Molt bon dia, nosaltres avui tenim l'ocasió i el plaer de poder parlar amb la Pepita Martí Estornell, perquè ha fet aquesta donació a l'Arxiu Municipal d'aquestes fotografies, d'aquestes signatures, de tota una vivència tordera. Pepita, benvinguda. Benvinguda, gràcies per tot. M'ho permets que t'atuteixi, perquè fa molts anys que ens coneixem, eh, Pepita? Sí, sí, sí, sí. Llavors, de què te ve aquesta connexió amb Tordera?
Doncs mira, la connexió en Tordera va ser que van vindre a viure a Barcelona els senyors Bartolí, amb la Mariolissa, petita, i llavors va ser un conjunt d'estar sempre juntes. Anàvem al col·legi juntes i tot. Llavors a partir d'aquí, no sé si tindria set anys o potser sis, és que no me'n recordo l'edat, ja va ser el primer viatge que quan van vindre ells aquí a Cat Bartolí a passar un cap de setmana em van portar a mi.
Després vam tornar cap allà i van passar els anys. Quan ells van vindre a viure aquí ja i a fer l'hostal més important, a Can Bartolí, doncs jo venia molt sovint. Hasta que als 15 anys els meus pares van agafar un terrenet enfrente mateix i es van edificar una casa.
i a la col·lecció en Bartolí ja va ser tota final, els pares eren amics, les mares eren amigues, vosaltres també, i jo no m'aprofitava totes les festes que havien aquí a Tordera. I a partir d'aquí, jo sempre he tingut amics de la meva edat, una colleta, després de casada amb el meu marit que em vaig casar amb Barcelona, amb un noi de Barcelona,
també teníem una bona colla aquí a Tordera i així s'ha anat passant els anys. Hasta que al final el meu marido vam dir per què no ens venim al pis de Barcelona i anem a viure a Tordera. I llavors vam agafar el pis a Tordera
i ens vam quedar. I fa 15 anys que esteu aquí. Però, clar, tota aquesta vivència vostra d'aquest fons que heu fet entrega, això és de fa molts anys, perquè col·lecciona autògrafos que ens trobem aquí davant d'aquest... que aquí hi ha moltes fotografies i els artistes que passaven per Can Bartolí, si preguntava per què us fessin l'autògrafo. Oh, jo era molt vergonyosa, llavors li deia a la Lluïsa,
Pide melo, pide melo. Llavors ella era més decidida que jo, era una mica més gran que jo, llavors tenia més... Coms anys teniu llavors? Bueno, jo aproximadament aquestes fetxes tendríem...
A partir dels 15. 15 anyets. A part dels 15. Clar, era quan teniu la vergonya també dels artistes coneguts. Sí, de tot. Jo veig aquí molts perquè estic... No podries dir alguns de tots aquests que tenim aquí? Adeu. Adeu.
Van passar molts, van passar toreros, van passar... Sí, l'Arturó Fernández que vaig parlar de la meva família que venia de Buenos Aires i vaig parlar-hi tot d'en ell. I el Colossas també venia de Buenos Aires, també vaig parlar-hi i coneixia un cosí germà meu d'allà. Després la Belén i el Xavier Cugat.
Aquest és el Xavier Cugat. Aquest és el Xavier Cugat. I portaven dos gossets petitets. Sí, bueno, el Xavier Cugat tota la vida ha tingut la passió per aquests gossets. Sempre, sempre. Aquí què posa? Para Pepito, con nuestra actuación en Tordera, la nostra actuación en Tordera. El trio Guadalajara. I aquí encara van vindre Machín i molts altres que no vaig ser capaç de demanar-ho.
La vergonya... Encara tindríem més aquí. Però bueno, dins del que cap... Aquest torer o qui és aquest torer? Aquest era José María Clavel. Era molt guapo, eh? Bon Nadal a tu també. I llavors aquest és... Aquesta és la Marisa Deleza. No, la Gelo. La Marisa Deleza és aquesta. I aquí també hi ha la Carmen Sevilla. I aquesta és la Carmen Sevilla. Sí. Mare meva.
el Raval, sí, Paco Raval. Hi ha alguns que no, o sigui, que jo en alguna revista aquesta, per exemple la Francesa, vaig escriure, aviam si m'enviaven, com no me veien la cara, escriure sí, que si m'enviaven una foto. I sí, me la va enviar, i mira, també està aquí exposada.
Pepita, quina il·lusió recordar el contacte que ara tenim amb aquests artistes tan famosos. Cap on anaven normalment els artistes? Cap a Girona. Sí, però tiraven cap a Girona. Cap a Girona igual. Menys el Xavier Cugat que anava al revés, anava cap a Barcelona.
cap a Barcelona. Escolta, aquí hi ha una foto que hi ha molts autocars... Això els diumenges, es formava un cacao de gent que havien molts autocars, la prova de temps que mira ocupaven la carretera, avui dia no podrien estar aparcats aquí i tots molt...
Sí, sí, sí. Aquest és ben bé l'hostal de Can Bartolí, eh? Calissai, calissai, o sigui que patrocinava el calissai. Sí, sí que era l'època de l'Arengemar. Sí, sí, sí. I llavors ja veieu també la casa de Can Bartolí, antiga, i després reformada. Com va ser reformada. Aquí està el Joan Arenas, aquí està el senyor Sudós,
I bueno, a Madrid teníem els nostres amigues que venien a veure'ns, i en fi, així van passar. I aquí a la Benzinera, perquè esclar... Ah, i la Benzinera. La Benzinera. Era, cada cinc litros tenies que menjar, i tac, tac, tac, tac, tac, tac. I acabaves amb els braços, bueno... O sigui que llavors tu a Can Bartoli, a part de poder rebre tots els artistes, també participaves, treballaves allà...
Bé, jo treballava com amistat. Jo anava i venia, però tota la vida m'ha agradat molt el taulell. Quina classe de taulell haia sigut? Vendre, vendre. A mi és el que m'agrada. Està pendent de la gent, eh? Sí, sí, sí, molt bé. És molt curiós això que m'estàs dient de la betzinera, que viu de menjar. Com posaven de betzina, per exemple?
5 litros eren, però els cotxes a lo millor demanaven 15 o 20, i tenies que estar menjant a la 5, a la 10. Recordes a quin preu era? No, no, això ja no ho recordo. I és massa, i és més complicat. Jo sí que recordo que posàvem 5 litros i un quart d'oli quan venien motos.
Ah, posaven l'olí barrejat, sí que és veritat, eh? I llavors es posaven... Però motos, clar, estem parlant d'un temps que de motos no n'hi devien pas massa, no? Bueno, sí que n'havien, sí, sí, perquè primer de tot hi havien totes a la fibra. Ah, clar, exacte, sí, sí. Que eren lambretes i eren vespes i després hi havien motos, sí, perquè hi havia la leu, hi havia llavors la montesa, també, exacte. Hi havia la ossa, també.
O sigui que havien marques, a aquella època ja no. A part de la Alhambretta també hi havia la Vespa, no? La Vespa també, sí. Pepita, quins records més macos. I per cert, la Lluïsa va tindre un cotxe petitet que es deia PTV, i era com si fos un de luxe, petitó, com un viscut, eh?
que no es van veure gaires. Sí, sí, el biscooter. No, però no era biscooter. Ah, no, aquell atre, ah, un atre que era més petit. Un petit V era. Sí, sí, sí. Era més, més, com si fos de luxe. Un cotxe de luxe i petitet.
Pepita, la sensació d'avui, tota la gent saludant-la i tot això, com se sent? Molt agraïda i molt contenta. Home, jo estic molt bé aquí a Tordera i dintre el que hi ha, no ho sé, us estimo a tots. Doncs Pepita, moltíssimes gràcies, moltes felicitats. A vosaltres. I que per molts anys pugui gaudir, que puguem anar veient aquí a l'arxiu. A vosaltres, menys que tingui encara el record.
I tant, i tant, i tant. Se'n recorda de tot, perquè si ara haguéssim de fer una entrevista d'una hora, tindríem per parlar. I tant, que hi hauria... Com la xerrada que soc. Com la xerradora que soc. Doncs moltíssimes gràcies. Gràcies per atendre'ns a Ràdio Tordera. Moltíssimes gràcies. I nosaltres acomiadem ja aquest Tordera en directe. Us ha parlat Mari Dolors Oliveres. Adéu-siau.