Recte final del Rubí al dia, avui estem fent monogràfic del Dia de les Dones. Entrem ara en la part més històrica del programa. Durant la següent hora farem memòria d'aquelles dones que van quedar invisibilitzades, de fet en algun cas eclipsades per un sistema patriarcal en què la història també l'escriuen majoritàriament els homes. Parlarem d'història de les dones durant la Guerra Civil.
Recordarem la figura de Teresa Casals, una mestra de les Escoles Ribes, que va ser un referent per a moltes dones de la ciutat i una pionera. I acabarem amb la Núria Molina, la nostra companya del programa de sèrie, parlant de pel·lícules que parlen precisament d'això, que fan visibles a dones que van estar invisibilitzades.
Aquesta tarda, el Centre d'Estudis Ruinenx programa la conferència Dones i Guerra Civil, Valentia, Sacrifici i Invisibilitat de la historiadora Begoña Pérez López. Ella és investigadora en Història i Humanitats i membre de l'associació Vibrant. Begoña, molt bon dia. Molt bon dia, Belén. Benvinguda.
Per entendre el paper de les dones a la Guerra Civil, que és del que parlaràs avui, cal entendre abans com estaven les dones abans de la Guerra Civil, justament en el període anterior a la Segona República. Què va significar la Segona República per les dones?
La Segona República va significar l'obertura de molts àmbits, des dels drets, el dret al vot, el dret a l'educació, el dret al treball, que dignifica la persona, tenir la teva independència econòmica,
O sigui, era una obertura total i brutal de cara a l'autonomia com a persona, ja no com a dona, sinó com a persona. Per tant, aquestes són les dones que arriben a la Guerra Civil i per tant participen de forma activa en tots els àmbits d'aquella guerra. Exactament. O sigui, elles passen d'un escenari totalment obert, de llibertat, de drets, a un escenari que...
perillen tots aquests drets que havien aconseguit, però, per altra banda, s'enfronten a un nou rol que és nou també per elles, perquè, clar, passen d'estar anul·lades a tenir drets i, de cop i volta, es troben que han d'anar al front.
D'acord, o sigui, agafar un falsell, o sigui, anar a la guerra. Clar, i això passa en tan poc temps que és bastant probable que una mateixa dona visqués aquestes tres situacions. Evidentment, sí, perquè va ser molt ràpid tot. La Segona República comença en 1931 i la guerra comença en 1936, o sigui, és pim-pam-pum. Clar, però pim-pam-pum, tres vegades canvis. Sí, sí.
M'he quedat amb una part del subtítol de la conferència, perquè el subtítol és Valentia, sacrifici i invisibilitat. Les dones, sobretot republicanes, lògicament republicanes, van anar al front, és a dir, van fer de soldats, però va haver un moment que també van deixar de ser-ho, és a dir, que això del masclisme del patriarcat arribava tot arreu i no tenia res a veure amb la ideologia, perquè eren homes que lluitaven per la llibertat.
Evidentment, o sigui, anem a veure, elles es troben... Sí que és cert que la república és molt més oberta i no és tan conservadora, per dir d'alguna manera, però tot i així, el patriarcal existeix. Què passa? Elles... Aquí hi ha diverses coses. Una és que elles no es consideren soldats, es consideren milicianes.
tot i que tenen el rang de soldat, perquè quan arriba el moment que les volen treure del front per passar a la rereguarda, hi ha moltes que es queden allà. Hi ha una tesi doctoral d'una noia que es diu Esther Gutiérrez que ho troba, que hi ha moltes dones que sí que es queden al front i tenen la jerarquia i la categoria de soldats.
Però tot i així, la història i el que és la història dels mitjans de comunicació, tots, no els hi donen aquesta categoria de soldat, els hi donen milicianes.
Aleshores, un soldat que potser, i amb tots els respectes, pot estar pelant patates a la cuina del quartel, és soldat, malgrat no agafi ni un fusell mai a la vida. En canvi, elles, que sí que estaven allà batallant, no eren soldats, eren milicianes. Aleshores, quan decideixen que surtin del front,
i comencen a donar, jo diria, excuses, des del meu punt de vista, que clar, que ara volen militaritzar el que és l'exèrcit, que potser és el sexe dèbil i que clar...
que potser no és el lloc adequat per elles i tal. Però realment, si rasques una mica l'historiografia, resulta que és que hi havia moltes malalties venèries de transmissió sexual i hi havia més baixes per això que no pas per estar ferits o per mort de l'enemic.
És a dir, que van treure les dones perquè els soldats i les soldats no tinguessin relacions sexuals i es propaguessin les malalties de transmissió sexual. Al·lucinant. No ho havia escoltat mai. De tota manera, a la Guerra Civil, però a totes les guerres, si no parlem de les dones al front, sí parlem sempre de les dones a la rereguarda. De fet, ara la tertúlia algú ho deia. Quan s'ha necessitat de les dones com a força de treball, se les ha
reclamat quan els homes estaven fent la Guerra Civil, però també va passar la Guerra Mundial.
I a l'inrevés, un cop aquests homes ja han acabat la guerra i necessiten tornar a la vida laboral, són les dones les que marxen. Clar, a la rereguarda sempre han estat les dones en totes les guerres. En totes les guerres. I un incís que vull fer del comentari que feia abans sobre el tema aquest que les van apartar pel tema aquest. Si et fixes, també les culpabilitzen amb elles. Sí, sí, clar. Elles són les culpables...
De les baixes dels... No són ells, són elles. No, no, ho he dit amb tota la ironia, perquè al final, quan dues persones tenen relacions sexuals, són dos els responsables. Exacte, exacte. Però, bueno, sempre és ella la culpable. I després, el que em dius, bueno, és que elles van tenir una organització brutal. O sigui, persones que, en aquella època, ens posem en el context, no tenien un nivell cultural alt, eren treballadores del camp, de fàbriques, vull dir...
no tenien diners per anar a estudiar, a part que no tothom tenia aquesta possibilitat i a part que abans tampoc les deixaven anar a estudiar. Però elles van saber organitzar-se, és que van fer un organigrama que...
Jo penso que li donava 20.000 voltes a l'organigrama de l'exèrcit de l'home, t'ho juro. Perquè s'organitzaven en tot, tema logístic, tema de sanitari, fins i tot van sortir... Al bàndol republicano hi havia tantes i va ser poc temps perquè ho van treure per por que...
sense voler, si escrivís alguna cosa, estaven les madrines de guerra. Les madrines de guerra eren dones que s'escrivien amb soldats, o sigui, al diari publicaven, vull, necessito una dona per escriure, una mica de calidesa, també, perquè estaven més sols que la una allà al front, i aleshores hi havia noies que s'escrivien amb ells.
Alguns s'havien casat, vull dir, o sigui, surten bé romansos. Però... Però en el menor dels casos feien de psicòlogues. Sí, exacte. O sigui, feien això. Cada vegada hi havia menys menjar.
se les organitzaven com podien. Feien truita amb l'ó blanc de la taronja. O sigui, saps? Això m'ho ha explicat alguna dona que ha viscut la guerra. És que és una passada, vull dir, la imaginació, el poder, eh? Cuidaven dels nens, dels pares, anaven... Clar, és que ara ho veiem tot molt fàcil, però elles no tenien cotxe ni tenien... O sigui, les distàncies no eren properes. Quan n'havien d'anar a buscar menjar, potser n'havien de fer cues quilomètriques.
i tot això curaven els ferits, feien de missatgeres, d'espies...
Perquè, per exemple, en l'època republicana hi havia la biblioteca aquesta que era un cotxe, i ara no em surt el nom, que anava de poble a poble, i a vegades en aquests llocs també ficaven missatges i coses d'aquestes. I bé, doncs vull dir, és que se les enginiaven totes, eren increïbles, la veritat.
Bé, al final això té a veure amb aquest aprenentatge de molts anys de treballar en xarxa, de ser capaces d'organitzar, deies tu, no tenien un nivell d'instrucció alt, però sí estaven molt instruïdes en organització i en cures.
Per tant, era fàcil aplicar els mateixos criteris. A la conferència que faràs avui recuperaràs també noms de dones de Rubí invisibilitzades. I és que va d'això, aquest programa i el projecte municipal. Moltes dones que no recordem o que no tenen una plaça o un carrer, tot i que van ser molt importants a la història de la ciutat. Quines són aquestes dones?
Mira, jo parlaré d'unes quantes, perquè he trobat moltes, i clar, com la conferència tampoc estaria a quatre hores, si la gent estaria adormida, doncs he escollit unes quantes. Per exemple, està Rosa Roura i Valls, que també li deien Maria Durant, o Rosina, que era una anarquista robinenca, que va marxar molt jove de casa seva, i es va afiliar a la CNT, i va ser una anarquista de renom.
Va ser una anarquista de renom a l'estat espanyol. Sí, aquí a Rubí. O sigui, com a protagonisme d'aquí, de Rubí. Després està Teresa Altetti Roig, que també va ser una mestra... De la República. Sí, va ser republicana i un referent. I aquesta...
Aquesta mestra estava en les escoles Ribes, que també aquestes escoles són molt... Ara parlarem amb exalumnes de les Ribes, precisament. Era una escola laica, republicana, tot i que no es donava molt com a conèixer, però no hi havia...
Aquí tenim una fotografia de Tres Altet. Sí, correcte. Aquesta és la que he posat en el PowerPoint de la conferència. I és que només hi ha aquesta. No hi ha gaires fotos. És que costa molt de trobar. És que d'això estem parlant, de per què és tan difícil trobar una imatge de Tres Altet que dona nom a una escola i que va ser tan important a la història.
de la ciutat. D'això va aquest programa. Avui, com dèiem, parlaràs de totes aquestes figures. De fet, és una de les feines que feu a l'associació Vibrant, la recuperació de figures homes i dones. Nosaltres el que fem és la recerca de la memòria històrica de Catalunya.
sobretot de coses que no es dona visibilitat. Evidentment tractem de tota mena, des de temes de soldats, temes d'homes, moviments... Jo estic més dedicada a les dones com a referents i realment quan et poses a fer recerca t'adones que és molt trist que no es doni visibilitat a aquestes dones perquè hauria de ser...
Un tema ja moral i obligatori, d'obligació moral de donar-les a conèixer, però no només a nivell divulgatiu d'història i tal, sinó a nivell educatiu, humanístic, mitjans de comunicació, vull dir, no és igual.
Vull dir, se'ls hauria de donar més visibilitat i malauradament, jo fa poc vaig fer un, que està publicat a l'associació, un article sobre la primera dona que va fer la carrera de Medicina, que és la Dolors Aleu i Riera, i es va doctorar.
Sí que és cert que en aquella època les dones que podien fer una carrera o tenir un nivell cultural o intel·lectual alt venien de famílies que, bueno, o de burgesia o que el pare tenia...
Però tot i així els pares eren moderns, avançats, perquè les deixaven accedir a les reunions que feien d'intel·lectuals a casa seva, als salons o a llocs de trobada. Per això són tan poques, perquè havien de ser de famílies benestants amb pensaments molt progressistes per l'època. Correcte.
I tot i així, aquesta noia, per exemple, és que va ser superavançada a l'època, perquè tracta de coses que tractaríem ara. Ella va fer la tesi doctoral que parla també de les malalties venèries, perquè ella, a part de tenir la seva consulta, que la tenia a Rambla Catalunya, a Barcelona, ella també col·laborava amb la gent que era pobra, a Caritas i tot això.
I tractava les prostitutes, les mares solteres i els nens. Feia també de pediatra, feia com de ginecòloga, perquè abans feies de tot, no és com ara que tot està especialitzat. Aleshores, parlava que les malalties venèries no tenen classe social.
Pots tenir una classe social molt alta i tenir una malaltia venèria, o pots ser una prostituta i tenir-lo també. Aleshores, parlava de l'important que era la higiene, la salubritat a nivell...
Personal, bueno, parla de coses que estan en plena actualitat. Després, abans es portava molt la cotilla com a peça de roba moderna, però què passa? Que l'apretaven tant que trencaven fins i tot les costelles i a vegades es quedaven sense respiració que fins i tot alguna havia mort.
I ella parlava de tot això. Havia fet un estudi, conforme això, per molta moda que fos, no era... No era saludable, clar. I després també parlava del cervell, perquè els homes deien que les dones teníem el cervell més petit que...
que ells. I ella defensava que no era un tema de tamany, sinó que era un tema cognitiu. És a dir, si tu llegeixes i intel·lectualment estàs actiu, és el que fa que el cervell tinguis més agilitat. Si no fas res, si no llegeixes, però clar, has de tenir accés a tota aquesta... És a dir, que ja va aplicar les diferències de gènere a la salut, que també és un tema del que hem parlat.
I va tenir problemes per anar a la facultat i tot, li tiraven pedres, va haver de vestir-se d'home, tot i ser de família benestant, tot i ser tot això, però vull dir... Déu-n'hi-do. Molt complicat. Begoña, moltíssimes gràcies per haver-nos parlat d'aquesta conferència que faràs avui a partir de les 6 de la tarda. Et convido que et quedis perquè ara...
Recordarem la figura d'una d'aquestes mestres i m'agradaria que tu puguis aportar-nos el rigor històric a tot això, però abans escoltarem música. Només perdona una cosa, que convido a tothom i animo a tothom, malgrat el dia que vingui aquesta tarda i que la conferència l'ha organitzat al Centre d'Estudis Rubinencs.
Doncs tothom convidat i segur que, perquè a més a més portem una setmana moltes conferències i xerrades d'aquestes característiques ja estan sempre plenes. Algunes de les nostres convidades precisament van estar allà en una d'aquestes. Deia que escoltarem una mica de música, escoltarem un tema musical que es diu It's Gonna Work Out Fine. Una cosa així com tot anirà bé, perdoneu el...
meu anglès, és una cançó que van popularitzar l'Aig i la Tina Turner, un duet que il·lustra força bé les desigualtats de gènere i fins i tot la violència envers les dones, però no volem parlar avui de la Tina Turner i la seva història de supervivència als maltractaments, que això està força referenciat i més en pel·lícules i sèries.
Volem parlar de la compositora d'aquesta cançó. És la Rose Marie McCoy. Va escriure, atenció, 850 cançons que van interpretar 400 cantants, entre ells gent molt famosa, com Fran Sinatra o com Tina Turner. És una de les compositores més prolífiques dels 60 i els 70. Era una dona afroamericana. Aquesta cançó va estar anomenada els Grammy.
i moltes altres de les seves cançons, si ho busqueu, formen part del nostre imaginari col·lectiu. Però ella, una vegada més, va quedar invisibilitzada. Així que avui volem que flori el seu art.
Darling. Yes, Tina. It's time to get next to me. Honey, that was my plan from the very beginning. Darling. Uh-huh. I never thought that this could be. What do you mean? Oh, yeah. Your lips set my soul on fire. You fulfill my one desire. Oh, darling. Yes, yes.
I think it's going to work out fast. It's going to work out fast. I want to tell you something. I've been to see the preacher man. The preacher man? You must be losing your mind. I started. Started what? Started making wedding plans. Oh, really?
Fins demà!
Remember what? They used to call you Dapper Dad. Yes, those were the good old days.
I know it's going to work out fast.
Fins demà!
Memory of Music llega Rubí presentando el espectáculo musical infantil Estrellas Animadas. Un espectáculo alegre y divertido para disfrutar en familia donde tus personajes favoritos te esperan para pasar a una tarde inolvidable. Domingo día 15 de marzo en el Teatro Municipal La Sala, dos pases, a las 12 y a las 5 de la tarde. Venta de entradas en Entrapolis.com. Corre, corre, que vuelan las entradas.
¡Os esperamos!
Hem parlat de la importància de la Segona República quan avanços socials. A Rubí la República va significar l'arribada a les escoles de mestres, homes i dones, amb un altre tarannà. Les escoles Ribes van ser un referent en aquella època. Noms com Tres al Tet, Roser Mitjans o Tres a Casals.
van ser aquests mestres o aquestes mestres republicanes. Que se'ls va arribar a les escoles durant la República, quan estaven dirigides pel mestre i pedagog Martí Tauler, i va prestar servei fins als anys 70. Això vol dir que moltes de les seves alumnes, doncs encara la...
recorden, avui ens acompanyen la Mercè Llopar, l'Helena Garcia i la Maria Rosa Jorba, que són exalumnes de les Escoles Ribes. Molt bon dia. Benvingudes. Bon dia. Avui us hem convidat perquè volíem recordar
Aquesta dona, que jo crec que és l'exemple més clar de la invisibilització de les dones, em deia la Mercè aquests dies quan parlàvem. No, sí, la Teresa era una mestra molt coneguda i molt estimada. Aquí la veiem en imatge.
Sí, però curiosament no és una figura que es conegui entre les generacions més joves. La coneixeu les que vau ser les seves alumnes i és per això que volem recuperar la seva memòria. Què recordes, Mercè, d'aquesta mestra?
Doncs que era una gran dona, molt autèntica, molt avançada al seu temps. Vull dir que ens va ajudar molt, ens va ensenyar molt i era molt elegant. Has de parlar al micro, t'has de... Ah, aquí. Era molt elegant, molt autèntica, ens va ensenyar molt i, en fi, que totes la vam estimar molt i la tenim amb un gran record. Què recordeu vosaltres?
Bé, jo, segons ella, era la seva preferida en aquell punt. Ah, mira-la! De fet, clar, tot el que diu ella és així, no? I, bé, jo particularment amb ella havia tingut molt contacte, no? Després ja fora, inclús, de l'Escola Ribes i tal...
I durant l'escola arriba sempre deia, a vegades deia a l'hora de sortir, ah, vine, saps què? Mira, jo demà porto això a casa. I després em donava un carmelo, o em donava, no ho sé, pessetes, no? Perquè, bueno, feia millor, feia amb més gent, no? Però vull dir que sempre feia com una mena, era com una mena de gallineta, no? Que clucava a les seves estimades alumnes, no?
La vau tenir de mestra quan teníeu al voltant de 13-14 anys? Abans, potser. Em sembla que són els últims 3 anys. Feien cada 3 anys. La senyoreta Mas, la senyoreta Ribes i la senyoreta Casals. I us va tocar a la recta final, diguéssim. Grado perfeccionamiento. Grado perfeccionamiento, es deia. Quina por. El nom, dic. Sí, sí.
El que jo recordo, i les meves companyes no, que en l'última etapa, l'últim curs que li quedava per fer l'escola, es va agafar un anxabàtic. Era una dona que viatjava molt i ens explicava sempre, perquè deia, viatjar és cultura, viatjar, donar coneixements, que ella els podia transmetre i ho feia d'una manera elegant, una manera que t'entrava. I l'últim any va dir, m'agafo un anxabàtic. Les meves companyes diuen que no ho recorden, però jo és que em va quedar molt marcat perquè em van canviar d'escola...
perquè van dir, si no estàvem la senyora Casals, em van posar maria immaculada a fer secretariat. Però això era una persona, com dèiem, molt avançada al seu temps, una persona que no era rígida, no, era una persona que t'ensenyava educació, perquè ella sabia estar pulcra quan fèiem la lliçó, que cada dia tocava unes lliçons,
Ella obria el llibre i deia, va, repasseu-ho a mi, nenes, i ella anava pels passadissos d'on estaven els pupiters amb el llibre i anava parlant de la lliçó. És a dir, ella intentava sempre compartir les coses perquè et quedessin més al cap.
I el va viatjar i el ser com era ella també la va fer per mi una persona solidària i això ho vull destacar perquè això sí que és un fet igual com l'Helena ha viscut els seus moments i la Mercè. Jo un dia estàvem a la classe i devia ser primavera i estava jo així en fred.
Jo no vaig dir res. Va passar ella, això que feia que anava molt llibre, se'n queda mirant i diu, Jorba, perquè ens deien pel cognom, Jorba, que tens fred. Però et deia, que tens fred, ja et deia de tu. I dic una miqueta però no passa res, ha tancat les finestres.
Jo li vaig dir, no, no, senyoreta Casals. Jo penso, ui, les meves companyes se'm ficaran a sobre. No, no, senyoreta Casals, per mi no. I tant. Si un està malament, els altres han de ser companys. Ostres, allò em va quedar a mi gravat. Quin aprenentatge, no? Deixeu-me que li pregunti a la Begoña, que li hem dit, queda't perquè volem que ens contextualitzi què significa això. Estem parlant dels anys 70. Aquí hi havia dictadura.
I era una senyora, una dona sola que viatjava per Europa. Això no devia ser molt comú, no, Begoña? Això era de ser una excepció absoluta, no? De totes maneres, per sort, sí que hi havia dones que eren referents en aquest sentit i representaven el que era la república. L'educació oberta a tothom, sense cap mena de compromís ni de...
modern, vull dir, era el que representava la república. Clar, també hem de pensar en l'adaptació que van haver de fer aquests mestres, homes i dones, en el cas de les dones més, perquè la Teresa Casals va començar a ser mestre durant la república, hi ha una època en què les escoles ribes eren unes escoles, tu ho deies abans, laiques, obertes,
dirigides pel mestre Martí Tauler, però després es va haver de reinventar per adaptar-se, perquè el que va venir després va ser la guerra i la dictadura. Per tant, hi havia moltes coses que devia reprimir. Vosaltres la vau tenir com un... D'alguna manera va ser un referent d'una dona, això...
moderna i diferent, ho dic perquè els referents que teniu devien ser molt diferents, no? De les vostres mares i àvies. Inclús envers d'altres mestres que hi havia, vull dir, era única. Sí, era diferent. Era única. Jo per això ho dic que ja ho devia portar de cracte de gens, però després també el viatjar, bellogar-te i compartir amb altres països, amb altres costums, tot això enriqueix molt. I ella ho va traspassar. I era una persona...
que abans deien la letra quan sangri t'entra, nosaltres amb ella mai. No. Ella era estricta, era rígida, però tu sabies que tenies que anar per aquell camí i si feia falta li preguntaves les coses 50 vegades, n'hi havia mai problemes. Altres professors tenien que pagar perquè t'enteries això. Sobretot els dels nens.
I de les nois i de les nenes. Una escola molt moderna però separats per gènere o per sexe. Aquí vull afegir una cosa. Quan la dictadura ja guanya i tot passa a canviar la visió pedagògica, aquestes mestres republicanes van tenir el problema que van ser...
Algunes les van treure de les escoles on estaven i les van portar lluny, altres les van apartar total. I a més a més demanaven uns informes políticos sociales y religiosos. I depèn del que les empresonaven o a vegades fins i tot de mort. Vull dir...
Clar, perquè en el cas de la Teresa Casals no es va casar mai. No, soltera. Que això tampoc era comú a l'època, no? Per això podia viatjar, per això era diferent, perquè no estava sotmesa a res. Clar, era una dona lliure. Tu imagina, tenim un grup ara mateix que som 40 i pico i totes tenim una gran estimació, un bon record de ser de Casals, totes, eh?
I ens trobem cada l'estiu, a l'hivern, pel carrer. Les nenes Ribes, que ens diem, tenim un gran record d'ella. I no us sobte que no sigui una personalitat més coneguda a la ciutat? I que no tingui un carrer. Que no tingui un carrer, per exemple? És veritat. Sí, sí.
Tres Altet, que també va conviure, sé que no la vau conèixer, però va conviure amb ella a les escoles, té almenys una escola que porta el seu nom. Però és estrany, perquè tenim molts carrers i places a la ciutat que porten noms d'homes destacats, sobretot de la política, però també d'altres àmbits, no?
I no se li va donar el reconeixement que es mereixia, vull dir, això ja passa, que hi ha persones que poden fer molt i no se la reconeix mai. Ella va ser una d'aquestes, no?
Però ella tampoc feia el que havia de fer, tampoc demanava, tampoc es feia veure. No volia destacar, era una persona, vull dir, no enllisa, sinó... I vivia al centre, que tothom la veia, que quan la vèiem... Era de Rovisa, tota la vida. Sí, al carrer Cervantes, a veure la benzinera. Sí, sí. M'han explicat que va ser la primera dona que va conduir
Ai, això no ho sabem. Jo crec que sí. Jo no ho sabia, però és impossible. Ja em va dir, sí. Perquè m'explicava moltes coses de la seva vida i tal. I sempre em deia, quan els nens siguin més grans, me'ls portes que jo els ensenyaré moltes coses, de tot el que jo he viscut, no? Sí, sí. Va ser la primera aquí a Rubí.
De fet, tu vas tenir relació amb ella durant molt de temps, no? Sí, sí, sí. Fins que va morir, no, però poc abans, perquè ja va arribar un moment que ella ja no sortia de casa, no? Perquè ja no vivia allà al carrer Cervantes, vivia a les Torres.
I llavors ja no sortia tant, ja estava més tubeta, no? Però bueno, durant molts anys, vull dir, ens trobàvem dia sí dia no pel carrer i fèiem les nostres xerrades i bueno, molt propera.
Va anar al teu casament. Sí, sí, sí. Veiem una fotografia, si algú ens està seguint a www.radiorover.cat. Aquí ja es veu qui és, no? El seu... Ja era grandeta, però tenia un estil, el conservava perfectament.
Entenc el que dèieu, eh?, quan dèieu una dona que sabia estar... Una dona, allò, amb... De fet, l'altra imatge... Molt de personalitat. Amb personalitat, no? Sí, sí. Ella amb la seva bata blanca, planxadeta... A més a més, ella no cridava mai. No. Parlava suau. Suau. I deia el mateix que cridant, no? Però suau, no? Llavors, clar, era molt agradable estar amb ella.
Molt. Tot això que esteu explicant, que us va transmetre, evidentment amb 13-14 anys no us adonàveu, però ara, amb la vista d'una dona ja madura, us adoneu del que va significar? Segur que us va impregnar de moltes coses sense vosaltres adonar-vos, no? Sí, sí. En aquell moment no és el normal, no?
I ara amb el temps, la vista, mires enrere i dius, ostres, quina sort que vas tenir, no? Sí, estem molt orgulloses. També recordo uns altres professors que, vull dir, dius, ojalà no hagués passat, no? Perquè jo recordo... Per això no els fem visibles en aquest programa. Jo recordo coses que dius, bueno...
Per això deia jo que el tipus d'ensenyança d'ella no era rígid de dir, aquí estic jo i mano, sinó jo estic aquí per explicar-vos-a, per dir-vos les coses tal com són i perquè les entengueu bé. Si no les enteneu, les repetim. Però sempre des de la calma i des de la professionalitat, perquè jo crec que estimava molt el que feia i estimava molt els seus alumnes, perquè altres professors...
No eren així. És com que sempre estaven per sobre teu i ella no estava al nostre nivell, però es posava com una marona, no? Però com una marona sèria que t'ensenya, que t'educa. I va ser un plaer tindre amb ella educant. I jo crec que amb totes les professors de l'Escola Ribes van anar fent com un pastís. La primera, la senyoreta Marc, la senyoreta Casanovas, després la senyoreta Mas, la senyoreta Ribes...
I al final, que és quan ja eren més grans, més receptives, la senyoreta Casals, vull dir, la cirereta del partit. Bueno, també no ens oblidem del senyor Recina, que era el director. Sí, sí. Jo el vaig tenir l'últim any i, bueno, va ser... Saps allò? Vaig acabar bé, no? Coses que, bueno, se m'havien anat passant i tal...
Ell era una persona també molt important, eh? A més a més, les coses les ensenyava, per exemple, a la classe de francès, feia francès també. Llavors, per dir-te que una persona sortia, s'anava a comprar, per exemple, i tornava, ell marxava i picava, i tot això en francès, no? Vull dir que era molt explícit, no? Dient les coses, no? I clar, deies, ostres! I vaig, no sé, amb tot, eh? Però amb tot. Tant en francès o totes les assignatures que ens va fer, sí.
Abans no sé qui deia que la frase típica era la letra que un sang d'entra. Jo crec que el que esteu explicant és exactament tot el contrari, no? Per exemple, aquesta anècdota de tanqueu les finestres em sembla que és un ensenyament amb una frase...
A mi em va quedar, eh? No ho he hagut d'aprendre i recordar-me'n després. Jo en aquell moment vaig veure la solidària que era aquella persona i em vaig quedar així a les meves companyes. I vull dir, ho vaig entendre perfectament, que era una persona solidària i una persona que podies compartir amb ella tot.
Però al final era una forma de transmetre un valor, el valor de l'empatia, d'una forma superfàcil. I en canvi hi havia altres professors que me'n recordo, sobretot el que em deia a mi, bunyolera, bunyolera, bunyolera, i s'acabava bunyolera. Què volia dir? Feia bunyols que havia embrutat o que havia esborrat o que estava la tinta malament, però explica'm com se fa. T'has portat llibres i tot, eh, Mercè? Aviam. De l'època, no? Sí.
Estem avui donant uns cops al megàfon. Patronato Escola Ribes. És curiosíssim. Ostres, això és un quadern de dibuix. Sí, de dibuix lineal. Fèiem amb tiralínies, amb tinta xina. Si jo hagués anat a les Escoles Ribes, hauria estat la...
bunyolera number one, perquè el dibuix tècnic no se m'ha donat mai. Doncs dibuix artístic, dibuix lineal, a mi m'encantava. Mètodo rápido de escritura comercial. Mare meva. Així teniu les lletres que teniu. No sé si s'aprecia, però curiós. Una qüestió més. També m'heu explicat que parlava en català
Fora de classe. Però ja és una gran cosa. Dintre no, estava prohibit. Clar, vosaltres recordeu, esteu recordant els anys 70, principis dels 70, finals dels 60, però clar, en alguns moments, parlar català, encara que sigui al pati, podia ser motiu, abans ho explicava la Begonya, podia ser un motiu...
perquè et fessin fora de l'ensenyament o fins i tot te'n pressonessin, no? I això costava, eh? Això costava, perquè la soneta Ribes, que jo l'havia tingut quasi de veïna, li parlaves en català i a col·legi en castellà,
I costava. I més jo quan vaig entrar a col·legi amb cinc anys, el senyor Resina em parlava en castellà i jo no entenia res. És que no l'enteníem, el castellà. Mira, ell era veïna meva. Hem d'entendre, perquè els nens som així, som esponges, no? I hem d'aprendre entre nosaltres jugant i tenim...
Això, l'ànima més pura, vas aprenent. Però et sobtava molt. Jo llegia en català, mare de Déu. Quan em van donar el primer llibre en català, jo llegia i deia, si no entenc ni el que dic. Jo mateixa no m'entenia. No sabíem, m'hauria d'aprendre després. Eren cuentos troquelados. I tenia que comprar-los a Montserrat. Jo tenia el patofet i escargol...
O sigui, parlàveu català a casa, però no vau aprendre a llegir en català? No. Clar, quina bogeria, eh? Jo la primera vegada que vaig veure escrit en català llençols, em vaig quedar... Ostres, jo deia llençols, però no ho havia vist mai escrit. Parlo fa molts anys.
I a més amb la complicació que té el català, que no totes les paraules es llegeixen literal. Per tant, encara que sapiguessis llegir perfectament en castellà, no tenies per què entendre la lectura. És que a mi...
Nosaltres era el català de casa, del carrer, dels cosins, dels avis. La llengua materna d'aquí. L'únic que sabíem en castellà era el por un pompero, la ràdio, les coses de la ràdio. Mercè, mira què em surt de la teva llibreta. La reconquista espanyola. En això estaven ells. I després, animals que se guarecen bajo tierra. Clar.
No m'estranya que després no ho sapiguéssiu entendre en català, perquè si el nivell era guarecen, que és com una paraula una mica arcaica, ara, tot perfecte. És castista. Absolutament. La reproducció de les plantes. Eren en net, eh? Teníem un exercici que a mi m'agradava molt que es deia piensa i contesta.
Et feien una pregunta i deixaven un buit i tu tenies que escriure el que t'havien preguntat. Per això érem net, per això hi ha dibuix, per això és maco. Els quaders de cada dia ja no els guardo. Vaig guardar aquests que són més macos i...
El més bonic era cantar a cara al sol quan entravem al matí. Els nens amb una banda, les nenes amb una altra... I a l'església. I després van entrar a la classe, al Pare Nostre. El Pare Nostre, els rosaris el mes de maig, les flors a Maria... El Domino Stecum aquest, o Domino's no sé què, encara me'n recordo. Mater amabilíssima, encara me'n recordo.
I això que era una escola laica, clar, en els seus inicis. Ah, quines coses. I com se deia la plaça aquella que anàvem, la plaça dels Caiguts, que ara és més petita. La creu dels Caiguts. La creu dels Caiguts. I van tirar a terra la creu nena. Sí, anàvem nens i nenes per separat, of course. Un cop a l'any. I allà encara sóc, però nosaltres, la gran sort que veig jo ara, que ni els meus pares, ni els avis, ni els tiets, ni els veïns, ni els mestres van parlar de política.
Vam tenir una infància molt maca. Era el que hi havia i prou. I la mare sempre deia el que diuen a l'escola és el que toca. Vull dir, mai vam tenir... Saps el que vull dir? Sempre vam tenir una infància maca. Vam estudiar el que tocava, vam cantar el cara al sol. Suposo que els meus pares li rebentaven, però mai van dir res.
Això també forma part de la nostra història, el silenci. Els hi agraeixo molt. Sí, però després ho has hagut d'aprendre, no? O d'anar esbrinant el que significava. I el català l'escric la mar de bé, però... De forma autodidacta, no? Sí, autodidacta, sí.
Hem començat amb la Begoña parlant de les dones a la Guerra Civil i sobretot de les dones a la República. Jo suposo que és una pregunta que ens fem, els que no som historiadors i entenc que els que ho sou també, i és què hauria passat si no hi hagués hagut una guerra i per tant aquesta República amb la que
començàvem explicant i on van viure dones com aquesta Teresa Casals, s'hagués mantingut en el temps. És a dir, segurament estaríem en situacions molt diferents. Bé, no ho podem saber, clar. No ho podem saber, però segurament sí, perquè si ja en aquella època tot havia avançat tant, entenc que encara hauria evolucionat més i millor. Però clar, tampoc ho podem saber.
Bé, avui hem intentat retratar aquesta història més fosca, però també plena de llum de la nostra història. Moltíssimes gràcies a les quatre per haver-nos ajudat a visibilitzar les dones, en aquest cas, rubinenques.
Queden vuit minuts perquè siguin les dotze. Avui estem fent aquest programa especial del Dia de les Dones, un programa que intenta contribuir a la recuperació de la memòria feminista de la nostra ciutat. I en aquesta recta final parlarem també de cinema, parlarem també d'art, una altra de les activitats que es fan
aquesta tarda a la ciutat, és el passi a la Torre Bassas de la pel·lícula Figures ocultes, per això hem volgut que la Núria Molina, la nostra companya del programa de sèrie, ens ajudi a fer-vos cinc cèntims d'aquesta pel·lícula. Hola, Núria, moltíssimes gràcies per atendre'ns, perquè...
Sabem que avui tenies dificultats, cites mèdiques, però gràcies per haver-nos atès. Bon dia. A vosaltres. Bon dia. Pots posar-te el mòbil en horitzontal o és un problema? Bé, deixem-ho en vertical, oi? Perfecte, perfecte. Dèiem que avui es passa a figures ocultes, anem a veure un fragment del tràiler i després ens dius per què és important aquesta pel·li.
Los rusos tienen un satélite espía que anda haciendo fotos de Dios sabe qué. Llévenos ahí, Harrison. No podemos justificar un programa espacial que no envía nada al espacio. Si hay que llegar en este trasto, démonos por despedidas. Puedes hacer los 30 kilómetros a pie. O ir en la parte de atrás del autobús. Llevaremos a un humano al espacio. Si volviera muy pronto, ardería durante la entrada.
Necessitamos ecuaciones que aún no existen. Doncs una mica el trailer ja ho explica. Havíem de fer moltes operacions matemàtiques, aquests homes de la NASA, però en realitat qui fèiem de calculadores humanes eren aquestes dones afroamericanes, no? D'això va la pel·li.
Sí, bàsicament és la història que mai realment es va explicar, de tres dones que van estar a la NASA ajudant en tots els càlculs que van ser vitals al final per fer aquest llançament especial i poder avançar en la carrera especial contra la Unió Soviètica. I jo crec que és una pel·lícula que funciona molt bé també perquè ho explica, jo crec, d'una manera senzilla tots els problemes que es trobaven sobretot les dones racialitzades en aquella època.
hi ha algunes escenes molt mítiques, per exemple una d'elles que ha d'anar al lavabo i ha d'anar a un altre edifici per poder anar al lavabo de dones negres. Llavors aquesta pel·lícula al final visibilitza els problemes que tenien moltes dones per entrar en aquest tipus d'entorns, que especialment estan molt poblats d'homes blancs, sobretot.
La pel·li la passen a la Torre Bassas, que és un equipament per joves, i va acompanyat d'un cinefòrum. És a dir, que em sembla que és una molt bona iniciativa, perquè crec que, com deies, es pot parlar de moltes coses a partir de veure aquesta pel·lícula. A banda que és una pel·lícula molt maca, em refereixo. La fotografia és fantàstica, les interpretacions són fantàstiques, és a dir, que...
A banda del missatge que pugui tenir, des del punt de vista més tècnic, també és una molt bona pel·lícula i té un punt divertit o que no s'esperi la gent, que és una cosa com densíssima, no? És una cosa molt per veure tranquil·lament.
Sí, totalment. Vull dir, la pel·lícula és això, intentar al final portar a una pel·lícula que és més o menys, no seria un blockbuster, però sí que bastant per a tots els públics, per poder entendre aquestes problemàtiques que a la vida real sí que són més dures i més tenses, però portar-ho d'una manera que sigui més o menys entretinguda, però que també tingui aquest punt de crítica social i entendre quins eren els problemes que es trobaven les dones, les dones negres, en aquelles époques.
Tu ens proposes també Miscarbon, que va una mica en la línia, no?
Sí, Més carbon. És una pel·lícula que va sortir l'any passat, que és argentina, que tracta sobre la història de Carlita, que és una dona trans que vivia a la zona de la Patagònia, que és molt coneguda per tenir una indústria minera molt gran. I a la mina només treballaven homes perquè es veia com una mena de maledicció que poguessin treballar dones, que portaria mala sort.
i la Carlita, com que era una dona trans, és a dir, on figura abans com un home, va poder fer aquest tràmit, figurant com a home, però realment sent dona,
accedia a aquestes feines i que va treure aquest mite que hi havia a les mines. I també la pel·lícula, a part d'això de les mines, també parla de les problemàtiques de les trans i la violència que reben bastant sovint. I això parla d'una manera fantàstica. És una pel·li relativament nova. La trobem en alguna plataforma de streaming?
Actualment està a Filmin. És a dir, que sí que la trobem. Núria, ens queden dos minuts. En dos minuts creus que ens pots explicar la tercera proposta que tenies? Sí.
Sí, elles hablen, és una pel·lícula fa un parell d'anys que van als Òscars de fet, que té un cas meravellós, que bàsicament tracta sobre unes dones que viuen en una comunitat religiosa molt tancada, als Estats Units, i que descobreixen que els seus mèrits les drogaven i abusaven sexualment d'elles. I llavors, tota la pel·lícula és en el mateix espai, on totes es plantegen si...
fugir o quedar-se en aquesta comunitat després de saber això que els passava. És una pel·lícula bastant dura però que té unes grans interpretacions i que al final també tracta de temes molt importants i també una d'aquesta vulnerabilitat que poden tenir les dones que no tenen aquesta independència econòmica i cap a on poden anar i què és el que poden fer després de descobrir aquest tipus de coses. Però està molt bé.
Déu-n'hi-do, tres propostes molt diferents, eh? Cadascú que triï en funció de com tingui el dia, eh? Si està per coses més denses o no. Núria Molina, moltíssimes gràcies per haver-nos atès avui, per voler compartir amb nosaltres aquest coneixement i aquest talent teu. Hem de dir que la Núria està acabada d'operar de fa uns dies.
I està tota l'estona amb cites mèdiques, però ha fet aquest esforç per estar amb nosaltres. La pròxima setmana suposo que sí que et veiem i t'escoltem al de sèrie, no? Sí? Sí, correcte. Doncs la pròxima setmana al de sèrie amb la Núria Molina. Gràcies, Núria. A tu.
Amb això posem punt i final aquest especial del Dia de les Dones, aquest 8 de març que se celebra diumenge i que Ràdio Rubí també ha volgut comemorar amb aquest especial dedicat a les dones invisibilitzades, com aquesta que porto avui a la meva samarreta, segurament la dona més coneguda de la nostra ciutat, la Neus Català.