Avui la Mercè Torner ens obre les portes de casa seva perquè l'altre dia li van fer aquest homenatge a l'Esplai. Mercè, molt bon dia. Bon dia a tothom. Escolta, l'homenatge a la bellesa a l'Esplai, perquè com a molt gran que ets, quants anys tenies? No ho tens, perquè ara en faràs més, no? Sí.
Ara, aquest moment en tinc 92, i el dia 30 d'aquest mes en tinc 93. Moltes felicitats, encara que anem una mica endavant, em val la pena. Moltes gràcies. Digue'm, com te vas sentir aquest dia allà a l'Esplai, siguent la protagonista?
No sé, jo veia que tothom me mirava. A més, estaves guapíssima. Bueno, segueixis avui igualment, estàs molt guapa, però estaves guapíssima molt bé. Escolta, va emocionar moltíssim que t'acompanyés el teu fill, no? Clar, i la neta i la bisneta. Sí, sí, sí. I el net, què va passar?
No, perquè resulta que, com que és metge a l'Hospital de Santa Caterina, tenia les 24 hores. I quan tenen les 24 hores no poden canviar. Si és unes hores, bueno, però tot el dia no poden canviar. I no va poder venir, me va ser greu. Ara, l'endemà de matí, sí, a primera hora, en vés d'anar-se'n a dormir, va venir a veure-me. I tant. Mercè, quina il·lusió, perquè estava a l'esplai.
A tope. A tope, a tope. I molta gent coneguda, perquè esclar, tu has estat molts anys que anava a l'esplai, anava i vindràs novament a fer el gimnàs. Espero puguem trobar bé del tot i poder tornar, jo sí, perquè diu, no, a aquesta edat has de fer el gimnàs, però igual. I tant, ens hem de bellollar, si no ens quedem rovellades.
Ja has de comptar tu que jo quan m'aixeco, aquests mesos no he fet res del que he de fer, però quan m'aixeco primer de tot és fer el gimnàs a la meva manera. I després a les deu fins a les onze a l'esplai, dos cops a la setmana. I m'agrada. I tant que sí m'agrada.
El que és que alguna vegada ja li dic, li faig així a un Joan, que jo reposo una mica. Mercè, ara volem saber una mica de la teva vida, perquè explica'm, quan te vas casar i on vas anar a viure? Jo em vaig casar l'any 53 i vaig anar a viure a Villal de la Serra, o 30 passes, és el nom que es deia llavors. I allà, allà, pagesa. I teníem vinyes...
i anant amb això de tallar raïms i totes aquestes coses que t'agraden. I també els devia aixafar quan feies vi, no? Oh, i tant, però ben arremangats, aquests pantalons ben curts i cap allò. No, m'agradava. Te va costar acostumar-te a pagès?
No ho pensava, però no, tota la gent era molt agradable i així, i van anar fent la vida. I m'agradava perquè tothom m'apreciava, veia que tothom, no és allò que ha vingut una forastera, no, no, molt agradable. Te vas sentir molt acollida. Allà a les plaies van dir que tenies vaques i que munyiu, quan era de matí a la tarda feiu per separades.
Però quan estava a 30 passes no... Ah, no, allà només era vinya. Allà només en teníem 4 i ho feien el meu home i l'avi. Però quan van venir a Can Roscalleda, l'avi ja no va voler venir a Tordera, ells volia quedar allà. I llavors les vaques van venir cap aquí. Llavors tenia d'ajudar-ho a l'altre, vaig prendre de munyir i cada dia munyia 4 vaques al matí i 4 al vespre, treure la llet a la carretera, treure els fems de la quadra, no anar a menjar, tot...
tot bé normal. Però bé, quan t'agrada una cosa, ho fas de gust i bé, i gràcies a Déu ens ho vam passar bé i estàvem molt units. I tant que sí. Mercè, tu sempre has tingut una vida molt activa, perquè, digue'm les activitats, a part d'anar al gimnàs a l'esplai, què més feies? Ajudaves el teu fill en els camps?
als camps, com ens deien, mama, que de demà començarem a les 6 del matí. Va, doncs comencem a les 6 del matí. Llavors si em veniu a buscar ja sabeu que sempre estic a punt. I a més a més hi ha gent que volen menjar allà, i clar, tens entrepans i tot ací, però segons què. Però hi havia gent que volien mongetes o que volien cigrons i així. I qui els que ho havia? La mama. Però els que ho havia aquí a casa. I ho portàvem ja a cuit i llavors
fregits o amb cançalada... Quina vida allà als camps, eh, que sí. He canviat molt la vida. A més, que a casa no feia res. Anava a cosir, anava de col·legi a cosir i res més. Però després tot canvia. I després va canviar tot de tal manera, però me'l vaig haver de dubtar amb totes les coses que es podia fer al camp. Amb molta satisfacció, eh, que sí. Ai, sí, sí, això sí.
Mercè, també has sigut molt col·laboradora a la parròquia. M'ho vas explicar una mica? Perquè has estat a molts llocs i has fet moltíssimes coses, digues. Bé, moltes coses. Mira, això, la parròquia, quan no hi havia cap... Això de Càritas, que a mi m'agradava molt, la veritat. Sí, molt de temps vas estar participant en Càritas. Com se deia allò...
Amb vida creixent. Amb vida creixent encara hi soc. Aquests mesos no he pogut fer res. No s'ha pogut, però sí que està molt activa amb vida creixent. Convocar-los a tots a les reunions. Les que podia. Sempre que l'he pogut sempre hi he anat. I llavors també has cantat sempre al coro, no? Sí, ja de petita ja anava a cantar, que encara hi havia un senyor que es deia Salvador...
que tocava el piano, en Salvador no me'n recordo, que vivia al carrer de Santa Lúcia, doncs ja hi anava llavors. Després vam passar una temporada que ho vam deixar córrer i després ja me'n van dir, no vols venir a cantar? Ah sí, ja sabeu que jo no tinc cap veu per cantar, ajudar. Exacte, però tot.
Tot fa pinya. A veure, no tothom tenim molt bona veu per cantar. I després cada any per corpus i així es venen a buscar. Mercè, que tenim que anar a buscar flors, vindràs? Sí, ja vindré. Anem a ajudar a buscar flors i així. Lo que és que a vegades a posar-los o no, però ajudar-los així. No, però i tant, i tant que sí. Mercè, a Càritas anava amb la furgoneta, amb el cotxe, amb les botigues al mercat. Què feia? Què recollíeu?
Jo al mercat feia el mercat de Tordera, el Vilar i Sant Pons, és el que feia jo. Esclar, que tu tenies parada al mercat també. Sí, de ballanes i cacuetges i això, davant de la loteria. Sí, sí, sí. Jo feia això. I deien, t'agrada? Doncs a mi sí que m'agrada. I tant, i tant, i tant. I ben bons que són, no?, les ballanes i els cacuetges que vas de torrar. I els pinyonets torrats. I els pinyonets torrats.
Ai, que bons! Ai, el que em va fer il·lusió va ser quan vaig anar a Madrid, que un senyor estava en unes escales, en un cistell, i portava pinyons torrats. I vaig comprar, vaig comprar. Veus, i tu com jo torneia, no? Sí, sí, però per gust em vaig comprar un mig quilo o un quilo, no me'n recordo. I tant. Li portaré de Madrid. Ah, molt bé.
Mercè, tornem encara enrere, perquè la manera de viure d'abans amb ara, quina diferència, no? Perquè abans ni es tancaven les portes a pagès, tu n'ets ben conscient. Jo estic conscient que quan estava a Villalba de la Serra, marxàvem al dematí, que ens em portàvem moltes vegades al dinar per anar a la vinya, i deixàvem la porta oberta, les botes... I tot.
Tothom podia entrar a veure, havia el que volgués, perquè tothom... I en canvi aquesta inseguretat que hi ha, perquè tu has sigut víctima, que t'han entrat diverses vegades a robar. Quatre vegades. Quatre vegades. Però l'última no se va anar a emportar res, només que clar, jo vinc aquí i veig dos policies aquí al terrat. Jo era dintre i surto, dic, què passa? Diu, no he assaltat un senyor per aquí, dic, ah, jo no he vist ningú.
I ara no tornin a saltar per la muralla, passin per dintre, no, ja estem acostumats, i marxen. Jo, nerviosa, que dic, vinc cap aquí al menjador, em sento aquí mateix on estic ara, mirant-hi per dir algú, perquè clar, si me van quedar sota, jo no ho veia de dalt. I llavors, de cap d'una mica, veig una sombra que em salta aquí al terrat. Que me salta marxant, eh?
I ara què faig? Surto o no surto, perquè clar, els policies és una cosa, però aquest no sé què. I com va semblar un ratet, surto al terrat i quan soc al mig terrat, els policies hi eren, però eren fora del pati ja. Hi eren fora del pati. Diu senyora, tranquil·la que ja els tenim. Els tenim, però l'endemà de matí ja corriem per aquí al carrer.
Mercè, nosaltres anem fent el recorregut perquè hi ha diferents moments de casa teva i hem d'acabar aquesta entrevista. Estic molt emocionada de poder parlar amb tu, però jo m'agradaria que donessis ara un consell al jovent d'avui en dia, com ho hem parlat abans, la inseguretat que tenim, i que el dia de demà seran avis com nosaltres. Què els diries?
Els diria que es portin bé amb la gent gran, perquè han de comptar que ells d'aquí dos dies també seran grans i voldrien que estiguin ben tractats. No com molts que els deixen aquí, ja està. A mi m'agradaria que fos un món que tothom se vingués i que estigués bé, que no hi hagi emberelles ni coses com ara que hi ha tants focs i tants guerres i tot això. Ai Mercè, això seria un món meravellós, que ens agradaria.
A tots ens agradaria molt. Doncs moltíssimes gràcies, Mercè, perquè ens has rebut de casa teva, ens has obert les portes i nosaltres hem fet el recorregut. Estem molt contents, molt agraïts de la teva participació i llavors moltes felicitats perquè aquest homenatge que vam fer a l'esplai, això sí que està molt emocionant. Va ser molt maco. I no em pensava perquè encara dos dies estava a l'hospital i pensava que no et deixaran pas marxar. Has estat molt de temps a l'hospital, però t'has recuperat.
Bueno, a mi que encara falta. Felicitats, Mercè. Moltes gràcies. I nosaltres acomiadem ja aquest ordre en directe. Ens ha acompanyat el nostre company, en Gavi, i la Mercè, sobretot. Us ha parlat Maria Dolors Oliveres. Adéu-siau.