Som al Teatre Municipal La Sala, a la primera planta, al bar, i estem amb T de Teatre, amb l'Àgata, la Marta i la Mament, d'aquesta companyia, que ja són un petit clàssic d'aquí del teatre, perquè estan acabant els assajos d'avui No ploraré, l'obra que podrem veure una mica en primícia en aquestes preestrenes del programa de residència de La Sala, aquest cap de setmana, aquí a Rubí. Àgata, Marta, Mament, molt bon dia. Molt bon dia, què tal? Bon dia. Hola, bon dia.
Comencem per això. Per qui no sàpiga molt bé què és això del programa de les residències, expliqueu-nos una mica què és i la vostra experiència, perquè hem estat mirant i, com a mínim, més de 10 anys segur que fa que ja l'esteu fent, oi? Sí.
Sí, sí, i tant. Fa moltíssim de temps que venim i per nosaltres és un luxe poder disposar d'una sala durant uns dies on poder acabar de muntar l'obra, acabar d'ajustar llum, so, escenografia, posar tots els elements. Per nosaltres és vital, no?
És un intercanvi, nosaltres ens cedeixen aquesta sala per poder assajar amb l'escenografia, que no sempre és possible, i així ens permet també provar-la de veritat abans d'estrenar, i aleshores fem un passe, que en aquest cas és el dia 29,
un bolo aquí, fem com una preestrena, que ja s'ha convertit també en un clàssic nostre, o sigui, a canvi, fem aquest bolo, diguéssim, perquè la gent de gaudir, ai, de gaudir, de Rubí, pugui gaudir de l'obra de la nostra estrena. Que tenim molt bona acollida sempre amb la gent d'aquí, vull dir que els passes aquests primers, que sempre són difícils, i en canvi que ens ho posen molt fàcil, normalment el públic estan molt... Ja ens acompanyen de pantans anys, que llavors ja ho riuen tot.
És veritat, aquí sortim guanyant tots, perquè sí que tenim aquesta preestrena, un preu que no és el que es veurà després, tampoc, a Barcelona a l'obra. Saludem la Carme, que s'incorpora a l'entrevista. Carme, què tal, com estem? Hola, bona tarda, molt bé. Ja pel tema aquest de la residència, tenim l'escenari de la sala, esteu provant, a banda de com funciona el text i aquestes coses, doncs el que dèieu, la part tècnica, les llums i tal, és un escenari equivalent, més o menys, per mides, per infraestructura, on després fareu la gira de l'espectacle?
Sí, de fet és molt semblant al Goya, és un espai gran i ens permet assajar d'una manera molt realista el que serà. És que l'obra serà la mateixa, no és que ells vegin una obra diferent de la que veuran al Goya. Nosaltres estrenem ja aquí amb l'obra amb la que serà. Fem aquesta prestrena aquí, després anem a Girona el 5 de desembre i a partir del 18 de desembre hi ha el Teatre Goya.
La temporada allà, sí, sí. Vull dir que, a més a més, aquesta vegada justament portem una escenografia molt contundent d'Alejandro Andújar, meravellosa, amb un moviment escènic que és un personatge més, pràcticament diem, perquè realment és bastant espectacular. Llavors, la veritat és que hem pogut micar perfectament, vull dir que ha sigut fantàstic poder-la provar aquí.
Aprofitem ara que pensem la escenografia i parlem una mica de l'obra. D'avui no ploraré sense fer molts espòilers. Expliquem-nos una mica de què va perquè realment ho he trobat com a mínim una sinopsis interessant. Són tres germanes i una d'elles ha estat ingressada durant un mes i llavors li donen l'altra avui i fem un sopar per rebre-la. I a partir d'aquí comencen totes les tensions i totes les coses que hi ha dintre d'aquesta família.
No sé, no volia dir-ho per si feia un espòiler. No és espòiler, no és espòiler. Sí, perquè no és el mateix. Si es ingressava normal, no passa res. Justament el que es lia és perquè allà també ha tingut una amiga, companya, que es presenta a casa també com per ajudar-la, diguéssim, i s'acaba liant.
S'embolica la troca que diuen. Una mica que també té experiència en aquests llocs, en aquests centres de salut mental. Una miqueta. Molta, molta experiència. Porta uns quants anys. L'últim que és una excusa també per, jo crec, tot això, per parlar d'una família, dels rols que estan enquistats i establerts en una família.
i que potser al final d'aquest sopar s'aconsegueix trencar unes dinàmiques bastant establertes i que són tòxiques i jo crec que el Nelson amb això sempre diem que ha volgut fer com un retrat molt explícit d'això, d'una família amb crisi. De totes maneres, vull dir que surten dues ingressions de problema de salut mental
Es veu que no se sap qui és pitjor, els que estan fora o els que han estat dins. Vull dir que aquí, en aquesta família, realment estan tots bastant desquiciats. Això també es planteja dins la funció. Jo crec que això també donarà perquè la gent ho reflexioni i ho parli. Perquè entenc que té un to còmic, però que són temes molt seriosos, en el fons.
Sí, a partir de la comèdia també fa reflexionar per coses més profundes. Nosaltres sempre diem que és una obra molt de Nadal, perquè és una família que es reuneix i que acaben saltant allà tot el que pugui saltar.
La obra és a text i dirigida pel Nelson Valente, la Lídia Martín, la presentadora habitual del Rubial Díam, deia que és un nom molt conegut dins del teatre i que vosaltres que teniu moltes ganes des de veure el Loco i la camisa, que és una obra que a ella també li va encantar. Com ha estat finalment l'experiència de treballar? Doncs això, el vam veure fa anys i no vam poder coincidir fins ara i l'experiència és boníssima. Hem estat fent amb ell un estaix d'unes dues setmanes i va començar a crear personatges i relacions i així i després ens va escriure...
l'obra i realment és un plaer. El text ja té una potència molt gran i després ell és molt meticulós dirigint i bé, ens està passant molt bé. És un gust treballar amb ell perquè també va fent capes, mica en mica, i té una manera de treballar com molt tranquil·la, que sembla que no passi res, però va fent el gruix. Està molt bé, molt agradable.
Doncs ja per acabar, un petit missatge a la gent que us veurà aquest cap de setmana o potser que s'està plantejant veure que potser li crida l'atenció l'obra i el teatre, què els diríeu? Jo crec que vinguin a passar-s'ho bé i que es deixin anar d'alguna manera, o sigui, com els personatges que fan això, que s'acaben deixant anar, que es deixin anar per riure. Que facin que tarsi, que se'n diu, no? I que vinguin amb família. És una obra per veure amb família? Bé,
És una obra per viure, no perquè vinguin amb nens petits, però em refereixo a que, clar, sempre incomoda més, no?, perquè surten d'això que et deia, totes les relacions familiars, tòxiques, i s'hi veuran reflectit. Aquest és igual que el germà de la meva dona, no? Espero que ningú es vegi reflectit ell, però igual vénen amb família i surten sense la família al teatre. Van a sopar cada cop al seu cos, no? Sí, han de la família, sí, sí.
Esperem que no arribi això i que la gent s'ho passi molt, molt bé. Teatre, moltíssimes gràcies i ens parlem a la propera perquè, si això continua, el Teatre Municipal, la sala, ja és casa vostra, pràcticament. Moltes gràcies.