Conversa a la vora del foc Manel Caïsa
El nostre convidat neix el mateix any que van néixer Mel Gibson, Miguel Bosé, Immanuel Arias i David Copperfield. El mateix any que van morir Magdalena Aulina
Giovanni Papini, Pío Baroja y Juan Negrín.
El mateix any on s'estrena Atraco Perfecto, de Stanley Kubrick, Gigante, amb Rod Hudson i Elizabeth Taylor, La Vuelta al Mundo en 80 Días, amb David Niven i Cantinflas, i Moby Dick, de John Huston. La Vuelta al Mundo
El mateix any, on s'edita El sol desnudo, d'Isaac Asimov, La caída, d'Albert Camí, La ciutat i les estrelles, d'Arthur C. Clarke, Diamantes para la eternidad, de Jan Fleming,
I Carl Gustav Jung publica Misterium Conjunctionis. Al Premi Nadal el va guanyar José Luis Martín Descalzo. I al Premi Nobel Juan Ramón Jiménez.
Fins demà!
Tú viniste sonriendo, no sé bien de dónde, con aire tan puro, ¿de quién del futuro espera la sonrisa encontrar?
Tu vestido sin curvas, tus sueños guardando, yo quedo pensando que el día que él llegue será solo felicidad.
No sé quién eres tú, ni cuál tu origen es. Tan solo sé que luz es linda esperando un bebé. Esperando un bebé. Espero que haya sido... Tu vas néixer a Barcelona. Sí. Quins records tens de la Barcelona, de la teva infantesa?
Ara te'n conto, però primer, de la llista de persones insígnies que van néixer aquell any, t'has oblidat d'una.
Tu. No, tu. Som coetanis. Sí, som del mateix any. Tu ets més gran, per dos o tres mesos. Un mes. Un mes i uns pocs dies. Soc més antic que tu. Sí, sí. Doncs, mira, també hi ha una petita anècdota, i és que el 28 d'octubre d'aquell any va néixer Televisió Espanyola. Sí, sí.
També és una celebració. I, clar, aquesta no és una anècdota viscuda per mi, però sí que m'han explicat que el meu pare era mestre electrònic, treballava a la Philips, però a casa es va muntar un petit taller. I en aquella època es feien les ràdios i televisions de kit. O sigui, compraven les peces a vàlvules, que eren llavors a vàlvules, i mon pare ho muntava a casa i abans no ho venia.
doncs a casa ho provava, no? I en aquella època, doncs agafaven amb una antena especial la RAI italiana, que ja emetia, i a partir del 28 d'octubre, a la televisió espanyola, encara que eren proves i poca cosa. Total, que quan vaig néixer, més o menys un mes després, la gent, no sé, ho explicaven, que no sabíem si venia a casa per veure'm a mi el nou nat, o veure que era, coi, aquella caixa de tele. Bueno, feien un pollaque. No sé, això. Sí.
Total que no sé si jo vaig ser el centre d'atenció o era la tele. Vam entrar en competència. Quants germans sou? Quatre. Érem quatre. I tu ets? El segon. Tinc una germana gran que ens portem quatre anys i mig. Darrere meu venia un germà, set anys més petit, i després una noia, nou anys més petita. El germà de set anys va morir fa uns set o vuit anys amb cinquanta-quatre anys, càncer de pulmó. I va ser un moment complicat, sí.
Sí que la teva germana petita es portava molts anys amb la teva germana gran. Sí, sí, sí. Però hem sigut sempre bons, o sigui, ben avinguts. Els germans hem estat ben avinguts. I la mort del meu germà va ser amb onze mesos. I va ser, per mi, l'impacte més dur que hem tingut a la vida quan a la mort. Les altres morts, les pares, així, les sents. Però no amb aquesta intensitat que se'n mori un germà petit, sobretot.
O sigui, es va morir quan era petit? No, amb 54 anys. El que passa és que no toca, no? No és una edat com per morir, i a més en un temps tan curt, 11 mesos, i des de la diagnosi fins que va morir. Home, però potser això, podem dir que és una sort, no? No ha patit. No, bé, Déu-n'hi-do.
Ha patit aquests 11 mesos. Sí, sí. Però patir 4 anys, això sí que és fotut, eh? 4, 5, 10, 15... Sí, sí, sí. No, no, ell ho va portar bé per això, no? El que a mi em va sorprendre, a mi personalment, no? És la meva reacció, que jo no m'esperava que m'afectés tant, no? Però ja està, no estàia curat i tancat, però que Déu-n'hi-do. En canvi, els pares potser és alguna cosa més previsible i, bueno, sempre on té sentiments, lògicament, no? Però no m'han afectat tant. Ja ens has explicat a què es dedicava el teu pare.
Sí. El teu pare feia ràdios, feia televisions. Correcte. Sí. El meu pare també. Vaja. Sí. No ho sabia. Li va fer la tele a tots els veïns de la divisa. Doncs mira, podien haver-se fet socis. I després, després tenia que muntar l'antena, el terrat, que era una aventura. Sí, sí. Perquè cada veí tenia la seva antena. Era el que tocava en aquella època. Correcte. I fet, en tenia estar molt a temps, jo també. Sí.
que a més et deien, des de la casa més cap a la dreta, que no es veu bé, gira, gira. I la teva mare, que es dedicava?
Allò que es deia abans de sus labores. Sus labores, sí. Els meus pares, suposo que els teus van patir la guerra de petits, no? Sí. I eren perdadors. Efectivament. Els dos avis van morir a la guerra pel cantó Roig i les famílies van haver d'apanyar, no? Ma mare era més gran que el meu pare i no va poder estudiar.
I al meu pare sí, l'àvia li va donar, li va poder donar estudis, mal que trencats per la guerra, però ella treballava en una impremta i feia llibres a casa i va poder que el meu pare estudiés. I després, doncs mira, es va treballar a la Philips, que es van conèixer, ma mare, a la Philips. Ella treballava a la cadena de muntatge.
A mi, personalment, m'ha costat molt perdonar els meus pares. Perquè una de les coses que vam fer, i que ara ho he entès, perquè tu comprens els teus pares quan tu ets pare. Perquè, desgraciadament, els nens no neixen amb llibre d'instruccions. Vas aprenent sobre la marxa. I quan tu ets pare et dones compte que els teus pares van fer el millor que van saber per tu. D'això estic convençut, sí. Sí, sí.
amb els seus asserts i els seus errors. I una de les coses que jo em va costar molt de perdonar, fins que no ho vaig entendre, és que ens van atiburrar de menjar. Perquè com ells van passar gana...
Bé, és que, entre parèntesis, jo soc fill únic. Per tant, no convertia amb germans. Però a mi m'atiborraven de menjar, perquè ells van passar gana. I ho entenc. Ho entenc ara des de la perspectiva actual. Però en el seu moment em va costar molt d'entendre. Clar, eren els parladors d'una guerra. I que, a més, no es parlaven mai de res. Jo no tinc ni idea... El meu pare va anar a la guerra, però no tinc ni idea del que va fer.
Nosaltres sí, perquè...
Tots dos eren rojos, però el meu avi per part de mare era anarquista i la meva tia, la seva fila gran, la germana de la meva mare, era anarquista, es va haver d'exiliar a França quan va acabar la guerra i l'anàvem a veure. Per tant, diguem que l'anarquia formava part del PAC. Però d'altra banda, no. El meu pobre altre avi es volia escapar de totes i no es va escapar, no?
Si em permets, aquest bon home, quan era jove, pagava el cupo per no anar a la mili, perquè no volia anar. Després d'haver-ho pagat, resulta que per sorteig va sortir excedent de cupo. De meravella, comencem bé. Total que esclata la guerra de Melilla, la posterior, la del Rif, i l'envien cap a Melilla. Torna, comença la guerra civil, es va lograr més o menys enxufar
a l'aviació a Sabadell i en el 39, ja quan la retirada va desaparèixer. Per tant, la meva àvia viuda de guerra, però és d'aquests desapareguts. Jo estic convençut que amb la mala sort que portava damunt aquest home està a França o a Alemanya i potser hi ha fontanetes per ahir que no sabem, perquè l'home li perseguien els militars i el perseguien.
Dels meus pares, això que deies, la sensació que t'hi borressin, no, però gana tenies que haver passat, no? Havies d'haver passat. És una frase que quedava, no? T'hauries menjat fins a les pedres, no? Aquestes frases sí que són els records de petits, diríem els malaurats records de petits. No, dels meus pares no tinc cap queixa, al contrari.
El que si hagués tenint una mare molt disciplinada, molt exigent, i feia de mare i de pare, perquè mon pare anava a remolque, anava tirant del que ella decidia. I bé, la veritat és que no tinc queixes.
Querida mujer, los puntos no me hagas sufrir, coma. Hoy me decido a escribirte cartas de amor sincero, tú lo ves. Tu cariñito es un agujero que me atraviesa el querer. Y sin tus besos en mi chaleco, nada me cubre la piel, punto y seguido. Como este, solo pienso en ti yo. No me interesa la perestroia ni el barco.
Els que hem nascut en aquesta època hem tingut una relació complicada amb l'altre sexe. Ha sigut difícil. Tu te'n recordes del teu primer petó? No.
Ni del primer petó, ni, diríem, del primer amorío. No ho recordo. Però sí, és cert, el que dius. I a vegades explico a casa, dir, ostres, ves una revista i sortia una foto d'una senyora amb sostens, perquè era un anunci, i, ostres, allò era brutal. Però, si em permés, t'explicaré una anècdota que a vegades explico a casa,
Teníem família a França, no? I a vegades m'enviaven a França i feien intercanvies amb els cosins o estava amb ells. I vaig estar de petit, amb 6 o 7 anys, després vaig tornar a anar amb 15 anys. Hi havia un cosí allà de la meva mateixa edat. I en un poble, Sant Xinyan, sortíem amb la colla d'ells, no?
I amb això que va venir una noia a explicar-me un conte. I em diu, mira, t'explicaré un conte. Diu, hi ha dos gatets que es troben a la frontera. Diu, un gatet és espanyol i l'altre, la gateta és francesa. I es troben aquella nit i diu, si vols saber si el gatet que va néixer és francès o espanyol, vine amb mi aquesta nit.
vaig trigar temps a saber què volia dir allò. Òbviament no hi vaig anar perquè no entenia, m'estava explicant un conte i me'l vaig creure, però no entenia quina relació tenia una cosa amb l'altra. Després amb els anys vaig entendre què és el que ella volia de mi aquella nit, però no hi vaig anar. Em podries dir innocent, jo ara diria tonto, no?
Era l'època. Era l'època, que hi farem. Però després sí, vaig tenir algun filtre més o menys seriós, però com que ens vam casar molt joves, em vaig casar amb 20 anys, la Marimarra en tenia 16, o sigui que poc temps vam tenir massa relacions.
Jo sempre penso que el primer pató d'aquella època era un tràmit. O sigui que quan abans passés millor, perquè s'havia de fer. Vinga, va, ràpid. El pateig. Ja està. Però a molta gent que he parlat d'aquells anys, a ningú li ha agradat. Ja.
perquè s'ha viscut com a tràmit, no? I que ja està, ja estic vacunat. Vinga, va, el següent. Veus, jo, això no ho recordo, el que sí que ens va passar tant a la Marimar com a mi, que tots dos hem sortit d'una relació un pèl tòxica, no?, o tormentosa, no?
vam trencar jo amb una nòvia que tenia llavors i ella amb un nòvio que tenia en aquell temps i ens vam consolar i fins avui encara ens contenen consolant, encara no hem acabat. També vau fer un pollac, eh? El que passa d'aquell consol va néixer la nostra primera filla, però bueno, endavant, eh? Tot bé. Però tu vas al col·legi a Barcelona, a quin barri vivies?
Vivíem a l'Eixample. Jo vaig néixer a Aragó, en Tensa, i després vam anar a viure al carrer Calàbria, col·legi. Els meus pares, s'entén, venien de família pobra, baixa, classe baixa, però va funcionar bé el que vam fer, perquè la meva mare a casa, cuidant de la meva germana i de mi, però el meu pare...
treballava a la Philips, el taller aquest funcionava a casa, muntava l'àmpares i va dir, ostres, per què no muntem una botiga? Llavors vam muntar una botiga, jo tindria sis anys més o menys quan la vam muntar, botiga d'electrodomèstics, però que es dedicaven a reparar sobretot, tot el sòtan que era gran era taller, teníem operaris que es reparaven a domicili, en fi...
i va agafar el boom dels anys 60 de l'electrodomèstic. Total que ens va somriure, diríem que a la Fortuna, vam anar a viure al carrer Calàbria, en un pis que la terrassa només feia 140 metres, o sigui, era un àtic doble, en horitzontal, no d'aquests doblics, ara. I llavors, com que anàvem bé i el nen havia de formar-lo bé, em van enviar els jesuites de Sarrià. I llavors vaig cursar tot els jesuites de Sarrià, res a dir, perquè eduquen bé els jesuites,
però hi ha per mi dos problemes, una que t'eduquen, et formen, amb la responsabilitat, etcètera, és molt jesuític, i això crec que ha quedat acunyat, i l'altra que a mi no em va passar res en aquella època, però a vegades es parlava, no tothom se'n recorda d'això, però ara ha sortit a la tele, que molts d'aquests capellans que en aquests moments estan...
Diríem que en el punt de mira, per haver tocat nens, etcètera, el pare to, etcètera. Doncs molts van ser professors meus o directors del col·legi, els actors. I vulguis que no et sents com aquest estafat, de tot plegat, per haver anat allà, aquells diners, i allò que et van explicar, que havies de fer, la veritat, la responsabilitat, resulta que ells són els primers. De tirar la pedra, no?
Però bé, bé, els jesuïtes bé. Tant és així que després vaig entrar per un parolari que era d'ells, després els jesuïtes vaig fer tot el batxillerat fins al cou, que era el segon cou. Amb què hi anaves? Amb autobús, autobús i tren de Sarrià, o el 66 o metro i tren, tren de Sarrià.
A mi hi ha una cosa que m'agrada dels jesuïtes, que a més ho he aplicat a la meva vida, que és quan diu, el que deia Sant Ignasi, que deia, en cas de tribulació, millor no fer mudança.
I això sembla m'ha semblat interessant. Són bons, però tinc cul que en una manera de ser... Jo no he anat, no he anat a jesuït. Aquí jo no estic gaire d'acord. Tot i anar a un col·legi religiós, tampoc em van convertir.
Però bé, em va agradar el sistema, tant és això que encara anàvem bé nosaltres. Vaig voler fer química, el químic de Sarrià, que allò costa una fortuna, i vaig fer la meva química allà. Després, si vols, parlarem perquè la cosa no va anar del tot bé, però bé. Anem a escoltar a Walt Whiteman. Molt bé. Me celebro y me canto. Me entrego a l'ocio y agasajo a mi alma.
metiendo a mis anchas a observar un tallo de hierba veraniega. Clara y pura es mi alma y claro y puro es todo aquello que no es mi alma. Estoy satisfecho, veo, bailo, me río, canto. Poseo lo bueno de la tierra y del cielo. El aire que respiro
ha sido destinado a mí desde la eternidad. El vaho de mi aliento, mi expiración e inspiración, los latidos de mi corazón, el fluir de la sangre y del aire a través de mis pulmones, el olor de las hojas verdes y de las hojas secas, de la ribera y de las rocas marinas,
del heno del granero, el sonido de las palabras, algunos besos leves, abrazos, el juego de la luz y de la sombra entre los árboles, cuando se mueven las ramas dóciles, el gozo de hallarme solo, o en el tumulto de las calles, o en los campos y en los ribazos de las colinas,
la sensación de la salud perfecta el trinar de la luna llena mi canto al salir del lecho y saludar al sol nunca ha habido más energía original que ahora y jamás habrá más perfección que ahora bienvenidos sean todos mis órganos y todos mis atributos ni una pulgada
ni una partícula de una partícula de una pulgada es vil, y ninguna debe ser menos conocida que las otras. Sé que soy sano y vigoroso, que todos los objetos del universo convergen y manan hacia mí perennemente, que todos me traen un mensaje que debo descifrar,
Sé que soy inmortal. Me río de lo que llamáis muerte. Existo como soy y eso basta. Estoy enamorado de mí mismo. Hay tantas cosas en mí tan deliciosas. Todos los instantes, todos los sucesos,
Creo que una hoja de hierba no es menos que el trabajo realizado por las estrellas. Que la hormiga es igualmente perfecta y ninguno es más ni menos que yo. Y lo bueno y lo malo que de mí digo, lo digo también de ellos. Sé que todos los hombres son mis hermanos.
que el amor es el sostén de la creación. Quien degrada a otro me degrada a mí, y todo lo que se dice o se hace vuelve al fin a mí. Encarno a todos los marginados y a todos los que sufren. Brotan de mí muchas voces largo tiempo mudas, voces de interminables generaciones,
de prisioneros y esclavos, voces de los enfermos y los desesperados, voces de los seres despreciados. Me veo en la cárcel con las facciones de otro hombre y experimento su dolor sordo y constante. No pregunto al enfermo cómo se siente, me convierto en él.
Soy el esclavo perseguido, el niño silencioso, de rostro envejecido, el enfermo, aquel que exhala su último suspiro. Hombre y mujer, quisiera decirte cuánto te amo, pero no puedo. Y quisiera decirte lo que hay en mí y lo que hay en ti, pero no puedo.
Y quisiera decirte cómo late mi corazón, día y noche, y cuánto sufro, pero no puedo. Walt Guayman
Tu decideixes quan acabes el... Vas fer el cou. Acabes el cou. I intentes fer química. La llicenciatura de química. Sí. I va passar alguna història pel mig. Moltes.
A mi m'agradava molt l'electrònica, òbviament, la portava a dins, no? I a més a més, com que a casa hi havia el taller, la botiga, jo jugava amb el soldador de mon pare, amb l'estany, no? Fons d'estany i això, i ho portava a dins. Llavors el meu dubte era si feia electrònica o química perquè també m'agradava molt i vaig optar per química per fer alguna cosa diferent.
i al químic de Sarrià perquè és el millor. Realment he de dir que vaig gaudir moltíssim, sobretot a partir del segon que hi ha laboratori, em va agradar moltíssim la quantitat d'hores de laboratori que vam fer.
I una pasta, no, que valia? Molt, molt, moltíssim. Val una pasta, perquè això no ha canviat. El que passa que les coses, clar, vam començar amb això, perquè a casa les coses anaven bé, però les coses van començar a troncar-se econòmicament. I mon pare havia comprat un terreny a Castelldefels per fer-se una casa, que l'havíem fet de diumenge en diumenge, que això...
Però bé, això és un lateral. Total que el negoci comença a anar malament. Ja sabem, en aquest país, com en tots, quan una cosa és negoci, creixen més gent que vol participar del negoci i fa que el negoci no sigui tant negoci. Com que era una botiga petita, que en un donet vam expandir, vam arribar a tenir dues botigues.
Teníem un taller també a Castelldefels, aprofitàvem i feien un taller. Però tot això va començar a anar malament. El meu pare va començar a fer el que es deien pilotes, que eren lletres bancàries falses en nom d'una persona que no hauries vengut res, però giraves aquelles lletres, tenies els diners, després l'havies d'anar a pagar.
Tot el cas es va anar complicant i en l'any 75, més o menys, devia 8 milions de pessetes. Que déu-n'hi-do, eh? Molt. Eren diners. Molt. Mon pare deia, és que si ens ho venem tot, ho paguem. Dic, vale, però ens anem a viure sota un pont, perquè...
Ens havíem de vendre el pis de Barcelona i el terreny amb la mitja casa de Castelldefels. Tot això fèiem net, però ens quedàvem sense res. No podia ser. Llavors, la cosa va canviar horrors. Va començar a deixar de veure diners pertot arreu, entre ells el Químic. Però mentrestant van passar dues coses. Una, que la meva germana es va quedar embarassada d'un nòvio i aquest nòvio no va voler saber res.
La teva germana gran. La meva germana gran, amb qui sempre hem tingut molt bona relació. Tots quatre teníem molt bona relació sempre, però amb la germana gran hem compartit moltíssimes coses, moltíssimes sortides junts, i inclús ara és amb la que més relació m'en tinc.
Doncs es va quedar embarassada, no? I el nòvio no va voler saber res. Bé, diguem que en principi cap problema, a casa meva, els meus pares diguem que tenien amplitud en aquest sentit. Tenien un bon coixí en aquell moment. I vam educar, dic ben perquè vam participar-hi tots, en la bot com un germà més. I l'Eddy que es diu és un germà més nostre, fill de la meva germana. Però quan vam arribar a tercer, jo vaig arribar a tercer de química,
Resulta que amb la Maria del Mar, això que dic que ens consolo, que ens consolem, doncs resulta que es queda embarassada, o si vols la deixo embarassada, dic-li com vulguis. Doncs, clar, imagina't pels meus pares, que ja havien patit una mare soltera en aquella època, a més, i tenim botiga, crec que és com un poble, una botiga, en un barri de Barcelona. Ara resulta que el fill també, no? Això va ser terrible. Perdona, i aquesta notícia va afectar amb algú la clientela?
No, més amb ma germana, perquè a nosaltres no tant, però a ma germana sí, li preguntaven si sabia qui era el pare, per exemple, coses d'aquest tipus. A nosaltres no ens va afectar, el meu cas, però sí que va coincidir la crisi econòmica nostra brutal, jo fent tercer, que encara quedava molt per endavant,
i ostres, el segon fill que es queda el que semblava que jo havia de ser el nen bo el que tothom estima i el que tenia més futur bueno, ma germana també l'estimaven vull dir que el que havien apostat més per mi doncs resulta que deixa embarassada amb aquesta noia llavors ma mare deixa embarassada i es fa responsable
Sí, efectivament, efectivament. Perquè en algun moment també es va plantejar la possibilitat de dir, bé, boi, no? O sigui, ja t'apanyaràs, és el teu fill, no? No, no, jo vaig voler fer-me responsable, clar, si amb ma germana havia passat el contrari, jo no podia fer el mateix, no? Que l'havien fet amb ella. Clar, això causa un caos, i diríem que literalment, la mare va dir, jo no us vull a casa, perquè veig, ja on aniràs? Dic, doncs a casa, dic, doncs a casa on us vull.
Jo, quan em vaig casar, vaig viure amb la meva sogra, i això és un rotllo, has de marxar de casa. Però bé, es va portar bé perquè ens van buscar un pis, al carrer Ocafort, un pis sotaterrat, 46 metres quadrats, dels quals els sis eren passadís i rabador, i convivíem en aquell pis, el Maria del Màrio,
I en aquest ordre, perquè érem la parella, no?, la Maria Mar Petita quan va néixer, la meva germana i el seu fill, perquè en tot el parc ens va ficar tots allà. I era un pis que, quan plovia, que hi ha més aigua dintre que fora, tenim el pis ple de goteres.
Bé, això causa aquest problema, però de totes maneres els meus pares ens van muntar un pis, un pis molt vell, però ens van ajudar a reconstruir-lo una mica, després el vam pintar nosaltres, etcètera, i tira cap endavant. Clar, meu pare va dir, si vols seguir estudiant és el teu problema, però jo no te'l pago més, que ja en devíem. Llavors, en aquella època, feien uns crèdits a la caixa,
per estudiants, en el qual mentre tu estàs estudiant no pagues i quan acabes la carrera has de començar a amortitzar. Tipus Estats Units. Sí, correcte. Estem parlant del químic de Sarrià, o sigui, són molts diners. Tot el que tira endavant, parante... I vas continuar el químic de Sarrià. Vaig continuar el químic de Sarrià.
En aquella època, a més a més, no hi havia conveni entre el químic de Sarrià i la facultat. Per tant, no hi havia manera de poder ni tan sols convalidar assignatures. Si no em podia passar a la facultat, havia de fer-ho tot sí o sí. A més a més, amb la gravanda que el químic de Sarrià, quan acaba el cinquè, no ets químic. Has de fer el treball fi de carrera i llavors tens la licenciatura.
A diferència de la facultat que tocaves cinquè i ets químic i si fas la llicenciatura ets llicenciat. Allò era una aposta a un sol tret. Tira per avanti, va néixer la Marimar Petita, pròrrogues de segona per estudis de l'Emili i tira endavant.
Més o menys ens vam anar apanyant. Tercer, ja vaig començar a renquejar, em va quedar una assignatura. Quart va ser l'any potser més complicat i em van quedar dues més. Una era Química Orgànica, que era doble, que agafava quart, però a quart, Termodinàmica Estadística i Operacions Bàsiques i Engineria. Els vaig suspendre i vaig arribar a cinquè. Cinquè el vaig aprovar tot bé, però em va agradar molt. Era la part més important o més interessant de la carrera, que era l'aplicació.
Però mentrestant va passar alguna cosa, i és que en el mes de descans de la Marimar, coses de la vida, es torna a quedar embarassada o la torno a deixar prenyada. Ja. Les coses en aquesta vida mai passen per casualitat. No, però el més divertit de tot això és que jo havia de ser estèril, saps? Perquè tenia un problema de barius. I m'havien dit que tenia moltes probabilitats de ser estèril. Menys mal que no ho vaig ser. I la Marimar...
Chapó per l'oròleg que t'ho va dir, eh? Sí, sí. Però, a més a més, superfèrtil, no?, la Marimar, perquè, ostres... Res, eh? Patapam.
Om tari tu tari tu re mama, jubo niña na punting curuso.
Fins demà! Fins demà!
Continuem amb el Culebron. Això va per llarg. Bueno, llarg no, però... Bé, el mes de gener de l'any que jo estic fent cinquè, que vivim en aquest pis de 46 metres quadrats, ple de goteres... Amb paraigües, que anàvem paraigües per casa. Ma Germán i el seu fill, nosaltres amb el nostre, amb la nostra, la petita, i el mes de gener neix la Laia, la nostra segona filla.
Però ja va ser un embaràs raro perquè un dels ginecòlegs ja deia que perquè teníem l'analítica damunt de la taula, que si no no es creia que estigués embarassada. Neix la cria, va néixer petita i va néixer amb infecció. Jo vaig estar en el parc, la primera no, però el segon i el tercer sí, i jo vaig sentir que la comadrona, va ser un parc caòtic també la una de la matinada, etcètera, la comadrona va dir que venien aigües verdes. Jo això no ho havia sentit en ma vida, què volia dir,
que després ell ho va negar, no entenc el per què, perquè pel que he entès les aigües han de ser clares i si venen de color és que ha viut un sofriment fatal. Tot el que la cria neix, molt petita, problemes, i l'endemà se l'enduen a la clínica on va néixer, no hi havia UCI ni una tal, i se la van endur.
a una clínica que sí que hi havia UCI neonatal. I la nena va néixer molt malament, amb una infecció greu, bastant incubadora, UCI, etc. I al cap d'un mes, més o menys, ens la donen, més o menys recuperada, encara per sota de pes, estava amb dos quilos i pocs.
I, bé, ens la portem cap a casa i que li costava menjar i que qualsevol cosa es deteriorava, etcètera. Total, que quan arriba els tres mesos cau una vegada més amb una infecció greu, amb una deshidratació galopant i la vam portar d'urgències a una clínica a prop d'on tu treballaves, que penso que ja no hi és, però que tenien crios i tenien ocinió natal.
I arribem allà, ens diuen que els crios, quan arriben d'aquesta manera, es moren. I pràcticament ens la van desahuciar, la van deixar... O sigui, ni tan sols, diguem-ne, la van posar ni en incubadora ni en lloc, no? Quan arriba el metge, diguem que tocava pel matí, diu, ostres, què esteu fent amb aquest crió aquí? Això s'ha de lluitar.
I sí, sí, la van lluitar, tornar a incubadora, etcètera, etcètera, i al cap d'un mes, aproximadament, la cria és recuperada i tira cap endavant, no? Amb tot això, la cria, jo crec que en aquella època, els tres mesos o quatre, no passava dels tres quilos, o estaria al voltant dels tres quilos, i era com un reset i tornar a començar, no?
Amb tot això jo anava avançant cinquè, com podia, lògicament estudiava, treballava, feia de tot. És a dir, els caps de setmana agafava la formata del meu pare i feia transport, pintava pisos, netejava piscines, el que fora. Per les tardes treballava amb el meu pare, pel matí al químic, a les nits donava classes particulars a nens que tenien problemes. En fi, que els set dies de la setmana, totes les hores del dia que podia, però les empleaven tira endavant.
Arribem a fi de curs i, clar, jo acabo cinquè, em queden tres assignatures. Llavors, per començar el TFC, el treball fill de carrera, només podien ser dues. Si en tenia tres, no podia començar. Si no podia començar el TFC, no podia seguir estudiant. Per tant, la pròrroga de segona del servei militar s'extinguia, havia d'anar a la mili, i el crèdit que havia demanat
que havia demanat per tercer, quart i cinquè, començava a vèncer, perquè la condició és que quan jo deixés d'estudiar, tot el que el mes de juny o juliol, no me'n recordo, vaig anar a buscar el Petate, el capitan López Varela, al costat de la Ciutadela de Barcelona, amb dos fills,
una filla d'un any i poc, l'altra amb problemes, molts problemes, que encara aquí no s'ha acabat la història de la segona filla, amb un crèdit per pagar, sense modos vivendi, i em tocava a Còrdoba. No recordo si Cerro Moriano o Avejo. Jolines, eh? Sí. Recordo que vaig anar a buscar el Petate, allà al capítol López Varela, i no sé si has passat per aquesta situació, però quan sol que hagi fet la mili, no? Tots formats en un camp de futbol, no?
I començaven a llegir, no? No sé què, no sé quantos, consejo de guerra, pena de muerte. No, no, no, consejo de guerra, pena de muerte. Ostres, no m'he ficat jo, si aquí és la que em ballugui. Consejo de guerra, pena de muerte. Afortunadament ja estàvem democràcia i havia sortit una llei tot just en què deia que els objectors de consciència i els casats amb fills
podien llibrar-se'n de l'Emili. I abans, com aquell que diu de marxar, diuen que siguin casats amb fills o objectors de consciència que surtin aquí davant. I va sortir un objecte i jo. Però encara no estava feta la llei. Ens vam fer un permís, i un permís, diguem, sense caducitat, per poder arreglar el tema.
Em vaig lograr lliurar de l'Emili, jo ja tenia llavors 23 anys, i vaig trigar encara dos anys a lliurar-me de l'Emili, fins als 25, potser més endavant. No em van donar realment la Blanca, conforme ja no l'havia de fer. Tot aquest temps jo estava penjat, perquè si m'enviaven, era un any que jo passava fora i la família no tenia amb què viure.
I em vaig lligurar de l'Emili perquè dius, home, has demanat pròrrogues, t'has casat, has tingut un fill, no? Doncs ara tothom ho pot fer. Però no, no, em vaig lligurar perquè la primera filla va néixer que jo tenia 20 anys i encara no havia entrat en caixa. S'entrava en caixa als 21. I per un mes i dos dies jo encara tenia 20 anys, afortunadament, perquè em vaig lograr salvar de l'Emili i llavors vaig poder tirar endavant.
Bueno, ja diuen que quan Déu tanca una porta, obre una finestra. Sí, sí. En aquest cas, bueno, no sé si coneixes la Caixa Reclutes de Barcelona, que tenia aquell arc molt gran. El dia que jo vaig sortir de la Blanca, vaig veure un túnel amb una llum a fora, impressionant. O sigui, era al revés, quan Déu tanca una finestra se va obre una porta. Sí.
Bé, total que, molt bé, un tema solucionat, però encara he de pagar el crèdit, però ens va sortir un problema afegit. Només un? Sí. La Laia, bé, clar, tres mesos o quatre, i era com un reset tornar a començar, però ma mare se la mirava, anaven passant els mesos, aquest crio no aguanta el cap.
I això, els crios que no estan bé no aguanten el cap. Jo no li donava importància, els crios petits, el cap, el cap. Aquest crió amb l'edat que té no aguanta el cap, té alguna cosa. I la cria no evolucionava. Total, que vam començar a reportar especialistes diferents i ens van dir que era autista.
Però no el que es diu ara síndrome o espectre autista, que això pels que tenen un fill autista em sembla que és greu perquè l'autisme és molt seriós, és una bèstia tancada dintre d'un cos.
Els nens amb rasgos autistes que es diu ara o espectre autista, jo crec que és millor dir-l'hi a l'Asperger que no es va bé comparar-lo amb l'autista, no? Un autista no parla, només ve rea, no pots contactar amb ell, li diuen la fortaleza vacia, no?
perquè es tanca el crio tant que no interacciona amb el seu exterior i no evoluciona. I això és el que ens van dir. Vam anar a diferents hospitals i, bueno, d'ells, per exemple, es deia, bueno, veureu que la cria balanceja, que es queda allà tocant un interruptor, diu, això és normal. Diu, no la deixeu gaire estona.
I amb això que nosaltres pensàvem que no hi sentia. Diu, no, no, no hi sent perquè no vol sentir. Però diu, mira, veus, agafa una targeta, una carpeta, la deixa caure al terra i la cria es va girar. Veieu? La cria, escolta. Vam anar a un altre metge que ens havien dit que curava el síndrome de Down.
25.000 pessetes, dues tardes. Pagàvem 7.000 de lloguer, perquè tingués una comparativa. No teníem els diners, però la família un ens va donar 100 pessetes, l'altre no sé quant, i vam anar a veure aquest metge, que no ens va servir de res. A més, molt fantasmagòric, perquè he tirat per terra. Però 25.000 pessetes. Sí, efectivament. A més, ho gravava amb una càmera de vídeo. Bueno, vídeo. En aquella època era superbuït. I he tirat per terra a l'alfombra amb la cria i tal.
I vam anar per a un, que era el Paulino Castells, aquest serà dels pocs noms que diré avui.
el Palau de Castells era un psicòleg de nens, si no me'n recordo, ha escrit diversos llibres, i tenia un petit centre d'educació de nens petits. I allà vam enganxar una doctora que em sap un greu i ho he intentat recordar, perquè vaig refer la història de la Laia i no he pogut recordar el seu nom, que quan va veure la cria va dir aquesta cria no és autista. Diu, que dieu que és sorda, potser ho és, però autista no ho és. Diu, hem de treballar per això.
Va dir això, jo mentrestant havia comprat llibres, el Bruno Bettelheim, la de Fortaleza Bacía, que he dit abans, i hi havia una pel·lícula que era els 14 punts de l'autisme. Hi havia una pel·lícula en blanc i negre, un reportatge, que explicava els 14 rasgos d'aquests crios que no evolucionen. Jo, ostres, la vaig veure i vaig dir, coi, la Laia compleix 7, però no els 14. O sigui, encara hi podem fer alguna cosa.
I gràcies també a aquesta bona dona, noia, perquè llavors era molt jove, que vam començar a treballar amb la Laia, amb la psicomotricitat, a buscar-li estímuls, etcètera, i ens hi volcàvem, amb la meva mare, ostres, i visc que amb les bombolles de sabó un criu va sortir, doncs bombolles de sabó a casa, que si la música clàssica, doncs música clàssica.
I amb mica a mica la nena va anar sortint de la seva immaduresa, perquè en definitiva el que tenia era una immaduresa molt important, degut al problema que va tenir al principi, i una sordera, que aquesta sí que va néixer amb ella, com també amb un ull té la retina mal construïda, i també té la mandíbula una mica mal feta. I és que amb molta probabilitat, que és el que després amb el temps hem deduït,
va tenir una infecció intrauterina en un període de formació, creiem que una varola encoberta, que li va agafar un moment de la seva formació i li va afectar l'oïda, més que l'oïda, la transmissió, perquè sorda de les dues oïdes, un ull i la mandíbula.
Els tres anys vam poder saber que era sorda. Durant aquest temps teníem una nena que no evolucionava, però que de mica en mica l'anàvem aconseguint sortir. A partir del moment en què sabem que és sorda, ja és més fàcil. Tenia aquest problema de madures, però ja es tracta de poder maniobrar aquest tema o millorar aquest tema.
Mentrestant, la meva vida anava evolucionant endavant, però lògicament la Maria del Mar no podia treballar. Amb una cria un any més gran que la Laia, i la Laia amb tots aquests problemes, que havia de dur-la aquí, que havia de fer-li una sèrie d'exercicis, que havia de dur-la allà, doncs era complicat.
A nosaltres ens va passar també que quan la cria, més o menys en aquests tres anys, vam passar... Bueno, mentrestant els meus pares se'ls van haver de vendre el pis de Barcelona, se'n van anar a viure a Castelldefels, a la casa aquesta que ens havíem fet, i un d'aquests estius nosaltres encara vivíem a Barcelona. La Marimar i la Laia van passar uns dies a Castelldefels. I la cria va fer un canvi important, no? Sortir de Barcelona i anar a Castelldefels, l'aire lliure, el que sigui, vam veure una millora, no?
Va coincidir que el pis que teníem llogat ens volíem fer fora, perquè l'excusa que sempre donen, que si tinc un fill que vol el pis, etcètera, doncs vam aprofitar que ens vam fer fora i ens en vam anar a viure a Castelldefels. Jo, com que treballava per tota Catalunya llavors, m'era igual on visqués. Jo aparcava la furgoneta el divendres i el dilluns l'agafava i m'era igual on visqués. I estar a Castelldefels també era més positiu.
Però a Castelldefers no hi havia serveis, i serveis em refereixo a que no hi havia cap cosa que pogués ajudar a atendre a la Laia, a fer la sortida d'aquest tema. Mentrestant vam passar anècdotes curioses, vam trobar gent brutal, com també hi ha gent dolenta al món, però gent excessivament... Dic que excessivament bona perquè, ostres, apareixen al moment que ho necessites, no?
Clar, dius, bueno, hi ha que posar-li audiòfans, no? Perquè el sort total no existeix, sempre queden restes. Realment d'una orella pràcticament zero, de l'altra hi quedaven restes. Vam anar a un audioprotesista i, bueno, en aquella època els aparells eren com un petit transistor que es duia en algun lloc de la butxaca allà fora i amb dos cables anaven les oïdes, no?
Ens l'ensenya, diu, això és el que podem... necessita la vostra filla, etcètera. Diu, 60.000 pessetes. Dic, ostres, enrotllem l'aparell, queda tal perquè no ho podem pagar. Diu, no, no. Encara avui en dia això m'emociona. Diu, la teva filla ho necessita tot a l'endús, ja ens ho pagaràs. I vam sortir d'allà amb l'odiòfan, no?
vam poder demanar, el mateix ens ho va dir, unes beques d'ajuda, però les beques d'ajuda per aquestes coses les donen un any després o un any i pico després i no ho cobreix la totalitat. 60.000 pessetes, uns audiòfans, nosaltres pagam 7.000 de lloguer. O sigui, dona't compte la desproporció.
Anar a Castelldefels també va representar més complicacions, perquè no teníem serveis, no hi havia llocs on poder portar la cria que entenguessin que era una cria sorda, amb un problema d'immaduret, i que havia d'atendre-la d'una manera diferent als altres nens. Vam trobar una guarderia de monges belgues, que van entendre el problema, costava molts diners la guarderia, vam anar pagant el que vam poguer,
I de tothom, tothom que tothom ha cobrat, les úniques que no van acabar de cobrar van ser elles, perquè al final, diríem que ens ho van oblidar. Ja ha passat temps. Sempre hi ha bona gent en aquest món. I tant, i tant, i tant. Per aquesta bona gent ja valgut la pena. I tant, i tant, i tant que sí. I a més a més que, en el meu cas, en el nostre cas, van aparèixer en el moment adequat, i això fa que, ostres...
no és allò que jo estigués ofegat i ara què fem, sinó que de cop i volta t'apareix la solució i dius, ostres, que bé, no? Les coses mai passen per casualitat. Potser no. Sempre passen perquè tenen que passar. Correcte. En positiu i en negatiu, no? Però...
que a vegades ho dic amb la Maria del Mar, jo em sento molt afortunat, i ella diu el mateix, perquè ens ha funcionat tot molt bé. Dius, home, m'estàs explicant això de la Laia, i dius que tot ha sortit bé, i dius que no li veig res negatiu. Home, ja m'hauria agradat no tenir tots aquests problemes. Però quan hi ets en ells, només pots fer que tira endavant...
I a més, aquesta experiència que tu has viscut tampoc és gratuïta, perquè també has après molt. I tens que agrair tantes coses a la teva filla, tantes i totes que t'ha ensenyat. I que hi ha moltes coses a la vida, molts factors, i que tots t'ajuden a créixer, a créixer com a persona i a créixer com un més dintre d'aquest món.
Ja de negre a nit, buscant eixa blu que entra a la tabana, el vent i la pluja van malmenant dies de tardor. Mariners jo batipat i fort, amb polar negre lligat al coll, al tro de socres perdona vides i adulador. Corre Lola, posa'm un got de vi i et cantaré una cançó.
I mentre li canta una avenida amb la guitarra, ella mou el cul, balanceja els pitxis, clauna rialla. I mirant coqueta, pica l'ullet al noi de Calella, grunxolant el cos, marcant el compàs d'aquella avenida.
Enseny el teu cos en pot, una teta vella, jo t'estimaré fins a la fi del temps si tu vols ser meva. I la vella Lola llença el davantar, mans a la cintura, balla amb sultura pel seu amunt.
On ens havíem quedat, que hi ha gent bona en aquest món. I tant, i tant que sí. Va haver molta gent que va ajudar-nos, però més a vegades ni sense demanar-ho, i el bo del cas és que cadascú va fer la tasca que li corresponia, és a dir, no hi havia solapament, i vam trobar persones que ens van anar tapant forats que necessitàvem, no econòmics, sinó que els que són.
Bé, tot el que... La Laia ja sabem que és sorda, ja havia madurat una miqueta, ja començava a ser una nena amb capacitat en el col·le, doncs ens anem al Centre Fonotològic de Barcelona, que llavors existia, li diem tenim un fil sord,
Eduqueu-nos-ho. Diu, no, estem en integració. Ja no eduquem els nens sors. Els nens sors s'eduquen als col·legis, s'integren al col·le. Diu, ostres, recordo que en aquella època hi havia un anunci que deia això, integració, es veia un tàndem.
Amb una bicicleta hi havia un sec, un sort... En fi, diferents persones amb discapacitats. Però darrere de la pancarta, darrere de l'anunci, no hi havia res. Els col·legis no sabien el que era un ensort, no sabien el que era un enssec, no hi havia ascensors per cadira de rodes... És a dir, que no existia la integració, no hi era. I a més a més, no ensenyem el llenguatge de signes...
Els sorts poden aprendre a parlar, no existeix el sort mut, o sí, però perquè tingui dos disfuncions, i s'ha de treballar la cria en aquest sentit. Perfecte. I, doncs, darrere de la I no hi havia res, i menys a Castelldefels. Total, que la Mari Mardo i la nena al col·le, que al col·le la tractaven com podien, a mig matí l'havia de treure, dur-la a Viladecans, amb un autobús d'aquests que va pels pobles, paren per tot arreu, Viladecans està molt a prop, però trigava com una hora d'anar i una hora de tornar,
portar-la a un centre que li feien la logopèdia, una hora de logopèdia, i torna. Després vam aconseguir que la logopèdia vingués a Castelldefels, però no al col·le. I es donó una circumstància, en aquella època, que vam estar recollint signatures
perquè volíem una aula d'educació, un mestre d'educació especial al col·le. I va haver una persona que ens va dir que si això era pels nens subnormals, que ella no signava, i que el seu fill parlava malament per culpa de la nostra filla, que no parlava bé. Nosaltres vam aconseguir que vingués la mestre d'educació especial al col·le,
Però si nosaltres ens acollíem a ella, perdíem la logopèdia. Coses curioses de la vida, no? Necessitàvem les dues coses, però si optàvem per una, perdíem l'altra. Òbviament la logopèdia era molt més important i no vam gaudir de l'aula d'educació espacial, però els fills d'aquesta bona dona sí que van necessitar ells, cosa que no me n'alegro que els necessités, me n'alegro que ho tingués, encara que ella no volgués signar anècdotes.
Bé, de mica a mica la Laia va tirar endavant, va acabar la seva bàsica
va tenir una mestra també, que va anar canviant de curs amb ella, la va agafar al principi i fins al final la va deixar, que ella apostava per la cria, aquestes persones que dèiem, que van anar cobrint aquests huecos i que ens van ajudar que tirés endavant. Acaba la bàsica i dius, bueno, i ara què? I nosaltres érem partidari que continués estudiant, perquè tenia logopèdia, si continuava estudiant, exercitava la paraula, continuava aprenent coses...
Però diríem que els experts deien que no, que no podia, que ens estrellaríem i a més. Això també va causar un moment complicat i a més a més que a Castelldefels l'únic que hi havia era o administratiu o mecànica o delineant. La Laia no dibuixa, mecànica malament rai i administratiu no és el millor per a una persona sorda.
però no la podíem enviar a Barcelona perquè encara no havíem adorat prou. Llavors la vam apuntar a administratiu, el primer curs encara, d'FPU, però el segon curs va suspendre gairebé tot, però mira, va aprendre a escriure la màquina, va saber el que era una factura i un albarà...
I mentrestant havia madurat, de tal manera que ara vam poder enviar a Barcelona, va fer química, formació professional. La química, com que és molt abstracta, per una sort és un bon sistema, o sigui, alguna cosa que pot anar per ella, va fer la FP1, la FP2 i després un mòdul d'anàlisi i control.
I ara avui en dia encara està treballant en un laboratori químic farmacèutic. Va aconseguir feina i està treballant. Té un nivell de lectura labial brutal. Si li parles de cara i en castellà, ben molt bé optar per un idioma. Vocalitzant una mica és capaç de seguir una conversa perfectament bé i parla bé. Se l'entén sense més problema. Parla raro però se l'entén sense més problema.
Els sords és un món a part, és un món diferent. Ara hi ha una pel·lícula que es diu Sorda, que ha sortit, que crec que toca bastant bé aquest tema, el tema de com tractar els sords i quin món viuen els sords. Ells, sobretot la laia que han escut sorda, conceben les coses de diferent manera.
Hi ha coses curioses, ells els doble sentit no l'entenen, perquè no entenen prou el llenguatge, llavors un doble sentit no l'entén, un acudit, si no és molt fàcil, no l'entén, pel tema aquest del doble sentit. I moltes vegades això que la gent se n'enriu, com que ells no escolten de què riuen, moltes vegades es pensen que s'estan enrient d'ells, i això crea també un problema.
A la pel·lícula aquesta passa, tal com que a nosaltres també va passar, i és que al moment d'anar la Laia es casa amb un sort també, que té més bon oïda que ella, o sigui, té més nivell d'audició que ella, però que parla pitjor i no té el mateix nivell de lectura labial.
Es casen i tenen un fill. I això va ser la guinda, no? Perquè la guinda del pastel. O sigui, no podíem esperar res millor que la Laia pogués fer una vida normal i que, a més a més, tingués un fill. I el fill és normal? Sí. La nena, sense cap problema. Però per una persona que té un fill amb problemes, en aquest cas, tornem a l'inici, a un autista...
Tu saps que mentre estiguis viu, els pares, aquell criu no li faltarà de res. Però què passarà el dia que faltin els pares? Què passarà d'aquell criu? O sigui, els avis. Els avis, correcte. Però si no, els germans. Però tu no li pots...
donar als germans una arracada. Aquesta responsabilitat. Clar. Llavors, el fet que un fill amb problemes sigui autònom és el millor que pot passar. I afortunadament nosaltres vam tenir un molt bon camí, no era autista, tenia un problema de madures, havia de treballar-ho, és sorda, perfecte, treballem el tema, i ara pot fer una vida normal. Amb certes coses necessita ajuda, però molt poques, no?
La cria nascut, va néixer bé, és oient, a pesar dels dos pares sorts, ara té 12 anys i és una nena terriblement madura, molt bona cria, i els pares contentíssims amb ella. I els avis més. Els avis ni te digo.
Gràcies.
La joia, la joia, la joia.
Fins demà! Fins demà!
Definir l'amor. Pot definir-se tan sols amb un vest. El vest del primer amor. Que cluques els ulls i res més. Tot és esglai, tremola i batega el cor. Pot definir-se amb els colors de ta cara. Quan roja com una cirera, somrius i jo et recordo encara amb els ulls closos.
com aquella primera vegada. I m'inspires poesia amb el teu somriure, amb el teu mirar, amb la joia que m'estimes. Mai ho podré oblidar. Vull definir l'amor com tu me'l vas inspirar, ferm de sentiments. L'amor és tendre com llum reflexant, que brilla de dia i de nit segueix enlluernant.
El cel es veu més blau, mar blau, verd, brau, cel, sol, lluna, terra, amor, ets tu. Joan Madrid. Francesc Fontana. Tu ets feliç.
tots coneixem l'Eduard Ponset bueno, coneixíem perquè va traspassar l'Eduard Ponset a mi em va agradar molt el dia que ho vaig sentir va dir que la felicitat és un sentiment com la tristesa o l'alegria per tant, un no pot estar eternament feliç sinó que tens ratos feliços
ratos tristos, ratos alegres llavors, des d'aquell dia que vaig entendre que la felicitat és un sentiment i que és un moment cada vegada que tinc un moment de felicitat intento impregnar-me tot ell aquest és el problema que realment seria una jugada molt grossa ser feliç tot el dia seria insuportable tenim guspires de felicitat però la majoria de les vegades no som conscients aquest és el problema
pots ja que fer l'exercici de ser-ho, i impregnar-te, i donar-te en compte que en aquell moment és feliç. Però si em preguntes com em sento, i moltes vegades des que em vaig jubilar, perquè jo dic que ara és el meu temps, i jo estic bé sol, passo moltes hores sol i estic bé. No, no estic sol, perquè tinc tres fills amb les seves parelles excel·lents, set nets, o sigui que sol no estic, no? La Marimar...
Però que estic bé. I això és important. I l'altre que et deia, que em sento afortunat, que no sé si podries ser una filial de la felicitat. Estar bé i sentir-te afortunat. Home, és que amb tot això que t'ha passat, que encara no s'ha acabat. No, no. Ja per estona. Aleshores, tot això han sigut experiències. Un ve en aquesta vida, ha habidut experiències. La vida és una carrera d'obstacles. Doncs què s'ha de fer? Saltar.
i a vegades caus i què tens que fer? tirar endavant aixecar-te ràpid i tirar endavant és que nosaltres no teníem temps ni de caure perquè havia que tirar endavant no podies lamentar-te i molt menys allò que diuen la Merce les herides perquè tu has pensat per un moment que tu les vas passar canutes però i la teva dona?
No, no, igual, clar, clar. Vam fer equip, continuem fent equip, i a vegades sense voler ens hem repartit les tasques de tal manera que cadascú feia la seva feina i al final tot era cap endavant. Però ella es va dedicar a l'educació dels crios.
El col·le, els fills em feien broma a vegades. On està el col·le? Jo no sabia ni on estava el col·le. Però això no vol dir que jo no me'n preocupés. Les coses es parlaven a casa i les decisions sèries sempre les vam prendre nosaltres dos. Però ell ho feia molt bé. Per tant, jo perquè m'havia dit més cuir. I la feina perdia alguna cosa i els diners ho portava jo.
Els diners, els importants, perquè l'altre ho tenim repartit i ella se gestionava la seva part, jo la meva. Però no vam dir, tu ara faràs això. No, cadascú va anar agafant el seu què i va estar. Va fer gràcia, nosaltres dissabtes anem a comprar a una verduleria i a Vilanova, és una parada de mercat. I aquest dissabte fent un canvi d'un treballador. I la que havia li estava explicant.
com atendre'ns, no? I tot el que pesa, ell s'ho va posant aquí i el que no s'ho queda a ella. O sigui, ens van estar observant com nosaltres ja hem anat separant. Jo, per exemple, agafo les llimones i ella agafa una altra cosa, no? Com ens hem anat especialitzant quan anem a comprar, inclús està això, que cadascú fa la seva tasca sense haver-nos posat d'acord, però que fem de la manera més eficaç, no? Per tant, tot el bo, tot el dolent ho hem passat junts. Òbviament, del bo som feliços,
I del dolent no ens lamentem. Clar, això és important, això és molt important. Vull dir que el que deia que ens sentim afortunats. Hòstia, amb tot això que has passat, és que ens ha sortit de meravella. Clar, però jo crec perquè heu tingut una energia molt important que ha jugat al vostre favor, que és l'autoestima.
Bé, sí, l'autoestima, aviam, la confiança en surt endavant, correcte, sí, sí, sí. I l'altra és la perseverança. La Laia, com que, sobretot ella, com que és molt complicat educar una persona amb una discapacitat, en aquest cas la sordesa, que és sensorial, t'has de basar moltíssim en la formigueta, anant avançant a poc a poc. Nosaltres mai vam posar una meta llarga, mai vam pensar que arribaria on ha arribat, sinó que la primera meta potser era que sàpigués dir jota,
I després mamar. I després ja que aprengués a llegir. I a mica a mica ens anàvem posant metes properes i a mesura que les anàvem assolint, la següent. Aquest és el secret. Correcte. Anar-ho fent per etapes. No voler pensar que arribarem a ser un doctorat, no. Però resulta que ha arribat, no un doctorat, però ha arribat molt més enllà del que podíem imaginar, però molt més enllà. Gràcies a vosaltres.
I a ella, clar, i a aquestes persones. Però si no hagués sigut per vosaltres. Però la tenacitat, la tenacitat important. Perquè moltes vegades dintre nostre tenim una força que nosaltres no ens creiem que la tinguem.
Totalment d'acord. Hi ha vegades que no t'imaginaries mai que passaries per allò i te n'en sortiries. Tu penses, hòstia, a vegades amics em parlaven, disculpeu que a vegades dic tacos, que a vegades els companys m'explicaven els seus problemes i em miraven i em deien...
Ostres, però jo què t'estic explicant si els teus problemes són molt grossos? No, els teus problemes són grossos per tu i els meus són grossos per mi. Però que no són comparatius. I el que has de fer és tirar endavant, lluitar-ho, preservar-ho i anar-ho superant. Perquè a tot això tu no acabes la carrera. No.
Acabo cinquè, tinc cinquè aprovat, però em queden aquestes signatures que si no les acabava no podia fer el TFC, si no feia el TFC no tinc títol, no podia convalidar, actualment sí que hi ha intercanvi, llavors no. I que havia que tirar endavant la família, llavors va ser com impossible. Amb tot això que abans em preguntaves,
Arriba un moment en què jo treballa totes les hores del dia amb moltes coses diferents, i amb les classes particulars realment vaig pagar molts pots de pelargon, va anar molt bé, però necessitava trobar alguna cosa sòlida. A la botiga no anava bé, el meu pare m'ajudava, però no estava ni contractat ni seguretat social ni res,
I jo havia de marxar de la botiga perquè ells no tinguessin el meu petit lastre, tot i que jo m'ho guanyava el que feia allà, i jo havia de buscar-me la vida. Llavors vaig a una fira d'aquestes que fan a Barcelona, vaig contactar amb la Xarp,
Perquè en aquella època ja començaven amb els ordinadors, jo sabia el químic, són molt bons, també desenvolupant coses, o sigui, formant la gent. Jo sabia dos llenguatges de programació, BASIC i FORTRAN, no? I buscaven programadors. I vaig estar tantejant i la cosa semblava interessant. Però apareix un client a la botiga, que té una empresa de biomedicina,
i que vol, ha contactat amb una empresa espanyola, valenciana, de respiradors i aparells, de màquines d'anestèsia, que és un respirador d'aplicació a l'anestèsia. Saps bé això, tu? Aquí ens coneixem. Exacte. I em diu que té un projecte, era un client, que ell em coneix, que sap la meva formació, que té un projecte de portar aquesta marca per Catalunya i Balears.
el meu nivell electrònic és bo per la formació del meu pare però a més el químic també s'estudia física elèctrica i electrònica vaig treure molt bona nota d'electrònica és una cosa que m'agradava em vaig formar una miqueta en aquest tema i tirar endavant ell portava l'empresa i la part comercial jo el servei tècnic el vaig muntar absolutament tot
Però quan vam començar, o sigui, el de Catalunya, València funcionava, la casa mare funcionava d'altra manera. Però quan vam començar, no teníem res o no tenia res. Ell posava tot, tenia diners. Vam muntar un local, que el vaig pintar jo, que vam posar una sèrie de coses. Jo anava a hores. La resta del temps, al principi, doncs m'havia de buscar la vida. Anava a hores perquè no havia prou aparells, ja n'havien alguns, però...
I clar, jo entrava en un món absolutament diferent. Per mi era un repte molt gran perquè la medicina jo no en tenia ni idea. En casa hi ha una persona malalta i jo no entro a l'habitació. I veig un accident en un carrer i si ve que està resolt jo me'n vaig per una altra. Si no, vaig ajudar. Però si no, no. Perquè em feien aprensió els malalts i em continuen fent aprensió. Total que respiradors. O sigui, ves a una UCI...
I quiròfans, no? A quiròfans veus les coses fora de lloc i a les UCIs la sensació aquesta d'aprensió encara és més gran, perquè tenen malalties complicades, no?
Però havia que tirar endavant, estem a les mateixes. I això era secundari, jo m'havia d'adaptar a tot això i vaig posar a la banya i em vaig formar. Però pel meu compte va haver un estaciòleg que coneixes bé, després te diré el nom, que em va donar un llibre que el tinc, que era la fisiologia respiratòria aplicada del NUN, que és genial perquè és la part física de la respiració. I era el que més apropava al que jo havia estudiat, que era la química i la física.
Jo aquest llibre me'l vaig quedar, el tinc amb el seu nom posat, i llavors el meu jefe li va comprar a ell un llibre nou, però jo em vaig quedar el seu perquè em va anar de meravella. I a partir d'aquí vaig començar a formar-me. Amb un altre metge que també vam congeniar aviat, anava a fer, quan ell estava de guàrdia a Vall d'Hebron, a l'UCI, em cridava i jo anava a fer guàrdies amb ell. I quan tenia problemes, no amb la màquina en si, sinó problemes amb treure endavant un malalt que tenia problemes respiratoris,
Doncs, diguem que junts intentàvem buscar quina millor manera podíem fer-ho, de tal manera que em vaig anar especialitzant en una cosa que és molt complexa per la medicina, que és la ventilació mecànica, que tu coneixes bé. Este balsamo no cura cicatrices,
Este teléfono sin contestador
La llamaré mañana, hoy se me hizo tarde, esta forma tan cobarde de no decirnos que no. Este contigo, este cintí tan amargo, este reloj de arena del Arenal, esta huelga de besos, este letargo, estos pantalones largos para el viejo Peter Pan.
Està cómoda sin braguitas de Zara. El tour del Soho desde un rojo autobús. Estos ojos que no miden ni comparan, ni se olvidan de tu cara, ni se acuerdan de tu club.
No acuses de mi inspiración, no acuses a mi corazón, tan mal trecho y ajado que estar cerrado por terribor. Por las arrugas de mi voz se cierra la desolación de saber que estos son los últimos versos que te escribo. Para decir conmigo solo.
Bueno, arriba un moment en què ja tens una feina.
Una feina fixa. Sí, en mica en mica, diem que la cosa va anar bé, i tu coneixes sobretot les nostres primeres màquines, funcionaven molt i molt bé. A Olot vas trobar de les primeres, de les laves. A més és curiós perquè aquesta marca, que és la Temel, que és una marca valenciana de respiradors, estaven a la immensa majoria de clíniques, hospitals, UCIs, etcètera, etcètera.
Realment... Perquè és nacional, és del país. Correcte. Era una molt bona màquina, que va ser-ho. Primer les blaves, que estaven allà a Olot, en tenies una, i després la grisa, la quadrada, l'ergotrònic, van funcionar molt i molt bé. I molta gent va agafar aquest sentiment de que ho fem a casa. I molts de vosaltres ens heu ajudat moltíssim.
I l'avantatge és que anessis on anessis hi havia aquesta màquina. Correcte. O sigui, no tenies que estudiar la màquina. Correcte. A més, aquesta grisa ja estava feta amb criteris ergonòmics, que avui en dia això ja és normal, llavors no. I és una màquina fàcil de fer anar i que ràpidament t'hi fas. I la seva eficàcia era molt alta. Llavors, estàveu molt bé, estàveu contents amb ella, vam donar molt de suport...
Perquè als ser nacionals no se'ns perdona res. Llavors, abans, quasi que s'espatllés la màquina ja estàvem reparant-la. Sí, sí, això és un dels avantatges de la TML, que quan tenies un problema, el dia següent o el mateix dia ja estàveu allí. Correcte. Si podíem el mateix dia, si no l'endemà. Però tot a Catalunya, eh? Tot a Catalunya. Balears incluïda, o sigui, les illes. Correcte. Vas estar a punt d'anar-te'n cap allà...
Perquè, a més, en Francesc Fontana va ser el pal de paller dels anestesiòlegs catalans i balears, perquè li deies records al Frank, que estava a Mallorca, i ell et tornava i et deia, t'ha donat records, perquè a més ens coneixíem tots en aquella època.
I vam encaixar, i mira, amb el Frank ja que has dit el nom, encara mantinc contacte, dels postcontactes que mantinc, més clar perquè he fugit d'escena per estar jubilat, però que hi ha moltíssima gent, com tu i com el Frank i com d'altres persones, que hi ha un vincle molt agradable, no?, i que va estar molt bé. Doncs amb això ja vam funcionar, va funcionar bé, la màquina anava bé, havia aquesta empatia amb els productes nacionals, nosaltres ens hi vam volcar i...
Jo, sobretot, el fet que això hi veia futur, i era una manera de tirar endavant la família, pues tirar p'alante, no? De tal manera que les coses van bé, anem creixent, m'embolico la compra d'un pis, de segona mà, però bueno, m'embolico la compra d'un pis a Cassella-Fels. No era fàcil trobar un pis, la Laia el ser sorda, a les nenes és un problema, la Foscor no és com els oients, llavors dormia en habitació amb la seva germana.
llavors se sentia acompanyada, si no se sentia sola. Llavors, si trobar un pis que tingui dues habitacions grans no és gens fàcil. Si tens molts diners no hi ha problema, però si no en tens gaires...
Era una habitació de matrimoni i una habitació amb dos llits. I això no era fàcil de trobar, ho vam trobar i ens vam embarcar. I quan estàvem embarcats amb aquest tema i ens ho donàvem feliços, vam dir, ostres, hem perdut, o invertit, no perdut, hem invertit molts anys en tirar endavant tot això, la Laia ja funciona, ja té 10 anys,
ostres, per què no anem a buscar un fill? Que tothom diu, el res balon. No. El tercer va ser el volgut. Bé, nosaltres també som volguts, i tant que sí. Són excel·lents, a més. Però allò que dius, anem a buscar un fill i a veure si surt nen, perquè jo des que vaig estudiar al col·le, el Miguel Ángel Buenarroti, que quan tingui un fill hi posaré Miguel Ángel, i m'havien sortit dos nenes. Doncs...
I va venir un nen, i quan la marimà està embarassada i les coses així, il·lvanades, la hipoteca, tot plegat, ella no treballava, no havia pogut treballar fins ara perquè amb la Laia era impossible, s'havia invertit tot el temps i ara embarassada, doncs ja tampoc.
que vaig agafar una oveitis. Una oveitis és la inflamació de l'aúvea de l'ull, a un ull, a l'ull esquerre. I greu, greu, eh? Sí. I fa que l'humor vitri, que és transparent, es torni opac.
Per tant, d'aquell ull no hi veus. És com al bany, al lavabo, quan s'entela el mirall, doncs veus així. Però a més això va passar de la nit al dia. M'aixico un diumenge, què passa, que no hi veig. Vaig anar a un centre d'urgències i el que estava d'urgències no ho havia vist mai. Va cridar amb un altre, tampoc ho havia vist mai. Tots anàvem mirant el meu ull a veure què coi tenia, fins que van cridar el titular, que ja tenia més edat.
que va definir la malaltia. Bé, vaig estar així quasi un any, una mica menys, amb corticoides, amb la pupila dilatada, ningú em sabia dir per què s'havia produït, em va fer proves de tifos, de tot. Finalment vaig anar també a Barraquer, a veure si em deien alguna cosa, amb mateixes proves, fotografies, dalt de l'ull, etcètera, perquè es veu que no és gaire freqüent, un oveitis, i no es té gaire estudiant, no?
Però jo no podia deixar de treballar, de tal manera que tot aquest temps anava amb un ull dilatat, sense veure, conduint, ja tenint les màquines, etcètera. Va ser un moment... I la marima era embarçada. El pis per pagar. O sigui, va ser un altre moment complicat. I no et vas parar un moment per parlar amb Déu i dir-li, senyor, per què a mi tot això, no?
El meu concepte de Déu no és aquest, però hi hagi molt pitjor en el món. Òbviament... Home, tu menjaves cada dia. Exacte. I tret del primer any que vas estar en aquell piset, quan plovia no et mullaves. No, ja no et mullaves. Ja teníem moltes coses, però bueno...
Com a anècdota, per dir alguna cosa, telèfan, vam trigar molts anys a tenir-ne. En fi, coses que avui en dia ningú s'ho planteja, no no tenir un mòbil. Telefan fix, d'aquests que esmargàvem disc. Però, torno a dir, em sento afortunat, no perquè em passés això, sinó que no em sentia malaurat perquè em pensava això, sinó el que pensava és com podem fer per sortir-nos d'això.
I recordo, quan vaig anar al meu metge, perquè el titular em va fer una recepta i em va enviar un antibiòtic, no sé què, em va dir, vés al dentista, perquè millor l'home ho associava, i vés al teu oftalmòleg. Quan vaig anar al meu oftalmòleg,
no es creia el que jo li explicava, va trencar la receta de l'altre metge, cosa que no em va agradar gens, i em va preguntar en broma que si havia demanat una cantonada per una caseta de la 11. Això fins que em va mirar amb el seu microscopi que tenen, amb la seva màquina, i va veure que efectivament tenia l'ull malament. Ell no sabia el per què, i igual com va venir el problema, va marxar. Un bon dia em desperto, ostres, miro, carai, s'hi veig.
vaig anar a Barraquer, escolteu que hi veig ara, que això s'ha passat, i vale, vale, fantàstic, bé contents, eh? Com també em vaig anar a veure aquest altre, el meu oftalmòleg, que sabia on treballava pels matins, quin hospital, vaig anar a veure, em va atendre entre mig, perquè ell estava igual d'incorosit que jo, i això havia desaparegut. Però a conseqüència d'això, se'm va crear una catarata, amb 33 anys, una catarata en aquell ull,
i que la catarata va creixent i arriba un dia que s'ha d'operar en aquella època les llens intraoculars començaven a posar-se però Barraquer havia tingut molt mala experiència amb les llens intraoculars i havien perdut l'ull i havia d'apostar jo vaig apostar per la llen intraocular i em va sortir bé em considero afortunat i encara porto la llen intraocular dintre de l'ull de fet, a la teva vida tot t'ha sortit bé
Sí, sí, sí, sí. El balanç final és molt bo. I clar que passen coses. I home, comparat amb moltes persones, el meu és molt greu. Però comparat amb altres, no és res. Ja, ja, clar, clar.
El que sí que has de fer és tirar endavant. Tirar endavant, tirar endavant. La vida és una carrera d'obstacles. El que s'ha de fer és saltar. Correcte. A vegades necessites una pèrtiga per saltar-la. Bé, agafes la pèrtiga i saltes. Què vols fer? Correcte. I si no, pujar amb mica en mica, saps? I saltar a l'altra banda. Però allò de fer-ho de cop, millor... I pum.
I si tens sort, no caus enrere, caus endavant. Però clar, s'ha de tindre un tarannà especial per ser així. S'ha de formar, sí. Tens que tindre un ADN per continuar aquest camí. Correcte. Una mica el que deies, no sé si és autoestima o no, però confiança en que sortiràs, te'n sortiràs i perseverança. I ha sortit. I ha sortit, sí.
No meio de claridade daquele tão triste dia Grande, grande era a cidade e ninguém o conhecia
Grande, grande era a cidade E ninguém me conhecia Então passaram por mim Dois olhos lindos depois
Julguei sonar, vento en fi, dos anys com açador. Julguei sonar, vento en fi. Francesc Fontana, quan tu d'aquí molts i molts anys en moris, què és el que hauràs deixat?
Ara et respon. Primer, permets-me que ho he buscat un momentet. Abans has posat un poema respecte a l'amor. El amor, eh? No la mort. Sense té. Això, com que m'acabes de preguntar per després de mort, no? Diu, a mi em va agradar perquè, i mira, no deixa de ser una floreta potser per la Marimar, no? Diu, si estimes algú per la seva bellesa, diu, no és amor, és desig.
Si estimes algú per la seva intel·ligència, no és amor, és admiració. Diu, si estimes algú perquè és ric, no és amor, és interès. Diu, però si estimes algú i no saps per què, això és amor. Nosaltres hem passat moltes aventures, moltes, ja ho veus, i aquí no s'han acabat. Les altres potser són menys importants, però també ho són. Hem passat moments complicats posteriors a aquests.
I continuem junts, no? I moments feliços. I tant, i tant. Ostres, i tant. I el que deia que tenim... Mira, em preguntaves què deixo. Jo crec que el més important que deixem, perquè és el 50%. O sigui, de mèrit, lògic. Tres fills genials, que tenen tres parelles genials.
I tenim set nets fantàstics. I jo crec que això, que no és mèrit meu deixar-ho, però això sí que està clar que ho deixo. I persones fantàstiques. A vegades hi ha qui diu que això és mèrit, com fa un moment deies, mèrit meu o mèrit nostre.
Sí i no. La Meritrini tenia una cançó que parlava de l'amor, eh? No de... de l'amor. Sense té. I deia que l'amor és una barca con los remos en el mar, no? Un remo lo lleva a mis manos y el otro el azar. Tu pots fer el 50%, que és remar, però l'atzar porta l'altre 50%. I et pot ajudar l'atzar a que vagis bé o que vagis malament, no?
Per tant, no tot sempre és tan fàcil, però tot així estic molt content de l'herència que deixo amb persones, i això és molt important. El bo que elles han tingut, aquestes persones, de tenir unes parelles genials, que els tres són fèrtils, perquè han tingut tots tres fills, i la infertilitat també és un problema a vegades, i tots tres n'han tingut, i que això que tenim uns nets molt divertits, no?,
L'últim va ser una bessonada, potser el més impactant pels pares, però que tira endavant i ja està.
Que més coses deixo, no ho sé, els records vostres, de la vostra tema, alguns d'ells físics, perquè vaig especialitzar tant en aquesta part intermitja entre la física i la medicina, que he participat i en diferents llibres estic de medicina i algun article, també inclús als Estats Units, va sortint, als Estats Units, i...
I la resta no ho sé. El que sí que voldria és que si recorden algú de mi que no sigui el dolent, perquè també m'he guanyat enemics a la vida. Jo crec que més dels que jo voldria. Bueno, han sigut els enemics de les altres cases comercials, dels respiradors. D'aquest, un. Però no com a persona.
Bueno, hi ha gent molt estranya perquè, no ho sé, a vegades jo crec que volen fer-te pagar a tu les seves carencies, no? I això no és fàcil de tirar endavant, no? Però hi ha persones així, sé que hi ha persones que no em volen bé, ho entenc, jo no ho discutiré, però m'agradaria que no fos això el que quedés, no? M'agradaria que quedés l'altra part.
segur que això no quedarà perquè parlar del Francesc Fontana en el món dels anestesiòlegs és parlar amb el pal de paller que deia abans, amb 10 perquè ens coneixia a tots la veritat que sou d'un plaer treballar amb tots vosaltres la majoria de vosaltres i el vèiem cada equips temps però estiguessis en un lloc o en un altre és igual, el veies
I molts de vosaltres que ens heu ajudat, i a mi personalment, persones com tu que m'he volgut i heu fet d'ajudar-me, no? I això és important. Crec que això es respira, no? Quan tu fas alguna cosa i t'ho torna, no? D'alguna manera, encara que no ho has d'esperar, però, ostres, aquest retorn, això és molt maco, això és molt bonic, i tant. I això...
Xema, perquè és recíproco. Correcte. Ho notes. Per tant, amor con amor se paga en esta vida. O sigui, no es paga amb diners. No es paga amb cap moneda. No sé qui ho va dir, però tot allò que es paga amb diners no té valor.
En absolut. I jo crec que tinc moltes coses que no es poden pagar amb diners. I et dones compte ara, quan ja no depens tant dels diners. Correcte. Et dones compte que hi ha tantes i tantes coses gratis en aquesta vida. Que sí.
Hi ha un personatge que tu el vas conèixer, que era un pequeño gran hombre, perquè era petitet, que era el Vicenç Montón, que era un gran home. I ella em deia, si sapiguessis les coses gratuïtes que hi ha en aquesta vida. I té raó, jo ara em dono compte, ara soc conscient, que ja no depenc dels diners, tant com abans.
Aquesta és una part que a mi m'ha agradat també treballar perquè he fet voluntariats, sempre, i a vegades tantes una mica xascos perquè penses que això es retornarà, però després amb els anys ja saps que no has d'esperar, ho fas perquè vols i ho fas perquè et sents bé. Ja et torna, et torna, eh? Potser no et torna de la mateixa persona, però et torna per una altra.
correcte, ni de la mateixa manera però sí, sí ara de gran he estat a partir dels 60 anys 3 vegades al Senegal de cooperant amb les màquines aquestes que encara funcionen amb 40 anys i encara les fem anar i el bé que se li fa als de Senegal
I tant, i tant, i tant. El metge que em va enredar amb tot això, bueno, mig enredar, l'altre em vaig enredar jo sol, encara fa poc em va trucar, que encara funciona. Bueno, home, bueno. Els vam adaptar perquè poguessin funcionar amb una esperdenya, que no funcionessin, o sigui, no tinguessin massa problemes i que el bàsic fos el bàsic, i estan treballant de meravella a l'hospital on estan. I, bueno, però allà vaig aprendre alguna cosa, perquè...
vas allà, el primer viatge sobretot, i penses que t'arrebran el que ve, no? I no, perquè ells no t'han cridat. Tu vas allà, si vas bé, si no tan bé, perquè tu no els solucionaràs el seu problema, del seu país, de la seva vida. Tu vas allà, soluciones un tema i te'n vas. Però ells es queden allà amb tots els altres problemes. Per tant, els és igual que hi vagis o no. I tu vas perquè et sents bé per anar allà. Vas a rentar la consciència. Clar, clar, clar. Vas per tu.
Efectivament. Llavors, quan vaig entendre això, ja ho tinc més fàcil. I ara tinc més amics al Senegal, saps? Perquè no és que els tractés malament, ara els tracto millor. I els tracto millor, entenc millor a ells, i llavors els puc tractar més com ells ho necessiten, no? Ho necessiten, com ells voldrien, no? Necessiten moltes coses, però ho tenen tot igual com nosaltres.
Com has dit tu abans, que hi vas per tu, jo ara posaré una cançó per mi. Molt bé. Perquè, com som del mateix any, explicarem, mira, és la primera vegada que diré l'any. Som de l'any 56. No dic mai l'any, només dic el que va passar, perquè així els nostres escoltants ho busquen. Però som del 1956.
La primera cançó que jo vaig tindre amb disc d'aquests vinils, un single, és aquesta. I em feia gràcia posar-la perquè no és de l'any 56, però som de la generació dels 56. Molt bé.
Resurosa la gente pasaba, corría y desierta quedó la ciudad pues llovía Yo me puse a pensar tantas cosas bonitas como el día en la playa cuando te conocía Cómo jugaba el viento con tu pelo de niña y qué suerte, qué suerte tu mirada y la mía
Cuando llegue mi amor Le diré tantas cosas O quizás simplemente Le regale una rosa Porque yo corté una flor Esperando a mi amor Que me alegre tu canto Que me alegre tu risa Que se alegre en silencio Tu mirada en la mía
Nos iremos charlando por las calles vacías, nos iremos besando por las calles vacías y sabrán que te quiero esas calles vacías. Y yo te iré contando tantas cosas bonitas como el día en la playa cuando te conocía y cómo jugaba el viento con tú.
Francesc Fontana.
Ell no sap la sort que ha tingut amb aquesta vida, sobretot gràcies a una de les seves filles. Li deu tantes coses a la seva filla i, sobretot, a la seva dona. Molt, molt. Molt, molt. A les dues i als altres. També. I sobretot... Sobretot a tu.
Hem fet el que hem pogut i més del que podíem, però ho hem pogut fer. Perquè això que deies abans, ostres, dius, si a mi em posen en aquesta situació, te'n sabràs sortir, podràs. I resulta que el cos humà o la ment humana és brutal i davant de grans situacions estranyes és capaç de sortir-se'n. I això és molt important.
La cançó la recordo i tant. Forma part d'això que diu algú, la banda sonora de la nostra vida, no? Jo crec que la cantava Alberto Cortés, però no el reconec aquí, no? No, no, no. Estic equivocat. És el Henry Stephen. Francesc Fontana. Moltes gràcies. A tu. A tu i tant. Per recordar-te'n de mi. Us ha parlat Manel Caïssa. Com sempre, acabarem amb Andrea Bocelli, La Boce del Silencio.
Fins demà!
Volevo stare un po' da solo per pensare tu lo sai. Ed ho sentito nel silenzio una voce dentro me.
E tornan vive tante cose che credevo morte ormai. E chi ho tanto amato dal mare del silenzio, ritorna come un'onda negra.
E' quello che mi manca nel mare del silenzio Mi manca, sai, molto di più Ci sono cose in un silenzio Che non mi aspettavo mai Vorrei una voce
Ed improvvisamente ti accorgi che il silenzio ha il volto delle cose che hai perduto. Ed io ti sento amore, ti sento nel mio cuore, stai riprendendo il posto che tu non avevi perso mai. Che non avevi perso mai.
que no n'avevi
Volevo stare un po' da solo Per pensare, tu lo sai Ma ci son cose in un silenzio Che non mi aspettavo mai Vorrei una voce
Improvvisamente ti accorgi che il silenzio ha il volto delle cose che hai perduto. Ed io ti sento amore, ti sento nel mio cuore, stai riprendendo il posto che tu non avevi perso mai.
Tu no l'avevi perso mai Tu no l'avevi perso Tu no l'avevi perso