La tertúlia de Rubí al dia amb Albert Soler.
Passen dos minuts de les 10 del matí. Molt bon dia i benvinguts a la tertúlia del Rubí al dia. Un cop la Pamela Martínez ja ens ha explicat tot el que hem de saber de Rubí d'aquest dimecres 14 de gener del 2026, ara toca ja l'hora de la reflexió i l'opinió del magazín matinal d'aquesta emissora de ràdio Rubí. Avui tenim a l'estudi Lídia Juste a Montse Clemente. Molt bon dia i bon any. Bon dia i bon any. Vicent Rabadan, bon dia i bon any. Bon dia, què tal?
Rosalia Diader, bon dia i bon any. Bon dia a tothom. I Josep Maria Pijuan, molt bon dia i molt bon any, també.
Amb ells parlarem dels abocadors d'aquí de la ciutat. Un tema d'aquests, recurrents, que sempre van i tornen, com les onades. D'ocupacions i del dia d'inici del curs escolar. I alguna cosa més, si ens dona temps. Però ja sabeu que també volem comptar amb vosaltres, els oients. Si voleu comentar l'actualitat, recordeu el telèfon per entrar en directe. 93588 5960. 93588 5960.
La tertúlia de Rubí al dia, de dilluns a divendres, de 10 a 11 a Ràdio Rubí.
L'associació de veïns Avis Districte 2 va anar al ple del mes de desembre i dilluns va ser aquí, al programa Rubí al dia, per denunciar que les urbanitzacions del sector pateixen des de fa temps ocupacions conflictives que generen problemes greus de convivència, inseguretat i una creixent sensació de desprotecció entre el veïnat. El portaveu de l'entitat, Daniel Vila, ha volgut diferenciar clarament entre els diferents tipus d'ocupació.
Primer jo, que el caldria distingir una mica entre ocupació d'un immoble per persones vulnerables, o sigui, sentim parlar molt dels mitjans de comunicació d'incocupes i coses d'aquestes que no és el que nosaltres estem denunciant, i ocupacions que sovint ara, darrerament, s'està dient delinqüencials. És a dir, quan unes persones ocupen un immoble, malauradament, per fer algunes activitats delictives. Aleshores, això és el que denunciem nosaltres. Són ocupacions...
que els veïns som conscients perquè generen molèsties, generen soroll, i també hem arribat a les intimidacions. Hem arribat també al maltractament animal. El portaveu dels veïns ha posat sobre la taula, com ara anomenava, diversos casos concrets viscuts a les urbanitzacions, entre els quals habitatges en estat d'abandonament i sense manteniment, amb risc estructural, fogueres a tocar de façanes, acumulació de ferralles, situacions d'intimidació...
quan els veïns els han recriminat conductes incíviques. També ha explicat un cas recent de maltractament animal amb dos gossos pràcticament abandonats en una casa ocupada, un dels quals va poder ser rescatat després de dies d'insistència als serveis d'emergència i a l'Ajuntament. Davant aquesta situació, l'Associació de Veïns reclama...
l'aplicació de l'article 44 bis de la llei del dret d'habitatge, modificada el 2023. Aquest article permet que un ajuntament actui de manera subsidiària quan els propietaris, ja que sovint aquests immobles, els propietaris, són o bé bancs o fons d'inversió,
Doncs quan aquests propietaris no fan res davant aquestes ocupacions. I especialment aquest article de la llei ho diu quan hi ha problemes de convivència i seguretat. A més, la llei preveu que aquests habitatges es puguin després destinar temporalment a ús social. Per tant, plantejat una mica el tema amb el qual vam començar la setmana aquí a Ràdio Rubí,
No sé, si voleu comentar el tema en concret i si el coneixeu, em sembla que la Montse vius en urbanitzacions i per tant potser coneixes algun cas d'aquest tipus, però també la clau del tema és el que ell planteja, de diferenciar els dos tipus d'ocupacions, que aquí ja és molt personal si es volen diferenciar o no. Vinga, si vols comença tu, Montse, que deus conèixer el tema.
Sí, molt bon dia. El tema de les ocupacions va increixent, i a més a més a les urbanitzacions. A més a més, a part de viure en una urbanització aquí a Rubí,
Tinc una filla que està a la recerca de casa i ha estat espectacular en poc temps, com fins i tot amb els anuncis. Ja veus clarament que ens trobem amb cases que estan en una situació d'ocupació, però exagerat.
Jo ja fa temps que vinc reclamant més vigilància a les urbanitzacions per evitar precisament que situacions com les que s'estan vivint ara...
estiguin a l'ordre del dia. Si hi ha algun article, com s'està dient per llei, que es pugui intervenir, jo soc del parer que endavant. Perquè, a més a més, he patit ocupació en un immoble que el tenia llogat i la persona que estava dins va obrir les portes a uns ocupes i
tinc la consciència del que suposa aquesta intranquilitat. També vam fer coses, vull dir, va haver-hi problemes de sang, eren molèsties continuades amb els veïns, i estàvem amb les mans que no podien fer res, ja, a nivell particular. Ens deien que no... En aquest cas, perquè hi havia un lloguer de per mig que m'impedia fer. Si hi ha una opció que l'Ajuntament pugui prendre,
partit i moure fitxa endavant perquè si no ja ha començat el focus i al final és una crida i això anirà increixent i és inaguantable que es pugui viure amb aquestes condicions amb aquestes màfies que pensin que la nostra ciutat és aquí el paradís per fer i desfer el que es vulgui s'ha d'actuar amb contundència i no esperar més
Jo també estic d'acord amb la Montse. I la meva filla també està en busca, en recerca d'un habitatge, i el que trobo que està una mica bé és el lloguer que no paga, però està en el contracte de lloguer, no el poden tocar, i llavors, clar, la meva filla diu, i això què? No tens res a fer, perquè la llei no apoya el propietari, que és el que hauria de fer alguna cosa per deixar lliure el pis,
Clar, les vivendes estan en uns preus inassequibles i jo crec que el problema, potser penso que es podria arreglar quan els ajuntaments tenen territori, o sigui, tenen... Sí, territori, ho dic bé, que es pugui edificar
fer habitatges econòmics. O sigui, baixar els impostos als constructors i que aquell terreny que està disponible, doncs poder fer-lo donar per fer habitatges assequibles. Perquè des de llavors està molt difícil. Però després jo també demanaria una mica de contundència en la llei. Perquè no n'hi ha contundència. Vull dir, tu ocupes una vivenda
Com tens dret a una vivenda, però bé, sí, clar, tothom té dret, però treballa, paga el lloguer, no molestes els veïns, en fi, en tingues una mica de civisme. I això em sembla que s'ha perdut per complet. Perquè no té res a veure, però jo estic molt enfadada en els patinets. Els patinets per la ciutat és que, bé, van com si fos una carretera i és un carrer d'un poble, d'una ciutat.
I tot va ací, vull dir que no respectem el que està davant, el nostre col·lectiu no es respecta. I ací no es pot continuar. Ens hem de començar a mentalitzar que tots hem de conviure en pau i en bones maneres. Les bones maneres, les bones modales, escolta, dius bon dia i que se'n dirà de mala cara, diu aquesta que diu ara.
Jo em sembla que l'Alberro, quan presentava el tema, feia referència, diguéssim, a aquesta ocupació... Delinqüencial, diguem. Però que estava lligat a l'abandonament de la propietat, pràcticament. Sí, sí. I llavors la llei, la llei 44.1 d'habitatge, diguéssim, el que fa és defensar això. Diguéssim, a veure, si avui hi ha tota una propietat
bancs, associacions, diguéssim, empresarials, que tenen, diguéssim, aquesta propietat, és obligar-los, la llei els té que obligar. Perquè jo penso que estem parlant d'aquest tema com el tema fonamental. No tant l'ocupació per l'ocupació, diguéssim, sinó aquest abandonament del que és l'edificació. Jo penso que aquest és un tema...
Després hi ha el tema del problema de l'habitatge. És indiscutible. Vam morir el 2025 amb aquest problema i hem nascut el 2026 amb la mateixa situació. I després hi ha un tercer tema, que és el tema de l'incivisme.
Això, diguéssim, és evident que el tema de l'incivisme està lligat a una crisi cultural que hem patit, que estem patint, en la qual, diguéssim, jo, jo, jo i els altres que es fotin.
Però jo penso que distingiria aquests tres aspectes. Jo penso que hi ha una problemàtica molt clara que jo crec que no se soluciona amb el tema de...
construïm més. Hi ha molt habitatge buit, desocupat, propietat, diguem-ne, sobretot d'entitats bancàries, financeres, a fons voltors, que és, diguem-ne, la part més contundent, segurament, del programa de l'habitatge.
Home, la solució que es facin els impostos als constructors i que aquests construirien habitatge assequible, jo crec que s'assembla molt a un conte. És a dir, és que no funcionaria, no ha funcionat mai. Ha funcionat la protecció oficial.
No, no, però no ha funcionat. És a dir, sobretot a Rubí, per exemple, fa molt temps que no es construeix, no és fàcil, hi ha una empresa pública d'habitatge aquí però que funciona com funciona...
I la veritat és que no dona solucions a aquesta qüestió. Tampoc la solució és ocupar el màxim de territori. No, és que hi ha un territori construït però que no és utilitzat.
A mi el que em falta també és una mica estadística o dades concretes per dimensionar el fenomen que jo distingiria, òbviament, com feia el propi protaveu, diguem-ne, de l'associació que es queixava d'això i que em sembla molt normal que es queixin, sobretot quan hi ha problemes de civisme, de convivència, això és una obvietat, però jo voldria dir-ne que es dimensionés això i moltes vegades aquí hi ha un ball de xifres
que no s'ofereix i que sí que s'ofereix aquesta mena de sensació, impressió, experiències concretes que segurament tothom pot aportar i que fan que s'infli el fenomen. L'incivisme existeix? I tant que existeix.
Ara, una cosa és l'incivisme i una altra cosa és parlar ja directament de delinqüència o d'inseguretat, que no deixa de ser en molts casos una impressió. Ara, el tema de les ocupacions... Quan s'estan mobilitzant els veïns és perquè ja... Jo no estic negant això. La gent està una mica farta, eh? Jo insisteixo, o això s'aborda amb dades, dient-ne el màxim de reals possibles,
O si no, és impossible. Però què ens passa a l'habitatge? N'hi ha molts disponibles, molts. Però els propietaris no s'atreveixen a llogar, perquè no n'hi ha la seguretat que després s'hi deixen de pagar i no te destrossen l'habitatge, perquè aquí és una altra història.
si no te'l destrossen no tens cap recolzament no t'ajuda ningú però després també hi ha l'altra cara de la moneda i és molta gent que seria solvent per tenir per pagar un lloguer mínimament raonable
i que no se'ls diloga per motius directament de xerofòbia i racisme. I això també existeix. I què pensaríeu vosaltres si això s'inflés com a fenomen i es digués que el 90% d'aquests casos és així. Sí que hi ha opcions. Jo sempre parlo de les meves vivències. Com que ho he patit... Però després s'amplifica.
Bé, no ho sé. Jo sempre parlo del que he vist i del meu entorn, i aleshores, quan tu al teu entorn comences a veure casos, vull dir, per estadística, ha de ser molta casualitat que jo sigui l'única que tingui aquesta experiència. Hi ha opcions, eh? Jo, per exemple, en el seu dia jo tenia una assegurança, eh? Ja vaig tenir problemes pel cobrament del pis, que era el pis dels pares, eh? Vull dir, no era ni meva, era de la meva mare i tal.
I aleshores van dir, fem-ho amb una assegurança. Aleshores, no és tema de racisme. Allà, a l'assegurança, el que et demanen és un tema de solvència. Una persona que tingui un contracte, un mínim. I així tot, vam tenir problemes, perquè ja et dic, la persona...
que a més a més vam escollir una persona que havia tingut una mala experiència vital per donar-li una oportunitat i tal, i ell va dir, al seu dia els ocupes em van ajudar, i ell va obrir la porta de casa nostra a ocupes, i allò va ser, o sigui, no us imagineu com vaig trobar el pis quan amb asseguradora i tot, vam aconseguir, i havíem fet.
Una plantació allà de marihuana, totes les parets destrossades, fins i tot el pany de la porta, se'm va endut tot, destrossat, merda, i cada dia les trucades dels veïns dient Montse, que s'estan barallant, que hi ha un amb la navalla, regueros de sangre, no us imagineu? No és una pel·lícula, és que ho he viscut jo.
Quan amb unes urbanitzacions que encara estan com, que jo reclamo sempre aquí, que hi hagi més presència policial, que també és Rubí, que precisament està més aïllat, potser toca una afluència, una cadència de la visita de...
disuassòria més habitual. En aquests casos encara hi ha més opcions. I si a més a més tenim els bancs que tenen allà inversió per fer negoci i no es preocupen i estan dient que hi ha cases que l'estructura fa perillar. Els veïns, el que costa mobilitzar-te. Si hi ha uns veïns que estan ja dient «ei, help»,
és perquè estan ja que no aguanten més. Vull dir, mirem l'estadística, si voleu, però l'estadística que jo dic de la meva filla, en mesos de veure que ara, un percentatge, això ho puc mirar jo, el percentatge de vivendes que s'estan oferint, que són d'aquesta tipologia, de bancs i tal, que són el... Estan...
obertes a aquest tipus de gent de... Es calcula que, diguéssim, a veure, no sé, les dades últimes, no sé quines són, però les que jo coneixia era que hi havia més del 10% d'habitatges buits a cada localitat, en general.
Des de Rubí, passant per l'Hospitalet i Vilafranca del Penedès. Diguéssim, per què aquest 10%? Una és el fons, el voltor, els bancs, etcètera, etcètera. L'altra, tots els temes judicials que hi ha pel mig, en quant al tema de l'habitatge. Que no pot pagar... Herències, coses d'aquestes, que llavors, clar, fa...
que això també sigui propici a que es donin aquests passos. Perquè tu veus un pis buit i... A veure, jo recordo molt clarament en èpoques en les quals es feia el porta a porta aquí a Rubí per unes campanyes electorals, per exemple, i tu anaves a un bloc de pisos i en seguida et trobaves...
quatre pisos buits, que no hi havia ningú, que no hi havia ningú, preguntava, no, no, aquí no cal que deixis cap propaganda que no hi viu ningú. I això es va repetint, amb els passos dels anys es va repetint. I per una altra part, jo crec que, d'acord, Rubí...
està faltant en els últims anys una política social a nivell municipal amb el tema de l'habitatge. Això és indiscutible. Ha faltat sempre. Però, clar, Rubí és una de les poblacions on hi ha més habitatge social de Catalunya.
Estem parlant del 25 de desembre. Aquesta política social que arriba un moment en què aquell pis es traspassa, es vent, no es pot vendre, es traspassa, perquè ho impedeix. Això és el que s'ha de cuidar per part de l'administració, que tu quan fas una política social, aquell bloc, aquell pis,
Què dir, per exemple, com a política social? Que una persona no encaixa allà dintre perquè necessita més espai, necessita unes altres condicions, que es busqui una altra vida. Però aquesta política bàsica d'habitatge, que jo crec que hauria de servir, que donar l'administració, com ho fa a França, a l'Aixalem francès, diguéssim més precisament això. Són barris construïts per un concepte molt concret...
per un moment determinat, que la gent hi viu uns anys i després, si pot, es busca la vida. Molt bé. Doncs si voleu, perquè amb aquest tema crec que podríem omplir tranquil·lament tota l'hora. Més endavant segur que en seguirem parlant, però m'agradaria parlar d'un altre tema important a la ciutat, també. Potser menys impacte directe, però que ens afecta a tots.
Ara parlem, com deia, d'un tema històric a Rubí, els abocadors de Can Carreres i Can Balasc. Recentment hem sabut que el Departament de Territori ha hagut d'ampliar el termini de presentació d'al·legacions a la tramitació del Pla Espacial Urbanístic, al PEU, d'aquests dos abocadors de la ciutat per una errada administrativa. El termini inicial no complia el mínim de 45 dies hàbils que marca la normativa ambiental i, per tant, aquesta ampliació permetrà presentar al·legacions fins al 9 de febrer de 2026.
La portaveu de la plataforma de Rubí sense abocadors, la Montse Rus, va venir aquí, ahir, a Ràdio Rubí, i va reclamar rigor i un tracte igualitari per part de les administracions i també fa una crida a la ciutadania perquè consulti l'expedient i participi activament en el procés d'al·legacions. És molt important quan hi ha una oposició veïnal com la que vam fer el 2011,
al que vam presentar 12.000 signatures en contra del projecte, no sé quantes mils d'al·legacions, d'entitats, de particulars, de grups municipals... Llavors, això l'administració també ho té en compte. Quan hi ha una oposició veïnal important, s'ho han de mirar amb lupa. No han de ser tan generosos.
Rubí sense abocadors demana a les administracions que facin la seva feina amb criteris tècnics i ambientals i que escoltin l'oposició, com deia, l'oposició veïnal abans de prendre una decisió definitiva. I també recorda que Can Carreras fa gairebé 10 anys que està tancat per sanció i que hauria d'estar en procés de clausura definitiva. Segons la plataforma, aquest abocador ja no pot ser utilitzat com a element de compensació per justificar un nou dipòsit de residus a Can Balasc.
Aquests temes enrabassats, que tenen mil capítols, aquest és un punt segurament molt administratiu, d'aquests que poc titulable, poc sexy periodísticament, Vicenç, però important com tots els altres. Tu em sembla que aquest tema el coneixes prou bé. Què en penses de la situació actual?
No, se'n tornem i que no ha estat res, i sobretot això és el que impulsa i potencia l'empresa promotora tant de l'abocador de Can Carreras, del qual han tingut allò, com es diu en castellà, pingües beneficis, com sobretot el projecte de Can Balasc.
Sempre tornem al mateix, sempre hi ha coses que no és que facin sospitar, és que són una mena de declaració d'intencions de les administracions, és a dir, que s'hagin equivocat en el període d'alegacions és injustificable, és a dir, perquè és que...
S'ha d'aplicar la normativa i és tan fàcil com dir, doncs ja fins aquest dia, no menys dies. És que ja fas tius pel mig, home, Vicenç. No, no, però és que hi ha una aplicació tranquil·lament clara, diguem-ne, de la normativa. Ja no dic de la llei, de la normativa. Per tant, això et dona pista sobre la manera de gestionar aquestes coses. I després, clar, la Montse, que és una lluitadura brutal sobre el tema, ens coneixem des de fa molts anys...
Ho va assenyalar també en el sentit de dir... És que s'ha presentat pràcticament el mateix que es va presentar en el seu moment, amb alguna modificació que sembla mentida que l'empresa promotora...
que es gasta l'any milions i milions, diguem-ne, en bufets d'advocats, no els exigeixi, diguem-ne, que siguin una mica més treballadors i que facin una cosa, si més no, formalment més presentable. No, no, canvien quatre coses, seré el mateix que es va presentar ja fa més de deu anys, intenten que coli perquè és que és el que pretén, diguem-ne, l'empresa.
ni polítiques mediambientals tot i que treballin en aquesta branca tan sucosa de beneficis capitalistes i tot continua igual i al final és veritat o hi ha mobilització o no hi ha manera d'aturar moltes vegades aquestes coses
i la mobilització, òbviament, acompanyada també d'una certa inversió, diguem-ne, també en advocats perquè es presentin traves a aquesta mena de política sense aturador de les empreses, dels advocadors a casa nostra. I Rubí, a més a més, és una de les poblacions de Catalunya que és més víctima de totes aquestes polítiques.
Bé, ja veurem què passa una altra vegada. De tota manera, com a mínim, hi ha aquesta constatació que hi ha gairebé un mes per presentar alegacions, i si més no s'han de presentar i denunciar això, que amb les mateixes intencions i les mateixes trampes i argúcies es pretén generar un altre abocador com el de Can Carreras, que és absolutament demencial.
Sí, però el que passa és que quan hi ha temes que perduren tant en el temps, al final és com que sembla que perdim força. És com si la gent s'ha oblidat del que suposa tenir aquests abocadors. O sigui, és que...
Saps què vull dir? Al final és com... Va baixant, va baixant. I ara potser sí que és una oportunitat de tornar a sortir al carrer. Ens hem de mobilitzar. És un tema dels més greus que tenim a la ciutat. Històric. I els altres ja, el que estàs dient ja, ni es preocupen en presentar bé les coses perquè saben que...
Ostres, no sé, potser ara que l'havia crescut tant, potser és l'hora d'això, que la gent, els nouvinguts, també prenguin consciència del lloc on han vingut i d'aquesta problemàtica i de tornar a fer. Si es fan mobilitzacions grans, tot canvia. Això ho tinc clar que funciona, és l'únic que funciona.
i no que passi com una notícia, ah, mira, un error, tal, tal, tal, i ens quedem aquí. Però també tindríem que aspirar que no fos solament això, diguéssim, que avui estem parlant d'una cosa que produïm.
Tots nosaltres, tu, jo, el Vicenç, aquí tothom produeix brossa. I tothom produeix brossa a vegades amb cert descontrol, diguéssim. I a més a més, l'administració, a part de posar a disposició a moments determinats terrenys per ubicar-hi això, no fa res a nivell de preveure.
diguéssim, la brossa... Sí, però el problema dels abocadors el tenim aquí. Hi ha un més per presentar al·legacions. És evident, és evident. Però vull dir que és com tot, diguéssim, tot té un arrel. Si no anem a l'arrel, diguéssim, bueno, l'arrel continuarà creixent, creixent, ens destorbarà tot el que ens hagués de destorbar, però si no som capaços de dominar l'arrel, diguéssim, és una batalla molt perduda.
Per què? Perquè, a veure, ho estem veient avui, el nivell de brossa que avui, diguéssim, cada un de nosaltres genera, vull dir, els nostres avis a la millor la generaven en 6 mesos, el que nosaltres generem en una setmana.
Per què? Perquè hi havia un altre ritme de vida. I la pròpia societat ens està portant a un ritme de vida d'un consum tan desmesurat que ens porta, diguéssim, també a que la brossa estigui molt més present en la nostra vida quotidiana.
Diguéssim, a veure, tenim present, a més, com tenim aquí a la comarca, un abocador centralitzat aquí al costat de Terrassa, diguéssim, que funciona molt bé. Jo vaig estar-hi fa un any amb una visita que es va fer i em va semblar...
molt interessant, i que no són capaços de controlar. Per què aquí Rubí, en un moment terminat, diguéssim, l'Ajuntament tanca un abocador de residus, diguéssim, en el qual es treballaven els residus? Això era el 2005, em sembla. Bueno, no sé, els usos que es feien, no sé si eren del tot correctes, eh? Perquè van sortir moltes coses allà, eh?
Hi havia de tot. Segurament, si analitzéssim, segurament hi ha el dia en fallos. No dic que no. Però al tancar-lo, el fallo ja desapareix. Muerto el perro, muerto la ràbia. No, no és això. No, clar. No és això. Diguéssim, si una cosa no funciona, que s'arregli. Però no pot ser matar-la, d'entrada. Jo el que sempre em pregunto, i no trobo resposta, és que la psiqui comunitària de comun...
que tenim tants funcionaris, tenim tants polítics, tanta gent que es reuneix per solucionar un problema i això s'enquista, no es mou, no es treballa suficientment en voluntat de solucionar-lo. Perquè hi ha massa interessos econòmics.
Doncs potser sí, perquè jo no acabo d'entendre, és que no l'entenc, que tanta gent que es dedica a fer política, se suposa que a intentar solucionar els problemes dels ciutadans, però en realitat, ara parlem dels abocadors, però l'altre dia es parlava de la urbanització de Rubí i tampoc no sabem com fer-lo.
no sé, menys reunions i una mica més d'actitud positiva per arreglar aquell problema que s'ha enquistat que s'ha fet crònic això no té sentit és que no té sentit a vegades penso que és difícil arreglar una cosa que no coneixes i a vegades dintre de l'administració dintre de l'administració hi ha masses persones que aterrissen en un moment determinat en un lloc però que no coneixen la realitat d'aquest lloc
No serà que anem molt a l'oficina a treballar, però poc treballar.
No, no, és que venim poc treballats. Venim poc treballats. Avui, la majoria de dirigents polítics de la nostra ciutat no tenen cap experiència en cap associació de vells. Ah, és això. No tenen cap experiència en cap moviment, com el tema del moviment contra la... De mediambient, clar. No venen d'aquí, que és allà on tindrien que vindre. Sí, senyor. I després els tècnics que facin el que hagin de fer. Els tècnics. Però políticament tindran una posició presa, diguéssim, davant de les coses que no es tenen.
Això mateix, practicitat, posar solucions en els tècnics de tots els problemes que poden preocupar el ciutadà, perquè estem per això. Jo no soc funcionària, però se suposa que si m'he dedicat a això, si m'ha agradat una feina, és per dedicar-me, no per estar figurant-se, sinó cert.
Jo és el que en queixo. Jo no parlaria de feina, parlaria de servei. La feina la fa tècnic, el servei el fa... El servei, sí senyor, té raó, servei. Un servei per al que estàs dedicat. És com si jo quan anava a treballar al despatx, que no era meu, al despatx, no sé, anés a prendre el cafè. No, no és això. Llavors a mi m'haurien cridat l'atenció el primer dia.
n'hi ha tantes coses cròniques que tothom diu l'any que ve ara farem una reunió per arreglar això a veure si posem aquí un pegote
Molt bé. Doncs, si voleu, tanquem el tema de l'abocador aquí. Segurament hi haurà més capítols, però Josep Maria has obert un meló dels bons, d'on venen els polítics, la formació dels polítics, que aquest, si vols, hauríem de fer-ne una tertulia segurament monogràfica. Fem una petita pausa i tornem a un parell de temes més.
La tertúlia de Rubí al dia. De dilluns a divendres, de 10 a 11, a Ràdio Rubí. Els esports a Ràdio Rubí tenen un nom. Abells de Camp. Abells de Camp.
Final de primera volta per la Unió Esportiva Rubí a Sabadell. Visita el filial Arlequinat per defensar la tercera posició a la Lliga League. A Ràdio Rubí t'ho explicarem diumenge a dos quarts de set de la tarda.
Ens estimem la música d'arreu, però i a la nostra? Actualitat, l'actualitat de la música de casa nostra amb agenda, notícies, efemèrides i entrevistes. Us esperem els divendres a les 6 de la tarda a Ràdio Rubí.
A Ràdio Rubí els dilluns toca country. Country que el pots gaudir amb un bon whisky. Whisky que el pots combinar amb una bona dosis de pop i rock. Que no perdis l'últim tren de la millor música. Less strength to love.
Musical Express. Els dilluns de 9 a 10 del vespre amb Francesc Vila. Nenes, arribo tard, sorry. Irene, demana'm-ho de sempre i ben fred, eh? Vinga, Sofie, cap problema. Camarero, marxant 5 Hildes, sisplau. Ties, que fort. Us heu assabentat plena per fer a la uni? Eh, ara crec que això no ho podíem dir, eh? Ai, Martín, ja tens raó. Ens canteranà el programa i encara hem començat. Quin desastre. Bueno, tranquil·les, amores.
Preparades per posar-nos al dia? Queda tot això, mira, quan és això? Irene, els dilluns a les 12 cada dues setmanes ens trobem a Ràdio Rubí per fer el vermut amb les Gildes. Les Gildes, la tertúlia més jove els dilluns a les 12 hores cada dues setmanes a Ràdio Rubí.
Sardanes d'autor, un programa que vol apropar-nos l'obra d'un autor determinant. Un espai realitzat per Josep Puigventós amb la col·laboració del Foment de la Sardana de Rubí. Sardanes d'autor, cada dissabte a dos quarts de nou del matí a Ràdio Rubí.
La tertúlia de Rubí al dia, de dilluns a divendres, de 10 a 11 a Ràdio Rubí.
Dos quarts i mig d'onze, tornem a la tertúlia del Rubí al dia. Ara avui canviem radicalment de tema, vull treure un tema d'aquests que a les sobretaules familiars, si teniu professors en les sobretaules, genera molt de debat i pot acabar amb algun problema. Ric, perquè Déu-n'hi-do. I és que és el tema de l'inici escolar, d'acord? La data de l'inici escolar sempre genera
Doncs el Departament d'Educació ha posat sobre la taula ja la possibilitat d'iniciar les classes el dia 8 de setembre i que acabin el 22 de juny els tres pròxims cursos. Suposo que veient el calendari, com cauen aquests dies i tal, ha dit...
Així ja ens estalviem el debat de cada any. Els tres propers anys serà sempre així. 8 de setembre començar, 22 de juny acabar. Tant per a infantil, primària, secundària, batxillerat i formació professional, que fins ara batxillerat i formació professional ho feia una miqueta més tard que la resta, que infantil i primària i secundària.
Així consta en l'esborrany d'ordre de calendari que ha traslladat el departament els sindicats. Ja sabeu que els sindicats, com sempre, s'hi oposen perquè diuen que els professors, si es comença tant d'hora al setembre, no tenen temps de preparar el curs, ja que ells tornen sempre l'1 de setembre invariablement i, per tant, si s'avança l'inici escolar, tenen menys dies per preparar.
Cosa que és una evidència, en tot cas. Però, no sé, què en penseu? Nosaltres tota la vida hem viscut, almenys jo, que tornaves a l'escola el primer dia més o menys hàbil després de la diada. Després de l'11 de setembre, sí que hi ha el 12, el 13, el 14, però sempre al voltant de després de la diada. I ara ja portem 4 anys o 5, més o menys des de la pandèmia, que sempre és abans de la diada.
no sé, què n'opineu, si és el debat que heu tingut, o teniu, no diria recentment, però sempre es té aquest debat.
Jo, a més, també tinc una mestra, eh, també, Carlos. Tots tenim una mestra a prop. Sí, sí, sí. Jo, en el fons, jo el que crec és que tenir les coses ordenades va bé. O sigui, només detenir al cap que d'aquí a tres anys ja saps les dates, millor que no, que sempre el... Ai, ara com anirà, ara no sé què, tal...
I ja està. En el fons, no hi ha tanta diferència de dies. De fet, si comences el 8, després tindràs festa per la diada. I és com un avançar, un primer contacte, pensant amb els alumnes...
I vull dir, no és, almenys en les vivències que tinc a prop de la mestra que tinc a casa, home, sempre és, ostres, potser millor començar després, però en el fons, la pràctica és com un retrobament i tal, i et dona, és com una entrada més suau, a tornar a les classes per tots, tant pels alumnes com pels professors.
Perquè de temps de preparació, vull dir, aquí ja és la responsabilitat del mestre de poder-se organitzar, sabent, si se sap a materialització com és el cas, quines seran les dates. Segurament, algú que és fixa en una escola pot avançar al juliol coses.
però com que hi ha molts moviments, moltes vegades no saben on t'adjudiquen fins al mateix 1 de setembre. En aquest cas sí que és caòtic. S'ha de tenir tot en compte. Jo penso que hauríem de valorar el període. Estem parlant que l'escola acaba el 21 de juny.
21, 22, depèn de... 21, 22, és igual. I ara estem parlant de l'1 de setembre o del 8 de setembre. A veure, diguéssim, aquí hi ha un espai, són 70 dies, diguéssim, en els quals...
Aquí és on vénen les discussions. Es pot preparar molt bé el curs. No ho sé, jo... Diguéssim, parteixo de la base que, com que històricament ho hem conegut així, ja em sembla bé. Per exemple, començar el 8, perquè el 10...
a l'11 fem festa, vull dir, no sé, la veritat també em sona una mica... Ara, si han mirat el calendari dels tres pròxims anys, m'imagino... Jo he pensat el mateix que tu has dit, diguéssim, mira, ells han mirat el calendari els pròxims tres anys i veuen que no els tocarà molt.
Però jo penso que si diem que a veure tot el recorregut. És veritat que els metges... L'escola acaba el 21, 22 de juny. En principi els mestres estan fins al dia 30, el dia 31, diguéssim, fins a final de mes. Però, clar, llavors hi ha dos mesos que tot es pot preparar. A veure, tot el tema de l'interinatge, la gent que no sap on va... Això, a veure, no és com fa... 30 anys...
en el qual Rubí arribava al mes de setembre i es tenien que anomenar a vora 300 mestres. Jo vaig ser regidor d'ensenyament d'aquest Ajuntament i en aquell moment, diguéssim, arribàvem al setembre i es tenien que anomenar més de 300 mestres perquè no sabien on anirien ni qui eren. I la majoria de fora de Rubí, clar, no eren de Rubí. Llavors, diguéssim, a veure, això és un tema...
hauria de ser solucionat abans. Jo no sé si el 1 o el 8, jo m'inclino més per l'1. L'experiència meva, la meva filla és mestra, no és mestra a Espanya, és mestra a Alemanya. Diguéssim, quan li toca començar és el dilluns, l'únic dia que es veuen abans és el divendres.
Diguéssim, ella acaba les vacances el divendres anterior a l'inici de curs, que sempre sol ser un dilluns. També és cert que Alemanya el que fan és que totes les festes entre setmanes han desaparegut i totes s'han trasladat el dilluns. Això també és veritat. Sembla que sol ser una festa... Els americans ho fan molt. Una festa a l'any, diguéssim, entre setmana. El rest de festes s'han trasladat el dilluns.
No hi ha ponts. Allà no hi ha ponts. Té sentit. Jo penso que en aquest sentit, i clar, el tema del nomenar al professorat, l'estructura burocràtica que agilitzi, que agilitzi.
Aquest és el tema. No sé, és un tema prou complex. Aquest no en vols parlar, eh? No, no, no. Jo no tinc res a veure perquè, a més a més, la universitat va per un costat i el sistema... Per què la universitat no comença? Es va més tard. Sí, sí, sí. Sempre és... A la universitat sí que més o menys és després de diada, no?
Sí, però és una qüestió d'hores... Jo havia arribat a començar a l'octubre. A l'octubre, sí. Sí, és veritat. Ara és més al voltant del 15. És una altra qüestió, però aquí també hi ha, diem-ne, com molts mites entrellaçats. Jo començaria amb el record, diem-ne, de la frase aquella de passes més gana que un mestre d'escola.
A veure, fa temps que afortunadament això no passa, però és veritat, però és veritat que el prestigi del col·lectiu dels mestres no és el que hi havia abans.
estan molt més qüestionats, s'enfronten a situacions, sobretot a les instituts, absolutament demencials, fins i tot de risc de la pròpia integritat física. Això justifica, per exemple, que tinguin tantes vacances? Seria molt complex entrar en aquest debat, perquè és obvi que són el col·lectiu laboral que segurament té més vacances de tots, tot i que no siguin els famosos tres mesos que parla la gent.
No crec que sigui massa problemàtic començar, diguem-ne, el 8 de setembre respecte del 12, 13, 14. Jo crec que, a veure, la preparació d'un curs tampoc no requereix tant i hi ha molts elements, diguem-ne, de mimetisme. És a dir, tu no comences un curs radicalment diferent a com vas començar l'anterior.
Que els sindicats juguen el seu paper, sí. Gairebé en tots els col·lectius laborals els sindicats juguen el que juguen, que és a intentar millorar aquestes condicions. Però hi ha un factor que jo diria que no s'acaba de tenir en compte mai en els plantejaments. I que, per exemple, als països europeus com a Alemanya, doncs és que ni es discuteix. I és l'adequació de l'escola i dels horaris de les escoles al que és la realitat laboral.
en general, que és prou complexa, perquè és el que jo dic, quan diuen... I no Alemanya, cada l'any. No Alemanya en global, sinó cada l'any té el seu horari escolar. Sí, sí, però que tots coincideixen que s'adapten al màxim possible a uns sectors laborals que, dit sigui de pas, cada vegada també són més variats i més estranys. És a dir, allò de dir adequem l'escola a la majoria dels treballadors,
Home, això es podia fer abans quan la majoria de la gent, per exemple, a Rubí, treballava en el sector industrial.
i llavors hi havia vacances bàsicament a l'agost, els països llatins encara són molt, diem-ne, de l'agost només, i en canvi altres llocs són diferents. Però que aquesta adequació és fonamental. És a dir, no pot ser que l'escola vagi per un costat fent totes les festes possibles i que després els pares s'hagin de buscar la vida d'una manera demencial buscant on deixar els nens i les nenes.
És una problemàtica. I sobretot m'ha fet recordar a l'inici d'escolar, a l'empresa meva, on treballo, sempre hi havia la problemàtica. Sobretot amb els nanos petits, hi ha les guardes, perquè a més a més et feien adaptació i havia d'anar a algun dels pares a quedar-se i tal, tal. Doncs això generava una de problemes a l'empresa. Terrible.
i dius, encara estem així, i el tema de l'agost. A les empreses encara et diuen, agafa't les vacances a l'agost, el gruix de vacances a l'agost, és l'empresa la que marca. Saps què vull dir? No és un tema... Sí, però hi ha una realitat incontestable que és la varietat dins dels sectors. Per exemple, cada vegada hi ha més gent dedicada dins del sector serveis, el que és restauració, el que és turisme... Aquesta gent, quan treballa,
més intensament si no és justament quan altra part de la població té les vacances. O, per exemple, ens pensem que no hi ha ningú que treballi de nit.
I hi ha moltes infraestructures i molts llocs que requereixen que gent treballi en entorns de nit. Per tant, jo crec que moltes vegades ens tanquem a no tenir en compte aquesta complexitat i afrontar-la. I jo insisteixo, no crec que sigui el problema fonamental de l'ensenyament pels mestres, començar uns dies abans, no...
començar amb més recursos, tenir més recursos amb la matrícula viva que encara t'arriba gent a mig de curs, que hi hagi més mestres de reforç per educació especial... Tot això és el més prioritari. Més que qüestions salarials, que sempre són importants, però jo crec que el col·lectiu de professorat tampoc no és dels col·lectius pitjor pagats,
I també, culturalment, potenciar una mica un prestigi en el sector dels mestres que ho agrairia molt davant de, sobretot,
una població infantil, però sobretot els seus pares, que cada vegada desprestigien més o els resulta que la població no té cap prestigi en absolut. Cada vegada hi ha més gent, més professors que fugen. Jo no vull ser tothom. Fan baixa per depressió. Té una amiga que ha hagut de fer baixa per depressió perquè no aguanta les criatures.
I clar, depèn de les criatures, són els pares, els culpables, perquè són els que no posen una mica d'ordre. Jo crec, la meva opinió, és que haurien de tenir un programa...
i començar a l'1 de setembre. Menys festes, no acumular l'ensenyança en quatre dies, perquè les criatures també necessiten la seva programació, més tranquil·litat, i si es necessita, com passava quan jo estudiava, remarcar una assignatura perquè algú no l'ha agafat, per exemple, les matemàtiques. Havia temps, havia temps de remarcar
Aquelles matemàtiques, o història, o el que fos. Llavors, programació, un estens horari, o sigui, calendari, i des de luego, per mi els maestres mereixen tot el meu respecte, perquè no n'hi ha qui aguanti les criatures. Jo vaig assistir l'altre dia a una festa amb nens,
Jo he tingut nens petitons i se l'han passat en gran, però aquella buixadura i aquests xisclars i aquella forma d'actuar d'aquelles criatures, jo no sabia si hi havia pares, si no hi havia pares, si anar-me, si quedar-me, perquè era increïble. Perquè els nens són intocables ara, els pots fer mal psicològicament si poses límits. Hiperactius, sabia qui les aguanteix. Llavors...
Jo he sigut petita i també he sortit al pati i he jugat. Però si aquell comportament, perquè no hi havia qui les aturés.
es fa o a classe i no es posa normes, no m'estranya que la meva amiga estigui de baixa. M'agradaria saber la mestra teva què és el que pensava. Possiblement... És que tu ara no te'n recordes quan tenies 8 anys. Sí, que me'n recordo. Sí, que me'n recordo. Ui, et posaven regles. No, no, sí, sí. Mira, el primer que feien és donar la mà a la professora. Això per entrar. I després, a classe... Sí, però a casa...
almenys a casa meva, és on et marcaven. Una manera de fer. Indiscutible. No cal estar a l'escola. L'altre dia vam fer el torneig de tenis taula i anem a esmorzar al bar del costat i hi havia allà
O sigui, ens van quedar al·lucinats, perquè hi havia com un equip de nens, no sé si van patir tots i tal, i estàvem fent una destrossa amb els pots del ketchup de no sé què, però una cosa... O sigui, que miràvem i dic, però què és això? Què és això? Perquè els pares...
Pares, entrenadors... Algú que... Si ja no tens una base, a l'escola no s'ensenyaran. És el chantatge dels nens perquè els hi deixin el mòbil. I llavors, si els hi deixen el mòbil, ja no toquen el queixo. Mòbil pocs, eh? Hi ha tema, aquí, eh, Albert? Hi ha tema. Pocs, que ja sabem que fan moltes destrosses al servei. Per això, que potser els pares diuen, no, mòbil no. Doncs destrossa el que vulguis. Mira, Albert, el meu pare, la seva frase era sempre...
Que a direcció no em truquin, eh? Que no em truquin de direcció. Jo era tan tremenda com quan s'ava a la criatura. Però és que a casa ja m'ensenyaven la regla del 3. Vull dir, ojito al parxe. I tant, i tant. I clar, ho veies. Aquí és la diferència.
No sé. I clar, les mestres avui dia, la meva amiga diu, estem desesperats. I molts han canviat d'ofici perquè no els aguanten. No els aguanten els pares, no els aguanta tu. Hi ha gent que es posa a educació per una estabilitat. No, no, estabilitat i per horaris i per tot això. Jo conec molta gent que diu, molts periodistes, en deus conèixer uns quants, que...
que per la inestabilitat i els mals horaris del periodisme volen una cosa molt regulada, i no hi ha res més regulat que l'horari d'un professor. Després et trobes amb això que dius tu, Rosalia. Jo volia dir dues coses. Una, amb el tema de vacances, jo em penso que... Jo em poso sempre l'exemple que conec més, que és el tema d'Alemanya. Per exemple, Alemanya, diguéssim, a l'estiu fan sis setmanes de vacances. Del juny fins a l'agost. Jo el juliol a l'agost.
del 20 de juny i el 20 de juliol fins a l'agot. Cada any canvien, cada any canvien, unes sis setmanes. Però a veure, fan dues setmanes a l'octubre,
dos setmanes a l'octubre, cada 40 dies, ells cada 40 dies de classe fan dues setmanes de vacances. A l'octubre fan 15 dies, al Nadal fan una setmana més que aquí, diguéssim, pleguen igual, el 21-22 de desembre, i en vez de comenzar después de res, comencen una setmana més tard, i en Setmana Santa fan també dues setmanes. Vull dir que, en principi, sols fan seguit 40 dies de classe. Després del reste fan vacances.
I llavors l'altra frase, que és la que deia el Vicenç al principi de tot, passa... Passes més ara que mestre d'escola. Aquesta és un clàssic. És un clàssic, però saps d'on ve la frase aquesta? De quan l'escola...
depenia dels ajuntaments. Sí, clar. No quan depenia de l'Estat, o en aquest cas de la Generalitat. Era quan els ajuntaments eren els que pagaven, eren els que contractaven el professorat. I els mestres, sobretot les mestres, es mantenien bàsicament del que li passaven, diem-ne...
Els pares de les criatures, perquè si no era tan ridícul i tan miserable. A mi em referia a l'incompliment. Bàsicament la població era molt rural. Estem parlant de quan aquesta dita fa dècades i dècades es va estendre. No hi havia la proporció de població urbana i rural que hi ha ara.
sols tens que mirar que en el moment en què els ajuntaments eren els que contractaven el personal. Per això aquí, en algun moment determinat, hi havia alguna reivindicació que els mestres depenguessin dels ajuntaments. Jo recordo una època i van dir, no, no, escolta'm, perquè això és tornar a l'època aquesta.
Segurament no passaria el mateix, però que en principi no és el mateix l'estabilitat que t'ofereix un govern estatal o un govern autonòmic que no l'Ajuntament. Jo volia apuntar una cosa arran del que deies tu d'aquests 40 dies de classes i després períodes de dues setmanes. A mi em sembla molt raonable, però això condiciona inevitablement...
No, no, condiciona el mercat laboral. I segurament que a Alemanya, el sector empresarial, tant públic com privat, té molt més clar això. És a dir, hi ha un respecte per les lògiques del sistema educatiu que aquí ni de conya. Aquí li dius a la patronal plantejar un tipus de calendari així? No.
És que seria absolutament impossible. I a més, això és sagral en què l'horari escolar és de les 8 del matí a la 1 del migdia, màxim. Per la tarda no hi ha classes.
Diguéssim, l'horari és de les 8 del matí a la 1. Sí, sí, sí, però que a Alemanya... Per lo qual, el nen, a la 1, una nena, tenen que agafar i tornar-se a casa... A casa, et dirà... Niño llave, li diuen el niño llave, perquè... Sí, sí, sí. Sí, però segur que a Alemanya, doncs, això s'ha complicat en els últims anys per aquesta variabilitat, dient-ne, de les jornades laborals dels propis pares. I fenòmens com aquests del nen o la nena clau...
Doncs no són monopoli, diguem-ne, de l'estat espanyol i molt menys. Que al final és molt problemàtic assumir, diguem-ne, aquests horaris i aquestes lògiques de sectors laborals cada vegada més diversos.
Però el curiós és, o que sobte, és que sigui notícia el tema de l'inici, tres dies abans o tres dies després, i no surti la reivindicació de, sobretot,
Un dels problemes més greus és que falten professors de reforç, perquè hi ha molts nens que necessiten ajuts especials i aquest sí que és un tema per debatre... És el tema dels recursos. No, no, i dels nens amb problemes. Problemes altistes, autistes, que més posen dintre de la classe...
Les pobres criatures es perden. Tindria d'haver una classe de reforç. Això és tot un debat obert entre especialistes que no es posen d'acord. És molt complicat això. Sí que ens posem d'acord. I el bullying, el tema del bullying, i jugar moltes coses. Això és una altra, sí. Però a l'autista, que cada vegada n'hi ha més. I amb els autistes encara més.
Els autistes, cada vegada n'hi ha més, necessiten un especial, una persona, menys nens a la classe i més atenció. Perdona, Rosalia, que se'ns acaba el temps. I com que us heu allargat, us heu perdut l'ocasió de parlar de Julio Iglesias. No sé si us venia de gust o no, però no en tindrem temps de parlar de Julio Iglesias. El José tenia preparada una cançó fantàstica i no la posarem.
Moltíssimes gràcies. Tanquem aquí la tertúlia del Rubí al dia. Moltes gràcies a tots quatre per venir a comentar l'actualitat. I els oients, continueu... Moltes gràcies. Gràcies a tu. Els oients, continueu sintonitzant la 99.7 FM perquè ara vindrà la Belén Tierno amb l'última hora del Rubí al dia. No us la perdeu. Per part meva, molt bon dia a tothom i moltíssimes gràcies.