Espanyoles, Franco ha muerto.
Un estado totalitario armonizará en España.
El 20 de novembre de 1975, Francisco Franco moria a les 5 i 25 del dematí, tot i que després vam saber que va morir unes hores abans. A les 6 del dematí, Ràdio Nacional d'Espanya ja començava a explicar, pegant petites pinzellades sobre el que havia estat la mort de Franco, però, Àries Navarro,
No ho va comunicar fins a les 10 del dematí. Benvinguts i benvingudes a aquest programa especial que dediquem als 50 anys de la mort de Francisco Franco. El 20 de novembre de 1975 començava una nova etapa per l'estat espanyol per Catalunya.
Però què va significar aquell dia per la gent de Rubí? Com ho van viure? I 50 anys després, que en saben els joves i que n'hem sabut transmetre a nosaltres? Avui volem escoltar testimonis i també reflexions que ens ajudin a entendre com es recorda i també com s'oblida la dictadura i la transició.
Per poder posar aquesta mirada a tot això, avui tenim en nosaltres tres convidats d'excepció. Tenim en nosaltres Joan Manuel Tacerres, que és ex-conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació per Esquerra Republicana. Bon dia i benvingut. Molt bon dia. També tenim en nosaltres Armand Querold, que va ser regidor pel PP de l'Ajuntament de Rubí. Benvingut.
Bon dia, benvinguts a Radio Rubí en aquest moment. I també tenim Lorenzo Blanco, que també va ser, que és, ets regidor pel PSUC a l'Ajuntament de Rubí. Benvingut també. Bon dia a tothom.
Doncs donem les gràcies per estar aquí i per compartir un record que encara peça d'una manera o de l'altra en la memòria col·lectiva de la nostra societat. Moltes gràcies per estar-hi.
Si voleu, començant fent un petit record, fent la primera passa per saber, a mi m'agradaria saber com vos vau assabentar de la mort de Franco cadascun de vosaltres. Com va ser aquell moment? Bueno...
Perdoneu, segurament soy el mayor, ¿verdad? No sé, estamos empatrados. No el més veterano, sinó el més gran. Tu i jo empatrados. Jo vaig... Enseguida n'hi havia en aquell moment, a més de los moviments...
jo ho vaig viure en els amics de les Nacions Unides, que estava en el carrer Murillo. En aquell moment ens vam assentar, ens vam enterar i va ser molt, bueno, molt impactant, no sé si molt impactant o molt de por o molt de perspectiva de les que podia succeir a partir d'aquell moment.
Nosaltres, i després podríem explicar petits detalls, ens vam enterar que hi havia una gent que treballava allà en el Amig de les Nacions Unides,
que recordaré després, i crec que Treserra tu la coneixies molt, una persona que crec que no s'ha fet res sol, Rubí, de la persona tan gran que en aquell moment va entendre, que va ser el Pere Isas.
Un gran home. El pare d'Operes. Què? Pare, sí, sempre. I ara... Ara ja el Pere Isat, fill, és un, bueno, molt bé historiador, catedràtic i tal. Però en aquel moment el Pere Isat...
Va ser un gran pensador. Era un home que aglutinava un pensament o aglutinava molta gent de la gent que en aquell moment... Havia impulsat, si te'n recordes, l'obra del Padre Pire. Claro, aquí, on anava l'obra del Padre Pire. I saps, després, perquè tothom ja...
Parlaré del carrer Murillo, Amigos de las Naciones Unidas, cómo lo vais a viure yo aquel moment, y cómo una serie de gente ven viure y ven rebre también alguna reprimenda que nos va a fer el pera y sas, porque nosotros éramos joves,
Quizás érem un poco lanzados, no sé si vam ser molt lanzados o no lo sé, tampoc. Si n'hi ha, perdoneu, eh, si n'hi ha paraules que ens surten català, castellà, és el Lorenzo, eh. Jo parlo quasi tota la llengua, però cap de B. D'això ho ho espéu. Està bé. Armand, vinga, tu, com us recordes?
Jo ho recordo, bueno, vull dir, ni en Tristoni no, és a dir, jo treballava, jo vivia a Barcelona, llavors, vull dir, no el vaig viure a ruir el tema, jo treballava a una empresa, una elèctrica blanca, ho sap perfectament, que es deia Ener, desapareguda avui,
Aquella elèctrica em vaig entrar allà, al treball, i era una empresa participada per l'Institut Nacional d'Industria, és a dir, l'Institut Nacional d'Industria era l'accionista majoritari, 51%, l'altre 49% era capital privat, és a dir, accions privades.
I evidentment va ser preocupant, és a dir, allò hi havia molta gent addicta al règim perquè l'empresa era participada majoritàriament per l'Estat. Per tant, va ser una mena de histèria ni no, és a dir, però sí preocupació, què passarà, això canvia. Molts d'ells, jo en aquell moment tenia 30 anys, vol dir feia 5 anys que m'havia casat,
i no havíem conegut res més. Com no havíem conegut res més, allò a mi ja m'estava bo. És a dir, jo, reconèixer que m'he fet una mica, per dir-ho suau, protestant, a la bellesa, a l'edat. Llavors, estava molt bé com estàvem, per tant, l'únic que jo deia és que passarà en un futur...
No ho sabia, vull dir, per tant, era totalment desconegut i a esperar. A mi no em va ni afectar ni desafectar, simplement entrava en un món desconegut i l'hauríem d'analitzar en el temps i veure què. Això és el que a mi en aquell moment em va passar.
I, Joan Manel, tu com te vares assabentar de la notícia? Jo en tenia 20 anys. Per això, per això. Fa 50 anys que tinc 20 anys, que em tenia el Ferrat. Doncs me'n vaig assabentar perquè em va despertar la meva àvia
i devien ser com a molt tard les 6 del matí i ell ho havia sentit per la ràdio i es llevava molt d'hora, es llevava sempre molt d'hora i em va venir a avisar i aleshores recordo anar a l'habitació de la meva germana a casa, a l'habitació de la meva germana hi havia un armari amb un doble fons
I aleshores, en aquell doble fons, jo hi tenia, a darrere, totes les publicacions, els quadernos rojos dels Círculos Obreros Comunistes del Vallès, plataformes anticapitalistes i tot el tingado aquest que hi havia al voltant d'un dirigent que li dèiem el pájaro loco.
És un clat d'estí, eh, aquest? No, però allò era amb quatre gats, i per tant tothom tenia material a casa, i aleshores recordo anar cap a un allar de foc, hi havia, amb passada l'aixida de casa, hi havia un allar de foc, i aleshores allà vaig encendre el foc i vaig anar cremant el material, perquè no teníem clar què podia passar. Hi havia la...
la imatge aquella de la notícia dels cotxellors largos, i per tant no sabíem què podia passar. Vull dir, així com el 23F, jo ho recordo, com un moment, l'any 81, com un moment d'una tranquil·litat absoluta, i recordo amb amics que veníem al cotxe a passejar per l'Ajuntament de Rubí, per l'Ajuntament de Sant Cugat, per saber que tot ho teníem controlat, diguem-ne. Però, en canvi, el Dia de la Mar del Franco,
Sabíem que era cosa d'hores o de dies, i jo tenia una certa preocupació. La nit abans, amb cotxe, amb el Víctor Cucurull, que tenia un dos cavalls, havíem anat a donar unes voltes i havíem passat per la creu dels caiguts, que hi havia gent de la vieja guardia de Franco i tal, que feien la vetlla.
I aleshores ens vam veure passar, i no sé si vam intentar fer alguna foto o alguna cosa, i aleshores a veure'ns passar, ell era corresponsal de premsa al Correo Català i jo ho era al Teleexpress d'aquí Rubí. I aleshores vam donar la volta per allà i ens va sortir un cotxe al darrere. I per tant, no diré que hi va haver una persecució, però...
A les dues hores hi havia una certa tensió. I això era a la nit tard, és a dir, que devien ser les dotze o quarts d'una. I aleshores em vaig anar cap a casa. A casa es podia entrar des del carrer Llobateres i des del carrer Sant Cugat. Vaig entrar pel carrer Llobateres, que era la porta falsa que ningú no coneixia, vaig entrar per allà i vaig anar a dormir. I al cap de quatre o cinc hores la meva àvia em va despertar i em va dir això.
I la idea de cremar el material vol dir que hi havia una certa incertesa, és a dir, que l'oposició o les oposicions, perquè tot estava molt esmicolat, tot era mig clandestí, clar, no hi havia res realment preparat per què s'havia de fer, no?
És a dir, que cada organització havia de tenir les seves coses, però no hi havia un gran pla de què s'havia de fer. I ni els lideratges acabaven de quedar clars. I tampoc sabíem el pes real de cada organització. Sí, se sabia que Comissions Obreres era gran, que Opsuc era el gran partit, però realment no acabaves de saber en quina situació estaves. Sí.
Sí, aquesta és una narració bastant real del que passava. Jo, en aquell moment, la veritat és que, perdoneu, i no intento ser prudit. No ho siguis. Jo no he sigut mai de por.
De veritat. Quizá a la vegada era inconscient, quizá era... Tu eras gran líder sindical. No, no, no. Pels que érem estudiants, sempre teníem un cert complex d'inferioritat respecte als obrers. Sí, és veritat, segurament. No idealitzava ells bastant. Us teníem una gran admiració.
I nosaltres, finalment, si estàvem a la universitat... I fíjate, nosaltres petits, jo era petit. I vaixar. I sent formació intel·lectual. I vosaltres imagineu la que teníeu. Però els universitaris, que Rubi, eren més aviat pocs. Sí, sí. Eren pocs. I hi havia una certa sensació que tu tenies una situació privilegiada.
I per tant, diguem-ne, nosaltres ens ajuntàvem a la lluita vostra, però el lideratge era de la classe obrera. Sí, sí, és veritat. Ara parlant aquests termes queda una mica estrany, però en aquell moment la idea de la classe obrera i de qui formava part de la classe obrera i qui no i tot això era meridianament clar. Perfectament, la...
L'has expressat i molt bé. Se nota que tens una formació superior a la meva, però no, ja procuraré de fer un esforç. Ja ens espavilarem. S'aprèn de la calla.
Si us sembla, podem sentir un reportatge que hem preparat aquí a Ràdio Rubí amb altres veus també de rubinencs que van viure amb intensitat o que ens expliquen també aquell moment. I després podem comentar també una miqueta i comparar. Somriures i prudència. Inquietud. Molt enrenou. Fofobra. Silenci. Jo vinc d'un silenci.
Era un rubí que hauria d'haver-hi una activitat brutal des de tots els àmbits. Tenim des d'un punt de vista polític que hi havia aquesta conflictivitat que els moviments democràtics o catalanistes o republicans ja començaven a treure el nas, però encara amb un règim totalment monolític, sobretot aquí a Rubí que hi havia una part del falangisme més dura.
Teníem també des d'un punt de vista econòmic i social, era un període de conflictivitat a les fàbriques, amb moltes vagues, reclamacions de drets, trobades clandestines. Des d'un punt de vista social, podríem dir que aquí hi participen aquestes primeres associacions de veïns que estan, en certa manera, encara també en la clandestinitat. Salvador López.
No, no era així, no. Molt tranquil tot. No hi havia res de cap evolució ni... ni d'aixòs... manifestacions, ni res de res, no. Tot tranquil. Martí Pujol.
Fa 50 anys no té res a veure amb ara, i per tant estava en una dictadura amb totes les ets i uts, i aquí Rubí, per exemple, sense anar més lluny, dos anys abans, el 73, l'acabar una que es volia fer a l'antiga biblioteca, al carrer Màxim i Fornés,
que va ser aprovat primer, però prohibit a darrera hora, els assistents a l'acte, que no van poder fer-lo, eren uns textos del Rafael Alberti sobre Picasso. Els assistents a l'acte van ser atacats per un grup de persones molt conegudes de Rubí, que eren membres de la Guàrdia de Franco, que era, diguem, els que donaven suport al règim d'aquell moment, a l'Ajuntament de Rubí hi havia d'alcalde el Manuel Murillo Iglesias,
I aquesta gent, armats amb porres i amb cadenes, van atacar els assistents a l'acte que van ser culpejats pels carrers de Rubí, entre ells el director de teatre Agustí Pujol i l'escriptor rubinenc Jaume Pla. Martín Pretel.
Si recordem a Rubí, amb el cas Escala, prèviament abans n'hi havia un procés de... també el que es va dir el cas Pení, que jo vaig ser detenir aquí a la fàbrica quan treballava i em van portar via la Lletana, i n'hi havia el cas del sector independentista, del cas Viola, Vultó, etcètera. Vull dir que el règim
volia tenir la garantia que quan morís Franco no hi hauria n'estallit social. I, per tant, ho van preparar amb provocació, repressió, de totes menes, que era quan el Martín Villa estava al Ministeri de l'Interior. Molt poc abans de la mort del Franco, el Centre Democràtic Republicà, que era la plaça Doctor Guardiet, i que havia xuplogat a la gent d'Esquerra Republicana abans de la guerra, i que se l'havia quedat la falange, el van enderrocar.
el van tirar a terra perquè no el pogués aprofitar ningú. És com allò de la terra cremada que feien els exèrcits. Per tant, allà ha quedat un solar que, malauradament, encara hi ha el solar. Antes de ese día, del 20 de noviembre,
Ahí llevábamos meses esperando que alguien saliese en las noticias o interrumpiese la programación, la escasa programación de televisión o de radio y dijese, Franco ha muerto. Porque no había más, una persona mayor, enferma...
Era esperar que se produjera, porque en realidad ya no era algo súbito, era algo que se esperaba, solamente faltaba el día.
Tinc la sensació que va ser més aviat contingut. La gent a casa seva segur, tots hem sentit a parlar l'anècdota que tothom tenia una ampolla de cava per quan fos el dia, però en tot cas, clar, hem de pensar, es mor el dictador, però el règim continua. El franquisme no s'acaba el 20 de novembre. El franquisme, hi ha qui diu que encara en tenim una part, però...
Hi ha d'haver una reforma, hi ha d'haver un canvi. Els processos són molt graduals, encara que ens sembli que sigui immediat.
El meu paper era com a regidor de la transició, que estava, segons havien dit del govern civil, que estiguessin uns dies, vam estar uns dies, deu dies, abans fent guàrdia a l'Ajuntament a les nits per si passava alguna cosa.
Aleshores, un dels dies que va ser aquest, el fatig que em diuen, aleshores van trucar del Govern Civil, els que fèiem guàrdia, precisament ja era jo, i eren les set del matí o alguna cosa així que van trucar el telèfon del Govern Civil dient el que havia passat. Següentment vaig trucar al senyor alcalde
I ja li vaig passar el recado i ja em vaig anar cap a casa. Jordi Margarit.
L'ambient aquí a Rubí no el recordo, no el puc recordar perquè estava fent l'Emilia Cartagena i el que sí que recordo és la moguda dins de l'acuartament d'infanteria de marina, el Tercio de Levante. Jo era monitor d'instrucció i sí que recordo com em vaig despertar aquell dia, que evidentment ja portàvem parlant molt amb els diferents monitors d'instrucció, un que era de Manresa,
que es va desvetllar dient, Franco, ha mort, ha, ha, ha, va fotre una riallada. I els altres monitors, tapant-li la boca, dient, ni mal, però que no veus on estàs i tal, i estava mig adormit. Eduard Puigventós. Jo crec que ningú tenia la sensació de què passaria a partir d'aquell moment. Uns potser més continguts.
per no demostrar-se o per no mostrar-se en públic massa d'hora i els altres potser per intentar frenar que no hi hagués un canvi molt radical que hagués suposat no una transició sinó segurament una ruptura que hagués estat molt més traumàtic.
El dematí, abans d'anar a treballar, vaig escoltar la ràdio, que havia passat això, que havia mort el Franco, i que jo vaig anar a treballar normalment. Recordo que vam fer una assemblea a la fàbrica perquè la gent una mica pogués parlar, i vam continuar, després vam treballar normalment i tal. Nosaltres, jo formava part d'un partit polític,
que havíem acordat, diguéssim, que el dia que passés aquest fet ens trobaríem a les 7 de la tarda en una casa a Vall d'Horeig, una casa que ja havíem utilitzat en altres ocasions en l'època de la clandestinitat. Llavors jo vaig estar per Rubí tot el dia,
Recordo que ens saludàvem la gent pel carrer, així, amb un somriure, però sense topar-nos, diguéssim, encara. Veies gent carregada amb bosses, entenies que hi podia haver alguna botella de cava allà. Miquel Miralles.
Tant el meu pare com jo era de matinada i estaven molt pendents de la ràdio perquè a través, no recordo si de la BBC o de quina emissora europea, el donaven pràcticament aquella nit per mort. Incurs s'ha especulat si realment va morir a aquella hora o va morir abans, però sí que arribaven notícies que l'estat era crític.
I me'n recordo que ens vam llevar, ens vam trobar el menjador i vam dir, mira, s'ha acabat. Isidre Rubio. Recordo que eren dijous, vam anar a treballar, jo treballava llavors aquí a la plaça de Catalunya, i teníem un vigilant jurat que semblava que era de la corda. I recordo que li vam dir, mira que s'ha mort el jefe. I ens va dir uns quants improperis d'aquests de... L'egiràrio puro va dir...
Bueno, solo se muere una vez, la muerte llega sin dolor, i bueno, va començar a treure la pistola i a engrasar-la, amb la qual cosa vam quedar uns espantats, perquè vam dir, que em morava, que s'ha pensat què és això, que no passa res, que només és que s'ha mort, que ja es veia venir, que es moriria...
Martí Pujol. Jo estava en un lloc que ja no existeix, que era la cooperativa a la plaça actual Salvador Allende. Allà hi havia una cooperativa de consum i a la cooperativa de consum hi havia un bar molt gran i una pista de bàsquet.
I aquell dia, efectivament, quan es va fer pública la mort del Franco, ho vam celebrar amb cava, allà al bar mateix, perquè teníem la complicitat del papito, que era el senyor que hi havia al bar, i tots els joves que érem allà ho teníem claríssim, no? I per tant va ser una celebració una mica pública, perquè la majoria de gent ho va celebrar a la intimitat de casa seva.
Eduard Puigventós. Rubier ha hagut un creixement brutal en aquests últims anys. Hem de pensar que més o menys a l'alçada de la Rierada d'hauria d'haver-hi 9 o 10.000 habitants. Clar, a mitjans del 70 ja en són 40.000, o sigui, s'ha multiplicat per 4 amb tots els problemes que això comporta, de demandes de clavegaram, d'asfalt, d'escoles, no? I diguéssim que aquí hi ha un caliu no només des d'un punt de vista polític, sinó des de molts àmbits, no?,
que està fent xup-xup. Hi ha una olla que és una olla pressió, podríem dir, i el règim acaba desmoronant-se. D'un temps que serà el nostre, d'un país que mai no hem fet. Salvador López.
Com que hi havia molts problemes, els problemes que faltaven escoles, hi havia més gent ja a Rubí, degut a la Rillerada del 69, ja faltaven moltes escoles i coses d'aquestes, i manifestacions de tots els partits que ja es ballaven per poder buscar ja la...
el nou ajuntament, i esclar, hi havia molt renou i males fetes amb els diaris contra un i contra l'altre. Aquí a Rubil què hi havia era un fort, molt fort, moviment obrer i moviment popular.
I evidentment el dia següent tot eren somriures i prudència, alerta, perquè no sabem què passarà, no sabem quines llistes sortiran dels calaixos i quins comptes algú voldrà tancar.
Jo recordo aquest 20 com una satisfacció, però a la vegada com una decepció, perquè n'hi havia moltes portes obertes del que podia passar i en realitat va passar. Per això es van aplicar l'amnistia i per això és l'amnistia. Totes les oportunitats o els esforços que s'han fet per jutjar els crims del franquisme i els criminals i els torturadors no es va conquerir. Rafa Paet.
Cuando ya pasan horas, cuando ya pasan días, pues ya lo que viene es un momento de... No yo, sino un poco la sociedad. Vivimos en un impas de inquietud, de zozobra, un poco, y también de expectativa, ¿no? Porque la gran pregunta era, ¿y ahora qué? Isidre Rubio.
La reacció de la gent, jo tinc la impressió que va ser com d'inquietud, és a dir, d'una consciència de dir que passarà alguna cosa grossa perquè estem a les portes d'un canvi molt important, molt esperat. Jo no diria que decidiu la mort de ningú, però hi ha persones...
que si no hi fan un favor al país, però de moment la sensació era d'una mena de silenci, de silenci en què tothom estava pendent i expectant de dir què passarà ara. I esclar, la ràdio, la televisió, música militar, música funerària... Però el carrer jo diria que era com una mena de silenci, allò de dir, no digui res que tot se sap, aviam què passa.
però sí, hi ha una certa sensació de dir que ens hem lliberat d'una càrrega molt important. Que ja és un poc nostre d'un país que ja n'hem fet.
Doncs aquest és el reportatge. Segurament us heu sentit identificats en algunes de les coses que s'explicaven. En Lorenzo al principi deia jo por mai he tingut. En Joan Manuel deia jo potser anava a cremar el material que tenia amagat. I clar, l'hermana estava allà en una empresa, diguem...
que tenia molt a veure amb el règim. Sentint aquestes veus, què recordeu? Hi havia repressalles a Rubí i realment el Martí Pujol ho explicava. Teníeu por que passés. Ni podia haver. De fet, a veure, la transició s'enceta des del règim mateix.
és a dir, que acabar protagonitzant els primers moments és el règim mateix, que actua amb prou intel·ligència com per anar legalitzant algunes formacions polítiques importants, no totes, però va, de mica en mica, van fent passes que van donant senyals d'una certa obertura i, per tant, un cert canvi de situació, però administren el temps.
De fet, fins al 78 i al 79 no tindrem Constitució, eleccions municipals, etcètera, etcètera. Per tant, estem parlant de 3-4 anys per fer un relleu que podria haver estat més ràpid i més immediat. Aleshores, realment és el que s'ha explicat sempre, que l'expectativa era de ruptura, una ruptura democràtica, un trencament amb el règim, i no hi va haver aquesta ruptura.
De fet, quan parlem de transició és perquè realment no hi va haver aquest trencament, sinó una mena d'evolució que durant molts anys després es va sacralitzar. I durant els anys 80 es va sacralitzar com una mena d'exemple de procés pacífic de transició a la democràcia, quan de fet hi va haver molts casos. És a dir, s'ha parlat abans del cas Escala, que de fet és a finals dels 70. És després ja, en plena...
en plena transició. Però hi ha els assassinats dels advocats d'Atocha, hi ha la repressió a Vitòria, hi ha molta violència, hi ha morts, hi ha casos. És a dir, que va ser una transició no tan modèlica i no de tants aspectes. I després veient com està el sistema judicial.
i com estan, diguem-ne, alguns dels aparells de l'Estat, diguem-ne, és molt evident que aquí hi ha hagut línies de continuïtat que no es van trencar mai. Sí. Jo, hi ha un moment també que marca uns principis i que no s'hi pren bastant i tenim que és la mort del Puixantí. Sí. En el 74. Sí.
Sí, sí, sí. Almenys la gent que tenia pensava en una certa consciència. No sé si és un tema de consciència, però sí una inquietud política és el tema de l'amor de Puig Antí. Per qui no ho sàpiga, pels agents que no ho sàpiguen, el Salvador Puig Antí va ser executat a Macarrote. Un error viu, sí, sí. Exacte.
I després, després de la mort... Hi ha hagut el del xiqui, el del... En el 75, és quan se va... se va afugilar a l'ocent del 2 del frat.
que va ser la última sentència que va marcar Franco, que va ser aquel moment per nosaltres. Una altra cosa, estic totalment d'acord, que els partits, les direccions dels partits, ja segurament tenien una visió més ampla que no pas nosaltres,
I vam preparar tot aquell que va ser el procés democràtic, el procés de l'assemblea, el procés de... Si vols, jo entraria... Les terceres vies... Les terceres vies... Nosaltres, en aquell moment, érem més radicals que no pas ells. Sí, sí, sí. Segur, érem més radicals.
Bueno, la mateixa Iglesia, jo procedo de la Iglesia, encara mantengo que soy cristián, i el compromís de la Iglesia va començar a obrir-se. El Vaticà va ser també una apertura molt ampla.
Va a començar en el 62 y va a terminar en el 60, sí. La época de los curas comunistas. Ahí procedo yo. Ahí procedo yo. Esta conciencia una mica de compromís, de veure que las cosas habían cambiado, que tenían que cambiar...
la Iglesia, todos sabían el papel que había jugado durante el cop d'estat, y después del cop d'estat la Iglesia había jugado un papel. Pero no sé, habíamos alguno que en aquel moment buscábamos todo lo que nos deía o veíamos que la Iglesia era una abertura, estábamos contentos.
Jo en aquell moment ja vaig conèixer Carlos Alfonso Comín,
Gran home, eh? Confio que... Hi ha una foto del Roset en un mítim de l'Alfonso Carlos Comín. Alfonso Carlos Comín. Que també no pot dir una cosa. L'Alfonso Carlos Comín, quan nosaltres, no sé què, el Fraga, el Paladón, i tal, i qual, l'Alfonso Carlos Comín. Un gran home, eh? Un gran democràtic, un cristià per el socialisme d'esprec, un compromís...
social inmenso, la seva Maria Luisa, la seva dona, en fi, un home grau. Va ser i ens va dir, quan tothom estàvem allà, Franco el Paredón, no, Fraga el Paredón, tal i qual, ell va dir, nada de Paredón, ens va ensenyar que el sistema era democràtic i era un avance...
Como el que tú has dit, más pasuado. Y esto el Alfonso Carlos comí, yo lo... Bueno, seguramente no me he elegido todas las obras seva, porque soy molt perezós para aquestes coses, pero las tinc... Yo tampoco, eh, pero voy a dir que... El seu...
El seu fill és una altra cosa. L'Armand volia dir una cosa. Jo comparteixo en part tot el que han dit aquests dos companys. Però a veure, jo no el vaig viure a Rubí, per tant, he estat un invitat que avui potser no tocava. Jo estava a Barcelona, vivia a Gràcia, un barri molt tranquil, avui no tant. Vivies al barri marítim, no passa res tampoc.
Avui no tant, però llavors era un barri molt tranquil, no va haver absolutament cap repercussió, cap. Jo recordo que va ser un fet que va passar, alguns esperaven alguna cosa, els altres una altra, però que evidentment va ser tranquil·líssim.
Jo, a més a més, la meva primera època, els meus primers 17 anys, els vaig passar a un pol del nord de la província de Castelló, on el franquisme era una normalitat, és a dir, allà no hi havia cap problema, ni un, ni mig, ni cap. Sí que és evident que a l'escola no t'ensenyaven el català o el valencià, perquè allà dèiem així...
Però pel demés, cap problema. Hi havia dues persones en tot el poble, un madrileny benestant, que tenia una empresa, i un altre normal, que eren els dos units que parlaven el castellà, vull dir, el català, o el valencià, o el cintorrà, que dic jo,
Allà era això, vull dir, vingut a Barcelona, doncs jo em vaig trobar una empresa que era estatal, com he dit abans, i les coses anaven normals i correntes. Quan es mor Franco, absolutament a gràcia, no hi havia cap moguda. Aquests senyors vivien en un poble, que en aquell moment era poble, després ciutat, en què hi havia més revolució social, si ho volem conceptuar així. Jo el que sí que tenia, no por, però a casa meva,
La meva part, és a dir, la part de casa dels meus pares, era una part més bé de dretes, o per no dir-ho del tot, de dretes. La part de la meva dona...
la meva dona havia sigut el pare de la meva dona, quan la meva dona tenia 8 mesos, va ser un represaliat del franquisme, un represaliat que el van matar, és a dir, el van matar, ell perteneixia al moviment dels maquis i el van matar, però per tant a casa meva no s'ha tocat mai absolutament res la política, és a dir, jo he estat vinculat, la meva dona ho ha admès i sempre diu el mateix, protesten
els que no són directíssims. És a dir, ja veuràs que no hi ha cap filla d'un executat pel franquisme que digui res. Nebots, cosins, inclús germans, però fills, ni un. És un tema que es va donar, que evidentment jo el satanitzo i el criminalitzo, però vull dir... I això em feia sempre quan va morir el franquisme, que els meus...
Després la meva sogra es va casar. La meva sogra i el meu sogre en potència en aquell moment, ho celebrant tranquil·litat total. Per tant, jo dic, on jo vivia, tranquil·litat total. On he sigut adoptat...
o al municipi que m'ha adoptat, evidentment la cosa sí que estava més convulsa. Però torno a dir, si el tema és del franquisme, per mi, personalment, que l'únic que he mirat en la meva vida és el benestar...
Jo tenia 30 anys, feia 5 que m'havia casat, i tenia pis pagat, cotxe pagat i una torre a l'Urbanització de Castellnou-Can Mir, en 1.500, perquè eren dues parcel·les, mentre pagada. Vull dir que a nivell econòmic, per mi, xampany i pastes. Després, tot el de més, per mi, compte menys. Jo potser no soc...
tan prim mirat com poden ser els demés, i també sé, tampoc, no sé si he obert un capítol que potser no et faci, però realment jo ho sentia així, ho he vist així. I quan vau, perquè abans, Joan Manuel, explicaves que la transició es va fer com es va fer, però quan vau començar a notar que hi havia canvis?
A veure, és que jo crec que el canvi comença abans de la mort del Franco. Els anys 60, a la mesura que, per exemple, una població com Rubí, molta gent nouvinguda,
que s'instal·la buscant feina, comprar-se la moto, comprar-se el pis, comprar els 600, comença a sortir els caps de setmana, la gent que feia excursions a Perpinyà per veure l'última tanca en París i tal, perquè tot això aquí no es podia veure, és a dir, aquí no es podia veure res. Penseu que Interviu, que quan fa els primers reportatges
de periodisme d'investigació, el Xavier Binader i altra gent que se la juguen, però a la portada surten senyores ensenyant els pits i tal, i allò era el destape. Igual que el cinema i tot això. És a dir, la moralitat, els costums i tot això, arriba un moment que als anys 60 i sobretot els primers 70 ja...
els últims anys, per tant, del franquisme, que el règim no té capacitat de controlar la cultura quotidiana de la gent. És a dir, que el règim es manté en unes estructures i controla la Ràdio Nacional d'Espanya i controla la televisió espanyola i tot això, però realment no tenen capacitat de controlar la cultura de la gent.
Per exemple, la quantitat de gent aquí que estava a Mahara pels Beatles i pels Rolling Stones i per no sé què i tal, i la gent rocker i la manera de vestir i el tracte entre les persones i la gent que s'ajuntava però ja no es casava. O sigui, hi va haver una certa pèrdua de control
per part del règim i en part per part de l'església. Pel que fa a la moralitat pública, amb gent a dintre mateix de l'església que s'aportaven a fer les coses de manera diferent. L'efecte del Consell Vaticà II que deies tu. Tot això ja havia començat a canviar. La qüestió és, quan es mor el Franco, què passa a nivell institucional polític? És a dir, com canvien les estructures polítiques?
I aleshores aquí el que vas veient en perspectiva és que, idealitzacions a banda, el que acaba passant és que no hi ha un gran desplaçament de poder. És a dir, que canvia la representació política formal, hi ha eleccions democràtiques, però hi ha estructures que es mantenen fixes. Una part, l'estructura del capital, per exemple. Antics monopolis del règim franquista s'acaben privatitzant.
El López Vázquez anunciant les matildes, la privatització de telefònica, la privatització de grans empreses, com a les elèctriques, també acabarà passant, no? És a dir, antics monopolis de l'Estat es privatitzen, però clar, qui compra les accions? Generalment...
la gent que ja tenia poder econòmic abans, no? Aleshores, no hi ha una depuració, no hi ha uns grans judicis, allò, pels crims del règim anterior, diguem-ne, no? És a dir, tot això no es depuren responsabilitats i legalment el que es va fent és facilitar un trànsit de manera, és a dir, fins i tot quan es constitueix la Generalitat,
i es fa venir al Tarradelles com és l'únic enllaç amb la legitimitat republicana que es produeix durant la transició, clar, bona part de la estructura de la Generalitat com es fa? Amb el traspàs de funcionaris de l'antic estat. És a dir, de fet, diguem-ne, hi ha unes línies de continuïtat
en què tothom es va acomodant el trajo i se'l fa més a mida i no sé què, però realment hi ha un manteniment de moltes estructures.
i que segurament ara, quan parlem de l'ascens de l'extrema dreta i tot això, algunes de les línies de continuïtat que trobaríem serien aquestes. De fet, hi ha coses que no van canviar tan profundament. Sí que el fil de la moda, dels costums... A veure, el món ha canviat tant en aquests 50 anys que tothom viu de manera diferent a com era previsible. Però realment hi ha hagut estructures profundes
que jo crec que s'han mantingut bastant. I ara ens n'adonem. I quan parlem de la crisi del règim del 78 o del 77, parlem de tot això,
és perquè realment no han canviat tant les coses, en alguns aspectes fonamentals, com pensaven que estaven canviant. És a dir, de fet, tots vam participar d'una certa eufòria als anys 80, la victòria del Felipe González, la primera majoria absoluta, i després fins als Jocs del 92 a Barcelona...
La presència al món, al no sé què i tal. És a dir, hi ha alguns elements euforitzants que dius, hòstia, ja som un país modern, estem a Europa, etcètera, etcètera. Però realment, quan grates una mica més a fons, veus que aquí hi ha unes continuïtats de diferències socials, de qui acumula realment el poder, que són molt notables. I que s'han mantingut fins al dia d'avui.
Sí, sí, sí. Jo totalment d'acord, perquè segur que ho expliques i ho expliques molt bé. Eres un professor i jo t'escolto. Però jo soc, encara aquesta procedència meva cristiana no conformista en un moment determinat,
la reivindicació costant, ben ser també algun sector, i crec que tu podràs conèixer més, que la transició ben començant a veure que era una transició molt domesticada. Molt domesticada, no? I en aquell moment, ficha, i és ara, que no ho sé si porto...
Rau, no, porque casi, no sé, la libertad, la amnistía y el estatut de autonomía eran ya pastos que ya por arriba, tú tienes más conocimiento que yo, ¿eh?
Yo cuando parlo del estatut de autonomía, por supuesto, la libertad, por supuesto, pero la amnistía, cuando ahora analiza la amnistía, cómo en aquel moment se va a donar la amnistía, que era el perdó, era no sé qué, te donas conta de que la amnistía en aquel moment, ¿para quién va a ser? ¿Para Carrillo? Sí.
¿Para la Dolores Ibarre? Sí. ¿Para Camacho? O la amnistía ya llevaba una connotación de todo lo que significaba el rey. O ya significaba la amnistía del golpe del Estado, que había habido en el 37.
O 35, no? Aquella que eren les morts en los cementiris.
Aquell econòmicament, com el poder franquista o el poder d'aquell moment, van ser els que van tindre tots els moviments econòmics. Ara encara, no ho sé, perquè jo ja gairebé no ho sé llegir, però llegeixo encara el país i la vanguardia. Imagina, ja fa coses...
I et dones compte, no ho sé, jo estic dient una cosa que és molt repetible, però l'amnistia en un moment determinat n'hi havia ja partit, n'hi havia moviments que ja reflejava el que abans de molts anys. L'amnistia, el Camacho que va fer, el Camacho que va fer.
Carrillo què va fer? La guerra, que eren les guerres, la pasionaria se va a mandar allà i va a irse a no sé dónde. Y aquesta situació, aquesta situació és la que en un moment... Ja, ja, ja ho sé, però com t'estimo molt, te ho explico.
Ara xerrarà l'Armand. En aquell moment ja n'hi havia gent que, oi, hacía falta unes misdías, para sí, para los de Carabanchel, però també els de los cementiris.
Armand no estaves molt bé. No, no, no. Sí, sí, l'amnistia jo entenc que llavors ja s'ha de donar. Però clar, quan posa l'exemple de Carrillo ja tinc els meus dubtes. Però bueno, és igual, vull dir, l'amnistia se'l donarà a Puigdemont. El Carrillo va ser la torna. És a dir, l'amnistia va ser tabula rasa, no ha passat res, ningú té cap responsabilitat. No, no, que sí, que sí, i ben fet, eh, jo.
Igual que ara si hi ha amnisties... No, no, si hi ha amnisties, d'acord. Una altra cosa és que, bueno... No, no, els fills dels amnistiats estan al Tribunal Constitucional i al Tribunal Suprem. Sí, sí. Vull dir que... Sí, això és veritat, però bueno. Jo crec que l'amnistia tocava, Blanco. No, jo volia expressar una mica, intentar de... Sí, sí. Que la expressa bé, i molt tal, i segur que sí...
Era que daba lo que después mira que la amnistía, la que realmente necesitaba la amnistía, necesitaba menos. Nosotros la necesitábamos por la libertad, para un pobla diferente y tal y cual. Pero los que tenían el... Nosotros podíamos tener pecados veniales, pero el que tiene el pecado...
Són el sistema que va fer en su día el cop d'estat, sense entrar en otros detalles. El cop d'estat d'una manera o d'una altra, quasi bé era necessari.
No ens aguantàvem de cap manera. Això, Armand, no t'ho puc admetre. D'acord, tu no ho puc admetre. O sigui, la guerra civil desencadenant la guerra no era inevitable. I hi havia un règim democràticament establert, que havia guanyat unes eleccions, que tal.
Durant uns anys havíem anat a la dreta, després el front popular. Va passar tot el que va passar, que clar, això és borre, vull dir, no hi ha història, vull dir, ara realment... Però la guerra, escolta'm, parlant en plata, la guerra, el bàndol franquista. El bàndol franquista, els seus aliats històrics, la Itàlia de Mussolini i l'Alemanya nazi de Hitler. Aleshores, a veure, estem parlant...
Però s'havia detallat d'alguna manera. Però això un altre dia podeu fer. Sí, això millor que un altre dia. 36, això s'havia detallat. Però, bueno, el que sabia en tot cas, diguem-ne, quan la democràcia no es resol i hi ha violència social i tot això...
Aprofundir la democràcia. Més democràcia. No menys. La solució no pot ser mai l'autoritarisme. La democràcia no ens acaba d'anar bé i tal. Més democràcia. Aprofundir la democràcia. Si no ens aclarem ara, després de 48 o 50 anys, què havíem de fer llavors? Però podem discutir i tal, i no traiem un altre dia.
Perdoneu, ens queda ja poquet temps. Ens queda poc temps, poc més de cinc minuts. Volia preguntar-vos precisament, tu deies, Joan Manuel, més millor, més democràcia. Però ara hi ha molta gent jove que pensa que és millor la dictadura que no ha conegut.
Què està passant? Han de llegir més, han de llegir més, han d'estudiar més i han d'entendre que justament és quan ets jove que construeixes la teva personalitat. I la manera d'orientar-se al món és comprendre com funciona.
I això vol dir prendre's la vida una mica seriosament. I per tant el que han de fer és documentar-se, informar-se a tot allò que no saben, no fotre gas de la primera crellotada que els arriba per les xarxes i intentar prendre's la vida seriosament. Si qualsevol persona que intenta prendre's la vida seriosament acaba arribant a la platja de la democràcia. És a dir, no hi ha altra via. És a dir, l'altre és la selva. És la incivilitat absoluta.
L'única manera és el diàleg i per participar en un diàleg i tenir alguna oportunitat de guanyar has de poder argumentar i per argumentar has de poder tenir informació, coneixement, experiència directa de les coses. Aleshores...
Evidentment, tothom té el dret a desenganyar-se de la vida quan té 12 i 13 anys, i plegar d'estudiar, i plegar de no sé què, i plegar del que sigui, perquè al final tothom acaba fent de la seva vida el que vol, però, o pot, però realment...
Per pronunciar-se políticament, la gent s'ha de documentar. I moltes de les afirmacions que fa alguna d'aquesta gent jove que renega de la democràcia i que diu que, bueno, finalment, un ordre totalitari no estaria tan malament, un ordre totalitari vol dir que et diuen què has de fer i vol dir que t'estan negant a tu el que tu puguis ser qui vols ser. Aleshores, un jove que diu això amb perdó és un estúpid rematat.
Armand. Jo crec que avui tenim la dictadura econòmica, és a dir, no sé quina és pitjor, si una o l'altra. Evidentment que sí, que val la pena aprofitar un règim com el que tenim, però potser enfocada d'una altra manera. A mi no m'estranya absolutament gens que l'extrema dreta estigui pujant a tot arreu.
i que això de la societat del benestar ens porta al país del malestar, que és el que està passant en aquests moments. Torno a dir, jo entenc, evidentment, què vull jo, democràcia, sí, però hi ha uns moments en què dic, escolta'm tu, aquí la cràcia total i Maricona l'última parlant en plata.
Però és la selva, això, eh? I a la selva ja sabem qui guanya. A veure, segurament la seva formació, la seva immediatesa dels problemes,
Les fa sentir-se frustrats el tema de la vivienda, el tema de la falta de treball o un treball que treballen encara no vius dignament. Alguns recorden i segurament... Jo encara tinc contactes per la call, eh?
Si algo tienes, contacta por la calle. Dorofé. Si algo tienes, yo diré que, clar, la gente que ven, vindra a los 62, 65, tal, tenían la ventaja de que podían, el horario era de 6 del matí a las 6 de la tarda. Y era el horario que se tenía.
Clar, aquella aportació de hores de treball te donava una posibilitat de tindre, no sé, 600 pesetas en la butxaca. I això ajudava a la gent jove, ajudava a viure, a tindre una... la posibilitat de tindre una casa, perquè el teu mitjà que tenia...
però que en coneixem el que era la realitat de veure i l'he viscut.
La realitat de veure quan anabas a la plaza, al mercat, i veies la colla, i venien els capatatsos, els capatats, i deien, tu, tu, tu, a treballar. I quedava allà un sector determinat. Això succedia. Jo l'he viscut. I hi ha coses que, per molt intelectual que m'expliquen, jo l'he viscut.
Ens quedem sense temps. La Joan Manel Tercerra es deia que els joves han d'estudiar més. Hem escoltat la memòria viva, que sou voltros. Ara escoltarem en aquesta segona hora la memòria crítica perquè xerrarem amb historiadors i professors sobre com s'explica el franquisme als joves i a la comunitat educativa. Moltíssimes gràcies per ser-hi aquí avui.
Gràcies a vosaltres. Gràcies a vosaltres. Molt a vosaltres.