Ha arribat.
Ha arribat l'hora de...
Posar el bacallà en remull.
Bacallà en remull, el programa més refrescant del pop rock català.
Matí d'agost, amb una col·les ficciant.
De dilluns a dissabte i de dues a tres de la tarda.
Que retirar i cansat baixant el ver.
Quan darrere...
Bona tarda, amics. Ja ho veieu. Està a punt d'arribar l'estiu
i aquí a Ràdio Foron ja hem encès l'aire condicionat
perquè la veritat és que fa molta calor ja.
I a més a més d'encendre l'aire condicionat, també hem agafat el bacallà.
L'hem tret de la llauna i l'hem ficat en remull perquè estigui ben frescat.
Bé, i ara anem a començar ja el programa
perquè ja sabeu que és a més el que ve a l'estiu.
Ei, ei, ei, Esther, Esther, a veure, a veure, tranquil·la, tranquil·la.
Esther Avila, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Com estàs?
Molt bé.
Tal com hem dit a la presentació del programa,
tornem amb vosaltres.
Sorpresa.
Sorpresa, ara no tornem a sentir.
Sí, perquè jo no sé, quan fa ja que vas deixant el seu moment el bacallà,
la llauna, bacallà en remull...
Vam tenir el bacallà durant moltes temporades, no?
Vam tenir moltes edicions, vam tenir vàries edicions, sí, sí.
Doncs no ho sé, quant ens fan.
Em sembla que em fa suficient com perquè m'hagi descomptat i tot, eh?
T'hagis descomptat.
Home, pel i què tenies, eh, guapa?
Un rato.
T'obríem el micròfon i vinga, vinga, vinga, i vinga.
I Déu-n'hi-do i sempre com teníeu coses que explicar de la música en català,
perquè a més a més, jo no sé, explica'm una mica com et va l'enredar,
com un dia Esther Avila va aparèixer aquí a Radio Fòrum,
en aquell moment Tarragona Ràdio, ara.
Com va ser?
Uf, doncs mira, va ser perquè vaig sentir un...
Jo escoltava Radio Fòrum,
bàsicament perquè ja estàveu posant ja molt de música en català
i evidentment era la música que en aquell moment escoltàvem,
escoltàvem jo, les meves amigues i de més.
I va ser tot escoltant un dia a la ràdio que vaig sentir un anunci
en el que buscàveu algú per fer de locutor a la ràdio.
I allò que, bé, en aquella època d'adolescència,
en el que dius, i total, a què he dedicat l'estona si no?
I res, vaig agafar l'autobús, vaig venir cap a Tarragona
i mira, m'hi vaig quedar, em vau acollir.
Vam fer una prova, me'n recordo que, bé, que vaig arribar a Radio Fòrum,
que hi havia molta gent que estava fent una miqueta la prova del parquet
i tot plegat.
I no ho sé, alguna cosa devia tenir.
Em vau trobar alguna coseta que us va fer gràcia
i em vaig quedar a casa vostra, encantada de la vida, evidentment.
Va haver algun responsable en especial?
Crec que sí, crec que sí.
Em va ser el responsable que després això s'allargués també.
Sí.
i que de tant en tant encara em vagis recordant.
Te'ns recordes d'allò que feies?
Qui és, qui és?
El Lluís, el Lluís.
Sí? Jo no sé si estàs a l'ocert, si m'enganyes.
Lluís Marçal, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Com estàs?
Bé, passava per aquí.
Tu ets el responsable, m'està dient l'Ester.
Jo no sé, eh? Defensa't, no sé.
Bé, bé, bé.
Ester, és el Lluís, eh? El tinc en directe aquí amb mi, eh?
Hola, Ester.
Hola, Lluís.
No estava preparada la cosa, eh?
Bé?
No estava preparada la cosa.
Jo passava per aquí i m'ha dit que havíeu d'entrevistar l'Ester
i, ah, doncs m'hi apunto.
Ah, jo he dit, mira, ja em quedo, veus?
Sí.
Sí, coses de la vida.
Escolta, m'ha encantat de sentir-te, eh?
Igualment.
Una gran sorpresa.
Bé, sí, jo també quan m'ho ha dit la Sílvia que avui teníem aquí a l'Ester,
doncs, bé, mira, coses de la vida.
Que hi ha coses que passen.
Que sol·litat, sí.
Mira, teníeu que coincidir avui en el programa
i a més a més tots dos per parlar d'un tema
que jo crec que en aquell moment va portar molt de rebombori,
molt de moviment i que va ser que...
Potser que Tarragona es adonés de tots els grups
que hi havia a la ciutat i al voltant, eh?
Però, a veure, jo m'agradaria puntualitzar això
sobre la responsabilitat.
A veure, jo vaig tenir la responsabilitat
de portar el programa durant el temps que va durar,
les diverses versions, no?
A la llauna, esqueixat, en remull, etcètera, etcètera.
Però em sembla que el responsable de la selecció
va ser el Francesc Baix Calçada.
Ah, d'acord, d'acord.
Sí, jo m'ho vaig trobar fet, la cosa, la selecció.
I tenim a l'altre costat...
Que era el director, aleshores, de Radio Fòrum.
No, em sembla que aquesta vegada...
Que això sí que ja serà.
Ja seria massa.
Em arribo a tant, però no puc, no, eh?
Parem-ho, eh?
A veure, els records que tinc,
perquè això és de l'any 91,
quan va començar tot plegat,
i a veure, són 20 anys.
20 anys, Esther.
20 anys justos, sí, 20 anys justos.
No ho volia dir, que hi haurà gent
que podrà fer contes ara d'això.
Tu que tenies 10 anys en aquell moment.
No, pensi...
No, ens tenia 6 més, 6 més.
No, en tenia...
Doncs mira, quan vam començar en tenia 15.
15 anys?
15 o 16.
Bueno, anava per aquí.
Sí, bé, bé.
15, 15.
Ja t'explotaven, ja?
Eh?
Ja t'ha fet treballar?
Molt a gust, però...
Ja m'imagino.
Doncs sí, jo...
A mi m'han encomanat la tasca
de portar aquest programa,
d'engegar-lo i tot això,
però la feina de selecció
la va fer el francès.
Al francès, molt bé.
Ara, la resta de la culpa
de tot el que va passar, sí,
és meva.
Perquè jo comentàvem un dia,
fent referència al Música a l'abast,
de tots els grups de música en català,
que al principi es donaven
que eren cantautors,
que era la part, podíem dir més,
entre cometes, light,
i després quan va venir
la potència del rock en català
us va enganxar a vosaltres, no?,
amb el Bacallà, Estep?
Sí, de fet, jo recordo, no?,
de cop i volta arribaven
allò que abans es feia,
maquetes, no?,
aquelles maquetes que arribaven
amb cintes, algunes inaudibles,
o aquells discos petitets
de promoció, no?,
de les petites companyies
que venien i diien, mira, no?,
o arribava el Lluís i diien,
mira, mira que hem arribat, no?
Llavors ens ho posaves
i després, igual,
al cap de sis mesos o d'un any, no?,
doncs aquella gent ja havien gravat un disc,
tu els havies fet una entrevista,
ells havien vingut encantats
i després te'ls trobaves ja
a dalt dels escenaris,
acompanyant bandes,
sí, sí, sí, no?,
i deies, ostres, no?,
fa ben poc, no?,
que els teníem aquí
i que tenien, doncs,
tot el temps del món
i disponibles pel que fes falta
i ara mita'ls on són, no?
Doncs mira,
això que acabes de dir, Esther,
ve a compte d'aquest fragment
que hem passat del bacallà.
Això era el primer programa
que es va fer del bacallà en remull,
que va ser, em sembla,
un 17 de juny del 91,
la versió estiu en què.
Aleshores, tu començaves presentant el programa
i el primer grup que donaves a l'entrada
era el Terrador 26,
que després es convertirien en whiskins collons
i després, més endavant,
només whiskins, no?
Exacte.
I un grup que,
començant amb aquest Eterrador 26,
doncs,
has de venir, doncs,
whiskins,
un grup de referència.
Sí, sí, no, no, i tant.
I segurament la de gent
que haurà passat, Esther,
i que potser ara no estan directament
en cap de cartell,
però que formen part
de grups de música
que tenen el seu renom, no?
Els tets.
Jo, a veure,
jo recordo, per exemple,
així, doncs,
els que han quedat, no?,
n'hi ha, doncs,
que han quedat
i que continuen tocant
i que, o si no continuen tocant,
que han quedat, doncs,
una miqueta per sempre
en aquells reculls, doncs,
que s'han anat fent, no?
Sí.
Però d'altres grups,
doncs, ara mateix,
a mi em venen al cap
dos noms, no?
Que, tristament, per exemple,
jo els he buscat
a l'Spotify i no hi són.
Vull fer una reivindicació.
Molt bé.
Digues, digues.
Sí.
Jo us recordo
amb molt de carinyo
els bars.
Home.
Home.
Sí, sí, sí.
Com a músics,
com a persones.
De Montselleràs,
com a cantant.
Com a cantant.
Una gran veu.
Una gran veu.
I després els tancat
per defunció.
Ostres, els ja m'apapell.
Aquests sí que van tornar, eh?
Van tornar, eh?
Van tornar, eh?
Sí, però van fer
un parell de concerts, sí.
Un parell de concerts, bueno.
Doncs ara us he de donar
la notícia, segurament
que ja la sabeu,
però el grup que ha tornat
en guany una altra vegada
amb 9 disc és
La Gran Aventura.
Sí.
Ostres, La Gran Aventura.
Ara t'ha vingut present, eh?
Perquè també va ser
un d'aquells...
Ara m'ha vingut, sí, sí, sí.
Jo estic al cas plegat, sí.
I dius, mare meva,
una altra vegada, que fa molt de temps...
I un que tornarà,
doncs que tothom també sap,
sopa de cabra.
Ah, però sí,
que tornarà a posar-se
per alguns concerts determinats,
han dit, no?
Sí, però bé, tornarà.
El sopa.
Ah, el sopa, sí, eh?
Sí, sí, aquest...
Aquest...
El que me n'he entrat
està jo.
Aquí arribo, no, Esther?
Aquí arribo.
Aquí arribo.
Doncs estic d'acord amb tu, Esther,
grups com aquestos
que costa de trobar
a la xarxa d'internet
i això que es troba de tot,
però grups com Bars
o tancat per defunció
que en el seu moment
van ser un referent
dins de la música catalana
perquè conreaven diversos estils.
No era el pop rock típic,
sinó els bars
amb aquell toc de blues
i els...
Tancat també,
en certa manera,
en aquestes serreles així,
es feia del rock català
una mica diferent,
més variat,
més qualitat, vaja.
Companys,
la de concerts
què haureu patit
i haureu viscut junts, no?
Ostres, Esther...
Ostres!
Crec que acabo de tocar el punt.
Ostres!
Van voltar a mitja Catalunya, eh?
Mitja?
Tota!
Això per donar...
No diguis mitja
que jo li deia a ma mare
que anàvem tot a Catalunya.
A veure si ara
es descobrirà tot.
I això per donar
de menjar al programa,
el Baqueria
sempre estava farcit
d'entrevistes
perquè ens voltàvem
la Seca,
la Meca
i les Baix d'Andorra,
que diríem.
Doncs sí, doncs sí.
I alguna d'aquelles coses,
jo, per exemple,
poso per exemple,
vaig anar a falseta
a un concert,
vaig arribar,
vaig gravar,
això de gravar
entre cometes,
arribo al cotxe
i el paus
de la gravadora
estava posat.
Oh!
L'entrevista
al son papa
en aquell moment
va morir.
Quantes vegades
s'haurà passat?
Alguna cosa,
potser no igual,
però semblant,
Ester, Lluís...
A mi, a mi, a mi,
a mi, a mi...
Explica, explica.
Explica, explica, explica.
Home,
alguna, no?
També sí que ens va passar
poder alguna vegada...
Jo, home,
jo recordar de dir
ostres, on és l'entrevista?
Jo, Lluís,
no me'n recordo.
Però, bueno,
sí, doncs, bueno,
d'intentar entrar,
bueno,
d'entrar en els baques
d'intentar trobar el grup,
que el grup era aquí,
que el grup era allà,
a veure on no els podíem
arreplegar,
doncs, per fer-los una entrevista,
no?
i havia d'haver-hi un moment, no?
Me'n recordo, on va ser?
Va ser en algun concert a Barcelona.
Recordo d'anar a entrevistar el Sau, em sembla,
havien tocat el Sau i no sé qui més,
i a mi no em deixaven pensar,
es pensava que era una grupi, no?
I no em deixaven pensar a ella, Lluís, no, no, va amb mi, va amb mi.
Sí, sí, coses d'aquestes, sí.
És que eres molt jove.
És que eres molt jove.
És que era una grupi, però jo estava camuflada de tenir vista.
Eres una infiltrada, el grupi.
Era una infiltrada, clar, vaig dir, com ho puc fer, això?
I vaig dir, calla, saps què? Aniré a la ràdio,
i així un carnet de ràdio, jo ja ho havia vist,
entraves de tot arreu.
Sí, i a més a més, pillaves barra lliure, també, de tant en tant, no?
Què dius? Jo això no ho vaig pillar mai, eh? Què passa?
Home, però, si això s'havia de saber fer, dona.
Clar, devia ser això, eh?
No és el carnet, no serveix.
Ahir el va castreix als camerinos dels grups d'aquells temps.
Suposo que ara et segueix passant el mateix,
però nosaltres vam viure a aquella època, compartíem gairebé tot la beguda,
els que fuman els cigarros...
Bueno, entre altres coses.
Entre altres coses.
Entre altres coses.
No, però sí que et recordo, eh? Molt de carinyo.
Aquesta, a més a més, haver tingut...
O sigui, després amb el temps, el fet d'haver tingut aquesta oportunitat, no?,
de conèixer, d'haver sigut part, no?,
perquè crec que, des d'aquí a Tarragona,
nosaltres vam ser part, partíssim molt important, no?,
d'aquesta explosió del joc en català
i haver-hi participat d'aquesta manera, no?
I fins i tot haver conegut els grups més enllà d'aquella imatge, no?,
que llavors es van haver de construir i de més,
i veure també la... i viure la realitat, no?
La realitat, o sigui, de veure'ls dir, doncs, coi, les cares cansades,
el divendres havíem tocat en un lloc,
el dissabte anàvem a tocar en un altre,
entre setmana fent no sé què,
i veies, de fet, no?, que aquest glamour,
d'aquesta cosa, no?, d'anar de concert i de cap aquí i cap allà
i els artistes i això,
doncs, bueno, no deixava de ser també una feina,
una feina, no?,
i, per tant, i que comportava, doncs,
igual, doncs, bueno,
igual el bateria volia estar en un altre lloc
i havia d'estar en aquella festa major
perquè l'havien contractat, no?
Correcte.
I, bueno, i nosaltres, doncs, això,
tombant de concert en concert, agafant-la, no?,
la carretera, el plànol, a veure on és,
ni t'imagines on vam arribar a anar.
Digueu-m'ho, digueu-m'ho.
Toca no sé qui, no sé on,
i dius, però això on és?
Jo vaig fer una gran conegència de la geografia catalana.
Que veus hagués anat en aquell moment el GPS, eh?
Sí, sí.
Ostres, era jo, era jo el GPS.
Ah, tu eres el GPS.
Jo conduia i jo anava assenyalant amb el plànol,
cap aquí, cap allà.
Tira a la dreta, tira a l'esquerra.
Veus, aquí ens va treure la idea.
Els pobles que vam arribar a conèixer
i el que m'ha quedat el record és que nosaltres ens presentàvem,
doncs, això com a periodistes de Tarragona Ràdio,
bé, aleshores Ràdio Fòrum,
que era una emisora musical de Tarragona,
esclar, sentia el nom de Tarragona,
ens obrien les portes, gairebé sempre, eh?
Sí, sí, sí.
Però ho tenia algun problema?
És que aquest gairebé sempre m'impulsa precisament a preguntar-vos-ho.
Home.
L'Esther me deia que, clar, que me la veien tan jove,
deia, no, no, no, a veure, tu no pots ser periodista.
Però, clar, segurament que alguna vegada...
A veure, vas a una cosa que vam aprendre sobre la marxa
a l'hora d'entrar, no, als concerts,
i primer anaves a l'organització del concert
i miraves, doncs, i impressionava el fet
que venies a una emisora d'una ciutat com Tarragona
i la majoria de vegades, doncs, colava la cosa i ens hi s'ha passat.
Colava.
Però, sí, no, no teníem problemes,
però quan la cosa se resistia,
havies de saber noms, no, noms claus, no,
els noms dels managers dels grups que hi havia,
i aleshores a l'altre deies, escolta, pots avisar
a Pepito, a Folanito, que era el manager del grup
que tocava, i ens coneixíem tots
perquè era com una gran família,
i sortia l'home, i sí, sí, aquest us hi saps passar que...
I bé, pràcticament sempre ho vam aconseguir.
M'imagino la vostra agenda, eh, Ester, Lluís?
No, clar.
L'agenda de noms, precisament per qualsevol,
ja que dius, ja quan sorties abans ja miraves
aquella agenda de dir, a veure, si anem al concert,
per exemple, dels Lacs en Busto,
hem de cridar a tal persona,
si anem al concert de tal lloc, a tal d'altra persona,
almenys per tenir una noció, no,
de qui havíeu de fer.
Sí, sí, sí, ho teníem això molt controlat, no?
I podríem dir que això que vam viure,
com diuen aquella expressió,
que ha fet fortunes millors anys de la nostra vida,
visquent, l'amoguda del Roc Català al començament, no?
Perquè, com deia l'Ester,
les coses eren molt precàries,
pensar que els concerts no són,
o no eren com són avui dia,
ja en sales especials,
sinó es feien en poliesportius,
amb discoteques,
en llocs que no estava,
el país no estava preparat per això,
ara sí que hi ha en sales especialitzades,
però aleshores,
llocs així que trobaves,
que es que emmerironen,
eren els lavabos del poliesportiu, no?
Sí, sí, sí, sí.
Una mica...
I depèn de quins antros,
perquè diguem-ho que els poliesportius
encara eren de cins,
però és cert,
segurament que algun com un altre baret
d'aquells que organitzaven concerts
que també vau arribar a anar-hi
per poder entrevistar el grup.
Algú també,
però això dels poliesportius serà,
o sigui,
amb l'abonança econòmica que hem tingut ara,
els poliesportius són tots dignes.
Clar, en aquell moment...
Però n'hem trepitjat el punt,
que ojo, eh?
És que estem parlant de l'any...
De l'any 91.
De l'any 91.
91 fa 20 anys, sí.
De l'any 91.
Ha canviat molt.
I bé, era...
No sé,
era molt entranyable, no?
Però que fins i tot,
doncs, bueno,
hi havia moments,
jo crec que hem vist...
Nosaltres hem vist grups memorables
tocant davant de 50 persones, eh?
Sí, sí.
No?
Sí, sí, sí.
És a dir, arribar al...
Tampoc cal dir noms,
però arribar al concert d'algú,
allò que després és memorable,
que ha omplert palaus, no?
Sí.
I...
I tu arribes a dir...
Ai, ai, ai.
M'he equivocat de concert, no?
I n'hi ha 50, clar.
Marxes d'aquell poble
que coneixes 50 persones.
I ara la pregunta...
Com s'explica això en l'antena
perquè doni la sensació de no mentir?
Per a aquells que ens escolten
que dius, ostres,
com expliques i vens
que el concert no ha estat un èxit
però que ha estat bé,
Esther?
Com es ve això després en l'antena?
Com s'explica un concert d'aquesta manera?
Home, perquè normalment,
vaja, jo, si més no,
no els recordo així, no?
De dir,
però si no podies parlar de la gent,
parlaves de l'actuació que havien fet.
Et quedes amb el grup i ja està, no?
És això.
Jo crec que era una època, no?
En què ni que n'hi hagués 50,
la vinguda d'aquells 50 s'agraïa tantíssim,
no?
Que la dedicació i l'espectacle
era el mateix, no?
Llavors, doncs és això.
Tu vivies l'espectacle igual,
ni hagués 50 ni n'hi hagués 2.000, no?
I tant.
Després, doncs, els concerts eren,
com ho diria,
el plantejament dels concerts
no era com avui dia per estils.
Per exemple, jo què sé,
si ve a actuar un determinat grup
que fa un determinat tipus de música,
el teloner va de la mateixa corda,
més o menys.
Sí, més o menys.
I el que dius, si és rockabilly,
doncs ja triaràs un teloner rockabilly
perquè tingui alguna cosa a veure.
Aleshores, allí era un poti-poti, no?
Hi havia diversos estils musicals,
des de rock més dur,
des de rock en blues, etcètera, etcètera,
i l'únic denominador comú
era que cantaven en català, esclar.
I aleshores...
Sí, una barreja una mica rara.
Una barreja una mica estranya, esclar.
I el públic era també molt heterogèni, no?
Perquè, esclar, segons les seves preferències,
doncs tenien tirada per més un,
i ves que un sortia,
un se buidava més a la platea,
sortia l'altre, hi havia més gent,
perquè, esclar, no era una cosa homogènia.
L'única que lligava era el fet de cantar català.
Però, esclar, era el moment
que s'havia de lluitar per això.
Sí, és una miqueta el...
O sigui, tot el moviment, no?
També, tota una mica,
tota la moguda va venir precisament per aquí, també, no?
Era venir pel tema de la llengua.
El rock català.
Pel tema de la llengua,
i llavors després, bé, a partir d'aquí,
comencen a sorgir tot un seguit de grups,
i hi ha tot un seguit de gent
que decideix escoltar música,
doncs cantada en la seva llengua,
que llavors, evidentment,
anaven al concert,
perquè, bueno,
un grup t'agradava més, no?,
i els altres, doncs, també els feies, també els feies.
Sí, sí, evidentment,
perquè era el moment, no?,
que s'havia reivindicat
tot el fet de la llengua de cantar en català,
i bé, la gent, doncs, a veure, no marxava,
però el que passa que era això que...
A 20 anys vista,
que avui dia més o menys ha normalitzat la cosa,
dius, ostres, és una mica estranya, no?,
aquesta fórmula,
però, esclar, eren els temps que vivíem.
T'estava tot per fer, saps?
Jo me'n recordo de...
Perdona, Mastarí, Lluís,
jo me'n recordo dels típics concerts
en els quals sempre juntaven,
la gran majoria de vegades,
un sang traït sau,
sang traït sau, sopa de cabra.
Això mateix, sang traït i sau.
Ah, sí, sí.
Exacte.
O, unes vegades,
un bon exemple.
Era pet, sang traït i sopa de cabra,
o l'accent busto.
Sí, sí, sí.
I sempre juntaven els tres...
Però, Sílvia,
i com t'avesteixes per anar a veure això?
Això què te poses?
Què te poses?
Quins quantos...
Bueno, alguna cosa multiusso.
Jo saps que sempre anava de negre.
per al primer grup o a la segona.
Sempre anàvem de negre,
així no hi havia problema.
Exacte.
Negre per la part de sang traït, no?
Negre per la part de pets,
negre per la part de l'accent busto,
així no hi havia problemes.
Sí, sí, sí.
El que passa que sí que...
El que deia el Lluís és veritat.
Clar, la gent que venia per sang traït,
clar, notaves la gent més heavy,
que venia...
Una mica més peluda.
Una mica més peluda.
Diguem que teníem una miqueta més de melenes, no?
Exacte.
I després desapareixien...
Bé, però el que passa és que...
Com diu l'Ester,
fiam costat,
no sap gent del tot,
s'anaven a la barra.
S'anaven suport al segon grup,
a la barra,
des de la barra donant suport.
Escoltem,
i així ens es van fer també coneixences molt curioses, eh?
És veritat.
D'allí han sortit parelles molt curioses, també.
Des de la nena que anava a escoltar el Sau,
al pelot que anava a escoltar sang traït,
i mira...
I que et trobaves cantant el Boig per tu.
Exacte.
I n'hi ha que encara hi són, eh?
I que encara hi duren, eh?
I que encara hi duren.
Ah, exacte.
Però jo recordo que poder-hi haver,
no sé si el Lluís estarà d'acord amb mi,
amb el tema de concerts, no?
No tant poder...
Amb el tema dels discs
i una mica de tot el que era la producció en aquell moment,
però sí que, per exemple,
el concert que es va fer a Reus,
el de 12 hores,
per la passió de l'Arc.
Sí, els 10 de Roc en Reus, sí.
Ah, exacte, no?
Que va ser, em sembla,
que el mateix any 91, sí.
El mateix any 91 o l'any...
No, no, l'any 91,
perquè va ser el mateix any
que es va fer al Palau Sant Jordi, també.
Quina memòria que té, Lluís, eh?
Lluís ho té tot apuntat.
És una màquina, eh?
Sí, perquè, a veure,
un dels motius que van dir
que tornaven a fer el concert aquest
al Palau Sant Jordi,
sota de cabra,
era per recordar els 20 anys d'aquell concert,
o sigui,
compte 91, 2011,
això, aquest 20 anys.
Però que té truquillós,
no és que ho tingui tot apuntat,
que té truquillós.
Home, doncs sí, eh?
No, no, no.
I ara me fa patir tot, eh?
Però és una miqueta això, no?
Allò va fer com una mena de...
de trencament, no?
Sí.
Amb aquest tema,
aquella esplanada,
a Reus...
Al Camp dels Redis.
Sí.
Al Camp dels Redis.
Que no deies, em sembla.
En el que,
doncs, bueno,
es va concentrar moltíssima gent,
no?
I va ser com el primer...
Jo crec recordar
que podria ser
el primer gran experiment, no?
Potser sí.
Sí, sí.
És veritat, és veritat.
A més,
després es va tornar a repetir,
no sé si dos o tres anys després,
i ja es va deixar.
Ja es va deixar, sí.
Que va haver-hi la davallada
ja també del que és la música,
així en general,
en català,
i es van quedar,
volíem dir,
els grans magmes,
musicalment parlant,
i els altres, doncs,
quedaven així com de segones, no?
Doncs sí.
Que s'ha notat molt.
Sí, és que, bueno,
allò de la davallada,
jo, per exemple,
doncs, una miqueta me ho entenc
recollint una miqueta
el que dèiem abans, no?
Sí.
Era un moviment que sorgia
poder no tant
per l'interès musical
amb tots els grups, no?
Sinó per aquesta novetat, no?
De tenir uns grups
que cantaven música actual,
que podies conèixer, no?
I que cantaven en català.
Llavors, clar,
tota aquesta barreja, no?
Evidentment,
i aquest boom
que hi va haver
amb molts grups
de molta mena,
amb més,
alguns amb molta qualitat,
d'altres,
doncs, la veritat,
doncs, podien poc, no?
Però tot aquest boom,
evidentment,
com a qualsevol novetat,
jo crec que a poc a poc
es va anar desmuntant
perquè ja cadascú
ja sí que anava escollint, no?
Sí.
Aquells grups, doncs,
que per l'estil,
per el perfil,
doncs,
li agradaven més,
ja no calia anar-ho a seguir tot, no?
A més, a més,
segurament que també,
d'alguna manera,
és el que passa, no?
Que hi ha el boom
i ja, com va passar
a l'inici de l'emissora en si,
un dia ens ho explicaves, Lluís,
que va haver gent
que apareixia de tot arreu
i després, clar,
la gent va començar
a difuminar-se d'alguna manera
i també va passar això
en la música, no?
Com passa, potser,
a tots els terrenys,
que en un principi
s'hi aboca a tothom,
però després ja hi ha
una espècie com de correctiu
i cadascú va posant-se
al seu lloc, no?
De diferent manera.
Aquesta és la paraula.
Totes les coses
se posen al seu lloc, no?
Exacte, exacte.
I aquí, doncs,
lligant tot plegat,
voldria fer una vindicació
del fet,
no me'n cansaré de fer-ho,
sempre ho he dit, no?
De les emissores municipals
en la tasca
que vam tenir
a l'hora de recolzar
aquest tipus de música, no?
Perquè les emissores,
diguéssim,
amb més poder, no?
Que seria, doncs,
la Catalunya Ràdio
o les privades
no s'hi van fer res
perquè consideraven
que era una cosa de poble, no?
I nosaltres, doncs,
s'hi vam implicar
i fins al punt
que em sembla
que el Bacallà,
en les CBS versions,
el Bacallà, la Llauna,
en remulles,
queixetes, etcètera, etcètera,
va ser ensenyament
que el primer programa
de ràdio
en aquesta casa
fet amb cara i ulls
perquè teníem
un director,
teníem dues presentadores,
teníem fins i tot
una persona
que s'encarregava
de la producció,
el Francesc Fàbregas,
no sé si te'n recordaràs.
I tant,
doncs sí que ens en recordem.
O sigui,
un programa fet
en estructura
de municipal
però en estructura comercial, no?
I en això
podem estar bastant orgullosos.
A més a més,
jo ho deia al principi
i si no ho dic ara,
vau ser pioners.
Sí.
Perquè jo crec
que un programa fet
i realitzat
com ho fèieu
sí, sí, sí.
A les comarques
de Tarragona, segur.
A Tarragona, segur, segur.
Potser a Barcelona sí,
potser a Girona sí,
potser a Lleida sí,
però aquí a Tarragona,
a casa nostra
i vestits de tarragonins
com ho portàvem,
jo crec que poca gent, eh?
Podem estar orgullosos.
Doncs sí, doncs sí.
Esther,
no ens queda gaire temps.
Jo no sé si ens queda
alguna coseta més
per afegir.
doncs, bueno,
ara i precisament
també replegant
una mica el que dèiem,
no ens podem oblidar
de la Sandra.
Home,
la Sandra,
la representadora.
És veritat.
Sí, sí.
També va estar aquí
i al principi,
donant,
també, no?,
apuntant-se
en aquesta aventura.
Sí, perquè recordem
que hi havia
diferents horaris.
Sí.
A tu et tocava
els caps de setmana?
Sí, no, no.
Com ho muntàveu?
A mi em tocava
els dissabtes.
Els dissabtes.
Jo feia dissabtes.
Però, a veure,
la cosa va començar
que la Sandra Quadrador
va començar
de llum a divendres,
el va callar a la llauna
i arribava el dissabte
i ho feia l'Ester.
Aleshores,
quan se va acostar
a l'estiu,
la cosa va canviar.
L'Ester va agafar
el bacallar en remull,
ho feia de llum a divendres
i el dissabte
ho feia a la llauna just.
Ah, exacte.
Sí, que Déu-n'hi-do, eh?
Sí, sí, sí.
Jo no sé
si és pitjor el rebeí
que la malaltia, eh?
Que contracte
no el vas mirar bé, eh?
La setmana era molt llarga, eh?
L'Ester se va carregar
de feina
perquè va agafar
la part...
La responsabilitat, sí,
de tota la setmana.
Sí, perquè a més dius
quan hi havia més concerts
i més moguda
i aleshores
és quan va agafar
més responsabilitats.
Doncs, Ester,
espero que algun dia
ens puguem veure, eh?
Face to face,
cara a cara,
no per telèfon.
I a veure si podem
ememorar aquests vint anys
que ho has dit, Lluís.
Vinga, aquests vint anys...
Diguem-ho, diguem-ho.
Ostres...
Diguem-ho, eh?
Ara per ara bé
haurien d'acabar
amb el fa vint anys
que fa vint anys
del Joan Manuel Serrat.
Però no.
No.
No, ha agafat una altra gent
que eren els 972.
Tens recordes dels 972?
Ostres, els 972.
És que veus?
És que a més era passar per aquí
perquè em torneu a passar la llista.
La llista que fiem, sí.
Perquè, clar, hi ha grups que...
Sí, no ho hem dit, eh?
Al Bacallà havia una llista d'èxits, eh?
Sí.
Eren els 10 del Bacallà
i la gent votava
i bé, era trucades telefòniques...
Estava molt bé.
Us dic una cosa,
necessitem una altra entrevista, eh?
Jo no sé si tinc l'excusa perfecta
per convidar-vos un altre dia
i si l'Ester pot venir aquí
i acabar de parlar, eh?
Ja, això...
Fai la invitació, agafeu-la,
quedeu entre vosaltres, si voleu,
o jo organitzo el que sigui
i tornem a fer aquesta entrevista
però in situ, aquí.
Fem els 10 dels Bacallà.
No, home, no, no fa falta tant,
dona, per l'amor de Déu,
que aquest programa s'acaba el juny,
a veure si abans del juny
us podem tornar a ajuntar.
Molt bé.
De car?
Vinga, doncs.
Gràcies, Ester.
Moltes gràcies, eh?
A tu, bona tarda.
Bona tarda.
A reveure.
I, Lluís,
a tu te necessitem per un altre capítol,
ja saps, no?
Sí.
Que són els capítols, precisament,
que hem de tractar més intensament
i entrar per la part de...
Sí, aprofundir una mica més.
Exacte.
Com es va fer?
Com es va estar tot plegat,
aquest bacallà?
El que seria aquesta bacallà, la llauna.
O el bacallà es queixat,
o el bacallà en remunt,
o tots aquests bacallà que vam fer.
Vé de tot, i va haver de tot.
Gràcies, Lluís, de nou.
Vinga, doncs.
Bona tarda.
Bona tarda.
Sempre que s'acosta,
mira't a marxar.
Mai ho aconsegueixes,
tindràs que canviar.
De cop et sorprenen,
amb algú genial.
Flors de patinada,
polvo dins del mar.
L'has de deixar,
no pots digar-lo al teu costat.
L'has de deixar,
agafa el si vols,
només de pas.
És difícil que t'ho digui jo,
que d'això s'hi pot.
Però alguna cadena
també en tot el cor.
Mirem de parlar-ho,
és cosa de tots.
No m'importaria,
si no en fóssim dos.
L'has de deixar,
no pots digar-lo al teu costat.
L'has de deixar,
agafa el si vols,
es de acabar.
Fins demà!