Conversa a la vora del foc
Transcribed podcasts: 2
Time transcribed: 3h 42m 47s
Time transcribed: 3h 42m 47s
results.
Unknown channel type
This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.
Conversa a la vora del foc Manel Caïsa
El nostre convidat neix el mateix any que neixen Robert Duval, Juan Goytisolo, Mikhail Gorbachev i Lucía Bosé.
El mateix any que moren Khalil Gibran, Tomàs Alba Edison i Santiago Rosseñol. El mateix any on s'estrenen El campeon de King Vidor, Frank Stein amb Boris Karloff,
Luces de la Ciutat, amb Charles Chaplin, Matajari, amb Greta Garbo, i Pistoleros de Agua Dulce, dels hermanos Marx. El Premi Nobel de Literatura el guanya Eric Axel Carfeld,
A Espanya, Federico García Lorca crea la barraca i Salvador Dalí pinta la persistència de la memòria. Entre les Isles Canàries i la península ibèrica s'inaugura el servei telefònic.
i Francesc Macià torna a Barcelona des de Bèlgica després del seu exili des del 1923. I a Espanya s'instaura la Segona República.
Sandoval.
alegres. Su patria está lejana. Errantes van en caravana. Pueblos y pueblo los ven pasar. Tan solo él nos ríe. Su vida es un sollozo. Perdió su amor
Tu veràs néixer a Tordera. Sí. Quins records tens de la Tordera, de la teva infantesa? Vaig néixer el 5 d'agost de l'any 1931, sí. Vaig néixer al Camerrol i ara tinc 93 anys, amb vies de 94 i espero arribar.
Quins records tens d'aquella època? Com? Quins records tens d'aquella època? De quan tu eres petit, quins records tens?
Com era petit? Doncs me'n recordo el temps de la guerra. Jo a la guerra del 36 o 39 ja anava a l'escola i doncs ja tenia ja coneixements i el que me'n recordo
que en aquell temps passaven els avions. I els avions, lògicament, estant de guerra, tiraven bombes. I me'n recordo que quan passaven, quan se sentia remor d'un avió, sortíem al pati de l'escola i ens posaven estirats. Era un pati gran i ens posaven estirats i portaven un bastó a la boca
I això era perquè, en cas d'una bomba amb l'explosió, no rebentés els timbros de les orelles. I ens posàvem estirats i amb les mans clauades a darrere el clatell. Això me'n recordo perfectament. I me'n recordo que un any vam venir els avions i vam fer passada sobre Tordera. I, esclar, la gent estava espantada, però va córrer la veu
que deia, és en Comas, és en Comas. En Comas era un aviador que estava casat aquí a Tordera. I aquest va arribar a ser, no sé si, comandant d'una esquadrilla i tenien la base aquí a l'Empordà. I va fer unes passades per sobre el poble de Tordera
vol resant i saludant. Recordo que encara vaig veure els pilots dels avions que saludaven i traien les mons. És un record d'aquell temps.
El teu pare va anar a la guerra? No, no. En aquell temps, doncs, el meu pare ja era una mica gran i no estava en condicions i amb l'edat de ser mobilitzat, però me'n recordo que els últims temps, abans del 39, que van entrar el que deien les nacionals,
La part que van entrar aquí era una part de la regió italiana, eren italians, i també hi havia espanyols, però me'n recordo que van passar per casa,
un agoncil de l'Ajuntament dient que marxessin els homes perquè hi havia perill que els passessin a buscar els milions i els fessin seguir cap a la frontera, cap a la retirada. Anaven tots cap a França i me'n recordo que en aquells dies vàrem passar
Van baixar columnes, molta gent, molta gent que estaven, podem dir, custodiats pels milicians que anaven a les mans i tots anaven amb mantes i amb el que portaven, maletes i altres cosetes, doncs tots els feien seguir cap a la frontera. El teu pare també.
No, el meu pare estava refugiat en una casa que em deien al Corrutaco, perquè ja ens van passar a avisar, marxeu, marxeu, perquè pot ser que us facin a recolir, us facin a seguir en totes les columnes que anaven cap a França.
I estaven refugiats i hi havia molta gent que estaven ja refugiats en cases de pagès. Si els passaven a buscar, tenien l'opció d'anar cap al bosc i amagar-se per allà. O sigui, molta gent d'Aquitordena no hi va anar. Alguns sí que hi van anar perquè ja estaven mobilitzats. A què es dedicava el teu pare?
Estava tenia negocis de vi. Venia amb vi. Vi, licors i altres cosetes. Quants germans sou? Germans. Un germà i dues germanes. I tu ets? Jo soc el germà petit. Hi ha una germana que jo veig que és la petita i llavors hi ha una altra germana que està a una residència allà.
Però tu ets el nen, el petit de la fama. Jo soc el petit dels germans. No, jo soc el segon. Estàs al mig. Dos nois i llavors tu que és noies.
O sigui, éreu quatre. Quatre, quatre germans, sí. I ara en viuen tres, encara. I tu eres el segon. Jo soc el segon, sí. Ja en tinc 93 i vaig per 94. Físicament, doncs, ja tinc mancances, però mentalment encara em puc pensar una mica. Si les taules de multiplicar...
Això és normal, a partir dels 18 anys sempre ja comença el cos. Tens deficiències, però encara fa pocs anys vaig fer el camí de Santiago i també vaig fer curses de 100 quilòmetres, en tinc vàries fetes, de 100 quilòmetres. Això és el que et manté així?
Sí, i ara encara, de vegades fent broma, dic amb companys i dic, anem, pots venir a fer el camí de Santiago? Perquè el camí de Santiago l'he fet dues o tres vegades. Una sortint de Roncesvalles. Dic, mira, sortirem d'un poble que en diu en Sarri,
Des d'aquest poble hi ha 100 quilòmetres, ja estarem 10 dies, en farem 5 al matí i 5 a la tarda. Encara em veuria un col de fels, però no ho he provat, no ho he provat.
Aleshores tu vas anar al col·legi a... A les cales nacionals. A tu no era. A les cales nacionals hi havia, en aquell temps hi havia dos, tres mestres. Un es deia el senyor Sanz, l'altre el senyor Llobró. Ja vaig anar amb els dos aquests, senyor Sanz i senyor Llobró.
I després, després de l'escola primària, vaig estudiar per lliure el que deien el batxillerat, que en aquell temps tenia 7 cursos. Tenia 7 cursos i recordo que era una mica grandet, perquè jo els vaig fer en 5. O sigui, un any en vaig fer 2 i l'altre any en vaig fer 2 més.
Aleshores vas notar molta diferència de la... Bé, de fet, eres molt petit quan la república. Sí, si me'n recordo, a casa escoltaven la ràdio i més o menys seguien la valoració de la guerra i com anaven les coses.
Querida mujer, los puntos no me hagas sufrir, coma. Hoy me decido a escribirte cartas de amor sincero, tú lo ves. Tu cariñito es un agujero que me atraviesa el querer. Y sin tus besos en mi chaleco, nada me cubre la piel, punto y seguido. Como ese, solo pienso en ti yo. No me interesa la pera, estoy aquí, ni el baloncesto, ni la rivera.
Te'n recordes com vas conèixer la teva dona?
Quan vaig començar, què? La teva dona, quan la vas conèixer? La vaig conèixer... Doncs teníem... Fèiem sortides, com érem joves, i un dia vàrem anar a Blanes, i doncs vaig conèixer... Ballàvem sardanes i tot, i vaig conèixer la meva dona allà, amb una... No sé si era una oblició de sardanes...
Em sembla que sí, que el feien en aquell temps, el feien al passeig, al passeig de Blanes, tocant el mar. Quan vas veure el mar per primera vegada? Al mar? Doncs no sé, em sembla que va ser un dia que vam anar a Barcelona amb el meu pare i anar a Barcelona doncs es passava parlant de mar.
i era un espectacle, vaig veure per primer cop les onades, que gairebé tocaven el tren o la via del tren en aquell temps, i era molt sovint, la gent deia, avui ja no passen els trens, perquè quedaven tallats, hi havia temporals de mar, ara no sé si són tan forts com abans, però tot sovint quedaven les vies de tren tallades per la temporada de mar.
Quants anys tenies quan veus el mar? No ho sé, devia tenir cinc o sis o set, una cosa així, era molt jovenet. Aleshores acabes el batxillerat i què decideixes fer?
Després del bensillerat, en aquell temps el bensillerat tenia set cursos, hi havia set cursos, i doncs jo vaig fer, recordo que vaig fer, i era una mica grandet quan vaig començar a estudiar, i sé que en un any vaig fer dos cursos, un altre any en vaig fer dos més, i aleshores quan vaig acabar,
que hi havia l'ensemble d'Estat. Llavors va sortir l'opció d'anar a treballar, es va crear una empresa que era Fibercolor i ja no vaig estudiar més. Ja vas anar a treballar directament.
Sí, llavors vaig entrar i vaig treballar fins a la jubilació a l'empresa aquesta de Fibercolor. A la mateixa empresa? Sí, sí, sempre a la mateixa. Vas començar d'aprenent i vas anar pujant. Sí, vaig estar a les oficines i després em van passar amb una nau...
i era de producció. I llavors vaig arribar a ser el responsable de dues naus. En deien la nau 3 i la nau 4. Eren tots, es dedicaven ja a acabats. Una nau, la nau 3, encara tenia màquines, me'n recordo que hi havia màquines, i es feien els acabats.
les últimes operacions dels teixits i la 94 era només ja per fer els paquets, o sigui, les últimes operacions que es feien amb els teixits. Llavors ja anaven cap a Barcelona les diferents cases que havien encarregar la seva producció.
O sigui, i quan et vas casar vas viure a Tordera? Sí. Vas decidir viure a Tordera? Sí. La meva dona era de Blanes, em vaig casar a Blanes i vam passar a viure a Tordera. Jo ja treballava la fibra color que em deien. Sí. I la teva dona treballava? No. No, no.
O sigui, treballaves tu i era una època, va ser una època difícil, no? Com una? Que era difícil, aquella època. Sí, sí, una mica. Una època complicada, direm. Com? Que és una època complicada on, entre altres coses, tenies que vigilar què és el que deies, què és el que feies...
on tot era pecat, també tenies que... que tenies tot el dia, et senties culpable. Sí. De les coses que feies i pensaves. Sí, sí, sí. Quants fills vàreu tindre?
Quants? Fills. Fills? Sí. Una heròia només. Una. Una heròia. Sí, encara viu. Sí. Home, ara ja sabia. És la responsable de l'arxiu. Sí, sí. De l'arxiu municipal, sí.
Ella va estudiar a Girona, va estudiar a la universitat i es va llicenciar en ciències històriques, o història antig, em sembla que deia. No coneix molt bé tot el que és la història de Tordera. Sí.
¿Quién sabe a dónde llega una sonrisa y si la muerte es esto, más allá? ¿Quién sabe la intuición de dónde viene y el infinito viento a dónde va? ¿Quién sabe lo que tienen que decirme las piedras y la flor y el animal?
¿Quién sabe si el árbol no es mi conciencia y si yo soy solo esto? Y nada más. ¿Quién sabe lo que vale una mentira si acaso tu mentira es mi verdad?
¿Quién sabe lo que cuesta un sentimiento y el tiempo que un momento durará? ¿Quién sabe dónde empieza la locura si el metro de la ley es circular? ¿Quién sabe qué camino es verdadero y dónde se divide el bien del mal?
¿Quién sabe lo que sabe el que no sabe y si una noche es una eternidad? ¿Quién sabe dónde vive la justicia y quién decide nuestra voluntad? ¿Quién sabe lo que pesa una duda y cuando un pecado es moral?
¿Quién sabe lo que calla la tormenta en su tremendo abrazo con el mar? A part de treballar fibra color, et dedicaves a altres activitats?
doncs m'agradava treballar la terra també. El meu pare tenia una vinya, tenia terrenos que al Pla es podien regar, doncs també m'agradava.
O sigui, jo coneixia tots els esplets, el temps que s'havien de sembrar les patates, els temps que s'havien de sembrar els fassols, o sigui, tinc coneixements d'agricultura d'aquest temps.
Fèieu el vi, el fèieu vosaltres? El? Vi. El vi? No, el compraven. El compraven, però no era vi d'aquí, sinó que hi havia ja empreses i me'n recordo que venien d'Andalusia, venien de la Raó, el compraven amb una empresa.
Ja venia nosaltres al detall. Venia la gent a comprar un ridro, dos ridros, i diferents especialitats, de vins i de licors, incluït el xampany i tot. Llavors començava la gent ja, estaven una mica bé econòmicament, i doncs ja compraven licors, compraven xampany, conyac, etcètera.
Però tu ja et vas desconnectar d'aquesta empresa familiar. Sí, sí. Va arribar un moment que es va jubilar. El meu pare va morir i llavors el va condir ja una mica als meus familiars, però últimament...
ho vàrem deixar, perquè hi anava menys, la gent econòmicament tenia més possibilitats i compraven menys i es va acabar així. Tu tenies cotxe?
Sí, tenia. Cotxa. Cotxa, no. Cotxa em vaig comprar després, després d'uns anys de treballar la fibra, doncs ja estava amb possibilitats de comprar i em vaig comprar un cotxe.
Al primer temps anàvem a treballar, uns anàvem a peu, d'aquí Tordera fins a la fibra color, altres, jo me'n recordo que primer vaig anar a treballar amb moto, anàvem amb moto, i últimament em sembla que vaig anar amb cotxe.
I et va fer il·lusió tindre cotxe. Sí, sí, esclar. El teu primer cotxe. Sí, me'n recordo que venia per treure el carnet havien de fer les pràctiques i em sembla que venia uns funcionaris i feien les pràctiques, llavors els vam fer aquí, a Tordera. L'examen. Sí, l'examen per treure el carnet de conduir, sí.
Era un examen senzill, o sigui que quasi tothom tenia opció de treure el carnet de Condoria. Has de fer una falta molt grossa perquè no trobessin.
Quants habitants? De quants habitants estem parlant a Tordera? A Tordera? No ho sé, hi havia uns 6 o 7.000 habitants, eh? Exactament ara no ho sé, però segur que els doble, eh?
No ho sé. I us coneixeu la majoria. No, no. Després es van crear el que en deien les urbanitzacions, es van anar construint i es va muntar molt la població. Aquí es va perdre ja el contacte, no? Sí, sí. Entre uns i altres. Sí. I també era una època on les cases pràcticament no es tancaven en clau.
Sí. Es deixaven obertes. Sí, sí. Perquè no hi havia problemes. Sí. Hi havia confiança. Sí, sí, sí. Podies tenir la casa oberta tota la nit i no passava res. Sí. I a més teníeu l'avantatge que teníeu el riu. El riu. El riu. El riu que us podíeu anar a banyar al riu.
Ah, sí. El riu abans passava molta aigua. Es pot dir que quasi tot l'any passava més o menys aigua. I me'n recordo que anaven a pescar també. Podien pescar amb xarxes i abans es posava un al costat i anaven passant amb la xarxa i anaven...
I també me'n recordo que érem jovenets i anaven a agafar els peixos amb les mans. Els peixos es refugiaven a les motes i nosaltres amb les mans, a la mota del riu, podíem agafar peixos. Alguns eren bastant grossos. I us els menjàveu?
No, perquè em feien una mica de repulsa. Eren magos, eren llistes i em deien barbs, però hi ha molta gent que menjava i es hidratava. També hi havia anguiles, que em diuen. Sí, però l'anguila té molta espina, no? Sí. És per fer caldo, no? Sí, sí, sí. Sopa, sopa d'anguila. Sí.
i m'has dit que tenies... que la teva activitat era l'hort, però participaves en activitats del poble?
Espides del poble, sí. Quan hi havia, per exemple, ballades de sardana, també hi participava. Quan hi havia algun concurs, també hi participava. Llavors, era jugador de l'equip de futbol i fèiem partits i participava en totes les coses que feia el poble.
També en aquell temps es feien una cursa que en deia la carrera del cos, una cursa i me'n recordo que algun any l'havia guanyat, havia quedat el primer. I t'havien donat una copa. Sí, alguna copa o alguna medalla o alguna coseta d'aquestes, sí.
I després també hi havia les caminades populars, o sigui que cada poble, i aquí Torriera també, diverses vegades feien caminades populars. Una vegada, per exemple, anàvem fins a Alemanya, altres vegades anàvem cap a Jelpí, fèiem unes voltes.
i la gent venia d'altres pobles i era una festa que es feia i quan arribaven, al començar havien de pagar una quantitat, una petita quantitat, però al arribar hi havia una botifarrada, hi havia pa, hi havia vi, hi havia begudes i la gent s'ho passava molt bé.
I aquestes activitats es feien. Un dia ho feien, per exemple, a Massanet, l'altre dia a Vidreres, l'altre dia a Figueres, tots els pobles feien caminades populars. I era famós en aquell temps la cruça de Banyoles, que tenia 40 quilòmetres. I aquesta, doncs hi anava molta gent, de tota la província de Girona i també part de Barcelona.
eren les activitats que hi havia en aquell temps, amb opció esportiva.
Clar, tu ja tenies cotxe, podies anar a Banyoles. Sí, sí. O si ho feien amb un cotxe d'un o un cotxe de l'altre, i omplíem el cotxe. I tornaven igualment. Uns, per fer els 40 quilòmetres, doncs ja estaven 3 hores, altres 4, en aquell temps donaven un temps. I, esclar, el que arribava primer també tenia un prem especial.
Hi havia premis pels dones, pels homes i diferents categories. Home, 40 quilòmetres són. És com d'Arenys, a Barcelona, pot ser? Sí, sí. 40 quilòmetres? Sí, sí. A peu? A peu, sí, sí. Però després van començar que es feien el que diuen semi-maradones, o sigui els 21 quilòmetres,
I llavors es van renguescar alguns i fèiem també maratons, o sigui els 42 quilòmetres i alguns metres més. I la primera marató que vaig fer va ser Mataró-Barcelona, amb arribada a l'estadi de Montjuïc.
En aquest temps hi havia els corredors, els bons corrien tots els 42 quilòmetres, però nosaltres no estàvem en condicions de córrer 20-42 quilòmetres, però me'n recordo que quan vaig entrar a l'estadi de Montjuïc encara s'havia de fer una volta, no sé si són 400 metres o 500, i encara vaig passar a molta gent.
que feien la volta i llavors em van venir a ganes de córrer i vaig fer tota la volta corrent i em vaig passar vols llavors van donar esclar, quan s'arribava donaven un record i un certificat amb el temps que havies fet i amb el nom que tenies i això era una il·lusió i em sembla que encara conservo algun De quin any estem parlant? Com? De quin any parlem?
No ho sé, jo devia tenir cap a 20 anys, jo una mica més i tot. Sí, als anys 50. Sí, pot ser que sí. Es feia sempre, hi havia una cursa clàssica que era la marató de Mataró a Barcelona. Mataró a Barcelona, amb arribada a l'estadi de Montjuïc. Sí.
Me'n recordo que a l'arriba a Barcelona, doncs esclar, hi havia el trànsit de trenvies, de conxes, de tancis i tot això, i me'n recordo que ja deien, la cursa s'ha acabat, la cursa s'ha acabat,
circulin per les aceres, circulin per les aceres, o sigui, els primers podien estar batallat el trànsit, però a l'últim havien de donar pas al trànsit i els corredors que passaven per allà havien anat caminant per les aceres, o sigui, encara hi estaven més.
Quina experiència tenies de quan anaves a Barcelona, no tan plena de cotxes com és ara, però molt diferent de Tordera, no? Sí, sí, sí. Allò era un espectacle veure cotxes per munt i per vall que no paraven mai, tot el dia, tot el dia. I aquí passava, de tant en tant passava un cotxe pel camí arral,
El camí arrel era el que anava de Barcelona a França. Un passava per la Marina i l'altre passava pel Vallès. Era el camí més important del poble. Era el camí principal que hi havia. I passava un cotxe... Els nens jugaven al carrer tranquil·lament perquè no passaven cotxes. No passaven cotxes, no.
Entèiem a jugar a baleta i fèiem les circunferències que posaven, i això ho fèiem al carrer. Si venia un cotxe doncs érem uns faraons, però hi havia més carros que cotxes.
hi havia molts carros. Cada casa de pagès tenia el seu cavall i tenia el seu carro. I me'n recordo que al camí arrel hi havia el sindicat de pagèsos i aquells venien les granes i venien totes i estava sempre pre...
La placeta que hi ha, on hi ha la paraderia Pelomer, o l'estany Pelomer, estava ple de carros amb els seus cavalls i tots, que anaven a proveir allà el sindicat de pagesos. A més, el sindicat tenia el monopoli. Sí. O sigui, no podies comprar en un altre lloc. No, tenia el monopoli, sí.
Es que no, un amor de carnaval y una noche que no puede acabar mal, amor. Es que tú, es que yo, es un mundo para dos, es un hola y un adiós, con razón o sin razón, el final de una novela de ficción.
Un color, un sabor, un sonido que no sé, porque tú me estás mirando sin querer, amor. Es que vas, es que voy, esta noche es especial, puede ser, puede que no, es la lluvia en el cristal, o el principio de una música genial. Contigo todos.
i la música eres tú. Una mirada que és la música, una palabra que és la única, hablas de amor i tot és música, i la música eres tú.
Contigo todo suena muy.
Hablas d'amor i tot és música, i la música eres tu. Una mirada que és la música, una palabra que és la única. Hablas d'amor i tot és música, i la música eres tu.
Contigo todo suena música
I la música és tu. Una mirada que és la música, una palabra que és l'única. Hablas d'amor i tot és tu. I la música és tu.
Àngel Torrelles. Soc aquí. Àngel Torrelles d'Ossa. I vas progressant. Passen els anys. Ja tens cotxe. Quin cotxe tenies? Un Seat. Un Seat. Estava arribar el moment, esclar. Quin Seat? Quin Seat?
Set Eivissa, em sembla que és. Set Eivissa. El primer cotxe que vas tindre era un Eivissa? Sí, no. El primer i l'últim. No vas passar pels 600 ni... No, no, no. Ja directament a l'Eivissa. Sí. L'Eivissa ja feia anys que era un model més nou, perquè hi havia els 600, els 850, tot això ja no vas tindre. No.
Sí, doncs ja tenies una edat. Sí, sí, sí. Quan vas tindre cotxe. Sí. La il·lusió que et va fer, no?, poder tindre un cotxe. Què és? La il·lusió. Sí, sí, esclar. Al principi tothom tenia l'il·lusió i veien que els primers cotxes, esclar, això ja era una crida i tothom esperava tenir el cotxe.
I me'n recordo que es comentava, mira, ja té cotxe. Mira, s'ha comprat un cotxe. I era una novetat. Ara es compren i es venen i ningú se n'ha entera. Bé, i l'avantatge és que podies aparcar allà on tu volies. Sí, sí. Hi havia aparcament per tot arreu.
I a la Fibra Color anaves passant de categoria, anaves ascendint, direm. Fibra Color? Sí. No, vaig arribar, em van nombrar responsable de dues naus, que eren els naus acabats, nau 3 i nau 4. I va arribar un moment que la cosa va anar menys i em van proposar una jubilació anticipada i jo vaig dir, vale,
ja vaig acceptar, vaig cobrar, vaig estar un temps al paro que em deien i va arribar un moment que vaig arribar a l'edat de jubilació. La pensió va ser més petita, però va ser suficient per tirar endavant.
Bueno, i que te quiten lo bailao, no? Que tot el que vas fer... Sí. I continuaves fent coses per la ciutat, per el poble? Sí, sí. Ajudaven amb tot el que vaig poder. I a l'últim va arribar un moment que...
el que hi havia alcalde aquí, que es deia Pere Vendrell, doncs l'home era gran, l'home volia plegar, i llavors va començar una sèrie de contactes pel govern civil, que anava cridant gent, gent, gent, per sondejar a veure qui podia ser el nou alcalde. Jo sé que en aquell temps em van cridar a mi també,
Jo allà al Govern Civil a Barcelona em vaig trobar amb altres companys i els jo vaig dir, què hi feu aquí? Diu, mira, ens han criat, han criat. És clar, què passava? Que tothom deia que no, posaven dificultats, posaven pegues, jo també vaig posar de pegues, totes les que vaig poder, perquè treballava a la fàbrica, jo dic, jo sí que sóc un treballador, jo no puc...
disposat de temps per cuidar-me de les coses del poble, però a la fàbrica, que hi havia el director, que es deia Senyor Vicino, doncs aquests també se'n van rentar, es veu, hi van haver moltes pressions i l'últim em vaig veure obligat a acceptar. Per què et van cridar, tu? No ho sé.
No sé per què, segurament en aquell temps els governadors civils tenien ja gent de confiança a cada poble. Uns d'ells, els principals, eren la Guàrdia Civil. La Guàrdia Civil, si feia temps que estava, per exemple, el comandant de la Guàrdia Civil, si feia temps, coneixia la gent del poble i podia informar.
i tenien altres gent de confiança que podien donar informes.
Però tu eres del moviment. No, no, jo no era de cap moviment. Però al final volia dir. Sé que el governador, el delegat, no era el governador, el delegat del governador que feia els tràmits va dir ja estarà poc temps, accepti, i perquè ara ja vindrà a Sant Vies d'haver un canvi a tota Espanya, a tota la nació, eh?
i llavors ja podrà sortir. I també vaig tenir pressions del director de Fibra Calor, que era on treballava, i a l'últim em van dir, accepti, ajudarem tot el que vulguem, i això va ser efectiu perquè sempre que hi havia un problema a l'Ajuntament, al poble, doncs tenia la facilitat de marxar del treball i anar a l'Ajuntament a
a veure de què es tractava. Això va durar fins que hi va haver les eleccions, les primeres eleccions democràtiques del poble i de tota Espanya. O sigui, tu vas ser l'últim alcalde. Vas ser l'últim alcalde, sí.
I constes com a tal a l'Ajuntament? Consta la teva foto, que va ser l'últim? Esclar, suposo que sí. Amb tot el document d'això que hi ha, amb els recius hi ha de ser tot el que es va fer i tot el que va quedar pendent de fer-se. Quant temps vas estar? No ho sé, menys tres o quatre anys. Home, Déu-n'hi-do, vas estar tot una... Sí, sí, sí, sí.
I va haver les accions i això ja no em vaig presentar. Ja no em volia presentar, ja no volia el càrrec des d'un principi i al final jo tampoc no em vaig presentar.
I el següent alcalde va ser el senyor Comas, que deien, que va ser un aviador. L'aviador, el que passava per sobre Tordera. L'aviador, sí. Me'n recordo que anaven a l'escola...
Allà al pati deien, és en Gartacós, el motiu era la casa on se va casar, perquè em sembla que era natural de Blanes, però es va casar aquí a Tordera i la casa em deien en Gartacós.
I quan passaven els avions deien, no tingueu por, no tingueu por, és aquest agost, que era el comandant de l'esquadrilla, que tenien el seu camp d'aviació, ara me'n recordo que era a Solra, a Solra, aquell por aquí de Girona. I a Vidreres, a Vidreres hi havia un camp d'aviació, també. A on? A Vidreres.
A Tordere. A Vidreres hi ha un camp d'aviació de la República. Tenia un camp perquè es conserven les trinxeres. El camp era la Serra. Tenia l'esquadrilla allà i feien les passades per aquí.
Era aviador de la república. Sí, aviador de la república. Era militar i quan va venir el canvi, podem dir, ell no tenia cap pega i el va renombrar alcalde d'aquí Tordera.
A part que havien passat uns quants anys. Sí. Tornem una mica enrere. Si tu te'n recordes quan queien les bombes? Quan era? Quan queien bombes. Sí, sí, sí. Però aquí en van acabar poques, eh? Les incursions que hi havia eren... La Safa Blanes era una empresa molt important en aquell temps...
i me'n recordo que la gent d'aquí a Tordera va morir, una senyora que es deia Xufrè, va morir, i amb altres també, va morir en un dels bombardejos que hi van haver a la safra. Ella treballava a la safra. I en aquell temps, la gent que treballava a la safra d'aquí a Tordera, me'n recordo que passaven...
per la via de tren. Per la via de tren anaven a peu fins a la fàbrica que està allà passant l'estació de Blanes i cada dia entraven a les 6 del matí i les dones i la gent anava a peu.
I a quina hora havien de sortir d'aquí? No havien sortit a l'allegre nit, a les 4, perquè hi ha un menys d'una hora, una hora i pico. Hi ha sis o set quilòmetres. I tornar a peu també. Sí, sí, sí, anàvem a peu.
Eren altres temps. Ara, motocicletes, cotxes i totes les comoditats. Tren, tot el que vulguis. I quina sensació es tenia? Tu tenies 5 anys. Quan caien bombes, tu tenies 5 anys. 5, 6, 7 anys. Aquí em van caure poques de bombes. Quina sensació es tenia? Estàs tirat amb un llapis a la boca.
Es posaven, me'n recordo, es posaven estirant-se dintre els recs que hi havia, que no hi passava, i es posaven allà. Però no tenien por, eh? Ja miraven els avions, però no.
No hi havia por ni ni hi havia por. Arriba un moment en què no es pot viure amb por tot el dia. Arriba un moment que ja deixes de tindre por. Sí. I que sigui el que Déu vulgui. Sí, sí. De totes maneres...
Hem passat una guerra, això crea... A la persona que hem passat aquests temps, que li crea una certa forma de ser, un tarannà especial. Sí, pot ser.
Ella em va estimar tant, jo me l'estimo encara. Plegats van travessar una porta tancada. Ella, com ho sóc podré dir?
Era tot el meu món llavors, quan a la llar cremava només paraules d'amor.
paraules de vols senzilles i tendres. No en sabíem més, teníem 15 anys, no havíem tingut massa temps per atendre, tot just despertàvem del sol dels infants. En teníem prou amb tres braços fets,
d'antics comedians, històries d'amor, somnis de poetes, no en serien més, tenien quins anys. Música
Ella qui sap on és, ella qui sap on para, la vaig perdre i mai més. No he tornat a trobar-la, però sovint han fer-se fons de llum.
M'arriba una cançó, velles notes, vells acords, velles paraules d'amor.
paraules d'amor senzilles i tendres. No en seguíem més, teníem 15 anys, no havíem tingut massa temps per aprendre, tot just despertava del son dels infants. En teníem prou amb tres frases fetes,
que havíem après d'antics comedians d'històries d'amor, somnis de poetes, no en sabíem més. Teníem quins amants
Quan tu ets escollit, bueno, escollit no, imposat, direm, alcalde, ja s'havia mort en Franco. Sí, no, em sembla que encara, encara, no ho sé exactament, però em sembla que encara vivia en Franco, eh?
Sí. ¿Y si tú no eres del movimiento? Era un moment que ja anava endavallada tota l'estructura que hi havia i me'n recordo que molts dels alcaldes que hi havia en aquell temps, quan va arribar la...
el que diem la democràcia, doncs es van treure la careta i resulta que en temps de Franco doncs molts dels alcaldes eren comunistes o eren socialistes i aquests van continuar, però durant el temps doncs ho tenien abagat.
però la infiltració dintre, podem dir, l'estructura del règim, doncs ja hi havia. I què és el que tu complies perquè t'haguessin escollit?
No ho sé, perquè això va ser iniciativa d'altra gent. De la Guàrdia Civil. I de la Guàrdia Civil. I de la Guàrdia Civil, també, que tenia influència. Vol dir, posem aquest, posem aquest. No ho sé, ja vaig acceptar per debilitat meva. I tenies tu algun contacte amb la Guàrdia Civil? Amb la Guàrdia Civil? No, normal, normal.
perquè abans també es feia el dia de la, no sé com deien, de la Guàrdia Civil. Era una gran festa. La verge del Pilar és la patrona de la Guàrdia Civil. Sí, sembla que era el Pilar, sí, que era la patrona. Aquí hi havia quartel de la Guàrdia Civil, doncs feien una festa, invitaven molta gent i també recolien molta cosa perquè passaven pels comerços i un donava...
una cosa l'adudava una altra i en teníem per repartir per tota la família. A tu et convidaven a aquesta festa de la Guàrdia Civil? Et convidaven?
Sí, sí, convidava molta gent. A tots els comerciants també s'hi passaven invitació i, esclar, aquests més o menys moralment es veien obligats a fer una aportació amb que viure's, amb coses. I quan tu ets escollit alcalde, bueno, escollit entre cometes, no? Sí, va ser del govern civil i pels informes que va donar.
I els informes també d'allà on treballava jo, que era fibra color. O sigui, també van donar la petita empenta. També estaven en contacte i el director em va prometre que et donaria totes les facilitats. Perquè el director, ser director, tenia que ser del moviment o franquista o alguna història. Sí, sí.
Addicto al régimen, vaya. Pot ser. I aleshores els regidors del teu ajuntament te'ls van deixar escollir o també te'ls van imposar? No, hi havia parts. Una part era, es podia nombrar, l'alcalde em proposava, em sembla, no ho sé si eren tres. Llavors hi havia el terç familiar, empresarial, bé, no sé què. Tots els altres eren elecció del poble, de la gent, eh?
I ara en aquell temps hi havia eleccions, al terç familiar hi havia eleccions, que es podien presentar el que volien. Era un moment de la transició d'un règim de dictador a un règim més democràtic.
I això en aquells moments va rebre alguna pressió, alguna moguda per part d'algun band? Només la pressió va ser de fibra color allà on treballava. Allà on treballava i em van dir, es interessava a ells per el que sigui. Em van dir, ja li donarem totes les facilitats que sigui per la seva funció.
i després que hi haguessin altres pressions, no ho sé. Però els governadors ja tenien informes de la gent de confiança del poble que hi havia i el que sigui el senyor rector, la Guàrdia Civil i altra gent significativa del poble que donaven els seus informes de respecte d'aquella persona.
I dintre d'aquests informes estava el de ser bona persona? Ser bona persona? Sí, esclar. Més o menys si era una persona que era...
ben vista per tothom, que no tenia cap taca i no tenia cap contratemps, que no tenia una part de la població que estava en contra, doncs ja era vàlida, ja era vàlida. I tu et vas sentir acceptat per part del poble? No, em sembla que sí. Bé, allò no tenia gaire importància, abans. No tenia part d'importància. O sigui, el poble era igual, no? Sí, sí, sí. Mira, ara hi ha aquest, ara hi ha un altre...
La gent no estava tan polititzada com ara, per exemple. Hi ha els partits, hi ha les rivalitats.
Bueno, almenys tenies aquest avantatge, que tots... Sí. Tots anaven a una, no? Sí. Remaven al mateix sentit. Sí. Perquè l'alcalde anterior, tu el coneixies. Sí. Es deia Pere Vendrell. Aquest feia molts anys que ho era. L'home ja s'estava cansat. Pràcticament es volia retirar. Però aquest alcalde sí que era del Movimiento. Sí, sí.
Era un propietari i un home de la confiança del governador civil i de molta gent. O sigui, de qui tenia que ser confiança? Del governador civil?
Sí, del govern civil i, doncs, de les forces que hi havia en aquell temps. I la Guàrdia Civil, per supost, clar. Sí, sí. I no parlem del capellà. Sí, també. Que també... També, perquè jo suposo que no m'ho haurem dit mai, però suposo que el govern civil, doncs,
Consultava també el capellà del poble, si feia temps que hi estava, doncs tenia una visió, deien, sí, aquest és una persona potable, és una persona responsable, donaven l'informe, un informe.
I a tu et va donar l'informe positiu. Sí. I devies anar a missa quan tocava i seguir tot el que era el capellà d'ell, no? Sí, sí, ho sabia, sí, sí.
Perquè, a part el capellà, els capellans tenien, a través del secret de confessió, ho saben tot. Bueno, encara hi és el secret de confessió, però tot això no estava dintre. No el secret de confessió, a través de la confessió, vull dir. A través de la confessió són informadors en potència, perquè ho saben tot de la gent. Sí.
És una xarxa. Aleshores, tu ja ets alcalde. Se't va pujar al cap ser alcalde? No, no, no. Al contrari, jo el que volia és plegar. Sí. I quan hi va bé, doncs, la possibilitat d'haver-hi eleccions i tot això, doncs,
Jo no em vaig presentar. Em podia presentar, però no em vaig poder presentar ja, perquè des del principi ja no en tenia pras ganes. Però me'n recordo que gent, altres companys de Pineda, de Bagrat, que tenien contactes, doncs aquests es van tornar a presentar i van sortir. I van guanyar. I van sortir. I llavors va resultar que el de Pineda o el de Bagrat d'allòs, que era el partit comunista.
Curiós, eh? No sé si els havien puntat o ja ho eren des del principi. Perquè també hi havia una infiltració a l'Ajuntament de gent de diferents opcions. O sigui, com es van...
Es va declarar la llibertat amb els ajuntaments per resultar que aquest era del partit del que sigui. Aquest era l'altre partit. Hi havia diversitat de pensament i de partits. Però tot això segur que ho sabia el capellà. No ho sé.
Aleshores, tu no eres alcalde amb dedicació exclusiva. No. O sigui, eres alcalde i treballaves a Fibre Color. Sí, sí, sí. I vaig continuar treballant a Fibre Color. I en aquell temps l'alcalde tenia l'opció de tenir un sou. Però jo no vaig voler tenir mai cap sou. No vaig cobrar ni cinc. Bueno, està bé que ho diguis ara perquè tothom se n'enteri. Que tothom ho sàpiga.
No vaig cobrar ni cinc i, a més a més, si havia d'anar algun dia a Barcelona per algun tràmit o alguna cosa, doncs no m'atrevia a presentar la factura del bitllet perquè el secretari em pogués pagar allò. M'ho pagava jo normalment. De l'Ajuntament només em vaig treure doncs
podem dir mal de caps, podem dir, i monetàriament dir cinc. Al contrari. Ho feia voluntàriament, eh? I me'n recordo que...
Quan hi va haver el canvi d'Ajuntament, hi va haver un funcionari, un representant del governador civil per fer el canvi, doncs, acabat que es va elegir el nou alcalde, jo vaig presentar la dimissió. Bé, primer vaig presentar la dimissió i llavors...
em recordo que vaig convidar a tots els assistents que anessin a fer un refresc a Can Floris, que era un bar que hi havia allà tocant, estava a la mateixa plaça. I...
tota la gent va venir, era comunistes, socialistes, tots els diferents representants dels partits que ja hi havia en aquell temps, tots van venir i ningú va dir per pagar. I em vaig haver de pagar tot jo.
Bé, no va passar res, però ho vaig pagar amb gust, eh? Perquè ja n'estava una mica tip d'estar a l'Ajuntament. Estem parlant que tenies 40 i escaig anys. Sí, sí, sí, sí.
i políticament des d'aquest temps ja ho he deixat. Encara hi havia gent, alcaldes, que van continuar la política. Però jo, com que tenia la feina a Fibercolor, vaig tenir responsabilitats també a Fibercolor, responsabilitats, recordo, de la 93 i la 94.
No podia estar per altra cosa. I quan vas ser alcalde no et van tractar millor a Fibra Color? No, a Fibra Color em van donar tota classe de facilitats. Si havia de marxar per una cosa, per una visita, per anar al govern civil o per el que sigui, tota classe de facilitats. A part d'això, no vas notar que tenien una certa deferència amb tu per ser alcalde? No, no.
I Àngel Torrelles, què és el que has après de la vida? Quan? Què has après de la vida? Que la vida, què t'ha ensenyat la vida?
Sí. Què t'ha ensenyat? A ser més bona persona? Sí, sí. A tractar millor la gent? Sí, sí. Tenir respecte per tothom. Tenir respecte per la persona i per els seus pensaments, les seves carencies i el seu terrenyar. Sí.
Bé, tu perquè estaves cansat de l'Ajuntament, però què vas pensar quan va haver un canvi, un canvi de política al país? Ah, que allò va venir? Doncs ho vaig veure bé, que hi hagués llibertat, que tothom pugui tenir les seves opcions i, mentre es respectessin,
els uns amb els altres. Això és el que hem de tenir sempre present, que hi ha d'haver un respecte i pot haver diferents maneres de pensar, però el respecte a la persona hi ha de ser sempre.
Ay, tírate al mar, señor, ay, tírate al mar, y coge los peces y sabes nada, canario.
Allà, abajo en el sur, de Gran Canaria, dormir abajo el sol, hay una playa
Allí te espero entre las olas, entre la arena rubia de más valor.
...que tú me has de dar, que tú me has de dar... ...que tú me has de dar, que tú me has de dar... ...allá hay más palomas de donde debes estar. Ay, mirate al mar, mirate al mar... ...y coge los peces y sabes nadar.
Música Música Música Música
Àngel Torrelles, tu has sigut feliç.
Després de molts anys que has viscut, has sigut feliç? Sí. I has fet feliç els altres? Sí. Tu creus que sí? Quines fites podem dir que ha quedat en el record del teu pas per l'Ajuntament? Què és el que has fet?
Què és? Si me'n recordo. Sí, el que has fet. Has construït l'edifici o has creat això o l'altre o allà? No, res d'importància. Crec res d'importància. Una de les meves il·lusions era convertir tota la illa que hi ha entre els dos trams del riu. Ara no hi passava, però abans passava...
aigua per la part de l'estació, que hi ha un tram, i llavors passava aigua per la part d'aquí, tocant al poble, tocant a l'església. Aquests dos trams, queda un espai enorme, i un dels pensaments que tenia era crear un gran parque. Si Barcelona té un parque,
a Girona té el parc de l'Agavesa, doncs aquí podrien tenir un molt més gran que el que hi ha a Barcelona i que hi ha a Girona. Tot l'espai que queda entre els dos trams del riu, doncs tenir una gran. Ara només tenim, era propietat de l'Ajuntament,
la part que hi ha el camp de futbol i la part que hi ha a l'esquerra de la carretera que va a l'estació, però més amunt podria ser un gran parque més que el que hi ha a Girona i que el que hi ha a Barcelona.
És un dels projectes que no es va poder fer. I no va poder ser. En part sí, perquè es va crear el camp de futbol que hi ha ara, el camp de tiro i tot aquell espai, és municipal. I a l'esquerra delegadora, que abans es feia una fira molt important, també és propietat municipal.
perquè hi ha molta cosa, molt de terreny, que podria ser tot un parquer municipal més gran que el de Barcelona i més gran que el d'Avesa de Girona. Quan hi ha reunions d'antics alcaldes, si n'hi ha, no ho sé, m'ho invento, et criden a tu?
No, no, ara no. Des que vaig plegar que va ser el governador, en aquell temps la llei de règim local deia que el càrrec d'alcalde és obligatori i gratuït. Obligatori i gratuït. O sigui que havies d'acceptar obligatoriament.
i gratuït, o sigui, no es podia cobrar. Es podia cobrar els que volien, per altre costat, fent concessions i fent alguna coseta, doncs podien cobrar. Però el tesorer de l'Ajuntament i el secretari
tenien prohibit destinar cap quantitat com a pago de l'alcalde. Ara, si l'alcalde havia d'anar a Barcelona, llavors sí, ho podia presentar, cosa que jo no vaig fer mai perquè era una quantitat petita i no hi havia cap inconvenient. Quan tu eres alcalde vas rebre algun xantatge per part d'algú? No, no, no.
Bé, és important això perquè també et van escollir, entre altres coses, que no sabem per què, encara, com a bona persona, no? Suposo. Perquè era condició sine qua non ser bona persona. Suposo que sí. Sí.
Molt bé. I els teus regidors, que no els escollies tu, que et venien donat? No, no, no. Els regidors hi havia una part que els podia elegir jo. Un terç, em sembla. Un altre terç que deia el terç familiar. I llavors un altre terç, em sembla que en deien corporatiu. O sigui, de les corporacions, eh?
si hi havia un sindicat de pagesos, aquests terços familiar... Però aquests no podies. Sí, aquests no, aquests ja me'ls enombraven. I... I estaves tu d'acord amb aquestes, que siguin aquests els escollits? Bueno, ja estava fet. No, no podia fer res. És el que havia. Ara...
Esclar, dintre de l'Ajuntament hi havia diferents opcions, hi havia gent que ho pensava d'una manera, en un projecte o en una cosa concreta, uns anaven en contra, altres a favor, els altres...
tothom podia posar. I llavors havia de fer la votació. L'alcalde tenia la potestat de suspendre o acceptar una de les opcions que hi havia. Però normalment s'inclinava per la part que tenia majoria.
A part que això constava a les actes. Això consta amb les actes d'allòs, dels ajuntaments. Físicament, l'Ajuntament ha estat sempre al mateix puesto? Sí, l'Ajuntament està... Està on està ara, al mateix puesto estava. Ah, sí, sí, sí, ja va estar allà, sí.
El meu record sempre ha estat allà. En diuen la plaça de l'Ajuntament, que abans era el que en diuen plaça de l'Ajuntament i hi havia el cementiri.
Ara s'ha traslladat tot, eh? Hi havia un altre... Estava... Clar, el cementiri estava al costat de l'església, sempre. Eh? Sí. Els antics cementiris, eh? Estava al costat de l'església. I encara hi ha moltes vegades que he anat a algun poble de Galícia fent el Camí de Santiago, que l'he fet diverses vegades, doncs allà...
al costat de l'entrada de l'inglésia hi ha el cementiri i aquí també la plaça ara de l'Ajuntament abans era la plaça de l'Església i allà hi havia el cementiri o sigui la plaça de l'Església és el cementiri vell la plaça de l'Ajuntament és el cementiri vell aquest rellotge que m'ha deia el temps que ens fa córrer quan fem tard
que ens fa patir per la persona que estimes. I sempre depenem d'ell per la feina, per l'amor, pel sentiment. Si tens temps, beses la xicota, els pares i acarones els fills somrient. Busques un moment per l'exposa i li expresses els teus més íntims pensaments.
També pots fer feliços els companys, els amics i la gent. Tot depèn d'intentar-ho. Si no fos pel rellotge, tot seria diferent. Moltes guerres i problemes no els tindríem. Perquè tot, tot el que ens passa, depèn del rellotge. Aquest rellotge que ens madeix el Temes. Joan Madrid
Àngel Torrelles, quan d'aquí molts i molts anys et moris, què és el que penses que hauràs deixat? Què és el que penso fer? No, que hauràs deixat. Què ha passat? Què has deixat? Què he deixat? Les teves obres...
Molta cosa. Tot ho deixarem. Tot quedarà aquí. No ens en portarem res més. Només els bons records. Sí que ens en portarem. Els bons records de la gent, del poble, bons records. L'amor, l'amor amb què has fet les coses, això és molt important. Bé,
Jo sóc creient i crec que l'amor no és l'últim després de la vida. No, no, la mort amb T, l'amor amb maiúscules. Ah, l'amor. L'amor amb maiúscules, sí. L'amor és el que ha de... per vindre sempre. És el que és de tenir en compte sempre. L'estimació entre tots.
Les coses les has fet amb aquest amor en maiúscules, no? Sí. Tot el que has fet. Sí. Inclús el teu pas per l'Ajuntament. Sí. És fet amb amor. També, també, també.
En el boulevard de los sueños rotos vive una dama de poncho rojo, pelo de plata y carne morena. Vestiza ardiente de lengua libre, gata valiente de piel de pigre, con voz de rayo de luna llena.
Por el dulemar de los sueños rotos pasan de largo los terremotos y hay un tequila por cada duda. Cuando Agustín se sienta al piano, Diego Rivera lápiz en mano,
Se escapó de una cárcel de amor, de un delirio de alcohol, de mil noches en vela. Se dejó el corazón en Madrid, quien supiera reír. Como llora Chabela, por el bulevar de los sueños rotos,
Desconsolados van los devotos de San Antonio pidiendo besos. Ponme la mano aquí, Macorina, rezan tus fieles por las cantinas, paloma negra de los excesos. Por el bulevar de los sueños rotos,
Àngel Torrelles, què és el que fas ara? A què dediques ara el teu temps? Ara... Doncs no tinc una cosa concreta, però em dedico a llegir una mica, a escriure una mica, a escoltar la ràdio, a mirar la tele...
i llegir pràcticament res més. Ja no treballo, ja no estic en condicions de treballar ni a la terra ni altra cosa i quasi no m'agradava molt doncs caminar però cada cop tinc més dificultats per fer-ho i ara porto dos bastons
Ja de vegades dic, m'entreno per anar a esquiar. Ja, ara sí, ara és l'època. Però ara no hi aneu, no hi aneu. Però això passa a partir dels 18 anys. Sí. No tens cap a ser. I les teves memòries no les penses escriure? Les? Les memòries.
Les memòries? Sí. No he escrit. Bon, he fet algun escrit, i encara tinc ganes de fer escrit, algun escrit sobre, per exemple, una que està in mente, que és la benedicció i col·locació de la primera pedra de l'actual església de Tordera.
També he fet algun escrit, per exemple, amb la pesta bubònica, que va causar tants de morts l'any 1650-1653, doncs vaig fer una mica d'estudi.
hi havia un estudi que havíem fet al Baix Maresme, però aquí a Tordera no s'havia fet. I a la regiu parroquial hi ha moltes anotacions en aquell temps dels domers que hi havia, o sigui dels rectors que hi havia,
que quan hi havia una cosa important, entre partida de defunció, entre partida de batisme, feien anotacions. I n'hi ha moltes que són molt interessants. El que els va costar arribar a entendre que la responsable de la pesta bubònica eren les rates.
Les rates, que no ho sabien, que eren les rates les que transmetien la pesta bubònica. La pesta bubònica? Sí. No ho sabien en aquell temps. Sembla que no ho sabien. Però el que estava empastat de la pesta bubònica, que eren uns bubons que sortien amb el col i tot això...
tenien febre alta i en poc temps morien se'n salvaven molt pocs morien amb grans dolors i recordo que les instruccions que hi havia eren que els que tenien la peste havien de ser enterrats el més a prop possible i el més ràpid possible i per això molts cases de pagès els enterraven amb un marge els enterraven allò al pati
Els que estaven, per exemple, a Magrat, a Blanes, que tenien la sorra, doncs els enterraven a la sorra, si era Quitordera, a la sorra de la Riera, i a la sorra de la platja. O sigui, els que es van a banyar, de vegades s'hi fan una mica de sod per allà, poden trobar ossos. Eren ossos, gent empastada, que els havien d'aterrar de seguida. Millor que no es trobin, doncs.
doncs aprofita que la teva filla és la responsable de l'arxiu municipal perquè a més a l'arxiu hi ha un fons Torrelles d'Aussà Torrelles d'Aussà has cedit el teu patrimoni cultural a l'arxiu de la família falten les teves memòries
Sí, i això no. És que les memòries no les tinc més escrites. Vinga, va. Perquè tens una vida rica, sobretot la teva vida com a alcalde, això no pot explicar-ho tothom. Sí, sí.
És una experiència. Sí, és una experiència. De fet, la vida no és més que experiències. És una experiència, sí. I això no pot quedar sense saber. Molt bé.
Gràcies.
Àngel Torrelles, una persona que ha tingut una vida llarga i que, a més, pot explicar-la. I que, malgrat haver sigut alcalde d'aquest poble, és una bona persona. Moltes gràcies. A vosaltres. Us ha parlat...
us ha parlat Manel Caïssa. Com sempre acabarem amb Andrea Bocelli, Santa Maria de Mascani. Ave Maria, gratia preu,
Fins demà!
et benedictus
Fructus ventris tui esus.
Santa Maria, Mater Dei, ora pro nobis,
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
El nostre convidat neix el mateix any que neixen Robert Duval, Juan Goytisolo, Mikhail Gorbachev i Lucía Bosé.
El mateix any que moren Khalil Gibran, Tomàs Alba Edison i Santiago Rosseñol. El mateix any on s'estrenen El campeon de King Vidor, Frank Stein amb Boris Karloff,
Luces de la Ciutat, amb Charles Chaplin, Matajari, amb Greta Garbo, i Pistoleros de Agua Dulce, dels hermanos Marx. El Premi Nobel de Literatura el guanya Eric Axel Carfeld,
A Espanya, Federico García Lorca crea la barraca i Salvador Dalí pinta la persistència de la memòria. Entre les Isles Canàries i la península ibèrica s'inaugura el servei telefònic.
i Francesc Macià torna a Barcelona des de Bèlgica després del seu exili des del 1923. I a Espanya s'instaura la Segona República.
Sandoval.
alegres. Su patria está lejana. Errantes van en caravana. Pueblos y pueblo los ven pasar. Tan solo él nos ríe. Su vida es un sollozo. Perdió su amor
Tu veràs néixer a Tordera. Sí. Quins records tens de la Tordera, de la teva infantesa? Vaig néixer el 5 d'agost de l'any 1931, sí. Vaig néixer al Camerrol i ara tinc 93 anys, amb vies de 94 i espero arribar.
Quins records tens d'aquella època? Com? Quins records tens d'aquella època? De quan tu eres petit, quins records tens?
Com era petit? Doncs me'n recordo el temps de la guerra. Jo a la guerra del 36 o 39 ja anava a l'escola i doncs ja tenia ja coneixements i el que me'n recordo
que en aquell temps passaven els avions. I els avions, lògicament, estant de guerra, tiraven bombes. I me'n recordo que quan passaven, quan se sentia remor d'un avió, sortíem al pati de l'escola i ens posaven estirats. Era un pati gran i ens posaven estirats i portaven un bastó a la boca
I això era perquè, en cas d'una bomba amb l'explosió, no rebentés els timbros de les orelles. I ens posàvem estirats i amb les mans clauades a darrere el clatell. Això me'n recordo perfectament. I me'n recordo que un any vam venir els avions i vam fer passada sobre Tordera. I, esclar, la gent estava espantada, però va córrer la veu
que deia, és en Comas, és en Comas. En Comas era un aviador que estava casat aquí a Tordera. I aquest va arribar a ser, no sé si, comandant d'una esquadrilla i tenien la base aquí a l'Empordà. I va fer unes passades per sobre el poble de Tordera
vol resant i saludant. Recordo que encara vaig veure els pilots dels avions que saludaven i traien les mons. És un record d'aquell temps.
El teu pare va anar a la guerra? No, no. En aquell temps, doncs, el meu pare ja era una mica gran i no estava en condicions i amb l'edat de ser mobilitzat, però me'n recordo que els últims temps, abans del 39, que van entrar el que deien les nacionals,
La part que van entrar aquí era una part de la regió italiana, eren italians, i també hi havia espanyols, però me'n recordo que van passar per casa,
un agoncil de l'Ajuntament dient que marxessin els homes perquè hi havia perill que els passessin a buscar els milions i els fessin seguir cap a la frontera, cap a la retirada. Anaven tots cap a França i me'n recordo que en aquells dies vàrem passar
Van baixar columnes, molta gent, molta gent que estaven, podem dir, custodiats pels milicians que anaven a les mans i tots anaven amb mantes i amb el que portaven, maletes i altres cosetes, doncs tots els feien seguir cap a la frontera. El teu pare també.
No, el meu pare estava refugiat en una casa que em deien al Corrutaco, perquè ja ens van passar a avisar, marxeu, marxeu, perquè pot ser que us facin a recolir, us facin a seguir en totes les columnes que anaven cap a França.
I estaven refugiats i hi havia molta gent que estaven ja refugiats en cases de pagès. Si els passaven a buscar, tenien l'opció d'anar cap al bosc i amagar-se per allà. O sigui, molta gent d'Aquitordena no hi va anar. Alguns sí que hi van anar perquè ja estaven mobilitzats. A què es dedicava el teu pare?
Estava tenia negocis de vi. Venia amb vi. Vi, licors i altres cosetes. Quants germans sou? Germans. Un germà i dues germanes. I tu ets? Jo soc el germà petit. Hi ha una germana que jo veig que és la petita i llavors hi ha una altra germana que està a una residència allà.
Però tu ets el nen, el petit de la fama. Jo soc el petit dels germans. No, jo soc el segon. Estàs al mig. Dos nois i llavors tu que és noies.
O sigui, éreu quatre. Quatre, quatre germans, sí. I ara en viuen tres, encara. I tu eres el segon. Jo soc el segon, sí. Ja en tinc 93 i vaig per 94. Físicament, doncs, ja tinc mancances, però mentalment encara em puc pensar una mica. Si les taules de multiplicar...
Això és normal, a partir dels 18 anys sempre ja comença el cos. Tens deficiències, però encara fa pocs anys vaig fer el camí de Santiago i també vaig fer curses de 100 quilòmetres, en tinc vàries fetes, de 100 quilòmetres. Això és el que et manté així?
Sí, i ara encara, de vegades fent broma, dic amb companys i dic, anem, pots venir a fer el camí de Santiago? Perquè el camí de Santiago l'he fet dues o tres vegades. Una sortint de Roncesvalles. Dic, mira, sortirem d'un poble que en diu en Sarri,
Des d'aquest poble hi ha 100 quilòmetres, ja estarem 10 dies, en farem 5 al matí i 5 a la tarda. Encara em veuria un col de fels, però no ho he provat, no ho he provat.
Aleshores tu vas anar al col·legi a... A les cales nacionals. A tu no era. A les cales nacionals hi havia, en aquell temps hi havia dos, tres mestres. Un es deia el senyor Sanz, l'altre el senyor Llobró. Ja vaig anar amb els dos aquests, senyor Sanz i senyor Llobró.
I després, després de l'escola primària, vaig estudiar per lliure el que deien el batxillerat, que en aquell temps tenia 7 cursos. Tenia 7 cursos i recordo que era una mica grandet, perquè jo els vaig fer en 5. O sigui, un any en vaig fer 2 i l'altre any en vaig fer 2 més.
Aleshores vas notar molta diferència de la... Bé, de fet, eres molt petit quan la república. Sí, si me'n recordo, a casa escoltaven la ràdio i més o menys seguien la valoració de la guerra i com anaven les coses.
Querida mujer, los puntos no me hagas sufrir, coma. Hoy me decido a escribirte cartas de amor sincero, tú lo ves. Tu cariñito es un agujero que me atraviesa el querer. Y sin tus besos en mi chaleco, nada me cubre la piel, punto y seguido. Como ese, solo pienso en ti yo. No me interesa la pera, estoy aquí, ni el baloncesto, ni la rivera.
Te'n recordes com vas conèixer la teva dona?
Quan vaig començar, què? La teva dona, quan la vas conèixer? La vaig conèixer... Doncs teníem... Fèiem sortides, com érem joves, i un dia vàrem anar a Blanes, i doncs vaig conèixer... Ballàvem sardanes i tot, i vaig conèixer la meva dona allà, amb una... No sé si era una oblició de sardanes...
Em sembla que sí, que el feien en aquell temps, el feien al passeig, al passeig de Blanes, tocant el mar. Quan vas veure el mar per primera vegada? Al mar? Doncs no sé, em sembla que va ser un dia que vam anar a Barcelona amb el meu pare i anar a Barcelona doncs es passava parlant de mar.
i era un espectacle, vaig veure per primer cop les onades, que gairebé tocaven el tren o la via del tren en aquell temps, i era molt sovint, la gent deia, avui ja no passen els trens, perquè quedaven tallats, hi havia temporals de mar, ara no sé si són tan forts com abans, però tot sovint quedaven les vies de tren tallades per la temporada de mar.
Quants anys tenies quan veus el mar? No ho sé, devia tenir cinc o sis o set, una cosa així, era molt jovenet. Aleshores acabes el batxillerat i què decideixes fer?
Després del bensillerat, en aquell temps el bensillerat tenia set cursos, hi havia set cursos, i doncs jo vaig fer, recordo que vaig fer, i era una mica grandet quan vaig començar a estudiar, i sé que en un any vaig fer dos cursos, un altre any en vaig fer dos més, i aleshores quan vaig acabar,
que hi havia l'ensemble d'Estat. Llavors va sortir l'opció d'anar a treballar, es va crear una empresa que era Fibercolor i ja no vaig estudiar més. Ja vas anar a treballar directament.
Sí, llavors vaig entrar i vaig treballar fins a la jubilació a l'empresa aquesta de Fibercolor. A la mateixa empresa? Sí, sí, sempre a la mateixa. Vas començar d'aprenent i vas anar pujant. Sí, vaig estar a les oficines i després em van passar amb una nau...
i era de producció. I llavors vaig arribar a ser el responsable de dues naus. En deien la nau 3 i la nau 4. Eren tots, es dedicaven ja a acabats. Una nau, la nau 3, encara tenia màquines, me'n recordo que hi havia màquines, i es feien els acabats.
les últimes operacions dels teixits i la 94 era només ja per fer els paquets, o sigui, les últimes operacions que es feien amb els teixits. Llavors ja anaven cap a Barcelona les diferents cases que havien encarregar la seva producció.
O sigui, i quan et vas casar vas viure a Tordera? Sí. Vas decidir viure a Tordera? Sí. La meva dona era de Blanes, em vaig casar a Blanes i vam passar a viure a Tordera. Jo ja treballava la fibra color que em deien. Sí. I la teva dona treballava? No. No, no.
O sigui, treballaves tu i era una època, va ser una època difícil, no? Com una? Que era difícil, aquella època. Sí, sí, una mica. Una època complicada, direm. Com? Que és una època complicada on, entre altres coses, tenies que vigilar què és el que deies, què és el que feies...
on tot era pecat, també tenies que... que tenies tot el dia, et senties culpable. Sí. De les coses que feies i pensaves. Sí, sí, sí. Quants fills vàreu tindre?
Quants? Fills. Fills? Sí. Una heròia només. Una. Una heròia. Sí, encara viu. Sí. Home, ara ja sabia. És la responsable de l'arxiu. Sí, sí. De l'arxiu municipal, sí.
Ella va estudiar a Girona, va estudiar a la universitat i es va llicenciar en ciències històriques, o història antig, em sembla que deia. No coneix molt bé tot el que és la història de Tordera. Sí.
¿Quién sabe a dónde llega una sonrisa y si la muerte es esto, más allá? ¿Quién sabe la intuición de dónde viene y el infinito viento a dónde va? ¿Quién sabe lo que tienen que decirme las piedras y la flor y el animal?
¿Quién sabe si el árbol no es mi conciencia y si yo soy solo esto? Y nada más. ¿Quién sabe lo que vale una mentira si acaso tu mentira es mi verdad?
¿Quién sabe lo que cuesta un sentimiento y el tiempo que un momento durará? ¿Quién sabe dónde empieza la locura si el metro de la ley es circular? ¿Quién sabe qué camino es verdadero y dónde se divide el bien del mal?
¿Quién sabe lo que sabe el que no sabe y si una noche es una eternidad? ¿Quién sabe dónde vive la justicia y quién decide nuestra voluntad? ¿Quién sabe lo que pesa una duda y cuando un pecado es moral?
¿Quién sabe lo que calla la tormenta en su tremendo abrazo con el mar? A part de treballar fibra color, et dedicaves a altres activitats?
doncs m'agradava treballar la terra també. El meu pare tenia una vinya, tenia terrenos que al Pla es podien regar, doncs també m'agradava.
O sigui, jo coneixia tots els esplets, el temps que s'havien de sembrar les patates, els temps que s'havien de sembrar els fassols, o sigui, tinc coneixements d'agricultura d'aquest temps.
Fèieu el vi, el fèieu vosaltres? El? Vi. El vi? No, el compraven. El compraven, però no era vi d'aquí, sinó que hi havia ja empreses i me'n recordo que venien d'Andalusia, venien de la Raó, el compraven amb una empresa.
Ja venia nosaltres al detall. Venia la gent a comprar un ridro, dos ridros, i diferents especialitats, de vins i de licors, incluït el xampany i tot. Llavors començava la gent ja, estaven una mica bé econòmicament, i doncs ja compraven licors, compraven xampany, conyac, etcètera.
Però tu ja et vas desconnectar d'aquesta empresa familiar. Sí, sí. Va arribar un moment que es va jubilar. El meu pare va morir i llavors el va condir ja una mica als meus familiars, però últimament...
ho vàrem deixar, perquè hi anava menys, la gent econòmicament tenia més possibilitats i compraven menys i es va acabar així. Tu tenies cotxe?
Sí, tenia. Cotxa. Cotxa, no. Cotxa em vaig comprar després, després d'uns anys de treballar la fibra, doncs ja estava amb possibilitats de comprar i em vaig comprar un cotxe.
Al primer temps anàvem a treballar, uns anàvem a peu, d'aquí Tordera fins a la fibra color, altres, jo me'n recordo que primer vaig anar a treballar amb moto, anàvem amb moto, i últimament em sembla que vaig anar amb cotxe.
I et va fer il·lusió tindre cotxe. Sí, sí, esclar. El teu primer cotxe. Sí, me'n recordo que venia per treure el carnet havien de fer les pràctiques i em sembla que venia uns funcionaris i feien les pràctiques, llavors els vam fer aquí, a Tordera. L'examen. Sí, l'examen per treure el carnet de conduir, sí.
Era un examen senzill, o sigui que quasi tothom tenia opció de treure el carnet de Condoria. Has de fer una falta molt grossa perquè no trobessin.
Quants habitants? De quants habitants estem parlant a Tordera? A Tordera? No ho sé, hi havia uns 6 o 7.000 habitants, eh? Exactament ara no ho sé, però segur que els doble, eh?
No ho sé. I us coneixeu la majoria. No, no. Després es van crear el que en deien les urbanitzacions, es van anar construint i es va muntar molt la població. Aquí es va perdre ja el contacte, no? Sí, sí. Entre uns i altres. Sí. I també era una època on les cases pràcticament no es tancaven en clau.
Sí. Es deixaven obertes. Sí, sí. Perquè no hi havia problemes. Sí. Hi havia confiança. Sí, sí, sí. Podies tenir la casa oberta tota la nit i no passava res. Sí. I a més teníeu l'avantatge que teníeu el riu. El riu. El riu. El riu que us podíeu anar a banyar al riu.
Ah, sí. El riu abans passava molta aigua. Es pot dir que quasi tot l'any passava més o menys aigua. I me'n recordo que anaven a pescar també. Podien pescar amb xarxes i abans es posava un al costat i anaven passant amb la xarxa i anaven...
I també me'n recordo que érem jovenets i anaven a agafar els peixos amb les mans. Els peixos es refugiaven a les motes i nosaltres amb les mans, a la mota del riu, podíem agafar peixos. Alguns eren bastant grossos. I us els menjàveu?
No, perquè em feien una mica de repulsa. Eren magos, eren llistes i em deien barbs, però hi ha molta gent que menjava i es hidratava. També hi havia anguiles, que em diuen. Sí, però l'anguila té molta espina, no? Sí. És per fer caldo, no? Sí, sí, sí. Sopa, sopa d'anguila. Sí.
i m'has dit que tenies... que la teva activitat era l'hort, però participaves en activitats del poble?
Espides del poble, sí. Quan hi havia, per exemple, ballades de sardana, també hi participava. Quan hi havia algun concurs, també hi participava. Llavors, era jugador de l'equip de futbol i fèiem partits i participava en totes les coses que feia el poble.
També en aquell temps es feien una cursa que en deia la carrera del cos, una cursa i me'n recordo que algun any l'havia guanyat, havia quedat el primer. I t'havien donat una copa. Sí, alguna copa o alguna medalla o alguna coseta d'aquestes, sí.
I després també hi havia les caminades populars, o sigui que cada poble, i aquí Torriera també, diverses vegades feien caminades populars. Una vegada, per exemple, anàvem fins a Alemanya, altres vegades anàvem cap a Jelpí, fèiem unes voltes.
i la gent venia d'altres pobles i era una festa que es feia i quan arribaven, al començar havien de pagar una quantitat, una petita quantitat, però al arribar hi havia una botifarrada, hi havia pa, hi havia vi, hi havia begudes i la gent s'ho passava molt bé.
I aquestes activitats es feien. Un dia ho feien, per exemple, a Massanet, l'altre dia a Vidreres, l'altre dia a Figueres, tots els pobles feien caminades populars. I era famós en aquell temps la cruça de Banyoles, que tenia 40 quilòmetres. I aquesta, doncs hi anava molta gent, de tota la província de Girona i també part de Barcelona.
eren les activitats que hi havia en aquell temps, amb opció esportiva.
Clar, tu ja tenies cotxe, podies anar a Banyoles. Sí, sí. O si ho feien amb un cotxe d'un o un cotxe de l'altre, i omplíem el cotxe. I tornaven igualment. Uns, per fer els 40 quilòmetres, doncs ja estaven 3 hores, altres 4, en aquell temps donaven un temps. I, esclar, el que arribava primer també tenia un prem especial.
Hi havia premis pels dones, pels homes i diferents categories. Home, 40 quilòmetres són. És com d'Arenys, a Barcelona, pot ser? Sí, sí. 40 quilòmetres? Sí, sí. A peu? A peu, sí, sí. Però després van començar que es feien el que diuen semi-maradones, o sigui els 21 quilòmetres,
I llavors es van renguescar alguns i fèiem també maratons, o sigui els 42 quilòmetres i alguns metres més. I la primera marató que vaig fer va ser Mataró-Barcelona, amb arribada a l'estadi de Montjuïc.
En aquest temps hi havia els corredors, els bons corrien tots els 42 quilòmetres, però nosaltres no estàvem en condicions de córrer 20-42 quilòmetres, però me'n recordo que quan vaig entrar a l'estadi de Montjuïc encara s'havia de fer una volta, no sé si són 400 metres o 500, i encara vaig passar a molta gent.
que feien la volta i llavors em van venir a ganes de córrer i vaig fer tota la volta corrent i em vaig passar vols llavors van donar esclar, quan s'arribava donaven un record i un certificat amb el temps que havies fet i amb el nom que tenies i això era una il·lusió i em sembla que encara conservo algun De quin any estem parlant? Com? De quin any parlem?
No ho sé, jo devia tenir cap a 20 anys, jo una mica més i tot. Sí, als anys 50. Sí, pot ser que sí. Es feia sempre, hi havia una cursa clàssica que era la marató de Mataró a Barcelona. Mataró a Barcelona, amb arribada a l'estadi de Montjuïc. Sí.
Me'n recordo que a l'arriba a Barcelona, doncs esclar, hi havia el trànsit de trenvies, de conxes, de tancis i tot això, i me'n recordo que ja deien, la cursa s'ha acabat, la cursa s'ha acabat,
circulin per les aceres, circulin per les aceres, o sigui, els primers podien estar batallat el trànsit, però a l'últim havien de donar pas al trànsit i els corredors que passaven per allà havien anat caminant per les aceres, o sigui, encara hi estaven més.
Quina experiència tenies de quan anaves a Barcelona, no tan plena de cotxes com és ara, però molt diferent de Tordera, no? Sí, sí, sí. Allò era un espectacle veure cotxes per munt i per vall que no paraven mai, tot el dia, tot el dia. I aquí passava, de tant en tant passava un cotxe pel camí arral,
El camí arrel era el que anava de Barcelona a França. Un passava per la Marina i l'altre passava pel Vallès. Era el camí més important del poble. Era el camí principal que hi havia. I passava un cotxe... Els nens jugaven al carrer tranquil·lament perquè no passaven cotxes. No passaven cotxes, no.
Entèiem a jugar a baleta i fèiem les circunferències que posaven, i això ho fèiem al carrer. Si venia un cotxe doncs érem uns faraons, però hi havia més carros que cotxes.
hi havia molts carros. Cada casa de pagès tenia el seu cavall i tenia el seu carro. I me'n recordo que al camí arrel hi havia el sindicat de pagèsos i aquells venien les granes i venien totes i estava sempre pre...
La placeta que hi ha, on hi ha la paraderia Pelomer, o l'estany Pelomer, estava ple de carros amb els seus cavalls i tots, que anaven a proveir allà el sindicat de pagesos. A més, el sindicat tenia el monopoli. Sí. O sigui, no podies comprar en un altre lloc. No, tenia el monopoli, sí.
Es que no, un amor de carnaval y una noche que no puede acabar mal, amor. Es que tú, es que yo, es un mundo para dos, es un hola y un adiós, con razón o sin razón, el final de una novela de ficción.
Un color, un sabor, un sonido que no sé, porque tú me estás mirando sin querer, amor. Es que vas, es que voy, esta noche es especial, puede ser, puede que no, es la lluvia en el cristal, o el principio de una música genial. Contigo todos.
i la música eres tú. Una mirada que és la música, una palabra que és la única, hablas de amor i tot és música, i la música eres tú.
Contigo todo suena muy.
Hablas d'amor i tot és música, i la música eres tu. Una mirada que és la música, una palabra que és la única. Hablas d'amor i tot és música, i la música eres tu.
Contigo todo suena música
I la música és tu. Una mirada que és la música, una palabra que és l'única. Hablas d'amor i tot és tu. I la música és tu.
Àngel Torrelles. Soc aquí. Àngel Torrelles d'Ossa. I vas progressant. Passen els anys. Ja tens cotxe. Quin cotxe tenies? Un Seat. Un Seat. Estava arribar el moment, esclar. Quin Seat? Quin Seat?
Set Eivissa, em sembla que és. Set Eivissa. El primer cotxe que vas tindre era un Eivissa? Sí, no. El primer i l'últim. No vas passar pels 600 ni... No, no, no. Ja directament a l'Eivissa. Sí. L'Eivissa ja feia anys que era un model més nou, perquè hi havia els 600, els 850, tot això ja no vas tindre. No.
Sí, doncs ja tenies una edat. Sí, sí, sí. Quan vas tindre cotxe. Sí. La il·lusió que et va fer, no?, poder tindre un cotxe. Què és? La il·lusió. Sí, sí, esclar. Al principi tothom tenia l'il·lusió i veien que els primers cotxes, esclar, això ja era una crida i tothom esperava tenir el cotxe.
I me'n recordo que es comentava, mira, ja té cotxe. Mira, s'ha comprat un cotxe. I era una novetat. Ara es compren i es venen i ningú se n'ha entera. Bé, i l'avantatge és que podies aparcar allà on tu volies. Sí, sí. Hi havia aparcament per tot arreu.
I a la Fibra Color anaves passant de categoria, anaves ascendint, direm. Fibra Color? Sí. No, vaig arribar, em van nombrar responsable de dues naus, que eren els naus acabats, nau 3 i nau 4. I va arribar un moment que la cosa va anar menys i em van proposar una jubilació anticipada i jo vaig dir, vale,
ja vaig acceptar, vaig cobrar, vaig estar un temps al paro que em deien i va arribar un moment que vaig arribar a l'edat de jubilació. La pensió va ser més petita, però va ser suficient per tirar endavant.
Bueno, i que te quiten lo bailao, no? Que tot el que vas fer... Sí. I continuaves fent coses per la ciutat, per el poble? Sí, sí. Ajudaven amb tot el que vaig poder. I a l'últim va arribar un moment que...
el que hi havia alcalde aquí, que es deia Pere Vendrell, doncs l'home era gran, l'home volia plegar, i llavors va començar una sèrie de contactes pel govern civil, que anava cridant gent, gent, gent, per sondejar a veure qui podia ser el nou alcalde. Jo sé que en aquell temps em van cridar a mi també,
Jo allà al Govern Civil a Barcelona em vaig trobar amb altres companys i els jo vaig dir, què hi feu aquí? Diu, mira, ens han criat, han criat. És clar, què passava? Que tothom deia que no, posaven dificultats, posaven pegues, jo també vaig posar de pegues, totes les que vaig poder, perquè treballava a la fàbrica, jo dic, jo sí que sóc un treballador, jo no puc...
disposat de temps per cuidar-me de les coses del poble, però a la fàbrica, que hi havia el director, que es deia Senyor Vicino, doncs aquests també se'n van rentar, es veu, hi van haver moltes pressions i l'últim em vaig veure obligat a acceptar. Per què et van cridar, tu? No ho sé.
No sé per què, segurament en aquell temps els governadors civils tenien ja gent de confiança a cada poble. Uns d'ells, els principals, eren la Guàrdia Civil. La Guàrdia Civil, si feia temps que estava, per exemple, el comandant de la Guàrdia Civil, si feia temps, coneixia la gent del poble i podia informar.
i tenien altres gent de confiança que podien donar informes.
Però tu eres del moviment. No, no, jo no era de cap moviment. Però al final volia dir. Sé que el governador, el delegat, no era el governador, el delegat del governador que feia els tràmits va dir ja estarà poc temps, accepti, i perquè ara ja vindrà a Sant Vies d'haver un canvi a tota Espanya, a tota la nació, eh?
i llavors ja podrà sortir. I també vaig tenir pressions del director de Fibra Calor, que era on treballava, i a l'últim em van dir, accepti, ajudarem tot el que vulguem, i això va ser efectiu perquè sempre que hi havia un problema a l'Ajuntament, al poble, doncs tenia la facilitat de marxar del treball i anar a l'Ajuntament a
a veure de què es tractava. Això va durar fins que hi va haver les eleccions, les primeres eleccions democràtiques del poble i de tota Espanya. O sigui, tu vas ser l'últim alcalde. Vas ser l'últim alcalde, sí.
I constes com a tal a l'Ajuntament? Consta la teva foto, que va ser l'últim? Esclar, suposo que sí. Amb tot el document d'això que hi ha, amb els recius hi ha de ser tot el que es va fer i tot el que va quedar pendent de fer-se. Quant temps vas estar? No ho sé, menys tres o quatre anys. Home, Déu-n'hi-do, vas estar tot una... Sí, sí, sí, sí.
I va haver les accions i això ja no em vaig presentar. Ja no em volia presentar, ja no volia el càrrec des d'un principi i al final jo tampoc no em vaig presentar.
I el següent alcalde va ser el senyor Comas, que deien, que va ser un aviador. L'aviador, el que passava per sobre Tordera. L'aviador, sí. Me'n recordo que anaven a l'escola...
Allà al pati deien, és en Gartacós, el motiu era la casa on se va casar, perquè em sembla que era natural de Blanes, però es va casar aquí a Tordera i la casa em deien en Gartacós.
I quan passaven els avions deien, no tingueu por, no tingueu por, és aquest agost, que era el comandant de l'esquadrilla, que tenien el seu camp d'aviació, ara me'n recordo que era a Solra, a Solra, aquell por aquí de Girona. I a Vidreres, a Vidreres hi havia un camp d'aviació, també. A on? A Vidreres.
A Tordere. A Vidreres hi ha un camp d'aviació de la República. Tenia un camp perquè es conserven les trinxeres. El camp era la Serra. Tenia l'esquadrilla allà i feien les passades per aquí.
Era aviador de la república. Sí, aviador de la república. Era militar i quan va venir el canvi, podem dir, ell no tenia cap pega i el va renombrar alcalde d'aquí Tordera.
A part que havien passat uns quants anys. Sí. Tornem una mica enrere. Si tu te'n recordes quan queien les bombes? Quan era? Quan queien bombes. Sí, sí, sí. Però aquí en van acabar poques, eh? Les incursions que hi havia eren... La Safa Blanes era una empresa molt important en aquell temps...
i me'n recordo que la gent d'aquí a Tordera va morir, una senyora que es deia Xufrè, va morir, i amb altres també, va morir en un dels bombardejos que hi van haver a la safra. Ella treballava a la safra. I en aquell temps, la gent que treballava a la safra d'aquí a Tordera, me'n recordo que passaven...
per la via de tren. Per la via de tren anaven a peu fins a la fàbrica que està allà passant l'estació de Blanes i cada dia entraven a les 6 del matí i les dones i la gent anava a peu.
I a quina hora havien de sortir d'aquí? No havien sortit a l'allegre nit, a les 4, perquè hi ha un menys d'una hora, una hora i pico. Hi ha sis o set quilòmetres. I tornar a peu també. Sí, sí, sí, anàvem a peu.
Eren altres temps. Ara, motocicletes, cotxes i totes les comoditats. Tren, tot el que vulguis. I quina sensació es tenia? Tu tenies 5 anys. Quan caien bombes, tu tenies 5 anys. 5, 6, 7 anys. Aquí em van caure poques de bombes. Quina sensació es tenia? Estàs tirat amb un llapis a la boca.
Es posaven, me'n recordo, es posaven estirant-se dintre els recs que hi havia, que no hi passava, i es posaven allà. Però no tenien por, eh? Ja miraven els avions, però no.
No hi havia por ni ni hi havia por. Arriba un moment en què no es pot viure amb por tot el dia. Arriba un moment que ja deixes de tindre por. Sí. I que sigui el que Déu vulgui. Sí, sí. De totes maneres...
Hem passat una guerra, això crea... A la persona que hem passat aquests temps, que li crea una certa forma de ser, un tarannà especial. Sí, pot ser.
Ella em va estimar tant, jo me l'estimo encara. Plegats van travessar una porta tancada. Ella, com ho sóc podré dir?
Era tot el meu món llavors, quan a la llar cremava només paraules d'amor.
paraules de vols senzilles i tendres. No en sabíem més, teníem 15 anys, no havíem tingut massa temps per atendre, tot just despertàvem del sol dels infants. En teníem prou amb tres braços fets,
d'antics comedians, històries d'amor, somnis de poetes, no en serien més, tenien quins anys. Música
Ella qui sap on és, ella qui sap on para, la vaig perdre i mai més. No he tornat a trobar-la, però sovint han fer-se fons de llum.
M'arriba una cançó, velles notes, vells acords, velles paraules d'amor.
paraules d'amor senzilles i tendres. No en seguíem més, teníem 15 anys, no havíem tingut massa temps per aprendre, tot just despertava del son dels infants. En teníem prou amb tres frases fetes,
que havíem après d'antics comedians d'històries d'amor, somnis de poetes, no en sabíem més. Teníem quins amants
Quan tu ets escollit, bueno, escollit no, imposat, direm, alcalde, ja s'havia mort en Franco. Sí, no, em sembla que encara, encara, no ho sé exactament, però em sembla que encara vivia en Franco, eh?
Sí. ¿Y si tú no eres del movimiento? Era un moment que ja anava endavallada tota l'estructura que hi havia i me'n recordo que molts dels alcaldes que hi havia en aquell temps, quan va arribar la...
el que diem la democràcia, doncs es van treure la careta i resulta que en temps de Franco doncs molts dels alcaldes eren comunistes o eren socialistes i aquests van continuar, però durant el temps doncs ho tenien abagat.
però la infiltració dintre, podem dir, l'estructura del règim, doncs ja hi havia. I què és el que tu complies perquè t'haguessin escollit?
No ho sé, perquè això va ser iniciativa d'altra gent. De la Guàrdia Civil. I de la Guàrdia Civil. I de la Guàrdia Civil, també, que tenia influència. Vol dir, posem aquest, posem aquest. No ho sé, ja vaig acceptar per debilitat meva. I tenies tu algun contacte amb la Guàrdia Civil? Amb la Guàrdia Civil? No, normal, normal.
perquè abans també es feia el dia de la, no sé com deien, de la Guàrdia Civil. Era una gran festa. La verge del Pilar és la patrona de la Guàrdia Civil. Sí, sembla que era el Pilar, sí, que era la patrona. Aquí hi havia quartel de la Guàrdia Civil, doncs feien una festa, invitaven molta gent i també recolien molta cosa perquè passaven pels comerços i un donava...
una cosa l'adudava una altra i en teníem per repartir per tota la família. A tu et convidaven a aquesta festa de la Guàrdia Civil? Et convidaven?
Sí, sí, convidava molta gent. A tots els comerciants també s'hi passaven invitació i, esclar, aquests més o menys moralment es veien obligats a fer una aportació amb que viure's, amb coses. I quan tu ets escollit alcalde, bueno, escollit entre cometes, no? Sí, va ser del govern civil i pels informes que va donar.
I els informes també d'allà on treballava jo, que era fibra color. O sigui, també van donar la petita empenta. També estaven en contacte i el director em va prometre que et donaria totes les facilitats. Perquè el director, ser director, tenia que ser del moviment o franquista o alguna història. Sí, sí.
Addicto al régimen, vaya. Pot ser. I aleshores els regidors del teu ajuntament te'ls van deixar escollir o també te'ls van imposar? No, hi havia parts. Una part era, es podia nombrar, l'alcalde em proposava, em sembla, no ho sé si eren tres. Llavors hi havia el terç familiar, empresarial, bé, no sé què. Tots els altres eren elecció del poble, de la gent, eh?
I ara en aquell temps hi havia eleccions, al terç familiar hi havia eleccions, que es podien presentar el que volien. Era un moment de la transició d'un règim de dictador a un règim més democràtic.
I això en aquells moments va rebre alguna pressió, alguna moguda per part d'algun band? Només la pressió va ser de fibra color allà on treballava. Allà on treballava i em van dir, es interessava a ells per el que sigui. Em van dir, ja li donarem totes les facilitats que sigui per la seva funció.
i després que hi haguessin altres pressions, no ho sé. Però els governadors ja tenien informes de la gent de confiança del poble que hi havia i el que sigui el senyor rector, la Guàrdia Civil i altra gent significativa del poble que donaven els seus informes de respecte d'aquella persona.
I dintre d'aquests informes estava el de ser bona persona? Ser bona persona? Sí, esclar. Més o menys si era una persona que era...
ben vista per tothom, que no tenia cap taca i no tenia cap contratemps, que no tenia una part de la població que estava en contra, doncs ja era vàlida, ja era vàlida. I tu et vas sentir acceptat per part del poble? No, em sembla que sí. Bé, allò no tenia gaire importància, abans. No tenia part d'importància. O sigui, el poble era igual, no? Sí, sí, sí. Mira, ara hi ha aquest, ara hi ha un altre...
La gent no estava tan polititzada com ara, per exemple. Hi ha els partits, hi ha les rivalitats.
Bueno, almenys tenies aquest avantatge, que tots... Sí. Tots anaven a una, no? Sí. Remaven al mateix sentit. Sí. Perquè l'alcalde anterior, tu el coneixies. Sí. Es deia Pere Vendrell. Aquest feia molts anys que ho era. L'home ja s'estava cansat. Pràcticament es volia retirar. Però aquest alcalde sí que era del Movimiento. Sí, sí.
Era un propietari i un home de la confiança del governador civil i de molta gent. O sigui, de qui tenia que ser confiança? Del governador civil?
Sí, del govern civil i, doncs, de les forces que hi havia en aquell temps. I la Guàrdia Civil, per supost, clar. Sí, sí. I no parlem del capellà. Sí, també. Que també... També, perquè jo suposo que no m'ho haurem dit mai, però suposo que el govern civil, doncs,
Consultava també el capellà del poble, si feia temps que hi estava, doncs tenia una visió, deien, sí, aquest és una persona potable, és una persona responsable, donaven l'informe, un informe.
I a tu et va donar l'informe positiu. Sí. I devies anar a missa quan tocava i seguir tot el que era el capellà d'ell, no? Sí, sí, ho sabia, sí, sí.
Perquè, a part el capellà, els capellans tenien, a través del secret de confessió, ho saben tot. Bueno, encara hi és el secret de confessió, però tot això no estava dintre. No el secret de confessió, a través de la confessió, vull dir. A través de la confessió són informadors en potència, perquè ho saben tot de la gent. Sí.
És una xarxa. Aleshores, tu ja ets alcalde. Se't va pujar al cap ser alcalde? No, no, no. Al contrari, jo el que volia és plegar. Sí. I quan hi va bé, doncs, la possibilitat d'haver-hi eleccions i tot això, doncs,
Jo no em vaig presentar. Em podia presentar, però no em vaig poder presentar ja, perquè des del principi ja no en tenia pras ganes. Però me'n recordo que gent, altres companys de Pineda, de Bagrat, que tenien contactes, doncs aquests es van tornar a presentar i van sortir. I van guanyar. I van sortir. I llavors va resultar que el de Pineda o el de Bagrat d'allòs, que era el partit comunista.
Curiós, eh? No sé si els havien puntat o ja ho eren des del principi. Perquè també hi havia una infiltració a l'Ajuntament de gent de diferents opcions. O sigui, com es van...
Es va declarar la llibertat amb els ajuntaments per resultar que aquest era del partit del que sigui. Aquest era l'altre partit. Hi havia diversitat de pensament i de partits. Però tot això segur que ho sabia el capellà. No ho sé.
Aleshores, tu no eres alcalde amb dedicació exclusiva. No. O sigui, eres alcalde i treballaves a Fibre Color. Sí, sí, sí. I vaig continuar treballant a Fibre Color. I en aquell temps l'alcalde tenia l'opció de tenir un sou. Però jo no vaig voler tenir mai cap sou. No vaig cobrar ni cinc. Bueno, està bé que ho diguis ara perquè tothom se n'enteri. Que tothom ho sàpiga.
No vaig cobrar ni cinc i, a més a més, si havia d'anar algun dia a Barcelona per algun tràmit o alguna cosa, doncs no m'atrevia a presentar la factura del bitllet perquè el secretari em pogués pagar allò. M'ho pagava jo normalment. De l'Ajuntament només em vaig treure doncs
podem dir mal de caps, podem dir, i monetàriament dir cinc. Al contrari. Ho feia voluntàriament, eh? I me'n recordo que...
Quan hi va haver el canvi d'Ajuntament, hi va haver un funcionari, un representant del governador civil per fer el canvi, doncs, acabat que es va elegir el nou alcalde, jo vaig presentar la dimissió. Bé, primer vaig presentar la dimissió i llavors...
em recordo que vaig convidar a tots els assistents que anessin a fer un refresc a Can Floris, que era un bar que hi havia allà tocant, estava a la mateixa plaça. I...
tota la gent va venir, era comunistes, socialistes, tots els diferents representants dels partits que ja hi havia en aquell temps, tots van venir i ningú va dir per pagar. I em vaig haver de pagar tot jo.
Bé, no va passar res, però ho vaig pagar amb gust, eh? Perquè ja n'estava una mica tip d'estar a l'Ajuntament. Estem parlant que tenies 40 i escaig anys. Sí, sí, sí, sí.
i políticament des d'aquest temps ja ho he deixat. Encara hi havia gent, alcaldes, que van continuar la política. Però jo, com que tenia la feina a Fibercolor, vaig tenir responsabilitats també a Fibercolor, responsabilitats, recordo, de la 93 i la 94.
No podia estar per altra cosa. I quan vas ser alcalde no et van tractar millor a Fibra Color? No, a Fibra Color em van donar tota classe de facilitats. Si havia de marxar per una cosa, per una visita, per anar al govern civil o per el que sigui, tota classe de facilitats. A part d'això, no vas notar que tenien una certa deferència amb tu per ser alcalde? No, no.
I Àngel Torrelles, què és el que has après de la vida? Quan? Què has après de la vida? Que la vida, què t'ha ensenyat la vida?
Sí. Què t'ha ensenyat? A ser més bona persona? Sí, sí. A tractar millor la gent? Sí, sí. Tenir respecte per tothom. Tenir respecte per la persona i per els seus pensaments, les seves carencies i el seu terrenyar. Sí.
Bé, tu perquè estaves cansat de l'Ajuntament, però què vas pensar quan va haver un canvi, un canvi de política al país? Ah, que allò va venir? Doncs ho vaig veure bé, que hi hagués llibertat, que tothom pugui tenir les seves opcions i, mentre es respectessin,
els uns amb els altres. Això és el que hem de tenir sempre present, que hi ha d'haver un respecte i pot haver diferents maneres de pensar, però el respecte a la persona hi ha de ser sempre.
Ay, tírate al mar, señor, ay, tírate al mar, y coge los peces y sabes nada, canario.
Allà, abajo en el sur, de Gran Canaria, dormir abajo el sol, hay una playa
Allí te espero entre las olas, entre la arena rubia de más valor.
...que tú me has de dar, que tú me has de dar... ...que tú me has de dar, que tú me has de dar... ...allá hay más palomas de donde debes estar. Ay, mirate al mar, mirate al mar... ...y coge los peces y sabes nadar.
Música Música Música Música
Àngel Torrelles, tu has sigut feliç.
Després de molts anys que has viscut, has sigut feliç? Sí. I has fet feliç els altres? Sí. Tu creus que sí? Quines fites podem dir que ha quedat en el record del teu pas per l'Ajuntament? Què és el que has fet?
Què és? Si me'n recordo. Sí, el que has fet. Has construït l'edifici o has creat això o l'altre o allà? No, res d'importància. Crec res d'importància. Una de les meves il·lusions era convertir tota la illa que hi ha entre els dos trams del riu. Ara no hi passava, però abans passava...
aigua per la part de l'estació, que hi ha un tram, i llavors passava aigua per la part d'aquí, tocant al poble, tocant a l'església. Aquests dos trams, queda un espai enorme, i un dels pensaments que tenia era crear un gran parque. Si Barcelona té un parque,
a Girona té el parc de l'Agavesa, doncs aquí podrien tenir un molt més gran que el que hi ha a Barcelona i que hi ha a Girona. Tot l'espai que queda entre els dos trams del riu, doncs tenir una gran. Ara només tenim, era propietat de l'Ajuntament,
la part que hi ha el camp de futbol i la part que hi ha a l'esquerra de la carretera que va a l'estació, però més amunt podria ser un gran parque més que el que hi ha a Girona i que el que hi ha a Barcelona.
És un dels projectes que no es va poder fer. I no va poder ser. En part sí, perquè es va crear el camp de futbol que hi ha ara, el camp de tiro i tot aquell espai, és municipal. I a l'esquerra delegadora, que abans es feia una fira molt important, també és propietat municipal.
perquè hi ha molta cosa, molt de terreny, que podria ser tot un parquer municipal més gran que el de Barcelona i més gran que el d'Avesa de Girona. Quan hi ha reunions d'antics alcaldes, si n'hi ha, no ho sé, m'ho invento, et criden a tu?
No, no, ara no. Des que vaig plegar que va ser el governador, en aquell temps la llei de règim local deia que el càrrec d'alcalde és obligatori i gratuït. Obligatori i gratuït. O sigui que havies d'acceptar obligatoriament.
i gratuït, o sigui, no es podia cobrar. Es podia cobrar els que volien, per altre costat, fent concessions i fent alguna coseta, doncs podien cobrar. Però el tesorer de l'Ajuntament i el secretari
tenien prohibit destinar cap quantitat com a pago de l'alcalde. Ara, si l'alcalde havia d'anar a Barcelona, llavors sí, ho podia presentar, cosa que jo no vaig fer mai perquè era una quantitat petita i no hi havia cap inconvenient. Quan tu eres alcalde vas rebre algun xantatge per part d'algú? No, no, no.
Bé, és important això perquè també et van escollir, entre altres coses, que no sabem per què, encara, com a bona persona, no? Suposo. Perquè era condició sine qua non ser bona persona. Suposo que sí. Sí.
Molt bé. I els teus regidors, que no els escollies tu, que et venien donat? No, no, no. Els regidors hi havia una part que els podia elegir jo. Un terç, em sembla. Un altre terç que deia el terç familiar. I llavors un altre terç, em sembla que en deien corporatiu. O sigui, de les corporacions, eh?
si hi havia un sindicat de pagesos, aquests terços familiar... Però aquests no podies. Sí, aquests no, aquests ja me'ls enombraven. I... I estaves tu d'acord amb aquestes, que siguin aquests els escollits? Bueno, ja estava fet. No, no podia fer res. És el que havia. Ara...
Esclar, dintre de l'Ajuntament hi havia diferents opcions, hi havia gent que ho pensava d'una manera, en un projecte o en una cosa concreta, uns anaven en contra, altres a favor, els altres...
tothom podia posar. I llavors havia de fer la votació. L'alcalde tenia la potestat de suspendre o acceptar una de les opcions que hi havia. Però normalment s'inclinava per la part que tenia majoria.
A part que això constava a les actes. Això consta amb les actes d'allòs, dels ajuntaments. Físicament, l'Ajuntament ha estat sempre al mateix puesto? Sí, l'Ajuntament està... Està on està ara, al mateix puesto estava. Ah, sí, sí, sí, ja va estar allà, sí.
El meu record sempre ha estat allà. En diuen la plaça de l'Ajuntament, que abans era el que en diuen plaça de l'Ajuntament i hi havia el cementiri.
Ara s'ha traslladat tot, eh? Hi havia un altre... Estava... Clar, el cementiri estava al costat de l'església, sempre. Eh? Sí. Els antics cementiris, eh? Estava al costat de l'església. I encara hi ha moltes vegades que he anat a algun poble de Galícia fent el Camí de Santiago, que l'he fet diverses vegades, doncs allà...
al costat de l'entrada de l'inglésia hi ha el cementiri i aquí també la plaça ara de l'Ajuntament abans era la plaça de l'Església i allà hi havia el cementiri o sigui la plaça de l'Església és el cementiri vell la plaça de l'Ajuntament és el cementiri vell aquest rellotge que m'ha deia el temps que ens fa córrer quan fem tard
que ens fa patir per la persona que estimes. I sempre depenem d'ell per la feina, per l'amor, pel sentiment. Si tens temps, beses la xicota, els pares i acarones els fills somrient. Busques un moment per l'exposa i li expresses els teus més íntims pensaments.
També pots fer feliços els companys, els amics i la gent. Tot depèn d'intentar-ho. Si no fos pel rellotge, tot seria diferent. Moltes guerres i problemes no els tindríem. Perquè tot, tot el que ens passa, depèn del rellotge. Aquest rellotge que ens madeix el Temes. Joan Madrid
Àngel Torrelles, quan d'aquí molts i molts anys et moris, què és el que penses que hauràs deixat? Què és el que penso fer? No, que hauràs deixat. Què ha passat? Què has deixat? Què he deixat? Les teves obres...
Molta cosa. Tot ho deixarem. Tot quedarà aquí. No ens en portarem res més. Només els bons records. Sí que ens en portarem. Els bons records de la gent, del poble, bons records. L'amor, l'amor amb què has fet les coses, això és molt important. Bé,
Jo sóc creient i crec que l'amor no és l'últim després de la vida. No, no, la mort amb T, l'amor amb maiúscules. Ah, l'amor. L'amor amb maiúscules, sí. L'amor és el que ha de... per vindre sempre. És el que és de tenir en compte sempre. L'estimació entre tots.
Les coses les has fet amb aquest amor en maiúscules, no? Sí. Tot el que has fet. Sí. Inclús el teu pas per l'Ajuntament. Sí. És fet amb amor. També, també, també.
En el boulevard de los sueños rotos vive una dama de poncho rojo, pelo de plata y carne morena. Vestiza ardiente de lengua libre, gata valiente de piel de pigre, con voz de rayo de luna llena.
Por el dulemar de los sueños rotos pasan de largo los terremotos y hay un tequila por cada duda. Cuando Agustín se sienta al piano, Diego Rivera lápiz en mano,
Se escapó de una cárcel de amor, de un delirio de alcohol, de mil noches en vela. Se dejó el corazón en Madrid, quien supiera reír. Como llora Chabela, por el bulevar de los sueños rotos,
Desconsolados van los devotos de San Antonio pidiendo besos. Ponme la mano aquí, Macorina, rezan tus fieles por las cantinas, paloma negra de los excesos. Por el bulevar de los sueños rotos,
Àngel Torrelles, què és el que fas ara? A què dediques ara el teu temps? Ara... Doncs no tinc una cosa concreta, però em dedico a llegir una mica, a escriure una mica, a escoltar la ràdio, a mirar la tele...
i llegir pràcticament res més. Ja no treballo, ja no estic en condicions de treballar ni a la terra ni altra cosa i quasi no m'agradava molt doncs caminar però cada cop tinc més dificultats per fer-ho i ara porto dos bastons
Ja de vegades dic, m'entreno per anar a esquiar. Ja, ara sí, ara és l'època. Però ara no hi aneu, no hi aneu. Però això passa a partir dels 18 anys. Sí. No tens cap a ser. I les teves memòries no les penses escriure? Les? Les memòries.
Les memòries? Sí. No he escrit. Bon, he fet algun escrit, i encara tinc ganes de fer escrit, algun escrit sobre, per exemple, una que està in mente, que és la benedicció i col·locació de la primera pedra de l'actual església de Tordera.
També he fet algun escrit, per exemple, amb la pesta bubònica, que va causar tants de morts l'any 1650-1653, doncs vaig fer una mica d'estudi.
hi havia un estudi que havíem fet al Baix Maresme, però aquí a Tordera no s'havia fet. I a la regiu parroquial hi ha moltes anotacions en aquell temps dels domers que hi havia, o sigui dels rectors que hi havia,
que quan hi havia una cosa important, entre partida de defunció, entre partida de batisme, feien anotacions. I n'hi ha moltes que són molt interessants. El que els va costar arribar a entendre que la responsable de la pesta bubònica eren les rates.
Les rates, que no ho sabien, que eren les rates les que transmetien la pesta bubònica. La pesta bubònica? Sí. No ho sabien en aquell temps. Sembla que no ho sabien. Però el que estava empastat de la pesta bubònica, que eren uns bubons que sortien amb el col i tot això...
tenien febre alta i en poc temps morien se'n salvaven molt pocs morien amb grans dolors i recordo que les instruccions que hi havia eren que els que tenien la peste havien de ser enterrats el més a prop possible i el més ràpid possible i per això molts cases de pagès els enterraven amb un marge els enterraven allò al pati
Els que estaven, per exemple, a Magrat, a Blanes, que tenien la sorra, doncs els enterraven a la sorra, si era Quitordera, a la sorra de la Riera, i a la sorra de la platja. O sigui, els que es van a banyar, de vegades s'hi fan una mica de sod per allà, poden trobar ossos. Eren ossos, gent empastada, que els havien d'aterrar de seguida. Millor que no es trobin, doncs.
doncs aprofita que la teva filla és la responsable de l'arxiu municipal perquè a més a l'arxiu hi ha un fons Torrelles d'Aussà Torrelles d'Aussà has cedit el teu patrimoni cultural a l'arxiu de la família falten les teves memòries
Sí, i això no. És que les memòries no les tinc més escrites. Vinga, va. Perquè tens una vida rica, sobretot la teva vida com a alcalde, això no pot explicar-ho tothom. Sí, sí.
És una experiència. Sí, és una experiència. De fet, la vida no és més que experiències. És una experiència, sí. I això no pot quedar sense saber. Molt bé.
Gràcies.
Àngel Torrelles, una persona que ha tingut una vida llarga i que, a més, pot explicar-la. I que, malgrat haver sigut alcalde d'aquest poble, és una bona persona. Moltes gràcies. A vosaltres. Us ha parlat...
us ha parlat Manel Caïssa. Com sempre acabarem amb Andrea Bocelli, Santa Maria de Mascani. Ave Maria, gratia preu,
Fins demà!
et benedictus
Fructus ventris tui esus.
Santa Maria, Mater Dei, ora pro nobis,
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!