I hores municipals de la ciutat de Tarragona.
Ha arribat l'hora.
L'hora d'obrir la llauna.
Bacallà a la llauna.
De dilluns a tisabte, de dues a tres de la tarda.
El programa que talla el bacallà del pop rock català.
Bona tarda. Avui, 4 de juny, comencem, com cada dia, el nostre programa.
Bacallà a la llauna.
Com ja deveu sentir, la veu de la vostra companya d'avui és diferent.
Doncs sí, jo sóc la Iolanda Just i us faré companyia de dilluns a divendres fins a les tres de la tarda.
Però només fins al dia 17 d'aquest mes.
Després la nostra companya, Esther Hàbila, passarà de fer-lo cada dia.
I jo me n'aniré els dissabtes.
Llavors podreu passar amb ella unes refrescants vacances d'estiu,
amb què aviat serà el bacallà amb remull.
Ei, i això ho presentarem, eh?
Lluís Marçal, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Que tal, estàvem sentint la veu de la Iolanda Just,
que va ser una de les protagonistes presentadores d'aquest programa,
Bacallà a la llauna, també Bacallà en remull.
Sí.
I és un altre dels capítols que obrim del pes, podíem dir, entre cometes,
que van tenir diferents programes que vam fer en aquesta casa,
Radio Fòrum en aquell moment, Tarragona Ràdio Ara,
amb la música catalana.
No sé si els hi vam ajudar gaire, o...
Com ho veus tu, Lluís?
Home, jo diria que sí, que els hi vam fer un favor molt, molt, molt, molt gran,
perquè, doncs, era un programa, doncs, amb cara i ulls,
motiu del cinquè aniversari de l'emissora, el 1991,
doncs es va decidir llançar una mica la casa per la finestra
i fer un programa, doncs, ben muntat, no?, el que diríem, no?,
perquè les semisores municipals, doncs, en qüestió de producció anava una mica coixos, no?,
i en aquest cas, doncs, el que acabo de dir, no?,
es va mirar de fer les coses bé i va ser un programa, doncs,
amb tota l'estructura, cosa estranya en aquest cas, no?,
en el cas de les semisores municipals.
Quan dic tota l'estructura, em refereixo que hi havia una persona
que dirigia el programa, que no xerrava només a la Falca, amb Bustinet...
Que no sé per què, crec que, no sé, no és el més element que podria ser tu?
Sí, podria ser jo, en la col·laboració de Joan Maria Bertran,
que també feia efectes especials, de veu.
Sí, també i de veu, heu sentit.
Era la careta del programa.
Pensa que de mona hi havia poquet, i tot havia de ser força casolà.
Molt.
Home, ja ens en sortíem, eh, dintre el que ens en sortíem.
El que deia, no?, molt casolà, però el programa aquest,
tot i tenir pocs recursos, doncs, l'estructura del programa
estava força bé, no?, perquè és el que deia, no?
Hi havia una persona que dirigia, en aquest cas era jo.
Hi havia un productor, eh, ostres, se m'ha anat al cap...
El Francesc Fàbregas.
El Francesc Fàbregas, sí, senyor.
Veus, m'ha vingut així present, eh?
Sí, i ho tenia també present, però en aquest moment m'hi quedava tan blanc.
Doncs bé, aquestes persones s'encarregava de produir el programa,
el que vol dir trucar a les discogràfiques, demanen, doncs, discos.
Si hi ha algun concert, també, doncs, demanen entrades per poder sortejar nosaltres,
perquè fèiem com una manera de concurs,
que era els 10 del bacallà, que era una llista,
i aleshores la gent trucava i fèiem un sorteig.
I això, doncs, a més a més de tenir, doncs, aquesta estructura,
el més important, no una presentadora, sinó dues presentadores.
I ja va haver un moment, no sé què, havia les tres?
Tres.
Va haver un moment que estava les tres.
Sí.
És que estava dubtant ara de comentar-t'ho,
perquè no sé si va haver aquest trio de veus entre la Iolanda,
i l'Ester i la Sandra, que eren les tres protagonistes.
Sí.
No sé si van arribar-se a la part de les tres.
No, no va arribar.
No, va marxar la Sandra quan llavors va entrar la Iolanda.
Així mateix.
Alguna cosa va passar així, no?
Sí, sí, mira, resulta que aquest programa es va posar en marxa,
doncs, pels vols del febrer,
aprofitant això, doncs, els cinc anys de Radio Fòrum, no?
Van voler, d'una certa manera, celebrar-ho,
així, amb un bon programa.
És que, a més a més de tenir el que acabo de dir,
aquesta bona estructura del programa,
fins i tot es va fer una bona promoció als mitjans de comunicació.
I als diaris van sortir això, propaganda del programa,
i sempre me'n recordo d'aquella fotografia de l'Ester Ràvila
amb un bacallà que era més gran que ella.
Sí, un bacallà a la mà, a més a més vestida de bacallanera,
allò aparent, com si estigués, bueno,
com si estigués, no, és que la foto es va fer al mercat
on estàvem abans.
Al mercat del fòrum.
Al mercat del fòrum, en el qual...
Quan encara hi havien parades.
Exacte.
Aleshores va baixar, perquè nosaltres estàvem a dalt,
i el mercat estava a sota, no?
Va baixar a baix, li vam ficar al davantal de venedor de bacallans,
li vam dir, agafa aquest bacallà,
i el bacallà era més gran que ella,
perquè, clar, l'Ester, amb 16 anys, ja era molt menuda.
Sí, sí.
I aleshores fins i tot es va ficar un monyo
per fer més allò d'aire de venedora de bacallans, no?
I això es va fer una fotografia.
També es va fer una altra fotografia
i també va sortir en forma de publicitat als diaris,
en la qual sortíem tot l'equip, eh?
I hem de dir que mitja pàgina estem parlant del diari, eh?
Sí, sí.
O gairebé mitja pàgina.
Sí, sí.
A la qual cosa dius que es veia, eh?
Sí, sí.
Hi havia una manera d'haure...
És això, es va llançar la casa per la finestra
per promocionar aquest programa,
perquè, esclar, cinc anys de Radio Fòrum.
El Roc Català que començava a despuntar
que era el boom.
Aleshores, era l'oportunitat que teníem nosaltres
d'entrar o de crear audiència, no?
I en aquesta fotografia que sortíem tots,
doncs surt el director,
surt el productor, el Francesc Fàbre,
que surten les dues bacallanes
i també surt la Sílvia García,
que era el que es feia els controls.
Que era el control tècnic.
Sí, ella també surt fotografiada.
També, també, està amb per allà.
Però aquesta fotografia,
jo crec que ha passat a millor vida, no?
O la tens tu guardada?
Sí, sí, sí.
La tens guardada?
També la tinc, sí.
Que perillosa, eh?
Que d'una hora la posis al Facebook, eh?
No, no, l'hem de posar, l'hem de posar al Facebook
perquè, a més de sortir els que donaven la cara,
que eren les presentadores,
doncs sortim tots els de l'equip, no?
I això és una mostra
que es va ser un programa
que es va voler fer bé de principi, no?
Sí.
Ben muntat, ben preparat.
I amb això que deies,
si es va ensolupar,
doncs la cosa va anar així.
Es va fer una mena de selecció
que, en aquest cas,
jo no vaig tenir res a veure,
en certa manera m'ho vaig trobar, no?
La selecció de les presentadores, no?
En aquest cas,
qui va fer la selecció
o qui va tenir l'última paraula
va ser el director de les Hores,
l'en Francesc Baix Calçada.
Aquest va decidir,
doncs, sobre les competències radiofòniques,
qui passaria a presentar el programa.
I ell va decidir que...
perquè hi havia programa
gravé tota la setmana.
Clar.
De dilluns a divendres
es feia una versió, doncs, diària,
i arribava el dissabte
que es feia més relaxada, no?
Aleshores, doncs,
la primera selecció
va ser d'aquesta manera.
La Sandra Quadrado
s'encarregaria de fer el programa
els cinc dies a la setmana
i l'Esther Avila
li va tocar el premi de consolació, no?
Fins i sabte.
Sí,
en aquell moment va ser així.
Però coses de la vida,
a mesura que va anar avançant el programa,
doncs, no sé què va passar
amb la Sandra Quadrado,
no sé si és que es va trobar
no còmode amb el programa,
amb l'estructura, pel que sigui,
va arribar un moment
que no va acabar d'entrar-hi, no?
Però també recordem,
perdona, en Lluís,
fent aquí un incís,
que, clar,
elles eren una gent molt jove,
molt jove, sí.
Però que també tenien els seus estudis.
Sí, evidentment.
Havien de compaginar horaris d'exàmens,
havien de compaginar horaris lectius,
i, clar, tot això,
potser després, al principi,
s'agafa amb molta il·lusió,
però quan ja tot s'acomplica,
tot una miqueta,
que ja imaginem,
sobretot per la gent que estudia,
ja sap com va la història,
quan arriben exàmens,
és un mal de cap
i, clar, depèn de com...
Potser és això
el que li va poder passar a la Sandra, no?
Això mateix, sí, sí.
A ella li va passar això
que va arribar un moment
que em sembla
que ella ja estava
en estudis universitaris
i va agafar un moment
que no va poder compaginar
les dues coses, no?
És que estem parlant
amb una mica de memòria.
Són 20 anys
els que han passat
i aleshores, doncs,
suposem que va passar això, no?
I l'Ester també es trobava,
també era...
Tenia 16 anys,
però també feia els seus estudis
i no anaven universitaris,
però també necessitava el seu temps.
I què passa?
Doncs va arribar un moment
que la...
la Sandra no va poder continuar
i en aquell moment
se li va oferir
a l'Ester Hàbila
d'ocupar el seu lloc,
però l'Ester tampoc
no va poder fer-ho
fins que no va arribar l'estiu,
les vacances d'estiu.
I vam trobar
una solució de compromís
i va ser del mes de juny
fins a arribar
a finals de juny
que començaria
la nova versió
del Bacallà en Ramull,
que ho agafaria
una presentadora
que es deia
Iolanda Just
i que és la veu
que hem sentit ara
al començament, no?
I que ens presentava...
I a més a més
ja ens deia
gairebé l'explicació
del que seria
que de cara a un futur
ella passaria els dissabtes
com va passar
i que l'Ester
s'ocuparia
de dilluns a divendres.
Això mateix,
agafaria
del Premi de Consolació
passaria a fer
el Premi Gros
que seria
durant tota la setmana
i la Iolanda Just
que en certa manera
ho feia per substituir
la Sandra
quan poguessin disposar
de l'Ester
ella faria
només els dissabtes, no?
Però bé,
vam arribar a tenir
tres presentadores
i el Bacallà aquest
doncs va durar
pràcticament una temporada, no?
I va estar molt bé.
No, no, però que va estar molt bé.
i a més la de gent
que va passar
perquè jo recordo
en Lluís
com a una de les persones
que estava per aquí
en aquell moment
doncs que hi havia
moltíssimes cintes
de casset
però clar, en aquell moment
era el que es feia
moltes maquetes
de gent
totalment desconeguda
alguns que
sobreapuntaven
una miqueta
perquè ja havien fet
algun que un altre concert
i que potser
ara ja són gent
més o menys
que tenen un cert renom
dintre del món de la música, no?
Hi havia grups
que l'any 91
ja vam poder aconseguir
tenir el seu primer disc
com és el cas d'Espets, no?
Però
d'altres
doncs que sí que van arribar
a tenir disc més tard
l'any 91
encara estaven
en maquetes
i així
estem parlant
dels busquins
que aleshores
encara no havien fet
el disc
els pirats
els penjats
tota aquesta gent
encara anaven
en maquetes
i els Mittels
no me'n recordo
si ja havien arribat
jo crec que els Mittels
estaven també per aquí
sí
però no me'n recordo
si ja havien tret disc
o encara estaven funcionant
en maquetes
la qüestió és que
van fer
un gran servei
per donar a conèixer
la música d'aquí
la que es feia
aquí a les nostres contrades
i a més a més
la d'arreu de Catalunya
i aquest programa
la fórmula
va tenir molt d'èxit
perquè fèiem una llista
dels 10 més votats
la gent trocava
en directe
i com a premi
el dissabte
sortejàvem
fem una mena de sorteig
i me'n recordo
que un dels premis
vam tenir diversos
però del que a més me'n recordo
d'una pizzeria
que em sembla
que encara funciona
20 anys després
a la Pulvinar
sí i tant
doncs sí
que era una de les patrocinadores
del programa
i que a més
d'un dinar
o un sopar
s'havia regalat
sí sí sí
era un premi
també bastant sucós
en aquest sentit
o sigui
un programa fet
amb cara i ulls
i amb premis
doncs cara i ulls
un bon sopar
per dues persones
doncs val la pena
anar a votar
però és que
veus
el moment
que hi va haver
l'any 90
el boom
del pop rock
en català
que si no hagués
hagut també
aquests premis
la gent votava igual
perquè és que era
era el que hi havia
havia bogeria
autèntica bogeria
va haver
com
mira
el que ha passat
recentment
a la part del Japó
que va haver
un tsunami
guardant les distàncies
musicalment parlant
va haver un tsunami musical
va sortir tot el que estava
amagat
sí sí sí
va ser un volcà en erupció
que de cop i volta
va explotar
i ens va donar a conèixer
moltíssimes coses
i coses que deien
ostres
com és possible
que això estigués guardat
en un calaix
com és possible
que no hagi sortit abans
això mateix
el que passa
és que els grups
es trobaven
en un problema
molt important
que no tenien sortides
mitjans de comunicació
sort
i aquí ens pengem
les medalles
sempre ho hem fet
i no deixarem
de fer-ho
de les emissores
nosaltres
les emissores municipals
que en el seu moment
vam decidir
recorçar aquest tipus
de grups
cosa que les altres
emissores
pel que sigui
no ho teníem
molt clar
aleshores
fa 20 anys
doncs no
i aquí em ve ara
una cosa que vaig veure ahir
i que en certa manera
fa ràbia
estàs content
perquè al final
han baixat el burro
i se n'ha donat compte
que s'ha de defensar
la música del país
però fa 20 anys
no tenien aquesta actitud
fa 20 anys
els miliats de comunicació
privats
i els públics
però públics potents
com és el cas
de TV3
doncs
només s'ha fet ressò
dels casos puntuals
per exemple
si hi havia un concert
al pla Sant Jordi
que aquí hi havia més de 20.000 persones
doncs
hi anàvem
però
era puntual
però al dia a dia
no tenien ressò
ni a Catalunya Ràdio
ni a TV3
els hi costava una miqueta
molt
i el que vaig veure ahir
fa set de ràbia
perquè mirant en perspectiva
dius
ostres
si això fa 20 anys
per què no ho feien
ahir per exemple
doncs
el Telenotícies Migdia
un espai
que té molta audiència
es van dedicar
els de TV3
doncs
a promocionar
el disc
que surt avui
de Desmanel
i això
doncs
fa 20 anys
seria impensable
que deixessin un espai
per un grup
del país
o que
2x3
per exemple
que l'altre 33
més que potser
d'altres cadenes
depèn de quina hora
agafis
o en la TDT
aquesta
THT
aquesta que està en proves
ara també de TV3
que puguis arribar
a veure
un concert sencer
per exemple
dels Amics de les Arts
o d'altres concerts
que és el que dèiem
Lluís
abans era impensable
totalment impensable
i per això
va bé
recordar-ho
perquè
doncs
sembla ser que
avui
doncs
tot està
bé
normalitzat
més o menys
normalitzat
encara queda molt
de camí per fer
però si comparem
amb fa 20 anys
doncs
avui dia és glòria
no?
però
va bé remarcar-ho
perquè la gent
els que
no han viscut
aquesta època
de fa 20 anys
no es pensin
que tot eren
flors i violes
i que
doncs
els mitjans
de comunicació
tots
recolzaven
la música
del país
i no
no era així
i nosaltres
doncs
no
és que
a vegades
ens fem pesats
en aquest sentit
però
som testimonis
d'una època
que
estàvem sols
defensant
aquest tipus
de música
i els grups
si vas a preguntar
a ells
ho reconeixeran
que gràcies a
no a nosaltres
a totes les emisores
municipals
van fer
un gran servei
i bé
van obrir moltes portes
que en aquell moment
estaven tancades
i no tancades
perquè no hi hagués
un interès
sinó potser
per una desídia
la música catalana
o la música cantada
en català
que seria el seu
perquè la música catalana
hi havia molta gent
productors
que cantaven en castellà
i sí
estaven punxant
perquè sí que es posaven
i fins i tot
tenien molts èxit
però la música cantada
en català
no es veia bé
o almenys
va costar molt
perquè sempre
potser
això és allò
que dèiem
fa alguns capítols
enrere
perquè potser
sempre s'havia creat
entre cometes
la història
que la música en català
són els tòtems
que comentàvem
te'n recordes?
Sí
Maria del Marronet
etc.
Guillermina Mota
i també ve donat
però hi havia
d'altres històries
dintre de la música
cantada en català
sí
ve donat per les modes
i en aquell moment
a finals dels 80
començaments dels 90
a Barcelona
ciutat
allà on estaven
dedicats
els principals mitjans
de comunicació
tant privats
com públics
la moda
era que els grups
cantaven en castellà
i això era el que
estava ben bé
o anglès
o anglès
aquesta també era una altra
i aleshores
el que venia
era l'Oquillo
l'último de la fila
i grups
que ho respectem
i està molt bé
però el que passa
que el que
pot ser una cosa
que pot ser complementària
pot ser que
està bé que estiguin tots
doncs en aquell moment
una cosa
feia treure l'altra
i el fet
que el de moda
eren aquest tipus
de músiques
el que estava
no de moda
o no estava ben vist
era el rock
que per als de Barcelona
veien com perifèric
o en certa manera
de poble
pensa que els Pets
quan van sortir
tenien l'etiqueta
rock agrícola
sí
sí que també
en certa manera
s'ho van posar ells
però això només va passar
amb el primer disc
després doncs
ja van intentar
ser un grup normal
i corrent
però ni amb el segon
ni amb el tercer disc
van entrar a Barcelona
jo me'n recordo
les entrevistes
que els hi fèiem
amb els Pets
al principi
sempre ho comentaven
els problemes
que tenien
per entrar a Barcelona
i qui diu els Pets
doncs altres grups
de la perifèria
Sopa de Cabra
en el cas de Girona
o la gent de Vic
i aleshores
doncs què passa
doncs
ens va costar molt
va costar molt
entrar
a aquests mitjans
i nosaltres
doncs vam fer
aquesta feina
que van deixar de fer
altres mitjans
i una de les llavors
que vam plantar
va ser aquest bacallà
que va tenir
molt, molt de ressò
i molt d'èxit
i si algú que ens escolta ara
segur que ens escolta ara
i recorda aquest programa
fa 20 anys
segur que estarà
al 100% d'acord
amb nosaltres
ha arribat
ha arribat
ha arribat
l'hora de
posar el bacallà
en remull
Bacallant remull
el programa més afrescant
del pop rock català
que el sol
era el matí
d'agost
Déu-n'hi-do
aquest és el remull
i compta les gavines
compta les gavines
que venen volant
Sí
Aquesta és la versió
estiu en què
i que va
va tenir com a primer programa
el 17 de juny
del 91
o sigui
quan ja s'acostava
l'estiu
doncs vam engegar
o més que engegar
vam treure
el bacallà de la llauna
i la vam posar
en remull
Home, clar, és que s'havia de refrescar
si no malament
feia massa calor
I aleshores dones la carete
i torna a sortir
el director del programa
qui us està parlant
el director de les obres
i també la col·laboració
del Joan Maria Bertran
que encara també corre per aquí
perquè és la vida
I una pregunta
que si deus de preguntar a tothom
clar, de dilluns a divendres
com es muntava aquest programa
segurament que
com has dit
més o menys
ens l'has explicat, Lluís
teníem aquesta llista d'èxit
les trucades
clar, també hi havia les entrevistes
però encara el cap de setmana
que era una espècie de resum
una agenda gran
perquè, Déu-n'hi-do
de cara a l'estiu
la d'actuacions i concerts
que es van destapar, també
Sí
A veure, la cosa anava així
durant la setmana
llegíem la llista
rebíem trucades
i comentàvem alguna cosa
que havia passat
però era més aviat
de repàs de la llista
i el repàs de la llista
evidentment posaven
trosos, fragments
dels cantants
i arribava el cap de setmana
i era festa major
perquè, esclar, era el moment
de fer una mena de agenda
però gegant
perquè aleshores
de concerts
de música en català
n'hi havia
per sortir com bolets
per qualsevol poble
A més, una de les coses
que potser més m'agradava
era que
fins i tot els més petits
també es deien
Sí
Al millor no s'hi anava
però, esclar, era molt difícil
de compaginar agendes
per anar
però també se comentaven
si hi havia un grup
que havia sortit
nou gavalls
i que tenia
la seva primera actuació
durant la setmana
s'intentava parlar amb ells
i durant el cap de setmana
es tornava a repetir
que aquella gent
encara que fos el seu primer
o segon concert
ei, que el feien
que el tinguéssim en compte
I nosaltres ens fèiem ressò
i aleshores el dissabte
era el moment
de parlar d'això
dels concerts del cap de setmana
que, t'ho insistint
n'hi havia en un munt
i de fer el sorteig
de tota la setmana
de la gent que havia trucat
i per donar aquest premi
que un d'aquests
va ser el sopar al Pulvinar
I deixa'm dir-te
que nosaltres
en aquell moment
esclar, també per confeccionar l'agenda
vam tenir el suport
d'agenda a Reus
Sí, és veritat
Perquè a Reus
hi havia una entitat
que es deia Espais de Música en Català
que es dedicava
a també recollir
tot el que feia referència
a la música cantada en català
i també els concerts
i nosaltres
doncs va haver un acord
de col·laboració
amb aquesta gent de Reus
i ells ens passaven
la seva agenda
nosaltres
amb el que teníem nosaltres
i va ser això
que teníem una agenda
molt completa
perquè va ser una col·laboració
Tarragona-Reus
que a pesar de la realitat
aquí ens vam unir
perquè vam dir
mira, molt bé
nosaltres som de Tarragona
vosaltres som de Reus
però aquí
hem d'unir-nos
per una causa major
que és
la música en català
i això doncs també
envia la memòria
que també vam ser
un dels primers programes
que vam treballar
amb xarxa
d'emisores municipals
perquè hi va haver un moment
que fins i tot
també
el bacallà
s'emetria
per emisores
en cadena
sí, sí, sí
va ser una cosa
molt curiosa
em sembla que
si no va ser
dels primers
el primer
i havia connectat
amb nosaltres
així en cadena
Ràdio Mòci Club de Reus
Ràdio El Forge
i em sembla que
Ràdio Cambrils
també s'hi va apuntar
i em deixo
i no sé si
algú de Ràdio Hospitalet
també
és una cosa que t'anava a dir
i crec que
arran precisament
d'aquesta primera experiència
que va ser força bona
després va haver
un programa
en el qual
es feia la connexió
aquesta
i clar
cadascú deia
les seves notícies
des de la seva pròpia ràdio
però bueno
era una manera
de tenir comunicats
o d'entrar
en xarxa
amb diferents llocs
de la ciutat
estava molt bé
perquè nosaltres
fa 20 anys
doncs
possiblement
la nostra potència emissora
no era tan
tan potent
valgui la redundància
com pot ser ara
i aleshores
pensem que
encara estàvem
doncs
a la part alta
i la nostra
diguéssim
emissió
no era molt potent
aleshores
el fet de poder sortir
per Reus
ja agafàvem
doncs
la zona del Baix Camp
el Forge
Cambrils
l'Hospitalet
ens anaven
ja gaire bé
a la frontera
a l'Hospitalet de l'Infant
a la frontera
a l'Hospitalet de l'Infant
sembla que ja marxàvem
ja
ja marxàvem
i aleshores
va ser
un programa
que també va tenir
molta ressò
en aquest sentit
que a més
que es va muntar bé
al fer-ho en cadena
doncs
va tenir
un seguiment
molt ampli
i les trucades
ho reflectien
perquè ens trucaven
gent de Valls
de Reus
de Cambrils
de Salou
de Terrellà
i aleshores
dius
ostres
com pot ser
i gràcies
a aquest treball
en cadena
i bé
això també s'ha de dir
que va ser
si no dels primers
és el primer
que es va treballar així
en àmbit local
de misores municipals
de connectar en cadenes
que sàpiguis lliure
que m'estàs posant
les dents llargues
i això vol dir
que amb la Iolanda
amb l'Ester
o amb la Sandra
hem de connectar amb elles
via telefònica
o que vinguin aquí
durant aquest programa
perquè es parlin
de la seva experiència
amb el bacallà
perquè segurament
que moltes coses
que tu i jo
no hem comentat
ens ho explicaran elles
segur
experiències de concerts
moments que
elles el van frapar
i dius
això m'ho va encantar
pensa que
fent un paral·lelisme
aquella frase famosa
que diu
els millors anys
de la nostra vida
doncs jo pràcticament
bé
ja tenia una edat
aleshores
a veure
no era adolescent
i aleshores
tot i així
ja em va marcar molt
em va marcar
va marcar molt
aquesta experiència
d'aquest projecte
de ràdio
però si a mi
em va marcar
que ja tenia una edat
imagina't
amb una persona
amb 16 i 18 anys
clar que comença
d'alguna manera
a sortir
entre cometes
de l'ou
diguem-ho així
segur que sí
quan puguis entrevistar
la Sandra
l'Ester
o la Iolanda
segur que això
ho resucaran
tota la vida
amb positiu
segur
segur
segur
segur
però amb positiu
perquè són d'aquestes coses
que ens poden oblidar
doncs Lluís
jo no sé si tens
alguna cosa en vista
de cara a un quart capítol
alguna cosa
que puguem anunciar
o no
o anirem treballant
anirem treballant
aquesta idea
de la xarxa
aquesta
hem d'esbrinar
a veure
quant de temps
va durar
i a veure
quins altres programes
també ho van fer
i a veure
si podem connectar
no en xarxa
perquè seria
però almenys
amb algun dels directors
que en aquell moment
estaven a les emissores
per poder comentar
i parlar d'ells
Mira, ara penso
en una persona
el Jurep Cartanyà
que encara està
lligat amb això
amb el que va ser
Ràdio Múcioclub
que ara és Punt 6 Camp
Ah
doncs mira
el podríem comentar amb ell
que vingui un dia
és el cap de programes
o el director
però bé
té un càrrec de responsabilitat
en aquesta emissora
i aleshores estava
doncs això
era un dels que portava
la connexió
a Ràdio Múcioclub
i també estava
amb això
dels espais de música
en català
o sigui
que una entrevista
amb el Jurep Cartanyà
l'hem de fer
i estàs tu també convidat
o sigui vine
segur que ens parlarà
sobre
sobre els espais
en català
la col·laboració
que va tenir amb nosaltres
i aquest programa
en quedant en xarxa
que va estar molt bé
Lluís, moltes gràcies
per aquest tercer capítol
i esperem un quart
i un cinquè
que hem de recordar
moltes coses
hem de fer viva
la història de la ràdio
i tant
són 25 anys de ràdio
i hem passat moltes
moltes coses
gràcies
adéu-siau
gràcies
a l'amor
però qualsevol cosa
que et digués
no seria original
ja ho haurien dit
els Beatles
en el Sargent Peppers
Lonely Heart
Club
i a vegades
els ocells
fan cagades
i a vegades
t'estimo
però no m'agrada
i a vegades
penso si mai
no la cagues
i a vegades
ai se'n cremen
les torrades
però això ho tinc
només de tant en tant
només de tant en tant
només de tant en tant
ja n'aprendré
de somriure
que ta mare
ja n'aprendré
ja n'aprendré
a fer aquell plat
que t'agrada
ja n'aprendré
ja n'aprendré
a canviar el paper
de vàter
ja n'aprendré
ja n'aprendré
a tirar-te
algun piropo
ja n'aprendré
ja n'aprendré
una cançó
d'amor
o qualsevol
cosa
que et digués
no seria
original
ja ho haurien
una cançó
molt franja
i dins
I a vegades els ocells fan cagarades.
I a vegades t'estimo però no m'agrada.
I a vegades penso si mai no la cagues.
I a vegades se'n cremen les torrades.
Però això ho diu només de tant en tant.
Només de tant en tant.
Només de tant en tant.
Només de tant en tant.