Rubí al dia amb Lídia Martín. Hola, què tal? Molt bon dia. Són 8 els minuts que passen de les 11 del matí. Ja sabeu que esteu sentint. En aquest cas també podeu veure l'entrevista que li farem tot seguit al nostre protagonista especial d'aquesta hora. Ja sabeu que el Rubí al dia comença a les 8 en punt.
amb la Pamela Martínez, que us porta tota la informació. A partir de les 10 fem relleu de presentadores, i és la Belentierno qui fa la tertúlia que acabeu de sentir just abans de l'actualització de la informació de la mà de la Patri Díaz. Però ara comença aquesta, la quarta, l'hora més magazín d'un espai d'avui, dimarts 18 de novembre de 2025.
I avui al programa estem molt contents perquè ja fa molts dies que havíem quedat amb el nostre protagonista, com dèiem, del programa d'avui. Ell ens va dir, ei, jo no sé si hauré guanyat res quan vingui a l'estudi. I jo li vaig dir, no, no, és igual, has de venir aquí. I de fet, ahir que vam confirmar que vingués l'Oriol Vores, que per fi ho diem, el gran triomfador, i és així...
Les coses com són de la passada nit i dels premis, butaca, ànima, que s'han dut 7 premis, 10 nominacions, 9 possibles premis, al final 7, i dos d'ells concretament per l'Oriol Bores, aquest rubinenc que triomfa arreu i que tornarà a oferir-nos aquesta ànima que es va estrenar al Teatre Nacional de Catalunya a partir del febrer al Teatre Tivoli, que és uno de los más bonitos que hay en Barcelona,
Ay, qué cosa más grande. Però és que, a banda d'això, demà continua la seva feina amb la cubana, perquè l'amor venia en taxi. I allà el Romea està... Bueno, pues lo que es hacer un espectáculo de la cubana, que no paras tan poc, no? Fins al 15 de febrer. Súper, fira. A mí sí que te cagas energy.
Totalment amicint que te cagas, perquè el 15 de febrer acaba en la cubana, però és que el 27 de febrer és quan s'estrena, o es reestrena en aquest cas, ànima, vull dir, un no parar. I tenim la sort que avui estarem amb ell tota l'hora per explicar-nos com ha estat la cerimònia, com s'ha sentit representant Rubí. Ja ens ponem un poc a la muralla, eh?
dins del món teatral i també dels projectes. Per què no? Perquè potser hi ha alguna cosa més, i això que no tiene tiempo para nada, però vamos, alguna cosa més que estigui al cap de l'Oriol Borés. De seguida parlarem amb ell. Ja sabeu que aquí està la part tècnica i que fa que tot això funcioni és el José Malagón. Hola!
Que està a la part tècnica, com dèiem, i us acaba de saludar, i que està aquí el primer, a la ràdio, posa als carrers, fins i tot. O sigui, no vam palmar de festa amb Núriol Borés perquè no van coincidir que estaven en otros pueblos. Però si no, segur. I ara em poso un tema musical per començar. Segueix el que passa a la ciutat a Rubí al dia.
Així es diu aquesta cançó, You Keep Me Hanging On, una versió que va fer la Kim Wilde l'any 86, una dona que va fer altres temes musicals, sobretot amb Kids in America, l'any 81 es va fer coneguda, en realitat es diu Kim Smith, aquesta actriu que va néixer un dia com avui, un 18 de novembre de l'any 60 a Cheeswick, a Londres. Això vol dir que si volgués, no sé allà com tenen el tema de la seguretat social,
es podria jubilar perquè avui fa 65 anys. La sentim en aquest tema. Ha posat una cara a l'Oriolada. Li preguntarem si això ho va viure o no, aquest tipus de música així tan buitantera.
Fins demà!
Segueix el que passa a la ciutat a Rubí al dia.
Doncs arriba el moment amb aquesta música fantàstica de donar la benvinguda de veritat en directe. Ei, espérate, sempre ens passen coses aquí, Oriol. Me vas a llorar en directe? No, no, no. Jo m'emociono, però em moro de vergonya amb aquestes coses.
Oriol Budeix, què tal? Molt bé, molt bé, molt bé. Molt bon dia. Molt content i païnt encara una miqueta tot el que va passar ahir, la veritat. Vull dir que... Però bé, bé, molt content. T'he portat un butaca perquè el tinguis aquí, perquè l'ho veus. Ah, menys que no me la lleueu a casa, eh? No.
T'he portat un butaca. No es veu ara? No es veu? Podem... Pots aixecar-lo? L'aixeco? Sí. La càmera és aquella. Aquella càmera d'allà, mira, he portat un butaca. Sí. No, perquè ell quan em va trucar dient, vindràs demà, dic, sí, sí, sí, jo vinc, dic, jo no sé si guanyaré, dic, però jo vinc encantat, dic, si guanyo, et porto un butaca. I aquí l'he portat. I aquí està. I això que ell n'ha aconseguit dos...
Sí, és que m'ha fet vergonya agafar els dos i n'he agafat un només. M'ho ha dit a l'entrada, diu, és que em feia vergonya. Que humilde que és. Anà pel carrer amb els dos, m'ha fet vergonya i t'he pensat, agafo un, agafo un. Ah, però anaves pel carrer així?
Bueno, ahir, clar, va haver-hi un moment que vaig anar pel carrer amb dues butaques fins que no em van venir a buscar un cotxe i vaig poder pujar, sí, sí, va haver-hi una estoneta. Bueno, i l'estona de després de la gala que et quedes saludant la gent, doncs clar, vas carregat amb les dues butaques perquè la gent va recollint i tot, i penses, bueno, doncs clar, anaves allà. Clar. Però bé, bé, tot molt bé. Però les dues butaques de l'Oriol Borés estan bé, no? Vull dir, no és com la butaca del Pou...
No és com la butaca del Pou. Les meves, d'un moment, aguanten bé les dues. Pobra. T'he de dir que, penso, sort que això li va passar al Pou, que té el temple per solucionar una cosa així, perquè jo no sé què hagués fet. I de cop l'home tan tranquil allà... Vull dir que va fer-ho molt, molt, molt, molt, molt, molt... I ho va integrar molt bé amb el seu discurs. Molt ben integrat, molt ben integrat amb el discurs. És que, clar, és Maria Pou, també un grande...
Em va fer molta emoció, per exemple, recollir dues butaques en una gala on van fer un homenatge a Josep Maria Pou i després quan diuen els premiats Pujó va fer la foto i et veus al costat del Pou, del Jordi Bosch, jo estava allà a un costadet i pensava, clar, és que m'estic fent una foto amb aquesta gent, que forta que és la vida, o sigui, és que és molt fort tot plegat, què faig aquí?
Aquest és el primer premi que et van donar, aquest que estem veient aquí. Sí, és el de vestuari, és el primer premi. És el millor vestuari, que és un dels set premis que ha aconseguit Ànima. Recordeu que el maig l'Oriol va venir també aquí al Rubialdia a parlar precisament d'estar nominat, però amb uns premis nacionals, els premis mags. Malauradament, doncs...
No el vam guanyar, però estem supercontents perquè vam arribar a la final dels mags i vam estar entre els tres finalistes per guanyar aquell premi. Només per això, que és el que diem sempre, ahir ho vam dir molt i ho repetiré, per nosaltres el somni era fer ànima. Que aquella idea que teníem d'espectacle fos real, fos una realitat.
de cop i volta tot el que va després de nominacions ja ha sigut, vamos, una fantasia, i si a més a més hem tingut la gran sort d'acabar guanyant el premi, ja que t'ho explico, però només el poder anar a Pamplona en aquell teatre amb tots aquells nominats als mags ja va ser, de dir, què fem aquí?
Sí, sí, i no han sigut els únics premis, sinó que han arribat també d'altres. Però, clar, és que, a veure, Oriol, aquests premis als Butaca, que recordem, per si algú encara no ho sap, que es van donar ahir a Premià de Mar, en aquesta edició número 31 dels premis, són uns guardons que vota el públic. I jo crec que això, per un actor, o per un actor responsable de vestuari, director, creador en general...
ha de ser encara més important, no? Sí, és molt emocionant. La nominació ja és molt emocionant, quan saps, quan reps el mail que el comitè dels Butaca t'ha nominat, fas, ostres, que guai, perquè sí que tenen molt nom els Butaca dintre de Catalunya. I a mi em fa especial il·lusió, perquè jo, quan estudia de teatre, em comprava entrades per anar a les gales dels Premis Butaca. Jo em comprava l'entradeta i anava allà...
i veia com tota aquella gent que jo et mirava sortien a recollir premis, no? I números meravellosos com la Clara Segura i l'Albert Triola fent de patinadores russes per allà al mig, que era divertidíssim. Feien coses molt divertides. Clar, anys després està nominat en butaca, ja feia molta il·lusió, i quan a més a més veus...
que el públic t'ha votat i surts a recollir-la, clar, això és de plorar. Jo encara no m'ho crec una miqueta, ho estic acabant de pair. Sí que és veritat que amb ànima hem rebut molta estima per part del públic des del minut. Ui, ho hem agraït sempre. Fins i tot quan es va acabar, quan al Nacional estaven molt sorpresos quan fèiem funcions, perquè quan acabava la funció la porta d'actors s'omplia de gent esperant-nos a la sortida i deien al Nacional, és que això no passa sempre.
I ja rebíem tota aquesta estima i aquest carinyo de tota la gent que havia vingut a veure la funció, que es volia quedar a saludar-te després o a demanar-te una foto, que això era... que és raro, que m'estic passant això, era molt raro. Però sí que és cert que un cop va acabar el Nacional i vam seguir fent altres projectes, jo sortia de fer la marmota al Coliseum i em trobava gent que em preguntava per ànima o que em portava el llibre d'ànima perquè l'hi firmés. Vull dir que el carinyo d'ànima l'hem anat rebent
al llarg de tot l'any, fins i tot quan l'espectacle ja feia mesos que s'havia acabat, i això és una cosa molt bonica, ens quedem molt amb això. Recorda que jo et preguntava, dic, ostres, no es pot tornar a veure ànima? És que, o sigui, s'ha de poder. S'ha de poder, mira.
I allà estem. Allà estem. Però tu dius, jo encara no m'ho creia. Però i si veiem el moment del primer premi i així, per si encara no ho has vist, doncs t'ho acabes de creure. Posem-lo, posem-lo. I el premi Butaca és per Oriol Borés per Ànima.
L'actor Oriol Borés guanya el butaca pel vestuari d'ànima. Un muntatge on no només actua, també estigna l'autoria i dramaturgia, juntament amb Àca Bardagil i Víctor G. Casadamunt. El vestuari, la veritat, era una meravella. És una meravella, vestits, abrics i sabates que ens transporten a aquest Hollywood dels anys 30, amb tots els detalls molt cuidats. Ànima ja porta quatre butaques.
Hola, què tal? M'encanta perquè és com que saludo jo, saps? Bueno, és que vaig arribar allà i no sabia què dir, perquè realment... És que estava nominat amb tres vestuaristes, figurinistes, molt importants del moment, com són la Níria Tusal, el Marc Codina o la Silvia de l'Agnau, de l'Anyó, sempre dic malament el cognom i intento no dir-lo perquè... Però són meravellosos, jo els admiro moltíssim tot el que fan. Clar, és a les...
Vaig veure el que va fer la Sílvia a la tercera fuga i vaig pensar, ostres...
O sigui, la feina del Marc a la marmota va ser impecable, la feina de la Nídia al Tirano Blanc era un concepte preciós, molt ben treballat, a més amb teles com d'estanyides, era superbonic. Però sí que jo em vaig fer molt fan del que va fer la Sílvia a la tercera fuga, perquè era un vestuaric cuidadíssim, el detall, d'aquelles coses que ahir m'agraden, que dius és que no ha deixat d'apuntar de si ni l'ho. Doncs clar, era una cosa així, vaig dir que se l'emporta la Sílvia de carrera, perquè a més a més té una carrera molt més reconeguda que la meva.
Espera, anem a sentir-te una miqueta, va. Aquest vestuari no hauria sigut el mateix. A l'equip de sastreria del tren nacional, a la Miriam Conta, a la Paca, a la Rocío, a la Goretti, que és la millor sastre del món, i ens va fer unes faldilles amb 48 hores, que són un escàndol i és fantàstica. Gràcies, Goretti. Després...
a la Laura Ricard, a la Rosa Tomàs, a la Rosa Maria Canyameras, a la Montborés, a l'Edu Prat i a la Montse Ricard, per salvar-nos la vida quan les coses venien torçades. I sobretot, sobretot, sobretot, sobretot, a dues persones per sobretot, que són la Rosa Soler, que és meravellosa i es va sumar amb nosaltres a jugar a crear aquests personatges des del minut 1, gràcies Rosa, i a l'Àlex, el general Alexander Romero, que és el meu ajudant de vestuari. Fumanxú, això va per tu.
I res, gràcies per tot. Bona nit. Bé. Que vergonya m'ha fet veure això, eh? O sigui, és la primera vegada que ho veus? Sí. Sí, sí, sí, perquè normalment no m'agrada veure'm parlar, i menys quan no m'he preparat cap discurs i he d'improvisar com vaig fer ahir. Mira, vaig tenir una gran sort, que és que just dilluns passat...
Vam guanyar també un premi vestuari amb els premis de teatremusical.cat i, com que ja vaig fer la retaila d'agraïments, la portava una mica fresca al cap del dilluns passat i la vaig repetir. He de dir, i ho dic aquí, que em vaig deixar una persona molt important, que va ser l'ESPE Pasqual, que ens va venir a ajudar també, i no sé per què me la vaig deixar. Bé, perquè estava nerviós i amb tota la retaila de noms me la vaig deixar. Però, clar, és que fer un vestuari és molt complicat i el vestuari d'ànima va ser molt complicat i el vam patir molt, moltíssim. A part de perquè vam passar...
Bé, contra temps, que penso que tots els projectes passen, perquè, i també ho dic aquí, no volien que jo fes aquest vestuari. Ei, com? Des del minut 1 ningú ho veia clar, que jo fes aquest vestuari. Ningú del Nacional ho veia clar, que jo fes aquest vestuari. I sempre era un, vols dir, i si ho fa una persona que en sàpiga? I pensant, escolta, que en sàpiga què vols dir que en sàpiga? Porto fent vestuaris tota la meva vida, que tu no ho hagis vist... És un altre tema. És un altre tema.
i va ser molt dur perquè vam crear un vestuari sobretot li agraeixo molt a l'Àlex perquè vam fer molta pinya i vam treballar molt junts i vam fer moltes hores, vam fer més hores que un rellotge entràvem cada dia a les 8 del matí estàvem entrant per la porta nacional fitxant i sortíem a la una de la matinada perquè remenàvem, teníem cosíem, desmuntàvem fèiem de tot perquè vam fer molta feina perquè havíem d'economitzar molt els diners que teníem
per fer un vestuari per un musical de gran format, que són molts diners. El vestuari és fantàstic, eh? I uns colors... Estem molt contents de la feina feta i de la proposta que portava de vestuari, de com volia explicar-ho i del que vam aconseguir. Estem supercontents, però vam treballar de juny a setembre sense parar, perquè mentre es feien vacances a l'agosta es van fer vacances, l'Àlex i jo no vam fer vacances, ens vam emportar roba a casa, vam treballar sense parar.
I sí que és veritat que... Mira, crec que t'he portat el de vestuari perquè per a mi és molt significatiu per això, perquè el vam crear sota un núvol gris de pressió de no ho podreu fer, ho fareu malament, i un cop ho feu malament ho haurem de refer nosaltres perquè no ho sou. Hi havia una pressió molt gran amb això. I és com de dir, no, no, si és que quan tens clara una cosa i poses pressió, es pot fer. I és el que ha passat amb el vestuari d'ànima. I és el que passa amb la història d'ànima. També és veritat.
Absolutament. És una cosa amb la que creiem molt. Perquè encara no sàpiga a què va ànima. Per cert, que millor m'he posat aquesta samarreta especialment. Ara no sé bé. Ara. Ara es veu? Pots llegir tu la frase, Oriol?
Puedes soñar... Si puedes soñarlo, puedes hacerlo. Total. Sí. Es el Mickey Mouse y, clar, es una frase... Sí. Es una frase molt bonica. Y creo que...
Anem a diem que és certa en part, perquè sempre parlem que hi ha aquest discurs dels si vols pots, que sí que hi ha una part que és veritat, però hi ha una part que també és molt dura i té un punt tòxic, perquè no sempre és si vols pots. Hi ha molts altres factors que intervenen en això. O com el somni, com la idea del que tu vols, a mesura que vas fent passos per acostar-t'hi, es va transformant perquè vas veient
Vull dir que potser al primer moment només veus el final del camí, però a mesura que aquest camp de visió es va obrint i veus tot el que hi ha al voltant, pot ser que aquell objectiu de cop no sigui tant el que volies, que això és una cosa que també crec que ens ha passat potser a tots en algun moment en la vida. En el camp artístic ens passa molt, en plan de jo vull fer musicals, jo vull estar allà dalt fent allò.
Però clar, el camí fins a fer allò sempre és molt complicat i quan arribes a l'escenari veus totes les coses que des de la platea no veies i que et fan plantejar-te altres coses.
És un moment complicat, però ens agrada, perquè crec que, en el fons, sí que és veritat que els somnis com a motor d'un mateix, perquè tu accionis i facis coses, crec que són superimportants. Després, el que acaba passant, o cap on acabes anant, ja cadascú té el seu camí, cadascú tria les seves coses, però els somnis com a motor per iniciar un camí o una fita personal són meravellosos.
Ara estem veient unes imatges també d'ànima, precisament. Jo deia, per qui encara no sàpiga de què va, com ho explicaries ràpidament?
Així a brocha gorda. Doncs diríem que Ànima és la història d'una noia que als anys 30 decideix que no vol seguir el que està marcat a la seva vida, el que li tocaria fer com per patró, i que ella la seva passió és dibuixar i concretament donar vida als seus personatges, que els seus personatges prenguin vida. I està fascinada amb el món de l'animació, que justament als anys 30 neix, i neix amb molta força, a més a més, perquè neix en un país on...
M'estic aquí enrotllant com una persiana. Bueno, bueno, no passa nada. Està fascinada amb el món de l'animació, que néix als anys 30, i ella vol donar vida a aquests personatges i anar als estudis de Los Angeles a donar vida a aquests personatges. Un cop decideix trencar amb la seva família i marxar a Los Angeles, arriba a Los Angeles i se n'adona que... Mira, ara t'estem veient aquí. Que m'agrada aquesta americana.
Per trobar l'excel·lència. T'he tallat, digues. Arribar a Los Angeles i se n'adona que pel simple fet de ser dona no té accés a aquesta feina.
Això és com la broxa gorda d'ànima, que a partir d'aquí trobarem altres coses entremig que aniran passant. I el teu personatge que és Walter. El meu personatge és el Walter, que és molt curiós, perquè tothom ens porta cap a Disney, però sempre diem... Perquè evidentment ens centrem en un fet que és la pel·lícula de...
de la Blancaneu, perquè a nosaltres ens sembla una fita molt interessant dintre del món de l'animació, per explicar, però sí que és veritat que ens hem basat en els estudis, en tots els estudis que hi havia a l'època a Los Angeles, i la gran curiositat és que els dos jefes es deien Walter, tant els del Pajaro Loco com els de Disney, que era la gran empresa que després ha quedat, els dos es deien Walter i vam dir, doncs, escolta, s'ha de dir Walter. Perquè els altres noms, més o menys, hem anat buscant d'aquí i d'allà referències d'aquí i d'allà, però el Walter havia de ser així. Mhm.
Doncs això serà a partir del mes de febrer, el dia 27. Exacte. Però tu m'has dit que demà ja estàs treballant. Ara mateix. Quan tu salgues d'aquí un poc. Sí, perquè refer ànima és molta feina, és un musical que la gent es pensa que ja està fet i pim-pam, però no. Estem fent moltíssima feina. Si no l'han vist, veurà un espectacle meravellós, perquè ens hi deixarem la pell perquè ho sigui.
I la gent que ho hagi vist al Nacional, crec que veurà l'ànima que va veure al Nacional, perquè l'essència serà la mateixa, però hi ha canvis. Passem d'un escenari de 20 metres de boca a un escenari d'11 metres de boca, aleshores hem de treballar per fer aquesta adaptació de l'escenografia...
estem retallant l'espectacle, el Nacional durava quasi tres hores, ara volem que en duri dos i quart, dos i vint... No es feia llarg, eh? Això és una cosa que ens diu tothom i ens fa molt feliços, però sí que és veritat que hi ha coses tècniques de passada, de passada d'actors i de tècnics, que un cop passes a l'empresa privada i no saps a l'altre públic, has d'intentar ajustar timings de coses...
i per tant hem de fer que l'espectacle es concentri i estem fent molta feina amb els compositors, un altre cop, amb el Víctor, amb la Blanca, amb el Marc, per tornar a compactar coses que sigui més curtet. De fet, ahir vam ensenyar una cançó a uns companys i vam dir, ostres, que xula, perquè té tot el que havia de ser, no trobes a faltar res i dures cinc minuts menys i penses, és que hem d'anar fent coses d'aquestes.
i de cop hi ha coses que són més trepidants i més xules. Al vestuari refem molta cosa, perquè sí que hi ha una part de vestuari que la vam llogar a peris,
a Madrid, que llogava un bastoni per 20 funcions, em sortia a compte per fer un mes de 20 funcions, estem refent coses, per tant jo ara me'n vaig a triar teles, a fer, a prendre vides, a comprar coses per internet que arriben i les hem d'adaptar, vull dir que estem refent moltes, moltes, moltes coses. Hi ha molta, molta, molta feina, a tenir a punt per allà, perquè a més a més ara de seguida ve el mes de desembre, que és un mes meravellós, que a partir de mig mes tothom es paralitza i no pots fer feina perquè són vacances de Nadal,
Només hi ha sopers d'empresa. Sopers d'empresa, i compres, i compromisos familiars, que és meravellós, però clar, a l'hora d'anar en un projecte et frena molt, i a més a més, en el meu cas, que estic fent funció, ja m'instal·lo el Romea i no em veuen fins al 6 de gener, és així. I...
I clar, a partir del 19 de gener comencem assajos, i pel 19 de gener ha d'estar tot, perquè tindrem un mes per assajar, i això és molt poc, a més hi ha canvis del repartiment d'ànima, hi ha entre gent nova, vull dir que hem de tenir-ho tot molt preparat perquè el primer dia d'assaig estigui tot en ordre i la gent pugui anar al màxim a cara barraca.
Sí, una mica t'agrada l'adrenalina, no? Com deies el discurs, uns dies abans necessitàvem no sé què, ja ens van salvar la vida. A mi m'agradaria que m'expliquessis l'amont en què et va ajudar concretament, perquè com que s'han donat tanta gent... Sí, jo tinc una família que es volca el 2.000% amb el que faig. I sempre ho dic, que jo em puc dedicar a ser actor...
Perquè tinc una família que em dóna molt suport a darrere. Malauradament, al món del teatre, o ets una megaestrella, que estàs mega consagrat, i fas tele, fas cine, i tens aquest bagatge que no cal que et moguis perquè ja et truquen per fer les coses, o t'has de buscar molt la vida. Molt, molt, molt. I jo tinc una família que, gràcies a Déu...
es bolquen, però d'una forma molt, molt, molt forta. I concretament la meva germana Mon, el meu cunyat, l'Edu i la meva mare, a la que jo dic vull fer això, ells ja estan traient la màquina de cosir o estan carregant algú al cotxe o m'estan ajudant amb el que faci falta. Vull dir, sense ells aquesta butaca no estaria aquí. I amb el Nacional vam tenir molts problemes amb un vestuari que vam encarregar un taller de Madrid,
que va arribar molt mal cosit, va arribar del revés, les mides no quadraven, les mànigues passaven un pam... I aquí, mi germana Mont va haver de córrer, ajudar a descosir juntament amb mi mare, i amb la Rosa Tomàs, que també és d'aquí Rubí, amb la meva teta Laura... Van córrer totes, totes, totes. I la Rosa Maria Canyameres, que també és d'aquí de Rubí, que és una sestra meravellosa,
i ens van venir a salvar, i a refer, i a planxar, i a descosir, i llavors m'agafava el cotxe i anava a buscar la Rosa Maria, la volia anar a buscar a Sant Cugat, perquè ella viu a Sant Cugat, i la portava al Nacional, i van estar allà remant a tope. O sigui, aquest premi és més rubinenca, no només teu, eh? Màxim, o sigui, aquest premi és meu i de totes les rubinenques que m'han ajudat a tirar-ho endavant.
Mira, parlaves de refer aquest espectacle, el Tivoli. Jo abans deia, faig un incís, faig com tu, que també m'he boll, eh? El Tivoli és un dels teatres més macos que jo conec. No sé si per tu és el més maco o no. Per mi és el més maco de Barcelona. El millor. El millor, amb diferència.
també tinc la gran sort que me'l sento molt a casa meva, perquè hi he estat molt al Tívoli. Jo ho vaig trepitjar per primer cop amb Campananes de Boda, que va ser el primer espectacle que vaig fer, que amb la tutoria vaig estar un any vivint al Tívoli. Vivint vol dir que crec que tenia més coses al camerino del Tívoli que al meu pis de Barcelona. Jo sempre surto en canvi de mudances al camerino, perquè em parlo de coses.
I després vaig tenir la gran sort de fer-li la jaula, que també m'estaré sis mesos, amb el cantant dos sis mesos. Vull dir, ja te'l coneixes i és casa. I apareix preciós. Aquella platea és, entres allà i és preciós. També et diré que ara des de la part de productor, perquè ara sóc productor, veig el número de botes que hem d'omplir perquè l'espectacle surti rentable i ja fa una mica més de llullo, fas... Però segueix sent molt bonic. Sí, sí, sí, sí.
Jo deia, heu hagut de refer per poder encabir aquest espectacle. Ara ja m'ho voy a tirar a la piscina total. O sigui, una versió més reduïda d'anima a Rubí? Sí, clar, per nosaltres...
Nosaltres en aportem un bombardeo. És veritat que ara ens hem trobat amb una part molt interessant del puzzle, que és que ara, perquè Ànima pogués sortir del Nacional, ens hem hagut de fer productors i hem hagut de crear una companyia. Aleshores, te n'adones que molts cops no fas espectacles per guanyar diners, els fas per no perdre'ls, que això és molt fort. Aleshores, moure un espectacle d'Ànima de Barcelona Rubí són molts diners. Si tu aconsegueixes que...
portant l'un d'un cop a l'altre, tu no perds diners, és factible. Ja no guanyar-ne, perquè ja com a productor no penses en guanyar diners, penses en que l'espectacle no el perdi, per no haver-los de posar de la teva butxaca. Sí que és veritat que fer aquest tipus de bolos o de sortides amb espectacles tan, tan, tan, tan grans, o t'assegures que la gent del poble és una gent que va al teatre i l'ompliran i faràs tres funcions i tindràs mínim un 70% d'aforament...
o no t'ho pots plantejar. Aleshores, ostres, a Rubí, jo crec que tenim un teatre meravellós i una programació fantàstica, però he de dir que els cops que he anat al teatre he vist la sala, a vegades, almenys al 50%. I fa molta pena, perquè dius, ostres, tenim un teatre molt xulo, i la programació que es fa és molt potent, venen espectacles molt, molt, molt, molt xulos. Tant, tant, tant, hi ha alguna cosa copeta, i jo soc molt feliç quan veig una història amb la sala plena. Sí, sí, que sí, penso que va estar ple, bien, fantàstic.
Fantàstic. També deixo anar que a la sala una reformeta no li aniria malament, així. Lo dejo. Bueno, està bé que vinguis també a parlar de com està, diguem, l'escenari principal de Rubí, tot i que ara tindrem el casino. Bueno, això em fa moltíssima il·lusió. Això em fa molta il·lusió, perquè a més el teu al costat de casa és un equipament cultural que em fa molta, molta, molta il·lusió, que jo espero i desitjo, perquè seré passat i presentaré el projecte, a mi m'agradaria molt presentar un musical de petit format al casino,
que fa molt temps que el tinc pensat al cap, he d'acabar d'ajustar coses...
M'agradaria molt fer un musical, i m'agradaria molt fer una cosa, que ho hem parlat 50.000 vegades, però per agenda no ens trobem, però està parlat, i ens hem dit que sí que ho volem fer, fer un concert amb el Rubén Juster. Em faria molta il·lusió això, molta, molta. I a sumar-li també el Víctor Fernández, que és un altre actor meravellós de musicals que està fent Bocófuma Ramona a Madrid, i montar-nos un concert als tres així divertit, de coses xules, i una cosa desenfada al casino, m'agradaria moltíssim, moltíssim. Hem de quadrar agendes.
I que ens ho deixin fer, també, perquè jo no pot suposar que ens ho deixaran fer, però m'agradaria molt. Aquestes dues coses em farien molta il·lusió. Jo recordo que t'ho vaig a migdí, una cosa així, en plan els actors de musicals de Rubí, fer alguna cosa junts, i el mes passat vaig parlar amb el Rubén i no em va voler dir res concret. Sempre que ens trobem, hem de fer un concert, però és com molt de forma desenfadada, no ens hem assentat a parlar-ho allò seriosament.
Però jo dic que a mi m'agradaria molt fer un concert amb el Rubén. M'encantaria. M'encantaria perquè, a més a més, no hem coincidit mai treballant en cap projecte. Ens hem anat creuant. Bé, en algun projecte que estava un, després va estar l'altre, però diguem que junts no. Junts no, no hem coincidit. Amb el Víctor sí que he coincidit més. He fet el Cantando i la Jaula amb ell i de producers vaig fer amb el Víctor. Sí, amb el Víctor sí que he coincidit més, però amb el Rubén no. Ostres, crec que tenim dos rubinencs molt meravellosos.
que ho estan triomfant a la Gran Via de Madrid fent musicals meravellosos. A més, la carrera que porta el Rubén és espectacular. Seria molt xulo poder fer un concertet, un cop de setmana. Tres funcions, els tres allà, per fer una cosa divertida. Un dilluns, que no hi ha funció. O, per exemple, un dilluns que no hi ha funció, que també ens agrada. El dia de descans, què fas amb un concert a Rubén? Clar, t'imagines?
Jo a Madrid ho feia, em feia la jaula de les loques de dimarts a diumenge, i el dilluns em vaig muntar un musical de petit format, que era un dia qualquera, i el feia. Fins i tot el dia de descans ens anàvem a cantar, a fer un musical.
Per cert, quan aniràs a veure el Rubén fent d'afegir? Doncs em moro de ganes de veure-ho, perquè estic veient imatges i em sembla espectacular tot el que ha fet. Perquè, a més a més, la sonografia de l'Oliver és del David Pizarro, que és el mateix que ha fet la sonografia d'ànima. I clar, hi vaig el Rubén caracteritzat amb aquella barba i tot allò, que fa aquella angonieta. Penso que ha d'estar tan divertit fent el Feig. És que és un personatge meravellós, també. És que és un bombó de personatge. Penso que el Rubén el farà tan bé.
que estic desitjant allò, buscar un dimarts, perquè com que tinc la gran sort que tinc els dilluns i els dimarts lliures, entre cometes, moltes cometes, eh? Sí, sí. Llibre vull dir que no he d'anar romper a la meva funció. Tinc 50.000 altres coses. Però estic intentant fer-me un forat per anar a Madrid a veure'l. Tinc pendent veure'l amb ell, els Miserables, i repetir Book of Mormon perquè no hi ha vist ni el Bichorn, ni l'Albert Bollea, que no és d'arribar, però és un amic meu que també ha entratat a la producció, que també ho tinc pendent d'anar a veure'l.
Doncs en mirarem si sorgeix aquesta cita triple cultural aquí a la ciutat. I si fos el casino ja seria la bomba. Si surt et trucarem i t'ho vindrem a explicar aquí en primícia. Home, aquí els tres, que els tres heu passat per aquest programa.
parlant dels vostres respectius projectes. Abans de parlar, perquè a lo tonto, lo tonto, ens queden 17 minuts. Jo m'enrotllo com una persiana, ja t'he dit sempre. Anem a veure, m'agradaria, José, veure el segon premi que vas recollir, encara que no l'hagis portat, el d'actor.
Oriol Borés, ànima. És que no m'esperava així ni mica. Necessites algú que t'ajudi a arribar, perquè estàs com...
Em van empuixar, em van empuixar. El Víctor em va aixecar i em va empuixar, i la Paula em va empuixar per l'esquena. I no va aconseguir-ho, malgrat ser una gran dibuixant, un projecte molt personal que aquesta nit està sent reconegut. Aquest era el premi que, doncs, tenia dues nominacions, però que només podia guanyar un. Sí, i aquí va ser molt... Va ser una mica agradols, perquè clar... Perdoneu, això sí que no m'esperava en absolut.
Voldria compartir aquest premi amb el Roc Bernadí, que és meravellós, i vaig tenir la gran sort de veure'l cada nit fent el Phil Connors i deixant-s'hi la pell, i era un paper complicadíssim, i el Roc feia que semblés la cosa més fàcil del món, i era espectacular. O sigui que Roc, dos potes d'aquest butà que són per tu, seguríssim.
I l'altra meitat d'aquest butaca és per al meu germà, el meu amic, el meu company de batalles, en Víctor Gómez, que era meravellós compartir escenari amb ell. Per mi és... Bueno, ho és tot. El Víctor m'aguanta totes les neures que tinc, que en tinc moltes, i amb el Walter me'n va aguantar moltes. I també a la gana roda, que juntament amb el Víctor em van ajudar que aquest personatge tingués forma i tingués vida.
No va ser fàcil, perquè com heu pogut compromar, doncs estava bastantes potes del musical i anava movent entre el vestuari i... Oriol, deia, està clar, aquest premi... Només va ser com a netos per a la... Realment tenia molt colla avall que el guanyaria el rock, perquè...
Crec que el que agafa el rock amb el Phil Connors era molt difícil. No ho crec, ho sé, perquè a més a més jo feia d'alternant del rock... Clar, tu estaves també... Clar, jo feia entrar una o dues funcions setmanals de Phil Connors i sé que el que feia el rock era molt difícil. I veies el rock i semblava la cosa més fàcil del món. Quan veus que un actor fa una cosa tan complicada, tan fàcil, és molt virtuós. I el rock és molt virtuós. Entenia que...
que era per ell, ho entenia, que era per ell. I la sorpresa va ser quan van dir el meu nom. I has vist la prima cara que no l'havia vista? És que clar, és que no m'esperava en absolut. Va fer molta gràcia també que he vist la Clara Casals, que és la coreografa d'ànima, que anava saltant per darrere, que anava saltant i cridant, pobreta meva.
Em va fer molta il·lusió, perquè en part també és com un doble reconeixement pel Walter, que va ser un personatge, però també jo també vaig fer aquest Phil Connors i aquest mini reconeixement. I em va fer molta il·lusió també perquè tots els actors tenim les nostres feridetes i jo suposo que porto molts anys fent de cover...
I això és una cosa que és molt agraïta i molt xulo, però també té una part molt dura, que és que mai tens el reconeixement. Sempre se't valora perquè estàs previngut i sempre surts quan et toca, perquè fas funcions, perquè el titular pugui descansar. I, a més a més, quan hi ha un altabaix, estàs preparat per sortir i que l'espectacle no se'n ressenteixi. I són uns papers superimportants dins d'una producció. I estan superpoc valorats els covers. Molt, molt, molt pocs. I són meravellosos.
Són imprescindibles. Són imprescindibles i, a més a més, dir a tothom, i ho dic ben fort, si mai no veieu un musical i veieu el cover, no esteu veient una opció més dolenta que la del titular. N'esteu veient una opció diferent. Però normalment els covers no són més dolents que els titulars. Són igual de bons. Senzillament que per...
A, B, el que sigui, s'ha triat que la titularitat la tingui aquella persona, però quan es busca un cover es busca amb lupa, es busca amb lupa, i busques una persona, i us ho dic jo, que he estat a l'altra banda de buscant covers, que sigui impecable amb tot el que fa. I aleshores, de cop i volta, estar nominat ja em feia molta il·lusió, poder-lo guanyar millor actor me'n va fer molta també per una mica posar una mica de...
un pagat, una tirit en aquesta ferideta que portem als covers a vegades d'haver estat sempre com una mica a l'ombra dels personatges. No diré qui, però jo he vist algun espectacle amb cover i he vist algun espectacle amb, diguem, titular i el cover ha guanyat, eh?
Però no puedo decir nomes porque queda feo. És que a vegades passa, vull dir que quan veus un cover... Jo sempre dic, a no ser que te'n vagis a Londres o a Brot, vull veure la Pati Lupón, perquè ets superfan. Home, tu diràs, me pago un viatge. Ja et surt la cover i fas, hòstia, vull veure la Pati Lupón, no vull que surti la cover. Si vas a veure Jason Donovan i no et surt el Jason Donovan. Home, què és això? I aquí entenc que et passi això. Aleshores, doncs...
Tens dues opcions com a espectador. A dir, no, no, jo he vingut a veure aquesta persona, en canvi, amb l'entrada de dia, o em tornarem els diners, o donar una oportunitat a tota la persona que sortirà a l'escenari i es deixarà la pell per fer aquell paper. Pots prendre els dos camins. Els dos estan perfectament bé, eh? No és que un estigui millor que l'altre. Però, bueno, que no pots entrar en un espectacle renegant que estàs veient el cover. O quan vaig a Londres i veig un musical que no conec la titular, però em surt la cover, doncs ja penso que és meravellós perquè és una opció fantàstica i ho fan espectacular.
Doncs ara anem a parlar, perquè ens queden 11 minuts, anem a parlar del que estàs fent ara, no només la feina darrera d'ànima, que també l'estàs fent, sinó la que podem veure la resta dels mortals. O sigui que podem anar al Romea a veure un espectacle de la Cubana, que això ja sabeu el que significa també, que es diu L'amor venia en taxi. Taxi! Taxi! Taxi!
Com dèiem, fins al 15 de febrer, això m'ho ha confirmat el Pol, o sigui, està claríssim, tot i que no sé si ara mateix es poden comprar amb totes fins a llavors, però que sapigueu, i això ho hem de dir ben clar, que aquest espectacle s'acaba el 15 de febrer.
s'acaba el 15 de febrer. O sigui, no es pot prorrogar. És molt, molt, molt, molt difícil. Per començar, perquè a l'edat final ens hem posat àriba per poder enllaçar una cosa amb l'altra, per tant, si segueix, jo ho dic molt difícil. Però no, fins al 15 de febrer, el Romea. A més a més, el Romea és un teatre molt bonic de Barcelona, històric, preciós, i a més a més té una cosa molt peculiar, que és que l'aforament no és tan gran com el d'un tiboli, per exemple. Per tant...
Si us volen veure, jo recomanaria a la gent que no perdi el temps i que s'afanyi a buscar les entrades, perquè l'aforament és més limitat, ni en menys, i clar, la Cubana és una marca que és ben sola, forma part de la història teatral del nostre país, tothom ho coneix, i aleshores l'acollida està sent molt bona, la veritat, i estem tenint ple pràcticament cada dia. Per tant, si surten entrades i us ho voleu veure, dos recomanacions, intenteu que siguin a platea,
Jo recomano que siguin a platea. Perquè feu sortir o perquè regaleu alguna cosa? Jo recomano que siguin a platea. No és l'espectacle de la cubana on hi ha més participació. Perquè a mi una vegada em vas trobar l'escenari i ara no em preguntes qui espectacle ho feia. Jo crec que hacies de llamar d'honor, poden ser en campanades. No. Mira, mira. Ja recordo, ja recordo. Vam fer gente bien. Tu no vas pujar a mi a fer els mobles de gente bien? Que vaig posar un mono negre.
Jo crec que sí que va ser gente bien. A mi em sona, em sona. Crec que va ser gente bien, sí. Aquí això no passa. Em queda un trauma, això no me'n recordo. Aquí això no passa, aquí això no passa. Perquè en aquest espectacle hi ha poca participació del públic, tot i que el públic és un element molt important i molt actiu de l'espectacle.
és una mica diferent dels espectacles de la Cubana. I agafa un punt, jo diria que nostàlgic, i un punt costumbrista, molt xulo. Per mi se m'acosta més a veure uns capítols de les Tres Gines Seguits,
T'ho anava a dir, a més, les fotos de promoció que feu, tots sortiu fent el pallasso, que ja és un poco cubana. És curiós, perquè les fotos de promoció sortim aquí amb aquests looks grocs molt forts, que no tenen res a veure amb l'estètica de l'espectacle. No, no, no, res. I a més, et dic una cosa, el groc i el teatre, como que...
És curiós perquè a la cubana el groc el tenen superintegrat i ells sempre expliquen que amb Cegada d'Amor vam fer totes les promocions de groc i va ser l'espectacle que ha tingut més èxit dels que han fet. El groc a la cubana porta sort. No es pot entendre la cubana sense el color groc. També és veritat. A mi Cegada d'Amor potser és un dels que més m'agrada. És meravellós. I el meu preferit sempre serà com el coco negro.
Ja, però... I ara tinc la sort d'estar compartint l'escenari amb la Navarra Xina, que és Estrellita. Estrellita. Jo sóc fan de la Covara, jo i el Víctor Gómez també, que estem allà, som superfans, i no parem de preguntar-li coses, i l'Anna ens ho explica tot, de com va fer això, com va fer l'altre, com va crear el personatge, és meravellós. Poder compartir l'escenari amb ella i després que t'expliqui històries de com construeix una cosa i l'altra. És molt guai.
Allà, en aquest espectacle, se situa l'any 59, estem al franquisme i amb una companyia de teatre amateurs, que fa precisament aquest espectacle. Exacte. I a partir d'aquí anem veient com passen, diguem, les setmanes d'assajos amb totes les històries dels components de la companyia. No sé si més o menys ho he explicat. És això, exactament. Vas veient cada escena, o sigui, les escenes passen un dimarts de cada mes. Cada escena és un mes diferent. Perquè, a veure, és com aquesta companyia...
triar l'obra de teatre fins que arriba el dia de l'estrena, com fan tot aquest procés. I és un homenatge a totes les companyies de teatre amateur de tot Catalunya, que n'hi ha moltes, i això jo penso que és un molt bon símptoma de bona salut del teatre, perquè per mi el motor del teatre a Catalunya no són les grans productores, són les companyies de teatre amateur que hi ha al llarg de tot el país, que són fantàstiques.
I crec que tota la gent que hagi viscut alguna experiència similar amb algun grup de teatre hi trobarà moltes coses que connectarà moltíssim, perquè és que ho veurà, no vull fer cap espòiler, però jo, per exemple, penso en la gent del Casal Popular d'Aquí Rubí,
que fan aquells pastorets que m'inserven meravellosos, perquè són els que he viscut sempre jo i m'encanten, però és clar, fem un homenatge a tot això, tota aquesta gent que hagi participat activament a l'entitat, si venen a veure l'amor venia en taxi, jo crec que es veuran emmirellats en moltes coses, en moltes coses del que fem. Vaig anar el diumenge a veure la trilogia aquesta del lliure de...
No la vaig poder veure sencera perquè no hi havia entrades per als Miserables, però sí que vaig veure Càndid o l'optimisme i les penes del jove Werther. I quan hi havia una parella que va arribar i que tenia entrades per veure als Miserables, jo estic esperant a veure si me cuelen.
No va, si hi ha el cas. I resulta que li dic, i què has vist últimament que t'hagi agradat? Diu, la veritat és que, i t'ho juro que això és veritat, bueno, tot el que dic és veritat, però, què has vist últimament? Diu, no ho sé, és que hi ha poca cosa, eh? Diu, però la cubana és espectacular. A més, jo havia fet teatre amateur
I em va encantar. T'ho juro, eh? És que ens passa molt, eh? Vull dir que surts de fer funció, i si algú et reconeix, perquè l'altra cosa és que tu surts d'aquell teatre, i a mi una de les coses que m'agrada de la Comana és que surto i ningú et reconeix, perquè surts fet un quadre a l'escenari, llavors quan surts de roba normal... La Comana, l'únic que té és que quan surts, surts guapo. Quan surts de normal, surts guapo, només pots camillorar. Però si algú et reconeix, et diuen, ostres, és que a mi em va passar això, o a mi em va passar amb el personatge que faig jo, que diuen, és que jo vaig conèixer un noi que era el personatge que fas...
La gent empatitza moltíssim amb aquestes coses. Moltíssim. I és molt emocionant que dius que bé que cadascú es vegi el seu trosset de mirall. Això és superbonic. Jo aniré aquesta setmana, encara no t'he vist, però m'han dit que fas un personatge que porta alguns amors. T'he de dir que és un regal que va fer.
És un regal que m'ha fet el Jordi Milán. Quan em va explicar el personatge vaig pensar... A bodes em convides, saps? És que clar, és... M'ho passo molt bé. És molt cansat de fer, perquè són dues hores i mitja d'espectacle sense parar, que aquí em fa molta gràcia quan els explico als meus amics. Dic, són dues hores sense parar, eh? I diuen, oh, dues hores sense parar. Dic, escolta, un momentet. Dic, tu quan vas al cinema a veure el Seller dels Anillos, no fas el fullós d'ara sense parar?
I és exactament el mateix. O les meves amigues, clar, diuen, anem a veure Wicked. Wicked són 3 hores, guapa, i no dius 3 hores sense parar. Doncs això són 2 hores i mitja sense parar. Jo aviso, perquè... I aviso només pel fet que, clar... És que, bueno, ho dic perquè la gent està acostumada que hi ha entreacte al teatre. I com que hi ha aquest acostum, i nosaltres ens el saltem, a la que la treus ja és la gran cosa. Dius, bueno, perdona, un momentet.
Tens tota la raó. Ara que s'estrenarà Wicked 2, al cinema, a més a més... Estarem tres hores al cine sense aixecar-nos per anar al lavabo perquè volem veure Wicked 2. Mira, igual que la Gala van dir, jo em sento jove anant al TNC, que a mi em passa igual, saps? La Glòria va dir això.
Clar, també és veritat que si has d'anar al lavabo i tens certa edat i no te'n pots aguantar, no tenir la pausa, saps què et vull dir? També és una cosa que ens passa a la Cubana. El públic que tenim a la Cubana ara també et sentirà jove si vens el Romea. Són meravelloses, perquè són les tarzines catalanes que ens venen a veure.
I són fantàstiques, però sí que és veritat que hi ha un punt de l'obra en què la gent es comença a aixecar per anar al lavabo. A més, és molt divertit, perquè, com a bon espectacle de la Cubana, no només fan servir l'escenari, l'escenari és tot el teatre. Vull dir, jo em passo totes les dues hores i mitja corrent pel teatre, i quan et trobes una persona que vol anar al lavabo, esquiva-la. Perquè, clar, ella decideix anar al lavabo i per molt que tu entris amb la teva rèplica, te la creus pel mig i li dius, hola, i segueixes amb el que has de seguir fent.
Però encara em sembla molt més divertit i molt més autèntic tot plegat. Vull dir que crec que, a més a més, amb l'espectacle s'integra molt bé que passin aquestes coses. Però sí, sí, t'hi trobes, t'hi trobes. Oh, senyores, que volen anar a la veu i apareixen pel camerino. Dius, no, senyora, anem cap allà. Anem cap allà, que això és el camerino, que ens estem canviant.
Boníssim. Escolta, s'està acabant el temps, però només recordar, si us plau, que la Cubana només la podreu veure, en aquest cas, el Romea, fins al 15 de febrer, però que teniu també funció de capdany. Com es viu des de l'escenari una funció d'aquestes? Jo t'he de dir que els capdany amb la Cubana són el millor plan que podeu fer.
Per mi és el millor plan com a actor, eh? I mira que és una funció que és complicada perquè fas tota la funció de l'amor venir en taxi i, a més a més, comencem, que ja estem començant ara, a preparar shows extras per després. O sigui, fas com dos espectacles. I, a més a més, a la Cubana, clar, és allò que dius, no reparen en gastos. O sigui, jo l'últim cap d'any que vaig fer amb la Cubana, recordo que baixàvem de l'escenari, baixàvem al...
a la platea, i havíem tirat tants cabuquis que jo enfonsava el peu en confeti, o sigui, tenia confeti fins al turmell, o sigui, allò era un gasto de vinga, serpentines, confeti, globus, festa, que era un no parar, allò era un no parar. I a més fem números emblemàtics de la Cubana, fem números així nostàlgics, coplets, coses molt cabreteres. Et diria números, però els estem acabant de triar, no els tenim encara, però serà divertit. És un bon pla de cap d'any, jo trobo.
Sí, sí, però heu de córrer, eh? Perquè queden sis entrades, literalment, a platea. Ah, sí, eh? I després hi ha alguna coseta, primer anfiteatre, segon anfiteatre, però, vamos, que si les cuento no sé si lleguen a 30 o 40. Vaja. O sea que... Sí, sí, és que és un bon plan, és un bon plan.
Doncs Oriol, no sé si t'ho he dit, perquè com que t'ho he dit abans a l'entrada i aquí al programa, no ho sé, moltes felicitats dels Premis Butacà. Moltes gràcies. Per ànima, per la teva feina amb la Cubana, per poder tornar a mostrar aquesta història tan maca que ens explica l'espectacle que es va poder veure al TNC a partir del 27 de febrer al Tivoli. Ja m'invitaràs, eh?
Sí, i tant. I després ja un altre dia, perquè ja no tenemos tiempo, ens explicaràs més projectes. Perfecte. M'he quedat per preguntar per acústic Broadway si era una cosa... Te'n recordes, això? Fa uns anys. El recordem molt, l'acústic. El vam estrenar al pati de casa. Sempre diem que el volem tornar a fer. Sempre diem que el volem tornar a fer, però ara mateix les agendes van una mica disparades. Doncs un dia véns amb el Víctor. Que vagi molt bé. Gràcies. Gràcies. We are the champions.