Benvinguts a Rock en Clàssics, el programa que repassa els grans èxits de la història del rock amb monogràfics dedicats als artistes més importants de la música moderna. Preneu seient. Amb tots vosaltres, Esteve Llop. Què tal, família? Com anem? Salutacions cordials, gràcies per tornar-nos a escoltar una setmana més per a mirar cap enrere i fer la tasca de selecció de les millors cançons de la música pop-rock de tot el temps.
Avui una temàtica una mica macabra, anem a recuperar èxits i la història breu del Club dels 27. Un club selecte, podríem dir, d'artistes, alguns molt coneguts, altres no tant, que curiosament van morir a la mateixa edat, 27 anys. Per començar, dir que això no és cap maledicció, evidentment, això és una qüestió de probabilitats, també està clar que és...
bastant lògic que pugui haver-hi morts en aquestes edats primerenques per ús i abús de drogues en aquest món tan estrany, el de l'estrellat, però les estadístiques no enganyen i, en tot cas, diuen els experts que no haurien de parlar del Club dels 27, sinó del Club dels 74, perquè aquesta seria l'edat mitjana més habitual en la qual un artista del món del rock ha mort. Però, a qualsevol cas, nosaltres també ens agraden els mites i, per tant, anem a recuperar aquestes cançons del Club dels 27.
Que n'hi ha moltes, i com us dèiem, d'artistes no tan coneguts. Ens centrarem en els més coneguts i explicarem alguna petita història al voltant de cadascun d'ells.
però després també ampliarem el programa a altres morts il·lustres del rock que no tenen per què haver mort als 27 anys d'edat. Començarem amb un dels més coneguts, amb Jimi Hendrix, un dels grans guitarristes, per no dir el més destacat i influent de la història del rock. Va morir el 18 de setembre del 1970 a Londres després de mesclar alcohol i pastilles per dormir. La seva xicota va testificar que s'havia pres 7 pastilles i que va morir ofegat pel seu propi vòmit.
I va entrar a formar part d'aquest club dels 27, que de fet és un dels primers que hi va aparèixer. Això passava, com us dèiem, el 1970. Doncs anem escoltant els seus grans temes. Un gran clàssic, Purple Haze.
Mòsica il·lustre, impressionant, Jimi Hendrix, Barber Hayes, des del seu treball de debutario Experienced, publicat el 1967. Només tres anys després moriria, però quins tres anys, Déu n'hi do, amb uns discurs espectaculars i unes actuacions en directe.
com per exemple la del festival de Woodstock. Anem a un altre gran artista, Jenny Joplin, amb una veu increïble que va deixar tothom amb el cul a terra sense poder-se aixecar. Va morir també als 27 anys en el moment que va tenir una sobredosi d'heroïna, diuen també segons l'autòpsia, per combinació amb l'alcohol, i va passar a l'habitació 105 del Landmark Motor Hotel de Hollywood.
mort inesperada en un moment de moltíssim d'èxit de Jenny Joplin amb el seu grup The Big Brother and The Holding Company. Anem escoltant els seus temes més mítics. Cry Baby Cry Jenny Joplin.
Bona nit.
Don't you know There ain't nobody ever gonna love you Wait a chance to death Take all your pain and your heart attack
You always seem to do that. And when you're walking around the world, babe, you said you're trying to look for the end of the road. You might find out later that the roads will end in Detroit. And the roads will even end in Catmandu.
Fins demà!
And that'll be the end of the road, man. I know you got more tears to share, man. So come on! Come on!
La millor música rock de tots els temps. Rock and classics, amb Ester Balló.
Seguim amb aquesta selecció de cançons del club dels 27 o del 27, perquè no és que fossin 27, sinó que tenien 27 anys quan van morir. Un altre exemple, el nord-americà Jim Morrison.
Va morir el 3 de juliol del 71 i cantava temes com aquest Break on Thru. Break on Thru to the other side. Break on Thru to the other side. Break on Thru to the other side, yeah.
Bona nit.
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Una gran veu, una gran banda, de dors amb Jim Morrison al capdavant, però també tot un personatge que va morir amb 27 anys el dia 3 de juliol del 1971, en aquest cas a París. Feia alguns mesos, havia deixat als Estats Units i se n'havia anat allà amb la seva nòvia Pamela Curson, pel que sabem.
hi va haver diversos altercats, en concerts i altres moments amb molt de públic, molta gent al carrer, molta confusió, algunes detencions policials, en fi, entenem que aquí les drogues no hi van jugar gaire al seu favor, però la qüestió és que se'l van trobar mort a la banyera del seu pis, al barri de L'Emaré, a París, on vivien junts ja feia alguns mesos.
No feia pas gaire aquell 1971 que havien enregistrat el disc LA Woman, The Doors, però avui el que hem volgut és recuperar el primer tema del seu treball de debut, publicat l'any 67, Break on Through to the Other Side, amb Jim Morrison al capdavant. I ara, doncs, l'última selecció que fem avui del Club 27 es tracta d'una veu britànica. De fet, és la que ha mort més recentment, parlem,
d'Amy Winehouse. El seu treball de debut es deia Frank, va sortir a la llum l'any 2003 i es va deixar molt, molt parats amb temes com aquest, You Send Me Flyin'.
Fins demà!
Bona nit. Bona nit.
You sent me flying when you kicked me to the car, yeah. With your better jeans, yeah. And your beasties, too, yeah. Now I can work like this, no, no. With you next to me.
Bona nit.
And I'm not used to this, no, no. I observe, yeah, I don't change. But now I set weird consequences thrust in my face, yeah. And the melodramas of my day deliver blows. That surpass your rejection, it just goes to show.
Bona nit.
I'm with your better change, yeah. And your beasties, yeah. Now I can't work like this, no. I'm with you, and they used to do me, yeah. His message was brutal. But the delivery was cut.
Fins demà!
Bona nit.
Quina veu, eh? Més poderosa i sugerent. Tenia entre 19 i 20 anys quan van registrar el seu disc de debut Amy Winehouse, el disc que es deia Frank, aquest era el tema You Send Me Flying. Va morir el 23 de juliol del 2011 a casa seva.
el número 30 de Campden Square, al districte Campden Town de Londres, després de rebre la policia una trucada que deia que hi havia una dona que s'havia desplomat. I van anar a casa seva i se la van trobar allà, doncs bé, sembla ser que havia sigut una combinació també de barbitúrics i de molta, molta beguda alcohòlica. És a dir, que és una de les morts més clàssiques del Club 27.
Fins aquí aquest repàs al Club 27. Ara, però, anem a altres morts il·lustres de la música rock, perquè n'hi ha molts de tots els colors.
He deixat de tantes ciutats que m'hagués pogut quedar. He deixat de tenir tanta gent que podia l'haver estimat. No recordo quan vaig començar, s'ha fet llarg el camí. No vull s'ha acabat, estic cansat. No vull marxar mai més d'aquí, ja no tinc temps per sumir.
És que encara no he donat tot el que he dit. És que encara no he perdut tot el que he dit aquesta nit. Vull sentir el ventet en el cor. Vull veure el demà com surt el sol. Vull sentir una leda en la raó.
10% del meu amor, aquesta nit. El que he escrit no té cap sentit, massa tard, massa sol. No tinc sort en aquesta nit, aquest vers mor a poc a poc.
És que encara no he perdut tot el que tinc. És que encara no he perdut tot el que tinc. És de mi.
Vull sentir el batet del meu cor. Vull veure demà quan surt el sol. Vull sentir una al·leta molt de por. Vull oblidar-ho tot. Tu i el 10% del meu amor.
Viatxant contra la nit La carretera em fa por No puc morir així Gairebé no puc caminar No puc mantenir-me dret En quin hotel et naufragar? En quin nit acabaré?
Jo dono tot el que tinc. Mai hi haurà un altre concepte. Digueu-me que espereu de mi. Fa tant temps que estic així. Porto tantes nits sense dormir. És que encara no he donat tot el que tinc. És que encara no he perdut tot el que tinc aquesta nit.
He de sentir la mort de prop viatjant contra la nit. Així ens explica Carles Sabaté en aquesta magnífica cançó. Percentatges.
Des del seu gran treball discogràfic, el mític doble, el més gran dels pagadors, publicat el 1991, el seu èxit més destacat, el tema percentatges que posa els pèls de punta. Carles Sabater va morir ja fa alguns anyets, ell no era del club dels 27, però...
en qualsevol cas ens va deixar molt orfes el gener del 1999, quan després d'un concert, el primer d'una gira que iniciaven llavors Pep Sala i Carles Sabaté, doncs just després del concert va tenir un infart i va caure a l'acte al terra. Seguim amb més morts il·lustres del rock. Ara anem cap a Chris Cornell, el vocalista de Soundgarden i d'altres formacions, que va ser trobar mort al lavabo de l'habitació d'hotel, en la qual estava...
Després de la seva última actuació a Detroit amb la banda Soundgarden va ser el dia 18 de maig de l'any 2017. Es van quedar també molt impactats d'aquesta mort, d'aquesta desaparició d'una gran veu. Possiblement la més destacada del segle XX pel que fa a la música alternativa. L'escoltem en Blow Up The Outside World.
Rock and Classics, els números 1 del rock de tots els temps. Anem ara amb més música de roguers il·lustres que ens van deixar a una edat, vaja, en aquest cas ja començava a tenir una edat en robe dels extremos d'Europ, però en qualsevol cas als 68 anys ens va deixar al passat
10 de desembre de 2025, a la localitat de Baracaldo, a Vizcaya, però en Robé era original de la localitat de Plasencia, a la província de Càceres, i ha sigut una mort molt sentida. Sense anar més lluny, uns dies després de la seva mort, al Palau de Congressos de Plasencia, si se li va fer...
Un sentit homenatge en el qual es calcula que hi van assistir més de 45.000 persones. Així doncs, Déu-n'hi-do. Recordem a Robert dels Extremadura amb el seu treball a gila i un tema mític, so payaso. Rock en clàssics. Puede que me deje llevar. Puede que levante la voz. Puede que me arranque sin más.
A ver qué me dice después. Quiero ser tu perro fiel. Tu esclavo sin rechistar. Que luego me desato y verás. A ver qué me dice después. O payaso y me tiemblan los pies a su lado. Me dice que estoy de colorío. Me empiezo a besar.
Gràcies.
Que no sé cómo hacer lo peor. Despacito pero muy mal. A ver qué me dice después. Hago trazas de cartón. Ayer me vi hasta jugar. Pero hoy no me levanta ni Dios. A ver qué me dice.
Que fa pensar.
Bona nit!
Quina és la millor cançó de la història? Rock and Classics. Cada setmana sintonitza amb els grans de la música rock. Amb Estevelló.
Bona nit.
Fins demà!
i can't believe all the bullshit that i find life is overwhelming heavy is the head that wears the crown i love to be the one to disappoint you when i don't fall down but you don't understand when i'm attempting to explain because you know it all and i guess things will never change but you might need my hand when falling in your hole your disposition i'll remember when
We're through.
Fins demà!
That life is so long until you're dying
Fins demà!
Aquest magnífic baix que podem escoltar en aquesta cançó que es diu Rearranged, de la mà de Limp Bizkit, el tocava Sam Rivers, el seu baixista, el membre més jove de la banda, que va morir el 18 d'octubre del 2025, amb només 48 anys. No es va dir oficialment la causa de la seva mort, però es parlava d'una malaltia.
A les xarxes, per exemple, va aparèixer una publicació de DJ Lettle que hi va posar en la foto.
en la qual hi apareixia amb Rivers, el text fa càncer. Per tant, ja sabem més o menys de què va morir aquest gran baixista, Sam Rivers. Anem ara amb un altre artista il·lustre. Ens va deixar l'any 2016, tenia 57 anys. Ell és Prince. De què va morir? En aquest cas, per opioides fentanilo per una sobredosi i havia tingut problemes mèdics setmanes abans,
sobretot els últims 15 dies, havia tingut una grip, no s'havia curat, i sembla ser que s'estava sobremedicant, i al final, doncs, el seu cor va dir prou. L'artista total, Prince, que té, vaja, una quantitat de discos i d'èxits brutal, però ara fem una regressió en el temps, viatgem el 1989 per escoltar la banda sonora original de la pel·lícula Batman. I aquest el seu gran hit, Bad Dance.
Rock'n Classics, amb Esteve Allot.
Go, go, go with a smile.
Bona nit.
Hey, ducky. Let me stick the 7-inch
Fins demà!
Bad Dance, el tema principal de la banda sonora de Batman 1989, de la mà de Prince. A mi em va flipar en aquells moments quan va sortir aquest single, perquè és com 5 o 6 cançons en una. Un col·lege sonor brutal.
Amigues, amics, arribem al final del programa d'avui, recte final, de fet, encara tenim algunes cançons per davant, us deixarem amb la música perquè l'escolteu amb calma. Avui hem dedicat aquest programa al Club dels 27, amb aquests mítics artistes que van morir amb 27 anys i també amb altres artistes que ja ens han deixat, la majoria d'ells força joves, però no tant, no amb 27, sinó alguns anys més, com per exemple el cas de Prince.
I ara marxem amb un altre mort mític. En aquest cas va morir als 60 anys i ja feia molts anys que no podia fer música a causa de la seva malaltia mental. Va morir, a més a més, per una diabetis crònica i també per un càncer de pàncreas. Estem parlant de Sid Barrett, el membre fundador de Pink Floyds. Aquest era el disc de debut de Pink Floyds.
The Piper at the Gage of Down, i és el tema que l'obria, un magnífic tema que es diu Astronomy Domain. Amb aquesta cançó marxem. Gràcies per escoltar-nos, fins al proper Rock and Classics. Adéu-siau.
Fins demà!
Bona nit. Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!