Dos minuts i arribarem a tres quarts d'onze del matí.
Seguim i ara ho fem amb un article d'opinió.
Després de repassar els titulars, anem cap a Madrid,
on avui tenim el nostre col·laborador.
Escoltem, Carles Andreu.
Bon dia, Tordera.
Lucía Taboada escriu a eldiario.es
que coneix a tres persones que últimament han deixat Madrid
per tornar als seus pobles d'origen.
Un d'ells va parlar de fracàs,
no per tornar a casa dels seus pares,
sinó per no haver pogut prosperar econòmicament
a la ciutat en la que, suposadament,
tindria l'oportunitat de fer-ho.
La realitat és que se'n va de Madrid
perquè amb més de 35 anys
no pot pagar un lloguer sense tenir que compartir pis
i aquest és un drama que està ofegant Madrid.
El fracàs no és seu,
és de la ciutat libadí.
I jo també puc parlar d'una amiga meva,
vidua i sense fills,
que vaig conèixer a un grup d'acompanyament
al dol per pèrdua de parella.
Ja no viu a Madrid,
sinó amb la seva mare
a un poble d'uns 200 habitants
de l'anomenada Espanya buidada.
Tampoc podia pagar un lloguer
que sí podia
quan el seu marit vivia
i també ell ingressava diners.
Per suposat que Madrid,
segueix dient,
no està morta
i conserva un gran ventall
d'oportunitats laborals,
però una ciutat
que expulsa els joves
i els no tan joves
pels preus de l'habitatge
és una ciutat
amb greus símptomes
d'esterilitat,
encara que,
de moment,
no es mostrin clarament.
Quan els pisos
passen a ser
simples actius,
es produeix
una transferència
de riquesa
entre els que no en tenen
i els que en tenen,
i una transferència
de la vida veïnal
a la vida de pas,
ja sigui turística,
de negocis
o de portadors
de golden visas.
De res serveixen
les promeses
de llibertat
ni les ofertes
de pinxos,
els bars oberts
fins a les 6 del matí
o les terrasses plenes
quan ja no pots dormir
sota un sostre
compartit
per menys
de 500 euros
al mes.
En solitari,
la xifra
ja supera
els 800 euros
si no vols viure
en un soterrani
decrèpit.
I no es tracta
solament
de perdre
un obitjor laboral
al que enganxar-se,
sinó
d'una cosa
molt més important,
el dret
de pertinença.
Carles Andreu,
Ràdio Tordera,
Madrid.
Gràcies, Carles,
per aquesta reflexió.
Ens quedem
amb una altra proposta
de música.
Amb Whitney Houston.
den
i
o
de
interi
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!