Són les 11 del matí.
Molt bon dia. El sindicat de maquinistes de trens CMAF ha convocat cinc jornades de vaga a Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya per als dies 24 i 25 de febrer aquesta setmana i també el 2, 3 i 4 de març. Segons han explicat fons del sindicat a l'Asciència Catalana de Notícies, l'aturadà vol millorar la seguretat de la xarxa i forçar que es compleixin una dotzena de reivindicacions. En un comunicat, però, la direcció dels ferrocarrils ha expressat la seva sorpresa per una
convocatòria que veu artificiosa i ha defensat que el seu sistema de gestió garanteix els nivells de seguretat. L'empresa, que afegeix també que el sindicat convocant CEMAF té una representació minoritària dins del comitè d'empresa, només del 13%, a diferència del pes que té dins de RENFAP.
Ferrocarrils Proja ha dit que oferirà el servei de trens d'acord amb els serveis mínims que dicti el Departament d'Empresa i Treball. L'empresa de trens de la Generalitat afirma que manté la voluntat d'evitar el conflicte laboral i que ha participat en el procés de mediació impulsat pel Departament d'Empresa i Treball. En aquest marc, Ferrocarrils diu que es va oferir a tractar els punts de la convocatòria en un comitè extraordinari de seguretat a la circulació previst pel 25 de febrer, per demà passat, però la negociació va acabar en desacord.
T'expliquem tot el que passa a la ciutat. I el govern vol reforçar la presència dels municipis catalans en els programes europeus, cosa que també podria tenir impacte a Rubí. El Departament d'Unió Europea i Acció Exterior ha posat en marxa una nova unitat específica per ajudar els ajuntaments a accedir a fons de gestió directa de la Comissió Europea. El servei oferirà acompanyament tècnic en l'elaboració de projectes susceptibles de rebre finançament europeu.
Un equip de cinc professionals assessorarà els consistoris en tot aquest procés, des de la interpretació de convocatòries i normatives fins a, per exemple, la seva redacció. Segons ha explicat el conseller d'Acció Exterior, Jaume Duc, l'oficina es desplaçarà als ajuntaments que demanin suport.
Fomentar el que hi hagi cada vegada més localitats, més municipis que perdin una mica la por a relacionar-se amb les institucions europees, que se sentin acompanyats i que per tant en els seus plans de desenvolupament del municipi no només tinguin en compte els possibles ajuts que puguin arribar de la Diputació, del Govern de la Generalitat...
o de programes europeus com el Next Generation, que arriben als municipis a partir d'altres organismes intermediaris, sinó que també s'adonin que efectivament hi ha altres programes d'accés directe. La iniciativa forma part d'un marc de col·laboració estable entre la Generalitat, les diputacions i les associacions municipalistes.
La informació de la ciutat a Ràdio Rubí. I en esports, el cap de setmana ens ve marcat per un cross escolar de Rubí a la baixa. Sisculara García. Setmana aquesta per reflexionar i mirar de trobar vies per millorar la situació d'un cross escolar de Rubí que enguany ha arribat a la 46a edició i no ha superat els 400 inscrits.
Això sí, gran ambient el viscut en el dia d'ahir a les pistes d'atletisme de Can Rosers, sobretot en les curses dels més petits, la qual cosa fa pensar que la promoció per l'atletisme continua sent positiva. A partir d'aquí, pel que fa a les competicions oficials, nova derrota, quarta consecutiva de la Unió Esportiva Rubí, 4-2 per dia davant del Castelldefels, això sí, segueix en zona mitja de la Lliga Elite, tot i que se li acosta la zona vermella de la taula.
A la primera catalana, victòria 1 a 0 davant de la terlenca barcelonista del Juventud 25 de septembre, que surt del descens del grup 3 de competició en primera catalana, mentre que en segona catalana l'Olímpic Can Fatjó empatava una casa davant de la EM. L'equip del Christian Lopes segueix en zona mitja, el grup 5 de segona catalana. Doncs tornem en una hora amb més informació de la nostra ciutat, el bolletí de les 12.
Don José Nazarre de Letosa Conde,
Sí. Don Carlos Navarrete Medino. No. Don Manuel Núñez en cabo. ¿Qué pasa? No. No. ¿Qué pasa?
¡Vienta todo el mundo! ¡Vienta todo el mundo! ¡Vienta todo el mundo! ¡Vienta todo el mundo! ¡Vienta todo el mundo!
Entra aquest moment que acabem de veure i avui han passat 45 anys. El 23 de febrer de 1981, també un dilluns, es va produir el cop d'estat de Tejero. No era el primer cop d'estat militar que vivia a Espanya. De fet, la història de l'estat espanyol està plena de dictadures militars.
però sí que era el primer de la darrera època democràtica. L'estat espanyol, després de 40 anys de dictadura, havia començat el seu camí cap a la recuperació de les llibertats, la transició, ara també molt criticada. Avui volem parlar de com va viure la nostra ciutat aquest cop.
El Rubí de 1981 era un Rubí de prop de 31.000 habitants, en el que només dos anys abans, més d'un 70% dels votants havien escollit opcions progressistes i contràries a la dictadura per governar la ciutat. Aquella tarda i nit van ser tenses a Rubí...
De fet, a tot l'Estat, als carrers hi havia perill que es produïssin enfrontaments entre els partidaris de tornar enrere i els que defensaven les llibertats conquerides. En la següent hora intentarem retratar aquelles hores que formen part ja de la història de la nostra ciutat.
Ens acompanya Jaume Parres, ell és historiador local i autor del llibre La transició a Rubí. Jaume, bon dia, benvingut. Bon dia.
El Rubí de 1981 era un Rubí d'una població majoritàriament obrera, progressista, però encara quedaven alguns vestigis del franquisme. No es van produir incidents greus aquell dia, però sí una mena d'enfrontaments ciutadans o intents d'enfrontaments ciutadans que feien esgarrifar, no?
A veure, era la situació general que patia l'estat espanyol. L'estat espanyol estava consolidant, estava caminant pel camí de democràcia i això no implicava que totes les coses s'onessin de la mateixa manera. Els militars havien tingut al llarg del franquisme un paper...
d'autoprotecció endogàmica similar al que havien tingut ja durant tot el segle i que venia de la crisi finisecular de la pèrdua de les colònies del 1898 i que només havia tingut en la perioda de la Segona República un intent realment modernitzador. Era un exèrcit endogàmic, era un exèrcit que tenia clar que el seu paper era la defensa de la unitat de la patria
contra l'enemic interior, i per tant que davant de la progressiva vens de les institucions i estructures democràtiques tenia una crisi d'identitat molt marcada. El cop de 23-F va venir precedit de molts olors de sables en moltes direccions, de l'Operació Galàxia,
de generals que, com el Milano del Boix, van ser apartats cap a València, o com el cap de la Divisió Coraçada Brunete, que va ser apartat moments abans, dies abans del cop d'estat. Van ser mesos en què a l'Alcázar apareixia
setmana sí, setmana no, escrits signats per militars, clamant en contra de l'estat de les autonomies que s'estava vestint i crevant en contra de la situació dels atemptats terroristes. És a dir, teníem una situació molt complexa perquè fa paper dels militars.
Per tant, no ens havia d'estanyar que, aprofitant la situació que va crear el buit de poder després de la dimissió d'Adolfo Suárez, doncs volguessin consolidar un intent de cop d'estat que, en realitat, van ser dos. Una a la turca dura, Miran del Bosch i Tejero, i una altra a Marmada, més a la de Hualt,
el general Charles de Gol més a la suau al final era l'intent de revertir el camí que havíem encetat de llibertats i d'estructuració d'un estat si no federal en la via de la federalització per tal de continuar tenint el que sempre havíem tingut un estat sensalista i amb les llibertats restringides i retallades
Dèiem, van ser dies, o hores, sobretot hores, de molta por. Hem de situar-nos en que veníem d'una època en què molta gent acabava de sortir de la clandestinitat i que en aquell moment tenien la sensació que podien ser lliures. Per tant, aquelles hores...
Van ser, com dèiem, de molta por. Hem sortit al carrer per preguntar als robinencs i les robinenques com van viure aquest 23F i es repeteix això, ciutadans de peu que expliquen que van passar molta por. Estava a casa, tenia una nena petita d'un any i el que vaig sentir és molta por, perquè no sabia què passaria. Estava a casa amb mi filla, el major, i dient-le el golpe, i ell estava treballant, i fins que veia mi marido, assustada, perdida.
Sí, yo conozco gente que hicieron la maleta por si había que salir corriendo. Doncs això, por, gent preparada per sortir, gent fent desaparèixer papers... Clar, molta gent explica això. Què és el que podia haver passat? Perquè ens explicaves el context, però quina era la por que tenia, sobretot, la gent més implicada políticament? La por era que era real la possibilitat d'una involució. La democràcia no estava consolidada del tot,
Per tant, la possibilitat d'una involució de mar dels militars i d'un sector important que havia estat l'estructura del govern en el franquisme, dels fatges, dels farangistes, d'alguns que no havien tingut càrrecs. Pensem que, entre altres coses, el franquisme s'havia caracteritzat per les prevendes que donaven als exmilitars
molts exmilitats van tenir molts càrrecs en empreses públiques, etcètera, etcètera. Tot això, per ells s'hi desdibuixava, i per tant el perill de reacció i d'involució era real. Era real. Podríem haver tingut una situació, doncs, dramàtica. No va passar...
Per moltes raons. Primer, perquè en la cúpula militar s'havia fet l'esforç de capgirar els comandaments. El López de Bé, el Pita de Veiga ja no hi era, ja no hi era el general Iniesta, ja no hi era el Coloma Gallego, ja no hi era l'Ivanya Ferreira. Aquells generalats que uns mesos abans eren al cap damunt de les forces armades havien estat substituïts de mica en mica per altres generals més productius a avançar.
avançar el general Gaveiras, que era el primer cap de l'estat major, el general Quintana Lassi, que era el governador de Madrid, el de l'Emburo Topete, que era el director general de la Guàrdia Civil i que va jugar un paper molt important per tal de mantenir les casernes de la Guàrdia Civil allà, exceptuant els que van entrar al Congrés de la Mala Tejero, els anys de Santa Maria...
que era el director general de la policia, no oblidem que eren cossos militars. Per tant, s'havia fet aquest esforç de manera similar a com ho havia fet la República, també. I, per tant, això va permetre aturar i diluir l'embrancida dels culpistes.
Podria haver passat de tot. Pensem que les pors aquestes de la gent eren reals. Que quan parlem d'aquells primers mesos de transició, parlem d'un escat de llibertat que es va traduir en una afiliació massiva en els sindicats i en els partits polítics.
I aquestes afiliacions anaven acompanyades de carnets, anaven acompanyades de fitxes. Per tant, si hi havia un cop d'estat, això era terrible, perquè hauria pogut significar una persecució intensa de tota aquesta gent. Què va passar? El partit polític, doncs, el suc li va encarregar al Cristo García Orellana que amagués les fitxes i es van amagar, uns altres es van enterrar, els de Comissions Obreres es van apartar del local per tal de no donar...
possibilitats que si xifrava el cop encara fos més... més... més febrent. Clar, va haver-hi molta por, però per unes hores també es va produir
un esclat de retorn a la unitat que havia hagut en els últims anys del franquisme. En els últims anys del franquisme havia estat la unitat antifranquista com un dels elements potencialment més valuosos, l'Assemblea de Catalunya, els marcs unitaris d'actuació... Aquell dia, la unitat dels antifeixistes també va ser un element fonamental.
No ens vam mirar si un era d'un partit o d'un altre partit, sinó que tots vam intentar fer allò que podíem per ajudar a tranquil·litzar la situació i a buscar la via per ser més eficients.
I als carrers de Rubí, perquè tu reculls en un dels teus escrits que hi havia una mena de patrulla ciutadana d'aquesta part més recalcitrant o més reaccionària. No només a Rubí, jo he pogut il·lustrar-me el fet que a altres poblacions, com Moncada o de Beies, però suposo que a moltes altres, va haver gent
que d'una manera voluntària, d'una manera espontània, es va plegar per fer tres coses. Una, defensar la institució que acabaven d'escollir uns mesos abans, l'Ajuntament. I per tant, estar l'Ajuntament al costat dels regidors, al costat dels pocs policies que mantenien fidels
als ajuntaments democràtics. Dos, agafar i tenir informació constant per poder fer-la circular. En aquell moment no teníem mòbils, per tant era molt important que la informació fos veraç i poder circular. I tres, per intentar visualitzar què feien els fatges
Perquè teníem molt clar que si els tancs venien aquí, si venia l'exècid, no hi havia res a fer. Per tant, reculem i cadascú que se'n vagi a casa o surti disparat cap on pugui. Alguns van posar el cotxe darrere de l'Ajuntament
per si havien de sortir corrents. Pensem que en aquells moments els cotxes eren els dos cavalls, per tant molt ràpid no hagués entortit, però bueno, hi havia dos cavalls darrere l'Ajuntament. Però el que sí que vam fer és això, estar cada hora voltant amb cotxes pels punts més significats de Rubí per tal d'intentar controlar els moviments dels feixistes.
Sabíem que alguns d'aquests estaven armats. Sabíem que alguns d'aquests s'havien presentat a la caserna de la Guàrdia Civil per intentar fer que la Guàrdia Civil sortís al carrer seguint les instruccions de Milán de Bós. No ho van aconseguir. I nosaltres estàvem al carrer intentant simplement visualitzar-los, controlar, saber d'on estaven.
Doncs seguirem parlant de tot això. Et demanem que no marxis. Volíem començar amb aquesta part més històrica i documentar en quin moment es va produir aquest cop d'estat. Però perquè us feu una idea, els que ens esteu mirant o escoltant des de casa, mentre al Congrés un tinent de la Guàrdia Civil segrestava els diputats i tot això que ens explicàvem... Tinent coronel.
tinent coronel. Això se m'escapa. El cas és que mentre un senyor de la Guàrdia Civil, feu-vos una idea, amb un tricorni, un senyor d'un grup militar, d'un grup policial, però militar, estava segrestant els diputats, els senyors i les senyores que tenien en aquell moment la màxima responsabilitat
política de l'Estat, s'estrenava una cançó que escoltarem a continuació. L'Espanya de 1981 era l'Espanya de la movida madrilenya. Un moviment contracultural caracteritzat per l'adonisme, pel trencament amb el passat gris i per la cerca de llibertat total. Per això hem triat avui a escoltar Xampú de huevo de Tino Casal,
Una cançó a priori frívola, sobre aquest hedonisme i aquest Podem Parlar del que volem, fins i tot a les cançons. S'estrenava precisament el febrer de 1981.
Bona nit.
Sempre pensando en la pelorquería. Total, ¿para qué? Estoy cansado de pagar facturas. Siempre me toca a mí. Tanta, tanta, tanta locura. Y siempre pensando en ti. Dices que te vas, que es más alto que yo. Te cambias por lo que estoy.
La tarda i nit del 23 de febrer va ser de preocupació, com hem sentit, i pels mitjans de comunicació va ser d'intentar explicar el que estava passant per parlar de com es va viure aquella tarda i aquella nit, aquelles...
17 o 18 hores, tenim amb nosaltres a Miquel Llogany, alcalde del SUC, escollit l'any 79 com a primer alcalde de l'era democràtica. Molt bon dia, benvingut. Bon dia. També ens acompanya el Josep Calvet, que era aleshores treballador de Ràdio Rubí. Molt bon dia, benvingut, Josep. Bon dia, gràcies.
I finalment el Jordi Margarit, que era regidor de l'Ajuntament de Rubí i acabava de crear, feia, res, un parell d'anys, Ràdio Rubí. Encara no, encara no, un parell d'anys encara no. No hi arribaven, però sí. Bon dia, bon dia, bon dia.
Comencem, si us sembla, per l'alcalde, perquè l'any 81 portaves un parell d'anys o no arribava, eres molt jove, tenies 29 anys el dia del cop d'estat, quan un és el màxim responsable polític d'una ciutat i s'assabenta que s'ha produït un cop d'estat
I per tant, que pot passar tot això que ens explicava el Jaume, quines són les preocupacions perquè al capdavall ets el responsable que aquestes 31.000 persones que en aquells moments tenia Rubí acabessin al dia aleshores o el que hagués de passar amb tota la integritat possible, no? Imagina't, imagina't.
Desconcertats en un primer moment, atemorits en un altre moment i sense cap mena d'experiència, lògicament, estàvem treballant a l'Ajuntament quan va arribar la notícia.
que hi havia hagut un cop d'estat i estàvem en una reunió amb els responsables del servei d'aigua perquè era una de les prioritats que teníem al municipi i va venir Jordi i que estava més informat perquè nosaltres estàvem tancats en una habitació i ens diu un cop d'estat a Madrid ostres la gent de la companyia d'aigua va desaparèixer i nosaltres ens vam anar al meu despatx
Va començar a arribar regidors, va començar a arribar gent, i, clar, al principi era dubtes de què hem de fer, què hem de fer...
Vam intentar organitzar-nos, com deia Jaume, de la millor manera possible, que passa que era molt difícil perquè evidentment no hi havia cap sistema de comunicació més enllà del telèfon. Intentar trucar a les seus nacionals dels partits, jo vaig fer-ho, vaig trucar al carrer Ciutat, al carrer Ciutat pràcticament no quedava ningú,
Estaven desallotjant i enduent-se, com deia també molt bé Jaume, tota la informació que tenien dels militants. I a partir d'aquí, amb tot el grup de gent que va arribant i que després va ser molt més nombrós, intentava veure de quina forma podíem entendre per on podien venir els perills. Bàsicament els perills no venien de dins de Rubí perquè...
Era poca la permanència de sectors franquistes, feixistes, a dintre Rubí, i no estaven organitzats. Podia venir per carretera des de fora, i això és el que ens va fer més por. I vam situar cotxes, ja em diràs tu, d'una manera tan infantil a les entrades de Rubí, per Molins, per Sabadell, per Terrassa...
I per Sant Cugat, i amb l'esperança que si passés alguna cosa ens avisarien i podríem actuar d'alguna forma. Bàsicament era perplexitat en aquells moments, perplexitat i intentar veure què és el que es podria fer, que no eren masses coses, la veritat sí, i tant.
Avui estem recollint també el que ens expliquen els rubinens i rubinenques que van viure aquell moment. Abans escoltàvem que sobretot van passar molta por i després es va produir una cosa...
i a tot arreu, és que també bona part de la població va anar a comprar suposo que aquells que tenien un record d'èpoques passades pensant que si feien a còpia o de coses serviria per alguna cosa o el mateix nerviosisme.
La gent va anar, sobretot a les farmàcies i tot això, i a més jo tenia una botiga llavors, i la gent venia, ai mira que me voy a llevar porque no vaya a ser que este golpe... Bueno, recordo que tenia un nen que tenia dos mesos i em vaig espantar tantíssim que em vaig anar a la farmàcia a comprar molta llet. Doncs això, gent que deia que va anar a la farmàcia, jo no sé si aquesta informació us arribava...
o estàveu tancats a l'Ajuntament i estàveu en allò que era més important, no?, que era intentar preservar la seguretat. En un primer moment no va arribar aquesta informació de moviments, d'anar a acaparar aliments o així, a mi no em constava. El que sí que...
a base de passejos que es fèiem de grups propers o de grups nostres, sí que es va notar que el poble va quedar absolutament tancat. El que veies eren llums en els balcons i jo també ho vaig poder constatar a posteriori, quan vam sortir de l'Ajuntament per fer un vol que ja havia sortit
el rei, en dir que la situació estava controlada, que no es veia ningú pel carrer, no hi havia més que llums enceses dintre les cases, que hi volia parlar de l'hora que era, que ja era entrada al vespre, volia dir que la gent estava pendent de la televisió, de la ràdio, de la informació que tingués. Però, no sé, això va ser sobre les set...
Difícilment, a primera hora, no hi havia informació, pràcticament. Només hi havia informació de què passava a València, de què passava a Madrid, què passava a tal...
Per tant, potser sí, que hi va haver gent que va ser prou viva per anar a buscar que viure's o per anar a buscar medicaments o el que fos, no ho sé. El que sí és cert és que hi havia tranquil·litat en els carrers perquè la gent estava espantada, això és segur, i vam constatar que hi havia alguns moviments dels grups reduïts de franquistes que es van agrupar alguns
en el pont de Can Cabanyes, perquè hi havia una seu propera a les torres d'ells, i al quartel de la Guàrdia Civil, al carrer Sant Joan, també hi va haver moviment de gent que va anar allà a presentar-se.
portant alguna arma llarga, que suposo que devien ser o caçadors o coses així. Això es va constatar. I a Rubín no hi va haver cap atac directe a l'Ajuntament. En altres municipis del Vallès sí que hi va haver alguns trets contra els ajuntaments. Recordo Moncada, que se'ns va explicar que van rebre alguns trets. Nosaltres havíem col·locat...
algunes proteccions a la part del balcó de l'Ajuntament, i teníem les portes, lògicament, tancades, però res més d'això. En aquell moment, quan es va produir aquest cop d'estat, que era al voltant, una mica abans de les 7 de la tarda, s'estava televisant la pressa de possessió de Leopoldo Calvo Sotelo. Clar, per la gent més jove, pensarà, i tothom estava mirant, doncs sí, molta gent que estava a casa seva estava mirant aquesta pressa de possessió per al
per al moment en què estàvem vivint, perquè era un moment de molta expectació política, de molta cerca de transparència, i per tant, allò que ara els joves poden pensar que és un pal, mirar una sessió parlamentària, en aquell moment era apassionant poder veure una sessió parlamentària des de casa teva. Per això, doncs pràcticament, allò que hem...
vist a l'inici, ho va veure pràcticament tothom que estava mirant la càmera. Ara parlarem dels mitjans de comunicació perquè van ser molt importants aquella nit. De fet, es va televisar fins que aquestes persones que estaven fent el cop d'estat van amenaçar fins i tot els càmeres i després veurem que van segrestar també la televisió i la ràdio pública.
Un guardia civil está apuntando con la pistola, entran más policías, entran más policías, está apuntando al presidente del Congreso de los Diputados con la pistola y vemos cómo, cómo, cuidado, la policía, la policía. No podemos emitir más porque nos están apuntando con la policía. Llevan, llevan metrallos.
No intentes tocar la càmera que te mato. Doncs això també ho recordem. Aquest intent per silenciar els mitjans de comunicació que formava part de la
de l'estratègia. De fet, aquella nit se la coneix com la nit dels transistors. Televisió espanyola era l'única que existia i va deixar d'emetre, per qüestions òbvies. Tant Televisió Espanyola com Ràdio Nacional van ser els primers espais ocupats per l'exèrcit i, de fet, Televisió Espanyola fins a les 9 de la nit
no va poder informar, després sí que van començar a fer avenços i comunicats fins i tot del govern provisional que van formar els directors generals, una mica en la línia del que deia el Jaume, unitat d'acció en contra del feixisme, és a dir, que els propis directors generals, en aquell moment treballadors i treballadores de cadascun dels ministeris van tenir clar que si els seus caps estaven segrestats a dins del Congrés dels Diputats, ells tenien
la potestat de formar aquest govern. Una altra de les coses que ens ha dit tothom al carrer és que aquell 23F van seguir molt el desenvolupament d'aquelles hores a través de la televisió.
Nos pilló con los hijos que iban a ir al colegio a buscarlos. Estábamos en el baile y por la tele, golpe de estado. Esto es lo primero que hicimos. Vamos a comprar productos para tenerlos. Compramos potes de conserva y cosas y cogimos a los niños para arriba acojonados porque nos habían esperado.
Doncs la nit dels transistors, fins i tot algunes de les persones que estaven a dins de l'hemicicle, expliquen que es van poder informar del que estava passant gràcies a portar una ràdio portàtil, perquè la cadena SER va ser l'única que va poder... que va emetre. De fet, va gravar tot el que passava perquè li van fer una trampa. Diguéssim, el tècnic de so de la cadena SER li va fer una trampa...
els colpistes, els va fer pensar que estava en una cabina de gravació, havia traslladat tots els aparells a un altre lloc i explicant que des de la SER anaven enregistrant cintes una darrere de l'altra per, sobretot, documentar aquell moment. Escoltem un resum d'aquestes dues qüestions, de com la SER manté la transmissió i de com Ràdio Nacional passa a emetre marxes militars.
Es un guardia civil, está apuntando con la pistola, entran más policías, entran más policías, está apuntando al presidente del Congreso de los Diputados con la pistola. No podemos emitir más porque nos están apuntando con la policía.
A las ocho menos cuarto de esta noche se personaron en las instalaciones de Radio Televisión Española en Prado del Rey, en Madrid, un grupo de soldados del Ejército de Tierra con unidades blindadas y a las órdenes de un capitán. Se dirigieron en primer término al edificio de Televisión Española y culminaron al director para que la emisión siguiera transmitiéndose normalmente.
Inmediatamente después se trasladaron al despacho del director general de RTVE, del ente público, en la casa de la radio, y le dieron instrucciones para que Radio Nacional de España pasase a transmitir estrictamente música militar, al igual que Radio Cadena Española.
Doncs això és el que explicaven des de Ràdio Nacional, Ràdio Rubí, en aquell moment dèiem que s'acabava de crear, però entenc que des del primer moment vau tenir molt clar, Jordi, que d'una banda hi havia la part de responsabilitat d'estar a l'Ajuntament, que tots els regidors estiguessin a l'Ajuntament
per preservar aquesta institució, però que a la vegada s'havia de poder informar o donar aquesta oportunitat. Com us ho vau fer? Doncs si abans l'alcalde deia que sense cap mena d'experiència, imagina't a nivell de la ràdio, que encara n'hi havia... Ell parlava d'experiència política, de com orientar tot el tema i la resposta del govern municipal. Imagina't de la ràdio municipal en aquest moment què fa.
La ràdio ja comptava amb un director professional, Àngel Lacalle, feia quatre dies, però ja hi era, i recordo una conversa de l'Àngel Lacalle i meva en el sentit de dir tu fes professionalment el que hagis de fer i jo miraré de fer el contacte, que és el que em tocava com a regidor delegat a la ràdio dintre la Comissió de Cultura de l'Ajuntament. Què vam fer?
D'una banda, de seguida, no recordo exactament amb quin tipus de material tècnic, això potser el Josep ho podria recordar, tot i que el Josep en aquell moment, el Josep Calvet... Estava en altres menesteres, que ho diuen en castellà. Sí, en les qüestions administratives, que ja hi entrarem, i que és una de les anècdotes, per mi, més importants i significatives del dia. Però el que vam fer és instal·lar un equip en el despatx de l'alcalde,
un equip amb micròfon. Recordo, no sé l'enllaç que hi havia, de fet estàvem a 50 metres dels estudis, però crec que els diexistes, és a dir, els aficionats, els radioaficionats, recordo el Jordi Presas,
en teníem algun element de comunicació mòbil amb els estudis de ràdio. És a dir, el primer, situar el despatx d'alcaldia, microfonia, d'enllaç directe, per si l'alcalde havia de gestionar. Què va fer l'Àngel Lacalle des del punt de vista professional?
Crec que vam ser l'única emissora, ara diràs tu, quina importància tenia això, però per nosaltres va ser important connectar amb Radio València de la cadena 7. I ho va aconseguir el Lacalle. Tenia, clar, ell tenia un bagatge de contactes professionals arreu de l'Estat,
I va aconseguir d'enllaçar amb Ràdio València en el que en veu molt fluixa, l'estima és que no en tenim documentació, en veu molt fluixa un reporter o un locutor de Ràdio València va dir exactament com es trobaven. També ocupats, amb militars a dintre dels estudis,
Un que, clar, això es podia impressionar. De fet, jo feia ja uns quants anys, però jo havia estudiat amb grisos a dintre de la... I això el Miquel també ho recordarà. Jo estudiava a l'Escola d'Altos Estudios Mercantiles, davant de l'arquitectura. Per tant, hi havia èpoques dels anys... Parlo dels 72, 73, 74, fins i tot...
que, per les històries que hi havia a nivell universitari, la policia entrava a les aules, jo he fet classes, que les donava a proves, evidentment, però amb grisos. Bé, per tant, aquella circumstància la podia entendre i sabia el grau d'acolloniment. Igualment, que em mirava el Josep quan ara escoltàvem o pagues eso o te disparo. Clar, els que d'alguna forma hem estat treballant en llocs públics i que et trobis en un...
pavo d'aquesta mena i d'aquesta calanya, doncs, evidentment, no, et cagues directament. Et cagues i està, i talles. És molt important el paper de la ràdio. Parlaves de la televisió. Sí, però la ràdio, sempre la ràdio, va estar al costat i gràcies, entre altres, abans es deien aquí també en aquesta taula, el programa anterior, el Botanito, el José María García, que a sobre d'un mil 430 m'anava transmitent tot el que estava veient amb la poquíssima informació
que et podien donar. Abans l'alcalde, el Miquel, parlava dels grups, i el Jaume també ho explicava, i ell en primera persona, com anaven detectant. Esclar, tot això ho podies, ho havies de dir, o tu havies de callar.
Clar, jo deia poca experiència, però jo recordo preguntar a no sé qui, escolta, què collons esteu muntant perquè necessitem saber-ho i d'alguna forma donar instruccions. Del que estem muntant no n'has de fotre res, va ser la resposta. Del que estem muntant no n'has de... Per què? Perquè si nosaltres, imagina't que deia, mira, el Parres i el no sé qui, el no sé quantos, estan donant voltes i s'han trobat amb això, amb allò...
la qüestió era no alterar més els ànims del que ja podíem estar alterats i, per altra banda, tampoc no era donar informació, entre cometes, a l'enemic. Per tant, el paper era... que ho sabies que s'estaven bellugant. Sí, jo recordo el Josep Ferrer Domingo, un gran Josep Ferrer Domingo, que van agafar la redacció d'un dels seminaris locals l'endavant,
que feien normalment a la rectoria, i van venir a l'Ajuntament i van fer la reunió de la redacció de l'endavant a dins de l'Ajuntament.
Recordo el Ferrer Domingo molt alterat, és una de les persones que durant la transició, i això el Jaume també ho pot explicar i ho ha explicat, va ser de les persones que van tenir un atemptat en bomba a casa seva, el Josep Ferrer Domingo. I el Josep Ferrer Domingo estava, el recordo, molt alterat. Un dels representants del lliure pensament d'aquesta vila en aquell moment em va dir una frase com de dir, quins collons, aquesta gent...
que mereixen quatre tiros a la barriga. Sé aquesta expressió perquè em va quedar molt gravada. Un Faradomingo, per mi, representant de gent que es havia mogut i amb l'àmbit de la comunicació i de la informació i que estava completament alterat. Bé, aquestes van ser dues maneres de reaccionar de la ràdio. D'una, l'enllaç amb el govern municipal per si havien de dir alguna cosa.
o si s'havia de fer algun tipus de comunicat, per això vaig estar molt al costat del Miquel, ell ho explicava, que vaig interrompre una reunió amb la Segur. No és que el Miquel Llugany, l'alcalde, sortís de la reunió, no, no, és que es va quedar sol a la reunió, perquè els altres van sortir disparats, no?
Paradògicament, en aquell moment també començava una altra emissora que es deia Ràdio Azul de Rubí. Aquesta Ràdio Azul de Rubí, si nosaltres posàvem la microfonia al despatx de l'alcalde, ho faria, com deia també el Jaume, a la Guàrdia Civil, a la caserna de la Guàrdia Civil, el seu equip emissor, no sé com s'ho hagués muntat, el seu equip emissor a dintre la caserna de la Guàrdia Civil. La diferència era òbvia.
M'agradaria parlar també amb el Josep perquè en aquell moment estava, deia jo, estava en altres menesteris, en aquell moment el Josep Calvet s'encarregava del personal, de les nòmines, del control pressupostari, és a dir, era l'home dels papers. I ser l'home o la dona dels papers aquella nit
doncs tenia cert perill, no?, perquè pràcticament tenies un llistat, d'una banda el llistat de tota la gent que col·laborava amb la ràdio, però a més a més, tota l'agenda de contactes de la ràdio, on pràcticament era...
Com tenir una diana, no? Sí, sí. O oferir una diana si algú venia a buscar aquella documentació. Sí, en aquells moments, i passat les primeres hores d'incertesa, de no saber què fer, de les corredisses que vèiem des de la ràdio, a través de l'Ajuntament Ràdio, que recordem que la ràdio en aquells moments estava ubicada just... On està l'AUAC. D'on està l'AUAC, al primer pis, i a sota hi havia la policia municipal.
Des de la ràdio, des de dalt, que veiem aquestes corredisses de Jordi Margarina, que venien instruccions i una incertesa de la manca, sobretot, d'informació veraç. El que sí que sí que era cert que en aquells moments els que estàvem allà dins de la ràdio
tenien com un objectiu prioritàri, que era poder mantenir l'emissió. O sigui, aquest era l'objectiu bàsic i fonamental d'aconseguir mantenir l'emissió pel que calgués. Al marge d'això, de sobte, és allò que caus, perquè la pensa que en aquell moment tota la, diguem-li, plantilla, que a més eren col·laboradors en aquells moments, doncs,
El personal contractat, hi havia el director i no sé si recordo alguna persona més, però els altres eren col·laboradors d'una edat mitjana, dels 20, 24, 25 o 5 d'edat. Bé, era un món, unes sensacions noves que no s'havien percebut mai i bé...
Però sí que de sobte es va córrer allò a pensar en el tema aquest, que realment allà, en aquell arxiu, me'n recordo que era un arxiu d'aquells de calaixos metàl·lics, avui en dia això ha sigut més fàcil, perquè simplement es tractaria d'esborrar un disdú. En aquella època no era així. Llavors, simplement era a veure què fem amb tot això, de sobte se'ns acorrega allà dintre de què hem de fer...
amb una informació molt valuosa a nivell d'aquest, a nivell de seguretat de totes les persones que d'una forma o d'una altra havien col·laborat amb aquest projecte municipal de la informació local, col·laboradors tant de personal, que feia programes, com patrocinadors, que s'havien involucrat amb el projecte, i clar, hi havia un llistat important de moltes dades, telèfonos, dresses, noms...
sobretot de gent de Rubí. I bueno, de sobte, allò d'una forma quasi quasi no sé com. Vam dir, això s'ha de fer desaparèixer. I bueno, sí, també recordo en aquell moment que per fer-ho desaparèixer havia de traslladar tot aquell volum d'informació i de pes que era important. I recordo haver anat a casa els meus pares, que vivien molt a prop, per demanar-li les claus del pàrquing on guardava el meu pare el cotxe. També recordo, i això em va quedar molt afectat al moment d'entrar a casa els meus pares en aquell moment, que eren unes persones com que...
que havien viscut la guerra, que havien viscut d'altres moments, la cara que feien i els ulls. O sigui, això quedarà tota la vida present, la sensació de por amb les seves mirades, amb el que estàs fent, vicila que fas, ves amb compte, tigues molt compte, i això en aquell moment em va fer encara més la sensació del perill del moment amb el que estàvem, no?
O sigui, unes mirades que no li deien mai. Estàvem amb uns veïns que havien vingut a casa per comentar què passaria, què passaria, i tots ells la sensació, les mirades, en quedaran per sempre, no? Bé, ben sortida allà, vaig agafar les claus per dir que anava a buscar el cotxe, que el necessitava, i, bueno, d'alguna forma, no sé com, vam aconseguir baixar per les escales aquelles un mamotreto que passaria uns 50-60 quilos,
que més que baixar-lo els vam anar tirant per a l'escalar avall per aconseguir arribar al carrer i posar-lo. O sigui, van ser reaccions esporàdiques sense que tinguessin un... No sé, no estaven previstes, perquè tots eren molt joves i no sabien què fer. I això és el fet que recordo que el meu pare va tenir al seu garatge guardar tota la informació que està durant uns quants dies, que ell mai ho va saber, que van estar guardades al seu garatge
tota la informació dels col·laboradors i personal de la ràdio.
Clar, era una informació molt valuosa. A priori pots pensar, la destrueixo, però d'altra banda també dius, com destrueixo això? Si tothom hagués destruït, no només en aquell moment, sinó anteriorment, no tindríem molta de la documentació que ara necessitem. La notícia del dia és que el Consell de Ministres demà desclassificarà tota la documentació del 23F. Això hauria d'haver passat
per qüestions de terminis legals el 2031 hi ha qui diu que ja poden desclassificar el que vulguin que molta de la documentació ja va ser destruïda us pregunto 45 anys després i després d'haver sabut que potser va ser fake o fake que diuen ara els moderns o que l'objectiu d'aquest cop d'estat o aquest doble cop d'estat que deia el Jaume
era més aviat posar les coses per uns en ordre, per ells en ordre, per altres tornar enrere. Què creieu que va haver del cert en aquest 23F? Perquè hi ha qui el qüestiona absolutament... Què hem de pensar? No sé si demà...
Demà no. En els pròxims mesos tindrem la veritable informació del que va passar. És molt difícil conèixer o saber, perdó,
el que hi pot estar classificat i el que desclassificaran. Fins aquí, això és un dubte que els propers dies sabrem què és el que hi ha allà. De rumorologia, pues imagina't, en 45 anys, la que hi ha hagut i la que, malgrat que es desclassifiquin alguns papers, continuaran a vent-hi.
que si el rei, que si les reunions prèvies a l'entrada del Tejero, si el Tejero era un manat per altres instàncies que se suposa que sí. Jo crec que és difícil, és difícil i, com bé deies,
intentaran treure tot? No ho crec, perquè, com deies, molta cosa haurà estat conclosa ja i no sé per què, però alguna cosa sabrem que ens podrà il·lustrar una mica més. El cert és que difícilment podrem tirar enrere, per tant, el que hem de mirar és endavant, ha sigut una... o va ser una experiència brutal...
que afortunadament no va... I s'han fet moltes teories. Què hauria passat si hagués triomfat el cop d'estat? No us podríem explicar, suposo, perquè alguns estarien en unes altres situacions. No confio massa en que la desclassificació aporti noves dades més enllà de les moltíssimes que es coneixen. No ho sé, el Jaume...
Les dades, penso, coincideixo amb el Miquel, que difícilment portaran gaire més coses, perquè el gruix de la informació van tenir aquells que es van solllevar i, per tant, aquesta informació o se la van menjar o la van fer desaparèixer. El que sí que és veritat és que, a partir d'aquell moment, les coses van canviar radicalment. I, per tant, que d'alguna manera...
el cop o les intencions culpistes van triomfar en el sentit de capgirar la direcció que s'estava prenent en la jove democràcia espanyola. És a dir, per un costat tenim una OCDE que implosiona completament, que implosiona
Aquells que havien estat els protagonistes de refer l'aparell de l'Estat acaben dispersos, disgregats, muntant el CCD, el Rodríguez segon per un costat, el Enrique Fuentes Quintana per un altre, etc. Però la LOAPA,
És a dir, parem de so carrel el camí que s'havia encetat per aconseguir un estat federal on Catalunya, el País Basc i Galícia tinguessin el seu reconeixement. Aquest era l'objectiu, aquest era el camí que s'havia iniciat. Es para de so carrel amb la connivencia dels dos partits, les restes que quedaven de l'UCDE i, sobretot,
el Partit Socialista Obrer Espanyol, en la connivencia d'un sector del Partit Socialista Obrer Espanyol d'aquí a Catalunya, cal dir que el Lluc, el Joan Prats, l'Eduard Rodó Martín van jugar un paper de connivencia amb el sector majoritari del Partit Socialista Obrer Espanyol en contra del parer dels Relentors, del Maragall o del Pallac, dels Areus del Pallac, però es va aturar en sec i aleshores va venir allò del cafè para todos.
que era un model diferent. En aquest moment no estic ni defensant un ni defensant l'altre. El que estic dient és que és radicalment diferent el que es va fer del que s'anava fent. A l'hora, en el moment que el Gnagopoldo Colbosotero va poder tornar a refer el ple de diputats per ser anomenat com a nou president de l'Oberta, el primer que va dir, el primer que va dir, entenem a l'OTAN. És a dir, dos elements cap dalt. L'encaix
en el mur armamentístic, que a Espanya no hi era, a Espanya no hi era, en l'Aliança Atlàntica, en l'OTAN, i per un altre costat l'aturada del seu carrel del model federal, el model autonòmic que s'havia encetat i que havia avançat moltíssim en aquest país. Clar, tot això queda... El mar referencial passa a ser un altre,
Ja recordarem tots que Felipe González va dir, igual que entrem en la hota, cedem-nos. Ja sabem el que va passar. D'això, res de res. Perdó, perdó.
Un telèfon que sona. Molt oportuna la musiqueta en el moment de parlar del... o tant d'entrada no. Molt oportuna. Jordi, una mica en la línia dalt. No, no, no. Que és que d'alguna manera, vist en perspectiva, el cop d'estat, des del punt de vista militar, no va triomfar.
Però aquells elements que pretenien capgirar de manera significativa, substancial, el romp de la jove democràcia espanyola, sí que van tiufar. Sí que van tiufar. I estàs d'acord, Jordi? Totalment, totalment i tant. Mira, jo d'una banda crec que és molt oportú
i això és el que m'imagino que li ha posat en el cap al Pedro Sánchez, aquesta desclassificació. Ho porto perquè si hi ha una pujada a la intencionalitat de vot d'una extrema dreta, se sàpiga realment cap on va l'extrema dreta des dels començaments de la democràcia. Que, per altra banda, jo crec que el que es parlava i les diferents hipòtesis
sobre les responsabilitats en el cap d'estat, els borbons. Jo crec que el Joan Carles I va estar borbonejant durant molta estona. En aquest sentit, vull recordar el paper dels borbons amb la dictadura de Primo de Rivera.
etcètera, amb l'aveniment de la república, el que costa que foti el camp, el borbó. I en aquest sentit, com que hi havia el conflicte amb l'Adolfo Suárez, jo crec que el rei està borbonejant durant una bona estona, fins que finalment acaba decidint-se per tallar el tema i d'una manera pública. A nivell local, jo crec que
hi ha un element que per mi és important. Jo suposo que pels que formàvem part d'aquell consistori primer en el qual l'endemà la majoria vam anar a treballar, perquè de treballar treballàvem en un altre lloc, és a dir, on ens guanyàvem les garrofes i en un altre lloc. Jo recordo l'endemà al matí a les 8 anar al banc, on treballava jo,
amb unes ulleres prominents, i et diré que amb un estat depressiu que a alguns ens va afectar més o menys. Jo recordo que al cap d'uns dies vaig demanar un avançament de vacances d'estiu,
Perquè realment, allò, els que des de temprenedat estàvem per el fet de la lluita antifranquista i l'adveniment i la consecució de la democràcia, allò va afectar. I qui digui el contrari no estarà dient la veritat del tot. A mi em sembla que hi ha una reacció que, si vols tu, és folclòrica. Però sabem...
que, a banda de la ràdio, vam posar en marxa un nou concepte de Festa Major, que encara és dura, Rubí, i que tenia uns eslògans, aquells, collons, aquells primers anys. Si el Rivera va ser ara és la nostra, recordo que aquell any l'eslògan de la Festa Major va ser Visca la llibertat.
és un resum del posicionament i que la població visqués amb alegria, amb el goig, que almenys militarment allò no hagués triomfat.
que no haguéssim hagut de fer servir les petites bosses amb calçotets, samarretes i alguna camisa que tots els membres del consistori teníem preparades a casa perquè realment allò que deia el dos cavalls que hi havia darrere la porta de l'Ajuntament per si havíem de fotre el camp...
que la primera parada era a Can Ferran, cosa que és molt assenyada, perquè com a mínim l'entrepà de truita ens l'hauríem endut, però recordo que aquesta primera parada era a Can Ferran. Sí, hi havia una, com deia el Jaume, hi havia una previsió de sortida,
sobretot sobre les 9 de la nit, on realment hi havia el Juan Carlos Borbonejava i hi havia dues possibilitats de govern alternatives en aquests moments. Crec que la reacció a nivell del consistori es pot concretar en aquell eslògan de festa major d'aquell any que va ser Visca la llibertat.
dos dies més tard, o tres o quatre dies més tard, van haver manifestacions a totes les capitals de província en aquesta línia del que explicava el Jaume, de la unitat en contra del feixisme. Senyors, moltíssimes gràcies per haver-nos acompanyat avui, per ajudar-nos a explicar com va viure Rubí aquest 23F que avui està commemorant el seu 45è aniversari. Un plaer. Moltes gràcies. A vosaltres. Bon dia.
Amb això posem punt i final. El Rubí al dia, tornem demà a partir de les 8 amb la Pamela Martínez.
Ràdio Rubí, notícies. Molt bon dia al trànsit de vehicles.