La genètica de les passions és la novel·la de Montserrat Espallargues que s'ha llegit aquest mes al Club de Lectura Veus de Dones. Aquest dijous les lectores podran conversar amb ella. I nosaltres tenim l'oportunitat de parlar amb ella. El Rubi Aldia, Montserrat Espallargues, molt bon dia, benvinguda. Bon dia, bon dia.
Explica'ns què és la genètica de les passions. És l'obra que acaben de llegir al Club de Lectura i en alguna entrevista tu expliques que vas viure el teu propi Me Too i que això també queda reflectit a la novel·la. Sí. Bé, és una novel·la que m'ha costat set anys en escriure per diferents circumstàncies. Nosaltres diem als escriptors que, bé, que
que escrivim que els temes no els tries tu, sinó que et trien, no? I que ens trien en funció de dues coses, en funció dels fets amb els quals estàs en amistat, no?
i de les raons d'aquesta enemistat. I durant aquests set anys jo vaig estar buscant i entenent per què aquest tema m'havia triat a mi. Fins que arribo a la conclusió, tal com dius tu, que jo tenia el meu propi mito. Però és curiós que aquest mirall que em portava aquesta història, que és una història basada en una història real, d'unes persones que vaig conèixer, no vaig mai...
arribar a la conclusió que aquesta història era un mirall també per mi. Llavors, és una història que ens parla sobre com som el que hem viscut
Jo sempre dic moltes dones, però l'altre dia amb un altre club de lectura, que no ve el cas d'una altra autora, molt jove, ens deia que hem viscut totes les dones. Jo diria que totes. Jo diria que totes. Totes les dones. Per edat, doncs, era més prudent, però aquesta noia ho deia molt clarament, una autora catalana també, i deia totes les dones. Doncs sí, totes les dones. Llavors, doncs,
allò que no vols veure, a tu t'ha passat. Jo vaig viure el meu propi Mitú durant uns anys que vaig treballar en el món de la política i del periodisme.
i allò va ser un assetjament, ho vaig deixar en part per això, va ser una part molt important, i després també, infant també, vaig ser una víctima d'anar al meu entorn familiar, que això m'ha mantingut, era un món estructurat, però no volia veure que més enllà també hi havia alguna cosa. Llavors, doncs,
Jo volia reflectir això, una història com la que hem viscut tantes dones, i a més basada en una història real, de dones, i en aquest cas de dones i d'homes, que passen de generació a generació, traumes que no estan processats, i una empremta emocional que vas repetint. I com era molt complicat per mi, he fet molta investigació, investigació en diferents branques. He llegit des del Tractat de les Passions Humanes del Descartes,
fins a això que en diuen les constel·lacions familiars, i també he llegit sobre la psicogenologia, que és una branca de la psicologia social, que ens parla d'això, de com...
generació a generació anem repetint diferents qüestions. I això m'ha creat una gran dificultat i ha estat molt complex. De fet, tu deies per diferents circumstàncies, he triat set anys, perquè t'has documentat molt bé, i en realitat no es tracta d'explicar una història més d'assetjament o de violència, sinó que has buscat, sobretot,
quines són les raons, la conducta humana, allò que porta d'una banda aquell casetge i també a les víctimes. Aquí sí que veig jo al rerefons de periodista i de buscar raons i de buscar explicacions més que... Sí, perquè la protagonista explica la història des del present i a partir d'aquest present ella s'explica la història a si mateixa
i va explicant com va trobant aquests motius, o sigui, aquestes raons. I això és el que a mi em va portar aquesta investigació. Necessitava explicar-me a mi mateixa, igual que ho fa la protagonista, què està passant. De fet, a mi aquesta història m'interessa, ja us dic, a partir d'una història concreta, per tant, el que faig és retratar aquesta història,
en què, a partir de la mort d'un germà, d'una noia, que era una família de tres germans, dos noies i un noi, a partir de la mort d'aquest noi, amb unes circumstàncies molt estranyes, jo diria fins i tot literàries, perquè no és una mort dramàtica, és una mort molt...
molt surrealista, doncs em va cridar molt l'atenció i a partir d'aquí esclata el drama d'aquesta família i d'aquesta dona que comença a buscar els motius de com de generació i generació es van, com he dit abans, traspassant traumes no processats.
A part d'això, a part del que és la violència en el context de la família, de l'àmbit familiar, a mi el que m'interessava sobretot posar l'atenció era amb els infants, amb el maltractament infantil, perquè darrere d'aquesta història el que hi ha sobretot és maltractament infantil. Crec que en una societat en què
no es dona prou visibilitat encara a la violència de gènere, encara em sembla que se'n dona molt menys el que és el maltractament infantil, que era el que jo realment m'interessava. I llavors, doncs, és el que volia retratar, no? Llavors hi ha unes dades esgarrifoses que jo no sé si hi ha el millor, si tinc temps per comentar-les, però pensa que l'OMS, aquí també vaig estar investigant, l'OMS ens diu que el dia d'avui hi ha 40 milions de nens maltractats en el món,
dels quals la immensa majoria, ara no sé ben bé el tant per cent, són el 70% i el 70% són menors de 3 anys i en el cas d'abusos sexuals és significativament major els abusos de nenes i de nens. T'he de dir una cosa, l'obra ha estat molt ben rebuda, és explícita, segons quines coses, per les dones sobretot, però sé que hi ha
en els pocs homes que hi ha en els clubs de lectura, una certa cosa, no et dic un rebuig, però s'ho miren des de la distància i algú em va dir que era necessari i tant, i jo dic sí, perquè els que ens han precedit a nosaltres, en aquest cas els escriptors, no han pogut dir més enllà del que podien dir per censures i altres coses, i crec que nosaltres hem de fer una passa endavant, i sobretot les dones, i dir les coses com han estat.
Dius que en alguns moments el que intentes esbrinar és perquè es donen aquestes situacions de secret i de silenci a les famílies o als grups humans, que jo crec que és extensible no només a aquests casos sinó a moltes altres històries, encara tenim molts tabús, oi? Socialment, eh? I temes dels que no podem parlar o dels que... Cada família els seus, eh?
Mira, et puc dir que jo crec que nosaltres hem estat tan víctimes en general, les dones, en aquests temes, i se'ns ha ensenyat tant a silenciar-los, perquè molts passaven en el context de l'àmbit familiar i era realment... Semblava que fos vergonyós, no?
que, bueno, que es continua en el silenci. A mi m'ha passat moltes vegades acabar una sessió de lectura i que ningú ha dit res allà, bueno, un club de lectura, i després, a part, et ve una senyora, una altra senyora. A mi també m'ha passat. A mi això m'ha passat, però no t'ho diuen mai en públic. Hi ha una escena molt, bueno, no la desvetllaré ara, molt concreta i molt estranya dintre del...
que a mi em van explicar i que recordo que una conductora del club, d'un club de lectura, em va dir, ui, a mi això és l'única cosa que em va... que em va... la vaig sobar estranya i la vaig sobar que, no sé, que no em semblava ressemblant. I una senyora del públic, uns 65-70 anys, aixeca la mà, diu, a mi jo això ho he viscut. Es va fer un silenci a la sala,
Un silenci i res més, ja ningú va dir res més. I tothom, ja et dic, totes les dones, o sigui, si fem cas als percentatges, doncs quan ens reunim, si els percentatges estan ben fets, doncs quan ens reunim, vull dir, és que totes hem patit d'alguna o altra manera, doncs aquest, això. El que passa és que ho hem viscut, tal com dius tu, d'una manera silenciada i se'ns ha ensenyat a silenciar. Per sort,
Avui en dia hi ha aquests contes d'Instagram, com el de la Cristina Fallaràs, que és escandalós el que cada dia publica de dones que no són dones de 70 anys, ni de 50, ni de 60, que són dones de 20, i de 18, i de 25, i els agressors no són aquests estrangers,
que vénen tan dolents de fora, del Senegal, i malgrat a mi no, no, són del seu entorn, són d'aquí, són espanyols, són catalans. Alguna cosa hem fet malament, les dones de la nostra generació, per no haver aconseguit que aquestes dones més joves i aquests homes més joves no es relacionin de la mateixa manera. Per això em crida l'atenció aquell lector que et deia que perquè eres tan explícita. Doncs probablement no hem estat prou explícites.
I el lector, si m'ho permets, no era un lector amb tots els respectes per totes les persones de totes les formacions, de totes les condicions culturals i intel·lectuals, però m'agradaria ressaltar que aquest senyor...
Era un senyor, era mitja, amb una gran formació i ja tenia una edat. Sí, sí. Jo quan em diuen això, mira, si m'ho permets, si tinc temps, m'agradaria dir, mira, hi ha un llibre que ho recomano molt, que és El tiranosauros, d'en Guillem Frontera. En Guillem Frontera és un autor que, bueno, que no se li ha fet, jo crec, la suficient justícia. És un autor mallorquí que ha tingut molts reconeixements, doncs,
Però ja ho sabem, que només es publiciten els autors mediàtics. I aquest no ha estat un autor mediàtic, però ha estat un gran autor. Bé, doncs ell en el seu dia va escriure una obra que es diu Tiranosauros, basada en la seva pròpia història personal. Ell va estudiar el que és la Porcíncula. La Porcíncula era un seminari que hi havia a Mallorca,
i molts joves dels pobles anaven allà a formar-se, ja que els pobles no disposaven potser d'escoles o d'instituts, etcètera, etcètera.
Ell parla dels abusos que va viure allà, però ho fa d'una manera molt silenciada. Ho escriu en els anys 70 i escriu fins al que pot escriure. Se li va censurar molt en l'època franquista i és un llibre en què tot passa a porta tancada. Tu només veus portes que es tanquen, però no hi ha una cosa explícita.
I jo amb en Guillem el vaig conèixer, va haver-hi una connexió, va morir l'any passat, vull dir, un senyor molt més gran i d'una generació molt diferent de la meva, però va haver-hi una connexió de sensibilitats i tal. I jo sempre penso, quan em diuen això i ho dic, jo penso que si en Guillem no sé, no sé si hi ha un altre més enllà o no n'hi ha, però si en Guillem jo tingués la possibilitat ara de parlar amb ell, de fet quan jo vaig guanyar el premi li vaig dir, encara era viu, li vaig dir, escolta,
He guanyat el premi canviant la primera plana, inspirant-me en una escena seva. I li diria, jo he anat... O sigui, tu vas arribar fins aquí, on tu podies. Però és obligació dels que anem darrere vostre fer una passa més enllà.
quan la Margarit Llucenar escriu en l'any 29 Alexis o el tractat d'un combat inútil en el que posa de manifest un matrimoni en el qual ell és homosexual i li explica a la seva senyora i ho fa d'una manera amb molt de tacte i d'una manera gens explícita i tot i això és un escàndol, fa el que pot fer en aquella època i crec que
que els que anem darrere hem de contribuir. Jo crec que una de les coses que han de fer els escriptors no són periodistes, no som com tu. La nostra funció no és aquesta, no és la de retratar la realitat, sinó la de posar sobre la taula coses que qüestionar-nos.
no sé, demà em vaig una mica de tema, però com els germans Karamazov, en Dostoyevski, què fa? És posar sobre la taula si és lícit o no matar un pare, que des del punt de vista, vull dir, com a pare, no era un ser humà. Aquesta és. Nosaltres, com a escritors, el que hem de fer és plantejar noves interrogacions existencials i plantejar noves qüestions. No donar les respostes, però sí plantejar-nos. Interpel·lar. Interpel·lar, exacte.
Interpel·lar l'actor i interpel·lar la societat i anar més enllà del que han anat els escriptors que ens han precedit perquè si jo he d'anar tancant portes jo les he d'obrir perquè és el meu deure com a escriptora perquè ara es pot obrir fa uns anys i per tant he d'obrir
Abans d'acabar, sempre li pregunto als escriptors o escriptores que venen a un club de lectura per què és tan interessant poder compartir una zona amb els teus lectors, lectores i fins i tot algú m'ha dit en alguna ocasió que li han fet lectures del seu llibre que ni ell o ella s'havia plantejat.
Mira, aquesta reflexió que fas, naturalment és molt encertada i tal, però jo et diré una altra, i amb això vull fer una denúncia. Pels escriptors que no són mediàtics i els que no estem a les plataformes dels mitjans de comunicació, doncs és molt difícil arribar als lectors. O sigui, hi ha, com a totes les professions, a tots els col·lectius, interessos que van per sobre nostre, no?,
Sabem que hi ha premis, i això ja s'ha dit, però no premis com el planeta. Diu, és que el planeta està donat. Bueno, és que a mi el del planeta m'és igual, perquè el planeta es creu en castellà, però és que el nostre territori, en llengua catalana, o sigui, hi ha...
premis que són escandalosos perquè responen interessos editorials. I no són un, ni dos, ni tres, són cinc i sis, m'entens? Llavors això fa que els que ens movem amb aquests interessos editorials ho tinguem més difícil. Per tant, un club de lectura ja no és només el que tu dius, sinó és una possibilitat que per altres autors que hem picat pedra
Hem guanyat premis, però que els hem guanyat d'aquests que no regalen, perquè jo no conec el jurat aquest que me'l va donar, que era de Ciutat del Coi, i que jo també he tingut la possibilitat d'entrar en aquests circuits i no m'ha convingut, perquè el preu a pagar era molt car, però que tinguem una altra manera de donar-nos a conèixer. Per tant, per mi jo abogaria per això.
Doncs ens quedem amb això segurament al boca-orella, en temps en què tot és tan mediàtic i tot passa fora de la realitat. Sobretot per interessos mediàtics i editorials, que són gravíssims.
perquè tan greus, i ara t'ho diré ben clar, que jo penso, quan dintre d'uns, jo què sé, si continua el català, que sobrevisqui, que això ja és molt difícil, quins llibres de literatura que llegissin els nostres infants diran aquest i aquest eren els nostres escriptors de referència. I diran, no, doncs potser no eren tan bons. I això és el que passa, això és el que és trist, que per interessos editorials, doncs, bueno, es faci...
Els bons lectors, aquests que van al club de lectura, aquests són bons lectors perquè si no ja no hi anirien i t'ho diuen, és que jo això i això i allò i allò i aquest premi ja no el compro i aquest altre tampoc. Però esclar, no tothom fa aquesta reflexió, no tothom té temps per fer aquesta reflexió.
Doncs Montserrat, Espallarga, és un plaer conversar amb tu, una escriptora valenta, no només perquè s'ha atrevit a parlar de coses silenciades, sinó perquè tampoc no calla davant del que dèiem, aquest món més mediàtic i on cal fer renúncies, que a determinades edats ja no estem disposades a fer. Moltíssimes gràcies, que sigui un èxit.
Moltíssimes gràcies a vosaltres i moltes gràcies per aquesta entrevista i per donar difusió a la meva obra.