Són les 11 del matí.
Bon dia. Avui comença la primera de les tres jornades de vaga del sector ferroviari, convocat pels sindicats majoritaris del Ferrocarril, Comissions Obreres UGT i el de Maquinistes Samaf. Faran vaga avui, dimarts i dimecres, tot i que s'han establert serveis mínims. S'ha explicat a través de diferents mitjans de comunicació que no...
s'estan complint. Els serveis mínims plantejats a Rodalies i a Regionals de Catalunya, depenent de les hores punta, estaven previstos entre les 6 de la matinada i dos quarts de 10 del matí i a partir de les 5 i fins a dos quarts de 9.
del vespre. Durant els trams de vaga que coincideixen amb les hores ball, el servei és del 33% i s'esperava que les hores punta fos del 66%, però, com dèiem, no s'estan complint aquests serveis mínims. Des del govern es recomana planificar els desplaçaments amb entel·lació i consultar la informació als perfils de Rodalies Catalunya, a Twitter...
a l'antic Twitter, a X i al canal oficial de WhatsApp. La vaga anunciada pel sindicat de maquinistes CMAF, el majoritari a Espanya, té a veure encara amb l'accident de Damuz i de Jalida. La mobilització apel·la a més de 1.000 maquinistes de Catalunya. Es diu que serà una vaga transversal a tot el sector estatal i que també inclou el personal d'intervenció a estacions estacionals.
centres de gestió o administratius. Es dona la circumstància que Rodalies encara no ha recuperat la normalitat després de l'accident de Gelida, que ha derivat en una crisi ferroviària sense precedents a Catalunya, que ja fa més de dues setmanes que s'allarga. Per tant, us recomanem que si avui heu d'agafar el tren, us informeu d'aquests serveis mínims o que agafeu serveis alternatius.
I el programa on ha activat impulsat per la Creu Roja i Veolia i amb el suport de l'Ajuntament de Rubí ha activat l'ocupació d'una vintena de persones de la ciutat en risc d'exclusió. El 80% de les persones que han participat al programa MES han aconseguit feina majoritàriament amb contractes indefinits. El responsable tècnic de l'Oficina de Drets Energètics de Rubí, Gerard Juan León, ha explicat que el programa fa un acompanyament integral de la persona.
Més enllà de poder-la ajudar a garantir que continuï, encara que tingui aquestes dificultats de pagament, continuï tenint aquest subministrament d'aigua, sí que volem fer un seguiment i ens marquem un seguiment segons el cas i segons la dificultat de cada cas. A partir d'aquest seguiment obtenim
unes dades sobre aquesta persona, sobre aquesta família, que ens ajuden a poder coordinar-nos i d'aquesta manera podem oferir-los el suport adequat.
Segons els organitzadors, es tracta d'un programa que ajuda a lluitar contra el cercle de la pobresa energètica i laboral. De fet, les persones que han participat en aquesta segona edició tenen entre 31 i 66 anys i la majoria són dones. Dones aturades de llarga durada i amb altres dificultats associades que els impedeixen accedir al mercat laboral. Gràcies al programa especialitzat, aquestes persones tenen un acompanyament integral que ens permet trobar feina i adquirir noves competències
personals i laborals. Les participants han fet formacions bàsiques i tècniques i els sectors amb més inserció han estat la neteja, els serveis a empreses i hosteleria i la majoria de contractes que s'han fet han estat contractes indefinits.
I en esports comencem amb futbol i amb la dinàmica negativa de la Unió Esportiva Rubí. Toni Bravo Rodríguez. La Unió Esportiva Rubí continua amb la seva pitjor ratxa de la temporada. Derrota 0-1 davant de la Pobla de Mafomet, que allarga fins a 3 les ensopegades consecutives. Deixa l'equip amb només una victòria en els últims 9 partits. Cauen a la desena posició de Lliga Elit i la zona baixa és cada cop més a prop.
Pel que fa al Juventut 25 de septembre, empat a un al camp de l'Escó, tot i començar avançant-se de penales de Quico Díaz, van rebre el gol dels tarragonins en el tram final del partit, el 20 que baixa, trepitja zona vermella, són 300 amb 19 punts. L'Olímpic de Camp Fatjó va perdre dos a un al camp de l'Almacelles, cau fins a la vuitena posició de segona catalana, l'equip va començar imprecís però va millorar amb el pas dels minuts, tot i reaccionar facilmente.
no va aconseguir puntuar. I pel que fa al Waterpolo, el Club Natació Rubí Femení ha tancat la primera fase amb victòria contundent, 17 a 8 contra el Montjuïc. Les de Carles Ligero afronten la segona fase amb l'objectiu de lluitar per l'ascens i quan el masculí va perdre 19 a 7 a la piscina del Sabadell, baixen a la vuitena plaça de la Divisió d'Honor. Aquestes són algunes de les informacions més destacades d'aquest dilluns 9 de febre. Les actualitzem en una hora al butlletí de les 12.
Serveis informatius de Ràdio Rubí. Ràdio Rubí. Ràdio Rubí.
El 13 de febrer és el Dia Mundial de la Ràdio. Per celebrar-ho aquest divendres, de 10 a 12 del matí, farem un programa especial. Anirem a l'escola 25 de setembre per inaugurar el seu estudi de ràdio.
Ràdio Rubí presentarà el programa, però els continguts els elaboraran els alumnes del 25 de setembre i els de l'Institut Torrent dels Alous. Celebra el Dia Mundial de la Ràdio amb Ràdio Rubí. Visca la ràdio!
Bolletins informatius de Ràdio Rubí. La plaça Pompeu Fabra ha recuperat la normalitat després de diversos mesos acollint un assentament humà de persones sense sostre. I encara hem de parlar d'un altre succès del cap de setmana perquè ahir al migdia es va produir un incendi en un edifici de sis places del carrer Lope de Vega. Tot el que passa a la ciutat t'ho explica Ràdio Rubí.
Com cada any, després de les vacances d'estiu, el Cinema Català tornarà al Teatre Municipal la sala. De moment ja coneixem dues de les pel·lícules que s'inclouen a la nova temporada del cicle. Tot allò que has de saber sobre la teva ciutat ho trobaràs a la 99.7 de la FM i a radiorubí.cat. Sonido vinilo. Espacio musical que rende tribut a la música del 70, 80 i 90 con el mejor sonido analógico.
Sonido vinilo Esta nueva temporada todos los lunes a partir de las 10 de la noche Sonido vinilo Con José Verde
A Ràdio Rubí els dilluns toca Country. Country que el pots gaudir amb un bon whisky. Jack Daniels, Johnny Walker, George Tickle, Jim Beam. Whisky que el pots combinar amb una bona dosis de pop i rock. Que no perdis l'últim tren de la millor música. Less strength to love.
Musical Express. Els dilluns de 9 a 10 del vespre amb Francesc Vila.
Fins demà!
Rubí al dia amb Belén Tierno. Recte final del Rubí al dia. Ja sabeu que aquesta és l'hora més pausada, més dedicada a la cultura i a l'oci. Avui parlarem de literatura, de cinema i sèries i també de ràdio, perquè aquest divendres és el Dia Mundial de la Ràdio.
Durant tota la setmana cada dia us oferirem una petita càpsula dedicada a la ràdio i feta des de ràdios locals. I és que divendres farem un programa especial amb motiu d'aquest dia de la ràdio, d'aquest 13 de febrer, des de l'escola 25 de setembre i també tota una programació en connexió amb la xarxa per celebrar l'efemèrida. Avui, una mica abans de dos quarts de dotze, escoltarem Josep Maria Martí, director de l'Observatori de la Ràdio,
i un dels homes que més en saben d'aquest mitjà. Avui ens parlarà de l'Infopodcast i de la seva funció.
Com cada dilluns parlarem de cinema i sèries amb Jacint Furnols i Víctor Pérez. Repassarem la cartellera de la gran pantalla amb la darrera pel·lícula d'Isabel Cuixet, Tres adioses, i la tarta del Presidente, una cinta iraquiana que es va emportar el premi a la millor òpera Prima a Canes. A sèries us proposem Wonderman i Frieren, Más allá del viaje.
I ara només en uns minuts parlem amb Jorge Portela, aquest escriptor de la ciutat que ens ve a presentar la seva darrera novel·la. Es diu Medialuz i, si em permeteu, l'expressió parla de la veritat de la vida. Amb tot això, comencem avui al Rubia el Dia. Segueix el que passa a la ciutat a Rubia el Dia.
L'escriptor Rubéneng Jorge Portela acaba de publicar Medialuz una novel·la sobre el viatge emocional d'una jove llicenciada en publicitat i magisteri que descobreix pràcticament la veritat de la vida en poc més d'un centenar de pàgines. Avui ens acompanya Jorge Portela per fer-nos cinc cèntims d'aquesta darrera novel·la. Hola Jorge, bienvenido. Buenos días, Belén.
Te preguntaba antes, ¿qué es el séptimo libro? Y me has dicho no, es el 16. Correcto. Empezaste con Atria, con una novela fantástica. De hecho, no has dejado de escribir novelas que tenían que ver con ese mundo más fantástico, pero por el camino y en estos 20 años has estudiado literatura, te has hecho un hueco en la literatura catalana, un mundo en el que empezaste...
de forma autodidacta. Ya mes a mes yo diría que Jorge Portela tiene dos estilos. O el libro de historias fantásticas o el libro de la verdad de la vida. Me refiero...
o novelas en las que reflexionas sobre cuestiones que nos afectan a todos y que cuando rascamos un poco más, pues hablan de eso que nos preocupa a todos y a lo largo de todos los tiempos, de las emociones y ese tipo de cuestiones. ¿Cómo fluctúas de una a otra o qué es lo que se mueve en ti para decir ahora toca la realidad más absoluta? Bueno, la verdad es que no estoy de acuerdo contigo. Perdóname, ya empezamos mal. No.
Es mi voz literaria, es tanto Jordi Portela, Jorge Portela es el mismo de Atria como es el mismo de A Media Luz. Lo que hemos conseguido, y lo digo en plural porque influyen tantas personas en mi literatura que no te digo, ostras Belén, vengo a la radio yo solo. No, vienen muchas personas conmigo, ¿no? Decía el poeta, somos legión. Pues sí, somos legión. Y Jordi Portela es eso.
Es un autor, soy un autor, que ha ido buscando su voz literaria. Y eso que tú dices, esos cambios, esas fluctuaciones y demás, sigue siendo el mismo, sigue siendo Jordi. Y es la búsqueda constante de la mejora literaria y de la voz literaria, del sentido crítico propio, que podríamos decir. Y que ha hecho que, quizás de una manera un poquito caprichosa, el dedicarse ahora a Boatria...
Luego te hago una comedia romántica, ahora hacemos morir en olvido, dos años y pico de documentación horrible, no lo volveré a hacer, lo dije el año pasado. Los libros que no te leí, costumbrista. Es siempre esa búsqueda constante, Belén, de profundizar. Primero en mí para poderme mostrar a los demás. Y tengo esa necesidad.
de cambiar, de fluctuar. Porque hablamos el año pasado, tuvimos una conversación muy amena, Lidia y yo, que hablábamos de la zona de confort. ¿Tú tienes zona de confort? Sí, claro, todos la tenemos. No.
No, porque hay oficios en los que la zona de confort se diluye. Lo que me agota más en el mundo literario es no escribir. Escribir es un placer. Es una necesidad para mí, para reproducir mis pensamientos a través de los papeles y ser socialmente útil para la sociedad y demás. Pero lo que me agota es el hecho de que tienes que venderlo. Eso te agota.
Y te lleva a momentos de desgana, ¿no? Y se lo decía a Lidia, ¿no? Le decía que la zona de confort no existe porque tienes que innovar. Me acuerdo haberte enviado el vídeo, el book trailer que hemos hecho de La Diablesa. La Diablesa es del año 2019. Me entrevistó Chescu, que ahora ya no está aquí, está en Portugal, me parece. Y mira, ha pasado siete años.
Imagínate el vínculo que tengo con la radio de Rubí. Dime, dime. No, decías que entonces no tiene tanto que ver con un estilo en el que quieras profundizar, sino con ir probando cada uno de los estilos. Pero a la vez también decías que hay como cierta dictadura del mundo editorial de...
Algo nuevo. Además, hace poco hablábamos con una autora y decía, es que no os imagináis lo difícil que es no ser un escritor o una escritora mediático. Decía, ganamos un porcentaje minimísimo si tenemos una gran editorial o una editorial y además tenemos una serie de exigencias que es estar constantemente... De ahí entiendo lo de la...
Lo de la zona de confort. No hay zona de confort. Vamos a hablar de A Media Luz, que es este libro que, decíamos, acabas de publicar. ¿De qué va A Media Luz? Porque podríamos decir que es una historia de amor. Es una historia de amor, seguro. Es romántico, sí.
Pero habla también de las diferencias sociales, de las diferencias económicas, de cómo te determina la familia en la que naces, del reparto de roles, de los estereotipos, de aquello que seguro que todos alguna vez nos hemos prometido o hemos soñado y resulta que no era lo que verdaderamente querías. ¿De qué crees tú que habla?
Porque cada lector creo que lo leerá de forma diferente. Claro, o sea, los libros tienen esa magia, ¿no? De que yo lo leo, leo un libro y a mí me supone o me emocionan unas cosas y a ti te emocionan otras cosas completamente diferentes o posiblemente las mismas. Pero normalmente cada libro es diferente para cada uno de nosotros, ¿no? Y a media luz es ese susurro
que la sociedad te hace como persona, como vas creciendo. Y Irene, fíjate que en el libro ella va variando. Empieza su relación con Martín después de siete años de noviazgo. Y empieza su vida conyugal. O sea, no están casados, pero en el piso. Y ahí empieza a descubrir que el príncipe destiñe. El príncipe azul destiñe.
Y para mí es esa sensación, es ese susurro que la sociedad te va formando como ser humano. Las influencias de la familia, dependiendo de dónde hayas nacido, tienes unos inputs en la vida o tienes otros. O los apoyos, los pilares de tu vida pueden ser tu hermano, tu marido, tus hijos, tus nietos en mi caso, tus padres. Yo no puedo decir mi padre porque me abandonó cuando yo tenía 12 añitos.
O sea, mi madre, que es una mujer muy fuerte. Eso es a media luz. Es ese surro. Y claro, es una novela romántica, por supuesto. Porque el hilo conductor de toda la novela es el romanticismo. Siempre, desde el principio. Fíjate que todas las parejas que salen en la novela, el vínculo amoroso está presente. Julián con Manuela, los papás de Igraín. Paul con su mujer. No hay amor. Tampoco quiero hacer muchos spoilers. Yo no he querido hacer spoilers. No, no, yo no. Pero bueno...
Intento a ver si el de todo se anima porque es un libro con muchísima alma.
Muy rápido de leer, por cierto. Yo me lo he leído a pesar de estar enferma. Quiero decir, me lo he leído rápido. Me lo he leído rápido porque al final, y decíamos antes, aunque más o menos intuyes hacia dónde te lleva, quieres ver por qué camino te lleva. Hablabas antes de la documentación de morir en el olvido. En este caso, yo también creo que hay documentación. No sé si la misma, no sé si has tenido que ir a...
la biblioteca o tengo mucho la sensación de que ha sido una documentación en parte de haber oído a mucha gente contando su historia, ¿no? Porque sobre todo en las historias de la propia protagonista de cómo vive esa vida conyugal, yo digo, Jordi se ha ido a cenas y comidas de mujeres para escuchar lo que decían, ¿no?
No, no, no, Belé. Casi, casi has descrito un mirón. No, no, no. Perdón. No, no escucho. Aún escucho. No, no, no. Para nada, para nada. Es... ¿Cómo te podría decir? Es algo interno, o sea...
Podría decir cómo era la relación entre mis padres, la relación entre mis abuelos, la relación de mis amigos con sus parejas respectivas. O sea, estar un poquito atento a la vida, ¿no? La documentación que hicimos en Monio Olvido no tenía nada que ver. Era horrible, sinceramente. Y esto es conectar con la humanidad, ¿no? Yo soy un humanista. Dentro de lo que es la cultura, a pesar de que el ser humano se empeña en darme guerra...
Yo sigo pensando, creyendo en el ser humano, ¿no? Y tengo esa fe, me moriré creyendo que el ser humano es capaz de hacer algo positivo. Por ejemplo, ahora estamos... Por ponerte un ejemplo, ¿no? A media luz es siempre un grito positivo, ¿no? Fíjate que tú lo has leído, el final es positivo y todo el mundo es happy end, ¿no? Pero la vida no es happy end. Tenemos Groenlandia, tenemos Trump, tenemos Einstein, tenemos tantas cosas. Y sin embargo, el señor Barbacit ha conseguido un hito único.
Y me encantaría que estuviera todo invadido de cosas positivas. Y no lo encontramos. Y a media luz es eso. Es recoger cómo vemos el mundo a través de los impulsos de las personas. Pero siempre con un algo positivo. Que no te quede como lector un pozo negativo al poner el punto final al libro. Pero eso es casi toda mi carrera literaria. Los 16 libros que llevo siempre intento que sea positivo. Belén.
¿Hay algo de autobiográfico? Yo sí observo a Jorge Portela en algunas cuestiones, en algunas características que tienen los personajes, algunos guiños a ese mundo más fantástico, pero también muchas referencias literarias que para ti son importantes. Pero más allá de eso...
No, porque yo... A ver, mi padre no murió y nos abandonó, punto. Nos dejó a tres hermanos y a mi madre. Mi madre es una mujer muy fuerte, ¿no? Ya, pero, por ejemplo, Marta se parece a tu madre. Marta, que es la madre... Oh, ya me hubiera gustado a mí. No, no, tú imagínate, Belén, una mujer en los años 60, 70, solita, con tres monstruos,
mis hermanos y yo, y solita. O sea, con un nivel cultural muy bajito. Bueno, su oficio era señora de limpieza en aquel entonces y vivíamos de alquiler. Fue muy duro, Belén. Fue muy duro porque, claro, te abandona tu padre. Tú ya no tienes una referencia masculina. Y Marta es una mujer que ha perdido a su marido. Su marido se ha muerto, Chema. O sea, menudo después lo estamos haciendo, ¿eh? Sí, sí, sí, vamos.
que se va a ir la gente después de la entrevista. Pero Marta está intentando reactivar su vida porque su hijo lo necesita, pero Arturo es un chaval muy empático, muy responsable. Y yo creo que ahí sí que puede haber, porque claro, yo tenía 12 añitos, pero mi hermano tenía 10 y el otro tenía 4 añitos. Entonces a mí me tocó ser el hermano mayor con todo el peso. Sí, hay un poco de Arturo, ¿no? Acompáñalos al cole, llévalos al comedor...
Hacerme cargo de ellos. Yo con 14 años ya estaba más que limpiando mi casa. Además aprendí, entiéndeme, ¿no? Y mi madre era una mujer muy dura que nos levantaba y nos decía, los hombres huelen mal, tenéis que recoger la ropa, abrir la ventana y hacer vuestra cama. Pero deshaciendo las sábanas. Eso lo aprendí con 10 añitos. Entonces sí que puede haber un poquito de Arturo, pero Arturo es por iniciativa propia. Porque ve que Marta no puede con todo.
De todas las historias que explicas, aunque en algún momento puede haber un personaje que te puede llegar a caer mal, al final acabas entendiendo a todos. Es un poco en la línea esa que decías, no de que todo acabe bien,
por ser naif y la vida es maravillosa, sino, oye, vamos a tener empatía, porque al final cada uno es el mismo con su circunstancia. Eso es un propósito personal. Yo quería hacer un libro en el que no hubiera un malo referente, sino personas y sus circunstancias. O sea, por eso te digo que es, creo, mi libro más real.
porque tienes hilo rojo, lo que tú dices muy bien, hay un puntito de fantasía, la segunda parte de hilo rojo, siete nudos, otra vez la fantasía, sombras en la pared, no es de fantasía, pero es una comedia romántica con un poquito de tonterías, ¿no? Pero este es el libro más real que he hecho junto con Morir en el olvido y los libros que no te leí.
Pero a diferencia de los otros dos, uno que es un drama de la guerra civil y el otro es un drama costumbrista, este no es un drama, es simplemente personas y sus circunstancias y la vida que les ha tocado vivir. Tienes razón. Y eso es una cosa que desde el principio quería hacer. Cuando me puse a escribir, digo, aquí va a ser un libro en el que no va a haber un malo referente.
Porque Paul, por ejemplo, yo estoy seguro que me lo dices por Paul, Paul es un personaje que a mí me encanta, aunque no haría lo que hace Paul, no voy a hacer el spoiler, pero es un personaje con mucha fuerza, al igual que Julián, es la contrapartida de Paul. Julián es ese hombre silencioso que hace lo que tiene que hacer y cuando su hija le necesita, ahí está como padre. Y nos sorprende.
Es lo que quiero mostrar, pero no hay nadie más. Martín es un niño, un chavalito, pues que todo lo ha tenido fácil. Su familia es una familia que tiene una cadena de locales y es un chaval que no se ha preocupado nunca si dejaba los calcetines tirados en el suelo o si alguien le ataba los cordones. No había problema, Belén.
Decíamos que, yo decía, es el último libro que has publicado, no sé si estás trabajando ya en alguna otra cosa o de momento estás en la promoción, ¿no? Ahí está. Por tanto, ¿es el libro que esperas vender y promocionar este San Jordi?
Sí, y además empezamos ya. Decirte que este sábado estoy en Massimo y Fornes, en Sexto Sentido, con Andrea, que es un encanto, no sé si la conoces, pero es un encanto de mujer y tiene una fuerza tremenda, y estaré todo el sábado el día de San Valentín. Ostras...
O sea, aromas, esencias y romanticismo. Yo creo que pega perfecto. Y lo estamos promocionando, obviamente. Y el viernes estaré en Tarrasa, en Nicochan Comics, en la calle Cervantes número 8, que también, aunque es una tienda de comics, pero somos amigos. Ahí trabaja mi hijo pequeño. También en la conexión familiar es importante. Y lo estamos promocionando. Y en San Jordi, obviamente, será el libro que presente. Nació el 22 de diciembre.
Vaya fecha. Por eso, o sea, en diciembre no pude defenderlo porque vienen las fechas importantes y estamos a correcuita. Para aquellos que nos hayan escuchado y a pesar del medio spoiler que le hemos hecho, digan, yo quiero comprar este libro. ¿Dónde lo encontramos? ¿En Rubí? ¿Lo encontramos en las librerías o lo encontramos por internet seguro? Porque yo lo he encontrado en varios...
Puntos de venta, los típicos. Puntos de venta por internet. A ver, los de siempre, ¿no? Amazon, Casa del Libro, el FANAC. Luego está el servicio bajo demanda, que nunca me ha gustado, pero somos víctimas del tiempo que nos ha tocado vivir, Belén. Y ya no llevo los ejemplares como hace años. Son 20 años que me conoces y yo he trabajado de una manera diferente. A todos nos afecta los cambios y los años, ¿no?
Y ahora tú vas, por ejemplo, a Racó, Lombra o qué sea, y dices, bueno, pues quiero el último libro de Jordi Portela, se llama Media Luz de Mr. Momo. En dos, tres, cuatro días lo tienen. Eso se llama Bajo Demanda. Pero ya no está el físico, por decirlo, porque hay una barbaridad de ediciones tremenda, ¿no? De algunos de tus libros se han hecho varias ediciones, ¿no? ¿Y siguen haciéndose ediciones de Atria? Mira, te he de decir...
No quiero pecar de ahora de vanidoso porque no es mi intención. Pero, por ejemplo, Morí en Olvido he vendido miles en Rubí. Rubí es mi punto de apoyo, es mi pilar. Lo dije el año pasado, lo digo en este. Yo no soy rubinense. Yo nací en Barcelona, pero llevo 30 años viviendo aquí. Me siento del pueblo, me siento. Es mi ciudad, yo la amo, la quiero muchísimo. Y además ese cariño me lo devuelven. O sea, tú eres consciente de lo difícil que es vender un autor local más de mil ejemplares de un libro...
Bueno, pues con morir el olvido me parece que vamos por la novena edición. Edición. Edición. Al principio fueron potentes, de miles de ejemplares, de 500 y tal, pero luego ya son más chiquititas. Claro, y a todo el mundo, tu familia, tus amigos, todos lo han cogido. Pero que 14 años después se siga vendiendo mis libros, para mí es motivo de alegría. ¿Cuál es el problema? Que no vendo miles, cientos de miles. Ya.
Y entonces no te da para vivir, tienes que hacer otras cosas. Yo trabajo de otra manera, me busco la vida, pero no te da para vivir, a pesar de que llevemos 20 años en el oficio. Pero es una pena, ¿eh? Hace poco, como decíamos, nos lo explicaba una autora y dices, bueno, se habla mucho, por ejemplo, de la industria de la música, pero se habla muy poco de la industria del libro, ¿no? De cómo también...
El creador es el que menos se lleva, ¿no? Es que estamos... Y ahora nos vamos a poner más serios. El tema editorial está bajo mínimos, pero lo voy a matizar. Voy a darte argumentos del porqué. Ahora todo el mundo puede editar. Todo el mundo tiene derecho a editar, por supuestísimo. No es el problema ese, Belén.
El problema es que no hay una criba. Antes la criba era el talento. Tenías talento, publicabas. O tenías trabajo, talento y publicabas. Pero ahora cualquier persona con dinero en la cartera y con ganas de contar su vida, pues te lo publican. Entonces hay una oferta tremenda. El año pasado se publicaron 135.000 libros.
Absolutamente imposible. En un país en el que leemos poco yo me entra la risa cada vez que la información que leo dice están todos contentos porque este año se ha vendido un 2% más de libro. No me lo creo.
No me lo creo. Y ese es el problema que está pasando. No hay una cribana. No hay algo que te diga ¿quién puede escribir? Para llegar al punto que he llegado yo y el libro que tú has leído llevo 20 años. Y he fracasado, claro que he fracasado. Prácticamente fracaso siempre. Lo que pasa es que mi pueblo no me deja caer y mis libros no son deficitarios. Yo los he vendido todos y voy haciendo lo que hemos hablado hace un momento. No me da para vivir. Pero imagínate una persona que ha invertido 5.000 euros en 300 libros.
portadas dobles, gramaje de 80-120, o sea, de máxima calidad. Y no lo vende. ¿Qué hacemos con eso? Y eso está pasando constantemente. Porque es muy fácil editar. Claro. Lo difícil es vender, ¿no? Ese es el qué de la cuestión. Si eso le sumas que... Mira, cuando yo llegué a Rubí...
Yo vivo cerca de la estación. Había como diez librerías, Belén. El racó Jova, estaba el Burinot, estaba también la Antorcha, librerías de toda la vida nuestras. ¿Dónde están esas librerías ahora? Quedan tres y subsisten, porque son como tres pilares. Ahí está, el racó, el hombre, y alguna más que hay, no recuerdo el nombre. Lactos al tren. Ahí está.
¿Y qué hacemos? Ya no hay puntos de venta. Si no hay puntos de venta, ¿cómo muestras? Pues estás obligado a ir a las redes sociales. A mí yo ya empiezo a tener una edad, tengo 54 años, esto me tiene que ayudar a mis hijos porque a veces, bájate esto, soy un boomer, estas cosas me vienen mal.
Bueno, y que al final tu trabajo es otro. Claro, efectivamente. Tu trabajo es escribir. Es otro tema. Lo que pasa es que ahora cualquier persona que se dedique a cualquier disciplina artística, pues tiene que ser también un community manager, publicista, creador de contenido, bueno, pues... Experto en redes sociales, subirlo a todas, están constantemente con el libro en la boca. Sabotador. Sabotador porque si no eres así, ¿qué? Si es una persona tímida... Yo soy extrovertido por oficio.
En el fondo soy una persona, me gusta estar en mi casa y no molestar a nadie, pero por oficio tienes que molestar, quedar por saco con el libro. Hoy estoy dando por saco aquí a vosotros. Siempre tienes que estar con el libro en la boca.
Bueno, pues vamos a recordar que el viernes estás en Terrassa y el sábado, el Día de los Enamorados, aquí en Sexto Sentido. Sí, señora. Jorge, muchísimas gracias por habernos acompañado hoy. Te esperamos otro día y, sobre todo, te vemos en Sant Jordi, ¿no? Ahí está, sí, sí. Porque Jorge Portela es de los que siguen firmando libros por Sant Jordi, llueva, caiga chuzos de punta o pase lo que pase. Dieciséis años seguidos.
Sí, sí, absolutamente todos los años. Muchísimas gracias. A vosotros. Tot el que passa a la ciutat t'ho explicarà Ràdio Rubí, la primera en informació local, sempre al teu costat. Segueix el que passa a la ciutat a Rubí al dia.
Passen pràcticament tres minuts de dos quarts de dotze. Avui el protagonista musical del dia és Bad Bunny. Ja sabeu que era l'encarregat d'actuar a la Super Bowl i la seva actuació no ha agradat gaire a Trump perquè Bad Bunny ha parlat de què gran és Amèrica, d'aquest...
America is great, però, lògicament, per ell, com a llatí, doncs Amèrica va més enllà dels Estats Units i, per tant, són també la resta de països que estan al continent. Això, entre altres coses, no ha agradat gaire a Donald Trump, que diu que ha estat un espectacle, que ha estat una besura. El cas és que nosaltres ens quedem amb el seu Nueva York.
Bona nit. Bona nit.
Con silenciador le robamos las gotas, J-Bone, ey. Yo estoy en la mía, no tengo adversario, no. Con los yanquis las más de one soto, a correr que otra vez lo sacamos al estadio.
Fins demà!
El 13 de febrer és el Dia Mundial de la Ràdio. Per celebrar-ho aquest divendres, de 10 a 12 del matí, farem un programa especial. Anirem a l'escola 25 de setembre per inaugurar el seu estudi de ràdio.
Ràdio Rubí presentarà el programa, però els continguts els elaboraran els alumnes del 25 de setembre i els de l'Institut Torrent dels Alous. Celebra el Dia Mundial de la Ràdio amb Ràdio Rubí. Visca la ràdio!
Informatiu migdia. L'empresa robinenca Robin Hood ha rebut un dels set reconeixements a la innovació de la patronal Pimec Vallès Occidental. La decisió de tancar l'aparcament municipal de la plaça Salvador Allende a partir de l'1 d'agost la va prendre directament l'alcaldessa Anna Maria Martínez per seguretat. L'Ajuntament de Rubí organitza el pròxim 15 de setembre una nova sessió d'acollida per a persones nouvingudes. Informatiu vespre.
Un camió de repartiment de menjar va cremar dissabte al carrer Pau Claris, al centre davant del Superman Cat, on dis just abans d'obrir la botiga. Tot allò que has de saber sobre la teva ciutat ho trobaràs a la 99.7 de la FM i a RadioRubí.cat. RadioRubí!
Fes la teva.
Doncs, com dèiem, aquesta setmana estem commemorant el Dia Mundial de la Ràdio, que serà aquest divendres, 13 de febrer, i durant tota la setmana us anirem posant càpsules dedicades a la ràdio i fetes per ràdios. Avui parlarem de l'Infopodcast. De fet, ho farà el Josep Maria Martí, que, com dèiem, és el director de l'Observatori de la Ràdio, i un gran lloc.
d'aquest mitjà que ha estat mestre de molts periodistes i moltes periodistes que després s'han fet de la ràdio la seva professió.
Hola, som Sal Prieto i Diana Marles, presentadores de l'infopodcast tal com t'ho dic de Delta.cat. El podcast informatiu dels municipis de Deltebre, Lampolla, Sant Jaume d'Enveja i Camarles. La idea de fer este infopodcast va sortir arran d'una de les reunions de la xarxa on se'ns proposava a totes les emissories fer un infopodcast que s'allunyés del bulletí tradicional. Sí, de fet era estiu i la feina ens havia donat una treva, fet que va propiciar que la creativitat mos vingués a visitar.
Vam decidir fer-ho en format trucada entre dues amigues perquè trobem que és una manera molt habitual d'explicar-nos el que està passant amb persones més properes. I per a nosaltres, per a Delta.cat, les oients formen part del nostre cercle més pròxim.
M'ho agrada que coneguen de primera mà què passa, sense massa formalismes, anant al gra, tot i que de vegades faig una mica de mal. M'ha fet gràcia, una mica de mal, però és que és veritat. El contingut com a tal de l'Infopodcast no deixa de seguir l'estructura d'un butlletí. Nosaltres el que hem fet és variar la forma. Expliquem les notícies més destacades de la setmana a través d'una trucada telefònica entre dues amigues que viuen al Delta de l'Ebre.
Vam decidir fer-lo setmanalment per no saturar els oients, perquè tot i que el format és diferent, el contingut no deixa de ser el mateix que ja oferim al butlletí i a l'informatiu habitual de la nostra emissora. L'Infopodcast, tal com t'ho dic, una frase molt nostra, molt d'aquí baix, lo fem arribar als veïns dels nostres municipis a través del 107.6 de l'AFM, de l'estreaming, de l'e-box, de la web, de les xarxes socials, del canal de WhatsApp i també per l'app de Delta.cat.
D'anecdotes en tenim una que ens va fer riure molt des d'un principi i és que la ficció creada a l'Infopodcast és que una amiga viu a l'Ampolla, ficció total, i l'altra del Tebre, també ficció total. I algun oient amb qui hem coincidit que ens parlava de tu a tu donava per fet que això és veritat i res més lluny de la realitat i aquesta el viu a Pinell de Brai i jo, Diana, visca tortosa.
La proximitat per a nosaltres no és un valor afegit, és el valor. És el que ens diferència d'altres mitjans de comunicació, ja que treballem amb actualitat de proximitat, no només perquè és la filosofia del mitjà, sinó per elecció. L'oient sent que som dels seus i això crea comunitat. Sí, quan la font és tan propera és més fàcil informar, però també representa més responsabilitat. Tota la raó, perquè hi ha més possibilitat que l'oient doni per bo el que li estàs explicant.
una col·laboració de la xarxa i la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya. L'Info Podcast, aquest espai que us oferim diverses emissores de Catalunya.
i que cada dia actualitza la informació de cadascuna de les poblacions. Hem escoltat una informació treballada pels companys i companyes i ara sí, volem escoltar Josep Maria Martí, parlant d'aquest infopodcast i sobretot parlant de la comunicació local. Proximitat, emergències, servei, educació, participació, connexió, companyia.
Hola, sóc Josep Maria Martí, director de l'Observatori de la Ràdio a Catalunya. L'Observatori té com a finalitat estudiar els fets d'entorn de la ràdio i de l'indústria del son general a Catalunya. I, concretament, el fan nou fa uns anys del podcast.
Per això, en conveni amb la xal, vam proposar d'estudiar el projecte que s'havia enlegat per part de la xal a l'infopodcast i veure com evolucionava, què estava portant com a element nou i quin pes s'anava tenint en el conjunt de l'oferta de podcast a Catalunya.
Es tracta d'una experiència inèdita, un podcast informatiu que té diferents intèrprets. Hi ha una orquestra, les emissores que s'han apuntat al projecte de la sal, que fan un mateix estil de podcast informatiu, però cadascú no el fa a la seva manera. Ha de ser una cosa diferent a un butlletí informatiu.
Si es construeix una marca forta, l'Infopodcast, i les emissores s'hi acullen, això és un element que reforça el seu paper com a mitjà de comunicació. És a dir, la suma de les 60 emissores que s'han adherit al projecte els convé des del punt de vista del seu reforçament local i, sobretot, perquè els donen la possibilitat de difondre la seva activitat més enllà del que seria, en el cas de la ràdio, el seu territori de difusió.
S'ha de construir un llenguatge i una religió pròpia del que seria el podcast. És important que desenvolupi un estil propi. No és una cosa fàcil. Entre altres, perquè en el conjunt d'aquestes 60 emissores hi ha moltes que tenen recursos per poder-ho fer, per poder treballar en aquesta línia,
i d'altres que tenen unes limitacions productives evidents. Tot i amb això, fan un esforç considerable per fer créixer el nivell de qualitat del producte que fan. Llegia fa pocs dies un article d'un consultor americà apassionat a la ràdio i apassionat al sol, que parlava de la ràdio líquida.
Els continguts de so perden la seva naturalesa d'elements fugassos per passar a ser altres suports que no siguin a la ràdio convencional. Això fa que el producte que ha costat de produir tingui major difusió, no solament qualitativa, sinó també quantitativa. És a dir, vas a trobar amb els suports molts diferents dels convencionals. Això és important. La facilitat del suport
homogenitza grans i petits, però l'important és el contingut. Disposar d'un contingut que no mori, que seria el del bollet i de notícies, transformar-lo en un contingut que tingui més permanència i que pugui ser difós per diferents plataformes, és un dels grans èxits del podcast.
Puc tenir feedbacks, puc tenir resposta. A les xarxes socials jo puc tenir resposta. Si el podcast va amb un servei adaptat al telèfon, pot ser un lansable que sigui, tinc possibilitat també de tenir resposta. Per tant, puc entrar una mica més en aquesta interacció amb l'audiència. És el gran repte, poder col·leixer la resposta. No solament en termes...
quantitatius, escoltant o no escoltant, volem passar sencer només una part, sinó també quin tipus de reaccions això produeix. El dia R. Sempre hi som. Una col·laboració de la xarxa i la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya.
Segueix el que passa a la ciutat a Rubia el dia. Tres quarts de dotze del matí. Anem a parlar de cinema i sèries. Ja veiem a l'altra banda de la pantalla el Jacint Furnol. Hola, Jacint, molt bon dia.
Doncs el veiem, però no l'escoltem. Crec que ara el podrem escoltar. I mentrestant saludem també el Víctor Pérez, que sí que està aquí, que el podem escoltar i veure. Hola, Víctor. Amb ells parlarem de dues sèries i de dues pel·lícules. Començarem avui per les sèries. Comencem amb Wonder Man, que deia el Víctor...
Al contrari del que pugui semblar, o sigui, no és el que sembla. Explica'm això que no és el que sembla i ja veiem part de les imatges. ¿Dónde he visto a ese tío? Me parece que antes era terrorista.
Doncs, veient això, jo ja dic, perquè sé que és de Marvel, ja sabeu que soc un friki, que estoy metido en esto, però si no fos així, jo no diria que és una sèrie de l'univers Marvel. No sé si això és positiu o negatiu, per molta gent és més positiu que negatiu, però aquesta Wonder Man és un nou projecte que s'entra en un personatge que no havíem vist mai.
A la gran pantalla n'hi ha la petita, que és el Simon Williams, que és un personatge que és un mutant, com els X-Men, podríem dir, que es va crear als anys 60 i mai havia tingut cap adaptació. I ara Marvel porta aquesta sèrie que porta una ratxa mínimament bona, que ja es trobava a faltar això. L'any passat vam tenir dues pel·lícules que, a mi personalment,
no em pensava grans pel·lícules, però sí que almenys tenia una qualitat mínima que es trobava a faltar a la franquícia, que van ser els 4 Fantàsticos i Thunderbolts, i aquesta Wonder Man segueix la bona línia per mi. Els presenten una història que se centra en el Wonder Man, però en aquest cas en la seva vida real, que és el Simon Williams,
que és un actor que té el somni d'interpretar aquest personatge dins de l'univers Marvel. És una mica metafictici. Veiem la seva carrera d'actor i com vol interpretar aquest superheroi que és un superheroi dins de la ficció de Marvel. És molt metafictici tot el que es presenta a la sèrie. I l'altre protagonista és el Ben Kingsley. Con un pelazo. Con un pelazo, que no estem acostumats a veure amb aquest look. I ell va sortir, perquè formava part de l'univers Marvel, el 2012, Iron Man 3, que ja fa moltíssim d'aquesta pel·lícula,
que va ser molt criticada en el seu moment, i evidentment que no era gaire bona, també s'ha de dir, i ell feia un paper estrany d'un terrorista, com deien el tràiler d'un dolent, que era el mandarín, però que després resultava no ser el mandarín, que era un personatge també inventat a la pròpia pel·lícula, ell era un actor, el Ben Kingsley dins de la pel·li, bueno, era una movida bastant estranya. I recuperen això en aquesta sèrie...
però d'una forma interessant, còmica, i que al final mostren un duo de personatges, que són dos actors que busquen el paper de la seva vida, que funcionen molt bé, acumen entre ells, i tenen molt bona química el Ben Kingsley i el protagonista, que és el iaia Abdul-Maten, que ja va guanyar l'EMI aquest actor fa uns anys per Watchmen, o sigui que...
Molts bons actors i una sèrie que m'ha sorprès moltíssim, ja dic, no hi ha acció, no hi ha aquest tipus de, no sé, de final d'històries que vallen més clàssiques a l'univers Marvel, i sense ser tampoc, no diré que serà la millor sèrie de l'any, però bueno, és aire fresco per a Marvel i s'agraeix. I l'altre que ens portes és Frieren, Más allá del viaje, o tras finalizar el viaje, això sí que té pinta, deies abans, friki, és una mica friqui.
És tan fàcil que el tràiler està en japonès. Perquè la gent que mira aquest tipus de sèries o de pel·lícules, fins i tot està força acostumada a que sigui subtitulada. I de fet els agrada que estigui subtitulat. Sí, jo de fet veig pocs animes. Bé, que estigui emmerció original, vull dir.
Sí, sí, és veritat. Veig pocs animes, és una sèrie que he de puntualitzar, que a part de Crunchyroll, que és la plataforma que produeix i tenim l'anime aquí a Espanya, està Netflix i Amazon, però només la primera. La sèrie completa sí que està Crunchyroll i per això vull destacar que està aquí. I és una sèrie que, com deia, jo veig pocs animes...
Però quan veig un tan bo com aquest, vull recomanar-lo, perquè a Catalunya sempre ha comentat que, evidentment, molta gent l'anime ha format part de sa vida en algun moment, sobretot més quan érem petits, i crec que Friar és una sèrie superinteressant que ens presenta un món que pot recordar una miqueta, almenys a l'inici, el món de Tolkien, o senyores en ells, una cosa semblant,
i ens presenta un viatge que jo crec que el que fa és donar com carinyo a aquestes històries, a aquests viatges llargs, que durant dècades fins i tot, d'uns herois, uns personatges que busquen un objectiu, que al final l'objectiu no és tan important com el viatge, que sempre s'hi diu el que importa és el viatge, i a vegades és molt cliché això,
i dius, bueno, però potser la sèrie és dolenta, o la pel·lícula, però en aquest cas sí que és veritat que literalment se centra en el viatge en si, i seguim a tres personatges, un d'ells és la protagonista que dona nom a la sèrie, que és la Frearing, que de veritat, ja dic, és una sèrie que em dona molta pau, és una sèrie que dona molta tranquil·litat quan estàs veient són capítols curtets, amb una banda sonora preciosa, i sobretot, ja dic, que reivindica molt aquest paper de l'heroi més clàssic, potser, que...
que potser ja en una època on vam tenir molts antierois i tot això, estem tornant una mica més a l'heroi, clàssic a les sèries i pel·lícules, també pels temps que estem vivint i tal, doncs potser... Sí, ja hi ha masses antierois a la vida. Els creadors i guionistes d'audiovisuals estan preferint optar per aquests personatges i jo no m'ho ve a quejar, em sembla bastant bé tenir en compte el context que vivim.
Ens anem a les pel·lis. Avui anem justes de temps, però tenim encara vuit minuts. Avui el Jacint ens ha de parlar de dues pel·lícules que donarien per tot un programa, pràcticament. Comencem per Tres adioses, que és l'última pel·lícula d'Isabel Cuixet. Per cert, encara amb ressaca de los Gaudí. Basta con pedalear. Adiós.
Antonio me ha dejado porque me ha dejado. Porque se ha hartado de las cosas que le gustaban de mí al principio. Funciona así. Amas a una persona y en un momento no. No, es que si dejas a alguien y no lo echas de menos... Te lo tengo que preguntar. ¿Por qué la dejaste? Los exámenes muestran una cierta inestabilidad. ¿Se te ocurre algo que pueda haber desencadenado este malestar? Mi ex...
Antoni.
Pienso que la vida vale la pena vivirla de verdad. Ese a lo que pesé. Por todo. Creía que mi vida no sería apenas nada más que nosotros. Pero no era así. Había algo más. Me gustas. ¿Perdona? Que me pareces estupendo.
Jacint, pel tràiler ja intuïm que és un cuixet de manual, no? O no?
Sí, però és un coixet interessant. A veure, hi ha coixets que a mi no m'interessen gens. Jo no, a mi m'agrada l'Isabel. Sí que m'agrada. A mi hi ha pel·lícules que no, perquè té uns tics que a vegades carreguen molt les tintes. Però en aquesta pel·lícula he aconseguit un equilibri molt bo
perquè ens parla d'una història d'una dona, que és la Marta, que se separa del seu company, el seu marí, l'Antoni, perquè té una discussió que sembla banal, que no condueix a res, i és veritat, però això provoca la separació. A partir d'aquest moment,
Hi ha una crisi, evidentment, perquè t'has separat de la persona que t'havies viscut i que tenies un projecte en comú, i a partir d'aquí, ella comença a notar símptomes estranys, no pot menjar i tal i qual, i al final acaben a anar al metge i li descobreixen que realment té una altra cosa, que no és una qüestió d'estar deprimit ni molt menys. A partir d'aquí, ella es planteja que la vida és la que és,
replanteja tota la seva manera de veure-ho tot. A partir d'aquest moment canvia completament la història. I alhora estem actuant amb els diferents personatges, que està molt bé això, està molt ben triat, com pot ser el personatge de l'Antonio, que és l'Hélio Germano, i ella, la protagonista, és l'Àlvaro Quatxer, cal dir que aquesta dona l'hem vist en pèl·l·licles, per exemple, com Maria Callas, del...
Pablo Larraín, Tres pisos, del Nani Moretti, o La hija oscura de la Magi Gyllenhaal. És una actriu molt interessant, aquí ho fa molt bé. I a l'Helio Germano l'hem vist, per exemple, a La ternura. I hi ha un personatge, un tercer personatge, és el Francesco Carril, que és un senyor que el vàrem veure a la pel·lícula, a Mi amiga Eva, de Cesc Gai, i aquí fa un paper realment magnífic, també. Jo trobo que és una d'aquelles bones pel·lícules,
que tu pots veure i que et plantegen diferents coses. A més, adapta el llibre de tres cuencos de l'escritora Michele Murguià. És una bona pel·lícula. A mi la vaig trobar interessant. Jo patia com n'hi anava perquè dic, com enganxem la vena negra o la vena més tensa de la coixeta tindrem problemes. I no, no, la pel·lícula està bé, està bé. Va ser presentada al Festival de Cinema de Valladolid i va ser molt ben acollida també per la crítica i us puc dir que és una bona recomanació.
Doncs anem a l'altra ràpidament. És la tarta del president, o la tarta del presidente, que, a més a més, va guanyar el premi a la millor opera prima, a Canes, però, a més a més, candidat als Òscars, com llegíem. La tarta de cumpleaños del presidente va a ser la mia act midnight.
¿Quieres que nos pase lo mismo que ahora Sol y a su familia? Vivi, ¿estás enfadada conmigo? Mañana vamos a ir a la ciudad. Un munt de premis, una cinta iraquiana amb molt bona crítica. Per part de la crítica, eh? Després, no sé si la taquilla serà el mateix.
A veure, jo crec que és una molt bona pel·lícula. A més a més, es descobreix una cinematografia que jo pensava que no existia, com la iraquiana. I a mi recorda molt el cine de l'Abas Keorostami, el Jafar Pahani, per dir-ho d'alguna manera, el cinema iranià, perquè de petites coses va creant una història molt interessant. Ens situa l'any 1970, concretament a l'abril, de 1990, perdó, concretament a l'abril,
i en una escola, en una classe, un mestre li diu a una nena que té que fer el pastís de cumpleanys de Saddam Hussein. Però, clar, això té un problema. Estan en restriccions perquè estan bloquejats el país i trobar els ingredients costa molt. A partir d'aquí,
la Lamia, que és aquesta nena de 9 anys, juntament amb el seu amic i un gall, decideixen que han de fer tot el possible per trobar això, perquè no fer el pastís pot significar la presó o inclús la mort. Molt interessant el punt de partida, ens situa en una societat completament sota la dictadura de Saddam Hussein, i els petits detalls de la manera que explica la pel·lícula és magnífica. Jo diria que és una d'aquelles pel·lícules a descobrir, no us la perdeu si podeu, perquè realment gaudireu d'una molt bona proposta.
Has vist aquesta nit els Gaudí? Sí, sí, l'hem vist, l'hem vist els Gaudí, sí. Content dels resultats? Home. Home, home, home. Un minut i mig tenim de programa. Si has de rajar molt, no et dona temps. No, no, si hi ha d'anar lògic que li donessin, ara... La frontera per mi ja és més dubtosa com a millor pel·lícula. Crec que...
Era... també és lògic. Però, clar, no sé, és la directora també de l'Acadèmia de Cinema Català, la directora de Frontera. I, clar, no ho sé, no ho sé. Jo crec que hi havia propostes interessants, però... no ho sé. Què vols que et digui? A veure, hi ha una cosa que és molt clara. Per què pregunto, eh? Per què em faco d'aquest jardí? Si hi ha el Premi del Públic...
El públic és, com diuen allò... Soberano. És buanidà i pot fer el que vulgui, no? Per tant, ja està, aquí queda clar. Ara bé, penso que el cinema català està molt bé perquè ha premiat coses molt interessants, com per exemple la pel·lícula Sorda, penso que els premis han sigut molt ben donats, i evidentment, Sirat no podia no premiar-la, perquè es presenta als Òscars, és que a veure, és que era molt... i a més a més que és una pel·lícula per mi magnífica. Però bé, dit això, normal, eh? Dintre de la cerimònia, normal, molt normaleta.
Moltíssimes gràcies als dos. El Víctor també estava ja temptat de dir alguna cosa. D'acord amb tot. No tenim més temps. No sé per què un dia com avui, en poc temps, em fico en aquests problemes de preguntar-vos què tal els premis. Moltíssimes gràcies als dos. Espero la pròxima setmana. Adéu.
Són les 12 del migdia.