bueno,
no,
sí, exacte,
és més impossible
triar
perquè tinc un vincle
gaire bé emocional
en cada dos treballs,
pensa que estic
tot un any,
bueno,
tot l'equip
estem tot un any
escollint i preparant,
llavors,
pensant que tot tingui
una coherència global
i llavors no podria.
A mi,
sí que hi ha zones
que queden com
molt ben vestides,
la zona de l'estació,
perquè allà
s'acullen moltes
moltes imatges
i, per exemple,
aquest any
hi ha l'instal·lació
del Carles Cansbondó,
que no és ben bé fotògraf,
és poeta
i poeta visual
i té una sèrie
que curiosament,
bueno,
curiosament no,
jo la coneixia,
es diu la Nú,
no?
com al festival,
on utilitza
una fotografia
del cel
i dels núvols,
perquè recordem
que nú vol dir núvol,
per fer una espècie
de transformacions
de les lletres
i de les imatges
que convido molt
a que la gent
s'apropi
i l'exili.
De cara a l'any vinent,
hi ha algú,
algun professional
que voldries
que vingués
aquí a la ciutat?
Hi ha molts,
molts,
per exposar
i per fer tallers.
Aquest any,
per exemple,
hem aconsellit
que vingui
la Vanessa Winship,
que ve de Londres
a fer un taller
de fotografia
que té
una trajectòria
impressionant.
Això sí que
no m'ho he imaginat,
que vindria
gent tan potent.
Bé,
en tot cas,
tens un any
o uns mesos
només,
perquè es treballa
de temporada,
podíem dir,
per intentar
que vingui
algú
que no ens vols dir,
perquè n'hi ha uns quants,
però en tot cas,
segur que ho aconsegueixes.
Carles,
moltíssimes gràcies
per aquesta informació.
Recordem
que la podeu consultar
també
a la pàgina
de lanu.cat,
allà teniu
tota la informació
i també
al web
de l'Ajuntament
de Rubí.
I ens veiem
per les places
o amb alguna d'aquestes
visites guiades
el dissabte al matí.
Doncs moltes gràcies
a vosaltres
per sempre convidar-me
a parlar
del festival,
que no és el meu festival,
és el festival
ja de la ciutat de Rubí.
Doncs perfecte.
Moltíssimes gràcies,
Carles,
un petó.
Moltes gràcies, Lídia.
Que vagi bé.