Tres minuts que passen de les 10 del matí. Continuem aquí al programa Rubí al dia, ara, amb la tertúlia dels dimecres i part dels nostres tertulians. Ja aquí tenim alguns o algunes que estan refredades, però tenim aquí amb nosaltres Josep Maria Pijuan. Bon dia. Hola, bon dia. Bé, tu no estàs refredat, eh? Véig allà amb energia, força... De moment, no. Tu què em fusta? Josep Milà, bon dia. Hola, bon dia.
I de camí que estarà el Vicenç Rabadan, que en qualsevol moment obrirà la porta per parlar de diferents temes. Avui parlarem del decret òmnibus, aprofitant que tenim el Josep Maria Pijuant també, de la regularització extraordinària de persones migrades
d'un escrit, també, que va enviar el Josep Maria Pijuan respecte a l'hospital que s'havia de construir aquí a Rubí. Parlarem, també, de l'esllavissal al túnel de Rubí, que va deixar sense servei a la R8 i que, a més a més, atura les exportacions de mercaderies cap a França de Rodalies. A veure si el proper dilluns comença de nou a funcionar.
i dels temes que, per exemple, si ens dona temps, parlarem també de Rubí i Brilla. Tot això, doncs, ara acaba d'entrar.
Vicent Rabadan també per la porta, que està agafant la seva cadira. Bon dia, Vicent. Bon dia, què tal? Tot això en la tertúlia d'avui. El comandament tècnic, José Malagón. I si voleu participar, ja sabeu, el telèfon del directe al 93 588 59 60. 93 588 59 60.
La tertúlia de Rubí al dia, de dilluns a divendres, de 10 a 11 a Ràdio Rubí. Comencem amb el PP, Vox i Junts, que van tombar el decret que inclou la pujada de les pensions. Pedro Sánchez va salvar els ajuts al transport. I tenim un home que tots els dimarts està...
tractant tots els temes de la pensions que és en Josep Maria Pijuan doncs no sé com veus que el Congrés digui aquest decret òmnibus que hi havia bastantes mesures de tipus social
Bé, a veure, el problema dels decrets òmnimos és que és un allà de cols i llavors allà s'hi posa tot. Això ha passat sempre, tant a Catalunya com a nivell d'estat espanyol, diguéssim, en el moment en què s'han posat moltes coses a dintre, hi ha hagut opcions polítiques que han dit no, això no, això fora. A veure, el fet mateix és que a Madrid això també va passar, vull dir,
Es va treure de la llei ònimus l'increment dels salaris dels funcionaris. Això sí que es va treure des del principi, diguéssim, quan ja estava allà dintre. Bé, a veure, jo crec que aquí hi ha tota una batalla política en la qual, diguéssim, per intentar fer mal, doncs...
de quedar malament davant de la gent es fa això. A veure, això segurament es resoldrà, segurament es resoldrà perquè no és el primer any que això passa, no? Però, en tot cas, diguéssim, és el fet de la batalla política que en aquests moments hi ha a nivells dels diferents partits polítics, no? Jo crec que el que es tracta és que la gent que realment...
no vol que se pugin les pensions, en aquest cas, o el tema dels habitatges, diguéssim, els desnonaments d'habitatges, segurament molts no pensen això, però la batalla política els obliga a fer aquesta votació en un moment determinant. Clar, tu estàs cadascun i març davant de l'Ajuntament,
amb els pensionistes, jo no sé com et deus sentir quan esteu, o sigui, estiu, hivern, allà, i després arriben les votacions i que, tal com dius... Home, et sentes absolutament frustrat. L'important és que hi vagi.
quan hi va i resulta que llavors no es pot aprovar perquè no hi ha la votació necessària, et sents absolutament frustrat. Però, bueno, diguéssim... És això, és alguna cosa que la gent té que tindreu molt present...
quan arriben unes eleccions que és el que configura el futur Parlament de Catalunya o d'Espanya. Passem comptes, per dir-ho d'una forma, no anar a les eleccions d'una forma...
El que digui que la majoria no. Diguéssim, aquí hi ha actituds, ja no ho vull dir, actituds en moments determinats que no afavoreixen això. A veure, això nosaltres ens hi trobem. Nosaltres cada any, quan arriben les eleccions, ja siguin municipals, autonòmiques...
o generals, convidem a tots els partits que ens expliquin què faran sobre el tema de les persones grans. A nivell de l'Ajuntament, el tema de residències, el tema de l'atenció familiar, tot això. A nivell de Catalunya, també el tema de residències, què passa aquí, el tema de les pensions a nivell estatal, i llavors, bueno...
Sempre tenim respostes molt amables. No us preocupeu que això estarà arreglat. Després de la pràctica et trobes...
com jo m'he trobat en molts casos, en el mateix Parlament de Catalunya i els mateixos grups que tu creus que són els teus aliats, diguéssim, d'una forma d'altra, diuen, ei, para, para aquí. No, és que nosaltres això no ho diem així, no, però en el fons, diguéssim, aquí a Catalunya portem des dels anys 80, diguéssim, amb una sobredimensió de lo que és la sanitat privada, diguéssim, a costa dels diners públics,
I això no s'ha resolt. Des del traspàs de les competències de Madrid a Catalunya amb el tema sanitari, diguéssim, allà es va acordar en un moment determinat, diguéssim, que el públic, el privat passaria, es reconeixeria el privat que hi havia fins a llavors, i això no s'ha recuperat ni res de res.
El problema és que una cosa és el que diuen i l'altra cosa és el que fan. I aquest és el gran problema. Sí, però igual que parles de la sanitat es podria parlar també de l'àmbit de l'educació. Ha passat el mateix amb una xarxa educativa pública que inclou els col·legis concertats. I en un principi
que podia semblar lògic i tenien tota la justificació, perquè és veritat que no hi havia prou centres públics, per tant, el sistema educatiu havia de comptar amb centres concertats, una altra cosa és com s'ha desenvolupat això, que cada vegada la part del pastís pels centres concertats, igual que per la sanitat privada, ha estat més gran.
en comptes d'invertir-se, diguem-ne, en més centres públics, ja siguin sanitaris o educatius. Respecte del tema dels decrets òmnibus, bé, fins i tot també hi ha propostes, diguem-ne, a nivell municipal que podrien considerar-se òmnibus o que...
i fiquen, diguem-ne, un tot un revolutum, i ho dic des de l'experiència d'haver estat, diguem-ne, com a regidor, i llavors és veritat que unes coses les aprovaries i altres no, però jo crec que sobretot els decrets obnibus el que fan és segrestar o impedir el mínim, minimíssim debat parlamentari que es pugui fer de les coses.
Llavors, clar, és que la vida parlamentària al final queda d'un pobre brutal. I això no entén de Sirlas, perquè ho ha fet el PP, ho fa el PSOE, tothom, tothom tira dient-la pel decret llei, sí, cuela, cuela. Però sobretot els decrets, diem d'omnibus, jo crec que són més una pose,
que una altra cosa, perquè al final se sap que la pujada de les pensions s'aprovarà, i en tot cas, Déu-n'hi-do com se simplifica el tema dels habitatges ocupats i dels desnonaments, perquè es posa allò, blanc o negre, o el dret dels propietaris, o el dret de...
els lluvaters, no? A tenir un habitatge digne. No és això. Aquí hi ha molts matisos i no és el mateix desnonar una panda de professionals de... De l'ocupació. De l'ocupació, que són màfies,
o que es dediquen a utilitzar pisos i naus i tot el que sigui per altres negocis encara més lucratius, que no pas les famílies vulnerables, que n'hi ha a la tira. No és el mateix, però clar, amb aquests decrets se segresta justament el debat.
Jo he de dir ben clar que la primera vegada que vaig sentir parlar d'una llei a Omnibus em va agafar fora de joc, perquè no entenia massa bé que hi pogués haver partits, en aquest cas tots ho han aplicat, que fessin filibusterisme, no sé si és aplicable, o filibusterisme polític.
De mica en mica vaig anar aprenent que els bisòmnibus eren, doncs, això que dèiem, paradors, estratègies, i em sap greu perquè és una forma de fer que els polítics comencen a aprendre o deixen entendre que els ciutadans no són tan llistos com el que ells es pensen.
O sigui, el ciutadà avui ja quan veu llei òmnibus, encara hi ha gent que no ho sap, però hi ha molta gent que ja comença a saber que la llei òmnibus és un cabàs on t'hi posen la tira de coses i s'utilitza com a estratègia perquè, ah, tu això no ho votes, doncs això vol dir que ets un antisocial. No, home, no, sisplau.
no poseu en el mateix sac coses que no tenen res a veure unes amb les altres. Discutiu-les una per una, porteu-les una per una a aprovació i que es generi, tal com diu Vicenç, debat en cada un dels seus aspectes. Després, si es vota d'una manera o es vota d'una altra, ja la matemàtica parlamentària serà la que ho definirà. No vull dir amb això que sigui millor o pitjor.
Dit això, penso que això és un altre dels motius pels que actualment sempre hi ha hagut una desafecció en el món polític, però això reforça aquesta desafecció de la ciutadania envers el món polític. Aquesta n'és una altra.
No se n'adonen que si fossin més tots plegats, més honestos amb si mateixos, perquè s'omplen la boca d'honestedat, i després resulta que les accions que fan no corresponen a tot el seu discurs. Em sap greu, a mi. És que són mesures que atanyen i de molt a prop al ciutadà, no?
com pot ser la pujada de les pensions, prohibició de desnonar, congelació de quota d'autònoms, incentius fiscals, el salari mínim, les mesures per combatre la pobresa energètica.
Què més? Sí, sí, és que està molt clar, però és que jo penso... No sé fins a quin punt això és real o no és real. Aquesta consideració dels polítics t'endeixo a pensar com tu, Josep, que es pensen que la gent és tonta o idiota. Però és que és veritat que hi ha uns tutons revolutons en aquests decrets que és que el propi sentit comú de la gent que no està...
a basada, diguem-ne, a com funciona la política, deuen flipar. És a dir, com es poden barrejar coses, diguem-ne, tan diferents? Però bé, ho intenten fer, sobretot en situacions en què, bé, les votacions venen del canto honduro, que es diu, no? En què no hi ha unes majories àmplies, que llavors...
tampoc no existeix el debat, perquè com hi ha majoria, doncs es tira pel dret i ja està. I el cas és segrestar el poc debat polític que pugui haver. Jo crec que això és antipedagògic. I confondre el debat polític. Sí, sí, no, absolutament. I parlar d'increment de pensions i parlar d'incentius fiscals, per exemple, són dues coses absolutament diferents. Jo puc estar absolutament d'acord amb l'increment de pensions i llavors incentivar fiscalment en qui?
Perquè, clar, tu estàs representant en el Parlament una opció política, en principi, diferent una de l'altra. Si no, allò seria un bany de calma, no? Con lo cual, no pots estar a lo verd y a lo madur.
Diguéssim, hi ha coses a les quals, diguéssim, tu pots estar i deus estar per la teva pròpia ideologia que t'ha portat allà a defensar coses diferents, no? Jo com veig, diguéssim, que quan resulta que ara t'han incrementat les pensions, un 2,7%, i hi ha gent que en vez de pagar l'IRPF el 21%, ha passat a pagar el 22%,
Diguéssim, representa que l'increment no li ha existit. I en canvi, com veus que s'estan fent mesures perquè els empresaris paguin menys impostos, diguéssim, dius, què passa aquí? Llavors, això, posar-ho en un mateix paquet...
És que... És inconcebible. És un contrasentit, vaja. El greu és que no se n'adonen que això ho estan repetint massa sovint, l'any passat ja ho has veritat que va passar, tornarà a passar, i com a estratègia, per dir-ho d'una manera partidista, que no té res a veure amb el contingut dels propis decrets,
I, per tant, no se n'adonen que cada vegada ens allunyem més d'aquests representants que diuen ser representants, però que cada vegada creiem menys en ells. Per tant, no són representants. I afegiré, i no vull...
creure que això porti a que algun sector d'aquests que no són massa demòcrates se n'aprofiti. I això és una de les coses que també em preocupa. Vull dir que possiblement els partits demòcrates, diguem-ho així, s'haurien de replantejar des de la base què estan fent. De qui creieu que és responsabilitat?
Bàsicament és de tothom. Jo crec que un dels problemes fonamentals del sistema democràtic-liberal, les democràcies parlamentàries més o menys homologables, el problema fonamental, i més a l'estat espanyol, perquè vam arribar molt tard a aquest joc amb una dictadura molt llarga,
no després de la Segona Guerra Mundial com la majoria dels països, és la dependència dels partits. És a dir, existeix una partitocràcia de facto. El funcionament intern dels partits ja és qüestionable des del punt de vista democràtic. Jo no dic que siguin allò un autèntic regne de tirans, em sembla que seria exagerat, però sí que és veritat que les llistes tancades...
són un obstacle, que no és una panacea el tema de les llistes obertes. És a dir, en altres països, tipus Gran Bretanya, en què hi ha llistes obertes, què voleu que us digui? És a dir, el sistema funciona amb unes característiques molt similars. Però sí que és veritat que els partits perdrien part, bona part, diguem-ne, del seu poder absolut, perquè des de les cúpules no es podrien tan fàcilment
definir les llistes. Jo afegeixo una altra variable, que em diràs per un espironari, que hi estic d'acord, que m'ho diguis, que és la que els partits també estan en mans de poders superiors. La paraula superiors, no, de poders econòmics, de poders... Aviam, el Montoro en aquest moment va demostrar que part de la legislació que ell portava endavant estava amanida.
Perquè es defensen interessos, i això sí que és veritat. I els partits juguen també a participar, i vull dir noms perquè no els... Bueno, sí, n'hi ha un que el diré, que és la llotja del Bernabéu. Per mi és un símbol. I també és veritat que en aquesta llotja del Bernabéu hi ha passat tot l'espectre polític.
potser algun es manté ell fora. Bé, bé, el felicitaré si no hi passa. Però també juga, i per tant, si juga, encara que sigui indirectament... I després té raó el Josep Maria quan diu que com es pot votar una qüestió social davant d'una qüestió d'uns interessos financers d'uns inversors d'una manera determinada.
tot en el mateix paquet. Això és d'escàndol. Llavors, estem en una situació que, encara que em diguin conspiranoic, penso que hi ha poders potents que controlen. La paraula controlar no és exacta, sinó, d'alguna manera, influeixen en moltes de les decisions que s'estan prenent en aquests moments. Això està claríssim.
A més, quin cas es donarà aquí? Ahir es fa una votació i surt un resultat. Passarà una setmana, passaran 15 dies, hi haurà una negociació, hi haurà un intercanvi d'interessos, de cartes, de jocs, i al final es votarà. Sí, sí.
Però algú n'haurà tret un rendiment. El 2,7% dels pensionistes, això segurament continuarà sent el 2,7%. Però en canvi, diguéssim, aquesta reforma fiscal que volen fer, algú en pot sortir beneficiat. En comptes de pagar un 15%, potser en paga un 12%.
No fa falta anar gaire lluny, que tenim els fons d'inversió que estan alliberats de l'impost de societats. D'ajudes fiscals, hi havia una part que estava dedicada als afectats de la Dana, del País Valencià, i als incendis de l'estiu passat.
Sí, és que segur que hi ha molts dels punts que afecten a gent normal, gent treballadora, gent que té tot el dret a fer aquesta reclamació i a rebre aquest ajut. Però aquesta és la jugada mestra, per dir-ho d'una forma,
en el qual el que ha tingut la idea de la llei òmnibus és de posar-ho tot en el mateix sac. I llavors també és veritat. Imagino que es parla de llei òmnibus perquè allà hi ha de tot, però tampoc és veritat. Els autobusos no hi van totes les classes socials. Si això va passar l'any passat i Junts, per exemple, deia
que era el mateix que l'any passat, de ficar en aquest cabàs tota una sèrie de lleis, que per tant, doncs deien que no. Creieu que pot tornar a passar? I tant. Una tercera vegada. Sí. No estem vivint a costa d'uns pressupostos del 2023. Que són pròrroga.
24, 25 i estem al 26. És que la mística dels pressupostos també, Déu-n'hi-do, perquè és que tothom coincideix en que és un lloc comú. Els pressupostos és la cosa més important, diem que s'aprova cada any i tal. I clar, jo sempre he dit el mateix, havent de repassar com
es compleixen o no els pressupostos, que, per cert, no hi ha tan interès, per exemple, a les mitjans de comunicació, per entendre i per explicar a la gent, realment, la realitat del que ha estat un exercici pressupostari. No del que es preveu i s'aprova com a pressupost per l'any vinent. No, no. Parlem del que s'ha executat, no s'ha executat, perquè, clar, és com el tema, diguem-ne, del finançament de les autonomies i especialment de Catalunya, clar...
Hi ha promeses de milers de milions d'inversió, i després que ha passat durant dècades, dècades, no anys, no se li pot adjudicar a una força política, sinó bàsicament a les dues que han governat l'Estat.
Doncs passa el que passa i la gent segueix, diguem-ne, no sé si creient-se o simplement aguantant estoicament les paraules d'assers polítics, tot i que són conscients que no funcionarà, fins que no hi hagi proves d'aquella inversió.
I ara potser sí que hi haurà... El més important del debat és l'aprovació del pressupost. En la preparació ja no s'intervé, perquè sols és una part, diguéssim, que fa la preparació. L'aprovació sí, però una vegada feta l'aprovació, com s'aplica això? Com pot ser que avui estem parlant que aquí en el tema, en una cosa d'actualitat com és Rodalies, diguéssim, s'hagin pressupostat...
i després a la pràctica s'hagi aplicat solament un 60%.
I encara gràcies. A on està el control? A on està el control? A mi m'agradaria també que expliquessin per què a certes autonomies no s'inverteixen els 60, sinó els 130, 140, 250. A mi això també m'agradaria, perquè clar, tu pots dir, d'un pressupost aprovat, tu pots dir, mira, això cau, això cau, això cau, però amb un 150%
A veure, se segresta el propi coneixement d'en què llimonis s'inverteix. I, teòricament, això no es pot fer. Sí, sí. Es fa malint des de fa molts anys. I aquí també. Jo he de dir ben clar que, de la mateixa manera que em va sorprendre que hi hagués lleis Omnibus, que sorprèn, ostres, quina cosa més estranya, també em va sorprendre molt que tots els governs, municipal, local, nacional, el que sigui,
es van entessin molt que hem aprovat els pressupostos i això vol dir una victòria política. Jo he de dir ben clar que aquestes victòries polítiques no serveixen de res, però de res, de res, de res, de res, de res. La victòria política seria que algú els reconegués que han executat un pressupost en condicions i algú els reconegués que aquell pressupost s'ha portat bé i que els objectius que havien perseguit s'executeixin.
Això ningú ho diu. Ningú diu que, vosaltres ara ho explicàveu, que si no s'executa per això tant a nivell local com a nivell nacional, és igual. O sigui, es tracta d'aprovar...
un pressupost per la foto, per dir que mireu la nostra història, hem aprovat aquest pressupost. Que coi, si no serveix de res. No serveix de res, tal com deia el Vicenç, allà on els convé. Executen un 30% del que van aprovant el pressupost i allà on els convé un 150. Jo vaig quedar molt sorprès la primera vegada, us ho juro, jo soc un innocent, però la primera vegada que vaig detectar que a nivell local
no s'executava un pressupost al 100%. Vaig quedar sorprès. Vaig dir, com és això? Això a mi em descol·loca. Jo pensava que aquí la gent perdia el cul perquè el pressupost es complís al peu de la lletra. I diria ben clar que quan hi ha estratègies impressionants polítiques perquè no es compleixi, perquè després hi ha modificacions de crèdit, hi ha modificacions... O, si no es compleix al 100%, no passa res.
I el més fotut, que això sí que ho ha de dir, que dius, mira, el govern farà servir totes les estratègies possibles per poder-se'n sortir amb la seva, però el més fotut és que les oposicions, o sigui, les que siguin, es queden tan amples. Dius, ostres, amb excepcions. Això de mirar els papers és una mica cansat. Sí, sí, sí. I moltes vegades frustrant, i...
Jo anava a dir-ho abans quan parlaven del tema de les votacions. Moltes vegades jo em queixo molt, a més a més, de la dinàmica dels mitjans de comunicació. Soc autocrític, en el sentit que quan arriba un decret òmnibus, alguns tenen molt fàcil posar-ho tot, diguem-ne, en el sac i qualificar el vot de tal manera, en comptes d'anar als arguments. És a dir, Vox i...
Podemos, els comuns, allò que alguns des de Madrid parlen d'ultraesquerra, que no existeix en aquest punyetero país, poden votar el mateix sobre una cosa per motius radicalment diferents. I això, moltes vegades, els mitjans no se'n fan ressò.
és molt trist, perquè empobreix el debat públic d'una manera brutal. Deixem-nos ja d'aquestes fal·làcies tan fàcils de dir que Junts, Vox i PP han votat efectivament en contra de...
Sí, sí, clar, però en tot cas anem a veure les argumentacions, perquè és que probablement no tindran massa a veure. O dir, no, és que Junts és racista perquè en la regularització dels immigrants no sé què...
Dius, home, no sé, anem a filar una mica més prim. Jo no dic que no hi hagi tocs o tics racistes, però a veure, anem a aprofundir una mica, perquè si no al final dius, no, no, és que Vox i Junts pensen el mateix de la immigració. Dius, home, perdoneu-me, però em sembla que això no cola.
Clar, la portaveu Míriam Nogueres de Junts deia que sí a les pensions, no a les ocupacions i que no poden obligar-nos a deixar tirades les persones que pateixen les ocupacions i els impagaments. És que és posar les ocupacions tot en un mateix sac quan és radicalment diferent. I no és el mateix que els propietaris siguin...
particulars, tot i que aquí té 20 pisos llogats, no sé fins a quin punt és un particular, o els fons, diguem-ne, voltors, o certes entitats bancàries que en tenen de pisos desocupats. És que no és radicalment diferent. És que si anem a l'arrel, estem parlant d'una normativa, una llei, diguéssim, que afecta a 10 milions de persones, com pot ser el tema de pensionistes,
amb una sèrie de propietaris diguéssim que tenen uns pisos que la majoria diguéssim a veure la normativa existent està dient que ha ocupat ja menys del 0,1%
El 0,1% de pisos ocupats. A veure, d'això tothom en fa campanya. Els polítics, com aquesta senyora, sortien a dir això. Diguéssim, les companyies d'assegurances per vendre les seves pòlisses de seguros.
d'antirrobo, etcètera. Hi ha empreses que s'han creat, eh? Els desocupes i companyia, eh? Hi ha un altre problema aquí que s'ajunta, que és que actualment jo enyoro aquells... el segle XIX, per dir-ho d'una manera, en el que tot s'explicava i fins i tot la gent, els polítics, es passaven una mica de verborrea. Ara tot...
passa per una frase o dues. Sí, l'eslògan. Amb un eslògan. Llavors, esclar, amb una frase o dues no expliques moltes coses. Potser no hi ha aquesta intenció d'explicar. No, no, això és clar. No, no, però és que també la societat actual, també, anant en el món de la comunicació, també tendeix a que no escolta més enllà dels set primers segons.
I això ens fa molt de mal, també. O sigui, la pedagogia de l'explicació podria ser que potser els mitjans de comunicació tindrien de començar-ho a explicar, en comptes de fer el revés. Actuant ben, els mitjans de comunicació recerquen molt
que hi hagi audiència, l'altre és negoci, per dir-ho d'una manera, mentre allò que dèiem que... En canvi, el millor caldria que comencessin també a donar pautes que no són populars però que fessin que... Mira, el que estem fent avui, no sé si... No, això és anticonsum comunicatiu majoritari. Sí. Clar.
Jo penso que ho veig amb el tema, però suposo que hi haurien tres actes que serien fonamentals. Primer, com aconsegueixen els diners. Què vol dir? Quan s'acorden el mes de setembre, en el cas, de Rubí, com s'acorden els impostos que pagarà la gent l'any següent. En base a això... O quan es preveu que vingui de l'Estat.
Però, diguéssim, el que l'afecta molt directament a la persona és a dir, el mes de setembre es decideix el que tu pagaràs l'any que ve i per això faran els números perquè surti el pressupost. Llavors, la seva aprovació. Però la tercera fase, que seria quin seguiment i com s'ha executat aquest pressupost, aquest debat no existeix. No està ni siquiera situat en la normativa política.
I el tancament, després d'un exercici, hi ha com 4, 5, 6 mesos de marge per aprovar, diguem-ne, el tancament... És un tràmit administratiu. Clar, han aconseguit, en general, que sigui un mer tràmit. Tràmit administratiu, que no hi ha debat, no hi ha res. De fet, la majoria dels grups de l'oposició no es miren ni un punyetero paper...
I, simplement, aixecant la mà, votant no, sense tenir ni idea. Com la immensa majoria, diguem-ne, de regidors i regidores que conformen les majories de govern que tampoc no tenen ni punyetera idea, ni tan sols ells i elles, de com s'ha tancat el pressupost. O les lògiques que hi ha darrere que hi ha, diguem-ne, modificacions pressupostàries. Bé...
I la meva experiència és que em quedava sol moltes vegades argumentant sobre el tancament dels pressupostos. I era una mica... Senties una sensació de ridícul, però no per un mateix, no, per la resta. Sí, el fotut és que després t'etiqueten. Ah, no, sí, clar, ja estava acostumat a que li pengin el Sant Benito. Però... I els mitjans de comunicació tenen responsabilitat, però és veritat que, a veure...
Això de la superficialitat de la informació, o del que en diem informació, home, amb les xarxes socials s'ha vist que no és responsabilitat fonamental dels mitjans. Els mitjans hi ajuden, eh? Sempre han simplificat. Però, clar, el tema de les xarxes és bestial. Esteu parlant de pressupostos, de recursos, i Josep Maria Pijoan va adreçar...
una carta a diferents mitjans de comunicació parlant de la construcció de dos hospitals públics, un que afectava la zona de Cerdanyola
Bàrbara Moncada Ripollet, a l'Hospital d'Ernest Lluc, i un altre que li agrada dir a Josep Maria Pijuant, el del Baix Vallès, que seria el Vicenç Ferrer, que inclou Castellbisbal, Sant Cugat i Rubí. Aprofitant que avui estàs aquí, feies una reflexió de per què, segons el teu punt de vista, això no anava pel camí del Pedregà.
Això sortia arrel que per un cursat hi va haver la presència aquí a Rubí del president de la Generalitat, en el qual nosaltres com a moviment de pensionistes i Rubí Sanitat li vam fer arribar la nostra preocupació per aquest tema de l'hospital.
i després també la compareixença en el Parlament de Catalunya d'una delegació de gent de Sardanyola per la defensa de l'Hospital Ernest Lluch d'aquella zona. Llavors, veies la diferència, diguéssim, la gent de Sardanyola en aquests moments, s'estava més o menys contenta en el sentit que creen que es preservava el que es havia acordat fa 22 anys,
és que no estem parlant d'abans d'ell estem parlant que tant el Vicenç Ferrer com l'Ernest Lluc estan funcionant diguéssim es troben memòries d'ells des de fa 22 anys i l'únic que hi ha és quatre pedres quatre pedres col·locades no?
Llavors, jo a partir d'allí feia una reflexió, és a dir, l'Ernest Lluch està situat en una zona en la qual el nivell de l'assistència privada és pràcticament inexistent.
A Sabadell hi ha alguna instal·lació privada, però no té cap ponderació. Cerdanyola, Ripollet, no n'hi ha, i con la qual no hi ha la pressió per no fer. En canvi, considero jo, diguéssim, que aquí, a la zona del Baix Vallès, que jo situo el Baix Vallès,
Clar, hi ha molts interessos. Per un costat, està el que és la Quirón, a través de l'Hospital General, que té molt d'interès en que no hi hagi un competidor a la zona, com podria ser l'Hospital Vicenç Ferrer aquí a Ruguí,
I per una altra part està Mutu de Terrassa, que tampoc no té cap interès, diguéssim, en què es construeixi l'hospital. Al contrari, ells ja estarien d'acord amb un centre d'alta resolució, com plantegen, i a més gestionat per ells. Esclar. A més gestionat per ells, no? Llavors... Deixa'm fer una puntualització. Si no vaig errat, a Sabadell hi ha un grup Quirón, no? També hi ha el Quirón Vallès, no? No. No.
Jo sabia, no. Està al Parc Taulí? Sí, està. Està al Parc Taulí. El Parc Taulí, que és un macro-hospital, perquè, clar, equival al que seria la suma de Motor de Terrassa i l'Hospital de Terrassa, que en aquest cas sí que és públic, i, en canvi, el Taulí és un macro-centre bestial. Però és públic. Sí, sí, és públic, és públic. Deixa'm fer una petita aclaració geogràfica. Et diré per què, Josep Maria. El terme Baix Vallès l'utilitzen un sector del Vallès Oriental...
format per uns municipis que són Mollet i companyia. I ho dic perquè ens pot portar a confusió. M'agradaria la pena. Inclús allà tenen un centre hospitalari que se'n diu Baix Vallès. El Baix Vallès del Vallès Oriental.
Vallès Oriental. És com el problema dels Vallèsos. A quina refereixes? L'occidental o l'oriental? Simplement és una anècdota. L'Hospital Quirón Salut del Vallès, que està al passeig Rubió i Horts 23, a Sabadell,
Sí, sí, sí, sí. Però és que Quirón ha anat posant diverses delegacions per tot arreu. I no solament això, sinó que, a més a més, diguéssim, un dels arguments que a vegades es diu és que no tenim personal pels hospitals, ens falta personal. I, per exemple, en aquests moments s'està construint un hospital privat aquí a Sant Cubat.
Diguéssim, el mateix que es va fer aquí a Rubí, que n'han dit molt poc, aquell centre sanitari que hi ha al costat, diguéssim, darrere el camp de futbol del 25 de setembre, diguéssim, que no sé exactament el que fa, però ara s'està construint un hospital privat a Sant Cugat, diguéssim, amb la qual cosa la pressió que hi ha encara serà més gran, no?
Jo aquí, només ve la memòria, a veure si un dia d'aquests les xironen, aquell personatge que va tenir els sants collons de dir les hemos dejado la sanidad, la sanidad teixa un fisco o algo així. Això demostra el que hem tingut i el que més greu em sap, o sigui, sempre dic el mateix, n'hi ha un personatge que ens destrossa la sanitat voluntàriament, perquè ho ha dit,
I ningú surt a fotre-li una cara de... Bueno, és igual, va. Continua de jutge de Cantàbria. Sí, això mateix. Sembla que s'ha jubilat. No, jo em referia a aquell que era ministre de l'Interior.
Era el debat entre l'anticorrupció, el jutge anticorrupció, i el Fernández Díaz. Home, el Fernández Díaz té uns assumptes amb la justícia pendents. I deien que aquest any ho tocava.
A veure... A veure si li pot acompanyar el seu àngel de la guarda. Home, res a cada dia, eh? I va a missa cada dia, eh? Això diu molt poc a favor dels catòlics.
Jo penso que el tema de l'hospital és un tema que a Rubí és important ressaltar-lo. És difícil, és una situació difícil, però no podem oblidar que estem parlant d'un hospital de Rubí, estem parlant d'un hospital d'aquesta comarca que ja, seguint les recomanacions, no utilitzaré. Però, diguéssim, Rubí, Sant Cugat i Castellbisbal són 200.000 habitants en aquests moments. Estem parlant d'un hospital que, quan estigui acabat, tardaran 5 anys, això, diguéssim, anant ràpid,
estem parlant que dintre de deu anys aquesta comarca tindrà 250.000 habitants el mateix que la comarca de la Vallès Occidental la Vallès Occidental té els mateixos serveis hospitalaris avui amb 900.000 habitants que quan en tenia 600.000
Llavors, què passa? Jo, per desgràcia, he tingut que recórrer als hospitals de Terrassa, no, perdó, a l'Hospital de Muto de Terrassa, i als passadissos. És el lloc habitual de l'atenció. De l'atenció. Fins i tot l'hospital, el públic està...
No estem parlant d'un privilegi d'idioma amb una població de 80.000... No, són 80 més 80 o 90 més 1.30 que ja té Castellbisbal. Hem entrat en una fase de degradació molt important.
Algun pas està donant aquest sentit. Hi havia tot una corrent, que en tot cas jo podria estar inclús d'acord, diguéssim, tenim present que l'Hospital General de Catalunya té uns certs concerts públics i té la meitat de l'edifici sense utilitzar. Diguéssim, té la meitat de l'edifici sense utilitzar. Això no respon ningú.
Jo he publicat allò... Jo he fet publicacions justament destacant aquest aspecte. Ningú m'ha tocat el crustó, ningú ha sortit a clarir res, perquè hi ha la meitat, o gairebé la meitat, com que hi ha un 40% d'aquell edifici mastodòntic, que està a vuit. Des que va néixer...
Això només hi havia una planta en funcionament. Una part. Perquè si és propietat del grup Quirón... No, no, no. Quirón, diem-ne, no va pagar per tot l'edifici. No, no, gestiona una part. Gestiona una part. Hi ha una altra que queda, diem-ne...
En el limbo, és a dir... Sí, però ho va intentar adquirir, no?, el que és la Conselleria de Salut, no recordo... Van haver gestions amb el Comín. I no hi va ser possible. Bueno, hi va haver gestos, hi va haver gestions... Aviam, però a mi em fa l'efecte... No vull, ara, en aquest cas, entrar en el debat de què va passar en aquell moment...
però que va ser molt feble tot el que es va fer, i que va ser un intent... Era un farol, era un farol de comint, vamos, com la copa d'un pi, perquè a més a més es plantejava adquirir tot l'hospital. Clar, això és inviable, és a dir, tu no pots competir amb un grup com el Quirón, que a més a més gairebé monopolitza
gran part o pràcticament tot el que són proves que no poden assumir els hospitals públics perquè és que estan col·lapsats i per tant es deriven bé perquè hi ha mútues privades bé perquè fins i tot des de la pròpia Seguretat Social es contracta tot aquest complement de serveis amb el grup Quirón
Però clar, és que no era viable una privatització. Era impossible. Però què passa amb el que està buit? Ningú ho explica. Ni ho expliquen ni posaran res sobre la taula per fer-ho. Jo cada vegada em sap més greu veure que la mediocritat, i em sap greu d'aquesta paraula, la mediocritat dels nostres gestors...
perquè les grans accions que requereixen, o sigui, mogudes d'aquestes, requereixen de poca, d'un nivell alt de gestió, en aquest cas. Jo diria ben clar que detecto, i no voldria, una certa mediocritat en iniciativa, en pensar, en imaginació, en la tira de coses. Sí que és veritat, tal com dèiem, no va lligada aquesta mediocritat
a una suma d'interessos i de pressions que fan bastant difícil. Però sempre continuo dient, quan estigui l'idea clara, ja poden sortir els entrebancs que vulguis. Tires de veta, tires endavant, tires de la manera que sigui. Aquesta tirar endavant de la manera que sigui
jo no ho detecto en lloc, en aquest moment, en cap aspecte. És que ni amb rodalies. És que aquí s'ha anat a remolc. El 2016 va ser quan la Conselleria de Salut va intentar comprar l'hospital i Quirón Salut va dir que no. Però és que el plantejament ja era... Jo no sé si Comín...
no era conscient d'això. És impossible, i menys amb les quantitats o les xifres en què es comptava. Però vols dir la veritat, tant és. Quan dic tant és, segur que quan tu veus que tires endavant amb alguna cosa i comencen a sortir entre bancs, mires de refer les propostes en funció d'un cert pragmatisme, d'un cert coneixement, d'una certa, per dir-ho una manera, gràcia.
es juga el tot o res, es juga el... Ah, els he trucat i m'han dit que no. No, home, no, sisplau. No dic amb això que sigui una solució ideal, no ho dic. Però sí que... Jo en aquest cas, et diré la veritat, no m'ho he plantejat si seria bo o no. Estic amb el Josep Maria que seria un mal menor poder adquirir una part d'aquest...
d'aquest hospital. Però el que a mi em preocupa és que una vegada s'ensata, poses la puteta, no, no, ens l'han trepitjada, retirem-se, i aquí pas, i després l'òria. És que jo penso que aquesta ha sigut la política, diguéssim. Aquí un moment determinat es diu, farem un hospital.
Hi ha tota una pressa corrent i endavant de posar-li un nom. Vicenç Ferrer. A partir d'aquí es col·loquen primeres pedres durant el 7, el 11 i el 14 o el 15 en campanyes electorals. Duren una feina els primeres pedres.
7, 11, 15. En el moment que per part del departament hi comença a haver, diguéssim, dubtes, i a partir d'allò es parla ja no d'un hospital, sinó d'un centre d'alta resolució, que jo...
igual que estem tu aquí, el director de l'Institut Català de Salut de la comarca, amb una conversa que vam tindre, no sabia què significava el centre d'altra resolució. Tenir molt clar el que és un CAP, tenir molt clar el que és un hospital, un centre d'altra resolució. El responsable de la comarca, amb una reunió que vam tindre.
Llavors què passa? Que aquí tothom s'hi posa bé. Tothom s'hi posa bé. Des de la nostra alcaldessa, l'alcaldessa de Sant Cugat, el castell de Castellbisbal no ho he sentit, Piola. Però diguéssim, Sant Cugat. Són els mateixos que Rubí. Ah, molt bé. Beneïm la... Però si no sabem ni el que és això. És que jo crec que aquesta és la qüestió fonamental. Quan parlem de serveis públics,
Primer, si hi ha servei públic, que estigui lluny qualsevol oferta de multa de Terrassa. Això per començar, perquè ja estem farts que aquí a Rubí patim aquesta dinàmica. Però després, home, jo prioritzaria...
com és el servei, quina serà l'atenció que rebran rubinencs i rubinenques, que no pas on sigui situat. Perquè, a més a més, una qüestió clau és el tema de les comunicacions. I millor que l'Hospital General no ho té ningú en aquesta comarca. Ningú. Tant per Sant Cugat com per Rubiu. Tindríem més xungo, diguem-ne, que el Castellbisbal.
Però prioritzem, en tot cas, les característiques, perquè si no, clar, si es treuen de la mànida, el de l'hospital de butxaca o d'alta resolució o de mínima no sé què, dius, a veure, tampoc no ens prengueu el pèl. Filibusterisme, crec que jo. No, però jo crec que en un moment determinat...
van estirar massa, diguem-ne, les promeses. Sí, però és que són promeses que, a més, no... és que corresponen a una necessitat. Tenien una lògica. La lògica és que hem passat de 600.000 habitants a 900.000 en aquesta comarca. És que és de calaix. Per tant, el Taulí, l'Hospital General i Mutua no donen l'abast. És impossible. Per tant...
calen més centres hospitalaris. Una altra cosa és com coordinem l'oferta. Aquesta població de 900.000 també es veurà afectada justament per la mobilitat i Rubí va tenir una esllavissada a un túnel que té una esquerda
a la seva base, que ha deixat sense servei, a la R8 i de retruc, jo no sabia això, que havia aturat les exportacions de mercaderies cap a França, i deixa'm que tenim un tall, que no sé si el tenim llest, del director de construcció d'obres de DIF,
Àngel Contreras. El túnel de Rubí, que sabem que és una estructura fonamental, ja estem desplaçats, ja tenim l'empresa constructora treballant a la zona, estan els tècnics ara mateix avaluant el que es pot fer, i el que sí que anem a fer, i sabem de la importància, és màxima prioritat, màxima prioritat per fer el que calgui perquè comencen a circular els trens per aquest túnel, les actuacions necessàries per circular, evidentment, tota la seguretat,
que pertoca i a partir d'aquest moment es podrà fixar uns plaços en quan tinguem aquest estudi. Aquest matí hem anat amb tècnics d'acompanyes del CECAT i estem col·laborant per a poder resoldre el més aviat possible aquesta situació que som conscients de com complicat que és.
Josep Milà, que volies parlar. Jo he de dir ben clar que em sap greu que sigui Rubí, que sempre Rubí sortim precisament per notícies d'aquestes, que no em preocupa tant aquest túnel, i quan dic que em preocupa tant no vull dir que no em preocupi.
però em preocupa més el reste de rodalies que afecten el mig milió o un milió de persones cada dia. Aquest, no patiu, s'afanyaran bastant, perquè toca el moll de l'os de les exportacions. I les exportacions de la matèria, de segons quines matèries, i de segons qui és l'amo,
segons qui és l'amo, s'ha de veure si aquestes exportacions venen d'un lloc o d'un altre, quedaran resoltes de la manera més ràpida que puguin. No es resoldran els 70 o els 80 punts que en aquests moments s'ha demostrat que Catalunya té de perill que afecten el tràfeg ordinari de rodalies.
Bé, dius, perquè l'única alternativa seria que aquests trens de mercaderia es passessin per Sanzi Gràcia, és a dir, pel centre de Barcelona, i això no és factible, que un tren es pugui, amb mercaderies perilloses, es pugui quedar atrapat en un túnel de Barcelona. El motiu de la línia, diguéssim, precisament era aquest. Aquesta línia es deia la línia el tren nuclear. Aquesta línia es va crear
per treure tot l'urani de Bandellós per portar-lo a França, perquè no patinia massa pel centre de Barcelona. Després es va aprofitar per més coses, no? Però és veritat, diguéssim, aquí hi ha uns interessos econòmics importants i segur que això es resoldrà ràpidament. Quan tu veus aquesta llista de 60 o 70, fixa't, el que hi ha de Vic...
fins a dalt a Puigcerdà, i fixa el que hi ha de Manresa fins a Lleida. Una línia que fa, no sé quants anys fa, que costa 3 hores arribar des de Terràs, des de Barcelona, a Lleida. 3 hores, passant per Manresa. Diguéssim, és que allà, jo una vegada vaig tindre, el tren va recular, vaig anar-hi jo, el tren va tindre que recular,
Fins per agafar més embranzida perquè no podia pujar. No podia arribar a Calaf. A Can Frank el van tancar per això. No podia arribar a Calaf. I això, tota la vida és així. Sí, però a mi el que... El flipor també una mica és...
La sorpresa, entre cometes, de tanta gent sobre tots aquests punts, diguem-ne, qüestionables a la xarxa de Rodalies, quan hi ha hagut, no hi ha hagut ni un duro o molt pocs d'inversió durant dècades. No parlem d'anys, parlem de dècades. Llavors, clar...
Això es fa malbé. D'incompliment d'execució de pressupost. Absolutament. Perquè els diners hi eren. I a vegades uns incompliments que pujaven del 50%. És a dir, tant de bo que ja haguessin hagut 60 o 70% de compliment de pressupost. Però és que no, és que alguns anys ni això arribava. Llavors, el seu ús constant fa que les coses es facin malbé.
I el que passa és una cosa, que també hem de tenir present, diguéssim, una cosa és arreglar els desperfectes que apareixen, i l'altra cosa és la inversió. Perquè, clar, hi ha un pressupost, per exemple, per Sant Feliu de Llobregat, hi ha un pressupost important, però és per fer subterraniament. Això no millora, no millora.
No millora, diguéssim, la via, no la millora. A Montcada passa tres quarts de lo mateix. Estem parlant d'inversió, vol dir una inversió per fer el manteniment, no per fer obra nova, que una mica millora l'estructura en general, però no els aspectes complet. És que hi ha un tipus de manteniment, que se'n diu manteniment preventiu, que hauria de ser el 99% del manteniment.
que no s'aplica. El maniament preventiu... Mira, amb les bombetes es veu molt clarament. Les bombetes tenen, no sé, 10.000 hores de funcionament. La gent que es dedica al manteniment de l'enllumenat sap que hi ha d'haver una colla de bombetes que, si tenen 10.000 hores, a les 9.000 hores ja s'han de canviar, encara que no s'hagin fos. Perquè el maniament preventiu és una metodologia.
amb els trens hauria de pesar exactament el mateix. Les vies, tot, les catenàries, tot té un temps de... I ells tenen dades suficients per saber que al cap de 5-10 anys s'ha de canviar la catenària sencera.
encara que estigui perfecte. Dius, home, encara que estigui perfecte, sí, els països nòrdics ho fan, això. Els països nòrdics, cada 10 anys, els edificis canvien totes les instal·lacions de cop, encara que estiguin perfectes. Doncs aquí, el mateix. Això és que sembla com si parléssim del Marcianus.
Aquí a la ràdio sabem perfectament quan hem de canviar, perquè tenim un temps, que és el temps de la tertúlia, que jo quan caduca ja saps que s'ha de canviar perquè rubir el dia continua i s'acaba el temps de la nostra tertúlia. I és el que acaba de passar ara mateix.
Moltíssimes gràcies, Josep Maria Pijuan, Vicenç Rabadan, Josep Milà, per aquest temps de tertúlia. Us esperem el proper dimecres parlant de més temes i a veure si aquestes inversions en Rodalies, que si voleu ja en parlarem, que es van exposar ahir, a veure quin percentatge arriba a executar-se. Moltíssimes gràcies. I la gestió. Moltíssimes gràcies. Adéu.