El 13 de novembre, a l'Auditori Vallonrat, tindrà lloc una cita que tenim moltes ganes de conèixer més detalls, perquè es diu Rubí, la Guerra Civil en color. És una proposta organitzada per al Centre d'Estudis Rubinencs, però la persona que està encarregada d'oferir-nos tota aquesta informació, no només de dades, sinó també de fotografies, que aquesta és la gràcia,
és el Manel Soler, que el tenim aquí a l'estudi, vell conegut de la ràdio, perquè bé, quan té un llibre per presentar, o algun llibre en projecte, o fins i tot ja sabeu que havia estat tertúlia d'aquesta casa. Què tal, Manel, com estàs? Molt bé, bon dia. Bon dia. Sí, sí, amb ganes, amb ganes de poder explicar una mica tot el que he anat recopilant els últims dos anys.
Dos anys perquè recordem, si no m'equivoco, l'última vegada que vas venir a presentar un llibre, ens vas dir que estaves preparant, no, diguem, una història del teu estir així més truculent que he dit abans jo, més de novel·la negra, sinó històrica. Sí. Bé, és una novel·la històrica, el que passa que també té una sèrie de... Bé, té una història al darrere que no és històrica, és a dir, té un argument al darrere que és...
que també és una trama semblant, no semblant, perquè clar, està traspassada als anys 30, una majoria de mitjans que avui en dia, per fer una trama policia que no existia. Però sí que hi ha una trama important, amb la presència de les màximes autoritats, en fi, vull dir que no parlo de Rubí Sol, eh? Personatges reals? Sí, sí, sí. De fet, el llibre té, no sé...
Més de 100 personatges segur que té, dels quals el 95% són personatges reals que van existir, que per desgràcia la majoria ja són morts, però que molta gent encara els coneix. I és això.
Estem parlant d'una novel·la que no has venido a hablar de tu libro todavía, però ja que estàs, ja que ens hem posat, tens alguna previsió de quan estàs llest? Estic ja amb l'editorial, o sigui que espero que em costi potser tres mesos o una cosa així, perquè clar, hem de repassar, hem de fer, bueno, té tot un timing, no? Suposo que potser pel gener la tinc ja.
O sigui que serà un dels llibres per Sant Jordi. M'espero. Esperem. Com a mínim aquí Rubí, espero que tingui un cert èxit o un cert renom, perquè al final hi ha una feina també al darrere molt important. Jo m'he permès el luxe, no soc historiador, no he posat... O sigui, hi ha molts peus de pàgina, però no ressenyo exactament d'on he trucat de cosa. Si algú vol saber-ho, li puc dir, no?
però sí que he posat totes les fonts consultades, i que me n'he deixat moltes, i amb això sol ja compro dues pàgines.
I això, són dos anys de navegar entre arxius, arxius municipals, no solament de Rubí, de Papiol, de Sant Quirza, de Terrassa, a la Generalitat de Catalunya, en fi, govern militar mirant consells de guerra... En fi, vull dir que ha sigut una tasca bastant àrdua, no?
Déu-n'hi-do. I d'aquí també, aprofitant tota aquesta tasca i aquesta informació, tenim aquesta xerrada que serà la setmana vinent i que, pel que m'expliques, podia ser molt llarga, però potser ho hauràs de resumir una miqueta, no? Sí, sí. La veritat és que volia ser una cosa bastant superficial, en el fons, perquè tampoc no pots aprofundir molt perquè si no et quedes en el dia 2 de la guerra.
Llavors, sí que és així, però tot i així, crec que només faré la primera part. O sigui, faré mig rubí en guerra, per dir-ho d'una manera, i deixaré l'altre mig per un altre dia. Si la gent està molt engrescada i diuen, no, segueix, segueix, jo puc seguir, no tinc problema. Però crec que val més deixar un espai per preguntes, perquè a la gent, suposo que li sorgiran dubtes o tindran...
al millor preguntes fins i tot personals, que al millor puc donar resposta. És a dir, en aquests moments, ara em sembla un vacile, però ser molt més d'alguns avis, d'alguns ruminancs, que ells mateixos. I això és molt... És una cosa que la portes a dins i et sap greu no poder-la transmetre. És a dir, que si algú aprofitant la xerrada vol obtenir informació o vol que li revisi una miqueta el seu cas, doncs ho podria fer sense cap problema.
I per què la Guerra Civil en color? A veure, és en color... Això ho vam afegir al final, a l'hora de plantejar, o sigui, que sortís a la premsa, no? És perquè, a veure, jo he intentat documentar-ho gairebé tot amb fotografies, a vegades amb molta relació, a vegades amb els personatges reals, i a vegades amb alguna cosa que té una certa relació, però bé, que trobo que queda bé, no?
Llavors, aquestes fotografies, quan veus un reportatge, d'alguna manera, si ens anem a la imatge, no a la fotografia, sinó al cinema, hem vist que hi ha programes que s'han fet últimament de la Guerra Mundial en color, o de la Guerra Civil en color, també hi ha alguns documentals, i crida molt més l'atenció de la persona que està escoltant o que està mirant.
Llavors, aquí estem parlant de recibir la Rubí. És a dir, llavors, trobar els personatges de Rubí no és una cosa fàcil, però n'he trobat bastants. Llavors, quan en trobes bastants, dius, bueno, i si els acoloreixo, no? Vaig aconseguir una web que més o més em deixava fer amb certa constància i sense haver de pagar...
Li vaig posar i, bueno, van anar a sortir més o menys bé. Té els seus problemes, no és fàcil colorir fotos, no és la Pungo i la Quito i ja està. Per exemple, hi ha una fotografia que és de la cavalleria del PUM, el PUM era un partit comunista que existia en aquells moments,
que acaba fatal, la meva novel·la ho explico molt bé, i aquest partit, diguéssim, com alguns partits d'aquella època i alguns sindicats, no sé exactament d'on ve aquesta tradició, però tots tenien armes amagades, i aquest el punt tenia fins i tot cavalleria. Tenia cavalls, tot. Això estem parlant de Rubí, eh?
No, no, no. Això és el PUM, és a Barcelona. El que passa és que un dels líders del PUM és el Pep Rovira, que és un rovinenc que té molta història i que surt a la meva novel·la de forma bastant densa. I això, el que et deia, la curiositat, que per colorir una fotografia de la cavalleria del PUM surten tres tios amb cavalls i hi ha un que porta una bandera molt gran, vermella, que posa PUM.
Doncs perquè sortís vermella la bandera, no t'explico la de banderes blaves que em vaig tregar abans d'aconseguir la versió. Perquè, clar, quan ho poses, ella és com menjar al forn. Ho poses i es va a colorir fins que et diu ja estic. Llavors, mira, i et surt la bandera blava. No, que era vermella, no? I ho pots posar. M'estàs parlant que fas servir la intel·ligència artificial o no? Sí, però suposo que al final ja és intel·ligència artificial, però no és que...
O sigui, són programes d'acoloriment de fotos. L'intel·ligència artificial es fa més aviat perquè inventi les fotos. Li dius, fes-me una foto, jo què sé, de franco, amb patineta. Però no... A vegades li posa tres peus, no? Aquest és el problema de l'intel·ligència artificial. Aquí el que estàs és...
agafar-me una foto i dir-li que tria els colors que creu que poden anar allà. Llavors, sí que és intel·ligència artificial en quant a que utilitzes ordinadors que d'alguna manera han de pensar quins colors li posen a cada cosa, però no deixen de ser com uns programes, més que un algoritme més complex que podria ser la intel·ligència artificial.
De quantes fotos estem parlant, Manel? A veure, si fes tot el passe seguit, hi ha com 130 diapositives, diguéssim. No són 130 fotos, eh? Hi ha algunes diapositives que tenen 3 o 4 fotos i n'hi ha algunes que són senzillament alguns esquemes que he fet jo per poder explicar determinats moments de la guerra o coses que poden quedar en el tintí.
I què és el que més et sorprèn, després de tota aquesta feinada de documentació i de buscar, de fets que hagin passat a Rubí relacionats amb la Guerra Civil? A veure, el que em sorprèn... Bé, no és que em sorprengui, és que quan busques i busques i busques i busques acabes trobant coses que estaven una mica raconades o que no s'havien tocat. Sempre els historiadors de Rubí, que han fet molt bona feina, evidentment han tocat alguns temes amb profunditat...
però sempre hi ha algun raconet on trobes un detall que dius, ostres, aquesta és bona, no? I això, llavors, això és el que li dona una mica més de salsa tant a aquesta conferència com al meu llibre, sobretot al meu llibre, on aprofito totes aquestes anècdotes que he anat trobant per donar-li una mica més de salseta, no?
Què pots trobar? Al final, la història de Rubí, per més que és coneguda, és coneguda per unes quantes persones. Tampoc no molta gent s'ha posat a aprofundir. Si tu preguntes a qui, Rubí, que recorden de la guerra o que hagi arribat de la guerra, la majoria et diuen que van assassinar el doctor Guardiat.
Les altres 12, 13, 14 persones, segons com vulguis classificar, que moren per aquí és com si no haguessin existit. Després, res, que el meu avi va anar a la guerra, el meu tiet va anar a la guerra, el meu cosí va anar a la guerra, i aquest va tornar i aquest no va tornar. I després els...
Els que tenen més històries són els que diuen, bueno, llavors van anar a França, i de França van estar un temps, després un camp de concentració, i després van tornar. Això seria una mica el compendi general del que hi ha de la Guerra Civil. Però la Guerra Civil aquí és un període de...
de dos anys i pico llargs, que em van passar moltes coses. Primer, a banda de la part violenta, que al principi, on la gent d'esquerres, no exactament els líders d'esquerres, sinó algunes patrulles que es van accedir, que, per cert, com a exclusiva... Va, vinga. Com a exclusiva, no, vull dir que sempre s'ha dit, s'ha dit, que eren gent de fora que van venir de fora, els que van assassinar.
i la majoria eren gent de dins, o sigui, eren gent d'aquí del poble. Qui hi hagués algun col·laborador escaducer que fos de fora, tampoc no ho puc negar, però quan has llegit una pila de Consells de Guerra, te'n dones compte que es va recollir bastanta informació en els Consells de Guerra, és a dir, quan un...
un jutjat, diguéssim, una persona jutjada, li demanaven el seu testimoni, i deia, doncs mira, això no va anar com dieu, sinó que va anar així, i podeu demanar el testimoni a aquest senyor i a aquest senyor. Doncs aquests testimonis apareixen després, és a dir, d'alguna manera els judicis no eren tan... no estaven tan mal fets com a vegades s'ha fet creure, això és una cosa que jo he descobert almenys... Si vols dir que sí que hi ha documentació...
Sí, sí, no, i que de forma... És fàcil, tu de seguida dius, bueno, és que després de la guerra et va haver tota una sèrie de judicis que eren una pantomima i no sé què, tal i qual, i aquí va enfosellar molta gent i tal. Bueno, tot això s'hauria de posar... O sigui, a qui van enfosellar, per què el van enfosellar, i tindríem sorpreses, més d'una. Una mica en el llibre també ho explico, no? Però que el que vull deixar clar és que... O sigui, que la justícia en si...
d'alguna manera, encara que fossin advocats que designava el propi exèrcit, etc., en els consens de guerra, al final el que s'ha accedit, o sigui, el que va més enllà del que hauria d'haver estat, són les condemnes. O sigui, sobretot les condemnes a mort, evidentment, però també les condemnes que es van fer, que es feien... O sigui, a quasi tothom se l'acusava del mateix i a quasi tothom li posaven 12 anys i un dia, o si es considerava que havia fet alguna mica més de merder, doncs una mica més.
però les condemnes aquestes sí que semblen fetes a boleo, al final el jutge deia avui estoy de buenas hago esto y mañana estoy de malas hago lo otro. Seria cert no tant en quant a un dia i un altre, sinó una mica en el transcurs del temps. És a dir, el pobre que el van jutjar poc després d'acabar la guerra...
teníem els números que van malament. Els que els van jutjar d'un any, dos anys, tres anys més tard, no va ser així. Jo, per exemple, entre els meus propis... O sigui, sota el meu criteri, de les sis persones que van afusellar d'aquí a Rubí, n'hi ha una que... Bé, no sé, es pot explicar. Ho explicaràs, no?, el dia 13 o no? Sí, però si m'enrotllo molt amb les víctimes del principi de la guerra no explicaré res més.
Llavors, hi ha una que... Perquè això estem parlant del final, estem parlant de quan aquestes persones els detenen i després se'ls afusellen. Llavors, aquesta persona que et dic és una que l'únic que va fer és acompanyar, o sigui, acompanyat de 13 o 14 persones més,
se'n va anar a Can Oriol a buscar el Josep Grau, que era un dels que acabaran matant amb el doctor Guardiat, que era un senyor que tenia una empresa de pintura. Pintava i tal. Això sí era de dretes i havia estat fent política. Llavors, potser si ets molt bon orador, arriba un dia que t'estan esperant, no?
i amb aquest van anar en grupó a buscar-lo i no el van trobar. Llavors van anar un altre dia, quan van saber on s'amagava i tal, i allà sí que van anar una vintena també, i el portaven cap a la presó. I diuen que aquest deia, hauríem de matar-lo, hauríem de matar-lo. Hauríem de matar-lo, hauríem de matar-lo, va acabar fusellat. Els altres 16-17, n'hi ha uns quants que també ens van jutjar, però com que ningú va dir, havia dit això, doncs...
I, en canvi, tinc gent contrastada, que, per exemple, hi ha un personatge que és el Gordito. El Gordito és el dolent de la pel·lícula, una mica. El Gordito és un xaval que, quan comença la guerra, té 17 anys, fins al desembre no fa els 18, i és el braç executor. És el que la majoria dels assassinats, els primers assassinats que es fan, 5 o 6,
Ell confessa en un petit article que surt a la Vanguardia, amagat, que costa de trobar perquè els noms que li posen són una mica diferents, etc. Però aquest l'acusa, s'autoacusa d'haver matat, ja dic, no sé si són sis persones. Llavors, la meva suposició, pel que diu ell, pel que diuen els altres, pels testimonis que hi ha en diferents conscients de guerra, és que realment ell és el que va disparant
però tampoc és el cerebro de la banda. És l'executor, no? Sí, és el que quan corren la persona que la tenen allà per matar-la, hi ha algú que li diu, venga, gordito, i el gordito treu la pistola i el mata. Això podria ser una visió, clar, jo és el que poso la novel·la, tampoc vol dir que sigui exactament la real, però sí que totes les meves suposicions estan bastant basades, fonamentades.
no neixen de banda, perquè si de gara voy a pintar-me que tots eren d'aquí d'entro i no eren de fora, doncs no, quasi tots eren d'aquí d'entro. I això ho explicaràs al dia 13 també, aquestes anècdotes, aquestes històries que són... Jo ho explicaré una mica per sobre, perquè les que pensen que són només d'assassinats ja són... que passen just a Rubí...
potser són 7 o 8, i després hi ha uns quants de rubinencs que són assassinats fora, que tenen relació amb Rubí, i fins i tot n'hi ha algun que la relació és mínima però que també està inclús per a ell. Però bé, jo explico coses curioses, com per exemple la famosa creu dels caiguts d'aquí a Rubí, no sé si algú de vosaltres que sou molt joves no ho deveu recordar. Jo no. Però bé, hi havia un monument a los caídos, però a los caídos només d'un bàndol. Llavors aquest monument era una creu molt gran, que després es va tirar a terra,
i tenia una placa on apareixien tots els caïdors, els quals s'ho manatjava amb aquella placa, i que el 18 de juliu de cada any, a la nit, anaven els...
els nois de l'AOJE, que era l'Organización de Juventudes Españolas, i no van allà fent com una guàrdia de nit i tal, amb uns focos encesos, emparant totes aquelles ànimes d'aquelles persones que havien mort per culpa de los rojos, per Espanya i per la pàtria. Llavors em fa molta gràcia haver trobat dins d'aquesta llista, que sí que ja no tinc la placa, perquè curiosament no he trobat cap foto enlloc, no existeix cap foto d'aquella placa,
però sí que hi ha una mena d'esquela que es va fer en el moment de preparar tot això de les creadors caiguts, no sé si es va facilitar a la gent o el que sigui, però és com un format d'esquela. I aquí apareixen els noms de tots. D'aquests noms n'hi ha un que era un soldado de la República, és a dir, no tenia cap relació, o sigui, se'ls va colar, perquè no era de los suyos, diguéssim. I després n'hi ha un altre que és més divertit encara, que és un que és més inventat, és un tio que no existeix. Ah...
És un tio que es diu Emilio Escobar, que, com tothom sap, era un militar retirador. És mentida. I és mentida, i sé que és mentida, i sé que no existeix aquest, perquè a qui volíem posar... El que passa és que estava equivocat el cognom en les notes que havien fet els que controlaven tots els assassinats per part del...
de la justícia franquista, diguéssim. Ells feien fer unes llistes, els alcaldes i tal, i el que no es van equivocar.
Aquest senyor no es deia Emilio Escobar, sinó Emilio Soler. Curiosament, igual que el meu germà. I, a més a més, per més dintre... O sigui, no sé ben bé... O sigui, jo directament no sabria qui és, però era el cunyat d'un tiet meu. Llavors, bueno... O sigui, que familiar, al final, hi havia alguna cosa. S'assemblava el nom de meu germà, però el personatge en si era un senyor de Terrassa que intenta escapar d'aquest matí. Era un contramestre d'una empresa...
i ve a Rubí a casa de la sogra, i se'n va a casa de la sogra, i el venen a buscar aquí a Rubí, se l'emporten, va desaparèixer i aquest no es va trobar el cadàver. Però, sigui perquè no es va trobar el cadàver o pel que sigui, va quedar el nom escrit,
i van posar Emilio Escobar, després algú dels franquistes se'n va donar a compte de l'error com fos, va tachar amb llapis l'Escobar i va posar Soler a sobre. I llavors ja tot quadrava. De cop vaig veure la llum, el dia que vaig veure això, que això ja ho havia vist abans, però és el que passa amb aquestes coses, quan vas mirant aquí, allà, allà, vas fent com una mena puzle gegant, i al final aquella peça que havia d'anar amb allò vermell resulta que és una peça que va a l'altra punta amb una corbata. I la peça de la corbata és la que et resol el tema.
Doncs, Déu-n'hi-do a unes quantes anècdotes que explicaràs i, com dèiem, més encara que tindràs i que faràs servir dins d'aquest llibre que estàs allà pràcticament en gestint i que també voldrem que vinguis aquí a explicar-nos. T'ho fareu.
Ja sabeu que el dia 13, la setmana vinent, a les 6 de la tarda, a l'Auditori Vallonrat, aquesta conferència, la guerra civil en color aquí a la ciutat, gràcies a tota aquesta tasca de documentació i repictació que has fet, Manel, i segurament que hi haurà molta gent que voldrà saber-ne més encara.
Jo crec que sí. I faràs la segona part. Sí, sí. Si tot va bé, sí. Almenys per la informació ja en tens, per fer-ne una segona part. Manel, moltíssimes gràcies. A vosaltres. Que vagi bé. Adéu.