Són les 11 del matí.
Molt bon dia, docents i personal laboral dels centres educatius estan de vaga durant tota aquesta jornada per reclamar millores salarials i laborals. A banda del professorat, la convocatòria apela al personal docent, tant funcionari com laboral, al personal laboral dels centres públics i concertats i al personal de lleure. Una aturada que està convocada pels sindicats USTEC, professors de secundària, comissions obreres, la CGT i UGT. Aquí a Rubí hi ha hagut els primers piquets informatius a diverses escoles i instituts,
Entre les 8 i les 9 del matí i a les 10, una concentració a la plaça Pere Aguilera, on s'ha llegit el manifest. Després, les persones concentrades han sortit en manifestació cap a l'estació dels Ferrocarrils per marxar a la convocatòria de Barcelona, als Jardinets de Gràcia. En aquest cas, de fet, avui s'han convocat diverses manifestacions arreu de Catalunya.
S'han fixat uns serveis mínims. El Departament de Treball ha fixat un docent per cada tres aules a infantil, primària i ESO, una persona de l'equip directiu per cada centre. En el cas dels centres d'educació especial hi ha d'haver la meitat de la plantilla i en les llars infants el 33%.
pel que fa al monitoratge de menjador, servei de cuina, acollida, extraescolars i atenció a l'alumnat amb necessitats educatives especials, per garantir el lleure també hi ha d'haver la meitat del personal. La jornada ja ha començat amb els primers tals a les carreteres, a primera hora s'ha tallat la ronda litoral a Barcelona, també la C32 en direcció Barcelona, i aquí al costat s'ha tallat la C58 a l'alçada de Sant Quirza del Vallès. Com dèiem...
Hi haurà manifestació a Barcelona a partir de dos quarts d'una de la tarda. Els professors reclamen bàsicament una pujada de sou, però també la baixada de les ràtios i que també es rebaixi la seva càrrega burocràtica.
I l'Ajuntament ha localitzat diversos punts on ampliar les places d'aparcament al barri del centre i a l'entorn de l'Avinguda de l'Estatut. El govern municipal anunciarà aviat aquests nous espais que volen compensar les molèsties causades als conductors pel tancament de l'aparcament municipal de la plaça Salvador Allende i les grans obres de reforma del tram central de l'Avinguda de l'Estatut. Aquest és un dels temes que Ana Maria Martínez ha avançat al programa de febrer Parlem amb l'alcaldessa, protagonitzat per les preguntes de l'audiència.
Aquesta molèstia, no poder aparcar a Llende, està generant a la ciutadania, sobretot del barri del centre, a la ciutat. Incrementarem aparcament en algunes altres zones de la nostra ciutat. L'Avinguda Estatut està suposant una molèstia i mirarem al llarg de l'Avinguda Estatut buscar espais perquè els veïns i veïnes que estan més a prop d'aquesta via i que tenen dificultats per aparcar puguin suposar.
tenir un espai més per aparcar, i en el centre també hem trobat ja, i estan ja, ubicats els espais, només cal fer l'explicació que la farem aviat. Martínez també ha explicat que reforçarà la inspecció a l'empresa Parquea, concessionària de l'aparcament municipal del mercat, i que reclamarà que hi faci actuacions de millora si és necessari.
I en esports comencem parlant de futbol adaptat amb tot un ventall de resultats pel Camir. Toni Bravo Rodríguez. El GAER afronta un 2026 de canvi radical amb el nou pavelló de l'Avinguda Cova Solera. Després d'anys de mudances, el club ja treballa en un espai pensat específicament per la gimnàstica. Al programa Esports del Dia podrem escoltar Susana Fintes, presidenta del GAER, per saber com batega l'entitat amb l'entrada a la nova ubicació.
En esport adaptat, cap de setmana intensa per al CEF Can Mir, a les lligues Tallinn i Wilix 7. Dissabte, el Can Mir D va jugar a Andorra en una jornada festiva de futbol adaptat, amb la presència del periodista Sergi Mas i del president de la Federació Andorran. Els Rubinings van competir bé, però van perdre 4 a 1. Diumenge, el Can Mir A va viure un duel molt temps davant del Torre Baró, la lliga Tallinn. Els Rubinings van acabar cedint per 2 a 3.
La millor notícia va arribar amb el Camp Mirce, que va guanyar 3-2 al Belvitge i continua invicta i líder de la tercera divisió de la Willic 7. I quan a la final de billar del Black Ball de Catalunya un equip amb seu arrobí va ser el guanyador, és el Calell Espull. Recordem que 7 equips de la ciutat competien en aquesta cita, 4 originaris de arrobí, mentre que els altres 3 estan formats per jugadors del Vallès. Doncs tornem en una hora al bolletí de les 12 en aquest cas per actualitzar tota aquesta informació.
Serveis informatius de Ràdio Rubí. El 13 de febrer és el dia mundial de la ràdio. Per celebrar-ho, aquest divendres, de 10 a 12 del matí, farem un programa especial. Anirem a l'escola 25 de setembre per inaugurar el seu estudi de ràdio.
Ràdio Rubí presentarà el programa, però els continguts els elaboraran els alumnes del 25 de setembre i els de l'Institut Torrent dels Alous. Celebra el Dia Mundial de la Ràdio amb Ràdio Rubí. Visca la ràdio!
Rubí al dia amb Belén Tierno. Les 11 i 6 minuts, recte final del Rubí al dia i la part més cultural del programa. Avui parlem de pintura, parlem de solidaritat i de ràdio, perquè si sou habituals del programa ja sabeu que estem celebrant la Setmana de la Ràdio.
Avui ens visiten els membres de la Creu Roja Rubí Sant Cugat. Serà cap a dos quarts de dotze. Ja sabeu que estem passant l'hivern més fred dels darrers anys i volem parlar amb ells de la campanya d'onades de fred que fan des de l'entitat per donar suport a aquelles persones que viuen al carrer o que estan en una situació d'exclusió social i que, per tant, amb aquesta baixada de temperatures tenen problemes associats.
I avui, a la secció del dia R, el dia de la ràdio que les emissores de la xarxa comemorarem el pròxim divendres, escoltarem els companys de Ràdio Tordera que ens parlen de les tertúlies i de la importància de la participació.
I en uns minuts rebem els estudis a la Barbara Poza, que és l'artista que està exposant a l'antiga estació. La seva mostra de pintura, El món de les emocions, estarà en cartell fins a principis del mes de març. Recorda que tu també pots participar al Rubial Dia trucant a un telèfon. És el 93 588 59 60.
Segueix el que passa a la ciutat a Rubí al dia.
A l'antiga estació es pot veure des de la setmana passada la mostra El món de les emocions de Bàrbara Pozo. Es tracta d'una mostra de pintura que la Bàrbara va començar a fer durant la pandèmia i que va ser un viatge d'aprenentatge. Va descobrir l'oportunitat de transmetre emocions en un full en blanc o en un llenç en blanc i ens explicarà com va començar aquesta cingladura. Bàrbara Pozo, molt bon dia. Benvinguda.
Explica'ns una mica com comences en el món de la pintura, perquè, tot i que tu ja havies fet altres coses d'art, en realitat inicies amb la pintura a l'oli, fa molt poc, a la pandèmia, no? Sí, sí, sí. Explica'ns com comença. Pues bueno, yo hacía otras actividades, ¿no?, de porcelana rusa, hacía cuadros de porcelana rusa, porcelana d'arena, y bueno, pues...
En la pandemia. En la pandemia. Que todos nos aburríamos un poco en casa, ¿no? Sí. Pues bueno, tuve... Mi hijo escogió el... ¿El COVID? Y bueno, yo le digo a mi hija, tengo que hacer algo. Y me metí en el mundo de la pintura. Veía muchos vídeos y yo digo, este es mi camino.
Sí que había hecho cuadros de otras clases, ¿no? De arena, de porcelana rusa, pero el tema de la pintura no la había tocado. Pintaba figuras, por ejemplo, pero tampoco no sabía mezclar colores, porque no sabía. Yo no he ido a aprender colores, ¿no? Ni nadie que me enseñara cómo se mezclaban los colores. Y bueno, pues veo vídeos y vídeos y vídeos y digo...
Este es el momento. Se llama el mundo de las emociones y de hecho te vuelves a emocionar cuando piensas en esa época. Yo creo que todos pasamos una mala época. Algunos además tuvisteis que sufrir la enfermedad de gente muy...
Sí, sí, sí. Y era una forma de expresar esas emociones, a pesar de que lo que hemos visto, de esos 42 cuadros... Sí, y más. Y más que hay en casa, ¿no? Y más que hay en casa. O sea, ahí he presentado un tamaño, una medida que te exigen, ¿no? Pero lo que es cuadro grande, están en casa. Pero decía yo que lo que hemos visto, a pesar de haber empezado con una emoción...
Y con tristeza, no son cuadros de tristeza, el revís son cuadros llenos de color. Bueno, porque ahí demuestro cómo tú te encuentras en ese día. Hay días que dices, bueno, mira, hoy me siento muy expirada y voy, coges una pintura, otra y otra y a ver qué me sale.
Y bueno, pues depende de mi ánimo cómo me sentía, salía la pintura oscura o salía clara, o salía ahí un cúmulo de pintura que tú dices, ¿esto qué es? Pues así estaba tocado. Así estaba a mí esto. Lo mismo me salían caras, que me salían órganos perfectamente. Y bueno, yo qué sé, ahí fue un aprendizaje que yo digo...
¿Pero esto qué es? ¿Qué sale aquí? Y bueno, la verdad fue una experiencia muy bonita. Y bueno, había momentos que me sentía bastante de esto. Comía a mediodía, me iba a dormir y siempre a la misma hora me daba ganas de llorar. Bajaba la escalera y aquello desaparecía. Era como, baja a tu sitio y desconectas, ¿no?
Y sí, sí, es una terapia que tú desconectas de todo, de todas las penas, por ejemplo, ¿no? Y tú te concentras allí y dices, olé. Entonces ahí sube el ánimo, ¿no? ¿Fue para ti terapéutico? ¿Crees que para la gente que vaya a ver la exposición también puede serlo? Yo creo que sí, porque mi pintura, cada uno ve una cosa diferente.
Tú miras el cuadro y tú dices, ostras, si yo veo aquí una cosa, veo una cara, yo a lo mejor no la veo, ¿eh? Pero cada uno ve una cosa. Ve una cosa diferente en la pintura. Y bueno, ha habido gente que ha venido a casa, lo han visto y dice, mira, a mí me parece esto así y yo por más que lo veo, lo miro, no veo nada, yo veo otra cosa, ¿no?
Y bueno, eso me gusta muchísimo, que la gente también me dé la opinión de cada uno de lo que ve, ¿no? Decías que tú empezaste haciendo manualidades, como mucha gente hace en casa, para entretenerse o para dar rienda suelta a su creatividad, y te pusiste a pintar en la pandemia, yo me imagino...
que ni se te pasaba por la cabeza que acabases pintando 50 cuadros y que además se pusieron a exponer en público en un sitio como la Antiga Estación. Yo le dije a mi hija tengo que hacer algo porque si no yo salgo loca. Mi hijo con el COVID me figuera sin poder ir a verlo.
Un hermano que también murió, ¿no? Y ese fue mi camino. El camino, pues bueno, de expresar las emociones y bueno, de yo poder encontrarme bien en aquellos momentos, ¿no?
Y bueno, mi resultado ha sido estupendo, la verdad. ¿Qué te dice la gente ahora que ya han visto? Porque la exposición lleva inaugurada una semana, más o menos. Una semana, sí, sí. Bueno, muy bonito, le han gustado muchísimo. Y bueno, pues la verdad, muchísima gente tiene cuadros míos. En Figuera ha sido una pasada.
Entiendo que tu hijo vive en Figueras. Mi hijo vive en Figueras, yo tengo mi casa en Figueras. Y yo voy, vengo y esto, ¿no? Y de hecho, bueno, intentaré a ver si en Figueras me vuelven a poner una exposición. Ya estamos en trámite, ¿eh? A ver si es que se te han pegado los aires de Figueras, que allí está el Museo Dalí, igual esa creatividad ya la habías respirado tú, ¿no? Te voy a decir una cosa. Yo tuve cuatro años haciendo la Cruz de Mayo.
Pero ni pasarme por la cabeza de... Sí que hacía muchísimos años que yo había visto el Museo de Dalí, ¿no? Pero hice una cruz de huevos, una cruz de mariposas, una cruz de vasos, todo reciclado...
Y lo del ayuntamiento me decía, ¿en qué te has basado para esto? Pues nada, porque me viene una inspiración, pues mira, voy a hacer la Cruz de Mariposas. Había por lo menos 400 mariposas o más, cada una de una clase. ¿En qué me inspiraba? Pues las plantas. Yo decía, las mariposas tienen que tener sus alas con las plantas, cada planta de una manera, ¿no?
Y fue preciosa, muy bonita. Bueno, hacía que las mariposas volaran. Lo hice con personas mayores que le encantaron participar. Me la llevaba al campo a buscar cosas naturales, ¿no? Para rellenos y todo esto. Y la verdad fue esos cuatro años muy bonito porque trabajé con personas mayores y las veía con aquella ilusión y aquella gana, ¿no? Que ponía para hacerlo, ¿no?
Y bueno, yo siempre he sido muy creativa. Claro, yo te iba a decir, yo creo que tú ya tenías la creatividad dentro y la has ido sacando de forma diferente. Lo que pasa es que no eres una pintora de academia, no eres una pintora que se haya formado, pero sí te has formado de forma autodidacta. Bueno, he formado por sí sola. Por sí sola, pues esto, viendo vídeos y viendo esto, cómo se prepara la pintura,
hacía pruebas y bueno, cuando tú veías el resultado yo decía, esto no puede ser que salga esto tan bonito de aquí, ¿no? Y sí, sí, la verdad es que me gustó muchísimo. Bárbara ya ha seguido pintando, supongo, después de la pandemia. Sigo pintando. Ayer precisamente hice un cuadro también porque me sentía tan tan eufórica y hice un cuadro muy bonito, muy bonito y bueno...
Que tampoco me había pasado mucho esto, ¿no? Que la pintura se abre y te salen corales, te salen cosas. Porque antes me decías, y sin pincel. Explícame la técnica. Sin pincel. Pues nada, le pones un fondo al cuadro, ¿no? Y...
A veces yo cojo un vaso, por ejemplo, y ahí mezclo, voy echando los colores, ¿no? Y luego tú esa pintura la extiendes en el cuadro. Tú vas moviendo el lienzo, ¿no? O sea, tú no mueves el pincel, sino que mueves la pintura sobre el lienzo. Exactamente. Otros cuadros los vas moviendo, soplando con un secador...
O con simplemente una pajita si tú quieres hacer algo, ¿no? Cosas muy finas, pues ni el pincel, porque el pincel no me vale. Utilizo, por ejemplo, pues papel para hacer cosas muy finas. Y bueno, pero pincel nada. No sé que vea una zona que le quiera dar un poco de luz y entonces ahí cuando está seco, ¿eh? Le doy un poquitín de luz.
Y esto, de hecho, está en los planetas que, bueno, ya veis que, no sé si lo habéis visto, que tiene un poquitín de luz, que ahí sí, por ejemplo, pero una vez seco, no mojado, ¿eh?
Le he dado esa luz que saca los planetas. Eres toda una experta, ¿eh? Al final, con el YouTube, te has convertido en una pintora experta, por lo que veo, de la técnica, ¿no? De la técnica, sí, sí. Y cuadros que tengo en casa grandes, porque, claro, son cuadros para poner, digamos, una exposición de cuadros grandes, ¿no?
Cuadros que entra la pintura por el marco y vuelve a salir por el marco, ¿no? Es una pasada, una pasada. Y bueno, eso también me gustaría de que la gente lo pudiera ver, ¿no? Que llegara el día, ¿no? Decías, no me imaginaba que acabaría exponiendo, te han pedido también o quieres también exponer en Figueras, que es la otra ciudad con la que tiene relación. ¿Te planteas acabar vendiendo tus cuadros en una galería?
Pues, ¿por qué no? De hecho, yo tengo aquí el álbum y la mayoría de cuadros no están porque están vendidos. Y no me compran cuadros pequeños porque no quieren, ellos quieren cuadros grandes.
Trabajo mejor en cuadros grandes que en un cuadrito pequeño, ¿no? Y bueno, es una pasada. Y de boca en boca, ¿eh? Porque lo ven... Ostras, ¿esto quién te lo ha hecho? Pues me lo ha hecho Bárbara. Pues dile que yo quiero este modelo. Cada cuadro es único. Único. Tú tienes un cuadro y como ese cuadro no habrá otro.
Porque aunque yo me quiera copiar un cuadro de otra persona, nunca me sale. Me va a salir lo mismo. Para nada, ¿eh? Cada cuadro es único. En mí o en otra persona que haga lo mismo, ¿eh?
Son cuadros que para mí, pues, son mi hijo. Estaba pensando que, claro, si la gente te pide una cosa por encargo, tú que, como dices, creas en base a lo que te genera el día, tampoco puedes trabajar por encargo, ¿no? Porque si alguien te dice, mira, yo es que quiero este cuadro, pues espérate a que esté yo en ese estado anímico, ¿no? Bueno, a ver, cuando...
Cuando alguien te dice yo quiero este cuadro o, bueno, este modelo más o menos, pues tú te vienes arriba porque tú estás haciendo un trabajo que ya es para venderlo, ¿no? Y sí, sí, te vienes arriba. Lo único que sí pido los colores que a esa persona le agrada.
Pues yo tengo unos colores y otra persona tiene... Mi hijo, por ejemplo, le gustan mucho los oscuros. Mi hija no. Yo me gusta mezclar otros colores. Y bueno, pero si a mí me dice yo quiero este cuadro con estos colores, sí que recargo de que ese mismo modelo no te va a salir. Pero... Puedo acercarme. Puedo acercarme. Bárbara, me vas a permitir...
La indiscreción. Tú estás jubilada, ¿no? Estoy jubilada. ¿A qué te dedicabas antes? Pues mira, yo soy ama de casa. He trabajado haciendo limpiezas y esto. Pero yo siempre he sacado tiempo para lo que me gusta. Para mí. Para leer, para... Pues bueno, ahora voy al gimnasio, voy a esto, ¿no? Y siempre dedico un tiempo para mí. Porque a mí no me gusta...
Estás mucho rato viendo la tele y eso. Y dedico el tiempo a lo que me gusta. A lo que me gusta hacer y a lo que sí sea que aprovecho. Te lo preguntaba porque, vuelvo a lo mismo, no creo que te imaginaras que ibas a acabar pintando cuadros, vendiéndolos y haciendo exposiciones, ¿no? No.
Pero sí que lo he observado muchísimo los cuadros, cuando los tenía puestos allí en la habitación que yo pinto, y yo decía, tú tienes que estar en la exposición. Sí, sí, yo lo tengo que conseguir. Y de hecho, en el mes de agosto, cuando hacía tantísima calor, yo bajo aquí al pueblo, a Rubín, ¿no? Y me paro, me paro,
en frente de la biblioteca. Pero con una calor que hacía enorme. Digo, mira, me voy a meter en la biblioteca y ahí sé que hay un despacho de estos del ayuntamiento. Es un refugio climático, además. Y voy a preguntar, a ver, una vez más. Yo voy a ser muy terca, ¿no? Todo por casualidad lo tuyo. Todo por casualidad. Bueno, yo digo que hace mucho tiempo yo llevo mucha gente detrás de mí.
Y esto me llevó ahí. Y salieron dos chicas y me dijo, me acuerdo cuando fuiste al castillo, que yo fui al castillo a preguntar, pero no te preocupes que te tendremos en cuenta. Y al cabo de un mes me llamaron. Y bueno...
Yo ya pues te puedo imaginar la neutralina, cómo me subió aquello y muy bien, muy bien. A pintar cuadros. Bueno, sí, es que es todo así. Bárbara, ¿qué te dice tu hijo? Porque al final salió todo bien, pero en cierta manera él es bastante responsable de que tú empezases a pintar. Mi hijo siempre me da mucho ánimo. Mamá, coge el camino que a ti te gusta.
coge pintar, en Figuera yo doy masaje, cuando voy a Figuera yo doy masaje, y tú coge el camino que te gusta, ¿qué te gusta a ti? Y digo, a mí me gusta pintar y hacer masaje. Pues cógelo, tú guíate por ese camino que a ti te gusta. Y bueno, cuando vino y lo vio, dice, precioso mamá, precioso. Y mi yerno y mi hija, pues también, fueron los primeros que me dijeron,
Abajo hay una habitación, es para ti. Cógetelo como tu taller y haz lo que tú quieras con esa habitación. Me puse una mesa larga y bueno, pues ahí es donde yo pinto y ahí es donde yo me desconecto de todo.
Sí, sí. Perfecto. Bàrbara, muchísimas gracias por habernos acompañado hoy, por explicarnos esas emociones a todos aquellos que nos están escuchando y que els pot interessar veure aquesta exposició. Recordem que estarà fins al 14 de març a l'antiga estació. Es pot visitar sobretot a les tardes. Són més d'una quarantena de quadres fets per la Bàrbara que realment reflecteixen
les emocions que tots i totes hem viscut alguna vegada a la vida. Bàrbara, gràcies. Jo di les gràcies a tots els que m'han acogit, a tots els que m'han ajudat, a l'Ajuntament, a vosaltres per fer-me aquesta entrevista. I, nada, per a mi, estic com la niña que estigui en dos zapats noves. 42 zapats, ni més ni menys, 42 quadres. Gràcies, fins un altre dia. Moltíssimes gràcies a vosaltres.
Tot el que passa a la ciutat t'ho explicarà Ràdio Rubí, la primera en informació local, sempre al teu costat. Segueix el que passa a la ciutat a Rubí al dia.
Falten tres minuts perquè siguin dos quarts de dotze del matí. Anem a escoltar música i a parlar del correllengua, en aquest cas el correllengua musical, que va néixer l'any 95 a Mallorca per la normalització del català.
Entre el 19 d'abril i el 5 de maig d'aquest any, sortint des de Prada, aquest correllengua passarà per diferents zones dels països catalans, des de la Catalunya Nord, passant per Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i l'Alguet.
Tot això, com dèiem, organitzat per aquesta plataforma El Correllengua ha germanat, que té ja un tema musical. Es diu Amalcor i ha estat creat per diferents cantants de Mallorca, Menorca i Eivissa, a banda de clàssics d'aquí de Barcelona com Els Catarres, La Dharma o Doctor Prats. Avui la nostra proposta musical és Amalcor d'aquest Correllengua germanat.
Visca el Correllengo i visca la terra. Ho van imaginar els meus davantpassats. Ho de parlar al carrer i no fer-ho d'amagat. I ara jo tinc sa veu per cridar-ho ben fort. Que jo parli en català i que ho sàpia tothom. De fraga en longuí, de salsa s'agua de mar. Ens hem enamorat del que no podem tocar.
I si em vols formar part, canteu fort i ben alt. No hi ha impossible si estem junts tu i jo.
Fins que...
que cada gota de suor que enrega lima per la pell, es la mostra de la lluita que nos deixa indiferent.
Tenim la flama de tot un poble en moviment, obrim pas a aquells que venen i els que estem assí presents. Hem encès un sentiment amb el caliu d'aquesta gent, orgullosos d'una llengua que no morirà amb el temps. I si mirant-t'ho des de fora, sens que pots donar una mà, aquest moviment ens tracta com germanes i germans. I no trobarem l'esquena, aquells que volen.
Segueix el que passa a la ciutat a Rubí al dia. Ràdio Rubí
Sardanes d'autor, un programa que vol apropar-nos l'obra d'un autor determinat. Un espai realitzat per Josep Puigventós amb la col·laboració del Foment de la Sardana de Rubí. Sardanes d'autor, cada dissabte a dos quarts de nou del matí a Ràdio Rubí. ¿Te gustaría descubrir nuevos generos musicales y vivir la música como nunca antes lo habías hecho?
Si es así, no lo pienses más. Este es tu programa. Experimenta. El programa de música experimental de Radio Rubí. Presentado y dirigido por Adriana Guizábal. Todos los viernes a partir de las 10 de la noche tienes una cita con nosotros. Sintoniza la 99.7 de la FM y visita www.radioruby.cat Te esperamos aquí en Experimenta.
11 i 33 minuts, pràcticament, seguim endavant el Rubí al dia. Estem celebrant la Setmana de la Ràdio. Divendres és el dia R, una programació especial de les emissores de la xarxa, la qual contribuirà
Ràdio Rubí, amb un programa especial que farem des de l'escola 25 de setembre. I durant tota la setmana us anem servint càpsules fetes per companys i companyes d'altres emissores locals explicant què és la ràdio. Avui és el torn de Ràdio Tordera, concretament del seu director, de l'Albert Sabater, que ens parla de les tertúlies i de la importància de la participació. Una cosa de la que aquí a Ràdio Rubí també en sabem molt.
Servei, educació, informació, connexió, companyia, participació. Hola, em dic Albert Sabater i sóc el director de Ràdio Tordera.
Ràdio Tordera, un dels seus objectius és que la població, la ciutadania, es vegi reflectida en la pròpia programació de la ràdio, les seves preocupacions, els seus anells, els seus dubtes, les seves opinions, i una bona manera de fer-ho són les tertúlies perquè hi participa moltíssima gent. De fet, l'aposta de Ràdio Tordera per les tertúlies podríem dir que és històrica. Tenim documentat un dels primers programes l'any 82 que es feia, que era un programa que es deia els cuiners de la ràdio, que partint d'una recepta de cuina...
acabaven discutint sobre l'actualitat del dia. Actualment la presència de tertúlies a Radio Tordera és molt important. De fet, en tenim tres tipus. N'hi ha una que està, diguéssim, inclosa dintre del magazín diari, que es fa cada dia a partir de les 11 del matí. Normalment acompanyen
en el presentador uns 4 o 5 tertulians, cada dia un s'encarrega de proposar un tema i després això es va canviant. Es van fent, evidentment, combinacions per tal que el debat o la tertúlia sigui rica. Hi ha moltíssimes procedències, la majoria, evidentment, són persones que s'han jubilat, però sí que mirem que hi hagi diferents sensibilitats amb diferents currículums des del món de l'ensenyament,
el món de la política, el món del dret, inclús també això del món científic, que sovint intenten combinar en funció també de com va l'actualitat. Aquestes serien les tertúlies que fan referència al magazín diari, de l'ara i aquí, i després en tenim dues de temàtiques. Una, d'esports, molt centrat en l'esport local, i finalment tindríem la tertúlia dels polítics, que aquesta la fem un cop al mes,
Aquí sí que venen portaveus de les diferents formacions polítiques amb la intenció de durant màxim 30 minuts parlar sobre els temes que s'han portat a ple la setmana anterior. La missió d'aquesta tertúlia que està emmarcada dintre dels serveis informatius de la ràdio és de resumir els plens.
Antigament sí que hi havia moltes trucades telefòniques, a vegades, encara n'hi ha alguna, per exemple, sobretot les tertúlies que fem en el magazín, però sobretot és a través de les xarxes socials que juguen un paper molt important, no? Sobretot en Facebook, que és una xarxa social on nosaltres hem detectat que el públic que tenim ja té una certa edat, participa molt, a més a més donen moltes respostes i opinen i rebaten el que es pot fer.
El potencial de la proximitat de les ràdios locals, penso que aquí és molt clar. Podríem estar parlant d'una cinquantena de veïns de Tordera que venen a la ràdio de manera regular, que ells assumeixen que tenen una responsabilitat en el que expliquen,
I la ràdio també assumeix que, a vegades, això més d'una vegada i més de dues ens porta a haver de fer de mediadors, però creiem que això és en favor també de la pluralitat i també de la tasca que com a mitjà de comunicació tenim de difondre el que la gent de Tordera pensa i també de contrastar-ho amb el que realment hi ha.
Per tant, l'aposta per Ràdio Tordera és ferma en aquest aspecte de les tertúlies, entenent-ho que és una participació ciutadana molt intensa, però, evidentment, això enriqueix moltíssim la nostra programació. No és que Tordera tingui un punt de vista diferent de la resta del món, però sí que els torderencs saben veure aquestes opinions amb ells mateixos a l'hora d'entendre la realitat.
una col·laboració de la xarxa i la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya.
Ens estimem la música d'arreu, però i a la nostra? Actualitat, l'actualitat de la música de casa nostra amb agenda, notícies, efemèrides i entrevistes. Us esperem els divendres a les 6 de la tarda a Ràdio Rubí.
L'Enjoc és... A l'Enjoc tenim tot l'esport. Amb més de 50 ràdios locals, cobrim més de 40 categories femenines i masculines. T'esperem entre setmana, a la una del migdia, i als caps de setmana, a les 8 del vespre.
Cansat d'estar perdut a Netflix, arriben els teus salvadors. Tengo que encontrarla. Al de sèrie, parlem de la crem de la crem de les plataformes. Creo que he descubierto algo increíble. Cada dijous, a partir de les 6, amb Víctor Pérez i Núria Molina. ¿A qué está esperando? Bienvenida a la rebelión.
Segueix el que passa a la ciutat a Rubí al dia.
Diuen les xifres que hem tingut un dels hiverns més freds dels darrers anys, per això avui a la secció de la Creu Raja volíem parlar de les seves accions quan hi ha aquestes onades de fred. A més a més, estem enmig d'una emergència, en aquest cas per vent, per això volem saber quines són les accions, com dèiem que...
Porten a terme des de les unitats d'emergència social. Ens acompanya el David Bea i el Carlos Rubio. Molt bon dia als dos. Bon dia. Molt bon dia. Que a més a més avui venen acompanyats del Saïd Eder Douri, que és un dels voluntaris d'aquestes unitats d'emergència social. Hola Saïd, benvingut. Hola, bon dia. Comencem explicant quina és la tasca de la Creu Roja a través d'aquestes unitats d'emergència social.
Clar, la nostra tasca al final sempre és ajudar les persones. Al final el que tenim són les unitats mòbils, que nosaltres li diem UES, que com bé has dit són les unitats d'emergència social, en què concretament a la nostra oficina té un conjunt de voluntariat, que ara mateix són 8 persones voluntàries, i un referent tècnic, que és la Mireia, que avui s'ha escapat i s'ha inventat una reunió urgent i ha dit que no podia venir.
I ha enviat el saït, eh? Correcte, ha enviat el saït. Aleshores, concretament a Sant Cugat, perquè a Rubí, a no ser que hi hagi una activació per part del CECAT, que hi hagi una emergència, per exemple, com haver-hi un incendi d'un bloc de pisos aquí a Rubí, se'ns va activar i bé va anar. Concretament en aquell moment el que es necessitaven eren mantes i
i la primera atenció sociosanitària amb aquelles persones, concretament a Sant Quatre el que fem és, quan ens activen per un episodi o de fred o de calor o de vent, nosaltres el que fem és trucar, la referent es posa en contacte amb el voluntariat i si és possible l'activem, depèn de l'hora del dia, doncs serà més fàcil o més difícil.
Concretament nosaltres ara mateix el que tenim conveniat és fer un seguiment de les persones que detectin els serveis socials de l'Ajuntament de Sant Cugat per fer-s'hi un seguiment. Hi ha dues persones que concretament són persones que estan sense llar
visquem com poden o malvisquem com poden al nostre municipi i a nosaltres aquestes unitats surten quinzenalment més o menys i els fan un seguiment per veure com estan i el que fan és una escolta activa humanitzar aquesta sensació que tenen que estan fora del sistema que són com una pel·lícula que és molt bona que és Invisibles que se senten invisibles
Doncs la feina de voluntari és això, apropar-se, parlar amb ells, veure què necessiten, malauradament no sempre els podem donar tot el que voldrien, que principalment és un lloc on dormir, això no podem fer-ho, però sí apropar-los alguna beuda calenta o alguna cosa per poder menjar aquell dia, si necessiten un sac de dormir, una manta, això ho explicarà molt millor el site que és el que ell fa. I a vegades, doncs,
Si hi ha una emergència, com bé he dit abans, sortim a veure si estan bé, si no estan bé, alguns tenen telèfon, altres no, perquè també els podem fer seguiment telefònic, i altres és presencial. Si, per exemple, manifesten que per problema de pluja o quan hi ha molt fred necessiten un lloc per dormir, a l'Ajuntament de Sant Cuat té conveni amb...
Hi ha un conveni als centres d'urgències socials de Barcelona en què a través de la policia local de Sant Cugat ells fan la derivació. Nosaltres detectem, passem l'avís i ells serien qui fan la derivació.
No volia dir transport, o sigui, portar aquestes persones per poder dormir en aquest refugi. I els problemes detectats són molts, o sigui, nosaltres tenim usuaris que venen allà, de fet hi ha alguns que o fan una recerca de treball perquè els hi posem a disposició uns ordinadors o a carregar el mòbil,
o simplement a poder parlar una estoneta amb nosaltres, clar, quan aquestes persones, per exemple, se'n van a dormir una nit fora perquè ha plogut, doncs quan tornen no troben res de les seves pertinencies perquè algú o s'ha malvestit o algú ha decidit que eren seves, que ja no eren de l'altre sinó seves. I aquesta angoixa d'estar totalment portant a sobre els documents, allò que ho tenen, que després ho perden, doncs ho passen realment malament.
I la feina més o menys és humanitzar aquestes persones que estan malvisquent o que estan passant per una situació. Mil situacions, a vegades són patologies mentals, altres són econòmiques, altres simplement que ho escullen. Cadascú té mil històries i algunes van posar els cabells de punta.
La feina que fa el Saïd em sembla una feina extraordinària, de certa dificultat, perquè has de fer una mica de tot. Has de fer de psicòleg, d'acompanyament, de vegades quasi d'investigador.
Explica'm una mica com és aquesta feina, perquè al final el que explicava el David, el que tu fas és anar de tant en tant a veure aquestes persones que viuen al carrer. Imagino, Said, que ara te reciben bé, però la primera vegada que fuiste dijeron, i este que viene aquí, no? No lo aceptan. La verdad dicen que la OES no trabajan con ellos los moros ni...
Ni árabes, solo trabajan los españoles, pero no al revés. Aquí quien puede dar una mano, se lo da. Y es así. En la calle necesitan dos manos, no solo una, ¿sabes? Porque es que no tienen los pobres.
¿Y cómo consigues que al final te cuenten cómo estás, poder hacer seguimiento? Porque yo me imagino que la primera vez seguro que dicen no quiero hablar con nadie o no lo ponen fácil, pero estoy segura que ahora hay gente que ya te espera o te conoce o dice, ay, vienes ahí, a ver qué tal estamos. Ahora sí, me conocen porque llamo y ya me conocen y sí, y hago con ellos y quiero dar con ellos para dar los alimentos...
y a ver cómo están, y a ver dónde duermen, porque cada vez cambian de sitio, a veces las echan la policía, a veces vizinos, a veces pasan cosas, a veces el sitio no es para dormir. Y bueno, tengo que verlos cómo están, y es como una parte de familia me sienten, que me ven, y son marroquí como ellos, a veces encuentro algerenos, de todo lo...
lo que dijimos, extranjeros y toda la humanidad, pero...
Sí, como siempre, es que le hace falta más mano, la verdad. ¿Qué es lo que más te piden o qué es lo que más te preguntan? Porque me imagino que a veces ni siquiera te piden nada, ¿no? Simplemente hablando contigo y contándote cómo están, tú eres el que les sugieres. ¿No te iría bien esto? Sí, pero es que el problema no viene todo de mí. Yo solo ayudo. Y ellos piden, pero...
Lo que piden es mucho. Sí, claro. Ojalá pudieras tú llevarles a cada uno de ellos. Y de cero a diez no se puede ir. Claro. Se tiene que ir a poco a poco. Ellos piden una bebida, dónde beber y eso, pero eso ya... Se tiene que luchar un poco también. Y hay personas que no te dan la mano. Le das la mano pero no te dan. Y luego no recibes nada de ellos. Y a veces te mienten por los documentos y a veces no te quieren dar los documentos...
Y así se queda la mano corta. Vaya trabajo difícil que te has buscado y encima voluntario. Bueno, es que a mí me gusta ayudar, pero si no me das la mano no puedo hacer nada.
Bueno, y me imagino que para ti es fácil empatizar con algunas personas que vienen de fuera porque piensas, ostras, pues yo también vine de fuera, ¿no? Me hubiera gustado que me hubieran echado una mano como yo estoy echando la obra. A mí me han echado mano y bueno, y lo digo ahora a la Carlos Roja muchas gracias, me han echado mucha mano y yo le digo a las personas que porten bien y que...
I que poden mejorar, no?, la seva situació. Sí, se puede mejorar, solo que es un poco de paciencia y ánimo. Abans dèieu, de vegades s'activa per una emergència. Ara no em refereixo tant a les persones que poden rebre l'ajuda, sinó als veïns o a les persones d'una població que en algun moment... Per què? Per què?
quan veiem persones que estan sense llar, de vegades no saps com pots ajudar. I de vegades a la via pública jo m'he trobat amb situacions com molt concretes, que veus una persona que creus que no està bé i dius i ara aquí truco, no? Perquè no és un tema per trucar a la policia, perquè aquella persona no està fent cap delicte,
però potser et preocupa el seu estat de salut, etc. I quin seria el recorregut? Què és el que podríem fer? Policia local. No perquè vinguin a renyar-los ni a multar-los.
sinó perquè ell estava en el procediment i aleshores igual la policia local faria el contacte amb els serveis socials, la persona referent a cada municipi s'organitza d'una manera. Jo parlo com a Sant Cugat, a Sant Cugat sí que hi ha una persona referent que treballa amb les persones que estan sense llarg i aleshores els arriba aquesta activació per part d'un ciutadà que ha passat per ella i diu, doncs hi ha aquesta persona que necessita això.
I aleshores o bé es desplaça aquesta persona o bé ens truca nosaltres perquè si podem anem a veure-la o la incloguem en aquest llistat que després rebrà el saït per anar-la a visitar el dimecres a partir de les 7 de la tarda. Però el procediment sí, policia local. Però no l'objectiu que vagin allà a fer-los fora, sinó que a vegades la policia també està per ajudar el ciutadà.
És que a mi m'ha passat, eh? Ens ha passat el grup de veïns decidint, i a on truquem? Truquem directament a la Creu Roja? Depèn d'aleshores, el que dèieu, depèn d'aleshores, no pots trucar perquè no és una bona hora, però a la mateixa vegada dius, clar, però no trucaré a la policia perquè sembla que el que estic dient és que aquesta persona està cometent un delicte i no és el cas. Doncs no. No, no, és aquest el camí, eh? És aquest el camí.
O sigui, nosaltres, si parlem de fa molts anys enrere, sí que teníem dotacions de voluntari, que feien guàrdies els caps de setmana, que venim d'aquí, jo almenys. Però ara això no, s'ha professionalitzat bastant i aleshores tenim com un horari d'oficina. I aleshores, en el cas de...
La Creu Regia és una entitat absolutament camaleònica i que s'adapta a les necessitats del moment, quan va passar la pandèmia, quan ha passat l'apagó, la pagada aquesta generalitzada, sí que canviem la nostra estructura i tornem als nostres orígens. Però si no, per a l'any no trobaràs a ningú. Parlo de Sant Cugat, l'autonòmic a Barcelona tindran altres horaris, però nosaltres a Sant Cugat o a Rubí, que el que tenim és un punt d'atenció petit o net i que obrint tres dies a la setmana, doncs no ens trobaràs. Per tant, si detecteu alguna cosa així, ostres, policia local, sí.
Aquestes unitats d'emergència social sí que he vist alguna anacció i van superpreparades.
o força preparades en aquell moment per quan una d'aquestes persones té una necessitat, moltes vegades directament els hi podeu donar allò que necessiten, roba d'abric i tot això. Sempre surten, quan hi ha onades de fred i onades de calor, en aquest cas de fred, sí que sempre surten preparats amb mantes, amb sacs, amb coses que es puguin servir. Sí.
I aquests voluntaris van també amb aquesta unitat d'emergència? Clar, són els vostres referents, no? No, la feina del voluntariat és superimportant. Jo, de fet, soc tècnic de voluntariat de l'oficina i són ells els que al final...
Porten aquesta activitat i els que fan el gruixut d'aquests vincles de donar les coses i no només donar el que deia el Said. Una mica, no?, de fer l'escolta activa i que ells puguin...
fer la seva feina. És veritat que jo sempre animo la gent que vingui a fer voluntariat amb nosaltres perquè em sembla que és molt enriquidor i pots treure moltes coses bones d'aquesta feina. Si volen fer voluntariat jo estic disponible al meu correu carlos.rubio arroba creuroja.org
i allà podran fer activitats com les que fa el site. De fet, com comentaves, Belén, nosaltres tenim una plataforma monetària de la Creu Roja i aleshores quan arriben aquestes temporades de fred rebem sacs que són nous per estrenar, mantes...
i amb la detecció o bé de serveis socials o bé dels voluntaris quan van a fer el seu recorregut, doncs detectem. Aquesta persona ens demana un sac perquè ha plogut i se li ha mullat, o perquè mil coses. Doncs sí, sortim preparats, evidentment amb la nostra farmaciola, perquè venim d'on venim, i això no ho perdrem mai,
Però després ens adaptem una mica amb els quatre productes d'alimentació, els quatre productes per fer el fred i doncs almenys aquella nit els hi solucionem una mica. Desgraciadament la valeta màgica no la tenim i arribem on arribem, però és un granet d'arena que fem.
Perquè, clar, abans em sembla que ho apuntava, les persones que viven en la calle pot ser per molts motivos, no? Supongo que te encuentres amb un monton de motivos, des de la persona que prácticamente vive en una ciudad, però que se ha quedat sin recursos i que sigue vivint, però inclús persones que estan de pas, no? Persones que van a otro lloc...
Las necesidades me imagino que son diferentes, ¿no? Sí, hay muchas situaciones y hay máximos son de drogas, la verdad, que he visto personas que no pueden con su vida porque consumen cosas que son caras, ¿sabes? Si la comida no es cara.
Digo yo, ¿sabes? Por una barra de pan por 50 centímetros no es con una cosa de 20 euros o 30 euros, ¿sabes? Porque estás luchando de algo que no tienes tú. ¿Dónde vas? Claro, pero no debe ser muy fácil convencerlos de que lo podrían hacer de forma diferente, ¿no, Said? Claro. La persona primero se tiene que cambiar lo que tiene él para que pueda cambiar su vida.
Y cuando te encuentras a esas personas que cada una tiene una situación diferente, por cierto, aprovecho para preguntaros a todos, ¿es una sensació la Catanim o realmente hay más gente, vemos ahora más gente en la calle?
Jo crec que és una sensació particular meva, jo crec que tornem a reviure aquesta gent de veure, buscant els contenidors, dormint al carrer, sembles que a Rubilla, Sant Cuat no hi ha, doncs hi ha, jo n'he vist. Si baixes a Barcelona, jo crec que encara, si baixes als voltants del Plaça Catalunya, doncs sobta molt, però jo que l'estiu passat vaig a Està Irlanda, també veus allà gent tirada, o sigui que no és una cosa nostra, jo crec que a Europa tenim aquest problema i que va a més...
Jo crec que va més. I que és cert que... Desgraciadament és molt fàcil passar a l'altre costat. O va problema de consums tòxics, com et deia el Saïd, o per patologies mentals, o per perdre la feina... Hi ha mil coses. I la gent no t'explica. Hi ha vegades que hi ha gent, com deia, que tenen por. Per mil històries, o perquè tenen una situació irregular, o per mil històries, o perquè els busca la policia, o vés a saber...
Però hi ha gent que no t'explica ni que has de veure tu o suposar tu que hi ha coses que costa molt per poder treballar i poder ajudar-les, que no totes desgraciadament no aconsegueixen, a sortir d'aquest pou, que és fons negre i fosc, sortir d'allà costa molt. I a vegades són dels... Al principal passaran de fer ells ajudats, però l'han de fer ells reconèixer que tenen un problema. Si no difícilment... Si no se deixen ajudar alguns, doncs és molt difícil que surtin.
Aquesta setmana, o fa uns dies, s'ha tret un assentament a Barcelona de persones sense llar i una de les coses que sobtava és que potser fins ara pensàvem que eren persones soles, que s'havien quedat sense feina, però pràcticament comencem a parlar de parelles i famílies que viuen al carrer. És a dir, que és un problema que s'estén més enllà d'una persona que té un consum de tòxics. És com deia David, un pou...
Molt fosc, però és molt fàcil caure en aquest pou. I, bueno, intentem donar aquestes solucions i fer una mica de feina en això.
Ens queda pot temps, però entenc que un cop es detecta la situació, hi ha casos en els que es poden ajudar i casos en els que no, com deia el Saïd, alguns m'he den la mano i altres ni queren parlar-me, però en alguns casos sí funciona l'altre suport que feu més enllà de l'emergència de la nit, és a dir, que puguin venir a la Creu Roja a carregar el mòbil o a entrar a un ordinador per buscar feina, perquè de vegades...
és molt fàcil caure i relativament fàcil o amb una mica de suport tornar a recuperar-se. Aquest feedback que té amb el voluntari ens traspassa a vegades necessitats. Escolta, aquesta persona necessitaria això. Doncs veiem si és possible o no. Si és possible, li facilitem. La coordinació és molt important entre tots els serveis que tenim.
Said, ¿alguna cosa a decir antes de acabar? Tú que te mueves con esas personas y que hablas con ellas, no a diario, pero sí una vez a la semana, ¿qué podemos hacer como sociedad para ayudar a estas personas? Es que primero tienen las personas, primero se tienen que dar la mano y luego nosotros, ¿vale? Y es eso, primero ellos y luego nosotros. Si dan ellos primero la mano, nosotros siempre les damos la mano.
Y que lo roja siempre la mano. Pues convénceles, hombre. Yo creo que vas a convencerles. Sí, sí. Tenemos personas que los entendemos y vamos muy bien con ellos. Y hay personas que son un poco difíciles. Pues muchísimas gracias a los tres para habernos acompañado hoy y explicarnos aquesta part de la vostra feina. Gracias. A vosaltres. Adiós.
Amb això posem punt i final al Rubià el dia d'avui. Ja sabeu que tornem demà a partir de les 8 amb la Pamela Martínez. Que passeu bona tarda.
Ràdio Rubí, notícies.