Bon dia, benvingudes i benvinguts una setmana més a l'entrevista de Radio Trem La veu de la Conca, l'espai setmanal que estrenem avui, on cada dimecres a un 4 i 5 de 2 conversarem en profunditat amb personalitats del món local i de la comarca. Avui, com deia...
Estrenem aquest programa i ho volem fer mirant enrere per agafar forces pel present i impuls cap al futur, travessant el temps des dels 107.4 dels anys 80 fins al nou portal digital que hem estrenat fa unes setmanes. Com segurament ja haureu intuït, avui ens acompanyen persones que han format part de Radio Trem, de la història d'una emissora que resisteix i que esperem que ho faci per molts anys més.
Avui ens acompanyen a l'estudi del pavelló del Joncà, José Vergés, Neus Uroz i Jordi Posiello. Són només una representació de les moltes persones, moltíssimes, de ràdio que tenim, per sort, en aquesta ciutat. Benvinguts als tres. Què tal? Hola, hola, què tal?
Molt bones. Bon dia. Em trobo com a casa. Correcte. Suposo que compartireu els tres aquesta sensació ara mateix. Tu, José, potser la tens més propera. Sí, bastant més. Com bé saben els nostres oients, el José va col·laborar en l'anterior etapa de Radiotrem. Va treballar, no col·laborar, en l'anterior etapa de Radiotrem. Però sentiu-ho. Però potser sí que la Neus... No em sentiu? Un moment. A veure, ara sentiu-ho?
No, jo no et sento. Jo sí. El José em sent i és de més nou. Un moment, anem a arreglar-ho. Ja és l'únic que n'hi ha tres. Ara. Ara sí, ara em sentiu. Ara sí, perdoneu, no us tenia activats. Només havia activat el José, disculpeu. Ara sí que em sentiu. Et deia això, que el José potser tenim el record més present d'haver estat a l'anterior etapa de Radiotrem, però vosaltres, Neus i Jordi, suposo que recuperen sensacions més llunyanes, no? Ara mateix, o què?
Jo vaig col·laborar, vaig fer un programa de misteri fa un any o un any i alguna cosa, però va ser molt curtet, va ser una cosa molt curteta perquè donava molta feina i al final no podia compaginar amb el que tenia, però va ser agradable tornar una altra vegada a el que era una mica estar aquí i sentir-me molt bé, la veritat, com ara.
Molt bé, i tu Jordi, quines sensacions tens ara mateix? Bé, estem parlant de fa 40 anys, ja fa uns quants dies, i lògicament els records són molt bons, són impressionants, i vam passar una època molt agradable, almenys jo, suposo que també tots els col·laboradors, i suposo que també tot trem, ja que va ser una continuació de la primera etapa a la segona, que altres vam seguir,
I si no recordo malament, jo vaig començar el 1984. Vaig començar a fer ràdio amb la que és ara la meva cunyada, la germana del José. Després vaig començar a fer un programa de música amb el José. Al principi només parlava jo, fins que un dia es va tirar a la piscina i ja no em deixava parlar. Ja et va suplir, eh? Sí. I després crec que soc la segona persona de la ràdio
La primera era una periodista que estava casada amb un guàrdia civil aquí, estava temporalment, i va cobrar ella una temporada com a periodista, quan ella va marxar, perquè era gent que estava una temporada, i vaig ser la segona persona de Radio Trem que vaig cobrar. En aquell temps, no recordo, era sobre els 90, cobrava 30.000 pessetes. Per mi era com a uau! Era una passada. Feia un programa de nou a una.
que fer un programa de tantes hores era... Et podies sentir, m'imagino, una privilegiada, perquè en aquells moments la ràdio es nodria sobretot, i avui en dia també, de les col·laboracions de la gent. Sí, sí, els demà no cobrarem, està claríssim. Crec que vaig ser l'única, crec que vaig ser l'única, a part de la noia aquesta que era periodista, que va ser la primera, i crec que després ja, bueno, la cosa ja es va parar i evidentment no va cobrar ningú més, o sigui que soc una privilegiada.
Si us sembla, anem a repassar una mica perquè la gent es situïa a la història de Radiotrem, ho farem breument, evidentment. Hi ha una primera etapa efímera d'anterior als anys 80, però podríem dir que la primera etapa als inicis històrics són del 1983, que és quan es forma l'emissora.
ja arriben fins al 1990, d'acord? Van ser uns 7 anys, corregiu-me si m'equivoco. No, no, ho dius bé. Van ser uns 7 anys d'emissió a la 107.4 FM, en la qual crec que vau estar col·laborant els 3 que esteu avui aquí amb nosaltres. Després l'emissora per causes variades estanques, si voleu podem parlar també d'aquest tema,
desapareix la ràdio i al cap de 27 anys, l'any 2017, torna la ràdio amb gestió privada, amb Digital Hits. En aquest cas, una fórmula que es va acabar el 2025, el mes de juny passat, i que ha tornat en una tercera etapa, ara ja municipal de la ràdio, Ràdio Trem municipal, torna a ser municipal,
però de moment en format digital, d'acord? Aquest format digital que s'espera que en un futur pròxim, esperem, es pugui recuperar la 107.4 per tornar una altra vegada als orígens, si hi ha Radio Trem, la veu de la Conca, en tots els ets i uts. No ho sé, d'aquest repàs així ràpid, suposo que d'on més informació i dades i anècdotes teniu és de la primera etapa, no? D'aquesta primera etapa. Bueno, sí, d'aquesta segona...
Segona, perquè és el que tu deies, en aquesta primera etapa, si no recordo malament, va ser als anys 60-70, evidentment va ser un grup de valents que van decidir a través de... que cada vegada la tecnologia era més accessible, igual que ara mateix, fer aquesta aventura de la ràdio. Però evidentment es va tancar...
Després va haver gent que continuava en la ràdio, el que passa és que no estaven als micros, estaven al darrere, ara m'ha marxat el nom, que estaven de director a la ràdio.
Ah, sí, el Pasqual, el... Sí, el Rafael Pasqual. El Rafael Pasqual, perdó. Sí, es va quedar com a director. Es va quedar com a director i després també hi havia el Casas una mica que feia tota la part més tècnica i tal, perquè en altres, doncs clar, la gran majoria eren crios en aquell moment.
Jo vull fer un incís, perquè la gent s'hi situa. Era el que és ara el museu, que era l'edifici del Col·legi Sant Josep, i era un espai, o sigui, estava tancat un espai, però un espai molt gran. On hi ha l'epicentre. On hi ha l'epicentre, exacte, l'epicentre. I llavors hi havia la part de dalt, que és on hi havia la cabina, i la part de baix, que hi havia tot d'armaris amb discos, perquè llavors la majoria era tot amb disc.
Sí, sí, tot era vinils. I ho fèiem allà, no? I clar, era una zona cèntrica, llavors també feia que la gent pogués venir, fèiem concursos. Era una zona bastant accessible a tothom, en aquest sentit.
Clar, perquè ara ja estem molt avançats, però com era això de fer ràdio sense internet, no?, en aquella època? Evidentment. Bueno, com no existia, doncs no la trobàvem a faltar. Correcte. Jordi, com ho fèieu, això? No, a veure, el que sí que fèiem era treballar molt de forma original. Treballant d'una manera, pels mèrits que tenies, buscant les coses més properes a la gent.
per exemple, tal com deia també la Neus, fèiem de tot, concursos, entrevistes, fèiem música, fèiem, bueno, i anar innovant sempre sobre la marxa, però sempre buscant un motiu, en el qual la gent, jo crec que estàvem contents, la gent col·laborava, ens trucaven molt per telèfon, molt, més que de quan fèiem concursos, que buscàvem patrocinadors que eren de qui trèiem botigues i tal,
O ho comprava amb nosaltres, més d'una vegada i més de dos. I la gent això ho agraïa moltíssim. La veritat és que la gent trucava moltíssim, ho escoltava moltíssim i... Precisament, perdona aquest tall, pel fet que no hi hagués internet, segurament, era una de les distraccions que hi havia a la ràdio, no? Clar, clar, clar. Pensar que a manguei temps, doncs, una mica que és el que passa ara, o sigui que aquí ens arriba una mínima part de les emissions que es fan en general,
de qualsevol emissora de ràdio, llavors clar, en aquell moment les emissores municipals es van convertir en un altaveu molt important de cara a la gent, perquè sobretot, a part de programes musicals i d'entreteniment, també intentàvem fer i parlar del que estava passant al poble,
Això era una cosa que la gent agraïa molt. És veritat que la base en aquell moment era limitat, perquè tot just era Trem i no sé si gaire més, però era el ràdio Trem i per tant la gent de Trem, com tu ben dius, com no hi havia tantes opcions com hi ha avui dia, l'emissora funcionava molt bé i tothom l'escoltava.
A més, teníem una programació entre que la Neus feia pels matins, els altres feien pels tardes, o sigui que pràcticament teníem, no les 24 hores ni molt menys, perquè després quan entravem amb una altra emissora, però feien moltes hores de ràdio entre uns i uns altres. Vull dir que la gent estava molt agraïda i s'hi sentia molt, i jo crec que estava contenta i els agradava. Evidentment no érem professionals,
Però com hi ficàvem tota la voluntat del món, jo crec que la gent això ho agraïa molt. Hi havia molts col·laboradors, molta gent, de forma desinteressada, que participava, tant els oients com nosaltres, que estàvem allà davant. Vull dir que això es feia el poble més unit.
Sí, anaves a qualsevol botiga o a una peluqueria on fos i... I la ràdio estava en marxa. I la ràdio Trem, la veu de la conca, estava sempre en marxa. A tot arreu, a tot arreu, és veritat. Veieu factible que això es pugui repetir per això que dèiem, de l'internet, que ens ha distret, per dir-ho així?
Creieu que aquesta essència es pot repetir? Jo crec que sí, perquè la gent és molt propera. A Trem ens coneixem tots. I si tu vas en un lloc, estàs escoltant què radio Trem, estàs escoltant coses locals, al final tot això fa com una cadena, jo penso. El que passa és que també m'imagino que cada vegada hi ha més coses, però jo penso que la gent és molt de casa.
Atrem encara i això, aquest sentiment. Jo aquí puc ser una mica més crític, amb el sentit que he estat fa un any que pràcticament encara estava treballant aquí a la ràdio i és evident que han canviat molt les coses i tot i que en aquell moment també fèiem emissió no només online sinó que també la fèiem perones,
doncs és veritat que avui, no ho sé, hi ha molta gent, així com abans comentàvem que entraves a qualsevol lloc i hi estava ràdio tren ficada, doncs ara molta gent té Spotify amb les seves llistes i tal i qual i ja no els cal posar la ràdio d'aquí, no?
Però tot i així, tu saps perfectament que sempre havia estat molt benvinguda perquè aquesta última temporada, aquesta última fase, abans d'aquesta més online, doncs sí que potser ha sigut l'etapa, crec jo, més professional, tot i haver col·laboradors, evidentment,
però aquí hi havia ja uns professionals darrere que han intentat fer una ràdio ja més, bé, amb informatius, amb manera de comunicar, i jo crec que això, doncs amb espais com el Pallars Jussà, el Sobirà, és igual.
són molt ben valorats perquè estàs parlant del que passa a casa. Amb aquest aspecte crec que sí que funcionarà molt, però és evident que avui dia aquesta diversitat tan brutal que hi ha d'opcions i que avui dia online pots escoltar la ràdio que tu vulguis del món, no només d'aquest, ja no tens aquesta necessitat que t'arribi la senyal, sinó que et pots connectar allà on vulguis,
doncs, bé, potser queda una mica més diluït. Però és evident que jo crec que la gent del país sempre agraeix que hi hagi un mitjà de comunicació de proximitat. Es pugui agafar en algun lloc, no? Quan al final, quan tornes a casa, diré què ha passat aquí, no? El món és molt complex, però bé, què està passant al meu voltant, no? Que al final és on vivim i és on passem el nostre dia a dia, no?
Sí, sí, sí, per això, a veure, tu ho saps perfectament, perquè a més portes Pallars Digital, que és un mitjà local, amb el que, bueno, és on va parar la gran majoria de gent que vol saber el que està passant a casa. Això a nivell més informatiu. Evidentment, després, bueno, nosaltres fèiem programes, com dèiem, de tota manera, ja
hi havia concursos, hi havia entreteniment pur i dur, hi havia una funció més social. Jo crec que una mica donada pel fet que no eren professionals, eren gent aficionada, que vinien allà,
que apreníem una mica, sí que a vegades tinguem alguns cursets de l'AMUC per poder saberlocutar millor i aquestes coses, però bàsicament arribaves allà i el més fàcil que era, posar discos, parlar, riure, intentar que la gent ho passi bé...
Teníeu referents en aquella època, algun periodista o algun locutor que diguéssiu, ostres, ho intentaré fer com ell? Teníeu algun ídol per dir-ho així? A Ràdio Lleida hi havia el Marc, no sé si el recordeu, que encara havia pujat quan havíem fet un concurs i la presentació de Ràdio Trem,
i havien fet ball i, bueno, en fin, i era un professional, a veure, per part meva, almenys, vull dir... Era molt proper i donava moltes idees i et diia, doncs mira, jo això ho enfocaria... Jo me'n recordo que hi havia un programa que feia el Javi Ibáñez i la Montse,
que era un infantil, que, vamos, es que no podies ni trucar, perquè les trucades, es que trucaves, trucava tanta gent, feien concursos i a més feien música infantil i tal, i era un programa que jo recordo que tota la canalla de Treu trucaven perquè de tant en tant regalaven coses. Bueno, perquè llavors també te feia molta gràcia que te poguessis sentir a la ràdio, no?
Perquè no era una cosa... Si estem parlant en un moment donat, que no és com avui dia que qualsevol pot tenir un perfil al TikTok.
No, les xarxes socials, al final la funció social aquesta l'ha suplert molt l'internet i més en concret les xarxes socials, que és on ens relacionem avui en dia amb moltíssima gent, abans aquesta funció la suplia i molt bé la ràdio. I tenir un mitjà tan proper, perquè clar, la cosa era abans que sortís Radioterm o renaixes Radioterm als anys 80,
la emissora que havies d'escoltar estaven lluny, estaven a Lleida, Barcelona, llavors per tu la ràdio era com una cosa molt llunyà, molt extraterrestre. Jo recordo això que has dit de l'EMUC, quan ens enviaven els discs, ens enviaven paquets, unes caixes, bueno, allò era com...
Com una festa, no? Que eren vinils, no? Era com uau, no? Perquè clar, a la millor jo què sé, George Michael, que feia anys que... I de repente arribava el disc, que ells ja l'havien... Ja no el feien servir, però nosaltres era com uau! I posaves i l'escoltaves, perquè posava el Jordi, posava jo... I vinga, i vinga...
Bueno, era com una festa per nosaltres. No, no, és que clar, per nosaltres era un entreteniment, o sigui, era, suposo que fent aquesta comparació era com tenir ara un canal de lo que sigui, no? Que hi dediques el teu temps i ho fas perquè t'agrada i tal. Bueno, hi ha de tot, ja ho sabem, eh? Però bueno, en termes generals. Llavors, clar, els que col·laboraven a la ràdio eren gent que ho feia de molt...
amb ganes. Amb ganes i molt conscients, perquè vull dir, a veure, no és el que avui vinc, demà no vinc, passa demà ja ho veurem, no, vull dir, la gent... No, no, no, la gent era molt constant. Sabien que tenien un programa, un donari, menys o menys programaven a la seva manera i ho tiraven endavant. Sí, ho sento, avui no puc parlar perquè...
No, no, jo per exemple recordo que amb tots els anys que vaig estar seguits, de dilluns a divendres, que feia de 4 a 7 de la tarda, cap dia, cap dia, cap dia, de l'any vaig fallar, cap dia. I això era un esforç, vull dir, vulgui no vulguis tocar-ho, el que deies tu, que t'agradava, ho feies amb ganes, amb gust, veies que la gent també ho compartia amb tu, bueno, et donava ànims.
Anem a parlar més dels vostres casos concrets. Jo tinc entès tu, Jordi, començant per tu, si et sembla, que feies un programa molt variat on hi cabia pràcticament de tot. No sé si ens pots donar detalls d'això per a la gent que no ho recorda o que en aquella època no existia, no?
Sí, el programa era de llums de vendres, com havia dit, de 4 a 7, i es deia tot i cap. Tot i cap. Tot i cap, perquè hi havia dit de tot. Mai millor dit, no? No sabia el nom. I això va donar més de 4 anys. I clar, hi havia música, hi havia concursos, hi havia entrevistes, hi havia entrevistes, per exemple, recordo que nosaltres anàvem...
en l'època Alvin Benc, de Mollerusa, i van portar la màquina de gravar, petiteta, de butxaca, i quan venia algun personatge d'aquestos que deies, on dia m'interessa, parlàvem amb ell i ho gravava i el dilluns el tornava a posar per antena.
Una petita entrevista, no? Ah, molt bé. Sí, exactament. També havia fet pel carrer, al micro, amb mòbil, opinions públiques de la gent. Ah, sí, això ho volem fer, en aquesta nova etapa ho volem fer... Sortir al carrer i dir a la gent, què penses? Què penses sobre determinat tema, no? Exactament. Molt bé. Bueno, eren coses que anaves innovant.
En tres hores la té omplir, tres hores no pots posar música, música, música i música. Això et volia preguntar, hi havia una preparació suposo prèvia al programa o no? O era una mica... No, hi havia una preparació no molt extensa però sí que hi havia una preparació i també entre aquestes coses que vaig innovar va ser el bàsquet.
era un testemes que vaig dir, a veure, sortim al carrer, però anem també al bàsquet. Clar, els medis també eren bastant limitats. Vas fer tu, Jordi, perquè la gent necessitui la primera retransmissió esportiva de Radiotrem en un partit de bàsquet. Sí, concretament aquí, l'equip esportiu.
Bé, eres porportiu al Casal. A la sala escolar, no? Al Casal. Al Casal va ser, d'acord. Al Casal. El vaig passar primera, després em vaig fer aquí. Val. I, bé, amara de molt, però, claro, el problema era que aleshores no hi havia medis, havies d'anar sempre, el pressupost també era il·limitat. Clar.
o inexistent. Bueno, sí, pràcticament. Bueno, el Rafael Pasqual havia aconseguit algunes coses, però bueno, limitades. Sí, sí, era molt limitat. Però bueno, i a mi això em donava ànims de continuar. I anava fent això, entrevistes, concursos, música, bàsquet, en fi. Una mica de tot, tot i que hi havia. Tot i que hi havia, i com que tot i que hi havia, podies felicitar la gent, diies, on dia, avui, el s'han de...
Això ho feia també la gent, ha de trucar per felicitar aniversari. Sí, i demana cançons. Pots dedicar aquesta cançó a tal persona perquè avui fa 38 anys? Sí, quina cançó vols? I com deia el Neus, anàvem a buscar, però musicament anàvem a buscar. Això sí que era improvisar.
Sí, sí, clar. I mentre sonava la cançó anaves corrents. Sorties corrents, deixaves la música posada, que alguna vegada se tancava la porta i llavors ja veus, i anaves corrents a buscar el que fos, no? Sí, sí, sí. Si estaves sol. Bueno, i clar, tampoc t'hi diuen tota la música a l'abast. Vull dir que evidentment estàvem limitats perquè avui dia amb internet i això és relativament fàcil. Però llavors, clar, no era tan fàcil.
Jo no he regut mai tant com quan feien les cunyes publicitàries. Era... Clar, perquè allà has de ficar un to diferent. Sí, i normalment intentàvem que fossin diferents veus.
I, bueno, era... I, bueno, clar, havíem de repetir-la 15.000 vegades. Jo recordo una, que al final ja vam dir, mira, deixem-ho estar, perquè és que no podíem, és que només mos miràvem i ja riíem, no hi havia manera que sortís. I això sí que us recordo amb carinyo, no?, les cunyes publicitàries. Bueno, això demostra el bé que us ho passàveu, no?, en gravar-ho, és a dir...
Sí, sí, o sigui, la ràdio era amateur, però era el més professional possible dins de les nostres possibilitats i coneixements en aquell moment. És el que et deia abans, la gran majoria de locutors o de gent que feia programes era relativament jove.
De grans també n'hi havia, evidentment, però no eren tants. Bé, tots eren joves en aquell moment, perquè estem parlant de fa 40 anys. Sí, sí, 40 anys. Llavors tots eren joves, però què vull dir de què?
Hi havia molta voluntat per part de tothom, com deia abans, per fer el seu programa. Jo recordo que hi havia uns que feien un programa el diumenge al matí de rock and roller, rockabilly, i els tios, tot i haver estat tot el dissabte a la nit de farra, no fallaven mai, d'anar el diumenge al matí a fer el seu programa i punxar el tipus de música que a més els em molava. O sigui que hi havia aquest esperit de col·laboració
que avui dia, per les raons que sigui, potser és una mica més complicat de trobar, perquè tothom té molt jaleu, tothom té moltes històries, o simplement no trobem que la ràdio sigui el seu mitjà més adient per poder comunicar el que ells volen.
Llavors, com tot a la vida, suposo, en aquells moments, en aquell moment històric, si em situen en aquell moment, doncs clar, el fet del que dèiem abans, de no tenir gaires mitjans, de que, bueno, no sé, sí que a poc a poc van arribar en televisions, però bueno, al principi només hi havia la primera, la segona, TV3 i poco más, o sigui, aquí tampoc n'hi ha. És que també a Radio Trems havia fet alguna cosa de televisió,
Sí, també alguna vegada s'han fet experiments. Vull dir, per exemple, quan hi havia les eleccions municipals, els portàvem els candidats i s'hi feien una entrevista. Sí, sí, sí. Això tot era el Rafel, el Cases, el... Sí, i fèiem ràdio per la fira, sortíem a fora...
Quan es feien les carrosses, també es sortien i feien la retransmissió en directe des del carrer. O sigui, tot el passeig, tot el recorregut, què es feia? O sigui, que a pesar dels pocs mitjans que es tenien als anys 80 i de lo car que era en aquell moment, doncs déu-n'hi-do lo valem que van ser de ficar-nos en mil i una històries...
amb els pocs coneixements que teníem i només amb la voluntat i una sabata i una espardenya, per dir-ho d'una manera. Recordo una cosa, també, dintre d'aquest programa de Tot i Cap, recordo que jo estava concretament en contacte amb Ràdio Tàrrega i a Mollerusa i cada setmana ens passàvem el que era el top dels 10 millors.
I jo li passava amb ells, és que la gent els havien votat aquí, i ells els passaven amb mi els seus. I això ho fèiem aquí d'intercanvi. Hi havia xarxa territorial, no? Correcte. Ah, molt bé. Vull dir, era una altra experiència dintre del que hi havia a la ràdio.
Sí, sí, sí, perquè us havíeu conegut potser en alguna formació. Sí, en algunes trobades, formacions, o coneixies amb algú per algun motiu, o simplement anaves a buscar aquella persona i ja està, saps? Vull dir que intentaves trobar el telèfon o el que sigui de la manera que sigui, perquè clar, no hi havia mòbils, no hi havia res. Sí, sí.
Però bé, el que dèiem, hi havia molta originalitat per part de la gent, per part dels col·laboradors i tots, vull dir, tots van participar i tots de la nostra manera. Al final és l'essència, no? El mitjà amb el que ho faiguis és potser secundari en aquest sentit, no? Mentre el que vulguis transmetre i arribis... Clar, clar. Després, evidentment, podria haver gent que li agrades, que no li agrades, que et seguís, que no, això ja és una altra història.
Però sí que hi havia tota aquesta il·lusió al darrere de fer ràdio i de mantenir el radiotrem. Ara la Neus ha deixat anar una anècdota que està degravant les falques, que era un fart de riure. M'agradaria que m'expliquéssiu alguna altra. No sé, són anècdotes que recordeu que es puguin explicar, evidentment, perquè també suposo que no hauríem de sortir d'ell. És el que abans també la Neus ha fet una mica d'això. És que al final es convertia en una mena de club social, saps?
Sí, això és veritat. O sigui, no és només per la gent que anava a fer la ràdio, sinó que de vegades venien col·legues, no sé què, que estaven allí amb tu assentats mentre tu feies el programa. Bé, aquí també ha passat, eh? Sí, sí, correcte. Aquí també ha passat això, però clar, això jo trobo que està molt bé, no? Perquè, clar, no està limitat a la gent que feia el programa i prou.
sinó que podia venir gent. Això generava tot tipus d'històries. Una anècdota que l'han passat tots és que l'edifici era molt antic i abans hi havia la torre, la torre que donava baix, i per anar al lavabo tenies que passar tot l'edifici i donar com un tomb. Era com...
Havies d'entrar a les catacumbes. Havies d'entrar a les catacumbes. I en aquell temps érem joves. I una de les vegades que vaig anar al lavabo es veu que havíem tret coses d'altres llocs i havíem posat un fèretre allà a la porta. Mira, arribo allà, entre la por que feia que estava a l'altra punta, tot fosc, i arribes allà i te trobes allà un fèretre, una caixada aquestes de morts.
Sí, perquè servia d'amagatgem, també, allò. Sí, sí, perquè allò era municipal, per tant, no ho utilitzàvem per qualsevol cosa. I recordo que vaig pujar tota blanca, què t'ha passat? I jo, no, no ha passat. Bueno, és que això de fer por, perquè no anés a la lavabo, era el dia a dia, vull dir, que fàcil. Alguns s'amagaven, sabien que havies d'anar i s'amagaven. Ja et feien el susto, allà. Sí, perquè era a baix de tot, era terrible. Sí, sí, sí.
Déu-n'hi-do, no sé, algun altre que es pugui escriure. Jo ja ni me'n recordo, la meva memòria és horrorósament dolenta. Home, jo recordo el que hem dit de la fira que fèiem ràdio al carrer, que era quan la gent et veia, perquè normalment et sentien, però no et veien. Estàs tancat.
És tu, aquella veu que sento, ets tu. Aquella veu de pito ets tu. Sí, sí, recordo això, no? I el carinyo de la gent. Jo penso que em quedo amb això, amb l'estima de la gent. Anaves a comprar, ai, no sé què...
I després hi havia una cosa que se m'ha oblidat de dir, la Mare del Jose feia un programa de ràdio, de cuina. Dins del programa de la Neus hi havia una col·laboració que es deia la cuina de Maruja. Sí, no te pots arribar a imaginar. Tot queda en família pel que veig. Sí, sí, sí. La gent la trucava als plats que explicava, ella explicava els ingredients, els plats i tal. I cada setmana igual li feia 60 o 70 fotocopies dels plats.
Ah, sí, de la gent que li interessava, no? Sí, de la gent que li interessava. I llavors les venien a buscar. Les venien a buscar. Hòstia, que bo. I alguna vegada està més decent, perquè la gent deia, oi, això no sé què tal. I, per exemple, si era per Nadal, doncs mira, us proposo això. I la gent demanava les receptes. I després trucaven per dir...
aigua i provar l'altre dia, a la gent li va agradar molt. Això és una bona idea per fer amb la gastronomia tan rica que tenim aquí i els productes que tenim. És que tot això del quilòmetre zero, que ara potser ja s'ha desvirtuat una mica, però encara continua molt vigent,
Clar, la ràdio era un quilòmetre zero. No s'ha descobert res, al final. No, no, no, clar, era un quilòmetre zero de comunicació i de manera d'arribar a la gent. És el que et deia, com abans es veia com una cosa extraterrestre, perquè eren coses que es feien a la capital, que no sé què, que es feien a quilòmetres. Tenia una emissora municipal tan a prop...
De sobte era com, ostres, ho tenim a casa això, no? I llavors la gent va reaccionar molt bé i llavors participàvem moltíssim per això precisament, perquè hi havia un programa de cuina.
que ho feia una mestresa de casa, que no sé què, que tal i qual, l'altre programa el feia, doncs, perquè clar, ningú érem, el que deia abans, ningú érem professionals, cadascú treballava de lo seu i després hi ficia les hores d'allà. Clar, tampoc hi havia internet, com ara que agafes i poses paella de marisco i te surt tot. Clar. Llavors, o tenies uns llibres de cuina o no. Clar, clar.
Llavors, a més a més, ella explicava com fer el plat i a vegades canviava coses o donava truquillos, que les senyores... I ha dit que potser en un dels programes amb més èxit que tinc perquè li demanaven les receptes i cada setmana feien molt lluny de receptes. Sí, se deixava una pasta amb un fotocomb. No sortia contra la col·laboració. No, de cap manera.
Però ho feia a gust. No, no, evidentment, és que és això, vull dir, que ningú mirés. Per exemple, jo em vaig anar a lo simple, que és una mica el que vaig fer abans de començar a treballar aquí, que feia un programa de música i ja està, no em volia complicar massa la vida, però evidentment la gran majoria de música que punxava ell era música meva, que vull dir, que no m'esperava que arribés un disc a veure de què era.
sinó que jo anava cada 15 dies, cada mes, a Lleida o Andorra i comprava un munt de discos i tal per poder-los posar a la ràdio. A sobre no només era un d'això, era una inversió econòmica també. Totalment. Però ho feies amb molt de gust, no t'importava gens perquè rebies aquest input per part de la gent
que doncs estaven agraïts. Se trencava una agulla i a la millora de Natal anaves i compraves una agulla i ja està. A Lleida en compraves tres o quatre i això. Sí o no? Sí, sí. Ens queden pocs minutets. M'agradaria saber la vostra opinió sobre com veieu el futur, ja no només d'aquesta millora, sinó de la ràdio en general, però evidentment ja que estem a Trem i que formeu part de la història de Radio Trem,
Com veieu el futur? Li veieu futur a la ràdio municipal i també, sobretot, quines serien les claus per a que funcioni. No sé si teniu una mica... Ostres, tu, les claus, que difícil. M'apuntaré. La proximitat amb la gent, el contacte amb la gent, escoltar la gent, això és bàsic. Això és bàsic. A partir d'aquí, les idees que et puguin donar més el que tu puguis aportar, jo crec que això és fonamental. Això és fonamental en qualsevol època de...
de la història, és evident que ara... Està vocació de servei. Llavors, ara els mitjans són nosaltres, hi ha uns altres, és veritat que es pot ser una mica més complicat pel que dèiem abans, perquè hi tens més opcions, però al final és el que dius tu, que si no hi ha aquesta proximitat amb la gent, si no hi ha contacte,
Per exemple, ara explicaré una cosa que no sé si la gent ho sap. Per exemple, en aquesta última època que vam tenir conjuntament, així com abans era tan fàcil trucar a la ràdio, ara era molt complicat trucar a la emissora, perquè resulta que la pròpia tecnologia era un impediment per poder fer trucades a la gent i que la gent truqués a la emissora. En aquest sentit també involucionada.
Clar, sí, sí, sí, perquè jo, clar, jo era una d'aquelles coses, dic, però si als anys 80 ho feien, com és possible que ara no sigui tan complicat? I la Lídia no callava, hi havia programes que era un o altre, i la gent deia, és que porto 25 minuts i comunica, claro. Llavors, clar, aquí has perdut, o es va perdre, no sé si ara com està, perquè ara no...
Ara que toques el tema, José, t'he de dir que tenim telèfon. Molt bé, perfecto. Tenim telèfon, tenim WhatsApp i aprofito la benentesa per nombrar-lo. A part rime, que això també no sé si està buscat o no per part de l'Ajuntament, però el telèfon rime. I això sempre va bé per recordar-lo. És el 663 553 173.
Ostres, és més o menys fàcil de recordar. 663 553 173. De moment no l'hem publicitat massa perquè fa pocs dies que hem començat, però sí que serà un telèfon que anirem repetint amb aquesta voluntat que dèieu, que la gent ens pugui contactar i recollir-les. I podem demanar una cançó o
Bé, és que al final la gent s'ha de sentir seva a la ràdio. Llavors, per mi, el futur de Radio Trem o de qualsevol emissora, jo crec que en principi no perilla. Sí que és veritat que cada vegada, però si tu també te vas adaptant als temps, hi ha la manera de fer, hi ha les noves tecnologies i les noves maneres d'informar,
jo crec que té el futur assegurat però sempre que hi hagi aquesta connexió i la gent se la senti home, si la gent hi participa la gent se ho fa seu aleshores vull dir, no sé ja és per propi interès sí, sí, sí
Hi ha aquest input, aquesta transmissió entre oient i comunicador, que això és important. I de fet ja ho veus, hi ha moltíssimes emissores que obren telèfons a la gent perquè pugui participar de mil maneres.
perquè és que és bàsic, a la ràdio sobretot. A tots els mitjans potser és més complicat, però a la ràdio sobretot. La ràdio és bàsic. Neus, comparteixes el que han dit els teus companys? Sí, completament. Penso que és molt bona idea tenir la línia, que la gent pugui demanar coses, pugui preguntar coses, i se la faci seva al final.
Seria una de les claus també per tu. Jo penso que sí, perquè això de poder trucar i demanar alguna cosa, jo ho trobo genial. Sí, o que hi hagi un debat i puguis participar, perquè en aquells moments els debats que fèiem a vegades eren tancats a la gent que està aquí i poc més.
si tu podies donar l'opció que en un moment donat podies obrir línies perquè la gent participés, això també podria aportar riquesa d'opinions i el que dèiem, i que la gent se senti també que la ràdio no és només de tres persones que estan allí parlant, sinó que és de tothom.
Correcte. Exactament, sí senyor. Molt bé, doncs ho deixaríem aquí. Moltíssimes gràcies per acompanyar-nos, Jordi Pociello, José Vergés, Neus Uroz, en aquest primer capítol de l'entrevista, que recordem la farem cada setmana, els dimecres, per parlar amb personalitats de TREM i de la comarca.
i avui ho hem volgut fer d'aquesta manera especial, parlant amb vosaltres, amb tres ex-col·laboradors, i en el cas del José també treballador, i de la Neus també, de la ràdio, perquè ens expliquessin una mica com ho veieu, la vostra experiència, i també com veieu el futur, que d'això també a mi m'interessa bastant saber-ho. L'Odit, moltíssimes gràcies, i res, ens anem veient per Trem. I tant. Gràcies a tu. Molt bé. Quan necessitis alguna cosa ja ho saps. Perfecte. Aquí estem. Salut i ràdio. Gràcies. De bon dia.