La tertúlia de Rubí al dia amb Belén Tierno. Passeu minut de les 10 del matí i després de les notícies, després de l'actualitat, és temps de reflexió. Avui, tertúlia de periodistes. Amb el Jordi Margarit, molt bon dia. Hola, Belén, què tal?
La Estela Luengo. Hola, molt bon dia. I el Xavi Ribas. Hola, bon dia. Avui ens falta el quart en discòrdia, el més jove. El periodista que porta la L, sempre li dic. Que avui, per obligacions d'agenda, no podia estar amb nosaltres. Amb tots ells parlarem d'una informació, d'un informe de Digital News Report, que diu que gairebé el 70% dels espanyols no confia de forma general en les notícies que llegeix.
Entendreu que això, en una tertulia de periodistes, és per donar-li la volta. A banda d'això, també parlarem del govern de la Generalitat, que ha fet més comprensibles i accessibles 1.500 formularis i comunicacions en aquesta reforma.
de l'administració que està fent el conseller Albert Dalmau, que entre altres coses diu que la informació que arriba des de les institucions no s'entén, no és cap secret. Ja ho sabíem tots els que hem rebut alguna comunicació administrativa i que de vegades l'hem hagut de llegir dues o tres vegades i fins i tot agafar el diccionari per veure què ens estaven dient. I finalment també parlarem de Junts, ja sabeu que
La setmana passada la portaveu de Junts al Congrés dels Diputats deia que no aprovaria cap llei a Pedro Sánchez fins que no complís amb els compromisos que havia adquirit amb el seu partit.
iniciar o per la investidura justament Míriam Nogueres passava dissabte per Rubí i per tant escoltarem també el que deia aquí a la ciutat de tot això parlarem des d'ara i fins les 11 i ja sabeu els que esteu a casa que tenim un telèfon obert al 93 588 59 60 el que podeu trucar per expressar els vostres dubtes per donar la vostra opinió o fins i tot per fer alguna pregunta als nostres tertulians
La tertúlia de Rubí al dia. L'espai de reflexió i opinió de Ràdio Rubí.
L'informe Digital News Report de 2025 diu que el 70% dels espanyols no confia en les notícies que llegeix i 4 de cada 10 eviten els continguts informatius. Ha baixat el consum de premsa escrita, ha passat del 61% al 21%. Els mitjans digitals també han baixat. De fet, només un 10% dels encastats paga aquest tipus de mitjans.
A la resta de països analitzats, és a dir, a la resta d'Europa, això és un 18%. I, entre d'altres coses, el que diu aquest informe de Digital New Report és que els principals motius per rebutjar consumir notícies és, en aquest ordre, la manca de credibilitat o el viatge dels continguts...
l'efecte negatiu en l'estat d'ànim dels que hi en consumeixen i l'aclaparament davant el volum exagerat de notícies que reben. Traduït que rebem massa informació, que a més a més la informació és negativa i per tant enxanera mal rotllo,
i tampoc és que tinguin molta credibilitat. El degat del Col·legi de Periodistes, el Joan Maria Morros explicava o deia que ara els periodistes han d'introduir a les seves rutines haver d'anar explicant aquelles fake news o aquelles notícies que no són del tot certes.
Això ho hem d'anar posant en valor i ho hem d'anar recordant, és que els periodistes potser hem de destinar una part important del nostre temps, no tant fent la nostra feina, sinó deixant clar que tot allò no és informació, que tot allò no és veraç, que tot allò no està contrastat i que no té cap mena de semblança amb el que seria una informació.
I pel que fa a la credibilitat, la darrera enquesta Omnibus, publicada el mes d'octubre, diu que un 24% dels enquestats escollen la ràdio com a mitjà de comunicació més creïble. La televisió obté un 22% i la premsa un 11%. Només el 9% considera que les xarxes socials són el mitjà més creïble, tot i que sabem que el consum de xarxes socials i la informació a través d'elles és enorme.
Més coses, en aquest cas, d'una enquesta de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials, que assenyala que una majoria social reconeix que les fake news són una amenaça per a la democràcia. De fet, el 72% dels enquestats creu que és una amenaça més gran que l'extrema dreta.
I la psicòloga Anna Romeu, que és expert en intel·ligència emocional, corrobora l'auger de les fake news, diu que definitivament són un motiu de la pèrdua de credibilitat dels mitjans i, sobretot, explica que recuperar-la serà molt difícil. I quan tu perds la confiança, la confiança costa molt guanyar-la, costa molt poc perdre-la i costa moltíssim guanyar-la. Llavors, pots donar 30 notícies molt ben donades, que si una no és certa o té una mica de dubte,
Tot el de més s'esborra. Si tu m'enganyes, jo no he de fer un esforç per tornar a creure en tu. Tu has de fer un esforç perquè jo et pugui tornar a creure. T'hi has d'esforçar. Jo he de tenir la voluntat de voler-te tornar a escoltar, sí, però és l'únic que he de fer. La credibilitat te l'has de tornar a guanyar tu. Comentem les xifres. No sé per on voleu començar, que 7 de cada 10 persones no es creguin les notícies...
no és una bona forma de començar el dia per a un periodista, no?
Mira, podem mirar-lo des d'un punt de vista positiu. És a dir, hi ha un 70% de la població que és crítica amb els mitjans. Ah. No és això exactament el que diu la notícia, però això estaria bé. O sigui que la gent dubti d'allò que li plantegen i això, buscar altres fons, seria fantàstic. El que passa és que hi ha un 40% que eviten els continguts informatius. És a dir, que d'aquests 70% perdem una bona part.
Sí, això segurament és la part més negativa. Algú que no es vulgui ni exposar, perquè al final una societat informada és una societat més sana, més democràtica, amb més coneixement i amb més criteri. Ja que no et vulguis ni exposar, jo no em mullo, no entro a la piscina. Llavors, clar, si no entres no nedràs i no...
Bé, però això de... segur que ho heu escoltat alguna vegada al vostre voltant. No miro les notícies perquè em deprimeixo. Bé, que no les miris no vol dir que no estigui passant. És a dir, no deixa de passar. Certament són depriments, no? Sí, en canvi, els informatius, per exemple, els TNs, TV3, són líders.
Per tant, vol dir que hi ha molta gent que mirem els informatius. Jo, personalment, gairebé és de les poques coses que miro de la televisió convencional. Per les imatges, per tot l'embolcall, i considero que estan ben realitzats els TN de...
de TV3. I posaríem alguns dubtes, algunes coses a comentar, segur, però el fet que tinguin, siguin líders, vol dir que realment s'escolta. I una altra cosa que voldria dir és que ja que estem en una ràdio de proximitat, Ràdio Rubí, a Espanya el 70%, molt bé, i a Catalunya?
I a Catalunya quin percentatge és aquest? Perquè tinc la sensació que una cosa és la globalitat i l'altra cosa seria mirar-ho per zones, per índex de nivells culturals, nivells de dedicació professionals, etcètera, etcètera, etcètera. M'agradaria molt que aquestes dades es reflectissin sobre Catalunya. I si filéssim més prim...
agrairia molt que algun dia poguéssim tenir les dades a nivell de la ciutat de Rubí. És una alea d'esperança el fet que la ràdio, els que hi hem dedicat professionalment la nostra vida laboral, sigui la capçalera del vehicle d'informació.
I al mateix temps, la ràdio també pot estar contaminada per l'opinió. Aquest cap de setmana hi ha hagut el setè congrés dels periodistes, que ha sigut un... En fi, tothom en parla, en diu meravelles d'organització, de debat, de continguts i de resultats, amb un nou codi deontològic de la professió de periodistes...
amb un eslògan, que estem acostumats a rebre els inputs per eslògans, més necessaris que mai. I això vol dir la incorporació, com deies, Belén, de les conclusions que deia el nostre adegà, el Joan Maria Morros, que tenim l'obligació també de detectar les fakes i exposar-les i dir-les.
I, per tant, aquesta és una tasca en la qual hem d'evidenciar d'estriar el gra de la palla. Jo aquest matí sentia un convidat que teníeu que deia...
que cal sortir al carrer, cal haver-hi el moviment de masses al carrer per reivindicar la democràcia davant de l'impuls que estan tenint les idees més extremistes, les idees més fatxes. Bé, aquestes masses, aquests moviments de masses, aquest sortir al carrer avui dia es diu TikTok.
I, per tant, cal evidenciar el tema del TikTok. On es fan els debats? Bé, debats no se'n fa a TikTok, sinó que es va amb eslògans i tira tiramilles i la fotografia mona, i després, doncs, les grans influències que hi ha...
Si des de l'any 2020 Vox està enviant TikToks i de l'any 22 Santiago Pascal comença a fer els seus TikToks els seus Twitters primer i després es passen a TikTok bé, què fan els altres? És el que la setmana passada em penso que comentàvem i que jo em vaig atrever a dir amb tots els respectes pels posicionaments sociopolítics de tothom els altres estan perdent el temps
Per tant, on està el moviment de masses? TikTok. Ho sento. Doncs conciliar, aquest consum, fer a més a més, anar traient la realitat de les fake news, més tota la resta de feines que hem de fer, Estela, no és gaire fàcil en el mateix temps. Crec que era una de les coses que es deia en aquest congrés de periodistes, que fem més coses...
amb les mateixes persones. Sí, sí, no, totalment concedeixo també amb el company en el que ha dit. Clar, jo crec que al final és evident que hem de fer o s'haurà de fer un canvi en les rutines per incorporar tota aquesta part de fact-checking que...
Al final, ja et dic, crec que és inevitable que cada cop són més necessàries i que, com a periodistes, la nostra feina no és només informar d'un fet, sinó també deixar clar quines coses són certes, quines no són certes.
I clar, aquí el repte està en cabir-ho tot en el mateix temps que hem tingut sempre, però cada cop fent més coses. I sabent que hi ha un 40% que no et llegirà i un 70% que no et creurà. Sí, sí, però bueno...
Al final la feina és nostra, de fer que la gent confiï o recuperi aquesta confiança. Hem de posar els nostres esforços. I ja et dic, aquesta part de reinvenció, d'incorporar noves tasques a les rutines, en definitiva és un repte que hem d'encabir com sigui.
El Jordi preguntava si es podia destriar, o sigui, aquesta destriava, no diferencia per territoris. L'única informació que porta... Ara encara serà més dolenta, espera't. No, és per edat, és per blocs d'edat. Els que més s'informen, amb una diferència brutal,
Són els que tenen més de 64 anys, el 73% s'informa a través de mitjans de comunicació, ja sigui ràdio, televisió o bé diaris, en paper o digital, i els que menys, els que tenen entre 18 i 24 anys, només s'informa el 40%.
Aquesta és l'única dada que porta de diferent. És una informació de l'Agència Catalana de Notícies que fa tot un recull i que mostra diferents dades. Sí fa una comparativa dels mitjans de comunicació, però sempre estem parlant d'Espanya, de la població interessada en notícies, que és un gràfic que realment
Deprimeix perquè comencen les dades del 2015 i parlava d'un 85% de persones interessades en la informació i 10 anys més tard són un 51% i també fa una comparativa entre països, però no val detall, de les comunitats autònomes. Tu deies, estaria bé tenir la dada catalana i estaria molt bé tenir la dada rubinenca. Clar.
Aquestes són dades que poques vegades surten, i a les locals, doncs pràcticament impossible, moltes vegades perquè no formem part dels grans instruments de mesura, i no sé fins a quin punt, perquè tampoc hi ha gaire interès en fer-ho, ho dic perquè...
Tenim un territori amb moltes poblacions, com Rubí, com Terrassa, com Sabadell, amb una població important, és a dir, només al Vallès Occidental hi ha un milió de persones. De veritat que ningú ha considerat oportú fer un estudi de com consumeixen els ballassants en el centre de comunicació? Doncs ja teniu feina, a Ràdio Rubí.
a tot Rubí, etcètera, ja teniu feina a fer, amb col·laboració amb el que tu deies. A mi em semblaria perfectíssim que a nivell de Vallès Occidental un tipus d'estudi aquest entre Terrassa, Sabadell, Rubí, Sant Cugat, ho poguéssiu fer. Crec que hi ha els elements tan públics com privats com per poder-ho fer l'esforç, com per poder-ho desenvolupar una tasca com aquesta.
Ens facilitaria la feina als periodistes. Us facilitaria la feina als que hi treballeu. I si m'ho deixes dir, jo crec que aquesta conclusió del Congrés de Periodistes significa una cosa. S'ha acabat el cordó sanitari en torn de l'extrema dreta.
És a dir, aquella prevenció, podem portar tal, ens sembla... S'ha acabat el cordó sanitari perquè, si vols desfer les fakes, necessites saber-ho tot de primera mà. I, per tant, per mi, la tàctica del cordó sanitari no ha portat res de bo. Al contrari. I, per tant, és un canvi de paradigma en aquest sentit. No sé què en pensa el professor...
No, no, és que mentre parlava he estat buscant informació sobre el tema de la credibilitat. Jo recordo que he anat a buscar la notícia i he vist que era l'any 2013. El País va publicar una fotografia de l'Ugo Chávez
entobat, no sé si ho recordeu, 2013. A l'endemà, perquè aquella fotografia va resultar que era un muntatge, era falsa, a l'endemà el país va publicar, es va desmentir, va demanar perdó als lectors, va ser com... I jo recordo, ho recordava perquè allà a la facultat ho havíem comentat, mireu que els mitjans es poden equivocar perquè contrasten i tot això, en aquell moment ho feien i ho feien molt bé, però alguna vegada els hi podien colar.
I ja dic, l'endemà va ser... No podíem perdre la credibilitat. Ara això és igual, no? És el que sap greu, que ara els mitjans actuen de manera ràpida perquè han d'estar al dia i han de ser els primers anys i això va en detriment que moltes vegades els colen. I ara amb tot el tema de la tecnologia serà... Mira, per aquí tenim...
El José Malagón, el nostre tècnic, ens serveix aquesta fotografia. Bueno, podia ser Hugo Chávez o Perico de los Palotes, que diu ma mare, eh? Sí, sí, sí. Jo ara, mentre parlava en Xavier, recordava que parles d'això de lo Hugo Chávez en tobat. Ara que estem en torn del XXN,
Recordo que al cap d'uns mesos, potser no sé exactament quants mesos van passar, però van sortir unes fotografies a una revista, que es deia La Revista, de Franco Antuat. Va haver-hi una paralització del país amb imatges, amb opinions diferents, de gent que els va assentar allò com una patada...
a un lloc que jo sé, d'altres que van dir, home, mira, que patís aquest home tampoc no em sembla malament. Però realment va ser un impacte impressionant veure aquell home intubat de la manera que volien mantenir-lo viu, perquè s'acabava una moma determinada. Després es va saber que totes les sospites eren, pel seu gendre, el doctor Martínez Bordiu, penso que es deia o alguna cosa així, no?
que va fer-li les fotografies. Bé, allò era veritat, allò era de veritat, perquè el tema fei que l'any 1975-76, 77 potser va ser, quan es van publicar aquestes fotografies, que la responsabilitat de les quals aquella revista se'n va anar a pique, no és que augmentés la tirada ni que es venés més. Vol dir que va haver-hi un rebuig sobre aquest tipus
d'imatges, no? Ja dic que haver-hi opinions per donar i per vendre. Bé, se m'ha acudit, quan deies el de l'August Chávez, pensar en aquelles imatges, en aquella fotografia o fotografies que van sortir, mira, aquí molt bé, molt bé el tècnic, del Franco super, mega, intubat, amb l'únic objectiu de no anunciar el Franco ha muerto, que va ser després, no?
Doncs el que dèiem, xifres que preocupen i a més a més que no sé si creieu que són incompatibles, ho dic perquè en les últimes setmanes hem parlat de com els mitjans o com la gent més jove s'informa a través de les xarxes socials, com els mitjans de comunicació han d'estar en aquestes xarxes socials per...
seguir fent la seva feina, és a dir, per demostrar que es pot informar també a les xarxes socials de forma rigorosa, de forma plural i recuperar la credibilitat o tenir aquesta credibilitat a les xarxes socials. Però de l'altra banda tenim aquestes dades que ens diuen que
no són creïbles o cada cop són menys creïbles i menys consultats. Clar, se'm fa difícil conjugar les dues coses, no? Perquè tinc la sensació que és com quan se t'escapa l'aigua, que poses fre per aquesta banda i se t'escapa per l'altra. Una mica la sensació és massa forons oberts, no?
Sí, però jo també quan ho deies anava pensant, els joves em sembla que mai han sigut el col·lectiu que s'informa, diguem-ne. De fet, nosaltres a la facultat, amb estudiants que suposadament no, estan estudiant per ser periodistes, per ser comunicadors, molts d'ells no llegeixen, no miren la tele, i dius, aviam, però què fas aquí, no? Llavors, els has de...
de portar cap allà, no? I llavors quan agafen l'hàbit, sí, ja està. Allà, per exemple, a la facultat teníem un quiosc. Teníem un quiosc. El quiosc va desaparèixer. Allà, a la facultat, no venen diaris.
Si algú vol diari, l'ha de comprar no sabem on, perquè cada vegada és més difícil trobar el físic. És veritat que tenim els digitals, però és això que jo crec que aquest 40% de joves, no sé exactament la xifra, a mi ni em sorprèn ni em provoca allò de dir, ostres, només, perquè jo crec que això, els joves sempre...
Els ha costat més informar-se. És natural, no? Discutiria el terme sempre ha estat desinformació pels joves. No és cert. No és cert, home, jo he sigut jove. Fa temps, però jo he sigut jove.
en Martintre encara confio ser-ho, i jo tenia uns diaris, bàsicament un, però sempre, sempre he llegit. El que dius dels quioscos tens tota la raó, perquè no només a la facultat. Jo estic a la junta del Col·legi de Periodistes i el Col·legi de Periodistes administrava un seguit de quioscos també.
Bé, els quioscos aquests han passat a fer el cafè, a vendre de tot, de tot dintre un marge, perquè els diaris no es venen, per quioscos no es venen. Per tant, s'han hagut de tancar la majoria i d'altres que han hagut d'ampliar, igualment que els estancs, que també pots trobar...
Fins i tot la Mare Déu de Lourdes, i en fi, diferents històries, no? I això és cert, però no sempre. I cal veure, i en definitiva, aviam, la curiositat, diguem-ho així, la curiositat, avui en dia, doncs està TikTok.
i depèn del que se subministra a TikTok, doncs que aquesta curiositat queda més o menys satisfeta. Per tant, home, que els joves no es volen informar de la premsa...
diguem-ho així, de la premsa convencional. Alguna responsabilitat també haurem tingut. Sí, però per exemple... Ara estava recordant... Fa molts anys, a la meva època, allà, davant del... Quan sorties del tren, hi havia piles de diari cedi. Les editorials...
l'avantguàrdia, el país, deixaven allà exemplars gratis perquè els estudiants podien passar per allà i agafar-lo. Això ja és la més cap aquí. Estàs parlant d'un de fa 15 anys. De fa 15 anys. Potser sí. 15 anys, 20.
Sí, perquè veien que la premsa editada, la de paper, doncs minbava, minbava, minbava i minbava. I aleshores hi havia les institucions que fins i tot ajudaven, que eren part de les subvencions que podien rebre diferents editorials,
pagaven un nombre determinat de nom de diaris, d'exemplars, per posar-los al tren. Sí, sí, jo també la vaig viure, aquesta... Però hi ha de més gran, no exactament de joventut. Fixa't que jo et parlo d'una època en la qual no només la premsa convencional, que ja sabies quin tipus d'informació perquè...
Per ràdio, per exemple, l'única informació que hi havia era la que servia a Ràdio Nacional d'Espanya. Bé, doncs, havies de llegir fins i tot entre línies i, evidentment, també t'interessava el que podia ser el TikTok d'aquella època, que era la premsa clandestina.
I la premsa clandestina de les diferents organitzacions, siguin sindicals, com socials, com polítiques, editaven la seva premsa clandestinament. Vull dir, allà no és que haguessis de llegir en línies, no, ho tenies tot en primera línia. El que passa que eren unes edicions que perdies la vista a vegades intentant llegir-ho perquè, esclar, estava fet amb vietnamites. Què eren vietnamites?
La impressió que ella ha fet a casa, clic-clac, clic-clac, clic-clac, clic-clac. Però vull dir, hi havia, perquè hi havia una moguda en prou de la democràcia i de l'acabament de la dictadura. Ara pot ser que la moguda sigui per una altra banda, i el recurs és la digital.
Jo he de dir que ahir vaig anar a un quiosc a la una del migdia i hi havia diaris de tot tipus. Cosa que abans no fa tant, fa 15 anys, tu un diumenge anaves al quiosc una mica tard...
I ja t'havies perdut el diari. A banda que havies de sortir amb un carretó, perquè hi havia les edicions dominicals i havies de sortir amb un carretó, perquè allà compraves La Vanguardia i allò pesava. El suplement... Home, a mi em durava per tota la setmana, perquè anava fent... Però em va deixar al·lucinat. I al marge que...
treballar a la ràdio i que et diguin que és el mitjà que s'escoll per més creïble et pot fer molta il·lusió o agradar-te o reformar-te, sí em sembla preocupant que només l'11% escollir la premsa, perquè dins de la professió sí teníem sempre la sensació que la premsa escrita era la més creïble, la més treballada,
No sé si és una cosa compartida, però jo personalment sempre he pensat que els companys de la premsa escrita estaven a un altre nivell, i que la premsa escrita estava a un altre nivell. No sé si vosaltres heu tingut aquesta percepció.
Jo crec que potser abans sí que era així, però el pas que ha fet la premsa escrita també al digital, jo crec que això és el que també ha fet que tingui aquesta pèrdua de credibilitat.
La gent, clar, sí, és premsa escrita, però és premsa escrita digital, que és molt fàcil de canviar, molt fàcil de modificar o de manipular, si vols dir-ho. Jo crec que és això, aquesta relació amb el digital el que ha fet que perdi aquesta credibilitat. Potser a la ràdio, a veure el directe,
No sé, tinc la sensació que potser és això el que els dona com aquesta... Gènere més confiança. Sí, no sé. Jo crec que potser va per aquí. El Jordi, que precisament ha treballat en un grup que tenia aquestes dues vessants i fins i tot va intentar-ho també amb la televisiva, quina era la percepció que teníeu a dins? Perquè el cert és que els números de consum són millors per RAC, que no pas per l'avantguàrdia...
estem parlant d'una capçalera de solvència contrastada, no? Sí, no, la sensació, a veure, a més a més, hi treballava força gent a la premsa escrita, a l'avantguàrdia, estava millor pagats, estaven millor pagats, per tant... Que els de la ràdio? Que els de la... I tant, i tant, i tant.
Tot i que segurament generaven més ingressos als de la ràdio, pel grup. Bé, jo el tema econòmic no ha sigut la meva especialitat, i per tant no. Però sí que... I des del primer moment que es forma en RAC1, que hi érem, i fins i tot abans de començar...
a emetre per antena, sí que el grup Odo va intuir que el que s'havia d'anar era a la interrelació de les redaccions. I la idea original era que, fixa't, tu parlaves de la responsabilitat i feina dels periodistes, que la mateixa redacció cobrís...
la notícia pel mitjà escrit, en aquell moment escrit perquè estava a les Beceroles l'edició digital, com per fer la notícia per ràdio, com després per fer l'estreaming de la televisió.
de TV8 en aquell moment. Ja hi havia aquesta idea i unificar criteris, unificar redaccions, en definitiva, tendeix a la professionalització quan, com a grup, tens una línia. Ara, també t'he de dir que la línia de la Vanguardia és una i la línia de RAC1 n'és una altra.
En tot cas, el que haurien de mirar són les xifres de consum digital de la Vanguardia i les xifres de consum digital de RAC1. Si ho posem a nivell de consum el que serien les mesures de l'EGM i de la OJD, el consum de RAC1 és bestial.
El consum de recursos és bestial i ajuda a configurar aquests dos milions i escaig entre ràdios locals, privades, públiques, que parlem com a llengua vehicular al català. Això és bestial. A nivell de Catalunya, això és un pas impressionant a tenir molt i molt en compte a nivell de la professionalitzat, de la professió i del tipus de treballar
i de com s'ha optimitzat les redaccions en aquest moment. Ja et dic, jo de xifres econòmiques no les conec. Ni volies, eh? No, no, no estic al... Puc estar a administració de RadioCat, però en comparació, jo no estic a administració de l'avantguàrdia, ni molt menys, no?
Com heu respectes per això, eh? Cuidado, eh? No, no. Hi ha un seguit d'editors, de direcció, per exemple, el Jordi Juan, que el conec personalment, l'Enric Sierra, el visadirector, que també el conec personalment. Són una gent supermegacapacitada com per dirigir un mitjà tan i tan important com ho ha estat. És, i jo crec que serà l'avantguàrdia. Xavi, alguna cosa per tancar el tema?
No, és que estava aquí, escolta. Meravellat, aquí aprenem molt d'aquesta tertúlia. Va, doncs passen dos minuts de dos quarts d'onze del matí. Anem a parlar d'aquesta reforma que està fent el govern. Diu que ha fet més accessibles i comprensibles 1.500 formularis i comunicacions amb l'objectiu que siguin més entenadors. És aquesta reforma de l'administració que porta el segell
de l'Albert Dalmau han redissenyat tràmits com ara les notificacions dels ajuts al lloguer o les resolucions de les beques. Estan preparant també una nova versió del portal GenCat
que agrairem, perquè de vegades cal ser enginyer per entendre aquell portal. Diu que reestructuraran per temes i no pas per departaments, que també ajudarà. I el pròxim Consell Executiu, que deu ser el de demà, també decidirà, per exemple...
que es faci servir la intel·ligència artificial per revisar textos i que tinguin un llenguatge més planer. Escoltem el que deia el conseller de la presidència, l'Albert Dalmau, dir una obvietat, una cosa que tots aquí i a casa direm, és veritat, però que jo no recordo que cap govern ho hagués afrontat fins ara.
Però a la vegada una administració que parla clar. Avui hi ha molta gent que rep un paper de l'administració i simplement no l'entén. Fem servir un llenguatge jurídic molt complex que està pensat per entendre'ns a nosaltres mateixos, com si tothom hagués de ser advocat o advocada, i per tant requereix un replantejament del sistema. Llenguatge senzill, un llenguatge jurídic i rigorós entenedor, substituir...
moltes vegades paperassa per pictogrames, imatges més senzilles, i en aquest sentit estem treballant. És a dir, una administració que parla clar, és una administració més entenedora, i sobretot és una administració que redueix el nombre d'errors. Que la gent ens pugui entendre, redueix la possibilitat de poder-se equivocar. I en aquest sentit el govern està portant a terme no només un acord de govern per poder fixar unes directrius generals de comunicació clara, sinó també una revisió en profunditat de tots els seus tràmits, de totes les seves comunicacions, de tots els seus formularis, perquè una persona quan està tramitant
directament pugui entendre què és el que està fent i, per tant, no hagi ni d'anar presencialment ni de tenir que preguntar-li a un advocat o a un gestor o a una gestora. Doncs la primera pregunta pràcticament és obligada. Com a experts en comunicació, quan rebeu aquelles informacions, no penseu. Si a mi m'està costant entendre-ho, imagina't algú que no es dediqui precisament a la comunicació i no sigui un expert.
en llenguatge, no teniu la sensació que de vegades totes les administracions solemnitzen massa la informació? Sí, totalment. Jo crec que totalment. Em sembla una bona mesura que ja era hora
Perquè, ostres, al final, parlant també de la confiança, parlar clar no només fa que tot sigui més eficaç i més senzill, sinó que també augmenta la confiança de la ciutadania cap a l'administració. Al final l'administració és qui s'adapta a la ciutadania, no al revés. Llavors...
Bé, és necessari, i sort que s'ha fet ja. A més, també és una manera, penso jo, que la ciutadania guanyi terreny en el que la participació, poder de decisió i per actuar. Al final, no sé, és donar-li també aquesta mà a que se sentin part també de l'administració.
1.100 formularis. Segurament tots els que fan servir haurien de passar pel filtre aquest. Clar, pensem que quan l'administració es posa a contacte amb el ciutadà és per informar-lo d'alguna cosa normalment. Això, una resolució, alguna cosa jurídica. Per tant, han de ser molt curosos i molt rigorosos. I això, qui ho garantitza? Un llenguatge jurídic que diu exactament el que ha de dir, tot i que després es pot interpretar i...
I fa el que passa també, eh? Però, clar, s'agafen a això. Què passa? Quan s'arriben aquestes notificacions, no és que ens costi, és que no entenem res. O sigui, directament, has d'anar... A més, comencen amb els paràgrafs aquells, segons l'article, no sé què... I al final de tot, si diuen, la proposta ha estat acceptada, d'una vegada, en cas que no estigui d'acord, ha de presentar... I no saps tampoc què hauries de fer, si no estàs d'acord, perquè...
Llavors està molt bé que posin això al nivell del ciutadà, perquè no tots som juristes, de fet la gran majoria no ho som, per tant, si està en llenguatge jurídic ens costarà molt entendre-ho i ens perdrem molta de la informació aquella. I quan anem a la part, diguem-ne, on diu el que ens volen dir de veritat, doncs això hauria d'estar en negreta, remarcat, o en un paràgraf abans, o fins i tot dir, això significa que vostè rebrà l'ajuda que ha demanat.
I ja està. És d'agrair. Home, jo amb les multes arriba un punt en què dic on està la quantitat, quan s'acaba el termini... I si pago el doble o la meitat, quan pagaré? Clar, ha de pagar això abans del dia. I si no, pagarà tant. Però, clar, no poden renunciar al llenguatge jurídic perquè, si no, podríem anar i dir... Escolti, és que vostè no m'ha dit exactament el que m'hauria de dir. Llavors, m'imagino que per això hi ha aquest rigor, però també aquest... Em venia al cap a...
una metàfora de la informàtica i la seguretat. Tu pots accedir a molts jocs, però, clar, ha d'haver una seguretat. Llavors, si et poses molta seguretat, no pots accedir a segons quines coses. Per tant, s'ha de trobar aquest equilibri entre el rigor del llenguatge jurídic i la comprensió del llenguatge habitual. Ets molt benevolent.
respecte a la tasca de l'administració. Jo què li demano a l'administració, a les institucions? Home, fixeu-vos que s'ha passat del «Vuelve a usted mañana», recordeu el «Vuelve a usted mañana», que tot era presencial i no hi havia... l'Estele no acaba de... El «Vuelve a usted mañana» anaves a les oficines, allà on et convocaven, havies d'anar presencialment,
Sense cita prèvia, el qual volia dir que foties unes cues, ja feies el dia, ja feies el dia, no? I quan arribaves, oh, que a vostè li falta no sé què, vuelve a usted mañana, perquè abans havies de passar pel despatx que hi havia dos pisos més amunt, no? Això era el vuelve a usted mañana. S'ha passat això a la comunicació en digital. I correps el teu correu electrònic, etcètera, etcètera. Bé,
Aquí ha d'haver-hi una gran tasca, no només del legislador, i del reclamador, o del informador, sinó del tècnic informàtic. Perquè, jo no sé si us passa, però moltes vegades que fas un contracte digitalment i tal, i arribes allò, vostè l'afirma? Collons, on està un tas de firmar? I comences a remenar, i a buscar, no sé què, no. Escolta, tanca, tanca, surt...
Fins i tot tanca el mòbil o tanca el PDe, perquè llavors, al reiniciar-se, els informàtics tenen... absolutament tenen un problema que tens amb l'ordinador, no? No se t'acudeix mai preguntar a un informàtic què li passava. No t'ho saben dir. Ningú sap el que li passa a aquell ordinador. És perquè hi ha un percentatge elevadíssim de coses que se solucionen quan reinicies. Per tant, no tenen ni
Punyetera idea de per què passa. Però saben que s'ha solucionat. Doncs l'especialització de tècnics en informàtica, els programadors, ho han de fer molt bé amb aquest mateix xip que estem demanant al legislador, a l'informador o al recaptador. Amb aquest mateix xip al cap, fes-ho fàcil, fes-ho possible. No sempre...
Jo m'haigut d'especialitzar. Jo treballava a Catalunya Ràdio, vaig passar de la màquina d'escriure a l'ordinador i em sembla que vaig ser el penúltim d'agafar l'oliveta i fotre-la per la finestra. Perquè em vaig resistir i resistir, però al final... Ho estic parlant de l'any 94, jo tinc ben bé el cap. Encara va haver-hi un altre que va durar uns mesos més. Però jo vaig ser el penúltim.
I, per tant, he entrat de grandet ja en l'àmbit digital. I a vegades, però no només a mi, gent molt més jove que jo, també arriba un moment... Bueno, però això... I aquí, si no, accepto no sé què... Sí, bueno, acceptar les cookies ja és una cosa que ja fas d'ofici, no? I ves a saber el que estàs acceptant allà. Qui mira?
Qui mira el tema de les cookies que estàs acceptant allà? Ningú. Són dos temes diferents, crec jo. Una és la part informàtica, que evidentment queda molt per avançar i per fer-ho també fàcil a l'usuari. I l'altra, la part simplement comunicativa. El fet de rebre un d'allò o haver de...
i d'omplir un formulari, és complicat perquè no t'ho expliquen bé. A part que hi ha una altra història. A tu t'arriba un sobre de la DGT. Ai, quina por. O de l'AET, de l'Agència Tributària, i ja d'entrada agafes aquell sobre perquè estàs amb les mans en alto. I estàs amb les mans en l'aire. I ja dius, a veure, per on me la foten ara? Vols dir que estàs predisposat a no entendre... A no entendre i no compartir-ho. Jo recordo, fa uns mesos, que vèiem que hi havia una...
unes reivindicacions i les tracturades, entre altres coses perquè els ramaders els feien omplir un seguit de paperam per tenir les granges, els ramats legalitzats d'acord a les normes europees i tal. I bé, i allà era... Molts deien, escolti, si de les 24 hores del dia 25 les dedico a omplir papers.
fem-ho fàcil, fem-ho fàcil, o he de tenir un gestor que em costa més calés que portar el pinso al ramat. Per tant, això és bo, jo diria que el que està fent la Generalitat és bo, a veure com se'n surten, però insisteixo, jo crec que ha d'haver-hi la forma de comunicar que dius i que els tècnics informàtics estiguin sota les ordres
del que pensa la comunicació i que pensa què és el que cal legislar, informar o recaptar. Que pensin en aquest xip. De cara, fes-ho fàcil, tant pel xaval que ja neix amb la digital al coco, amb el telèfon mòbil al coco, com pels grans que alguns...
en aquest cas he de dir més grans que jo, els hi és difícil i complicat anar al banc i actuar amb el caixer, que ja els hi és... Osti, ja veus a vegades gent i que els hi fons un cop de mà i llavors te sementes de coses que no t'has de assabentar. Però, no, no, escolti'm, és que
no entri i que l'hi expliqui. I entres allà i veus talves buides, no? I dius, bueno, esclar, i qui li ha d'explicar amb aquest pobre home o amb aquesta pobra dona, no? Això que està dient és molt important perquè és el tema de l'accessibilitat, no? O sigui, una ciutat accessible no és només aquella que té rampes per pujar a la vorera, sinó també una que sap explicar i que l'usuari, el ciutadà, pot entendre el que li està dient la seva administració.
Llavors, clar, hi ha gent que té problemes cognitius, problemes d'edat, problemes de vista, és a dir, també fer la lletra més grossa també ajuda a la comunicació. És a dir, hi ha una sèrie de coses que són molt fàcils i que farien això la ciutat més amable, la ciutat o, en aquest cas, la comunicació amb l'administració més amable, no? Sou usuaris habituals de la pàgina web de la Generalitat? En algun moment segur que l'heu fet servir, no? Sí. Us sembla que és fàcil, pràctica i les coses es troben...
Mira, això que deies abans dels departaments i els tràmits per temes. Els departaments és... No ho vull explicar perquè, a més a més, si anem canviant els departaments i els serveis ara estan on estaven abans, doncs clar, has de fer quasi una feina... També ho deia el Jordi, el tema informàtic
ordena la informació, però clar, d'estar al servei de... o a les ordres de... Llavors, moltes vegades, això, et fan omplir un formulari i arriba un moment que diu, a quin departament... I dius, i a mi què m'expliquen? Jo no sé com està organitzada la gent. Jo no sé a quin departament ha d'anar aquest requeriment o aquesta petició que estic fent. Ha d'anar algú que m'atengui. Jo no sé qui és. I t'ensenyo un llistat que no hi ha tres. Hi ha com 40 o 50 que dius... És d'anar buscant. Està organitzat per... Està organitzat per departaments...
No sé si creieu que és tan important saber a quin departament t'estàs adreçant. Home, així en genèric, doncs si ets un pagès segurament serà el de ramaderia i si estàs parlant d'una beca serà el d'ensenyament. Però al final és tan determinant el departament o és més important que siguin ells els que et guiïn?
en el teu tràmit, és a dir, vostè pot demanar això a aquest departament, que és el competent... No, Belén, jo he enviat peticions i al cap de 15 dies, perquè no són tampoc molt àgils, envien un missatge dient, remetrem aquest missatge a no sé qui, que és el que li tocava, clar, perquè jo al final no he equivocat, m'he equivocat. Vuelva vostè, Mañol. Clar.
Llavors has perdut 15 dies, a part dels que ja trigaràs a fer. Moltes vegades parlem ara de la intel·ligència artificial, no? I que és tan dolenta per segons quines coses. Per això seria boníssim. Sí, diu que la faran servir. És que una ia és molt fàcil, que pugui llegir que estàs sol·licitant i que ella determini cap a on ha d'anar. I el ciutadà l'alliberes d'això que no porta cap valor. La ia ho pot fer molt bé, això.
Estem parlant de la Generalitat, però podem parlar també de l'Ajuntament, eh? De qualsevol administració. Que sí, està dividida en temes, però que de vegades també et perds en la immensitat d'on està tal departament que per tu ha estat al lloc, però no resulta que ha estat a l'altre, no?
Sí, i tot el temps que perds, perquè clar, abans deia, no, abans anaves allà i feies un munt de cua i havies d'esperar i tal. Dic, bueno, ara no has de fer cues, però clar, si et tires, no sé, mitja hora o una hora per fer un tràmit, que en realitat són cinc minuts, però t'ha costat la vida de fer-ho i de trobar la manera, doncs, home...
Aquí també el problema de base continua estant. I tornem a l'accessibilitat. Nosaltres igual ens podem sortir perdent mitja hora, però és que hi ha gent que no se'n sortirà. Jo tres quarts. I equivocant-nos, perquè jo ja he dit m'equivoco, ho envio i m'he equivocat i ja t'avisen ells que t'has equivocat.
Jo us he de dir que l'altre dia vaig haver d'interpretar una comunicació digital de l'Inserso i vaig haver de trucar. Perquè no em vaig enterar del que m'estava dient. M'estava dient que això era una informació... No m'ho deia a mi, eh? Li deia al meu pare, però el meu pare em va dir mira, aviam si tu ho entens. I quan m'ho vaig mirar vaig dir jo tampoc, truquem a veure què és el que volen dir. És a dir que
La trucada és allò, el darrer... Actualment és el darrer recurs quan havia estat el primer recurs, no? Però, esclar, jo crec que ara sé més de música clàssica electrònica que no pas abans de trucar, perquè les esperes són eternes. Bé, tinc formes...
Bueno, aprens una música relaxant, allò perquè quedis dormit i que quan s'hi posen finalment l'operadora, que no sempre et resol, i amb l'educació deguda, la teva pregunta, bé, passes 10 minuts amb aquella musiqueta reiterativa. A vegades hi ha alguns llocs que...
que la van canviant, no? Però quan és aquella musiqueta dels campanetes i tal... Vull dir, aprens música. I potser saludes a la senyora o al senyor amb un estat una mica de nervis, eh? Sí, no, i ells jo ho enzenc, eh? Vull dir, a banda que una altra cosa, estem farts de rebre trucades...
dels espams, de trucades, i també ja dius, bueno, i ara aquest per on me la colarà? A mi m'han colat un aquest estiu, em van colar un tema a nivell d'energia, a nivell de l'electricitat, d'una gent que es va fer passar per uns altres, o en tot cas, sí que em van conduir cap al lloc on jo no volia anar, m'hi van conduir, i m'hi van conduir operativament. Era el mes d'agost, a mi em van agafar amb la Guàrdia Baixa, i el tema aquests dels espams al tanto.
Molt al tanto, perquè allò que vas de dir, a mi no me la fotran, doncs me la van fotre, ja està resolt, ja ho he resolt per la via ràpida. Però al tanto, vull dir que la confiança amb els operadors a nivell públic i a nivell privat també, evidentment, doncs el tema de la trucada que abans dic...
que era el primer recurs perquè se t'explicaven, ara ha passat a ser el darrer i ja dic, bueno, si voleu ampliar la vostra cultura musical, truqueu, truqueu.
Ens queden deu minuts escassos i no m'agradaria acabar la tertulia sense parlar d'una de les protagonistes de la setmana, la Míriam Nogueres, la portaveu de Junts al Congrés dels Diputats, que passava dissabte per la nostra ciutat. De fet, els de Junts estaven una mica de bolos
Pel Vallès, en una iniciativa que es deia Junts s'explica, el partit el que feia era explicar les propostes i les accions que estaven fent tant el Parlament de Catalunya com el Congrés dels Diputats, però lògicament la Nogueres estava d'actualitat per aquest hòrdagó.
que li va llançar a Sánchez. I aquí no creieu que va estar més tranquil·la. Va explicar per què li havien dit al govern de Sánchez, als de Junts, que no li aprovarien ni una llei, ni els pressupostos, ni res, i l'explicació que va donar la ciutat és aquesta.
El principal que espero que passi amb tot el que estem fent des de Junts per Catalunya és que d'una vegada es respecti i es compleixi amb els catalans. Aquesta és la primera. I la segona, mira, després de 48 hores d'haver anunciat el veto a totes les lleis del Partit Socialista Europeu,
i dels partits que estan a govern, el que puc dir és que teníem raó, perquè poques hores després de fer aquest anunci s'ha desbloquejat una de les lleis que portàvem demanant que es desbloquegués des de feia més d'un any, que és la llei contra la multireincidència. Catalunya és la comunitat autònoma amb més multireincidents, a més és un tema que va encreixent, cada cop n'hi ha més, i era imprescindible que una llei com aquesta es comencés a posar sobre la taula. I és ben bé que aquesta gent, l'únic llenguatge que entenen és el de...
El d'agafar-te per allà i apretar. No us demano una consideració ideològica, que no és la intenció d'aquesta tertúlia, però comunicativament parlant, molt interessant, no? El cas Junts, vaja. Que dominen el relat és evidentíssim, no? O que tenen la paella pel mànec, és el que sembla, no? Bueno, han hagut de...
d'establir una estratègia, m'imagino, i és una estratègia ben planificada, independentment més a favor o més en contra. Però en aquest sentit crec que ho fan bé, ja dic, independentment de les... Perquè al final és això, marquen o han decidit que a partir d'ara marquen la pauta i lideren això, la narrativa, el storytelling, que diuen. Bé, ja veurem cap on va la cosa.
Sí, el missatge és clar, no? I bé, crec que en aquest sentit ho estan fent bé perquè deixen clar des del principi el que volen, com ho volen,
Crec que això a la ciutadania també li arriba, al final aquest tipus de missatges tan rimbombats, tan contundents, són els que després la ciutadania assumeix i que van voltant també per tema de xarxes, que comentàvem al final...
es parla del que estan dient, que això jo crec que també és l'objectiu. O sigui, dir-lo d'aquesta manera fa que estigui dins del debat públic, llavors al final és el que volen. Jo distingiria, Xavi, de la tàctica i l'estratègia. Això és un moviment tàctic. Quina és l'estratègia?
Aquesta és la pregunta que jo em faig en el moment que veig com actua Junts. L'estratègia és...
aconseguir pel país, vull dir Catalunya, allà on ells tenen els seus votants, on Junts té la seva massa de votants, aconseguir per Catalunya un seguit de beneficis a tots els nivells socials, bàsicament socials, la seva vivenda, que és el que preocupa més en aquests moments a la societat,
O estratègicament tombar el govern socialista més sumar, aquest govern. Aquesta, quina de les dues? O afegeix una, o distingir-se d'altres formacions que li puguen estar menjant la tostada, la torrada. Sí, però en tot cas... Aquí he barrejat coses. Sí, sí, però distingir-se forma part d'una tàctica.
Aquesta tàctica és la que empreen en aquest moment. Per aconseguir què? Aquesta és la meva pregunta. D'arribar a un govern veient què és el que està passant a nivell, ja que parlàvem tant, d'enquestes, o aconseguir més... Si Junts considera que amb aquesta tàctica emprada aconseguirà més beneficis pel país, en tot cas la Nogueres així ho apuntava en aquestes declaracions...
fetes aquest dissabte a Rubí, doncs és una tàctica a considerar. Ara, aquesta tàctica és per aconseguir i per arribar a quin tipus d'objectiu final.
Final, però després començar-ne a una altra, evidentment. Sempre tàctica i estratègia. Tàctica i estratègia. Bé, és la valoració que jo faria sobre l'actitud que en aquest moment està desenvolupant amb el que tu presentaves com a hòrdagó, que sembla que el govern socialista més sumar no ha pres amb tota la consideració que possiblement això que la legislatura ha quedat bloquejada, bueno, ja ho veurem,
ha quedat bloquejada i ho veurem. En tot cas, si Nogueres ja està considerant que aquesta tàctica li porta rèdits a nivell favorable per al país, doncs arribarà el moment d'una convocatòria electoral i els votants consideraran
d'una manera, altra o de més enllà de la seva actuació. Però jo voldria fer èmfasi a l'estratègia. Què s'aconseguirà d'arribar a un govern? És aquesta l'estratègia? Aquest és l'objectiu? Preveient què pugui passar o deixi de passar, o l'objectiu és aconseguir coses pel país? És el que haurem d'anar veient amb aquest tipus de tàctiques que...
que d'entrada són ribombants i que tenen, evidentment, els seus seguidors a nivell d'opinadors com els seus atractors.
Doncs veurem què passa. Home, la resta de... Jo recordo que l'endemà de fer això, des del govern, des de la Moncloa, ja es deia que ho havien fet tot, que havien fet tot el que els hi havien dit. Home, si en aquest cas comunicativament junts havia guanyat o està guanyant el relat...
la Moncloa sortint al pas i dient ho he fet tot mama, doncs no crec que estigués guanyant el relat, sinó al contrari. I Esquerra Republicana, que és l'altra formació catalana, doncs al final també s'ha quedat en la pataleta, per dir-ho d'alguna vegada, d'alguna manera.
Jo volia comentar un tema sobre la tàctica i l'estratègia. El problema que tenim com a societat, un dels problemes que tenim, és que els moviments polítics, malauradament, són a quatre anys. Per tant, no són estratègies a llarg termini. Els que ens governen no són prou valents per decidir coses que passaran d'aquí a vuit anys o d'aquí a deu, perquè això no els hi dona vots. Llavors, normalment són sempre coses molt a curt,
Llavors són moviments molt tàctics. Hi ha estratègia, però malauradament haurien de ser una mica més valents i dir, mirem, de fer això que costarà no sé quants diners, però això no ho veurem fins d'aquí 10 anys. Això, malauradament, no passa. Bé, és igual, posaríem un altre jardí ara.
No, ens queden dos minuts mal comptats, per tant... Deixarem el jardí. Poca cosa més podem fer, però si us demano una mica de treure la bola de cristal, a on ens portarà o a on portarà aquesta decisió de Junts. Ho dic perquè també és cert que aquests hòrdagos els hem vist en diverses ocasions, és a dir que...
I a nivell local també ho hem vist molt recentment. Faig que m'enfado o m'enfado, després deixo d'enfadar-me i al final arribo a acords.
Sí, al final una mica la política és aquest teatre, no? Aquesta... Que igual Puigdemont i Sánchez s'estan trucant i diuen ara fem el teatrillo i després ja... No, i segurament, clar, és que al final han d'arribar a acords. Per això els votem, perquè s'entenguin, perquè parlin, perquè prenguin decisions i tiren endavant. Llavors, això, es poden discutir, poden demostrar que estan en contra i oposats en certes coses, però al final, per poder avançar, s'han de posar d'acord.
Sí, sí, poden fer que fan les coses difícils o no, és que ara posarem tot més difícil i tal, però és el que diu ell, al final s'han d'entendre sí o sí i al final acabaran prenent decisions. O no, eh? Igual no. Bueno, pressionant i veure aquí reaccions. I aquí parla ja d'altres governs, d'altres...
possibles coalicions en un futur on Junts no estaria precisament al costat del Partit Socialista. Tu demanaves la bola de vidre, la bola de cristal, no? En el moment del Santos Celdran, el Coldo i totes aquestes històries, jo pensava que aquí sí que ja són unes puntilles. Està aguantant, està aguantant. Per tant, home...
No sé definir-me en aquest moment. M'ho haguessis preguntat. Amb una tertulia, al moment del Sant Olcentran, jo veia Pedro Sánchez molt fotut, molt fotut. Però aguanta, aguanta. I té una capacitat, aquest tio, impressionant. Això sí que s'hauria d'estudiar, eh? De sortir-se'n. Per tant, no ho sé, jo a la Cristella en aquest moment em canvia de panorama, es va canviant de planos.
Va canviat de color. Molt bé, moltes gràcies als tres. Us espero la pròxima setmana. Que vagi molt bé. Adeu. Són les 11 del matí. Ràdio Rubí. Notícies.