Miquel Martí Pol ens ha portat uns poemes, me'ls han donat fa un moment allà dintre,
me'ls han llegat una mica i ara els en llegiré un parell.
El primer té per títol Sempre és incert.
Sempre és incert l'espai de tu mateix en què pots lentament edificar-te.
Sempre és incert i s'ho més a l'imperi dels cops de dents sobtats
i les marees que n'esborren els límits.
Giravoltan immutables els astres per l'espai
i transcorren els anys indiferents a les teves froteses.
Pren exemple.
Només saber restar podrà salvar-te.
Saber restar i aprendre-te en les coses tan humilment
que en tot de set rebel·li la inalterable i fonda placidesa
de viure i perdurar que tant desitges.
dins teu
Si saps que tot és provisori,
fes-te dins teu, en burc, un reducte
i defensa't del fluctuar girant-ti els ulls sovint.
No et vulguis tanmateix massa allunyat de les coses.
No fos que el teu reducte se't convertís a poc a poc
en un armot on tot és tu i aixerraït.
Estima la bellesa que t'envolta i que se't dóna clara i generosa
i amb tu i per tu estima també els altres.
Carles d'aquests dos amors, t'enpervindrà l'harmonia i tal volta, la grandesa.
M'agradaria dedicar aquest recital
a tota la gent aquí de Tarragona
que ha col·laborat en el segon congrés internacional de la llengua catalana
i també a tots els poetes que avui han vingut aquí.
I si hem acabat la primera part amb paraules de Miquel Martí i Pol
començarem aquesta segona part també amb paraules de Miquel Martí i Pol
amb un poema que ja fa anys que m'acompanya
que he dit moltíssimes vegades
i que espero que em continuï acompanyant moltes vegades més.
He heretat l'esperança de Miquel Martí i Pol.
Gràcies.
He heretat l'esperança dels avis i la presidència dels nois
i de tots dos els noms dels quals ara em serveixo per parlar-los.
M'han vist a la naixença amb donadrets inviolables
però jo soc pur i sempre em senti una mica xalat i solucrat.
Vist en un poble petit, en un país petit i tan mateix
vull que quedi ben clar que això que explico ho explico per a tothom
i que per mi és com si el nom sencer
girés entorn de l'eix dels meus pooms.
Begarejo tot sol pels carrers en silenci
quan cada vestre escolti un can de la sirena
des del terrat de casa.
He heretat l'esperança dels avis i la paciència dels pares
i de tots dos els mots dels quals ara em serveixo per parlar-los.
Conçó de minta de Miquel Desclot
Miquel Desclot
Miquel Desclot
Miquel Desclot
Miquel Desclot
Desclot
Miquel Desclot
Miquel Desclot
Miquel Desclot
Miquel Desclot
Miquel Desclot
Miquel Desclot
Miquel Desclot
Miquel Desclot
Miquel Desclot
Miquel Desclot
Miquel Desclot
Miquel Desclot
Miquel Desclot
Miquel Desclot
Miquel Desclot
Miquel Desclot
Miquel Desclot
Miquel Desclot
Miquel Desclot
Miquel Desclot
Miquel Desclot
Miquel Desclot
Miquel Desclot
Miquel Desclot
Miquel Desclot
Miquel Desclot
Miquel Desclot
Miquel Desclot
Miquel Desclot
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Creatins inèvits, cançó de bressol, és un dels primers poemes que jo vaig musicar.
Es tracta de, de fet, de dos poemes.
Papers inèdits i Cançó de bressol.
La cançó de bressol és la que vaig musicar.
I després els vaig unir i els vaig donar la meva versió.
Són dos poemes de Vicent Andrés Estellers que ara us diré.
Són dos poemes de Vicent Andrés Estellers
Són dos poemes de Vicent Andrés Estellers
Són dos poemes de Vicent Andrés Estellers
Són dos poemes de Vicent Andrés Estellers
Són dos poemes de Vicent Andrés Estellers
Són dos poemes de Vicent Andrés Estellers
Són dos poemes de Vicent Andrés Estellers
Són dos poemes de Vicent Andrés Estellers
Són dos poemes de Vicent Andrés Estellers
Són dos poemes de Vicent Andrés Estellers
Són dos poemes de Vicent Andrés Estellers Estellers
Són dos poemes de Vicent Andrés Estellers Estellers
Són dos poemes de Vicent Andrés Estellers Estellers Estellers Estellers Estellers Estellers Estellers
Són dos poemes de Vicent Andrés Estellers Estellers Estellers Estellers Estellers Estellers Estellers Estellers Estellers Estellers Estellers Estellers Estellers Estellers Estellers Estellers Estellers Estellers Estellers Estellers Est seals actresses Estellers Est係olers Estellers Estellers Estou podeis dueure Stormes του Carlee
De Joan Timoneda, poeta català de València del segle XVI
i del seu llibre Pla d'enamorats, Senyores, des que s'heu entrat.
Senyores, des que s'heu entrat no a una hora, ja el meu cor troba robat d'una senyora.
S'heu entrat en aquest ball per mundalitz, entre i fa i aixiré mal d'amor ferit.
Verbet, vent i reposat en aquesta hora, ja el meu cor troba robat d'una senyora.
Entri jo, sense dolor ni cosa alguna, ja xiré parit de mort per una fortuna.
I la prima maltratada és guaiadora, ja el meu cor troba robat d'una senyora.
És donzella molt galana entre donzelles, és discreta i molt humana, vella entre velles.
Puig donzella, m'ha anat pràctim, m'ha enamora, ja el meu cor troba robat d'una senyora.
S'heu entrat en aquest ball per mundalitz, entre i fa i aixiré mal d'amor ferit.
Per bé, vent i reposat en aquesta hora, ja el meu cor troba robat d'una senyora.
Cançó a mà alta de Màrius Torres.
Màrius Torres va escriure unes quantes cançons a mà alta.
Mà alta era una companya de sanatori, Màrius Torres va passar un tros de la seva vida a un sanatori,
a Puigdalenya, a Sant Quirra de la Pàgia, i una companya d'aquest sanatori,
es veu que es van fer molt amics, li va dedicar una caia de cançons i la va anomenar amb el nom de Mà Alta.
Una d'aquestes cançons és la que us cantaré ara, Cançó a mà alta de Màrius Torres.
Cançó a mà alta de Màrius Torres.
Cançó a mà alta de Màrius Torres.
Cançó a mà alta de Màrius Torres.
Cançó a mà alta de Màrius Torres.
Cançó a mà alta de Màrius Torres.
Cançó a mà alta de Màrius Torres.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Es titula Cant de Ramon, el poema que us cantaré.
Ja fa uns quants anys que el tinc musicat, però fa ben poc que l'he estrenat.
Potser és la tercera vegada que el canto en públic.
El Cant de Ramon sembla que va ser escrit a París l'any 1299.
És una desesperada confessió del llum vell i angoixat.
Josep Palau i Fabra ha dit que aquest Cant de Ramon
és un dels poemes més vells de la llengua catalana.
En aquest poema Ramon Llull ens parla de la seva vida mundana.
Ramon Llull, abans de ser religiós, va ser trobador.
Ens parla d'això, ens parla de la seva conversió.
Ens diu també que en un moment donat, ens diu que tot un dia de sacrificis
i els exemples que ha donat han estat debades.
Però de seguida ens recorda que vol morir en pèl·leg d'amor.
És a dir, que vol morir en mar d'amor.
Quan vaig musicar aquest poema vaig tenir en compte aquestes dues coses,
el llull trobador i el llull místic, religiós.
I vaig donar a la música, en fi, aquests dos matisos,
una part que és cantada com una dansa medieval
i l'altra com un cant gregorià.
A veure si us agrada aquest cant de Ramon Llull.
Som creat, és amistat,
a servir Déu que fos un mar.
És on caúta en m'han pecat,
en ira de Déu pui pausar.
Jesús me ven crucificar.
Al que Déu pui pausar.
M'han pecat,
l'humor nascida a mi de mar.
Tio a prares menors donar.
Per xerrar i ens abraïcar.
Entra la vinyel penollà.
Amor m'ha presa i un Déu demà.
Amor m'ha presa i un Déu demà.
Amor m'ha presa i un Déu demà.
Amor m'ha presa i un Codec.
Amor m'ha presa i un Déu demà.
He trobat gran fall temperat, gran resa i de l'home encertat.
M'han donat exemple i he donat, poc són conegut, he amat.
Vull morir en pèles de mort, per essa gran dona i teó.
Demà el príncep n'hem el pastor, tots junts concir la deshonor.
Que fan a Déu-li gran senyor, que hi meten l'humor en error.
Vull morir en pèles de mort.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Vull enviar des d'aquí una abraçada ben forta a Joan Iber, Pere IV,
que està passant per un període bastant fumut.
Avui hi ha una carta de Josep Palau i Fabra a l'avui,
no fa gaire dies que hi ha un escrit de Pere Caldés.
És per tot això que vull enviar una abraçada més que forta.
I llegim...
Un dels seus poemes més coneguts, Corrandes d'exili,
escrit quan es va exiliar després de la guerra aquella dels anys 36-39,
quan passava cap a França, etcètera.
Corrandes d'acrili.
Una nit de lluna plena, tramuntàrem la carena lentament, sense dir res.
Si la lluna feia el ple, també el feu, la nostra pena.
L'estimada m'acompanya de pell bruna i aire greu
com una mare de Déu que han trobat a la muntanya.
Perquè ens perdoni la guerra, que l'ensagna, que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla, megec i beso la terra
i la carono amb l'Espanya.
A Catalunya d'així, el dia de ma partida,
mitja vida condormida,
l'altra meitat vinga amb mi,
per no deixar-me sens vida.
Avui, en terres de França,
i demà més lluny, potser,
no moriré d'ignorança.
Anés d'ignorança, viuré.
En la terra del Vallès,
tres torons fan una serra,
quatre fins, un bosc espès,
cinc quarteres, massa terra.
Com el Vallès, no hi ha res.
Que els pins senyeixin la cala,
l'ermita dalt del Cujol,
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que l'assumiu un plaita.
Com que sembla que a les deu hem de ser part d'aquí,
acabarem amb el poema,
un poema màgic, misteriós, i juganer,
que, en fi, que em va bé d'acabar els recitals,
que no els que faig a les escoles,
com els que faig per adults,
el turó de cada vila de Joan Barceló.
!
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.