El dia abans del col·lapse, amb Cristina Gell i Nacho Sánchez i amb el suport d'una ajuda FCRI 2025. Benvingudes i benvinguts. Això és el capítol 22 del dia abans del col·lapse, el podcast sobre l'emergència planetària de Ràdio Tordera, que també podeu escoltar a Spotify. Som la Cristina Gell i en Nacho Sánchez. Com estàs, Nacho?
Hola Cristina, doncs estic molt bé. Ja es nota que estem a les portes de l'hivern. Fa res, dèiem, estem a les portes de la tardor. Ara ja estem a les portes de l'hivern, la llum a les tardes és més curta, ja fa fred i tot sembla més tranquil als vespres. I és aquell moment perfecte per quedar-se una estona al sofà amb la manta, amb un llibre, una tassa calenta de te, xocolata... Tu com estàs Cristina?
Doncs molt bé, la veritat és que la tardor, com que té moments de tot, i jo soc una persona molt mediterrània, he aprofitat totes les estones de sol que ens ha donat aquest mes de novembre, que hem tingut dies que no l'hem vist, i la veritat és que a mi m'afecta una miqueta fins i tot el meu humor. I bé, parlant del programa, tinc sentiments una mica trobats, perquè estem a la recta final de la temporada del podcast. Ja noto una mica la nostàlgia de tancar un cicle, però també l'emoció per tot el que hem pogut compartir fins ara.
Sí, Cristina, jo també ho noto i és com mirar enrere i veure tot el que hem après i hem compartit amb la nostra audiència, vosaltres, ha sigut magnífic. Però al mateix temps, això ens recorda que hi ha temes que mereixen una pausa i una mirada més profunda, sobretot ara que ens acostem al final de la temporada.
Tant de bo tothom prengués una miqueta aquestes reflexions per poder planificar bé les polítiques públiques, entre d'altres. Sí, perquè anem amb un ritme. És entre la feina, les cadades, no sé què, no sé quantos, inassequible. I bé, en el marc de la temporada que ja s'acosta al seu final del dia abans del col·lapse, avui portem el programa titulat Un planeta oblidat.
on volem posar el focus en la ruralitat, perquè els territoris rurals no són només paisatges. Són comunitats vives, sabers antics, ecosistemes que han mantingut un equilibri amb la natura durant generacions. Allà s'hi cuiden els boscos, es protegeixen els riarols, es produeix aliment local i es transmeten coneixements que ens ajuden a entendre com afrontar la crisi ecosocial.
Però, Cristina, els territoris rurals porten anys que pateixen despoblament. Quan un territori es despobla, no només desapareixen cases i carrers, desapareix la memòria, l'experiència i la capacitat de resiliència davant efectes de la crisi ambiental, com per exemple els incendis, sequeres i l'erosió del sol. Però alhora, aquests territoris també mostren solucions i exemples de resistència, projectes de sobirania alimentària, energia neta de proximitat i iniciatives que combinen tradició i tecnologia per construir un futur més sostenible.
Per això, entendre la vida al camp i com podem recuperar aquests sabers és clau si volem afrontar la crisi climàtica amb una mirada integral. Al programa d'avui tindrem reflexions que ens ajudaran a veure què podem aprendre de la ruralitat en clau planetària. Què tenim preparat per avui, Nacho?
Doncs abans d'endinsar-nos en la vida al camp, Cristina, farem com sempre un repàs de les notícies més recents en l'àmbit de la crisi planetària. També analitzarem la COP30 del Brasil i els seus acords, entre cometes, o bé millor dit, no acords, de la mà de l'experta Anna Pérez, que ha seguit de prop les negociacions aquest any.
Després entrevistarem la Vanessa Freixa, amb qui comentarem el paper del món rural davant l'equilibri ecosocial i, per acabar, tindrem una recomanació cultural molt interessant que segur que ens farà pensar i ens inspirarà. Doncs, Nacho, si hem d'anar a parlar d'altres maneres de fer i de solucions, no cal que ens esperem més. Comencem amb el repàs de Notícies Climàtiques.
Nacho, avui encetem el repàs de notícies amb una informació molt positiva des de Catalunya que publica impacte de Nació Digital. El Parlament ha validat un decret llei per a agilitzar la implantació de les energies renovables. Aquesta norma és important perquè regula per primer cop les comunitats energètiques i també els parcs de bateries per a emmagatzemar electricitat.
Una de les coses més rellevants de la llei és que els projectes eòlics i solars podrien passar d'un termini actual de 3 anys fins a només 18 mesos. Això significa que la burocràcia es pot reduir a la meitat. També hi ha mesures per facilitar l'autoconsum col·lectiu, com per exemple que els ajuntaments podran cedir terreny perquè la ciutadania pugui posar plaques solars, també hi haurà un registre de comunitats energètiques i s'establirà que certes instal·lacions poden ser d'interès públic per agilitzar els permisos.
Aquesta norma també considera la seguretat energètica. I això és clau perquè els parcs de bateries no només són per guardar energia, sinó també per donar resiliència al sistema elèctric i evitar així apagades. Tot plegat és un pas molt clar cap a la transició energètica més justa i més democràtica. I és que no només s'accelera a les renovables, sinó que també es dona poder al territori i a la ciutadania per participar d'aquesta transformació.
I canviem de registre perquè si parlàvem d'una bona notícia, ara en tindrem una que no és gens positiva. L'últim informe d'Oxfan Intermont deixa unes dades que són un autèntic toc d'alarma. A Espanya, el 0,1% més ric contamina 55 vegades més que la meitat més pobra de la població. Per fer-nos una idea de la magnitud, una sola persona d'aquest 0,1% emet en un sol dia el que una persona del 50% més pobra emet en tot un any.
Literalment. I aquesta desigualtat no para d'augmentar. Des de l'any 1990, les emissions d'aquest grup ultrarric han pujat un 32%, mentre que la meitat més pobra del planeta les ha reduït un 3%. Oxfam avisa que si tothom visqués com aquesta minoria, ens ventilaríem el pressupost de carboni mundial en menys de 3 setmanes.
i que aquesta elite hauria de reduir les seves emissions un 99% abans del 2030 per mantenir-nos per sota de l'1,5 graus. Tot plegat perquè els estils de vida d'altíssimes emissions dels superrics estan consumint el pressupost de carboni de la resta del món. I no només pel que gasten personalment, sinó per les seves inversions, que de mitjana generen 1,9 milions de tones de CO2 l'any.
Doncs se'n gira feina, i és que aquí entra una altra part fosca, la força dels lobbies. A la COP29 es van acreditar 1.773 lobbies de petroli, gas i carbó, més que els representants dels 10 països més vulnerables del món. Oxfam denuncia que grans potències com els Estats Units d'Amèrica, el Regne Unit o Alemanya frenen lleis climàtiques després de rebre donacions d'aquests sectors, i això té conseqüències directes.
Les emissions de l'1% més ric podrien causar 1,3 milions de morts per calor a final de segle i 44 bilions de dòlars en danys econòmics als països més pobres.
I com sempre, els més perjudicats, Cristina, són els qui menys han contribuït a la crisi. Al sud global, les dones, les nenes i els pobles indígenes. Per això Oxfam posa deures clars. Reducció dràstica de les emissions dels superrics, frenar la seva influència política, reforçar la societat civil i repartir el pressupost climàtic de manera justa. I sobretot, construir un sistema econòmic que no posi el benefici per sobre del planeta i de la gent.
Fa pocs dies que la COP30, la Conferència de les Parts de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic tancava les portes a Belém, al Brasil, en una de les edicions més esperades dels últims anys. Si arribava amb molta pressió, caliava avançar el finançament climàtic, adaptació, reducció d'emissions i transició justa. I sobretot, quedava una gran pregunta a l'aire. Seria aquesta la COP on, finalment, es faria un pas clar cap a l'abandonament dels combustibles fòssils?
i el resultat, Cristina, ha estat percebut com a insuficient. Tot i alguns compromisos rellevants, el text final ha tornat a esquivar l'esment explícit a la fi dels combustibles fòssils després de la resistència d'alguns països productors de petroli. A això s'hi han sumat bloquejos polítics, negociacions frenètiques d'última hora i crítiques per la manca de transparència del procés. Una combinació que mostra fins a quin punt és delicat l'equilibri entre diplomàcia, interessos nacionals i urgència climàtica.
Per entendre què ha passat realment a Belém i què significa aquest acord, avui conversem amb una veu que ha viscut l'ESCOP des de dins durant més d'una dècada. L'Anna Pérez Català, investigadora del programa de descarbonització de l'Institut de Desenvolupament Sostenible i Relacions Internacionals i una de les analistes catalanes amb més experiència en diplomàcia climàtica. Des del 2014 segueix de prop les negociacions i coneix perfectament les tensions i els equilibris que les travessen.
Ana, moltíssimes gràcies per ser avui aquí amb nosaltres. Gràcies a vosaltres.
Anna, després de viure aquesta COP30 i de seguir les negociacions des de fa anys, quin balanç em fas de la COP d'aquest any? Doncs ha sigut una COP complicada, la veritat. Per una part, podem dir que no tot s'ha desmoronat, que hi ha un suport a l'acord de París, en el sentit que ningú més n'ha marxat. Va ser Donald Trump qui en va sortir per segona vegada, però tothom segueix allà.
I ho ha intentat, hi ha hagut molt de sabotatge i atacs dels Estats Units, però tothom segueix allà i de fet com es reforça això en el text final, però alhora veiem uns resultats bastant pobres i que demostren que no estem en el millor moment geopolític per fer decisions globals del clima.
Hi ha coses tímides positives però en realitat la majoria podríem dir que és bastant negatiu. Llavors, què s'ha acordat en aquesta cimera? Hi ha coses bastant tècniques però el que ha sortit així com més clar i que ha arribat a més mitjans, etc. seria un nou objectiu una mica laxa sobre finançament per l'adaptació
Hem de pensar que molts països en desenvolupament el que necessiten sobretot és finançament per adaptar-se als impactes del canvi climàtic que ja estem vivint, no tant per mitigar perquè tenen molt poques emissions. Per ells era molt important aconseguir un finançament d'adaptació, que és molt tímid, no està ningú content, però bé. També n'ha sortit un mecanisme nou de transició justa, que després en parlarem.
I, a part d'això, un parell de fulls de ruta per parlar tant de combustibles fòssils com de desforestació, però que no estan dintre l'acord. Per tant, tampoc deixa clar que sigui dintre l'acord això.
A part d'això, el que ha sigut molt interessant és que s'ha parlat molt de comerç internacional, cosa que no havia passat fins ara a les cimeres del clima. I això ha sigut per la demanda de molts països que veuen com hi ha una guerra comercial i com Europa està posant barreres a segons quins productes.
I ara hi haurà un programa de treball que parlarà de comerç i això em sembla com una mica la realitat entrant per la porta gran a la cimera. Em sembla molt interessant. I també, com que el finançament, us deia, és el tema principal en l'adaptació, però també en general, també un nou programa de treball de finançament perquè els països més rics, diguéssim, no estan encara posant els diners necessaris sobre la taula.
Ara que tenim una visió una mica més general, parlem d'un dels elements que condicionen molt els resultats de l'escop. Són els lobbies dels combustibles fòssils i les pressions polítiques que han estat molt presents també en aquesta edició. Anna, com has vist la seva influència a Belém i fins a quin punt ha condicionat que el text final no mencionés clarament aquest abandonament dels fòssils?
Sí, és veritat que un dels problemes que té la cimera de canvi climàtic, igual que d'altres cimeres, és la presència de lobbies, però crec que, en el fons, no només. És a dir, això és important i hi hem de posar atenció, però també hi ha altres punts que tenen a veure amb quin moment estem treballant.
a nivell geopolític. I el que s'ha vist en aquesta cimera és que, tot i que sí que hi ha les típiques tensions nord-sud que ens agrada parlar-ne perquè són molt presents a les anteriors cimenes, en temes de finançament, per exemple, el sud demanant més finançament al nord, etc.
ja no és només la dinàmica que estem veient, sinó que les economies industrialitzades en general, si estic parlant del G20, per exemple, des d'Europa fins a Xina, fins a la Índia, fins a Rússia, que són actors que normalment no es posen d'acord, s'estan alineant per defensar aquests resultats polítics que hem vist a la COP30, no de manera pública, però sí de manera privada. I això fa que els països més petits, aquells estats més fràgils com els
les illes petites, etc., no puguin defensar tan clarament les seves demandes i que, per tant, els resultats que surtin siguin menys ambiciosos. És a dir, que els resultats d'aquesta cimera no només es veuen condicionats per el lobby fòssil en si d'empreses, sinó per aquest lobby fòssil dels països
que talla a través de qualsevol coalició que veiéssim abans. Hi ha com un nou ordre mundial en negatiu, que és Trump i els seus aliats, al final.
Hi ha algunes coses que no sabem del procés de deliberació dels acords de l'ESCOP. De fet, enguany s'ha publicat que hi ha hagut opacitat en les darreres negociacions del text final. Ens podries explicar què ha passat o com ho has viscut? Sí, això ha sigut interessantíssim i ens posem molt friquis en els mecanismes de la cimera. Però això depèn molt de qui és la presidència. I aquest any era Brasil. I Brasil té un cos diplomàtic boníssim que sap el que fa. Llavors, durant la primera setmana, que és la que jo estava allà a Belém,
ho van fer genial. O sigui, era meravellós. Jo no havia vist des de feia anys una cop tan ben feta. Hi havia moltíssima transparència, gairebé totes discutien obert, podien entrar fins i tot els observadors, les ONGs, etc. Hi havia com molt bon ambient, es van aconseguir com evitar totes les lluites per l'agenda que sempre hi havia al principi. Jo estava...
flipant, de la capacitat brasileña. No sé, la segona setmana va canviar completament l'estratègia i és el que tu dius, les negociacions van passar a porta tancada i a més a més la majoria de manera bilateral o minilateral, és a dir, Brasil com a presidència es reunia amb
Xina o es reunia amb la Unió Europea o es reunia, com sempre, d'un a un. Cosa que és una negociació amb 198 països, com hauria de ser com una mica més inclusiu. I això ha fet que molts estats, sobretot això, els llatinoamericans, les illes petites, els més pobres, diguessin, però és que no ens esteu incluent a la conversa. Llavors, això és el que ha fet també explotar el resultat final de dir, és que no ens esteu consultant.
I no només això, sinó que quan es va arribar a l'acord es va intentar aprovar així com molt ràpid, no? I per això Colòmbia també es queixava de dir, és que no esteu escoltant que jo volia com oposar-me, no? Que s'aprovés això. Hi ha una pregunta que segur que es fan moltes persones, entre les quals també de vegades ens incloem, i és serveixen l'escop realment per respondre a la crisi climàtica? Tu què els diries? Què ens diries? Sí, clar que serveixen l'escop per respondre a la crisi climàtica, però potser no de la manera que ens imaginem.
Està clar que és un procés multilateral i a més a més que funciona per consens, és molt difícil arribar a acords i que en els moments en què el món ha sigut més complicat, al voltant de la crisi del 2008 va haver-hi la cimera de Copenhague, que va ser un complet desastre. I després, quan ens vam recuperar, va haver-hi l'acord de París, que va ser el 2015. Depèn molt de la voluntat dels països. Llavors, entenent això, en poden sortir coses més o menys ambicioses depenent del moment on estem.
Ara, l'acord de París per mi ha marcat un abans i un després en el sentit que hi ha molt més consens climàtic, marca una direcció a llarg termini que ara s'està intentant desmantellar però que resisteix. Llavors, per mi és important que pugui seguir això per defensar tots els mecanismes d'implementació d'aquest acord, però a més a més perquè, i això és com l'argument que tothom fa servir però és molt legítim, és l'únic espai multilateral on tothom té la mateixa veu.
És el que deia, tenim altres espais, tipus un G20 o un G7, que només són els països més poderosos, però aquells més petits no tenen veu ni vot en aquests espais. Fins i tot l'Organització Mundial del Comerç no tenen la mateixa capacitat d'incidència. Llavors, que hi hagi un espai on tothom pugui dir la seva, fa que aquests més petits puguin empènyer l'ambició dels més grans, i això és supernecessari.
Més enllà de les mancances, quins serien els avenços o aspectes positius més rellevants que ens deixa aquesta COP30? Com dèiem, són tímids. Hi ha hagut un debat molt gran en aquesta cimera, d'un tema que en realitat no estava a l'agenda, però que venia molt de la presidora de la societat civil i que Lula, el president de Brasil, se'l va fer seu, que era fer un full de ruta de com deixem enrere els combustibles fòssils.
Com podeu veure amb tota la meva explicació, no era el moment d'arribar a aquest acord, però sí que la presidència, és a dir, Brasil, ha proposat que ells lideraran això, però fora de l'espai de Nacions Unides. Llavors, això és interessant, podem veure què em passa, i lliga molt bé
amb la proposta colombiana. Colòmbia vol fer una cimera concreta per com deixar enrere els combustibles fòssils l'abril de l'any que ve, que estarà lligat amb tot aquest esforç de l'equip de Brasil. I això ja va al voltant de una coalició d'uns 80 països que ja volen participar-hi en certa manera o que els interessa parlar d'aquest tema. O sigui, estem veient una mica com aquesta fragmentació de les coalicions d'aquells que volen fer coses. I en aquest cas això és molt interessant.
però òbviament és un avanç molt tímid. També s'ha arribat a un parell d'acords més amb nivells de, per exemple, de finançament per l'adaptació o el mecanisme de valent per la transició justa. Per mi és un mecanisme molt interessant perquè el que ve a dir és
Una mica també en resposta en el moment que vivim és no podem estar fent una transició ecològica energètica si no tenim en compte tant les comunitats que es veuen afectades però també la societat en general. I estem veient com hi ha moltes forces que van en contra certes polítiques climàtiques precisament perquè no han estat incloses i no s'ha pensat bé. Estic parlant per exemple de les armilles grogues a França que és l'exemple que fa servir tothom.
És molt interessant que es posi a una transició justa com el centre i que Nacions Unides, en certa manera, envia aquest senyal a les empreses, a altres institucions, el que sigui, dient, mireu, heu de tenir en compte la societat quan esteu fent aquests canvis. Crec que és molt necessari.
Ara, òbviament hi ha molts obstacles aquí, en el sentit que ara s'ha de veure com es fa, com de moment s'ha decidit que fem un mecanisme, però no sabem molt bé com funcionarà, i també la capacitat que tingui de posar consens en com es fa aquesta transició justa, perquè hi ha molts països als EUA i molts en tenen una transició justa de maneres diferents, posant, per exemple, que hi ha països que no respecten els drets humans.
Per tant, bé, no serà fàcil, però és realment un mecanisme molt interessant. I no podem oblidar que la COP s'ha celebrat al cor de l'Amazònia. Fins a quin punt les comunitats indígenes i les seves reivindicacions han tingut un impacte real en les negociacions i en el text final?
La veritat és que això ha sigut un tema molt interessant, perquè és de les vegades que crec que el que passava fora ha tingut més impacte de negociació. Segur que ho heu vist, perquè ha sigut de les coses que van sortir als mitjans, però va haver-hi una manifestació de comunitats indígenes que va aconseguir entrar entre la Cimera. Heu de pensar que la Cimera és un edifici, un recinte tancat amb policia. Al final hi havia policia militar i tot. Va ser com molt...
sense precedents, que entressin, que irrumpissin així a la cimera. I després, és veritat que era la cimera que més participació indígena tenia de la història, que igualment era molt poqueta comparada amb la majoria de la gent que hi havia. Però bé, com...
Aquesta i diverses altres protestes s'han fet com molt presents, fins i tot si només estaves dins de la cimera i no hi estaves prenent atenció, perquè hi van haver-hi altres, a part de la que va sortir als mitjans. Llavors, crec que sí que ha tingut un impacte i també això ha portat canvis en la política del govern de Brasil.
Però veient com ha sortit el text final i tota aquesta complicació de les negociacions, crec que l'impacte és mínim. O sigui, no en el text, eh? Després socialment és un altre, però crec que era molt difícil aconseguir que hi hagués aquest impacte veient que era molt difícil aconseguir qualsevol cosa en aquesta cimera. I finalment, Anna, des del diàmens del col·lapse podem mirar cap al futur amb positiu. Com ens podem imaginar el futur de les negociacions climàtiques? Hi ha espai per l'esperança?
Sí, suposo. Jo soc una persona que sempre pensa que sempre hi ha espai per l'esperança. Estem en un moment de tensions geopolítiques sense precedents. Llavors, segurament els propers anys no seran molt bons, però el que sí que ens hem d'agafar com a oportunitat és el que deies tu, com ens imaginem aquest futur? Hem d'haver una reforma de governança en aquest règim climàtic internacional i
Hem de seguir tenint aquestes cimeres com espai per mobilitzar una gran constel·lació d'actors, etc. Però s'ha de fer d'una manera més efectiva i sentar-nos més en la implementació. És a dir, ara ja hem negociat tot allò que necessitàvem per saber com llogaríem contra el canvi climàtic. Ara el que falta és implementar-ho.
Llavors, com reorientem un mecanisme tan complex com aquest perquè realment el que faci sigui implementar, tenint en compte que hi ha unes realitats geopolítiques, que necessiten noves formes de cooperació internacional, que ara mateix no sabem quines són i una diplomàcia diferent.
Però bé, hi haurà una feina que sortirà d'aquest nou període de realment repensar Nacions Unides perquè sigui més efectiva en el que ha d'aconseguir en el futur. I fins aquí la nostra conversa amb l'Anna Pérez Català, investigadora de l'Institut de Desenvolupament Sostenible i Relacions Internacionals i experta en negociacions climàtiques.
La COP30 ens deixa clar que la diplomàcia internacional és complexa i que els avenços són lents, però també hi ha fites i mecanismes que poden obrir camí cap a una transició més justa i sostenible. Moltes gràcies, Anna. Gràcies a vosaltres. I després de veure com es mou la diplomàcia climàtica a nivell global, ens preguntem quines solucions podem aplicar més a prop nostre?
Per parlar de com afrontar la crisi ambiental i al mateix temps repensar la vida al món rural i el despoblament, a continuació conversem amb la Vanessa Freixa.
En el capítol d'avui, Un planeta oblidat, volem posar la mirada a l'àmbit rural per analitzar com la crisi planetària l'afecta i explorar també com sobreviuen a aquesta crisi i a un fenomen que ja fa anys que també els afecta, el despoblament. Sense entendre i aprendre els sabers antics i la vida al camp, qualsevol resposta a la crisi ecosocial serà incompleta.
Vanessa Freixarriba és divulgadora i generadora de pensament crític al voltant de la ruralitat. Viu al Pirineu, on també fa de pastora i pagesa a petita escala. Fa més de 15 anys que treballa en dinamització rural i cultural. Forma part de la Rural Utòpica, un projecte que promou la transformació social a través de la creació i la cultura en territoris de muntanya. Col·labora amb diversos mitjans i és autora de Ruralisme, la lluita per una vida millor. Vanessa, benvinguda al dia abans del col·lapse.
Moltes gràcies, contenta d'estar amb vosaltres. Si et sembla, Vanessa, comencem. Malgrat que la pandèmia va portar molta gent a idealitzar la vida al camp, la realitat és que el món rural requereix de coneixement, paciència i d'una relació íntima amb els cicles del territori. Defenses que, davant la crisi planetària, la disjuntiva és ruralisme o barbària. Què vol dir això? Què té el ruralisme que pot ajudar-nos a afrontar al col·lapse ecosocial?
Això que em deies al principi, suposadament s'han de tenir uns coneixements, si veus en un torn rural, suposadament tots els que vivim i els que venen, però moltes vegades el que trobes és que els que vivim tampoc tenim el coneixement, perquè hem patit el mateix procés de desconexió d'aquests coneixements, s'ha portat a una vida que és molt més urbanitzada,
Evidentment, els coneixements, els aprenentatges, la direcció cap a on generalment va el món està molt allunyada d'aquests coneixements que ens porten a l'essencial. Per tant, el primer és això, ja estem tots molt allunyats.
Quan diem ruralisme barbàri, aquí sempre hi hauríem molts matitzos, però el que vindria a dir quan jo poso l'accent amb els coneixements tradicionals és que a dia d'avui ens trobem en una situació que el camí més lògic, el camí més sensat és tornar a recuperar aquests coneixements que toquen a l'essencial,
perquè són els que justament ens cobriran les necessitats bàsiques en un marc, que això és el que hauríem de desitjar i treballar, que sigui i que garanteixi una bona vida per a tothom. Aquest ha de ser l'objectiu. És a dir, veiem a dia d'avui les conseqüències que té aquest sistema, aquest sistema de vida que es basa en el consum. Hi ha una curta distància, el consum que podem fer els humans
de moltes coses superfoles al nostre voltant i, en conseqüència, el consum que fa un sistema capitalista cap a un entorn que, naturalment, el degrade, l'usurpa, l'extirpa i, a més a més, acabem quedant-nos sense la base natural per garantir la supervivència de les persones.
I al final és aquesta frase que sempre repeteixo, que ho va utilitzar en el seu dia el CCCB quan va fer l'exposició ara fa un any que es deia el futur ancestral. El futur ancestral ho diu tot, el futur ve marcat per aquests coneixements que es donen autonomia i llibertat. I en què es basen? En garantir les sobiranies.
l'alimentària, l'energètica, l'habitacional, la de les cures, que si ho pensem, no cal pensar massa, a dia d'avui estan en entredit justament. La primera d'elles és l'habitatge per la majoria de les persones. Però és que si pensem en el sistema alimentari també no tenim cap garantia que els aliments que estem consumint siguin beneficiosos per a la nostra salut, perquè estan produïts dins d'un sistema intensiu que naturalment el que fa és
maltracta, explota la terra, afegint-hi moltíssims productes químics. El que fa és treure-li la capacitat de produir de manera natural i això acaba passant en un producte, en uns aliments, que a més a més no són de temporada, que a més a més venen de molt lluny la majoria d'ells, i tot això en aquest cas desmuntant un sistema agrari familiar que existia i que era el que tenia la funció de nodrir-nos de manera adequada les persones.
Llavors, és això, no hem de mirar molt lluny, fins i tot aquestes mirades que de vegades tenen aquesta confiança en què la tecnologia ens pot arribar a salvar d'una situació límit com la que estem ara. Segurament en algunes coses sí, no dic que no, però en la majoria és tornar, és retornar, és fer aquest camí invers a recuperar aquesta vida sòbria, molt més localitzada i amb més sentit.
El despoblament no només buida pobles, desmantella ecosistemes humans del seder. Des de la teva experiència, com ha contribuït la pèrdua de població i d'oficis vinculats a la terra a incrementar la nostra vulnerabilitat davant la sequera, els incendis o l'erosió del sol? Quin futur ambiental tenim si continuen desapareixent aquests seders?
El que ens ve tots al cap és el que veiem i presenciem en els darrers anys amb l'increment dels incendis forestals. Evidentment, això anirà més si no es posen polítiques eficients des d'allà, des d'abans d'ahir, perquè fa molts anys que se'ls està dient el que s'ha de fer en aquest sentit. I això vol dir...
doncs, naturalment, incrementar el rematzent extensiu. Això vol dir vetllar perquè hi hagi un relleu generacional en la pagesia. Això vol dir fer uns bons acompanyaments per la pagesia que jubili i que, per tant, ho pugui reprendre una família jove, una persona jove que vulgui continuar. Això vol dir pagar un preu just a la pagesia perquè no hagi de plegar i tingui un relleu natural perquè al final és un sector viable, desitjable per la majoria de les persones. La política ho decideix tot. Això és el que hem de veure.
és la que decideix les funcions que té un territori i un altre. És la que decideix, en aquest cas, quines activitats econòmiques es desenvolupen en un territori i un altre i, per tant, quins oficis, quines activitats porten a terme les persones que hi viuen. I amb això vinc a dir que
per dir-ho així, la fisonomia que a dia d'avui té a Catalunya i altres territoris ha vingut justament donada per a aquestes decisions que s'han pres i les que no s'han pres. I això té unes conseqüències, òbviament. És una desconexió a l'entorn natural amb la gestió del territori de manera sostinguda i el que porta és que hi hagi un desequilibri, perquè en aquest cas...
La majoria de les persones estan a la ciutat aspirant i portant a terme altres vocacions o treballs, però altres funcions i tot el que ha sigut la gestió, la relació amb el medi natural s'ha deixat a banda, fins al punt que estem a dia d'avui, que al final són espais d'oci, de gaudi,
i de poca cosa més, es pot dir. Arribant a aquestes contradiccions tan grans que la gent de vegades es posa al cap perquè no té el coneixement de si es fa una gestió forestal netejant boscos i per tant tallant arbres o si ens volem alimentar naturalment de la carn que surten d'uns ramats en extensiu i d'altres coses que xoquen amb una mentalitat que s'allunyant molt del que significava la vida de l'entorn rural i l'autosuficiència vinculada a tot això.
I concretament, Vanessa, com s'està manifestant la crisi de salut planetària, l'emergència climàtica, la pèrdua de biodiversitat, l'escasetat hídrica, el pallar sobirà? Quins impactes observeu en el vostre dia a dia, per exemple, amb el ramat, l'hort o la gestió del bosc?
Clar, és que això ara, com que té aquests cicles ara, que són molt poc controlables, si parlem de l'últim any o del que està fent aquest hivern, diríem que no ens podem queixar perquè ha plogut, ara mateix està nevant, per tant, està fent el fred que correspon a l'època de l'any. Sí que és veritat que arriba molt més tard de l'habitual, però ara ha arribat amb molta força, per exemple, aquests dies, sobretot aquí dalt, no?
I llavors, en general, fem-la viu-viu, en el sentit que sí que podem ser conscients, però no ho patim tant com d'altres entorns. Naturalment, fa dos anys, amb la sequera que vam viure a tot arreu, aquí també, inclosa, veure com canvia el teu paisatge, allò com tu vius, com arbres moren, com la major part del que seria el període humit està sec, fa molt mal, és que no sé com dir-ho, naturalment, perquè...
és un territori que no reconeixes i en aquestes circumstàncies els diferents sectors que viuen i estan vinculats a la terra es preocupen de la seva subsistència però clar, es preocupen des d'un lloc que penso que està equivocat perquè es preocupen que en aquest cas l'Estat o el govern pugui fer-se càrrec de les pèrdues econòmiques que tenen però en canvi no es fa un procés d'adaptació del que són les pràctiques i l'activitat econòmica
Llavors, la sensació que tens és que, tot i que això és una cosa ineludible, no ens l'estalviarem els canvis que vindran, no estem fent el procés adequat per aprendre i adaptar-nos paulatinament o més ràpidament al que tenim a sobre. Llavors, clar, al Pirineu estàs en una situació que encara les coses s'assemblen prou al que han estat fins a dia d'avui.
Sí que és veritat el que diem, no? S'allarga el període de calor, això vol dir que també canvin una mica els cultius, però en general encara no ho patin prou. Amb molts discursos institucionals, la solució al despoblament passa per tecnologia i connectivitat. Com t'imagines tu la ruralitat contemporània que integri tecnologia sense perdre la relació directa amb els cicles biològics? O sigui, jo des del meu punt de vista, sí o sí, una part d'aquest retorn i una part d'aquest repoblament ha d'estar vinculat a la terra, sí o sí.
És que és indispensable. El que hem de fer és territoris resilients i per tant hem de ser autònoms en el màxim que es pugui, en tots els processos, però a més a més perquè ens garantirà aquesta màxima que al final seria preocupar-nos per afavorir uns circuits curts en tots els processos de la vida. Llavors, sí o sí,
aquest retorn ha d'anar vinculat a la terra segur. No vol dir amb això que tothom hagi de fer, de pastor o de pagès, però sí que tindre un vincle més o menys directe. És a dir, jo potser la meva funció dintre de la comunitat serà això, les cures a les persones o la formació,
o una feina que potser la faig fora d'aquí, però la serveixo molt lluny d'aquí, vinculat al que ens pot facilitar les tecnologies. Però que sí, en el meu dia a dia estigui molt vinculat amb aquests aprenentatges de la Terra. I què vol dir això? Doncs que realment pugui tenir una producció local de la que m'alimento directament i em soc conscient, i per tant jo aporto
com a consumidor en els productes que generen el meu territori, no? O la petjada que jo tinc en aquests espais, no? O si el que no podem fer és traslladar una vida urbana en un entorn rural no té cap sentit. Vol dir una menor mobilitat segurament, vol dir això, no?
intentar baixar les revolucions en l'activitat i poder aportar el meu coneixement en l'entorn on visc ara per fer-lo millor de fet. És com implicar-me al màxim en la comunitat, en el territori i en el que aquest territori en el bon sentit tiri endavant enfortit per les persones que hi viuen.
intentant generar les menors dependències possibles amb l'exterior i un hi ha. Naturalment, han d'haver relacions de cooperació amb les comarques properes, amb l'interior d'un país, però intentar, torno a dir, aplicar aquesta màxima de generar aquest mercat local de proximitat a la vora de llum vius i implicar-te en les activitats culturals.
en els projectes de transformació. Vol dir estar molt més en societat del que podem estar en una ciutat, perquè en aquest cas, en els pobles petits tens la gran oportunitat de decidir en grup com coses importants per al devenir del dia a dia del teu poble podem millorar-se i podem fer-se d'una manera diferent.
En un planeta en una profunda crisi ecosocial, l'actual sistema alimentari mostra moltes fragilitats. Quina capacitat real tenen els territoris rurals de Catalunya per sostenir una sobirania alimentària local? Què caldria fer per fer-la diable?
Jo aquí una mica em fico a escala catalana per començar, però clar, s'ha de fer una altra ordenació del territori i de les terres agràries. Ara, principalment, la gran majoria de les terres agràries de Catalunya i de la resta de l'Estat i d'àmbit europeu estan destinades al consum de la ramaderia intensiva, principalment, perquè són ferratges o cereals per consum animal.
Llavors, de terra en tenim per ser sobirans alimentàriament. El tema és que hi ha d'haver un canvi en l'alimentació, no pot estar majoritàriament servida o proveïda per carn, sinó que hi ha d'haver naturalment molta més verdura, molt més llegum, evidentment també carn i els seus derivats.
Llavors, això vol dir endreçar, endreçar estratègicament el que necessitem per garantir-nos aquesta sobirania alimentària, que sí que és possible, però a dia d'avui la nostra terra està totalment a expenses d'un sector econòmic, que és una indústria alimentària, que necessita ingreixar uns animals per, principalment, exportar-los en bona part. Llavors, això s'ha de ser conscients. Jo sempre dic que som una colònia alimentària, estem produint menjar per vendre l'Europa.
no pas per proveir-nos i alimentar-nos nosaltres mateixos. I amb això també és per molt coneixement, perquè naturalment les persones deixen de fer aquell ofici que fèiem per acabar servint en una indústria que té unes necessitats en concret.
I fins aquí l'entrevista. Vanessa, t'agraïm profundament que hagis volgut compartir el teu coneixement i la teva mirada amb la comunitat del dia abans del col·lapse. I avui marxem amb la certesa que el món rural no és un record del passat, sinó una de les claus del futur. Un lloc on la cura de la terra, els sabers antics i la vida comunitària es tornen imprescindibles per a fer front la crisi ecosocial. Allò que el sistema va relegar com a antic ens pot salvar. Moltes gràcies, Vanessa. Merci. Moltes gràcies a vosaltres. Gràcies.
Mirant-se al mirall de l'habitació, hi havia una marieta amb ambició. En comptes de voler estudiar, es dedicava simplement a somiar. Abans de tancar el capítol d'avui, volem deixar-vos una recomanació cultural que connecta molt amb la conversa que hem tingut amb la Vanessa Freixa sobre ruralisme.
A partir del 5 de desembre i fins al 25 de maig, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el CCCB, hi ha l'exposició Rodoreda, un bosc. La mostra aprofundeix en l'imaginari de Mercè Rodoreda i posa al centre la radicalitat de la seva literatura combinant textos, art plàstic i audiovisual i documents originals dels fons de la Fundació Mercè Rodoreda.
He de dir que m'encanta perquè m'encanta la vinculació literària que fa Rodoreda sempre amb les plantes, amb tot el que desperten, però m'agrada especialment també perquè el recorregut està pensat com un gran bosc. Les sales connecten com arrels i branques i això et permet veure els temes de la seva obra, la infància, la memòria, el desarrelament, la guerra, com s'entrellacen com si fossin un arbre amb múltiples ramificacions.
Exacte, i tot i que l'escriptura de Rodurada pot ser cruel i dramàtica, també és poètica i delicada. L'exposició aconsegueix transmetre aquesta unitat de contraris. El seu món pot ser innocent i macabre a l'hora, realista i fantàstic, clar i tenebrós. Si us ve de gust submergir-vos en aquest univers literari i visual, trobareu a partir del 5 de desembre aquesta exposició al CCCB.
I fins aquí el capítol d'avui. Recordeu que ens podeu escoltar a Spotify i seguir-nos a Instagram, a arroba, abans del col·lapse, per estar al dia de tot el que anem preparant. Que no és poc, no, Nacho? Que no és poc i esteu molt atentes perquè el programa de desembre serà l'últim programa de la temporada i estem preparant una edició especial, una festa. Apunteu-vos ja la data, divendres 19 de desembre, a la tarda, a Tordera. Si voleu saber tots els detalls, estigueu atents a les nostres xarxes socials.
Sí, sí, Nacho, perquè serà una festessa reivindicativa que esperem que no us deixin diferents. I bé, que en tenim moltes ganes, que serà molt xulo, i què més podem dir? Que vingueu, que hi haurà sorpreses, que comptarem amb gent molt especial, que ho estem preparant amb molt de carinyo, i que és una molt bona manera de tancar aquesta temporada.
Doncs ho esperem el proper 19 de desembre a la tarda a la festa de tancament del dia abans del col·lapse. Com deia, tots els detalls els podreu trobar a les xarxes socials del dia abans del col·lapse. Doncs que vagi bé, moltes gràcies i adeu. Adéu-siau. El dia abans del col·lapse, amb Cristina Gell i Nacho Sánchez i amb el suport d'una ajuda FCRI 2025. Creu una vedeta antifeixista. Mua!