Vostè va néixer a l'alci d'una família culta, això facilita la vocació literària o musical?
Jo penso que sí, perquè a casa a les hores trobes una bona biblioteca que t'ajuda ja des d'aquests petits i aquest cas va ser el meu.
A les hores també, com s'esqueia en aquells temps, doncs m'han fet estudiar el piano, m'han fet estudiar pintura i tot plegat, després m'ho he anat trobant dintre de la literatura.
Quan comença a escriure poesia i per què?
Bé, això n'he escrit sempre, el que passa que són quaderns d'una l'essència d'aquells que estan amagats i després els arracones,
però ja amb una idea, de sortir de cara al públic, no va ser fins l'any 71, quan jo ja em vaig considerar més madura amb el llenguatge, amb la forma d'expressió.
I les primeres publicacions, llavors el 71 vaig començar a guanyar ja algun premi que em va servir d'indicatiu per veure on havia d'anar tirant,
i la primera publicació va ser l'any 77.
Els conserven encara els primers poemes que va escriure?
Sí, no llenço res.
Aprofita tot.
Mai no se sap si es prendrà fonda.
No, però mira, és qüestió d'aquella més aviat sentimental.
Com ha dit ara, vostè ha publicat el primer llibre el 1977.
Què impulsa una persona a publicar els seus poemes?
A mi no em va impulsar res, simplement que vaig presentar-me a un concurs que comportava edició.
Per tant, automàticament van sortir editats.
Podia no haver sortit, no haver guanyat, i a d'hores qui sap el que havia passat, però en aquest cas va venir la cosa, diguem-ne, rodada.
Quines influències es poden reconèixer en la seva poesia?
Jo diria que no, gaires, eh?
Perquè també sí que he llegit molt i molt variat, però he procurat no enganxar-me segons quins autors,
i les meves influències venen més donades potser per la descripció de música i de pintura,
que no pas per còpia o inconscient, no?, que sigui, d'altres actors.
Sí, hi hauria una línia bastant autodidacta.
Com haurà fugir de qualsevol escola?
De poesia penso que ho som tots una mica d'autodidactes, en aquest sentit, sí.
El llibre clau de blau és un can a Tarragona en conjunt.
Com definiria la Tarragona d'avui dia?
Com això és una miqueta difícil.
De Tarragonins en sentit àmpli ho som tots, però dels Tarragonins de Socarrel potser n'hi ha bastant menys.
Són una mena de gent tranquil·la, que no s'hi emmuta gaire.
Jo li reconec on tarannà, diguem-ne, una miqueta l'estil romà,
que el que és romà que passejava a conversar amb la vaga del mar.
Penso que és un dels trets que ens caracteritza una mica encara que no el vulguem acabar de reconèixer.
És una ciutat apàtica, potser, culturalment?
Jo diria que no, perquè és d'activitats on hi ha moltes vegades no podem acudir en un dia totes les que hi ha,
per tant jo no diria que fos així.
Ara el nostre temperament una mica ho és d'apàtic, si ens costa sortir.
Alguns dels poemes es centren en ingrets concrets de la Peralta,
com poden ser la Catedral o la Placeta dels Àngels,
o també en clau de blau.
Com veu en concret aquesta zona, que és on està situada la nostra emissora?
Sempre he passejat, m'ha agradat molt passejar pel Peralta i hi anava moltíssim.
Els claustres de la Catedral i tots aquests carrerons estrets tenen una gran atracció.
I també, últimament, no solament en poemes, sinó en prosa, també ha sortit això en alguns contes,
sobretot aquest subsol de Tarragona, en el qual trobem aquestes botigues que hi ha pel carrer Major,
que tenen un subsol primer medieval i després estrada el romà,
i això és molt atractiu literàriament parlant.
De manera sorpressiva per a molts, vostè apareix en el món de la narrativa,
quedant finalista del Josep Pla del 81, si no m'hi equivoco, en música de cambra.
Com es produeix aquest pas de la poesia a la prosa?
És una cosa, no és ben bé un pas, ja diria que és simultàni,
perquè almenys molts escriptors, i hi ha altra gent que no són escriptors,
m'imagino que molta gent, porta un dietari de les seves coses que apunta,
tothom té un bloquet o una llibreta que fa les notacions,
les lectures que li han agradat més, en fi, aquelles coses de cada dia.
I coexistia aquesta mena de dietari en el temps que jo escrivia les poesies.
Aleshores, posar aquest dietari en net, junt amb altres coses,
va ser el que va donar el volum a aquest primer de música de cambra,
que de fet s'escrivia a l'hora que s'escrivien els poemes,
i que continua encara escrivint, i que potser algun dia hi haurà una segona part d'aquest dietari.
Perquè és el que ajuda més a conèixer la gent,
a part de les obres de ficció que es puguin fer, saber què es pensa.
I els dietaris és el que més ens poden acostar amb un autor.
Vostè ha dit que, doncs, defuig la narrativa de ficció per fer una narrativa més interior.
No, això va ser al principi, aquest pas que m'has preguntat tu.
Perquè després tenim tot el volum de contes de la Mostella Africana,
que ja és completament de ficció,
i entre la part, diguem-ne, de narració negra,
així de la intriga, policiaca, i tot això és ficció.
I les dues últimes novel·les, ficció.
Per tant, podríem dir que potser el dietari és el camí més pròxim entre la poesia i la prosa.
I és el que va lligant tota la vida d'una persona.
El seu camí dins de la narrativa pràcticament està ple de flors i violes.
Finalista, com hem dit, en el pla 81,
guanyador del mateix premi un any després amb interior amb difunts,
el Sant Jordi del 84 amb el meu cap onellosa,
i en guanya el Ramon Llull, ara fa poc, amb zona marítima.
Què li queda per guanyar?
I entre mig i una altra, que aquest no s'esmenta,
i per mi és molt important, que no comporta diners,
però que per mi ha estat molt significatiu,
que és el Premi de la Crítica de Serrador.
La crítica es concebeix a la millor novel·la de l'any.
I posar-se d'acord als crítics en un país com el nostre,
per dir que el meu cap onellosa va ser la millor novel·la del 85,
per mi és molt significatiu.
Aquest premi va ser donat el mes de febrer.
I què li queda per guanyar?
No fa res més.
Sí, a nivell important hi ha.
Premis més petits com el Sant Joan o la Ciutat de Palma,
entran dins les seves possibilitats i ja no s'ho planteja.
No m'ho plantejo, em plantejo,
seria el que m'he d'escriure amb una certa comoditat.
La novel·la guanyadora del dictà de primer en català
i després hi haurà una traducció al castellà,
s'encarregarà vostè mateixa de la traducció?
No, no, no. Precisament avui m'han trucat que ja es començava a fer aquesta traducció.
Vostè hi creu en la fórmula de les novel·les traduïdes?
Perquè en Pau Paner, quan va guanyar el Nadal, va dir que ell no hi creia que per això havia escrit directament en castellà.
Jo sí que hi crec, jo he de ser fidel a la meva llengua la qual cosa no obsta
perquè com tot autor vulgui ser divulgat, això és una cosa molt natural.
Aleshores la meva meta no és tampoc el castellà sinó que és l'anglès en últim extrem
perquè al meu cap una llosa és una novel·la anglesa i m'agradaria molt veure la traduïda a l'anglès
però crec que hi ha unes condicions prèvies a les editorials que primer doncs han de passar en el castellà.
Aleshores sempre va bé tenir un públic el més ampli possible, això ja ho sabem.
Per tant serà difícil escoltar un veredicte del Premi Nadal o del Premi Planeta
en què el reixirà s'obrir com a guanyadora o finalista.
Diria que era ben possible, sí.
Zona Marítima té com a escenari, segons n'ha pregut amb les cròniques
i vostè mateix va aclarar del Premi Ramon Llull, indrets propis de la Tarragona Marítima.
La seva casa s'aboca des del Balcó sobre el Mediterrani.
Ara bé, vostè quan pot fuig cap a Montrau. Vostè què prefereix, mar o muntanya?
Sí, no massa, mar o muntanya, però vaja, també m'agrada l'alternativa aquesta.
Però de fet, com que ja he nascut en aquesta casa, doncs de Montau Mar, això condiciona tota la vida
i conseqüentment també l'obra.
A més crec que hi ha molts elements a les costes per descriure que literàriament són molt bons,
com ara és el fort, el fort és un element molt bo, que tota una vida, tota una aventura, és engrescador de fer.
I les plaquetes també.
I a la muntanya què s'hi troba?
A la muntanya s'hi troba una serenitat, una quietud, més perquè la vida de mar, diguem, és més aventurera.
I ara, doncs, hi ha un repòs, una meditació, tornar cap a interioritzar.
I més a més la descripció de boscos, l'aprenentatge de la naturesa, que això és molt interessant.
O li és més fàcil escriure, aquí a vora el mar o a tot arreu?
A tot arreu, a tot arreu.
Per sort, a tot arreu.
Escriure, per exemple, és un exercici de voluntat, d'inspiració o de disciplina?
Jo penso que anava tot junt, però, doncs, de voluntat més que res, eh?
Perquè t'has de posar les hores que et tornes a escriure, tant si surten les coses bé com no,
els que no surten bé es van eliminant, però hi ha de gran exercici per anar bé.
Vostè es marca unes hores determinades al dia per escriure, sempre cap a l'art, esclar.
A quins projectes literaris té ara entre mans?
Home, ara també he sortit per Sant Jordi, va sortir un llibre de poemes per infants,
per primers cursos de gerer, encomanat per una cooperativa de mestres,
o sigui que ha sortit bastanta cosa altament.
I ara, no ho sé, primer he de fer un viatge i a les hores veiem el viatge d'inspiració,
i ja veurem el que passarà.
Vostè fa una part d'un grup poètic que es diu Les Piedimonis,
que ja fa uns 10 anys que es reuneix.
Quina creu que és la situació literària de la ciutat de Tarragona avui dia?
Jo diria que hi ha bastant d'interès, eh?
Perquè hi ha concursos, la gent participa molt, sigui l'edat que sigui,
perquè som jurats de concursos juvenils, de concursos de la tercera edat,
o sigui que la gent participa molt.
Està en aquest interès, que ja és molt positiu.
Després, a nivell d'universitat, tenim ara, doncs, que s'acaba d'estrenar una revista nova.
Sense universitat també hi ha grups col·lectius que han tret d'alguna revista.
O sigui, aquest any és bastant efervescent, això.
Vostè, que forma part, habitualment, de jurats de concursos solitaris,
la gent que escriu, tant si és jove com si és de tercera edat,
es preocupa més pel contingut o per la llengua?
No, suposo que hi ha de tot.
La llengua, ara ho comentàvem fa un moment, que estàvem decidint, certament,
ha augmentat força de nivell, o sigui que la gent deu llegir més.
Si són grans, deuen llegir més.
Si són joves, aprenen millor el català.
Perquè hi ha un nivell, cada any, notem més alt.
Això és molt positiu.
Dimans passat es va celebrar els celebratges de la Caixa Estàlvis Provincial
per l'acte de cloenda del segon congrés internacional de la llengua catalana
aquí a Tarragona, a la participació de poetes de real dels països catalans,
amb l'absència a última hora d'en Vicent Andrés Estellers.
Quina valoració fa d'aquest acte en concret i del segon congrés en general?
Jo, molt positiva.
Primera, perquè hi havia poetes,
i concretament també s'ha desmentat en Gerard Barragés,
que és de Tortosa, o sigui, d'aquestes terres de cap al sur,
normalment no agaven gaire producció i ara es van espaduant molt,
en aquest sentit, per tant, és molt positiu.
I des de la presència d'en Martí Pol, que va treure,
i el vas veure, va treure les multituds,
doncs hi havia poetes de primera línia,
amb els poemes dels quals sembla que van agradar molt al públic.
El públic va acudir massivament,
cosa que tampoc esperàvem que fos així,
i n'estem molt contents.
I quan al congrés en general,
doncs una bona conscienciació de part de la gent que va acudir per treballar,
i de part, doncs pensem també,
almenys és la nostra intenció com a comissió territorial,
que hagués arribat a interessar a la ciutat.
almenys seré que es feia aquí aquesta cosa,
i per això rebegui els actes populars,
perquè la gent ho entengués millor.
Jo tot sembla que l'àrea d'ensenyament
una mica hagi caigut en l'oblit dels mitjans de comunicació.
Això sí, això és cert, això és cert.
Menys de Tarragona,
que Tarragona ha estat els mitjans de comunicació,
l'han atès molt bé,
o sigui, amb això estem molt contents,
però fora de l'àmbit aquest,
així que ha estat com un motisme.
Creu que hi ha una mena d'intent
de reforçar la pugna a Reus Tarragona?
Perquè avui mateix,
amb els informatius de televisió de Catalunya,
de TV3,
s'ha dit que l'àrea d'ensenyament
s'havia salgat a Reus,
i l'escola Magisteri,
si no han canviat de lloc,
està en el terme de Tarragona.
Hi va haver un acte important diumenge,
quan el jovent d'FP i de Buc,
que va ser molt important a Reus,
però esclar,
això es va desenvolupar aquí, l'àrea.
Això no ho sé,
perquè és molt natural
que cadascú vulgui fer propaganda
del que s'ha fet en el seu lloc,
això ho trobo molt natural.
Ara, esclar,
són els mitjans, ja dic,
sempre els que han de donar
la informació correcta i precisa,
perquè no es desvirtuen les coses.
En aquest mateix acte
que esmentàvem del dimarts passat,
en Josep Lluís Carot Rovira
va dir de vostè que escrivia pianos,
tocava quadres i pintava versos.
Quina de les tres activitats fa millor?
És que el Josep Lluís és una mica poeta també,
i li agrada fer aquestes frases i aquests girs,
la qual cosa li agraeixo,
perquè té una simpatia cap a la meva obra.
Home, arriba un moment
que t'has d'especialitzar, no?
I aleshores jo he triat a l'escriure,
això ja veu,
perquè tota l'hora no és per fer.
Saps que hi haurà com massa suficis?
És pobra segur, no?
En aquest cas jo crec que no es poden fer bé
moltes coses juntes.
Malgrat tot segueixen les tres activitats.
Oh, perquè descansa molt bé,
això toca el piano.
Molt, molt bé.
Potser ara ja canviem arran d'aquesta pregunta una mica l'aire de les puntes,
perquè el programa es diu lletra i música
i tracta tant de l'aspecte literari com de l'aspecte musical.
Vostè quan es posa davant del piano,
quina música li agrada tocar?
Home, la meva música és una mica limitada,
perquè si no faig exercici no puc tocar gaire.
Això és...
Ara, doncs, de preferir...
Jo toco normalment algunes peces,
clar, que siguin senzilles,
algunes coses de Bach i algunes coses de Chopin,
i també m'agrada molt la música.
Però el que m'haig de posar a estudiar,
és que això encara no ho he aconseguit bé.
Ha sentit mai la temptació de posar música en algun poema seu?
N'hi ha algú que la posava alguna vegada, jo no, eh?
Fer-la jo no.
Si algú que la posava, això ja...
Algú li la posar?
En se'l doni, sembla que farà alguna cosa.
Després hi havia un noi que es deia...
que es diu, vaja...
Es diu Orozco, que és urinera d'aquí Tarragona,
però és a Barcelona,
que et va posar la música en un poema de color de blau
i va quedar molt maco la cançó.
Passa que ell no s'ha dedicat més a cantar,
a les hores això ha quedat com a perill.
Però tampoc és que tingui un interès obsessiu.
El títol d'un dels seus llibres és Música de cambra.
Vostè escriu i toca el piano.
Quina relació creu que existeix entre música i literatura?
Tota la relació.
I més que perquè toqués el piano
és perquè escoltava jo música al moment d'escriure.
Per tant, dintre de la cambra on escrivia hi havia música
i la música potser era música de cambra, no?
Lliga és la cosa aquesta.
Ara, com que la literatura ha de participar de totes les arts,
doncs aleshores la música hi està molt lligada.
La literatura ha de tenir un ritme,
ha de tenir uns compassos, ha de tenir uns temps,
ha de tenir una arquitectura,
ha de tenir uns colors i participa de totes les arts.
En aquest sentit està integrada amb la literatura.
Vostè en alguns poemes també esmenten noms de compositors catalans
com poden ser el mestre Gols, Tordrà o Montpou.
Són els autors que potser més li agraden a nivell de compositors de piano?
Bé, diguem-ne locals, però n'hi ha d'altres.
A nivell català.
Sí, a nivell català.
Sí.
És que no en tenim massa tampoc.
Quina música en general li agrada més?
Jo em quedaria amb el barroc,
que ja sé que és una posició molt còmoda,
però m'agrada molt i m'hi sento bé.
De la música moderna actual,
què en opina?
Bé, hi ha coses bones i coses no tan bones.
Això, la música actual, el temps l'ha de gravallar, encara.
Ja he estudiat algunes coses d'en Guinjón,
que és dels més moderns, diguem,
i després també m'he interessat una mica per la música mínima,
que també és una de les coses que s'està fent actualment.
I tu, que és música de rock, funky, tot això?
Bé, això que t'estic dient ara no és...
No, ja, això és música clàssica, com de manera,
però vull dir, de la música dels llogres actuals...
Potser no m'interessa tant,
potser perquè no la conec tant tampoc, però bé.
Bé, ja per acabar li proposo un petit joc,
si el vol jugar.
Jo li diré el nom d'alguns escriptors
i vostè em dir quina música de fons posaria la seva lectura.
Si algun de moment no vol respondre...
A veure, digues...
Maria Manent.
No en puc.
Virginia Woolf.
Això és una mica més complicat, ja.
Aquesta no li posaria música.
No la requereix.
I no posaria tampoc cap sol de fons,
és a dir, música, o sol de camp,
o alguna cosa així?
Ella quan va morir va triar Mozart.
Ara doncs deixem-li la seva voluntat
i potser hi posaríem Mozart.
Antonio Machado.
A veure, què se li podria posar aquí?
Si hem de triar autors catalans?
No, com que en...
Música que vulgui.
No sé quina música m'agradaria.
La matxada no se m'ho corra.
Ara que no pugui...
No sé, et faria trigar massa la voluntat,
però no...
Però no, això s'ha de meditar molt bé, eh?
Usted creu que la musicació que em va fer Serrat
és positiva, de la matxada?
A l'hora de divulgar un poeta...
Potser sí, si és per una divulgació,
si ara sí, és una cosa selecta,
esclar, aquí parlem de diferents nivells.
Ja t'hauria de triar,
molt ben triat una cosa selecta
i altra és una cosa molt vulgaritzadora,
molt popular, a la veritat diria que sí, esclar.
És un bon vehicle.
Un altre te'n reunir, Josep Pini Soler.
No ho sé, tampoc.
Això és un joc una mica perillós
perquè se't pot dir una música de circumstàncies
que no sigui adequada.
Sí, l'hora el deixem de jugar.
Sí, sí, l'hora.
No, no, digue'n algun més
perquè potser se n'adequo algun.
Terence Simões?
Terence Simões no sé si es referiria a música.
Si en cas una música, diguem-ne,
una mica picaresca.
Les aventures de Tileu Lens Piguel.
Miquel Martí i Pol.
Puc posar una música de dobleu, potser.
Ausias Marc.
Uns madrigals.
Marcel Proust.
Proust, potser li posaria una música d'Eric Satir.
Tomas Mann.
Ell era entusiasta
de la música post-bagneriana.
Per tant, hauria de ser una música alemanya bastant pesant.
I per acabar,
quina música posaria a fons
Olga Xilinex?
Jo no me'n posaria cap de música
perquè és molt...
alguna cantata de Bach
me posaria en l'últim extrem.
No.
B puisquinton.
Riqui.
Ya.
Vamos lá.
Grace.
Hola.