El tren de la vida. I quan la nit cau tothom a dormir.
que cal agafar forces per seguir el camí. Pugem tots a dalt del tren, perquè ens volem divertir. Si molt bé tu vols passar, el tren hem de pujar. I pugem tots a dalt del tren, perquè ens volem divertir. Si molt bé tu vols passar, el tren hem de pujar.
Benvinguts a la sintonia de Ràdio Tordera. Esteu escoltant el Trenc de la Vida. El Trenc de la Vida és un programa que es fa cada primer de mes i el fem aquí des de dintre de la residència. Estem preparant la sortida d'aquest nostre trenc.
Un tren que ens portarà per planes i paratges, segons la memòria dels nostres passatgers, residents aquí a Camp Comte, amb les seves vivències i gustos musicals. Farem visita al Begor Restaurant, que el xef ens donarà a conèixer el menú per al viatge. Ens acompanya el dinamitzador, en Pol Guerra, i la psicòloga del centre, la Gemma Centelles.
tot amb el vistiplau de la directora del centre en funcions, la Montse Esterlich, que ens donarà el xiulet de sortida. Coneixerem el tema del dia i ja farem maniobra per sortir de l'estació amb la conductora que us parla, Maria Dolors Oliveres. I ara ja parlem amb la Montse, que ens dirà com ha començat l'any 2026.
Doncs bé, ja estem aquí novament amb la directora en funcions. Monsi, què tal? Hola, bon dia. Com ha començat el 2026? Molt bé, molt bé. I si em permets, encara que estiguem ja a principis de febrer, donar el bon any a tothom que ens escolta. I tant que sí, perquè vam fer l'any passat, el 25, que estàvem preparant festes i tot això. I ara una mica de balanç a veure com va entrar aquest any.
Bueno, va entrar molt bé, perquè vam entrar amb les festes en actiu, es va celebrar l'any nou, aquí, on els avis vam fer una mica de festeta i celebració, amb un auxiliar que se'ns va disfressar de Pedroche molt divertida, amb en Pol també ho vam fer molt divertit i s'ho vam passar molt bé.
I després, clar, el dia de 5 a la tarda ens vam visitar Ses Majestats Reials, que va ser molt bonic també, els usualis van estar molt contents de rebre'ls a casa seva. Un goig tenir els Reis cada any aquí a Can Conte, un goig.
Llavors, alguna cosa més a destacar, com que hagi començat l'any, jo què sé, alguna activitat, alguna cosa, alguna aventura? No, no, no, encara no. Comencem l'any amb tranquil·litat, amb tranquil·litat, situant-nos una miqueta. Vam fer una mica de reunió també amb les famílies, perquè em poguessin conèixer, per tant...
Bé, entrant a la normalitat d'un dia a dia sense festes, que a vegades també, després de tantes celebracions, queda tot una mica destrodat. I això falta una mica de relax, com dius, sense tantes festes. I amb fred. I fred. Ai, sí, fred. Bé, però aquí dintre's està molt bé. Sí, ja està.
Doncs no sé, dit això, no sé el tema del dia que es tocarà avui. El tema, el tema, bueno, ens l'han portat el tema del dia, ens l'han portat als núvols, amb aquests aiguats que ens ha fet, que bueno, com que aquí en Tordena va haver-hi un episodi amb el Gloria molt, jo crec, molt complicat, hi ha vivències, bueno, amb un recorç molt complicat, i altres moments de la història que ells han viscut amb aiguats, doncs,
he pensat que estaria bé parlar-ne, perquè aquells dies va, la setmana passada va haver-hi, bueno, la gent estava molt pendent de la pluja, molt pendent, recordava, va aquí amb rieres, bueno, per tant, és un tema que jo crec que als avis els agrada parlar-ne. Doncs mirarem els nostres passatgers, què ens expliquen. A veure què tal. Sí? Doncs mira, ara si li sembla, ens anem al vagó restaurant a veure el xef que ens prepara. Som-hi. Doncs som-hi.
Cocinero, cocinero, enciende bien la candela y prepara con esmero un arroz con una bichuela. Cocinero, cocinero, aprovecha la ocasión trabando en el carbón.
Doncs el nostre trenc ja està en marxa i ara ens trobem al Begó Restaurant i Montse, digui'm qui tenim aquí a la cuina. Ai, avui tenim una sorpresa, és que en Xavi el tenim ocupat amb les comandes, l'hem enganxat en un moment que està rebent. És un moment que no pot deixar. No, no pot deixar. I qui ens parlarà? Ens parlarà l'Isabel.
Hola, Isabel. Hola, buenos días. Bon dia, benvinguda al nostre tren. Gracias. Digue'm-se que ens estan preparant pel viatge d'avui. Hoy estamos preparando tarroz a la cubana y al mondigas. Y luego de fruta, pues tenemos fruta, fruta natura del tiempo.
Plàtans, mandarina, kiwi, aiperes... Mira, mira, quina cisteña aquí de fruita que tenim. Sí, mare meva. De molts colors. Està molt variat, eh? Està molt variat, tot i que és fruita d'ivern. Bueno, però boníssima. Doncs esperem que... Isabel, que tindrem molt bon viatge. Igualment. Gràcies. Doncs ara sí que ens anirem a veure els passatgers. Moltes gràcies. Molt bé.
El tren de la vida. Doncs bé, ara sí que ja ens trobem al Maquim, tots els passatgers, i tenim la Gemma Centelles. Gemma, bon dia. Hola, bon dia, Dolors, benvinguts. Escolta, que fas de pol avui, o què? Avui sí, faig de pol i del que faci falta. I del que faci falta. Escolta, el tema d'avui de què va?
Doncs avui, com que hem tingut aquests dies de tanta aigua, de tant de canvi amb el clima, i hem parlat molt de com ells vivien aquests canvis, les inundacions, les riuades, doncs hem pensat que seria un bon tema per aportar avui aquí al programa. A veure si recorden antigament si passava. D'acord, doncs me presentes al primer passeig que tenim avui? I tant, tenim aquí a l'Esteve. Esteve, bon dia. Benvingut al nostre trenc.
Escolti, ja tenim el trenc en marxa, ja anem marxant, ha vist quins paisatges que tenim aquí per la finestra. Llavors estem parlant avui del tema, totes aquestes pluges que hi ha hagut ara. Vostè recorda de més jovenet que hagués passat aquestes coses? No passava. No, no passava? Aquestes pluges tan fortes, aquestes inundacions? Té i 96 anys. Bueno, algunes pluges sí que hi havien hagut.
Pluixes n'he hagut, però no aquests vents que mata gent i això... No, vostè no recorda tot això. Nevava més que ara. Nevava més que ara. Nevava més que ara. Jo vivia en la torre perquè jo no sóc d'aquest poble. Nevava i plovia a molts llocs i ja està.
Ploguer i nevar-la. I nevar-la. I havien de fer com diuen els de Ridaura, deixar-la caure. Doncs vinga, ens anem ara amb els altres passagers, què ens diuen? El què? Doncs bé, ara, qui ens apresenta, Gemma? Doncs a la Rosa. Hola, Rosa. Hola, bon dia. Benvinguda aquí en el nostre trenc, novament. I estàvem parlant del tema, com aquestes pluges, aquestes tempestes que hi han hagut. Rosa, què recorda? Algo de la seva joventut, potser? Sí.
Va haver una riada molt gran a Sabadell. Ai, sí, fa molts anys d'això, eh? I es van portar moltes cases, va haver molts morts i tot això. Sí, que trista, que sí, mare meva. A nosaltres no es va tocar, gràcies a ell. Bueno, per sort, exacte. És que, clar, això depèn de la riada com va, no? Perquè, esclar, si baixa, si estem a dalt de la muntanya, quasi, quasi que no toca. Rosa, doncs, després farem una volta, sapiguerem per la cançó, d'acord? Vale. I seguim amb els nostres passatgers, ara diguem qui tenim aquí.
Doncs en Josep. Hola Josep. Hola. Feia temps que no ens vèiem aquí en el nostre trenc. Bastant, bastant. Jo cada mes venim aquí, conduïm el trenc, però estem parlant d'aquestes pluges i tot allò que hi ha últimament. Llavors, què recorda en Josep? Perquè en Josep... Recordo que antigament. Sí. O és antigament, simplement, veia, que el riu es va desbordar. Sí.
i van haver-hi morts. Llavors també es va desbordar fa d'anys a la fibra que hi va haver-hi també. Molts anys fa, molts anys. Va quedar tot inundat a la fibra, que sí. Sí, bueno, la fibra. Jo vivia la part de la Catalana, la companyia Fluiteletric.
I allí tot es va inundat. Això de les tempestes es repeteixen, perquè mira, últimament mira si n'hi ha d'aigua per aquí. Josep, després farem una volta amb la cançó, d'acord?
I ara tenim una altra pasatgera, me dius qui és? La Pura. Hola, Pura. Hola. Bienvenida. Bienvenida. Ya tenemos el billete en hallada. Cada mes tenemos el billete en nuestro tren, ¿verdad, Pura? Sí, tenemos el billete. El tema de hoy es de aquestes pluges, d'aquestes tempestes. ¿Recuerdas de pequeña algo de tu tierra, de tu pueblo? Allí, pues por este riachuelo que yo te digo, se llevaban los marranos, te llevaban los burros, todo eso.
Que no iba y que se lo llevan, que el hombre había ido por leña y bajando se lo llevaba, era el río. De golpe y porrazo bajaba fuerte mucha agua y se lo llevaba todo. Madre mía, ¿no? Porque tenía el rebaño ahí preparado y se lo llevaba el agua. Uy, esto sí que es terrible. Pero como ellos ya eran más finos, ya se iban.
Ya se ponían donde no podían entrar. Exacto, pero entonces cuando no había tanto, la gente lavaba la ropa allí en el riachuelo. Claro, en el riachuelo, no el río, era un camino que hacía, y ponían la piedra, se hincaban de rodillas, echaban… Qué tiempos, ¿verdad Puri? Qué cambio todo, ¿verdad? Qué cambio todo. Luego pasamos preguntando por la canción.
Seguim, seguim amb els nostres passatgers i ara Gemma, me dius qui tenim? La Violeta. Hola, Violeta. Hola. Violeta, un ramito de violetas, que bonito, no? Ahora es el tiempo de las violetas, yo me parece que he visto algunas. En los lavaderos alrededor. Ah, alrededor de los lavaderos nace la violeta. Nacen las violetas.
Exacto. La humilde, Violeta. Violeta, estos días, con tanta lluvia y todo eso, ¿cómo has vivido tú aquí en la residencia? Pues mire, hija mía, he vivido que me han puesto una manta en la habitación porque te iba a inundar. ¿Sí? Sí. ¿Qué dices? Porque estaba todo inundado, no sé si era de la calefacción o qué, pero nos tuvieron que poner una manta porque estaba el cuarto de baño todo inundado, no podíamos ir, tenemos que ir al otro.
Menos mal que es eso. Violeta, de pequeña, me estabas contando que tenías un... ¿Había un riachuelo en tu pueblo o qué? Un río. Un río, sí. ¿Qué pasaba? Y nosotros vivíamos detrás del río y había una ventana y veíamos cómo pasaban las camas, los muebles, las mesas, todo pasaba por el río arriba.
Las maderas todas para arriba. Que todo se lo llevaba el río, madre mía. El río se lo llevaba todo del agua que caía. Sí, sí, sí. Y cuando íbamos al comedor social, que también era pequeña, teníamos que ir con el vestido que nos mojábamos. Nos metían allí.
a comer, en el comedor social. Y cuando salíamos llegamos todas chorreando, mi abuela nos tenía que quitar el vestido, meterme en la cama para que se me secara el vestido, porque no tenía otro. D'acord. Doncs ara tenim, tenim ara una atre passatgera, que és... La Mari. Mari, hola. La Mari també tenim el bitllet fix en el nostre... I tant! Mari, d'aquesta vivència, aquests ahigats ara aquí a Tordero últimament, explica'm algo.
Yo lo veo cuando estaba en el barrio, que vino a Reara y se salió de fuera de su sitio y ahí estaba todo lleno de agua, todo. Mi hija se quedó en el col·legio, tu que venia andando por ella y todo. Se hice de agua. Però quin col·legit? Allà a Sant Pere va ser això? No, el col·legio aquí. Quin col·legit era? Sant Iglesias. Va quedar tot això ple d'aire. Sí. I no salió todos menos mi hija, entonces toquí a por ella.
Clar, sí, sí, sí. És que va ploure molt, eh. I el riu, va veure el riu com anava. I diu que la carretera que va del barrio a la General, todo era la Barça. Clar, tot això és molt pla, és molt pla i va quedar allò. Hasta uns 600 que passó, segon cuí se metió dentro. Quins records, eh, Mari, mare meva. Doncs bueno, ara ja comença a fer bon temps. Sí. Aviat vindrà la primavera. Ah, i tal.
I tenim, Gemma, la passatgera nova, no? La Consol. Hola, Consol. Hola, Paca. Benvinguda al nostre trenc. És la primera vegada que fem aquest viatge juntes. Sí, sí. Bueno, què li sembla fins ara tot el moviment que tenim? Aquí és normalment la gent que hi ha d'aquí. Llavors, la vivència d'avui és parlar una mica d'aquestes pluges, tot això que ha passat últimament. Què ens ha de dir, vostè? Doncs jo, de petiteta, es va morir.
un home i una dona. I baixava al riu tant de lloc que estan enterrats a l'eclésia de Sant Pere. Estan enterrats a l'eclésia de Sant Pere. I hi ha un arbre per cada un, perquè no podien passar els enterros. Clar, antigament això és lo que passava, eh, mare meva. I ara últimament ha passat alguna cosa
Perquè llavors també a l'eclisi de Sant Daniel, em penso que també passava això, que si moria algú també els enterraven allà. Mare meva, consol. Per sort ara tot ha canviat molt, hi ha ponts per travessar i en fi, totes aquestes vivències. Després vindrem sapiguent la cançó, d'acord? Molt bé, gràcies, maca.
El tren de la vida.
que és festa major. Com cal d'any has de matar el bollatge i posar xampany dins del forró, apanem i corre, vinga, cuites, tal, treballa, cansa la cançó. Tiro, liro, liro, liro, liro, liro, liro, liro, liro, no, avui m'agrada.
Visca el vi, visca la mare del meu petit. I a l'àgria, que és festa major,
Perquè el nostre sant és el millor alegria, que és festa major. Al matí tenim passada, missa, la sardana, sia, ben dinant. Migdia de processó, concert, castell de pocs i balla l'embalant. Tirolira-lira-lí, tirolira-lira-ló.
Avui matem el capó. Avui és festa. Jo. Jo.
Com caldanyes de mantau, pollastre i posar xampany dins del corró, canviarem baixada pel guantó, que avui és festa, que avui és festa, que avui és festa.
I ara tenim la Rosa, perquè la Rosa és molt amant de les violetes, eh que sí, violetes? I de la Cecília. I de la Cecília. Llavors, saps com es fa aquesta cançó? De les violetes? No. Un ramit de violetes? No. No? Tinc un. Bé, és igual. Ara l'escoltem, d'acord?
Era feliz en su matrimonio Aunque su marido era el mismo demonio
de mal genio y ella se quejaba de que nunca fue tierno. Desde hace ya más de tres años recibe cartas de un extraño, cartas llenas de poesía que le han devuelto la alegría.
¿Quién la escribía versos, dime quién era? ¿Quién la mandaba flores por primavera? ¿Quién cada nueve de noviembre, como siempre sin tarjeta, la mandaba un ramito de violetas?
A veces sueña y se imagina cómo ser aquel que tanto la estima. Sería un hombre más bien de pelocano, sonrisa abierta y ternura en las manos. No sabe quién sufre en silencio, quién puede ser su amor secreto.
Y vive así de día en día con la ilusión de ser querida. ¿Quién me escribía versos, dime quién era? ¿Quién la mandaba flores por primavera? ¿Quién cada nueve de noviembre, como siempre sin tarjeta, la mandaba un ramito de viola?
Cada tarde al volver su esposo cansado del trabajo la mira de reojo no dice nada porque lo sabe todo sabe que es feliz así de cualquier modo porque les quiere
La escribe versos. Él su amante, su amor secreto. Y ella que no sabe nada, mira su marido.
¿Quién la escribía versos? Dime quién era. ¿Quién la mandaba flores por primavera? ¿Quién cada nueve de noviembre, como siempre sin tarjeta, la mandaba un ramito de violeta? Dara, dara, dara.
Ràdio Can Comte, el tren de la vida. I ara tenim en Josep... És de la pel·lícula Lo que nunca muere, i feta pel meu cosí. Ale, en Josep... Conrad de Sant Martí. En Josep, que en Josep ens ha demanat la cançó aquesta, la barca xica, ens està explicant de què el seu cosí ha escrit per ell. Sí, de lo que nunca muere.
De la pel·lícula de la que nunca muere. Feta pel meu coser. Ai, que maca, eh? Doncs Josep, ara l'escoltem, d'acord? Molt bé, d'acord. Amb l'esclop d'un pescador m'he fet una barca xica d'un llapis al palmejú i la vela més bonica.
d'un retall de mocador petit amb l'esglot d'un pescador. M'he fet una marca xica d'un llapis amb el major i la vela més bonica d'un retall de mocador. Els rems els he fet tallar dels moixets d'una puntaire
I per poder-la encurar, un am que no pesi gaire, mirat amb fil de passar. I amb l'ala d'un papalló i una agulla de pitassa, faig la canya i el timó, per si quasi amargaça, no es posi gens al gairó.
La xarxa la fa un follet amb tela de mosquitera que jo conec un indret per quan sorti de pastera on només hi ha xanquet petit. La xarxa la fa un follet amb tela de mosquitera que jo conec un indret
per quan sortir de pesquera on només hi ha gent que la meva barca és així petita com una engruna i quan surqui el blau marí tindrà la llum de la lluna il·luminant-li el camí i el dia que arribi a plor carregat de prou a popa
vela inflada i remant fort, tot el poble farà tropa, pregonant la meva sol. Tothom dirà Déu-n'hi-do, tanta pesca no s'explica, tres urces del peix millor, amb una barca tan xica. Com l'esclop d'or,
Gràcies.
I ara tenim la pura. La pura, a mi s'ha demanat la cançó, llovint d'unos ojos negros. Béle, qui me los quiere comprar? Mira, la María canta. Escolta, ¿por qué te agrada aquesta cançó? Porque son canciones enamorades. ¿Eh que sí? ¡Claro! Ay, la pura, que està enamorada. Yo sí. Estuve, estuve. Estuviste, por eso que quieres recordar viejos tiempos. Viejos tiempos. Sí? Pues ara la escuchamos. Enamorada.
Yo vendo unos ojos negros Quien me los quiere comprar Los vendo por hechiceros Porque me han pagado mal Yo vendo unos ojos negros Quien me los quiere comprar Los vendo por hechiceros Porque me han pagado mal Más te quisiera
Más te amo yo y todas las noches lo paso suspirando por tu amor. Más te quisiera, más te amo yo y todas las noches lo paso suspirando por tu amor. Música
Cada vez que tengo pena me voy a la orilla del mar a preguntarle a las olas si han visto a mi amor pasar. Cada vez que tengo pena me voy a la orilla del mar a preguntarle a las olas si han visto a mi amor pasar.
Más te quisiera, más te amo yo y todas las noches lo paso suspirando por tu amor. Más te quisiera, más te amo yo y todas las noches lo paso suspirando por tu amor.
Las flores de mi jardín con el sol se descoloran y los ojos de Virec lloran por el bien que adoran. Las flores de mi jardín con el sol se descoloran y los ojos de Virec lloran por el bien que adoran. Más te quisiera
Más te amo yo y toda la noche lo paso suspirando por tu amor. Más te quisiera, más te amo yo y toda la noche lo paso suspirando por tu amor.
Radio Can Comte, el tren de la vida. I ara tenim la Violeta. La Violeta ens ha demanat una cançó que es titula, jo te diré, de los últimos de Filipinas. Sí. ¿Qué te recuerda esa cançó? La guerra. De la guerra. Claro, perquè hi havia una guerra que morieron quasi tots. I ara estem en guerra amb Ucrania i amb Putin. I el que vull jo és que s'acabi la guerra i que hi hagi paz. Això ho queremos tots. Doncs ara escoltem la cançó. Bueno. Yo te
¿Por qué en mi canción se siente sin pesar? Mi sangre latiendo, mi vida pidiendo que no te alejes más.
Cada vez el viento pasa y se lleva una flor Pienso que nunca volverás, mi amor No me abandones nunca al anochecer Que la luna sale tarde y me puedo perder
¿Por qué en mi canción se siente sin cesar? Mi sangre latiendo, mi vida pidiendo que no te alejes más.
I ara tenim la Mari. La Mari està enamorada de Manolo Escobar, eh? Llavors, eh, que has demanat... Manojo de Rosas. Manojo de Rosas. Escolta, a tu t'agraden les roses emocionalment, que sí. De quin color t'agraden més les roses? Rojas. Rojas. Hombre, que rojas és l'amor i la passió. Doncs vinga, doncs ara l'escoltem, sí?
Es tan bonita como una flor y tú por ella mueres de amor. No quiero, amigo, desilusionarte, pero un consejo voy a darte. Hasta que no sepas cómo es de verdad, no le des entero ese amor que ahora tú le quieres dar.
Mira que las rosas tienen espina y a veces te hacen heridas. Mira que las rosas siendo tan bellas, a veces llorando te vean. Mira que las rosas tienen espina y a veces te hacen heridas. Mira que las rosas siendo tan bellas, a veces llorando
Idealizaste a esa mujer ningún defecto,
Tú le ves, sueñas tenerla entre tus brazos, acariciarla, besar su labio. Y que no se acabe nunca vuestro amor, ten cuidado amigo, que después te puede doler el corazón. Mira que las rosas tienen espinas y a veces te hacen caer,
Mira que las rosas tienden tan bellas, a veces llorando te dejan. Mira que las rosas tienen espinas y a veces te hacen heridas. Mira que las rosas tienden tan bellas, a veces llorando te dejan.
Mira que las rosas tienen espinas y a veces te hacen heridas. Mira que las rosas siendo tan bellas, a veces llorando te vean. Mira que las rosas tienen espinas y a veces te hacen heridas. Mira que las rosas siendo tan bellas, a veces llorando
Gràcies.
I tenim la nostra passatgera última, la Consol. Consol, vostè ens ha demanat xarandonga, que és de la Lolita Flores, sí? Sí. Què li recorda aquesta cançó? Aquella que va cantar, que li va caure una arracada. Ahà. I ara fa molts anys. Fa molts anys. I ara no sé què ha passat més. Perquè ara ja es va morir, ara surt la Lolita. Bueno, es va morir llavors la Lolita Flores, exacte. Porto cabell així. Sí, tot està rufat. Sí. L'altre dia va sortir i diu...
li vaig dir, vol dir, ¿quieres casarte conmigo? ¡No! Així, genes. Consol, ara l'escoltem, d'acord? Vale, d'acord. ¿Nos vamos o nos quedamos? Bueno, ya. Pero de verdad. Sarangonga, nos vamos a comer.
Bona nit.
Los gitanos y los payos, en gracia se dan la mano, con alegría y buen cante, nos queremos como hermanos. Unos nos miran de frente y otros nos miran de lado, pero la rumba es la madre, ya, ya, todos les cantamos, ay. Sarandonga, nos vamos a comer. Sarandonga, un arroz con bacalao. Sarandonga, y el lobo en todo el puerto. Sarandonga, que mañana es domingo. Sarandonga.
Esa vida hay que beberla En sorbitos de cristal Un sorbitos por nosotros y otros por lo que no están
Fins demà!
Ràdio Can Comte, el tren de la vida. Gràcies per col·laborar. Ja veus que estem tota la colla, que ara ja estan baixant del tren. Doncs sí, Gemma, ja la gent va baixant del tren, ja ho estàs veient. Llavors, Gemma, de mica en mica ens quedem aquí pràcticament soles. Què t'assembla la vivència del tren d'avui?
Doncs molt bé, perquè hem pogut explicar tots aquests efectes meteorològics que en aquella època també eren molt importants i com s'han viscut ara aquests dies aquesta situació una mica diferent de la que estem acostumats i com s'han adaptat, com ens hem adaptat.
Doncs Gemma, nosaltres hem de convidar el tren, hem de posar el tren altre cop, posar-la a l'estació aquí a Can Comte i preparar-nos pel mes que ve, què t'assembla? Doncs aquí us esperem, encantats de rebre-us. Doncs fins aquí aquest trenc de la vida, us ha parlat Maria de les Oligueres. Adéu-siau.