Rubí al dia amb Lídia Martín. Hola, què tal? Molt bon dia. Són 9 els minuts que passen de les 11 del matí. Ja sabeu que esteu sentint el Rubí al dia, un programa que iniciem a les 8 en punt amb la Pamela Martínez, que us porta tota la informació fins que siguin les 10. És el que té a tenir moltes alarmes al mòbil per estar sempre pendents.
A partir de les 10 toca la tertúlia, avui amb el nostre cap, amb l'Albert Soler, i després de la informació amb la Patri Díaz, actualitzada de la ciutat, arriba aquesta, la quarta, l'hora més magazín d'un espai d'avui, dilluns 27 d'octubre de 2025.
I avui al programa farem una mica d'autobombo perquè tenim una persona que ja sabeu que també és de la casa, és una de les responsables del programa Inspira't, que s'emet els dimarts a la tarda i a més, a banda d'altres coses, és escriptora i ens presenta
un llibre de poesia. ¡Ay, qué cosa más grande! Grande y bonito, perquè la poesia té això. Té això, és bonica la poesia, però també pot ser reivindicativa. I en aquest cas, només de sentir el títol del llibre, ja us ho podeu imaginar, Tres voltes rebel, és el llibre de la Carmen Moreno, que de seguida ens presentarà...
Bueno, Morenos, no lo sé, Clint, haurem de preguntar-li a ella. De fet, com que m'he llegit el llibre sencer, li podré preguntar... Toma ja! Toma ja, exacte, moltes coses. Si algú no s'ho creu, ara li ensenyaré, però tinc aquí moltes coses que m'he estat apuntant per preguntar-li. No ens donarà temps, però, en tot cas, el dia 7 de novembre, a les 6 de la tarda, a la biblioteca MAMT, em farà la presentació d'aquest llibre.
i llavors qualsevol cosa que li voleu preguntar també serà el moment idoni. Aquí, mira, també tenim un telèfon de contacte, això sí, 93 588 59 60, si algú vol arriscar-se i preguntar-li directament alguna cosa a aquesta escriptora, professora i una de l'Estelma i Luis de Ràdio Rubí.
Això serà d'aquí no res, però també sabeu que aquest telèfon de contacte el tenim disponible per si voleu un parell d'invitacions per veure la proposta d'ones de ràdio que arribarà aquest dissabte. Penélope, insisto, t'estem esperant aquí, a la ràdio, i si vas a la sala no caldrà que paguis entrada, només de veure't ja et deixaran entrar. I si no et deixen entrar, me llames que jo tengo que entres.
Per veure aquest espectacle on l'Àngels Gunyalons és una de les protagonistes, parlen de dones, parlen de ràdio i parlen també, malauradament, de malaltia. En tot cas, 93-588-5960 si voleu optar a aquestes dues invitacions. I com cada dilluns, ja sabeu que els nostres experts en productes audiovisuals... Atenció, guionistes, que aquí hi ha pel·lícula. Hi ha pel·lícula i sèries, perquè tenim el Víctor Pérez, que ja sabeu que és el responsable del The Series...
Ja sabeu que al José li agrada molt tot això. Està molt content que vingui el Víctor i que no es doni un cop amb els nostres focus que hi ha per aquí per explicar-nos què li semblen dues sèries. Concretament, avui ens parlarà de la empresa de les silles...
que ja amb aquest títol ja no sé jo per on anirà, però que ell ens parlarà sobre aquesta sèrie que està disponible a HBO Max i també de la quarta temporada de The Morning Show a Apple TV, una sèrie amb la Jennifer Aniston, que jo encara no he vist, però tinc moltes ganes, a veure què m'explica avui.
I el Jacint Furnols, el nostre crític cinematogràfic, avui no s'ha rebenat molt los sesos, ha triat les dues pel·lícules potser més destacades del darrer cap de setmana quan estrenes. Una que es podrà veure d'aquí no res a Netflix, estem parlant de Frankenstein, de Guillermo del Toro, i l'altra, la que tothom esperava, siguis o no fan del boss, és Prinstein, Deliver me from nowhere.
Doncs tot això fins que sigui al migdia i torni de nou la informació. Ja sabeu que el Jose Malagón, a banda d'estar molt content perquè ve el Víctor Pérez, doncs està aquí des de les 8 del matí en directe. Us saluda, ell arriba molt abans aquí a la ràdio, pràcticament te pone las calles. Doncs ara mateix per començar ens posarà un tema musical. Segueix el que passa a la ciutat a Rubí al dia.
Gràcies.
Bona nit.
Fins demà!
Esteu sentint una cançó que es diu The Reflex, de la banda Durant-Durant o Durant-Durant, Durant, Durant, Durant. Tothom deia Durant-Durant fins que algú va decidir que potser hauríem de parlar l'anglès una mica millor i es va posar de moda dir Durant-Durant. Doncs aquesta banda va publicar aquest tema musical, The Reflex, l'any 84.
la va composar la banda Durand Durand o Durand Durand i va ser produïda per Nail Rogers, un senyor que és mític productor i també guitarrista de The Chic, de vegades n'hem parlat. Avui sentim aquest tema perquè un dels components i diguem l'alma mater de Durand Durand, el Simon Le Bon, fa anys, va néixer un 27 d'octubre del 58, vocalista i compositor que no només estava a Durand Durand, sinó que també va formar part d'altres bandes com Arcadia.
però la més coneguda va ser aquesta. I per felicitar-lo, que avui fa 67 anys sentim aquesta cançó, The Reflex. The Reflex
Fins demà!
Fins demà!
Segueix el que passa a la ciutat a Rubia el dia. I després de corazón partió. I després de corazón partió.
Ya lo ves que no hay dos sin tres, que la vida va y viene y que no se detiene, qué sé yo. Pero miénteme aunque sea, dime que algo queda entre nosotros dos. En tu habitación nunca sale el sol, ni existe el tiempo ni el dolor. Llévame si quieres a perder a ningún destino sin ningún porqué.
Y ya lo sé, que corazón que no ve, es corazón que no siento, corazón que temí el temor. Pero sabes que en lo más profundo de mi alma sigue aquel dolor, por creer en ti que fue de la ilusión y de lo bello que es vivir. ¿Para qué me curaste cuando estaba herido si hoy me dejas de nuevo el corazón partido?
Una excusa perfecta, aquesta entrevista, per posar un tema musical que jo sempre reivindico, que m'agrada molt i que es diu Corazón Partío, d'Alejandro Sanz, perquè tu l'anomenes...
en un moment del teu llibre, Carmen. Carmen Moreno, què tal? Bon dia. Bon dia. Com estàs? Doncs estic nerviosa, eh? Estic a casa, però no és el mateix parlar dels altres que parlar d'un mateix. És una altra història. Puc explicar una cosa? I tant. Em vas preguntar què me vas a preguntar? I jo te dije, pues no lo sé.
Això no es desvetlla, nosaltres a la cuca i a mi no ens agrada esbatllar-ho, perquè per una mica també l'espontaneïtat, no? Però saps que hi ha gent que es posa molt nerviosa? Jo sempre els dic, no te voy a preguntar por el 3%, o sea, et preguntaré per coses que tu sàpigues, que per això vens. De fet, em podries mentir totalment. Exacte, i tu no saps res. I jo em quedaria igual. Sí, sí, tal qual.
A no ser que em diguessis que el teu llibre no es diu Tres voltes rebel, perquè el tinc aquí i llavors... Això és molt evident, sí. No em pots enganyar. Però Corazón Partió està dins d'aquest llibre i a més ens ve molt bé perquè la poesia sempre s'associa, no té per què, però sempre s'associa amb temes amorosos i normalment quan escrius poesia és perquè t'ha passat alguna cosa molt xunga en l'amor.
Exacte, sí. Desamors, no? De fet, aquest poema de Corazón per Tio va venir una mica d'això, no? Quan vius un desamor, el llibre recull poemes que van des de l'etapa de l'aposta d'adolescència, que són poemes molt més intensos fins ara, fins a l'actualitat. I aquest, precisament, parlava d'un desamor i parlava de si...
seria capaç de refer el cor, no?, quan pateixes una desil·lució, no?, i més en aquella edat. Però m'encanta que posis el tema musical, perquè, a part, vaig al concert d'Alejandro Sanz, ara anirem amb les amigues a Madrid, a veure'l al juny, o sigui que perfecte. Diu, ara. Al juny. Ara, al juny. Ara està comprada l'entrada perquè, si no, ens quedem sense. Però sí, sí, allà estarem.
Això que estàs dient em fa recordar una conversa de l'altre dia amb un company d'aquí de la ràdio. Hola, David, què tal? Que parlàvem d'un concert. Dic, mira, dic, has sortit a la venda les entrades per buhos. Crec que... Sí, també. Li agraden molt, els buhos. A mi també m'agraden molt. Bueno, a ell no li agraden, però... Dic, han sortit a la venda les entrades o sortiran al Liceu, saps? I dic, mira, ja les pots comprar, però són pel novembre de l'any 20. Sí, com l'Oreja de Van Gogh.
que jo em vaig quedar sense. És que sóc millenials, llavors tots aquests concerts no me'ls puc perdre. I l'oreja de Van Gogh pel novembre de l'any que ve. I ja, no tinc... Ara, per estar a última fila, al final de tot, que és... No m'ha de pena. No, jo sóc d'anar en pista a donar-ho tot. I també la música és poesia. Clar. Per mi la música és poesia. De fet, molta gent que no li agrada la poesia, o que em diu, és que la poesia a mi em costa. I dic, ja, però t'agrada la música, no? Sí, però no és lo mismo, sí, sí.
És que hi ha una base, quan les cançons d'Alejandro Sanz, de molts cantants, la majoria, quan canten, tenen poemes al darrere. Llavors, això, quan és llegida, costa més. En canvi, si li poses música, és com que sona, evidentment, sona diferent.
Però al final són les lletres, no?, el que compta també. Clar, sí. La lletra, precisament, de corazón partido, em sembla brutal. Clar, és el que connecta també, no?, amb tu, amb el que t'ha passat, amb les teves vivències, amb el que tu sents. Per mi això és escriure, no?, al final. Poder connectar amb sentiments que ens fan a tots, ens fan iguals, en el fons.
A mi hi ha una frase que m'agrada molt del llibre, que diu, la poesia és vèncer l'insomni dels que pensem. Sí, i de les que a sobre pensem, també. Que això és molt de dona. Sí, sí, totalment. Dius, no podem dormir perquè pensem molt. I això passa quan ets jove, però depèn de com siguis, passa sempre. Sí.
I realment la poesia ajuda, en aquest cas? Ajuda a purgar, a netejar, a treure, i a vegades fins i tot a dormir tranquil·la, perquè t'ho han tret, hi ha moltes teràpies que el que et recomanen és escriure,
Escriure't una carta a tu mateixa o escriure els pensaments, tot el que et vingui al cap. Escriure arraig, que a mi m'encanta. Normalment quan escric poesia em ve arraig automàtica i després ja ho refaig, trec fragments, aquest no m'agrada... Però és la millor manera també de treure...
el més autèntic, el que tens a dintre, no? També, doncs, el que a vegades és inconscient, no? Per mi, escriure-ho, i la poesia també, és treure a la llum coses que estan allà amagades, no?, rere la racionalitat del dia a dia, per també descobrir qui som, en el fons, no?, darrere de tot això.
Parlàvem de música i parlàvem també de la presentació, i a la presentació també tindràs música. Vull que m'expliquis una mica com serà el dia 7 a la biblioteca. Doncs, precisament a l'Inspira de fa unes setmanes vam tenir aquí Valiente Folk, que és una artista
que és multidisciplinar, per mi és tres voltes rebel, o sis voltes rebel, podríem dir. Tota ella representa aquesta rebel·lió, però també té una sensibilitat que jo vaig connectar, el primer moment que no ens coneixíem, quan va venir a fer l'entrevista, vaig pensar...
És que té una sensibilitat molt gran, tot i ser tan rebel. Llavors, Valiente Folca el que farà és els acompanyaments amb música de violí. Ell també toca l'acordió i és cantant. De fet, el vam tenir aquí per la festa del carrer Sant Jaume i és on el vaig descobrir. I em va venir així, intuïtivament...
vaig imaginar-me'l amb ell, allà a la biblioteca. Llavors el vaig escriure i vaig dir, escolta, o la vaig escriure, perquè a ella li agrada que parlem, o sigui, a ell li agrada que li parlem com a dona, perquè aquesta qüestió del gènere no li agrada encasillar-se, podem dir, no?
i la presentació també estarà la Cuca Fernández, que jo volia que estigués ella, perquè també és com el veu tàmnem aquí a l'Inspirat, i també l'editora Marta Forment, que envia una salutació des d'aquí, des del programa, per tot el que ha fet, tot aquest acompanyament en moments en què...
en què tu dubtes de tu mateixa, del que estàs fent, tenir una editora al darrere que et doni força, que et doni confiança en els moments d'altibaixos, és supergratificant. I la cuca, perdona per la broma, t'inspira, no? M'inspira moltíssim, la cuca. De fet, hi ha una dedicatòria al final del llibre.
Per això, que moltes gràcies per omplir d'inspiració els meus dimarts, també, perquè ella té aquest punt també més desenfadat, més... Penso que això, tot i que la Cuga no és amant del gènere poètic.
ella també m'ho va confessar, doncs sí que és capaç de trobar aquestes coses amb les que podem connectar, no?, rere d'aquests versos, i donar-li un punt a això, desenfadat, divertit, que no vull que sigui com la típica presentació allà avorrida, no, intentem trencar amb aquesta idea també, perquè el llibre és tres voltes rebel, per tant, hem de trencar amb tot, fins i tot amb això.
Tres voltes rebel que ve de Maria Mercè Marçal. Sí, Maria Mercè Marçal, que és una poeta feminista del segle XX, té un poema que m'agrada molt, és molt breu, però és molt punyent, que diu...
Llavors, a mi aquests versos, quan els vaig llegir, em van tocar perquè una mica la meva història és aquesta, no? Primer per ser dona i també per ser escriptora, no? Perquè crec que les dones escriptores també hem de superar moltes lloses de formigó,
Hem de lidiar amb la maternitat, amb la feina, si no et dediques exclusivament a això, i sobretot amb les pors, amb la síndrome, el síndrome de la impostora, que tenim com tan arrelat, que ens han inculcat des de petites. I llavors, després hi ha el tema de classe baixa. La meva família, els meus pares van venir als 160, quan veníem de la pobresa, del camp, de la misèria, d'Andalusia,
I van arribar aquí i van haver de fer-se, doncs, construir-se una vida una mica des de zero, no? Llavors, ells em van preparar, com tot el terreny, tot l'escenari, sense poder culturitzar-se, perquè l'únic que feia era treballar, per jo tenir l'oportunitat d'escriure llibres o de complir els meus somnis, no? Cosa que ells, jo penso en la meva mare, no?,
I on van quedar els seus somnis, no? Quan ens va tenir a mi i les meves germanes. Llavors...
Classe baixa ve d'aquí. I nació oprimida, no cal que ho expliqui. Jo, tot i ser filla d'immigrants andalusos, soc catalana, i sabem que la situació de la llengua actual, no només de la llengua, sinó de la cultura catalana, perquè tot va unit, ara mateix és una llengua que està en perill d'extinció, està demostrat, i això també és una forma de rebel·lia.
Tot i que a mi no m'agrada crear amistats perquè per mi totes les llengües sumen, no resten mai. Hauríem de poder conviure harmònicament i que ningú o cap llengua trepitgés l'altra o es considerés més important que l'altra.
Llavors hi ha aquesta rebel·lió, i moltes altres, però aquestes tres potes que la Maria Mercè Marçal va saber resumir en aquells versos, crec que són com els més importants. Parlaves també de feminisme, i al llibre també hi ha una paraula que s'associa molt amb les dones,
I de vegades hi ha qui ho fa de manera pejorativa i altres que no ho fem així. Estic parlant de les bruixes. Sí, també. Les bruixes sabem que sempre hi ha hagut dones, les dones que se sortien una mica del paper que els pertocava en èpoques passades, de ser mares, ser cuidadores...
estar a l'àmbit domèstic si tu no volies anar per aquí doncs moltes vegades t'acusaven segons les èpoques de la història t'acusaven d'heretgia, de bruixa aquí de fet els Pirineus vam veure fa uns mesos un reportatge que parlava d'això, d'aquestes considerades bruixes pel fet de ser dones lliures que no volien
No volien aquestes etiquetes, simplement volien viure una vida a la seva manera. Llavors, el llibre, per mi, com l'eix argumental, tot i que està estructurat en deu apartats molt diferenciats, sí que traspua, o l'eix poètic i existencial que hi ha al darrere,
és aquesta reivindicació de les dones, de les dones d'abans i de les dones que actualment ens obrim camí quan tenim les coses més fàcils que ho van tenir les nostres avantpassades, podem dir. Hi ha molta reivindicació, però també hi ha molt de color. Hi ha el color groc, que l'anomenes força,
I també el mar. El mar surt molt. I aquesta cançó també, d'alguna manera.
Yellow Submarine, sí, sí. Sí que te l'has llegit, eh? Molt bé, eh? Has fet els deures, eh? A veure, t'ho estic dient. Per què el groc? Per què? El groc és... Per mi em venen els Beatles, però també em ven la cançó de Coldplay, que sóc molt fanàtica, molt fan de Coldplay, que tenen un tema que es diu Yellow.
I el groc és llum, és sol. D'aquests dies, èpoques, que dius... Ostres, que bé que va tot, que bé que em sento amb la vida. No sempre és així, però és com aquesta recerca...
d'aquest groc, d'aquests moments que són llum, d'aquestes persones que també brillen, que són llum, i també una mica buscar la llum que tu tens, que també pot ser molt groga. Sí, sí, va per aquí. I moltes persones també que anomenes no només als agraïments, sinó també, per exemple, al teu pare.
Sí. L'època post-adolescència, més adulta, va estar més adulta, per desgràcia el meu pare es va posar malalt. De fet, jo estava vivint a Lisboa, on havia estudiat l'Erasmus. Vaig marxar ja per amor.
I quan estava allà vaig rebre una trucada de la meva germana gran, que havia de tornar aquí perquè el meu pare s'havia posat molt malalt.
Llavors, allò va ser una crisi, va ser una malaltia terminal, i els sis mesos ens vam haver de comiar d'ell. I una mica la meva forma de trobar la força i també de poder treure i expressar tot aquell procés que és tan dolorós i pel qual
Tots i totes passarem, ja sigui perquè li passa a un familiar nostre, li passa a una amiga o a nosaltres mateixos, la manera de poder expressar tot allò que sents, tota aquesta nostàlgia, aquesta pena, aquesta ràbia, aquesta injustícia, perquè ell ha de passar això, perquè no podem viure una vida...
plena fins que... fins la bellesa, no? Per què ara, no? I per què una bona persona, no? És això també la poesia, no? Connectar amb aquests sentiments més profuns i també fer que els altres puguin connectar, no? De fet, hi ha gent, doncs, que m'ha dit... Aquests poemes m'han fet... M'han tocat, no? M'han fet plorar, no? Gent que el coneixia, tot i ser de fa molts anys, no? Molts anys que el vaig escriure, potser...
ara no t'ho sé dir exacte, però hauria de fer com el càlcul, però són encara com molt... és una cosa que encara toca, no? I li pot tocar algú que estigui passant exactament pel mateix. De fet, com parlaves abans, de diferents èpoques d'aquests poemes, anomenes Becker, que és el clàssic que tothom comença amb la poesia, no?
amb Gustavo Adolfo Béquer, i després ja vas canviant el haikus i jugant amb paraules, amb sons, fins i tot visualment també hi ha poemes que els veus que estan construïts físicament diferents. Has volgut que fos una mica eclèctic tot plegat? Tal qual és la paraula, Lídia, eclèctic, perquè...
També quan jo vaig començar a escriure poesia i a compartir-la, vaig començar a compartir-la a través d'un col·lectiu, que també és un web, que es diu Versus.cat. Quan jo vaig començar a compartir la poesia, llavors a escriure més poesia, perquè una cosa porta a l'altra, llavors t'animes al veure que t'estan escoltant, que t'estan llegint.
va sorgir aquesta necessitat. M'he anat una mica ara de la pregunta que m'havies fet, perdona. Ja no me'n recordo. Era mentida. Era eclèctic. Això és eclèctic. Llavors, una mica ve d'aquí, d'aquesta necessitat també d'explorar. Quan ets jove, i jo et diria, ara no he deixat de ser una exploradora, malgrat, com diu un poema, haver-me tornat...
una dona pràctica, sensata i decidida, doncs sempre hi ha com aquest desig d'explorar, de conèixer, no? De no acomodar-me, no? Per això també l'inspira et, no? Surt de la teva zona de confort. És com una manera de no... de no marcir-nos, no? De no adormir-nos. Aquesta exploració de diferents gèneres, de...
versos que són lliures, que no segueixen una mètrica, tot i tenir un ritme, i d'altres que sí que la segueixen amb fil per randa, és una manera també de gaudir, de jugar amb les paraules, que és el que sempre m'ha agradat fer.
Si haguessis de dir-nos un dels poemes, o una frase que definís el teu llibre o la teva poesia... Està matint donant un problema. No, no. Vinc preparada. Ah, mira. Quin seria? Vinc preparada perquè això, arran de venir aquí, m'he plantejat una mica quin és el tema o què hi ha darrere d'això. I amb això m'ha ajudat la Marta Forment a descobrir-ho, perquè...
Podem dir que és un viatge, m'encanta viatjar, com dèiem, m'encanta explorar, però és un viatge íntim, és a dir, vaig molt a l'essència i vital, perquè va per diferents etapes de la vida, no només de la meva vida, sinó de les persones que passen per aquestes etapes, i per mi explora la llibertat, explora el desig,
També el pas del temps, aquest pes, aquest tòpic, Carpe Diem, Colise Virgo Rosas, agafa les roses mentre pots, perquè el temps passa. Una mica sempre he tingut jo això, aquesta...
Aquest tòpic de fons dins meu, d'aprofitem la vida perquè no sabem fins quan estarem aquí. I després també la força de la dona, que et deia abans. Sempre hi ha com aquesta reivindicació del poder que tenim les dones per crear, per criar i per crear, també. No sé si té resposta. Més o menys, sí.
I ara ja ho hem de deixar aquí perquè el temps passa superràpid a la ràdio, no te n'adones, i ja acabem. Però vull que sentis una altra de les cançons, també, que d'alguna manera també apareixen en el teu llibre. I no sé, si haguessis de triar entre Blanes o Cadaqués, amb què et quedaries? Per suposat Cadaqués, sí, sí, sens dubte. Abans t'ho he mig preguntat, però no m'has contestat. Què té el mar?
Mira, el mar d'entrada té una qüestió lingüística que a mi m'encanta i que pot tenir els dos gèneres, és el mar i la mar. Després té aquesta immensitat, aquest skyline que quan el mires et fa mirar lluny, en el sentit literal i metafòric. Per mi el mar sempre ha sigut una font d'inspiració
una fonda de melanconia també, perquè depèn del moment, o si tu estàs passejant sol a prop del mar o sola, t'ajuda a connectar amb tu. I també el mar té vinculació amb els estius, amb la llibertat absoluta. Quan érem petits, ara potser costa més si tens fills.
És un gaudi diferent, no? Però aquells moments d'aquells estius en què no... El temps és infinit, no? I com el mar, també. Doncs és sempre inspirador. Com la poesia també és infinita i n'hi ha de molts tipus i a qualsevol moment la pots escriure, estiguis o no malament, eh? S'acostuma a associar a moments una mica així de depressió, no? Però no té per què. No té per què. La poesia pot ser un joc, pot ser una reivindicació...
Però pot ser moltíssimes coses. Jo també amb el llibre he volgut trencar una mica amb aquesta fama que té la poesia de ser una cosa com cursi i que està una mica denostada. La poesia no està de moda actualment. Hi ha hagut èpoques de la història, de la literatura.
que sent un gènere popular ha arribat a molta gent i ha estat molt de moda. Però ara mateix no té molt bona fama. I a veure si en aquest llibre pot veure la gent que això, que és molt més que versos d'amor i desamor, tot i que també, en el fons, també hi ha això. Doncs ja sabeu, el dia 7 de novembre, a les 6 de la tarda, a la Biblioteca M.M.T., la presentació de Tres voltes rebel·l de la Carmen Moreno, i que us explicarà encara més coses...
que avui, que Déu-m'hi-do el que hem parlat. Sí, sí, no, no, és que m'he quedat curta, tinc aquí un munt de coses anotades. Bueno, jo no he mirat res del que m'havia apuntat. Fantàstic. Sí, que imagina't. Moltes gràcies, Carmen. Gràcies, Lídia, per aquesta entrevista tan maca. Gràcies. Somriu i diu que no té pressa, ningú m'espera allà dalt, i en l'inferno mental.
i quan veig la llum de l'alba se'm treu les ganes de marxar. Potser que avui no em suïcidi, potser ho deixi
Segueix el que passa a la ciutat a Rubí al dia.
I ara el Víctor Pérez, que ha sentit quan li feia la presentació, suposo, doncs ha dit, jo vull innovar i vaig agafar el micro com si fos Julio Iglesias, només cal que t'aixeguis una mica, et posis la mà aquí i ja està. És que a veure, no me baja la silla. Sempre passa el mateix aquí, quan faig el de sèrie em passa igual, que no em baixa i m'he de posar una altra de les cinc i he de designar quina és la que baixa.
fem una crida al departament de Cadires, mai millor d'est. Curiosament, la sèrie que parlarà avui va de Cadires. Per això, per això. Anem a saludar el Jacint, que el tenim por ahí conectado, a veure si ell està ben assegut o no. Segurament sí, com sempre. Ja com riu. Jacint, què tal? Bon dia. És la bomba. Bé, és més... És més periodístic, això, no?
Això queda molt bé. Un article de cadires sempre és important. Sí, home, por supuesto. Estic còmode, així més alt. Un programa de cadires no et dic res. Estic més còmode, així més alt. Joc de tron. Recordeu que hi ha una cosa que es diu joc de trons.
Sí, hombre... A mi me lo vas a decir. Ya, ya. Bueno, bueno. Doncs ara que estàs així tan professional, amb el micro agafat de la mà, mira, anem a començar per tu, ja que tenim aquesta història de les cadires, amb la sèrie... Claro, para cuadrar los temas. La empresa de las sillas, una sèrie que es pot veure HBO Max. Perquè aquí no ho posava, però hemos dicho que es Max, ¿no? Sí, sempre es Max. Vamos a escuchar, va.
Sí, sí, un gran problema. És curiós, perquè quan vam posar també el tràiler a la sèrie dèiem, no sabem de què va això. No hi ha manera de saber-ho veient el tràiler, és molt estrany tot.
I després de veure els dos primers episodis, que ho ha sortit al tercer, no vull dir què passa, perquè millor que ho vegi la gent al primer episodi, està a veure amb una cadira, evidentment, perquè no és que treballi una empresa de cadires ni res, és una empresa que està fent un centre comercial de construcció i tal, és un altre tema. Però passa una cosa amb una cadira, un esdeveniment que fa que la seva vida fot un gir de 360 graus, se'n va tota la merda. La cadira gira. La cadira gira i passa una altra cosa també, però bueno.
es lia moltíssim i aquest home perd els papers totalment, és com un descenso a la locura del Tim Robinson, que és l'actor, és protagonista, és guionista, ho fa tot en aquesta sèrie, i era un guionista de Saturday Night Live, que molts guionistes d'aquest programa mític dels Estats Units s'han passat després a fer sèries, no és el primer. Un que se'm ve al cap és Bill Heider, per exemple, que va fer la sèrie de Barry, també a HBO fa uns anys, i va ser boníssima. En aquest cas, la plataforma té costum, jo va sortir bé en aquell cop, ho fa un altre cop amb aquest Tim Robinson,
I és una sèrie, de veritat, entra en la categoria de sèries bizarres, no?, diríem de sèries que estàs veient i dius, però això, què està passant aquí, no?, o sigui, vull dir, se'n va de mar tota l'estona, són capítols de mitja hora, o sigui que podries dir, no dona temps tampoc a que es llegitant, bueno, passen unes coses superestranyes, és una sèrie que, en teoria, es ven com a comèdia,
Però és comedia una mica creepy, diríem, que dona una mica de por. O sigui, a vegades, hi ha situacions i personatges molt estranys. No sé si... Podria recordar un personatge de David Lynch, d'aquests més locos... Madre mía. D'aquests més... Que dius, però és tu... O sigui, què és això? Però això està guai. Veure coses que et piden per sorpresa, que no entens, i no vas entendre tampoc. Les coses són com són i estan en aquesta sèrie. Evidentment, hi ha una trama, que és el que dic, de la cadira i tot això, que no diré què és, però...
Es que no voy a dir qué es, porque... Pues no voy a explicar... No, no, pero si no me río de eso, me río de la música de fondo. Ah, bueno.
Pero haz un poco de playback o algo, por favor, ¿qué es menos? Bueno, es uno de los grandes, no lo digo yo, lo dice la historia. Doncs una serie molt recomanada, La empresa de las sillas, que en realidad es una otra serie molt rara que vaig fer aquest any, que es Los ensayos. Va de la mà, es una serie d'aquest estil, o sigui, que us agrada aquest tipus de serie rara i diferent, aquesta serie és per vosaltres, és molt bona.
Doncs ara anem a parlar d'una pel·lícula que tothom està esperant que la comentem, i no només perquè el Jacin la comentarà, sinó perquè el Víctor també l'ha pogut veure. Vamos. Claro, bueno, va saber. No es Julio, pero oye... Prueba micro, prueba.
¿Cómo lo ves? Suena correcto. No tiene que ser perfecto. Quiero que parezca que estoy solo en la habitación. Vale. Vamos a probar. Faltaba decir vete. Tienes que entender una cosa. Esto no va sobre nosotros. No va sobre las listas. Va sobre Bruce Springsteen.
Doncs això... Jo he de dir una cosa abans que parli al Jacint, que per mi això és un crossover tan estrany entre The Bear i Succession, els dos protagonistes de les dues sèries aquí. Com a fan de les sèries és espectacular veure això. Dit això, anem a veure què ens explica el Jacint de Springsteen Deliver me from nowhere. Bé, el títol és molt explícit. Springsteen alliberen del no-res. A veure, és una pel·lícula que a mi m'ha semblat molt interessant...
Se surt una mica dels biopics habituals perquè ens parla ni més ni més només d'una etapa d'aquest cantant, una etapa amb el fosc que venia de triomfar amb Derriba i tenia un problema molt greu, estava deprimit. I a la depressió li venies precisament per tota la relació que havia tingut amb el seu pare quan era petit. Això és el que s'explica a la pel·lícula. Però la part més interessant per mi és la creació del disc Nebraska.
com ell intenta crear un disc que sigui completament diferent, que és un disc molt personal, que reflecteix tot el que porta ell a dintre, i tot això ve arrel que ell està mirant la pel·lícula Males tierres del Terrence Malick.
Penso que tot això lligat és molt interessant. Scott Cooper és un director que ja va guanyar un Òscar o va fer que Sam Bridges guanés un Òscar en Corazón Rebelde i ha aconseguit fer un biopic fora dels biopics clàssics. Penso que és una pel·lícula intimista
molt interessant, que t'explica un moment de la música determinada, com es gravaven els discos. Hi ha una part de diàleg molt interessant que diu a nosaltres mai ens han interessat els singles, mai, a nosaltres no ens importen els discos, l'obra completa, i avui en dia tu mires i només són llistes a Spotify. O sigui, no hi ha ningú que s'escolti un disco sencer. I això és molt interessant el que explica la pel·lícula. Es parla d'un altre temps, d'una manera d'entendre la música i com es aconsegueix al final
ell aconsegueix fer l'obra que volia publicar, que era el Nebraska, precisament. No és sèrie, això. El Disney Nebraska, una de les obres més íntimes i més personals d'aquest cantant. Perdona, Jacint, eh? O sigui, tinc moltes ganes de veure aquesta pel·lícula. No, no, ja veig que la cosa funciona de conya. Us passeu molt bé.
És que m'agrada veure-ho. Vull dir, si estigués de fons Bruce Springsteen, diu, bueno, encara no. Però és que Bruce Springsteen està amb la guitarra, no pot estar amb el micro a la mà. I tu ara mateix tens un posat Julio total.
Bueno, pues nada. Oye, son dos mitos de la música. Bruce Springsteen, Julio Iglesias, o sea, ya em dirás tú. Sí. Però estan a les antípodes, eh? Estan a les antípodes. No barrejar-se, jo crec que és un error barrejant. Ojo, que tindrem sèrie de la vida de Julio Iglesias, eh? A Netflix. Això ho vam parlar al programa també, que ojo, eh? No, no, no, està confirmat, això. Ostres, està confirmat. Això és oficial, és un dels projectes més tochos de Netflix els pròxims anys a Espanya. I ojalà estigui bé. Jo, home, estic desitjant. Jo te veo haciendo un cameo. Sí.
Bueno, pues res. Imagina't. No, no, pero se sabe un estil de craun con Julio Iglesias. Yo esto estoy dejando verlo. Madre mía. Bé, si sou seguidors d'Spristing podeu veure la pel·lícula, però si no sou seguidors de Bruce Spisting també la podeu veure perquè és una molt bona pel·lícula. I ell està bé? Molt. Ostres. Aquest home és un crac.
Bé, jo no sé si us agrada la sèrie, el que ell era el protagonista, però aquí en la pel·lícula Broda, és que jo crec que és un dels actors que és capaç de mimetitzar-se sense ver-se de posar pròtesis ni fer res estrany, que és el més interessant, perquè hi ha moments en què tu el veus de perfil així, dius, sí que té una tirada al Bruce Springsteen, sí? Sí, sí.
A més a més, el Bruce Springsteen es veu que parlava cada dia, mentre ell via, i si tenia qualsevol dubte, el trucava i diu, mira, si estàs així, tu posa't d'aquesta manera, i li deia al Bruce Springsteen, si entra al cambrer, per exemple. I feia tics, té tics, que sí, que veus, que sona el Bruce Springsteen.
Molt bé. Doncs fantàstic. Ja veurem després les nominacions als Oscars. Aquest serà un clàssic. A veure què tal. De moment, el Víctor també la recomana, aquesta pel·lícula, perquè també l'ha pogut veure. Molt criticada, en veritat. No hi ha més crítiques mixtes que bones. I jo també estic en el barco de Jacint. Em sembla una bona pel·lícula, sobretot l'actor. És que el Jeremy Allen White té una sensibilitat. Per mi, no sé, té una emoció ahir mateix. Ja ho ha de veure, ho ensenya. I aquí igual.
És un actor que té una mirada molt, no sé, que t'enganxa. És molt bon actor, la veritat. I el Jeremy Strong també, que em va sorprendre la pel·lícula, que ni sabia que sortia. Sí, sí, sí. No, està molt bé. És un bon biòpic, la veritat. Molt bé. Doncs anem a parlar ara de la quarta temporada d'una sèrie que està disponible a Apple TV. Què ha passat? Per què fas això? Uf, és que hoy vengo a odiar un poco. Uf, The Morning Show. Empezamos de nuevo. ¿Cómo? Nueva empresa. Perdona? Nueva cultura.
De morning show, que podria ser un rubia al dia cualquiera. És un biopic de aquesta redacció. No, no, te imaginas? Estaria, estaria d'ociós. I Jennifer Aniston d'aquí faria aquesta redacció?
Venga, te la lanzo. Me lo pido yo. Te lo pides tú, ¿no? Me lo pido yo, a ver. Bueno, no está... Bueno, es una serie de Morning Show que... Yo a pagados me pregunto per què encara la sague su ballen. No, perquè... Eso me diu la Nuria. Pero ¿por qué ves esta serie? Bueno, pues que...
Mira, perquè a vegades s'ha de veure coses no tan bones per gaudir més les que són més bones. Ah, això sí, clar. Tampoc s'ha de passar una, veure coses dolentes. S'ha de fer un cribatge, no? Vale. Però em fa ràbia The Morning Show, perquè The Morning Show, la primera temporada, era una sèrie bastant bona, o sigui, no boníssima, però no era una bona sèrie. També va començar el 2019, va ser la primera sèrie d'Apple. Això ja fa temps, però fa 6 anys que Apple està fent sèries. I va ser la primera que se centra en aquest matinal, aquest programa típic, programa matinal dels Estats Units, no? Pot ser Cadena Fox, ABC, el que sigui, aquest tipus de programa matinal...
que parla de notícies, que fan els numerets, que fan tonteries, fan una mica de tot, no?, el programa, i la sèrie començava en una època on era el tema del Me Too, sobretot el 2019, es centrava en aquest tema, clar, i des de llavors hem avançat molt a moltes temàtiques socials als Estats Units, i aquesta temporada està parlant d'intel·ligència artificial, vull dir, bueno, ha fotut un gir brutal la sèrie, i crec que el problema que té, que sempre em passa, i crec que l'únic bo és que ha abraçat això a la sèrie de la quarta temporada, és que era més seriosa, i al final ha sucumbit a les trames amoroses, als drames personals, a unes coses que dius, bueno,
que passa en cada trama que no té ni cap ni peus. Però en aquesta temporada he dit, mira, ja me da igual tot, abraço això, viva el Culebrón, i ja està. Bueno, almenys ho han acceptat a la quarta temporada, i per això la quarta em sembla millor que la tercera. Bueno, algo es algo.
També és veritat que la sèrie és el que dic sempre, que almenys no m'estic avorrint veient-la, perquè ahir m'estava veient l'últim episodi que ha sortit i m'estava rient a casa meva. Sol dir, com està passant això, la sèrie? Però és addictiva en aquest punt, no? Però sí que és veritat que, home, comparada amb el seu inici,
no està al mateix nivell. Però jo recomano que la balleu, sobretot la primera, i després ja vosaltres feu el que vulgueu, si voleu seguir o no, però és una sèrie que té bastants problemes. El que passa és que els actors, és que són un repartiment molt bo, evidentment. Jennifer Aniston, Ries Guidespunt, Billy Crudup, estan tots genials, i me sigue poniendo Julio Iglesias.
¿Por qué no te callas? ¿Por qué ya me estaba fe ensañar? Bueno, pues es lo que hay. Un día que pueda hablar, pues hablo. Y toma con el micro así. Claro, es que si no dejamos hablar con el micro cogido, es que nos hará aquí una catastrofía, como dirían los Simpsons. Anem a parlar d'una altra... d'una altra película. Cada quino res es podrá veure a Netflix. Estén parlando a Frankenstein.
Doncs això, Víctor Frankenstein i su criatura... Otro, otra vez algo yo. Víctor. Mira, pensábamos que no quería el protagonismo, ¿eh? Después de coger el micro y estar haciendo aquí un Julio Iglesias. Jacín, ¿qué tal Frankenstein, del Guillermo del Toro? Jo la trobo una magnífica pel·lícula i gaudiu-la a les sales de cinema abans que vagi a la petita pantalla. És una pel·lícula que mereix, que mereix, de veritat, ser vista en una sala de cinema i està feta per gaudir en una sala de cinema. La llàstima...
és que Netflix la deixen molts pocs dies als cinemes. Una història dividida en tres parts, en un pròleg i dues parts. La primera part, des del punt de vista del creador, Víctor Frankenstein, de la criatura, i la segona part és vista des del punt de vista de la criatura. Tots expliquen la història.
important de la manera que ha tractat aquest mite, aquesta novel·la gòtica de terror i de ciència-ficció que s'ha convertit, que va ser en una de les novel·les més famoses de la història, va ser publicada a l'1 de gener de 1818 i des de llavors fins ara s'ha convertit realment en una peça imprescindible, no només del cinema,
i de la literatura i de qualsevol expressió, gairebé podríem dir moltes parts artístiques. Perquè hi ha el dilema de, podem crear vida, és apropiat desafiar les lleis de la natura, però tot això i, a més a més, amb l'avaluació moral de dir, què és més monstruós, el creador o la criatura?
Realment interessant aquesta pel·lícula, no us la perdeu, Jacob Elordi, Òscar Issac, és un repartiment de l'Ukassa, el Charles Tudans, també tenim el Lars Mikkelsen, el Christopher Walsh i la Mia Gott. No us la perdeu, aneu-la a veure perquè està tractat amb molta sensibilitat i penso que és una de les històries més ben portades o més ben adaptades d'aquesta novel·la de la Mary Sheldon.
Doncs, escolta, fantàstic, i si la voleu anar a veure al cinema, com recomana el Jacint, el cinema és verdi, Arenas, Valmes Multicines, això a Barcelona, després a Cornellà, a Sant Feliu, a Sabadell, a l'Eix Macià, o al Quinepolis de Mataró. Si no em surten més sessions, podeu triar, perquè val la pena veure-la. És una llàstima, és una llàstima. Fan això per poder anar als Oscars, i a més a més perquè els hi dona pedigrí, perquè tu ho dius, ara, si la vols veure, vinga, va.
Dóna't d'alta a Netflix. Jo ràpidament diré... Em sembla una vergonya que directors com Guillermo del Toro, que defensen molt el cinema, em sembla molt bé, però que facin pel·lis a Netflix i les deixin al cinema dos tardes a dos cines, jo de veritat no ho entenc. És tota la raó. No ho entenc, però bueno, després... El que passa és que ningú s'arrisca, Víctor, tens que tenir en compte que ningú s'arrisca amb aquests projectes moltes vegades. I el problema és el finançament d'aquestes pel·lícules, sempre és el mateix. Ja sabem que el cinema té la part
d'indústria i la part d'art. I és molt difícil que les dues coses vagin bé. I ho hem de deixar aquí. Moltes gràcies, Jacint, per aquestes recomanacions d'Spring i Frankenstein. A tu, Víctor, per tota aquesta actuació general que has fet. Ara arriben les notícies i nosaltres tornem demà. Que vagi bé. Adéu.