Bon dia, benvingudes i benvinguts una setmana més a l'entrevista de Radio Trem, la veu de la Conca, l'espai setmanal on ja sabeu, cada dimecres a un quart i cinc de dos, conversem en profunditat amb personalitats del món local i de la comarca. Avui ens acompanya una persona carismàtica, que jo diria que a Trem pràcticament coneix tothom, tot i que ara ja està jubilat. Estrany seria trobar una persona, crec que no s'hagi fet com a mínim, una foto de carnet amb ell. L'estic parlant, com suposo que haureu pogut intuir, de l'Albert Felip.
Pels qui no conegueu l'Albert o el Felip, com el coneixem la majoria, va regentar una botiga de fotografia durant molts anys aquí a Trem, ara ens ho explicarà, i amb ell el que volem avui és conèixer l'ofici, conèixer-lo també amb ell una mica més en profunditat i aprofundir també, perquè no, en la història del comerç local de la nostra ciutat. Dit això, bon dia Albert. Hola, bon dia. Com estàs? Bé, bé. Benvingut als estudis de Radio Trem.
Molt bé, moltes gràcies per invitar-me a aquesta sèrie d'entrevistes. Molt bé, serà un plaer parlar amb tu. És la segona que fem. Vam començar la setmana passada amb antics col·laboradors de la ràdio i ens fa moltíssima il·lusió que ens acompanyis i que estiguis aquí. Abans de començar, una petita anècdota que et volia confessar des del principi. Sabies que ja era grandet quan em vaig enterar que no et deies Felip, que et deies Albert? Li ha passat amb algú altre, això?
Bueno, sí, sí, a molta gent, perquè com que el cognom de Felip també és nom, doncs crea una mica de confusió. No sóc l'únic, per tant. I llavors, no, no, no. A més, el meu pare ja des de quan va començar l'època del comerç,
Val voler posar Felip perquè Albert no identifica gran cosa. En canvi Felip decidir identificar, no hi havia gaire de Felips aquí, ni som aquí a la comarca 3 potser, i llavors identifica molt aviat el nom del comerç.
Molt bé. Ens acompanya avui també la Berta Pérez. Molt bon dia, Berta. Hola, bona. I si et sembla, anem a començar a conèixer més coses sobre l'Albert, l'Albert Felip. Ens agradaria saber de bon inici com vas començar, és a dir, què et va portar al món de la fotografia? Quins van ser els teus inicis en el negoci?
Doncs bé, jo quan vaig acabar el batxiller em vaig plantejar de seguir la tradició del meu pare o anar a estudiar alguna carrera a Barcelona. Ens vam plantejar a casa provar-ho, provar de continuar el comerç i llavors vaig estudiar fotografia. Vaig començar allà als 18 anys a exercir de fotògraf social, diguem-ne així.
I després vam anar a l'Emili i després ja em vaig dedicar plenament al comerç. Ja ho vaig tindre clar, que em volia dedicar al comerç i a la fotografia. Per tant, comences ja per generacionalment, no? És a dir, pel teu pare ja era fotògraf, pel que expliques? Sí, exactament. Bueno, el meu pare ve treballar de fixa. Llavors va muntar un comerç com a complement
i feia de rellotger. Després va ampliar el negoci i feia de rellotger i fotògraf. I llavors, doncs clar, els temps, com que van canviant, el meu pare es va anar acomodant a les noves circumstàncies i a les noves èpoques. I llavors nosaltres teníem una botiga petiteta allà davant del poixó,
Correcte, me'n recordo jo encara d'aquell espai. Que hi havia de tot, en un espai mínim, i era bàsicament de tot. Era un petit bazar on fem fotografies, perfumeria, rellotgeria, menys vendre pernils, ho fèiem tot. També hauria pogut ser, no? També, també, també.
Molt bé, per tant, era una cosa que ja havies vist des de petit i que et va portar una mica amb això. Sí, sí, i de fet, bé, doncs era també, era d'una manera seguir, doncs, la tradició familiar i no troncar una mica, perquè clar, les pares es fan grans i era un moment que haguessin tingut a tancar, encara que el negoci haguessin anat bé, haguessin tingut a tancar. I d'aquesta manera, doncs, bueno, vam provar, va agradar, va anar bé i vaig continuar.
I en quin moment et vas donar compte, això és el que m'agrada, això és el meu. Doncs bé, el primer moment, jo vaig veure si el primer any ja veig que això és una cosa que m'agrada, doncs jo m'hi vaig tirar de frent als 18 anys, quan vaig acabar aquí al batxiller, llavors, bé, vaig acabar al batxiller i llavors el pare em va dir, mira, això és molt jove,
per tirar-te a la vida laboral i llavors faràs FP. I em vaig fer dos anys d'FP, de mecànica, per fer el tema de dibuix lineal i això. I llavors, doncs, compaginava. Com que havia fet batxiller i amb compaginat assignatures, doncs, compaginava. A les tardes estava a la botiga i als matins...
Estava a l'IES, que llavors eren els salesians. Correcte, l'institut, el que és ara l'institut de Trem. Exacte, i amb aquest impàs ja em vaig adonar que m'agrada la botiga, m'agrada tractar amb la gent, el comerç i el tema de fotografia. A la letgeria no m'hi vaig dedicar perquè no m'atraïa,
i em vaig dedicar de plaer a la fotografia. Per tant, els primers anys, m'imagino, si no em corregeixes, vas compartir amb el teu pare en moments, no? M'imagino, a la botiga? Sí, sí. A les tardes estava a la botiga o a les hores que no tenia classe.
I llavors, als matins, estava a l'institut fent FP i fent les classes que feia llavors. Perquè la major part de classes, tant que no eren tècniques com matemàtiques, història, això es tenia convalidades. I només feia tres assignatures, que era tecnologia, taller i dibuix,
I llavors les hores que em quedava lliures estava a la botiga. I llavors ja vaig veure, clar, que això m'agradava i ho vaig tirar de frente. Abans ho he comentat de passada, Berta, quan vulguis participar tu mateixa. Comentava de passada el tema de l'anècdota, podríem dir, de les fotos de carnet, però realment no és una anècdota. Tu deus conèixer a tot trem, no? Perquè has retratat a tothom, no només amb fotocarnet, sinó amb multitud d'actes. Evidentment, evidentment.
El gran avantatge que té el fotògraf és que quan neixes ja fas fotos als batejos, van pujant, fas fotos de carnet, fas fotos de comunió...
fas fotos de confirmació, fas fotos de després, si es cal, i ve de gust, de quan se casen, i continues la saga, i hi ha gent que, clar, que ja són grans, i dic, mira, amb aquest ja li vaig fer fotos com va néixer.
A més, entenc que, a part de veure l'evolució de la gent a través de la fotografia, tu també has vist l'evolució de la pròpia fotografia, no? Començant per la fotografia analògica, que no sé si encara fas fotografia analògica, amb algun taller de revelat... No, ja ho vull deixar.
Fins ara, no?, que ja pràcticament tothom fa fotografies al telèfon. Com ho veus, tota aquesta evolució? Bé, doncs vaig començar revelant les nostres pròpies fotos amb el laboratori blanc i negre, revelàvem les nostres fotos, les fotos dels clients, i després vam tindre un petit laboratori color manual, que era una mica ferragós, perquè el color ja és molt més complicat,
i després vam comprar un MiliLab, un laboratori ja una mica més sofisticat i gran, i bé, era una manera, quan vam vindre el digital,
vam haver de reciclar-nos urgentment, allò no era allò, bueno, anirem fent, no, no, això va vindre de patac i reciclàvem-nos urgentment i deixat de patac avui per demà l'analògic i passàvem-nos al digital, perquè això de compaginar l'analògic i digital era una manera d'anar allargant l'agonia, llavors vam dir, bueno,
Tanquem l'analògic. Encara va haver anys que vam estar treballant amb aficionat revelant fotos amb el Minilab, però professionalment ja a partir del 2006-2007 ja vaig començar a comprar màquines i anar a seminaris de fotografia digital per reciclamos.
Ho vas notar molt a nivell de consum a la botiga. Bé, els primers anys no, però després sí, després es va notar bastant, però això ha vingut una mica paulatinament, perquè després de les màquines digitals van vindre les màquines analògiques. Tenim en compte que els telèfons que tenim ara
pràcticament fins al 2000 els smartphones aquests no van vindre fins al 2007-2008 per tant són relativament recents fa aproximadament uns 18 anys o que estan entre 15 i 18 anys que estan que llavors es va veure ja l'evolució perquè els telèfons anteriors aquells que els Nokia tipus Nokia feien unes fotos molt eficients
I llavors encara la gent feia fotos amb màquines digitals però feia fotos i llavors encara els revelava, els revelava bastant, no?
Però després quan van sortir els smartphones ja amb una mica més de qualitat, doncs sí, es va veure bastant la devallada de l'analògic. De totes maneres, nosaltres encara ens salvàvem una mica pel tema dels jubilats. Els jubilats, doncs que encara estan acostumats, gent gran que va anar a fer viatges amb l'Inserso o amb el Casal Davis. Amb la seva càmera. I amb la seva càmera...
Tant l'analògica com la digital, i volíem veure totes les fotos en paper, encara. I llavors vam haver de comprar aparells per revelar fotos digitals, que se'n diuen Snap Labs, i llavors revelàvem les fotos de les màquines,
en digitals de la gent més gran i la gent més jove es va deixant de revelar fotos i guardar-les i d'aquesta manera amb el perill que això suposa de no tenir res guardat físicament la gent tenen 3-4.000 fotos als mòbils però són inviables, no es veuen pràcticament no es veuen mai en canvi les àlbums de fotos que hi ha a l'estanteria
que més que menys a alguna estona deixa'm mirar les fotos de quan era petit o quan era allò i era així però bé la vida evoluciona i ens hem hagut d'adaptar i jo quasi he sigut l'últim dels últims que ha tancat l'època aquesta inclús l'època digital ara ja no revela gaires fotos ja
Correcte. Quants anys fa que estàs jubilat, Albert? Doncs ara exactament fa 4 anys. 4 anys, eh? Déu-n'hi-do. 4 anys. 4 anys jubilat. I quants anys has estat treballant al cascantic, a TREM? Doncs des dels 18 anys fins als 65.
47 anys. 47 anys, deu-n'hi-do. Clar, són 47 anys, és molt temps per poder tenir un balanç, fer un balanç, o perquè ens expliquis la teva opinió, no?, sobre, primer de tot, del comerç local i la importància que té, que m'imagino que pensaràs que és cap d'alt, no?, però també ens agradaria saber una mica quin futur li augures, és a dir, com creus que evolucionarà en un món cada vegada més globalitzat, no?, i amb constant evolució.
Bé, el comerç local el programa que té és que si és un comerç de venda de productes ho té molt difícil perquè avui dia amb les xarxes la venda online és molt complicat. Ara bé, nosaltres no vam patir tant
Perquè teníem un comerç de serveis. Llavors, ens vam haver d'adaptar amb productes que donem un servei a la gent. Llavors, clar, el servei no te'l dona Amazon. Amazon te ven una cosa. Però el servei del client, com per exemple, en altres, al cap de... Ara deu fer 20 anys, 25 anys, vam comprar un comerç que feia claus. Feia claus i feia març.
Què té a veure la fotografia amb fer claus? Res, no té res a veure. Però la gent entraven per fer una clau, se feien unes fotos de carnet, de pas miraven i diuen tinc un quadro de casa que vull fer un marc.
aquest marc no el compres a Amazon. Les fotos de carnet no els fas a Amazon. Les claus no els fas a Amazon. Llavors, què passa? Un dret diferencial, no? Exacte. El tracte amb les persones, encara que
Es diu moltes vegades, sí, és que té de tindre un tracte personalitzat amb la persona i això, la proximitat. Sí, sí, però la gent avui dia, jo m'hi fixava, mirava la botiga i davant meu tenia un aparador bestial, dels aparadors més grans que hi ha Trem, que és l'aparador de Casa Creus. I la gent jove no es para a mirar els productes.
Les productes, el seu aparador és el mòbil o l'ordenador. Aquest és el problema que hi ha. Que el comerç de proximitat, el problema que si no és un comerç de serveis, està complicat. I llavors es hauria d'encarnar a donar més serveis a la gent perquè bé, si no, no li donarà ningú aquest servei.
I el cascàntic, com el veus ara? Amb la... Tal com l'has vist tu, no? Amb anteriors anys, no? Amb l'evolució que hi havia, no? I que ara, per desgràcia, no és el que era. No, no és el que era perquè, clar... Mireu, jo us ho explicaré un cas. Jo quan vaig tancar, volia tancar la botiga, uns mesos abans vaig posar, bueno, que em volia jubilar i tal, amb rètols i tal. I va haver gent que estava interessat. Mhm.
I bé, els tractes que els feia jo ja els van agradar d'entrada, els van dir, ja mos interessa, però hem de parlar amb el gestor. Quan els van començar a dir que tenien d'autònoms, que l'IRPF, que el lloguer, que no sé què, i això comporta unes despeses mensuals de tants diners...
i tu tens de generar un benefici de tant, van dir, no, prefereixo anar a fer de manobra, que guanyaré 1.000 euros, però són 1.000 euros nets. I no em cal preocupar de res. I guanyarem tranquil·litat. I aquest és un altre problema, que les despeses d'un comerç X són bastant importants per l'incertesa que hi pot haver del benefici. Per això ja botigues tancades que no els agafa ningú, perquè la gent prefereix anar a fregar
Una fe de manobra que és el que es guanya amb menys diners, però clar... No te la jugues tant, no? Al final saps que cada mes tens uns ingressos i això és el que t'has de comptar. I aquest és el mal que la gent té por, té por de llançar-se a fer inversions i a fer reformes i a emprendre nous coses quan hi ha una incertesa.
i que competeixes amb empreses a nivell mundial que abarateixen costos i és impossible competir amb això exacte per tancar amb el tema de la fotografia explica'ns alguna anècdota
Mira, una anècdota, els explicaré una anècdota que em va passar en un seminari a Barcelona. Hi ha una model, una model que ara és famosa, però de petita venia a estibujar aquí, que és la... com se diu ara? La...
que es va presentar al Miss Espanya. Vam anar a un seminari a Barcelona i érem un centenar de persones i llavors hi havia la model, el fotògraf i la model que feia els passes de fotografia i quan va acabar
va vindre amb mi i diu, ui, que el coneixes? Que us coneixeu? És el meu fotògraf de tota la vida. És de petita. Aquest senyor és el que m'ha fet fotos sempre. I llavors, doncs... Hòstia Mireia...
Mireia, Mireia, ostres, ho estic buscant. Ara tinc curiositat. Mira, has sigut el primer fotògraf de... Mireia Verdú. Mireia Verdú. Ara he caigut. Llavors va ser... va ser... va ser candidat a Miss Espanya i de fet es va presentar. I jo la coneix de petita perquè el seu pare és descendent d'aquí, de la comarca, i pujava estigui aquí dalt.
I llavors, clar, jo li feia les fotos de Carnet, de la comunió, de quan era adolescent, i totes aquestes coses, no? I bé, tots els fotògrafos d'allà, grans fotògrafos de Barcelona, es van quedar... Escolta, tu... Aquest de Trem... Te contactes.
Molt bé, realment és això, has vist passar en una botiga, en un negoci tanta gent i d'anècdotes n'hi ha de donar bé 50.000 i també de les que no es poden explicar que es quedaran allí. Quin balanç faries Albert de la teva vida professional ara que ja han passat 4 anys de la jubilació i que ja tens una certa perspectiva?
Bé, jo trobo un balanç molt, molt, molt positiu. Bé, vaig començar... Com ell que diu la fotografia, mon pare la va iniciar, però jo la vaig continuar, que a vegades és el més difícil, continuar una feina quan ja te l'han deixat ja muntada i no desmereixer.
I llavors, doncs bé, he conegut molta gent, he disfrutat molt amb la meva feina, jo a vegades ho deia, diu, i tu el diumenge que tens una boda, escolta, si el diumenge estàs per descansar, per fer festa, és que jo disfrutava, anar a les bodes, anar... Hauràs anat a més bodes que a qualsevol altra. Jo ara poso l'exemple moltes vegades que el veig,
El Jordi Peró. Sí. El Jordi Peró, jo m'hi reflexo molt perquè és un tio que disfruta, està fent fotos i està fent fotos a tardes hores de la nit. Veus que fa una foto quan creix el dia i veus que... Amb les tempestes, no? És que aquest ja ha anat a les 5 del matí i ha sortit de casa per anar a fer una foto. Sí, sí. Això el que jo he fet...
En el cas que l'aconsegueixi, perquè jo parlant amb ell algun cop m'ha dit que hi ha hagut vegades que no he aconseguit la foto que buscava. Doncs, si no disfrutes amb aquestes coses, que treballes dissabtes, que treballes diumenges, que ve un polític
a fer una reunió tal a l'hora i tu hi has d'estar... El festival de patinatge, l'entrega de premis de no sé què... Vaig estar també molts anys corresponsal del gràfic del Segre. Quan va començar, el cap de va començar amb el Joan Vires,
em va fitxar per fotògrafo del Segre, corresponsal de Gràfic, i llavors el redactor, el meu cap de redactors era el Caelles,
Lluís Caelles. Sí, va començar el segre. Lluís Caelles va començar el segre, quan jo vaig començar el segre, i llavors em va dir, com que era dixona, em va dir, escolta, hi ha un xicot allà, Felip, que t'has de fitxar. I llavors em van fitxar, i bueno, em van fitxar. Que no pagaven res, però és igual. No em donaven gaire res, no em duro, però disfrutava de fer fotos. Sí, sí, sí.
Anem a canviar de tema. Ets atleta, també. T'agrada l'atletisme? Atleta, esportista... Esportista en general, però concretament atleta i ciclista. Ciclista, també? També. I quin és l'esport que més has practicat per això? Bé, el ciclisme, però ara l'atletisme. L'atletisme amb llargues distàncies com maratons i ultratrails.
Quantes maratons has fet? Aproximament uns 40 maratons. Unes 40 maratons. L'esport ve tot lligat. Jo vaig començar fent esport als juvenils del tren. Jo vaig jugar dos anys als juvenils del tren, després vaig canviar la meva faceta, després vaig deixar uns anys,
i el Club Ciclista, van fundar el Club Ciclista, em van liar, em van liar, jo vaig ser un dels últims que vaig aparèixer allà, en una reunió em va dir, tu president,
Jo president? Sí, sí, tu president. Va ser el primer president de la Unió Ciclista? Ah, no sabia això, mira. Sí, sí, vaig ser el primer president del Club Ciclista. I vam formar una junta i vam estar, bueno, 12 anys quasi aquesta junta del Club Ciclista. I mentre que estàvem al Club Ciclista va ser quan algun del Club Ciclista, com el Josep Ametlla,
em va dir, escolta, per què no, jo que vinc de Madrid, aquest xicot venia, és d'equip, és de Talarn, però vivia a Madrid, jo que he tornat aquí i tal, per què no correm alguna vegada en Maradó? Dic, Maradó, 42 quilòmetres, això, és una bolgeria. I diu, no, comencem a poc a poc i tal, ben fem res, 500 metres i així anem continuant i vam començar així, dos o tres, dos o tres, dos o tres, i...
I la primera marató, ja la vaig fer l'any 91, mos vam emboliar amb el tema dels Olimpiades. Exacte, això no va dir prèvia. L'any 91 vam fer la primera prova de la marató olímpica des de Mataró fins a l'estadiolímpic de Montjuïc el 92. Ja va ser la prova...
per mirar totes les mancances que podia tindre, ja era el recorregut oficial de la Marató Olímpica i s'entrava des de Mataró fins a l'estat olímpic de Montjuïc. I clar, allò m'enganxa molt, entrar a l'estat olímpic,
per la Porta Marató, veure't allà a la pantalla gegant com tu entres i llavors vam... Va ser un bon debut, no? Sí, sí. Aquesta època corríem amb el Joel Palmella, el José Sorando, el Xoli, el Xoli i jo, som els tres, després es van incorporar...
D'altres, i això vam estar corrent fins al 2006. I vau formar Trem Runners? Exacte. Tu també és el president? Sí, també. Jo també soc el fundador, però ja no vull voler ser president perquè després de 12 anys del club ciclista em va quedar prou i vaig dir, no, fem un grup, un club, un grup, no sé, alguna cosa així...
I entre tres o quatre, també vam començar, que va ser la segona època de la modelló, i llavors vam fundar el Trem Runners, entre, també, entre... Bueno, els que estan ara, no me vol dir deixar cap, però el Sergi, l'Antonio Sánchez...
el Javi Lloan, l'Aime Lloan, el Jordi Badia, bé, tots aquests van començar.
I què feu? Preparàveu curses? Sí, exactament. Però érem una mica autodidactes. El problema que hem tingut sempre és que hem sortit per disfrutar els diumenges i quedàvem per anar a fer rutes i d'aquesta manera disfrutàvem passant el cap de setmana. I llavors vam dir que ho hem de fer perquè tothom portava...
una inscripció. I llavors vam dir, jo havia estat en un altre club que es deia Club Atlètic Jonca. Correcte. I m'hi van afiliar i vaig córrer uns anys a la Maratòria de Barcelona amb el Club Atlètic Jonca. Llavors,
Quan es va desfer el Club Atlet d'Injunca, jo vaig... Llavors hi havia una, que encara hi és, una revista molt famosa, pràcticament l'única que hi havia, que es deia Runners World, corredors del món. I llavors jo vaig dir, mira, posaré Unió Ciclista Trem, UC Trem, Runners. I llavors jo corria...
els que corríem, que érem dos o tres, corríem amb UC-trem runners. I quan vam formar els runners vam dir per què no fiquem... Em van demanar permís, escolta, tu pots... No, no, si l'home no està registrat. Llavors vam posar runners-trem, corredors de trem. I bé, i amb aquests dos anys, doncs ja portem, això devia ser l'any 2000...
es va fundar el 2012, potser, aquest grup, i és una mica... Quan vam dir, bueno, farem unes samarretes, però a més que es vegi el nom, perquè tots porten al darrere una redoneta que hi posa Club Atletisme, Maresme, Club Atletisme, no sé què, i tens de tensar-te fins a 30 centímetres per veure aquí. Sí que és cert que... Nosaltres vam fer unes lletres, que es veuen, eh? quasi de pam, que hi posa Trem Raners.
De fet, quan hi ha curses i surt la foto al diari Segre, és normalment identificable la samarreta de tramrunners, a part del color també, que és aquest color groc llampant que també es veu. Sí, sí, és cert, això. Sí, sí, vam... Ho vam desenyar en altres... Estava fet a posta, no?, expressament. Sí, sí, sí, i a darrere vam posar la campana de tram, i llavors tothom que quan anem a Barcelona ens identifica de seguida, ei, del Pallars! Trem, eh, trampolins!
Ens veuen de seguida, ens animen de seguida, més que res per això, perquè es veu molt, les samarreta es veu molt. I Albert, com s'aconsegueix arribar a la teva edat, ja no només en aquest estat de forma, sinó sense que et faci mal res, perquè jo quan vaig a córrer em fa mal tot, al cap d'unes hores i fins al cap de dos dies. Hi ha alguna tècnica, tens algun ritual, com ho fas? Sisplau, digue'ls, jo estic operant els dos genolls. Bé, això, mira, jo no sé si és genètica,
Podria ser. Hi ha multifactors en aquest aspecte. Pot ser la genètica, que possiblement sigui, però després hi ha factors externs que poden ser. Jo des de l'any... vaig tindre la sort des de l'any 93...
I vam anar amb el grup a la Marató de Sant Sebastián, que era campionat del món de maratons, i em vaig dir, anem al campionat del món, com a popular. La Beovia? No, no, a la Marató de Sant Sebastián. La Beovia és mitja? Sí, és 20 km. Correcte.
I resulta que hi havia un estant que provava plantilles, unes plantilles, i ens va fer la prova amb unes plantilles amb una pilota de golf, i unes plantilles d'absorció d'impacte, i ens van dir, mireu, si els que voleu fer maratons, moltes maratons a la vida, per anar bé, hauríeu d'utilitzar aquestes plantilles perquè us absorberan l'impacte.
I des de llavors, l'any 93, utilitzo aquestes plantilles, que són plantilles, en fi, que se compren o per internet o al decadlon, que són plantilles que no són cares, són plantilles de 35 euros aproximadament, que són d'una goma especial que absorbeix l'impacte, que es diuen sorbotane. I què fan? Doncs que l'impacte, quant cors?
l'absorbeix la plantilla i no l'absorbeix tant la cadera com el genoll. I tu creus que això t'ha ajudat també? A veure, tot això pot ajudar. Després també, des d'aquella època, jo tenia molta amistat amb un personatge trem també del món de l'esport, el coneixem tots, que és el Pepe Núñez, i aquest era molt herbolari i em va dir, mira, tu el que hauries de fer, també de l'any 91-92, prendre magnesi.
I hem dit, magnesi, això? I on ho trobem? No, no, que jo el compro en una botiga del Sant Iberi, tal, i ja te'n faré vindre. I bé, i diu, mira, si et va bé, bé, i si no et va bé, el cos ho expulsarà. Però tu no notaràs res, ara. Si no ho prens, potser sí que ho notaràs. I des de també l'any 90 i escaig, cada dia, cada dia, cada dia, prenc magnesi. Jo no sé si és genètica, si és plantilles, si és... I després també he sigut una mica prudent.
Per exemple, quan anem a Sant Adrià o anem al port de Montllevar i baixàvem corrent, jo sempre, els companys t'ho poden dir, jo sempre em quedava enrere i deia que no pots, no, és que quan arribo em fa una mica de mal el genoll i quan em fa una mica de mal...
Algo vol dir. I llavors sempre he sigut una mica prudent, sobretot a les baixades. Inclús ara, que des del 2010 que fem curses de muntanya...
doncs encara és més agressiu la cursa de muntanya, perquè baixes muntanyes i tal. I llavors ja hi entra la tècnica, ja tens d'assessorar-te, per gent que en saben, la tècnica de córrer, de baixar, de flexionar, de ser... A mi em va dir un company que corria i ara fa molta bicicleta,
i em va dir, mira, quan tu baixes per una muntanya t'has de semblar una ballarina. Les cames han de flexionar tot, els tornells, genolls, caderes, tot ha de flexionar, perquè si no, si no flexionen, les articulacions es carreguen. I bé, agafant tècniques autodidactes per internet i tècniques de carrera, doncs bé, he arribat aquí, ara. Què és? No ho sé. No ho sé.
Una unió de tot, segurament. I també pot fer que jo peso poc.
això també jo peso 61 quilos però bé, la companya que tingui al costat no pesa gaire una mica més que tu però més o menys els genolls també fan amb el pes si una persona pesa 85 quilos l'impacte sobre el terra 85 quilos amb la inèrcia hi ha unes fórmules
matemàtiques, és física pura. La inèrcia més l'impacte més el pes, això diuen que l'impacte és el doble, o tres vegades més. Hi ha molts factors, també, l'alimentació. I tot això, l'alimentació és una alimentació normal, però bé. Intueixo que encara em fas de maratons. Sí, sí. Bueno, ara aquest any no l'he fet, l'any passat vaig fer la marató de Barcelona. Sí.
I ara faig maratòs de muntanya, no d'asfalt, i faig maratòs de muntanya. Bàsicament els últims anys he fet la maratò de l'Ultra Pallars,
que malauradament, per unes circumstàncies, aquest any no es farà. No es farà l'Ultra Pallars. M'han comunicat que l'Ultra Pallars aquest any quedem a estampai. Vaig a fer Escarenes, l'Ultra Pallars. I vas entrenar per aquí? Entrenes per aquí al voltant? Sí, per al voltant. Cap al puig de Lleràs, pel Peleta Verda, cap a les vinyes del Torres,
i fent pujades i baixades cap a Sant Corneli i cap al Roc del Neret. Són les rutes habituals. Bàsicament ara el que correm molt, i gràcies al Podall, les rutes que hem fet el Podall, que hem obert, seguim molt les rutes aquestes.
I, bàsicament, també l'important és sortir, si no cada dia, cada un parell de dies, no forçar la màquina i anar assimilant l'entrenament quasi cada dia. I continues fent fotografies per plaer?
Sí, sí, sí, però clar, el tema també és el temps. O sigui, per plaer tens d'anar a enfocar-te en un... O sigui, per plaer quan anem d'excursió, quan anem de vacances, s'hi tirem moltes fotografies.
Però fer fotografies, anar a un lloc específic per fer una fotografia concretament, ho tinc deixat de banda perquè
Les faig, quan vaig a córrer i veig una fotografia, la faig. Però no vaig expressament a fer fotografies perquè m'absorbeix molt temps. Com per exemple, com fa el Jordi Peró, que va al cap d'una muntanya, va fer fotos de transhumància dels ovelles, dels cavalls. Això absorbeix tant temps que jo, clar, entre la família, entre que vaig a córrer i quan vas a córrer i fas bicicleta, doncs ja hi em ple és dues o tres hores.
Ja li has dedicat prou temps a la fotografia, Albert. Jo crec que ja està convalidat, convalidadíssim. No és que no m'agrada i m'agrada, però clar, m'absorbeix molt temps i llavors intento diversificar el temps. Molt bé.
Anem acabant, ens queden 5 minutets. Per últim, si ens pots fer un balanç de la teva vida com a jubilat, com l'estàs portant, suposo que totalment diferent a l'anterior, no? Bé, doncs ara, bàsicament, planifiquem envers la família, envers...
el hobby aquest d'anar a córrer, una amb bicicleta, enversa el net, també. Ets padrí també, eh? Sí, és un padrí del biel que té dos anys i mig. I també, doncs, també ens serveix, aprofito quan està a córrer per anar a córrer.
Perquè quan surts de col·le, que si ara, que si té la bicicleta, que si... Estàs col·lars o... Bueno, encara no ha començat. Encara no, eh? Encara no ha començat. Però començarà. Però clar, si agafa la bicicleta, doncs, tens d'anar darrere, tens... Que si puja, que si baixa, que si... Clar, estan en una època que són actius i tens d'estar, i tens d'estar darrere. I llavors, doncs, aprofito per anar a córrer quan està a col·le, les 4 hores que està a córrer, vaig a córrer, vaig a fer bicicleta,
I a més, dediquem a la família i a descansar també. Totalment. Perquè també ara tothom, també els grans entrenadors, diuen que és tan important el descans com el corre. I per tant, teniu de descansar. Doncs descansem també. S'haurà de descansar. I què seria el que més trobes a faltar?
Bé, no trobo a faltar específicament res en concret perquè jo... Mira, quan estic a casa un dia per la tarda, un dissabte, un dia normal per la tarda, que no faig res, doncs surto, surto a passejar, surto a caminar, surto per trem, a donar un tomb per relacionar-me una mica amb la gent. No per jubilar-me em tinc de quedar a casa i no relacionar-me, llavors...
Continuo, això és el que trobaria falta, però ho convalido, vaig molt a comprar, vaig molt a... I llavors et trobes amb la gent, xarres per tenir la xerrada. Una cosa que sortiria és mitja hora, estàs una hora i mitja pel carrer. I llavors ja fas...
La gent ja em coneix i ja diu, ja sap que sou una mica xerrar, eh? I llavors, doncs... Sí, quan anaves a Fotoflip sabies quan entraves, però no quan sorties. Podies sortir al cap de 20 minuts parlant amb tu, que era un gustàs, evidentment, però sí que és cert que començàvem a parlar, almenys amb mi em passava, parlàvem de tot i més, i ostres, i la foto s'havia revelat ja, feia potser un quart d'hora, eh?
I encara ho mantinc, xerrar amb la gent i freqüentar una mica... I tant. La vida social. I tant, d'això es tracta al final, no deixar de fer poble, que és el que has fet també al llarg d'aquests anys. Doncs Albert Felip, fotògraf, jubilat, corredor, ciclista, diria que també periodista, perquè ens has donat una exclusiva avui. President de diverses entitats. Exacte, president d'entitats, Tren Poli Ilustre...
diguem-li com cadascú ho vulgui. Entitats que no t'he nombrat, he estat 30 anys a l'Orfeó i 25 anys a la directiva de l'Orfeó. Ostres, mira, això tampoc ho sabia. A la Junta, amb el Carles Capdevila, que era president de l'Orfeó de Trem. O sigui que també he sigut sardanista, he estat també 8 o 10 anys no president, però cap de la colla sardanista Francesc Pujol de Trem,
Vull dir que anàvem a concursos provincials, a tot arreu. O sigui que la meva vida sempre ha sigut activa. Quan parava d'una cosa, continuava amb l'altra. Totalment. I llavors, doncs, he tingut molta activitat social i per això, clar, per això conec tanta gent.
Sí, sí. He conegut i conec. I coneixes. Doncs Albert, ha sigut un autèntic plaer que ens acompanyessis avui, que puguem parlar amb tu i descobrir moltíssimes coses de la teva vida. I res, esperem seguir-te trobant pels carrers, corrent amb bici, sigui com sigui, amb el net, per molts anys més.
Moltes gràcies a vosaltres i gràcies a tota la gent que m'ha aguantat durant tants anys. Home, no, aguantar no seria la paraula, jo crec que tampoc. Un plaer, Albert. Moltíssimes gràcies. Que vagi bé. Adéu.