Rubí al dia amb Lídia Martín. Hola, què tal? Molt bon dia. Pràcticament nou, els minuts que passen de les 11 del matí. Ja sabeu que esteu sentint el Rubí al dia, un programa que comencem a les 8 en punt amb la Pamela Martínez, que us porta tota la informació de la ciutat fins que arriben les 10. I fem en relleu de presentadores, el primer relleu amb la Belén Tiernoch,
que es posa al cap davant de la tertúlia i després arriba la informació actualitzada de la mà de la Patri Diaz. I ara comença aquesta, la quarta, l'hora més magazín d'un espai d'avui dilluns, 3 de novembre de 2025.
I avui al programa parlarem d'una autora d'aquí, de la ciutat, que ens acaba de dir que és la primera vegada que ve a la ràdio, però ja té més d'una novel·la publicada. Estem parlant de la Gisela Morós, que ens ve a presentar Vivo en tu mirada, una novel·la romàntica que de seguida...
Doncs ens explicarà més o menys com li ha sorgit la idea. Ja sabeu que no ens agrada fer espòilers perquè després no hi ha l'emoció de llegir-se aquest llibre. De fet, també es presentarà no només aquí a la ràdio, que tenim la sort que ens visiti aquí a l'estudi, sinó que el dia 6 al Dori de Sant Jordi Parc hi haurà una presentació molt especial amb col·legues també coneguts d'aquí. Una salutació, Edgar. Ara ho comentarem tot plegat.
Perquè, sí, ja saps qui és, oi que sí? José, ja saps de qui estem parlant. Hola, José. I el José ja sabeu que és el nostre Benjamín de la ràdio, que arriba quan els carrers encara no s'han posat. De fet, l'ajuda una mica. Després entra la ràdio i ja es converteix en l'amo... Toma, ja! Sí, sí, l'amo del castell des de les 8 del matí en directe i fins que el deixen marxar. Ah, sí, literalmente hablando.
Doncs avui, dilluns, a banda de parlar de literatura i d'autors d'aquí de la ciutat, recordem que tenim invitacions per fer cultura a la ciutat i un telèfon de contacte. Moltíssimes gràcies. Penélope, tu vas gratis. Tu vas a la sala, et deixaran entrar, vamos, i es quedaran de pasta de moniato. Mira, mai faig servir aquesta expressió, ara està un poco ya passada de día.
Bé, en tot cas, 93-588-5960, si voleu unes invitacions per veure la pel·lícula Sorda, que ens arribarà aquest divendres a les 8 del vespre al Teatre Municipal La Sala dins del cicle de cinema Gaudí. I a banda d'això, al cap de setmana, de fet aquí al programa en parlarem el dijous, si no passa res, també ens arribarà una proposta familiar, Hotel Bocarest, un espectacle...
que ja sabeu que és la xarxa, el programa aquí a la ciutat. Però com és dilluns, tenim els nostres experts que ens visiten. Atenció, guionistes, que aquí hi ha pel·lícula. Hombre, pel·lícula i tema. Perquè parlarem, d'una banda, amb el Víctor Pérez de la sèrie, ja sabeu, que és el responsable d'aquest programa de sèrie que s'emet els dijous aquí a la ràdio. Parlarem de l'últim capítol ja de... ¡Ay, qué cosa más grande!
Váis a ver cómo nos vamos a reír, a divertir. Sí, no sé
si amb ell li va fer tanta gràcia, però al final, mira, estamos aquí para pasar el rato, no? I clar, si t'agafes el micro així en plan Julio Iglesias, t'hem de fer la broma. Avui no sé què haurà preparat el Víctor, si vindrà Molleres de Sol, si vindrà refredat o amb la samarretta del Barça. No tinc ni idea de què ha fet tampoc el futbol, per cert.
Però sí, solo asesinatos en el edificio, doncs ha arribat al final i en parlarem de què li ha semblat aquesta cinquena temporada. Igual que ens ha dit que vol comentar The Walking Dead, que dices, bueno, esto ya es un poco viejuno, eh? Yo lo del moniato también, antiguo, eh? Pero The Walking Dead, dé unido.
Bé, en parlarem d'això, i amb el Jacint Furnol ja sabeu que feu un repàs d'algunes de les estrenes de la setmana passada, i parlarem de què li ha semblat Recient Nacides i una altra pel·lícula, The Mastermind. Tot això fins que sigui al migdia i torni de nou la informació, ja sabeu que continua la programació de Ràdio Rubí. I avui estic molt contenta, no me'n recordava fins que acabo de mirar l'escaleta, d'aquí anàvem a començar. A veure, és una efemèride triste, però la cançó està molt bé.
Segueix el que passa a la ciutat a Rubí al dia.
Fins demà!
Gràcies, Michael. Rock with you, un tema de l'any 79, que està inclòs dins d'un disc fantàstic que es diu Off the Wall, i que volem recordar avui perquè, malauradament, un dia com avui, un 3 de novembre, però de l'any passat, ha passat només un any, ens va deixar Quincy Delight Jones Jr., més conegut per Quincy Jones, un senyor que, a banda de tocar instruments com el trombone,
Com el trombó, també va ser director d'orquestra, va ser productor, arreglista, entre d'altres va treballar en mites com Frank Sinatra o el mateix Michael Jackson. En tres dels seus àlbums més coneguts sempre es diu, o es parla de thriller, però també va estar molt al darrere d'Off the Wall o dels discos Bad. I avui, per recordar que fa un any que ens va deixar, va ser, com dèiem, un 3 de novembre de l'any passat a Bel-Air, a Los Angeles, sentim aquest tema Rock With You que pertany a l'àlbum Off the
Gràcies.
Segueix el que passa a la ciutat a Rubí al dia.
Com us dèiem, avui volem parlar de cultura i ho fem amb una autora d'aquí de la ciutat que ens ve a presentar un llibre i no és nova en aquestes tasques perquè la Gisela Morós ens porta vivo en tu mirada però no és el primer llibre ni molt menys que presenta i que publica dins del que a ella li agrada anomenar la novel·la romàntica.
que de vegades, perdoneu per l'expressió, però pot ser un gènere una mica denostat. Ara li preguntem si s'ha trobat amb aquesta circumstància o no, perquè la tenim aquí a l'estudi. Com dèiem, no és la primera vegada que presenta un llibre, però sí que és la primera vegada que trepitja els estudis d'aquí de Ràdio Rubí. Giselle, què tal? Hola, bon dia. Bon dia. Com estàs? Molt bé. Sí, sí, molt contenta d'estar aquí.
I estàs nerviosa per estar a la ràdio o no? Molt. Perquè jo et veig molt calmada, m'ha dit, estic molt nerviosa, no ho noto. No, no, estic nerviosa, sí, sempre que es tracta de parlar així una miqueta més d'una persona em poso molt nerviosa, sí.
Clar, no és el mateix escriure, que estàs tu sola, ara parlarem una mica del procés creatiu tot plegat, que després està el fet de parlar del teu llibre, amb aquesta famosa frase que es va fer coneguda, vengo a hablar de mi libro, has de vendre aquesta tasca cultural que has fet, en aquest cas, vivo en tu mirada. Quan tu comences a pensar en una història, què és el primer que et ve al cap?
Bueno, el primer, bueno, penso en els protagonistes, com ha de ser ella, sobretot, perquè clar, jo esclic en primera persona, i bueno, sempre intento...
variar, no?, de les protagonistes que siguin d'una manera o d'una altra. El que sí és que són bastant... tenen bastant caràcter. I això, bueno, em va guiant una miqueta el que vull fer amb la història. Però, vaja, que... La realitat supera la ficció, no es diu? Normalment passa. Sí. Doncs, bueno, jo li poso molta realitat. Són personatges de... Bueno, de qualsevol persona d'avui dia, qualsevol noia, que s'enamora i és molt...
És molt de... Bueno, és contemporània, és d'ara. Sí, sí, és... Llavors, la Rocío, com és? Buah, la Rocío és tremenda. És, bueno, és una noia molt de caràcter que, bueno, té la seva vida, està acomodada fent el que vol.
que és ajudar una miqueta al més necessitat, és advocada, i li encanta això, ajudar la resta. Va estar enamorada en un temps de la seva vida i ara està una miqueta així tranquil·la. Bé, tranquil·la no sé, perquè si comencem explicant què és el que passa a l'inici de la novel·la, molt tranquil·la no. Clar, perquè passen dos anys des d'aquesta tranquil·litat.
Ho puc explicar? Jo ho expliques tu? Sí, i tant. Pateix un segrest. Sí. Sí, perquè jo t'explico que fa dos anys que estava molt tranquil·la fins que va conèixer el Kadir. Perquè aquesta novel·la comença, que mai ho he fet, és la primera, comença en què ella ja porta dos anys caçada amb el Kadir. Llavors ella se'n va dublint i, bueno...
Allà li passa això que tu vols dir. Però el Kadir, diguem que el va conèixer d'una manera una mica peculiar, o almenys la relació va sorgir com molt passional. Estem parlant de novel·la romàntica, eh? Però després va més enllà, no? Clar, perquè és que aquesta novel·la creix o neix millor en una bonita casualitat, que és la meva...
primera novel·la d'aquesta, bueno, biologia, com li diguin. Llavors, clar, la Rocío és la germana de la protagonista i ell és un personatge també. El que passa és que al final d'aquest llibre han sortit aquests dos personatges, que eren molt potents. I, bueno, llavors es coneixen allà, a la cafeteria dels pares d'ella, d'Almeria, i, bueno, doncs, sorgeix el que és una passió, sexe i tal, però no pensen que això va més enllà.
I aquí ja comencen que sí, que han anat més enllà i que es van casar i se'n van anar a Dublín a viure. Precisament una feina normal ell tampoc té. No, per això l'agòvio d'ella. Què podem explicar, Giselle? Perquè clar, després estava el tema dels espòilers. Si diem que té una feina molt complicada o molt arriscada, estem explicant massa o no?
Bé, jo no, perquè ja es veu una miqueta... O sigui, ella ho deixa tot per anar a Dublín, d'acord? Però és que ella és... Bé, és de la secreta, d'allà, de Dublín. Llavors, clar, si els hi diuen que han de fer una... Bé, que s'han d'anar fora per fer un... Bé, un treball exhaustiu i tal, de policia, doncs potser està dues, tres setmanes fora. Llavors a ella això li maten no poder estar amb ell...
I ella comença a fer cosetes per dir, potser treballo en l'equip, no com a policia, però sí que amb els meus estudis puc fer alguna cosa d'estar amb l'equip d'ells. I ho intenta, però quan ho llegiu veureu que només ho intenta. I per això es presenta a Amsterdam, per exemple? Sí, clar, va allà perquè sabia tindre una disputa amb ell i diu, ara ho vull fer una sorpresa. I llavors la sorpresa s'ha...
Se l'emporta ella. Se l'emporta ella perquè és el secret que tu dius. Però va ser una cosa molt escueta. No m'agrada escriure coses que siguin negatives ni fer patir els personatges. O ràpid. Ho passo ràpid. Perquè en realitat no va ser una cosa per ella, sinó una cosa per ell. Però és només això que després hi ha.
comença la història intensa. Intensa i amb fets del passat que tornen i que amb ella li fan rumiar potser una mica massa, no? Clar, perquè ella és una persona, doncs, això és molt...
és molt activa, és nerviosa, a ella li agrada, bueno, el tema dels fills, per exemple, en la parella, ell no volia, ella tampoc, però, bueno, és que a vegades sempre no és tot això, ara ho dic i demà demà no ho sé, a lo millor, saps? I en aquest cas, aquesta història, doncs, és això, que ella, doncs, diu que no vol tenir fills, però...
com que ja té les seves nevudetes petites, perquè tal, doncs bé, no sé, ja comença ell a despertar-li el terrellotge biològic, i llavors aquí ja surten coses del passat, que ell no...
Xulíssima. Ja està, hi puedo leer, no? Perquè si expliquem massa més, no cal. Però sí que és veritat que barreges, diguem, una mica intriga amb, doncs, amb això, amb passió. I diversió. I diversió, també. Sí, perquè n'hi ha punts super...
A mi m'agrada molt escriure humor. Llavors, coses que penses i no dius, ho escric aquí. Que tens al cap que a vegades dius... Hòstia, situacions que dius... Mora meva. I ella ho diu. Perquè, clar, per sortir una miqueta d'allò del romanticisme tontet, que dius... Oh, per favor, romàntica. No, doncs no.
És el que deia una mica abans, no?, del gènere denostat, no?, que potser hi ha una idea de, uf, todo es muy pasteloso, no? Sí, doncs aquí no. A més, ella té una amiga que és d'aquestes de, bueno, que no... li és igual fer el ridícul o no fer-lo. Ella és així, i punt. I bueno, doncs, sí, sí, et rius, et rius. Per això dic que rius, plores alguna miqueta, però poca. I després, real, la passió i l'amor estan protagonistes. I per què aquest gènere, Giselle?
Doncs perquè, mira, m'agrada... Jo vaig començar... Jo era joveneta i jo llegia molta romàntica. I després em va donar per, bueno, per el que és... Bueno, la novel·la negra nova, històrica, de tot, no? Però quan més gran vaig tornar a la romàntica i dic, hòstia, doncs...
És que m'agrada molt sentir aquesta passió, no?, quan estàs llegint, que pàgina, pàgina, pàgina, i, bueno, si està ben fet un llibre de romàntic, és molt xulo. I, a veure, que la històrica també m'agrada molt, però ho sento. Llavors vaig començar, dic, ostres, i com que no parava de llegir, dic, ai, jo això li posaria aquest, o l'altre, aquest protagonista, no m'agrada, i vaig començar, vaig començar, a lo tonto, a lo tonto, i em va agradar, doncs, això de fer els meus personatges, les meves històries...
O sigui, tu estaves llegint un qualsevol altra novel·la i deies, jo aquí ho hauria fet diferent. Sí, però com m'ha fet això? Per què em posa aquí aquest? No toca, això s'ha de fer una altra cosa, no? Sí, i bueno, així vaig començar. Bueno, sí, jo, bueno, és que al principi és molt de precipici que dius, seré capaç, podré enllaçar una història fins al final, i és complicat, eh? I bueno, al final ho vaig poder fer, i bueno, ja...
I tinc a la meva ment una històrica. Ara tens un altre projecte, ja. Sí, sí. Ah, i és històrica. Sí, però aquesta trigaré una miqueta, clar.
I pots donar-nos alguna informació? De quin tipus d'història? Vull dir, història de Rubí, història més general... Bueno, és general, però tocarà diferents parts d'Espanya, fins a França. O sigui, la vull fer bastant detallada, i sobretot, clar, el protagonista serà històrica, romàntica, perquè si no, és que... Si no li falta alguna cosa, no? Sí. Dèiem, no és fàcil escriure...
ho estaves dient tu i no cal que ho penseu. És molt difícil posar-te a escriure una història que estigui ben enllaçada i que atrapi també el lector, que això és el més important, al final, perquè si no, dius per qui estàs escrivint, no només per tu, sinó per qui et pugui llegir. Però després també és molt complicat publicar i és molt complicat que et coneguin. Però tu allà siguis. Bueno, a mica en mica, jo vaig fent, poquet a poquet. De fet, aquesta editorial
Jo vaig enviar... El primer que fas és enviar manuscrits als editorials. I a mi, per sort, els tres mesos que vaig començar a fer això, em van contestar i em van dir te publicamos.
Què passa? Doncs que és una editorial petita, que és d'Almeria. Però, bueno, ara ja no és tan petita, vull dir que va créixer i tot. I, bueno, doncs vinga, llavors, clar, tu t'has de donar a conèixer. Ells fan el que poden, també, per la seva zona, per Andalusia. De fet, jo vaig a fires de llibres i tot per aquella zona, també. Només és Sant Jordi. I, bueno, és això, que comences amb aquesta editorial i, mica en mica, doncs,
T'has d'anar a conèixer... És la feina més dura d'escriure. Les grans editorials, també ho podia intentar, però cada cosa ha de venir també. I de fet, dèiem al principi que no només vens aquí a parlar del teu llibre, que per cert es pot comprar... Sí, a les llibreries hi ha l'ombra, hi ha el record del llibre, hi ha les plataformes, en paper i en digital.
I el podran comprar també el dia de la presentació, no? El dia de la presentació. El millor lloc per fer-ho, perquè a més, clar, us podeu endur signada la novel·la. El que el porti també ho signo. També portaré algun llibre dels altres. Clar, n'hi ha gent que potser diu, ostres, no tinc aquest. I bueno...
Serà el dia 6, dijous, a les 7 de la tarda, al Dori de Sant Jordi Parc. Vull que m'expliquis com serà aquesta presentació, perquè no estaràs tu sola. No, m'acompanyen l'Edgarita i la Cristina García, que són de Cadena Ser. I ells fan una presentació bastant com són ells.
Bueno, divertida, amena, perquè clar, estem parlant d'una novel·la romàntica, però bueno, no és tot així, no és tot tan sèrio, no? I ho fan molt bé, m'encanten. I bueno, m'acompanyen aquest dia. Sí, una passada. Estic molt orgullosa, eh?
Però no pots explicar què faran? Potser fan de Kadir i de Rocío o m'ho estic inventant jo ara? No, no. Podria ser, et dono una idea. Ah, mira, sí, sí, pues li podem dir, oi... El que passa és que l'Edgar és una miqueta... Ui...
Jo diria que no compleix el que és el... Com descrivim el cadir? No, no, no. Crec que no, eh? No quadra. No quadra. Ei, però... Actuar. Es pot actuar? T'has de posar la pell del personatge? Sí, sí. Home, els hi puc dir, eh? Els hi puc dir. Lídia és de part meva. La Lídia Martín de la Ràdio diu que tu ho pots fer.
Bueno, sí, sí, és capaç de tot, aquest noi. Quina és la sensació que vols que la gent que pugui llegir viu amb tu mirada o la resta de novel·les que has fet, Giselle, s'endugui? Doncs de llegir alguna cosa que...
que et fiqui dins de la novel·la, que et faci sentir la protagonista, que t'agradi. Quan jo llegeixo, per exemple, jo li dic el llibre de companyia, perquè és que estic per la casa, estic llegint tota l'estona, i fas les coses de casa i me'l fico, una estoneta, cinc minuts que puc llegir, ho llegeixo. A mi m'agrada aquesta sensació de tenir un llibre que t'agradi, o sigui, de no parar fins al final, de sentir-te bé llegint-lo, que tinguis totes les emocions dintre d'aquesta novel·la.
I per això m'agrada. I les persones al teu entorn que ja l'han llegit, què és el que et diuen? Bueno, clar, que em diuen. Bueno, a veure, ja, però... Preciosa. Me ha encantado. Mejor que ninguna. Coses d'aquestes, sí. Perquè cada cop que escric sempre em diuen... Estàs millor. Estàs millor. Llavors, clar, això, per una persona que escriu, és el més. Quan acabes una novel·la o... A veure què ni et poden dir...
Ai, doncs m'agradava més l'altra, però per norma general sempre l'última, o la poleixes una miqueta més, sempre està, bueno, per mi sempre està millor l'última, no? Però no, no, perquè quan me'n llegeixo, per exemple, a la primera, que dius, madre mia, perquè clar... Hi hauria coses que canviaries? Clar. Perquè llavors no acabaríem mai, eh? Clar, l'evolució que he tingut des d'aquesta primera fins ara ha sigut molt bona. Jo, per exemple, m'ho veig així.
I l'editorial està molt contenta, igual. Tenim un escriptor zero que se li diuen i sempre, sempre s'accepta perquè ja és garantia quan portes tant temps. I bé, contenta. Doncs ja sabeu, aquest dijous a les 7 de la tarda al Dori de Sant Jordi Parc hi haurà aquesta presentació de Vivo en tu mirada, l'última novel·la de Gisela Murós, que esperem que no sigui l'última vegada que vinguis aquí. Ai, no!
Ja m'agrada, eh? Tu ets tranquil allà, eh? Potser sí que estaves una miqueta més nerviosa abans, però ara estàs més tranquil. Sí, una miqueta, sí. I ja sabeu que hi haurà una presentació especial, perquè serà amb l'Edgarita i amb la Cristina García.
de Cadena C, que ja són habituals en les presentacions de la Giselle. Doncs moltíssima sort amb aquest llibre i quan tinguis la novel·la històrica una mica més ja, diguem, preparada, ens ho vens a explicar també? I tant, aquí estaré. Moltíssimes gràcies. Gràcies a tu. Gràcies.
Tot el que passa a la ciutat t'ho explicarà Ràdio Rubí, la primera en informació local, sempre al teu costat.
I ara esteu sentint una altra d'aquestes cançons que va produir durant la seva llarga trajectòria el Quincy Jones. Estem parlant també de Michael Jackson. No farem, encara que sigui de refilon, una mirada al thriller, o sí, ja veurem, però en aquest cas esteu sentint un tema que es diu Leave Me Alone i que és de l'any 87, pertany al disc Bad, que també va produir Quincy Jones, perquè avui recordem que fa tot just un any
que aquest productor, músic, director d'orquestra i, bé, doncs, mite del món de la música, ens va deixar. Música
Just leave me alone.
Fins demà!
Bona nit!
Fins demà!
Bona nit.
Tot el que passa a la ciutat t'ho explicarà Ràdio Rubí, la primera en informació local, sempre al teu costat.
Segona cita de les 3 que té la Unió Esportiva Rubí en una setmana. Toca recuperar el primer partit de Lliga i serà aquest dimecres a les 8 al vespre. T'esperem al 99.7 FM i a la nostra web per seguir el duel contra el Martinet.
A Ràdio Rubí, Long Play, un espai on la música és la protagonista. Una selecció gurmet per paladars exquisits. Dimarts, de 10 o 11 del vespre, a Ràdio Rubí, Long Play, on la música és la protagonista.
Segueix el que passa a la ciutat a Rubí al dia. Es medianoche, yo te acecho la oscuridad.
Bajo la luna ves algo que te empieza a asustar. Quieres gritar, pero este rock te quita el aliento.
Estoy bien thriller. Yo he dit que no posaríem al thriller, però he mentido com una bellaca, perquè sí que volia posar això. Quan jo dic això, David García, jo lo pongo. Aquest vídeo de la Tigresa del Oriente.
que amb 80 anys pràcticament aquesta dona ha fet això pel Halloween. Avui estem recordant que fa un any ens va deixar el Quincy Jones, no hem volgut posar cap cançó de thriller, però aquest vídeo l'havíem de posar. Víctor Pérez, què tal? Bon dia. Vaya manera de empezar. ¿A que sí? Es que estamos innovando. Estava pensant en qui em recordava aquesta dona. Hi ha moltes coses. L'actriuna Tassalió no em recorda.
Si sàpiga que es nata a Lyon, me darà la razón. Ara mismo no sé. També em recorda a un francès del siglo XVII. Hi ha diverses... I més... Bueno, hi ha moltes maneres de dir a què s'assembla aquesta senyora. Menys a Michael Jackson. ¡Hala! L'actriu, no? L'actriu s'assembla, no? No, no, és que el Jose Mastadienka li recorda al cantant d'Europa, al Joe Tempest. També, també. Però vamos...
Sí, sí, a més d'un personatge de Stranger Things també s'assembla, evidentment. Ah, sí? Jo encara no he vist Stranger Things. Pues muy mal. Ja lo sé, aquí on zasques directamente. Víctor Pérez, com estem? Molt bé. Després d'això, sobretot. Has passat un bon Halloween? O un castawayn? O una bona castanyada? Sí, sí, bueno, normal. Tampoc és que Halloween a mi no em diu res. Vull dir, jo prefereixo carnes toltes per disfressar-me. Com de tota la vida, no?
I t'has disfressat? No. Sí, ja al febrer, quan toqui, o al març, no sé quan serés aquest any, però quan toqui. No, Halloween per als americanos. Però aquí jo no t'he visto. O sigui, tu aquí a l'estudi no has vingut disfressat al febrer? No, home, no. No, però jo me disfrazo en Terrassa. Bueno, i ¿por qué no te disfrazas aquí? Home, però, bueno, si me pagáis el disfraz. Ay, por favor. Anem a saludar al Jacint, que deu estar pensant, no sé què està passant en esta secció. Jacint Furnols, què tal, com estàs?
Espérate, encara l'hem perdut. S'ha quedat... S'ha quedat... S'ha quedat... S'ha quedat allà congelat, potser. L'hem perdut, José? O nunca lo hemos tenido. És que és una mica impactant, eh? Aquesta...
Aquí el tenim ja. Natasha Lyonne. Ah, mira, l'estic... És que l'estava buscant. Sí, sí, podríem dir que té un aire. Té un aire aquesta. El Pelito. Sí. Bueno, també... Bueno, no sé quina fotuta haurà sortit, però sí. M'ha sortit una que anava de pel roja. Sí. Aquesta sí, després em surt de rosa. I té relació, després parlem amb els assassinats.
Ah, amigo, muy bien, pues això. Doncs al Yacín ara sí que ens està Santini Ballet, no sé què li ha semblat la tigresa del Oriente. Yacín, què tal? Uy, espérate que no te tenemos el audio. El gobierno no quiere que hable, Yacín. El gobierno? Claro, perquè és molt important la tigresa del Oriente.
Bueno, a ver, pero la Tigresa de Oriente... D'on és aquesta senyora? Ara, ara, ara, ara. Jo he pensat que era de Rubí o algú. Deia que era impactant, eh? Ah, que sí? Sí, sí, impacta, impacta. Espanta una mica. Espanta, sí. Però no perquè t'aterroritzi, sinó perquè espanta.
Però sí, sí. Aquesta senyora té molta voluntat i molt d'humor. I tant. Això segur. Home, amb 80 anys que farà ara, imagina't. No, no, escolta, un esperit increïble. Fantàstic.
Doncs escolteu, anem de cara a barrac, anem a parlar de cinema i comencem per una pel·lícula que era de la que jo no tenia a la llista, Jacint, les coses com ho són, sempre em sorprèn, amb aquest Recient Nacides, que ja tenia números perquè sortís dins de les teves crítiques, però no l'havia triada jo. Va ràpido, da miedo. Te lo he dicho, es normal en los bebés.
Juli te reemplazó ayer. ¿Qué puedes cocinar hoy? Pues pasta con berenjena. De acuerdo. ¿Por qué me abandonaste? ¿Para qué quieres saber eso? Lo necesito. Doncs aquesta és una de les pel·lícules que ens va arribar divendres, entre les 11, 12, 13 o jo que sé quantes, ja gairebé no les conto. Jacint, què ens expliques?
Home, que és una de les pel·lícules destacades de les estrenes d'aquest passat cap de setmana. A veure, el germà Jean-Luc i Pierre Dardenne han tornat a encertar en aquest cinema social, que recordem, som dels directors que el seu cinema està enfocat sempre en denunciar determinades, diríem, mancances socials. Per què? Perquè ells tenen molt clar que el seu cinema ha de ser reivindicatiu.
I en aquesta pel·lícula ho tornen a mostrar, perquè ens explica la història de la Jessica, la Perla, la Julie, l'Ariane i la Naima, cinc joves que viuen en un refugi per mares adolescents. Són aquelles maternitats que se surten de l'hoste alerta habitualment, i allà intenten aquestes cinc noies amb les seves cinc històries de vida intentar trobar un futur digne per ella i els seus fills.
A veure, la premissa dels directors és no intentar frivolitzar ni en cap moment intentar aprofitar això per convertir-ho en un drama, anem a plorar, anem a això, sinó ho fan des d'un punt de vista, penso, molt positiu i a més a més amb esperança, amb lluminositat. És una pel·lícula lluminosa. Jo diria que és una faula en tot les situacions que es podem trobar
però explicat com un conte, però a nivell social. Destaca molt les interpretacions d'aquestes joves actrius, que debuten precisament a aquesta pel·lícula, i al seu entorn. Totes situacions difícils en què han d'intentar superar i com afronten la maternitat. Unes adolescents, com afronten aquesta maternitat. Això està molt ben explicat a la pel·lícula. Recordar que aquests dos directors han guanyat dues palmes d'or, una per Roseta i l'altra per El Niño,
I en aquesta pel·lícula, com he pogut veure, van guanyar el millor guió pel Festival de Canes. Són un referent del cinema i a mi m'agrada molt perquè no són d'aquells directors que carreguen les tintes i anem a explicar no sé què, quina història. Ho fan des d'un punt de vista magnífic per mi.
I per això és recomanable aquesta pel·lícula, perquè és molt difícil endinsar-se en aquest tema sense caure en la vanitat i en els proclames fàcils. I aquesta pel·lícula precisament s'aparta de tot això. Molt recomanable.
Molt bé, doncs la tenim disponible als cinemes de Sant Cugat, als cinemes Texas de Barcelona, als Renoir, Florida Blanca, als Verdi també a Barcelona, al Gran Sarria i després ja a Sant Feliu la podem veure. No ha llegat mi pueblo. No ha llegat un pueblo, però bueno, no la tens tampoc molt lluny. Bueno.
La podem veure, aquest... Recien-nacidas. I ara anem a parlar, cosa rara, d'una sèrie que jo he vist i que he vist... Bueno, la hago por ti solo. Ya sé que lo haces por mi, evidentemente. Solo asesinatos en el edifici. Echaremos de menos. Chicos, és el informe de la policia. El tío llena de sangre una fuente en el edificio con más crímenes de Nueva York y dicen que és un accidente. Así que nos hemos imaginado un crimen...
Lester se encontró con ese mafioso la noche de su muerte. He encontrado otro dedo. Nadie se amputa el dedo accidentalmente. Esto es un mensaje. Es como la cabeza de caballo del padrino. Esa la conozco. Vienen a vosotros la noche de mi boda. Y le hice una oferta que no podía rechazar. Vale. Tenemos que plantarle cara a la mafia.
Caballeros, tenemos compañía. Y estos son mis hermanos, Tony, Mikey, Vinnie y Braden. Braden, ya.
Sí, doncs una sèrie que ja hem acabat els deu capítols, la setmana passada. Jo ho sento, però quan veig el Bobby Cannavale em fa molta gràcia sempre. I de moltes sèries també, que no sempre es prota sèries, però surts por ahí sempre de secundari, i està guanyant aquest cas de convidat a temporada i de fiambre, també, aquesta cinquena. L'has acabat, Lídia? Sí, sí, sí. Què t'ha semblat al final? A veure...
Jo he de dir que em sembla el millor final des de la segona temporada. Em venia queixant que els finals de temporada semblava una mica la resolució que no estava a l'alçada de la resta de temporada. I en aquest cas jo crec que el final sí que m'ha agradat. No és la gran cosa, però sí que ho veig més coherent i no tan rebuscat com altres temporades.
I l'episodi final, sobretot, m'ha fet més riure amb el tema que trobava a faltar de la comèdia física de l'Steve Martin, que des de la primera temporada, amb aquell final també que era molt divertit, no ha tornat a això, i la sèrie, amb aquesta escena que fa com un striptease, una cosa rara, l'Steve Martin, torna una mica a les arrels de la sèrie, que a mi també em feia falta, la veritat.
Bé, a mi no m'ha desagradat al final, però sí que és veritat que he pensat en unes converses que hem tingut tu i jo les setmanes, que hem dit, ostres, doncs potser encara tindrem una altra temporada més, saps? I passarà, i passarà. S'ha confirmat, no? Una mort random més, o sigui, és un secundari... No, no, però vull dir que hi moríem que morís nosaltres. Ah, no, no, la Serena Gomez saqueja en peu. Que això vol dir que hi haurà una altra temporada més.
I mínim dues, et dic jo. Si no està renovada oficialment, que em fa gràcia, perquè tal y com acaba la temporada... ¿Cómo que no? Jo voy a dir que sí, eh. Jo no he vist... El anuncio oficial no l'ho he visto. Ara, es dona a entendre que està renovada, evidentment, tal y com acaba la temporada, però hoy en dia les plataformes...
Bueno, como lo encuentro te lo leo, eh? No, sí, però jo no he vist cap article i tal, perquè sempre pel de sèrie ho estic buscant, però bueno, potser sí que està renovada. Però bueno, és curiós. En tot cas, al final de temporada, bueno, no ha mort ningú important, per dir-ho així, encara que diuen que la sisena se n'anirà a Londres. Aquest és el tema. La temporada 6 de solo asesinatos en el edificio ya es oficial y viene con mudanza. És el titular d'una notícia que vaig a trobar... Jo no he visto el tuit de Hulu.
Si no veu el tuit de la plataforma, jo no em fio. Perquè a vegades he vist seris de no, està renovada, no sé què, però si no ho diu Netflix o Disney o què sigui, no sé jo. Però sí, sí, en teoria ens anem a Londres, que ja és una bona notícia, perquè sempre l'Arcònia ja és el que dèiem, que potser ja feia falta una mica de refresh.
I a la quarta va ser això. L'any vinent em faré una foto d'abans. Sí. I a part aquesta temporada és una mica trampa, o sigui, no dolent, però sí que et dona la sensació, el tema que parlen d'Arcònia, de la venda de l'edifici, i tal, sembla com que pinta cap al final de la sèrie, seria com una trama de final, de hòstia, nos van a eixar, nos vamos d'aquí, com el sitio clave de la sèrie, però després no, no, que ens quedem aquí, llavors fa com una passa enrere, que potser semblava que era com una penúltima temporada o alguna cosa així,
Però no, no. Jo crec que aquesta sèrie tindrà deu temporades, ja t'ho dic, eh, com a mínim. Potser m'equivoco. Però igualment, a mi la temporada m'ha agradat molt, no em sembla millor, però segueix ser una sèrie que encara que la fórmula sigui... no innovi, sigui repetitiva potser, la sèrie segueix ser bona. Que a veure, que evidentment podria innovar més, però mira, a la següent temporada ja tindrem aquesta cosa que ens anirem a Gran Bretanya i ja només veure el Martin Short i el Steve Martin ahir a Inglaterra fent accents britànics que segur que ho faran i riuran i tot. Bueno, ja m'apetece.
Molt bé, doncs si no l'heu vista, com que no he fet l'espoiler, no m'explica qui hi ha mort ni res, doncs ja... Però em semblava la Natasha Lyonne. El personatge, és una dona, direm que és una dona. La dona que mor al final, com amb els cabells que té i que l'enfoquen des de darrere perquè no sàpigues qui és, jo pensava que era la Natasha Lyonne, perquè té aquests cabells ahí rizaos, pelis rojos, però no, no.
Ja, o La tigressa de l'Oriente. O La tigressa de l'Oriente, podria ser també, eh? També podria haver estat aquesta. T'imagines? Mira, sin a més... També està graciós el gag, com que mori fora i al final toqui la porta. És com bastant comèdia, això. Això està bé. Totalment, totalment d'acord. Molt bé, doncs anem a parlar d'una altra pel·lícula. També tinc moltes ganes que em digui al Jacint que li ha semblada aquesta, de la qual vam parlar l'altre dia aquí al programa, i que es diu The Mastermind.
Hoy he visto al padre de Keith. Me ha dicho que tiene proyectos por toda la ciudad. Se pasa todo el tiempo ajustando balances y hablando por teléfono. Es una forma absurda de emplear el tiempo. Bueno, lo que está claro es que tú ese problema no lo tienes. ¿Sabías que los niños hoy no tenían colegio? Estoy trabajando. ¿No pueden quedarse contigo? Tengo cosas que hacer. ¿Que tienes cosas? ¿Como qué?
Doncs unes moltes coses sé a fer. Potser després no les acaba de fer molt bé o no sé com acabar-les, oi que sí, Jacint? Efectivament. A veure, a mi el que ens sorprèn d'aquesta pel·lícula és que fa pocs dies hi va haver un atracament al Louvre i van robar...
tot un seguit de joies, i aquesta pel·lícula ens explica ni més ni menys un atracament, l'inici de la pel·lícula, que no és exactament el que vol explicar la directora, però ens explica ni més ni menys un atracament fet a plena llum del dia, i penso, mira, s'estrena precisament aquesta pel·lícula, que va ser feta precisament a base que passessin els fets del Louvre, però que quatre bringats roben quatre quadres.
Realment impressionant la pel·lícula pel que explica. Ambientada l'any 1970, una ambientació magnífica, en un poble llogaret que és de Massassúches, i...
Em sorprèn molt la mirada que té la directora sobre aquest cas, perquè el que li interessa i li explica bàsicament és que, a veure, robar fins aquí, vale, però després què fas amb els quadres? Ai, gràcies. Te'ls tens que picar? Com els pots col·locar? Què et passarà amb tot això? I també és una mirada...
a la societat, a determinades maneres d'entendre la vida, com els americans es plantegen moltes vegades que la vida pot donar un tomb de cop i volta si tu fas una cosa extraordinària, cosa que no és mai veritat, mai veritat, perquè realment
La realitat sempre és completament diferent. I a mi m'ha agradat molt l'actor, sobretot el Joseph Connors. És un actor magnífic. Després de veure Les Rivales i la Quimera, per exemple, de l'Elise Rockwatcher, penso que aquest actor és capaç d'interpretar pel·lícules, d'anar-se a Itàlia i firmar una pel·lícula completament diferent i fer una pel·lícula amb el Luca Guadagnino o com és Rivales. Trobo que és un actor important
I en aquesta pel·lícula està acompanyada per l'Alma Naim, que l'hem vist també una batalla tras d'altra. Sí. La Hope Davis, que és una actriu ja reconeguda totalment, i el Bill Camp. Recordar que aquest senyor és un dels clàssics, ja només de sèries, sinó de pel·lícules. Jo la recomanaria molt, aquesta pel·lícula. A més, ha guanyat l'Espigador, la Seminci, a la millor pel·lícula, juntament amb Magallanes.
és una pel·lícula més que interessant, i a mi em sorprèn que aquesta directora va fer un western que es diu Fritz Carl, en el que el protagonista era una vaca. Ah! I em va sorprendre molt aquella pel·lícula. Aquesta pel·lícula l'he vist. Te'n recordes, Víctor? Sí, sí, sí, una pel·lícula diferent, eh? D'una manera diferent, és que tu veus aquesta pel·lícula i dius, vaig a veure una pel·lícula d'atracaments. No, no vas a veure només una pel·lícula d'atracaments, vas a veure un senyor
que està en l'atur, que és un fuster i que decideix fer una cosa extraordinària a la vida. I ja està.
Molt bé, doncs podem veure aquesta pel·lícula, per exemple, el Renoir, també, en teoria, el Lielmo, tot i que ara m'està costant de trobar, potser només és el Lielmo de Madrid, també us ho dic, o el Cinema Esverdi, això sí, el Cinema Esverdi segur que la trobeu. Avui estic... No hi ha terrassa disponible, avui. Avui estàs mal, estàs mal? Està tan mal que ens recomana una sèrie que té ja la hòstia... La hòstia, la hòstia. La hòstia d'anys, aquesta. Aquesta.
Que per mi aquest senyor sale a Love Actual. O sea, per mi és el tio de Love Actual.
És que feia l'altre dia, el dia de Halloween, feia 15 anys, que es va estrenar de Walking Dead i, home, jo sé que ja ha passat a la història per ser una sèrie que es va tornar adorantíssima i tot el que tu vulguis, que sí, que molt bé, que és cert que va baixar el nivell, evidentment, eh? No seré jo qui lo niegue, però és una sèrie històrica i que jo crec que tothom que tingui una mínima estima a la televisió de la sèrie s'hauria de veure, un cop a la seva vida. I me mira a mi.
Ah, no, a tothom, en general, eh? No te'n mira el tio perquè és l'humano disponible. Però és una sèrie que, per mi, són 11 temporades, fins la temporada 7 és molt bona sèrie, després sí que hi ha una davallada i passen certes coses a la sèrie, però té moments històrics de la història de televisió, o sigui, moments per mi que són escenes...
inoblidables. Podría dirlas, perquè no considero que siguin spoiler, perquè tenen de guany ja les escenas, però no les voy a dir. Digues una. O com la introducció de Negan, però no diré el que passa ahí, però ja lo sabe tot el món, però bueno. I és una sèrie que sense The Walking Dead, sí, esto lo sabe tot el món. Jo me enteré, anava a bachillerat, no veia la sèrie, i ja sabia el que va passar, i quan vaig veure la sèrie quatre anys després ja ho sabia tot i em donava igual. Vale, vale. Cosas que passen.
i un episodi que va veure més de 25 milions que eren en directe als Estats Units, en una bogeria. Una sèrie que, sense The Walking Dead, el genera post-apocalíptic, avui en dia sèries, si no hi hauria sèries d'aquest tipus, de les Tofas no existiria, sense The Walking Dead. Entonces, el Víctor estaría llorando por los rincones. No, de les Tofas és molt bona, però tampoc soc tan fort. Això és la Núria, que és més fan dels jocs i tot, jo no tant. Però sí que... Home, jo crec que l'Ida... Què està passant otra vez?
Te va, te va. No puede ser esto. Te va el color, te va el color rojo. A mi, ja ho dic, de Julio Iglesias heu de posar Hey, que és la que a mi m'agrada més. Vale, doncs ja la setmana vinenta la posem. Ja lo sabéis, per la setmana que viene lo sabéis, no? Hey. Però bueno, que jo la recomano... No vayas presumiendo por ahí. Ahí está. La recomano moltíssima encara que tinga aquesta davallada, però a mi em va sorprendre, jo tenia molts prejudicis contra de Gualquindet abans de veure-la, pensava que no m'agradaria, que era una merda sèrie, així de la clau, pensava, i em va sorprendre, i dic, pues mira, me callo la boca. Vale.
Molt bé, doncs ens quedem amb aquestes recomanacions recient nacides i de masterminds als cinemes, al Renoir, Verdi i Poco Más, la veritat, i després Sol Asesinatos en el Edificio, que ja ha acabat la setmana passada, dimarts passat l'últim capítol a Disney+, i The Walking Dead, que aquestes 11 temporades que estan disponibles, i ja, pues... Sol Asesinatos renovada, ho he vist fa 4 dies, eh? Espezasca.
Però si te l'he dit, no m'ha sortit avui, no m'ha sortit a Twitter, sempre em surt això. Ai, Jacint, moltíssimes gràcies, ens veiem i ens sentim dilluns. A vosaltres, adeu-siau. Gràcies, Víctor. Creme un poco más, por favor. Sí, sí, sí.
Ràdio Rubí, notícies.