Sant Vicenç al dia.
Bon dia. L'Ajuntament ha engegat una campanya de sensibilització per acabar amb els microracismes al comerç local. S'anomena No sóc el paqui i la part visible són cartells amb el nom dels comerciants que regenten els establiments i el tipus de negoci. L'objectiu d'aquesta campanya és enfortir el compromís del municipi amb la igualtat, promoure les interaccions positives entre el veïnat i el reconeixement de la diversitat que conviu a Sant Vicenç dels Hors, també en l'àmbit comercial. Ara hi entrem al detall. Abans repassem la resta de titulars del dia.
El gos que va desaparèixer dijous a Can Ros ja s'ha trobat i és a casa. La policia local l'ha entregat aquest matí a la seva propietària. La col·laboració ciutadana ha estat clau per trobar el marc.
Israel Clara López ha guanyat el deser premi Narcís Lunes i Boloix amb el poemari Gelatina de Plata. El poeta badaloní ha publicat una norantena d'obres i acumula multitud de guardons literaris. Només en l'últim any n'ha guanyat 12. Ens endinsarem en els seus versos al Sant Vicenç al dia.
I avui reprenem l'espai Vicentines, les nostres referents. Les entrevistes amb dones de Sant Vicenç dels Horts de diferents edats i perfils. Començarem abordant la història i l'experiència vital de les dones que en guany han participat i han protagonitzat l'exposició de modistes, cosidores i impuntaires, impulsada per l'agrupació de dones sàvies. En una estona conversarem amb Ana Maria de la Cruz. I abans ens actualitza el temps. Lluís Mi Pérez, bon dia.
Bon dia, situació força tranquil·la, la que tenim per endavant aquest dijous a les comarques barcelonines, que sobretot aquest matí veurem força estones de cel tapat, especialment el Baix Llobregat, el barcelonès, també el Vallès Oriental i el Maresme. Estones de cel carregat però sense pluja.
I, a més a més, amb tendència a que aquests núvols es vagin retirant i que la tarda sigui més assolellada, sigui més oberta, i això permetrà que la temperatura pugi més que ahir. La tarda acabarà amb moltes màximes al voltant dels 18 o 20 graus. Per tant, ja diem, sensació de molta bonança. Remarquem al matí sí que serà una mica més ensupit. N'estem pendents a la xarxa. Gràcies, Lluís Mius. Per la Sara Cabrera és dijous, 12 de març, i ara posem Sant Vicenç al dia.
Si heu caminat per Sant Vicenç dels Os, potser ja heu vist a la porta d'alguns establiments els cartells amb el nom dels comerciants que els regenten i el tipus de negoci. És la part visible de la campanya No sóc el paqui, una acció de sensibilització al comerç local que ha engegat l'Ajuntament per acabar amb els micro-racismes. Expressions com el paqui, el xino o el moro formen part del llenguatge col·loquial, però són etiquetes que simplifiquen la identitat de qui hi treballa.
El Servei d'Agents Cíviques es dirigeix durant aquests dies als establiments més susceptibles de rebre aquest tipus d'etiquetes per explicar la campanya i lliurar-los un cartell personalitzat amb el nom de la persona que regenta el comerç i el nom del tipus de negoci. L'inici de les visites als comerços el van fer fa uns dies la regidora de Participació i Civisme i Convivència, Paqui Capellades, i la presidenta de l'Associació Veïnal al Trèvol, Maria José Martínez, en el cas dels establiments de Can Ros. Diu Paqui Capellades...
que la rebuda per part dels comerços ha estat molt bona. La rebuda ha sigut molt bona. Malauradament, aquests comerços han rebut aquest tipus d'etiquetes tota la vida, amb aquesta iniciativa municipal. El que es fa és donar visibilitat a la ciutadania, que el que tenim tan normalitzat en realitat són microracismes.
Amb No sóc el Paqui, l'Ajuntament reforça el compromís de la ciutat amb la igualtat, les intervencions positives entre el veïnat i el reconeixement de les diversitats que conviuen a Sant Vicenç dels Horts. Segueix la línia d'altres iniciatives municipals com el Pla de Convivència de Can Ros i el Serral, les formacions antirumors, la nit de Can Ros o els tallers als centres educatius sobre resolució de conflictes.
Amb aquesta campanya volem transformar el llenguatge col·loquial que fem servir quan ens dirigim als comerços d'origen migrat. És discriminatori per un llenguatge inclusiu i respectuós. Els comerços són comerços. No té sentit que s'imposi l'etiqueta del seu origen perquè no té res a veure
amb l'objectiu del seu negoci. Cal prendre consciència d'això i corregir expressions com anar al paqui per anar al supermercat o anar al xino per anar al bazar.
L'origen d'aquesta campanya es troba en una proposta sorgida d'un treball creatiu de dos estudiants de Barcelona sota el títol Tengo nombre, que volia precisament visibilitzar la identitat i la humanitat que sovint queden amagades enrere les etiquetes. Per saber com ha rebut aquesta iniciativa els comerços que ja llueixen els cartells de la campanya, ens hem acostat aquest matí fins a Barbershop Mus, al carrer Rafael Casanova. A l'aparador d'aquesta barberia s'hi pot llegir ben clar No sóc el Moro, el meu nom és Mus.
Estem amb el seu propietari, Mus, bon dia. Hola, bon dia. S'ha engegat aquesta campanya per acabar amb els microracismes al comerç. Participeu, perquè heu decidit formar-hi part. No, bien, esta compañía bien, lo que pasa, hay gente que lo pasa mal, que escuchando esas cosas, pero bueno, yo espero que se mejora un poquito.
Porque la campaña lo que hace justamente es quitar este estereotipo de ir al moro, al chino, al paqui. Sí, es que depende de cómo cada persona lo llama. Hay gente que lo llama de buenas cosas, que sale bien, pero hay gente que lo llama de otra manera, entonces sí que debería cortar esto. Pero hay gente que de confianza no molestaría tanto, pero hay otro tipo de personas que lo dicen de una manera, entonces sí que deberían dejar de llamar así.
La parte de un estigma es generalizar, ¿no? Porque sois personas al final llevando negocios. Sí, sí, exactamente. O sea, son negocios todos iguales y mejor que cada negocio se llama por su nombre y ya está. Exactamente. ¿Y en tu caso te ha afectado este tipo de cosas? No, no, yo la verdad llevo aquí más de 6 años y nunca me ha pasado y nunca lo he vivido. La verdad, mis clientes me respetan y siempre me han llamado con mi nombre. Siempre.
Imus, tenéis una clientela fiel, ¿no?, en la barbería. Fiel, fiel, sí, sí, sí. De muchos años. ¿Cuántos años lleváis? Más de seis años. Sí, sí, nunca me han fallado y siempre los agradezco mucho por venir aquí a probar. Sí, sí, sí. Para quien no os conozca, ¿qué servicios así ofrecéis?
Hacíamos servicios de barbería a generar cortes de pelo caballero y barba, sobre todo arreglo de barba y cuidado de barba. Y lavado profesional y cuidado de cara también. Hacemos lequillas profundas y todo un poquito. Sí, últimamente se está arrancando mucho el tema del mundo de barbería y se está mejorando mucho. Hace unos años que estaba un poquito apagado, pero últimamente se está mejorando y eso me gusta mucho.
Y ya para acabar, Mous, por lo que sea, nos está escuchando un comerciante que igual tiene un origen migrante, ¿por qué lo animarías también a participar de esta campaña? Sí, lo animaría y que no fijes a la gente que llama así, que se concentre más por su negocio y que tiene para adelante y que tenga siempre fuerza. El negocio es así, puedes escuchar las cosas buenas siempre que es positivo. Pues Mous, responsable de Barber Shop Mous, muchas gracias. Gracias a ti por la visita, muchas gracias.
El mar ha aparegut. El llorçai terrier que va desaparèixer dijous passat a la porta del supermercat Xàrter, al barri de Can Ros, ja és a casa. La policia local l'ha trobat aquest matí a la porta del mateix supermercat i s'han posat en contacte de seguida amb la Maria Cobo, la veïna propietària. La col·laboració ciutadana ha estat clau per recuperar el gos. La filla de la veïna, Piedat Canyades, explica com ha anat al matí i com la policia local els ha tornat al mar.
Primeramente me ha llamado María y me ha dicho que ya lo habían recuperado y nada, acabó ella de llamar y me llamaron de la policía local que ya tienen el perrito allí. Luego ya me han contado que han pasado por ahí por la puerta del supermercado y estaba atado en el mismo sitio que lo habían cogido. En el mismo sitio estaba puesto. Y ya me han llamado, me han llamado de la policía local que ya lo habían recuperado, que pasáramos a buscarlo.
Tothom va sumar a la crida per trobar el gos. L'Ajuntament va demanar col·laboració per trobar-lo fent difusió a través dels canals municipals. La policia local va fer seguiment del cas i des dels micròfons d'aquesta emissora també ens en van fer resó. Després, vau ser vosaltres qui vau fer la màgia. Esta mañana me han llamado que lo habían dejado en el mismo sitio. Sobre todo, primero que todo, lo que quiero es dar las gracias empezando por toda la policía local y
Y bueno, los monstruos se vio a algunos y sobre todo a María Peláez y al alcalde, a Miguel, y bueno, a vosotros y a todas las personas que me han estado ayudando, yo agradecésselo con toda mi alma.
La Maria Cobo té 92 anys i porta una dècada gaudint de la companyia del seu gos. Des de dijous estava molt preocupada. Ay, mi madre, mi madre ha cambiado. Mi madre esta mañana cuando yo he llegado, que ya lo sabía yo, pero digo, le voy a dar la sorpresa de llevarla allí. Y claro, le dijeron que no se preocupara, que se lo iban a... decía que lo encontrara, que lo iban a traer. Y ella, pues, estaba esperando todos los días, ni ha dormido, ni comía, ni nada. Esperando que viniera ni le tocara...
Un cas que demostra la importància de la comunitat i de la col·laboració ciutadana. Així que avui tocava explicar-vos les bones notícies. La Maria i el Mar ja estan a casa i tranquils.
La poesia és sovint una manera de mirar el món, i de vegades també d'aprendre a mirar-lo d'una altra manera. El poeta badaloní Israel Clara López, establert a Mollet del Vallès, ho sap bé. Amb una trajectòria llarga i reconeguda, amb prop d'una norantena d'obres publicades i desenes de premis literaris, arriba ara Sant Vicenç dels Horts com a guanyador del deser Premi de Poesia Narcís Lunés i Boloix.
amb el puamari Gelatina de Plata. Aquesta setmana vam donar la notícia al Sant Vicenç al dia i avui parlem amb el seu protagonista i ens endinsem en els seus versos. Israel Clarà, bon dia. Hola, bon dia. Doncs primer de tot, felicitats per aquest Premi Narcís Lunes i Boloix. Gràcies, molt feliç, molt content. Quan m'ho vam comunicar no m'ho podia creure, molt content.
T'endús 1.500 euros i la publicació de Gelatina de Plata em salt donar amb una norentena de llibres publicats i molts premis ja a les teves esquenes. Israel, què representa aquest guardó dins del teu llarg camí com a poeta? Jo ho he dit sempre, cada llibre és diferent i cada premi és diferent i és nou i és apreciat igual o més que els anteriors, no?
És a dir, pel fet de tenir molta obra no m'ha impedit de poder valorar que se't pugui concedir un premi. Vull dir, sempre és nou i sempre és amable que et concedeixin un premi literari, malgrat la trajectòria que tinguis. En l'últim any, de fet, has guanyat una dotzena de premis literaris. Què diries, estàs en un moment especialment inspirat o és el resultat de molts anys de feina que ara estan durant més fruits?
És una barreja de totes dues coses, em sembla, perquè evidentment hi havia molt de material acumulat, si no tampoc hauria pogut enviar-ho a tots els guardons. I també que vinc d'uns anys de molta sequera en aquest aspecte, de no haver tret gairebé cap premi literari. Això em va recloure una mica en mi mateix, en l'escriptura. Em vaig dedicar a pintar, més que a escriure durant un parell o tres anys...
Alhora sí que és cert que anava escrivint coses, anava revisant coses que ja tenia, fins que en aquest moment, i també per consell de la Cristina, que va guanyar l'any passat també, la Cristina Alvarez Roig al Premi Lunes i Boloix, em va dir, escolta'm, torna't a presentar premis perquè que pintis està molt bé, però ets escriptor.
I, per tant, presenta't a Premis i a veure com va aquesta vegada. També t'has renovat, has canviat una mica l'estil, també a instàncies d'ella, que m'ho va dir, és la meva crítica més important. Ho vaig fer i sí que sembla que hagi donat els seus fruits, sí, n'estic molt content. De fet, aquest Premi té també la coincidència curiosa que la teva parella, Cristina Álvaris, el va guanyar l'any passat amb vex de proa. A casa vostra està clar que la poesia és un llenguatge compartit, oi?
És un llenguatge compartit, estimat i repartit, i que som els primers sempre l'un de l'altre que coneixem els poemes, que els valorem, que els critiquem. Ella m'ha ajudat molt a no reescriure'm, també, a innovar, a fer coses noves, i jo penso que també té alguna cosa...
A part que pugui haver tingut un moment que els jurats ho han valorat més, també d'aquest nou aire que ja també m'ha ajudat a donar. Es continuo sent jo, essencialment un autor sempre és ell, però els temes varien, s'enfoquen d'una altra manera i això en un moment donat pot eclosionar en aquesta collita de premis tan fructíferes que hi ha hagut.
I endinsem-nos ara, o almenys el temps que ens permeti la ràdio, el poemari guanyador del Narcís Lunes, Gelatina de Plata. Aquest títol ja és molt abocador, remeta a la fotografia analògica, al procés en què es revelaven les imatges. Per què aquesta idea com a eix vertebrador del poemari? Doncs perquè la fotografia a mi m'agrada moltíssim.
He pogut fer dintre les meves limitacions visuals algunes fotografies a vegades amb més casualitat o amb algun encert que m'han agradat molt i també la Cristina que abans em va ensenyar molt d'aquesta afició, ella és una fotògrafa esplèndida.
i va fer un curs de revelatge, també, i em va ensenyar una mica, doncs, aquests procediments, no?, com anaven. Va ser la primera que em va parlar...
dels banys de tur, la primera que em va parlar de la gelatina de plat, després jo també ho vaig buscar, i llavors també vaig veure que hi havia... La meva obra es caracteritza una mica, si l'heu llegit en algun llibre més meu, que jo sempre estableixo, m'agrada establir un diàleg amb la gent que m'ha precedit, en diferents àmbits de la literatura, però també en àmbits artístics, hi ha una mena de diàleg
perquè l'art al final és unitari. I m'agrada molt... També té alguna cosa d'arquitectura, aquest llibre, i també té alguna cosa de la imatge, com aquest sangrial, una mica, en el meu cas, de comparar la meva limitació visual amb la imatge, que seria el meu límit, però que en canvi s'aborda, ja que no es pot fer des del punt de vista físic amb els ulls, tot des del punt de vista mental i sensible amb la literatura, amb l'escriptura.
Deies sangrial. Hi ha una paradoxa de partida, com comentaves, al poemari apareixen càmeres, fotografies, llums revelats, però al mateix temps convius amb una pèrdua de visió important en el teu dia a dia des de fa anys. La poesia, doncs, Israel, s'ha convertit en una altra manera de veure per tu, en el teu sisè sentit, si em permets.
Sí, és la meva companya, sempre és allà. I sí, d'alguna forma, la poesia és un catalitzador important d'altres realitats que no poden ser viscudes en la totalitat, que una altra persona en aquest sentit sí que podria, en el cas visual ara em refereixo, però sempre la poesia és allà per donar forma...
l'informe, no?, el que perd forma, d'alguna manera, en el meu cas, les imatges, altres persones potser seria els sons, altres persones potser seria la parla, vull dir, depèn de les limitacions que cadascú tingui, la poesia sempre pot venir a salvar, com tot art, també, però en el meu cas sí que és la lírica, no?, en aquest sentit.
En el poema Natura morta amb Oriol Maspons hi ha un vers que diu i la teva mirada n'és l'autora. Aquí sembla que la mirada no només observa el món sinó que el crea. Quan escrius poesia també estàs intentant revelar la realitat com faria una fotografia?
Com faria la meva fotografia, que serà absolutament distorsionada, segurament. Jo, per exemple, em costa molt la poesia visual, la poesia sensorial que té a veure amb descripcions de coses que es puguin veure, per exemple, em costa molt de comprendre.
No apamo bé la poesia visual, em costa molt d'entendre-la, però llavors la meva fotografia, com bé dius, la meva escriptura, el meu revelat en la literatura, pot distorsionar moltíssim la realitat, de fet.
La Cristina i altres lectors se sorprenen molt de veure combinatòries d'adjectius amb substantius que a vegades no tenen un sentit. També m'agrada molt la poesia surrealista, fugint una mica de la gratuïtat que aquest moviment en algun moment ha tingut. Sí que en el meu cas intento barrejar, es barregen moltes realitats que es contraposen, perquè la meva captació...
com copso jo la realitat és diferent de com ho fa una altra persona. Jo tampoc ho sé com ho fa l'altre ni l'altre tampoc sabrà com ho faig jo. Però en aquesta literatura s'entreveuen que hi ha maneres diferents i que reconstrueix la literatura aquesta realitat. Em fa una fotografia a vegades molt heterodoxa, molt contrària al que és realment. I fins i tot una mica sinestèsica, potser...
Sinestèsia és una de les meves figures, és una de les figures poètiques per excel·lència, és a dir, barrejar sentits, veure amb la uïda, tocar amb els ulls, assegurir amb l'olfacte, és a dir, m'agrada molt la sinestèsia, és una manera d'unificar també aquest món que en un moment determinat en un de les seves arestes pot fallar.
Incidint un pèl més en aquesta mirada que travessa el poemari, també hem apreciat que hi apareixen moltes imatges molt concretes, fruites, llum, ombres, aigua, gairebé com si fossin, com parlàvem abans del títol d'un dels poemes, natures mortes, d'un quadre o d'una fotografia. Com treballes aquests poemes, pensant també en aquesta força visual, Israel?
Sí, la natura morta, el bodegó, que també es diu en català, però agafa el terme, tot i que està admès en català, però agafa el terme ben del castellà. En català, genuïnament, sí, és natura morta, de fet. El més genuïn català. La natura morta és un dels temes essencials de la pintura, per exemple, i també és la que ens recorda la nostra fugacitat, que som fortuïts.
i el que ens dona aquells elements, les coses, que continuen perdurant més allà de nosaltres quan ja no hi som, objectes i fruites, no aquelles, però unes altres fruites diferents, però iguals, de la mateixa mena. I també alhora les natures mortes són bànites, que se'n diu en el sentit que ens recorden la nostra... ens posen a ratlla la nostra vanitat recordant-nos...
que som això, moridors. Llavors, la persona que no hi veu, en el meu cas, com que hi ha una part del món que sempre és morta, la imatge no existeix, la imatge s'instrucciona, la imatge es perd la seva objectivitat, doncs es creen natures mortes inversemblants, a vegades, moníriques, i aquestes natures mortes són les que jo manifesto en els poemes i m'agrada barrejar elements
sensorials o objectes, o objectes fins i tot de la natura, amb elements intel·lectuals. Per això trobes tu que dius aquestes sinestèsies o aquestes associacions tan estranyes a vegades en alguns poemes que li donen...
que li confereixen aquest aspecte, no?, inhabitual, una mica. Hem parlat molt de la imatge, però els teus poemes tenen també un ritme molt marcat. A més de poesia, has treballat molt la música, també la pintura, com sentíem. El ritme és una part important del teu procés d'escriptura?
Sí, la poesia... Jo soc un gran amant i un partidari empadraït, a ser un de la poesia ritmada, comptada i rimada. No sempre rimada, però ritmada segur i escandida. També he fet poesia lliure, poesia blanca, també m'agrada, també té unes possibilitats immenses.
Però com que avui dia s'aprofita aquest fet per posar de contraband coses que no són excessivament, per mi, molt... Bé, que fugen una mica del que a mi m'agrada, diguem-ho així en aquest cas. A mi m'agrada apostar i retornar a la gran poesia clàssica, que és la gran poesia de les formes,
que jo penso que si han perdurat tots aquests segles i fins i tot resisteixen, no l'embat de les nous llenguatges i de les noves realitats. Tu, avui dia, pots fer un sonet sobre un tema absolutament modern, un sonet amb un tema absolutament surrealista.
però en canvi de forma ser molt estricta, mantenir la seva essència i continuar suportant aquesta base de realitat actual. Per tant, estan molt ben fetes aquests motlles de les poesies clàssiques i continuen resistint la realitat. A mi m'agrada molt i la música també ajuda. La poesia és música, també, evidentment, la poesia és...
és cant i la poesia és lectura en veu alta i la poesia és harmonia, també, sí. La música és part essencial de la poesia, sens dubte.
Parlaves dels clàssics, diguem, has traduït també al llarg de la teva àmplia trajectòria poetes del Renaixement com Dante o Petrarca. Diries que es nota aquesta influència en la manera com construeixes els versos? No per la mena de llenguatge, evidentment, perquè el llenguatge, el que dèiem abans, ha canviat molt la forma en què es diuen les coses.
que això sí que és important treballar-ho en llenguatge a l'actualitat, però és una escola, és a dir, una persona ha d'haver llegit, per mi, uns quants noms propis de la història de la literatura per després poder fer el que ella vulgui, però que almenys sàpigues quins són els referents
sàpigues que aquests mestres hi són i ens van ensenyar tots els que ells sabien i ens van oferir unes eines magnífiques. Ajudar la traducció ajuda molt a escriure, s'aprèn molt a escriure traduint i s'aprèn molt traduint escrivint. És una part... Qualsevol autor, si és traductor, jo penso que en alguns aspectes se li nota molt. Per acabar, Israel, què t'agradaria que el lector s'endugués després de llegir gelatina de plata? Doncs un món...
que intenta manifestar-se dintre d'un altre món que segurament no és el que jo tinc i no sé com és. I que aquest món ell l'entengués com el veig jo i l'encamisa en la seva realitat. Seria la satisfacció. Això és la satisfacció de qualsevol poeta, però en aquest cas meu una satisfacció més sensorial també, en aquest sentit.
I per acabar, ja que no és habitual que la poesia impregni la informació o el Sant Vicenç al dia, ens agrada mostrar a través dels versos tot el que estàvem parlant. Pel tema de la teva limitació visual, m'has demanat que pugui recitar un dels teus poemes i, si et sembla, farem Natura morta amb Oriol Maspons? Sí, moltes vegades.
Doncs som-hi. Fes la fotografia d'aquesta ombra que els objectes projecten, que endevina l'ullàvit quan revela amb gelatina, dos peixos, vi de taula i una escombra. El món que passa és infinit en nombre de cèl·lules, matèria, purpurina, de cossos nus i grills de mandarina que s'hidifiquen l'última penombra. I agafes en silenci la llàxica i surts a retratar l'arcana aurora,
Profunda, sideral, rebel, aràcnida. El cel es recompon, es modifica, i la teva mirada n'és l'autora. Avui sé que en fotografies l'ànima. Fantàstic. Aquest poema, de fet, té un origen que molt curtet ho explico. Vam fer una exposició en el menac sobre Oriol Maspons fa uns anys i una de les seves temes eren natures mortes que ell fotografiava com quadres gairebé barrocs
amb ampolles, amb fruita, amb animals morts també, que feia una mica d'efecte allà, una mica impressionant, i eren unes fotografies immenses que semblaven quadres, i una mica aquesta natura morta amb espons és aquest homenatge al fotògraf, i una mica aquesta barreja, aquest aigua barreja entre pintura, bànites, natura morta i fotografia.
Doncs un molt bon exemple del que es pot trobar l'actor a Gelatina de Plata, que recordem que és l'obra guanyadora del desè Premi de Poesia Narcís Lunes i Boloix, de Sant Vicenç dels Horts, i que Israel Clarà recollirà a la Gala de la Cultura de Sant Vicenç el proper 9 de maig. Israel, moltíssimes gràcies per acompanyar-nos, ni que sigui a través del telèfon, i per compartir amb nosaltres aquesta mirada tan particular sobre la poesia i sobre el món. A vosaltres, Sara, sempre.
I acabem parlant encara de literatura, perquè aquesta tarda la Biblioteca a les Voltes acull una nova sessió de la tertúlia literària de novel·la negra. Es comentarà L'olor de la nit, d'Andrea Camilleri. És una de les figures claus de la novel·la negra europea. Amb les històries del comissari Montalbano,
L'autor italià renova el gènere amb humor, crítica social i un fort retrat de la corrupció i les ombres del poder a la Sicília contemporània. La tertúlia de novel·la negra al voltant de l'olor de la nit d'Andrea Camilleri comença avui a les 7 a les voltes.
Doncs parlant de literatura, acabem aquest Sant Vicenç al dia i ara us deixem amb Vicentines les nostres referents. Aquestes entrevistes amb dones de diferents edats i perfils de Sant Vicenç dels Horts per continuar teixint genealogia de Vicentines. Gràcies per fer-nos confiança i fins demà.