.
Quant de temps es sentia aquesta sintonia, Andrés i Andrés?
Bona tarda, benvingut.
Molt bona tarda.
Com estàs?
Doncs mira, content de sentir una altra vegada la sintonia aquesta.
Que feia una temporadeta, no?
Una temporadeta.
Que estem sense poder fer el programa.
Des que hi ha hagut aquests canvis estiuencs i...
I estranys, diguem-ho així, no?
Però tot tornarà una altra vegada com el Rius.
Tot torna al seu lloc.
S'espera, s'espera.
Jo també ho espero.
Amb l'Andrés, com un dels col·laboradors d'aquesta casa,
també l'hem volgut convidar perquè ens expliqui una mica la seva història
dins d'aquests 25 anys de ràdio que estem fent durant aquests dies.
Andrés, tu te'n recordes com va ser la vegada que vam picar a la teva porta
per dir, vine a l'emissora i ja gairebé et vas quedar amb nosaltres?
Te'n recordes?
Sí.
Doncs mira, va ser al principi d'estar a l'emissora,
després de marxar vosaltres al casc antic.
Bé, primer vaig vindre alguna vegada a fer fotografies.
que va vindre el Pasqual Maragall, allà dalt a la plaça del Fòrum,
que no sabia ni com posar-me perquè jo era tan petitet
que amb el gran angular podia jo retratar.
Després vau anar allà a l'altre lloc del casc antic,
al carrer de nau, que vam estar allà.
I quan vau anar a la Rambla Nova, llavors va ser quan jo vaig començar a vindre.
Llavors ja t'havan fixar, ja?
Llavors ja.
Ja t'havan fet contracte fixa?
Ja fixa, sí, fixa, sí.
A més, teníem una excusa perfecta, Andrés,
perquè ens ho deixaves tu en safata de plata,
tot s'ha de dir, per a aquells que no coneguin l'Andrés i Andrés,
jo crec que és impossible.
L'Andrés d'Andrés és un gran cinèfil.
Té una col·lecció magnífica de pel·lícules
i que encara ara hi ha molta gent que gaudeix, no, Andrés?
Sí, sí, sí, sí.
Digue-ho tu on podem trobar-te cada mes.
Cada dimarts i cada dijous a l'antiga audiència fem cinèmac
i llavors comencem una altra vegada,
la Filmoteca Andrés d'Andrés, servidor de vostès,
però que vulguin manar.
El cicle aquest es titula perquè cada mes fem cinema basats en un cicle
que es diu Per riure a tothom.
Avui hem de parlar de tu, exclusivament de tu.
Des de seguida, podríem dir que et vam agafar per la part de cinèfil, no?
Sí, sí, sí.
O et vam enredar per alguna altra cosa més que jo no recordo, Andrés?
No sé, perquè per fotògraf no crec, perquè a través de la ràdio, no sé, a les zones...
És difícil, és difícil de explicar una fotogràfia.
Sí, no podem ensenyar les fotogràfies als oïdors.
O sigui, te vam enganxar directament pel teu món, pel teu hobby, no?
Per això és per la meva afició a la cinematografia, després per la col·lecció que tinc de discos,
de molta gent, moltes orquestres, i com que era curiós, ningú fa coses així antigues,
més que res perquè tot era cine antic.
Que tothom parla del cine actual, de les estrenes, i com que jo podia parlar fent història del cinema,
doncs va semblar que això podia ser interessant, i així hem anat seguint durant molt de temps,
inclús hem retransmès pel·lícules i tot.
Sí, sí.
Bueno, anem per pams, anem per pams.
Estem al Carrera Nau, que va ser quan vas, podíem dir, començar la teva tractoria com a col·laborador?
Bueno, no, va ser només entrar a començar vosaltres allà a la Rambla Nova.
Ah, a la Rambla Nova, ja directament.
No sé quan jo vaig començar amb vosaltres, el Carrera Nau no, jo havia anat alguna vegada...
I ja vas començar al matí, va ser a la tarda, te'n recordes?
Sí, sí, sí.
Te'n recordes com anava i amb qui estaves?
Sí.
Perquè vas començar amb nosaltres ja directament, amb el programa de la tarda, amb mi?
Sí, jo crec que sí que vaig, sí, sí, amb tu, amb tu vaig començar, sí.
Sí, sóc el responsable.
Que tu has estat a vacances, que tu has estat malalta, qualsevol cosa d'aquestes,
llavors, doncs amb la Núria també.
Sí.
Amb la Joan Maria, potser algun dia puntual, no?
Amb la Joan Maria també vaig estar uns dies, també,
que llavors era bo perquè no sé quin d'aixòs hi havia,
que en vez de fer uns 20 minuts de programa,
hi havien dies que feia quasi una hora de programa.
Qui dius, qui dius!
Em deia, avui no tinc res, tiram endavant.
I com que ja s'ho he portat material de sobres...
No, no, això és veritat, eh?
Sí, sí, doncs aquell dia jo gaudia que no ho vulguis saber, saps?
Explicant i posant música i discos i coses.
Així com hem de dir que tots els col·laboradors em comentaven,
que clar, a partir que es va inventar el que era internet,
ja passàvem de portar música i deixàvem les motxilles de càrrega a casa,
amb l'Andrés i Andrés no va passar això, no, Andrés?
No, no, perquè...
Perquè tu gairebé cada vegada, cada vegada que venies
carregat fins a dalt amb totes les coses que havíem de posar.
Internet és una gran ajut, des de l'UEGO, oi?
Trobes coses interessants i així.
Però tinc tant de llibre, tant material,
tantes revistes de cine antigues,
que tinc material...
És clar, parlar de temes antics, de cinema clàssic,
doncs lògicament tinc molt material
per poder explicar coses que a internet no ho posen.
inclús els llibres especialitzats que també tinc,
n'hi ha uns que et posen unes coses que a l'altre no ho expliquen.
I tenen coses que no ho expliquen ni un llibre ni l'altre.
O sigui que d'un llibre o de l'altre jo vaig traient coses,
parlar informant, fent història del que és el cinema,
tant d'orquestes, d'artistes, d'estudis, d'anècdotes,
de sistemes tècnics,
que una vegada vam estar explicant tot el tiburon,
el pel·lícula tiburon...
Sí, de com es va fer i de quina manera.
Com funcionava, el que passava, bueno, 60.000 coses, sí, sí.
S'han fet moltes cosetes i així.
El que a mi m'ha agradat ha sigut la retransmissió de pel·lícules a vegades.
Per què?
Que m'ha agradat.
Ah, que m'ha agradat.
Havia entès que no t'havia agradat, eh?
No, no, que sí, que m'ha agradat, perquè, escolta...
Jo me'n recordo d'una pel·lícula que crec que no te l'he demanat mai.
Sí, té no, és pas si té hermanos.
Home, deixa'm acabar de dir-ho, home.
Ah, no, escolta, perquè ja ho sé.
La confiança, és la confiança.
És una pel·lícula que no hem fet mai, Andrés, no?
Sí, no, no, quantes vegades.
Jo, Juan Tenorio, tampoc hem parlat mai de Juan Tenorio,
tampoc hem parlat de...
La pel·lícula és que hem arribat a fer...
Jo crec que és el que t'anava a dir,
quan arribava el que era Nadal,
quan arribaven les festes,
ja era assignat directament
les pel·lícules de dibuixos del Disney.
És clar, és clar.
Algun contacomptes.
Sí, sí, originals, originals.
De la banda sonora, eh?
Veu les músiques, tot.
I, esclar, allò que no es veia
i l'uïdor no podia adevinar,
llavors jo, doncs, ho explicava.
Narrava.
Sí, en aquell moment,
doncs, el modí tot ens ho pega...
És veritat, és veritat.
Esclar, ho explicava
i seguíem amb el sou original de la pel·lícula.
Una altra de les coses
que també he de dir a favor de l'Andrés,
que a banda que és un bon treballador,
a part del col·laborador d'aquesta casa,
és que quan li dièiem,
Andrés, què et sembla si de cara a la setmana...
La setmana vinent,
però si ja ho tinc això, això, això, això,
ho tenia preparat.
i, bueno, però l'altre...
No, no, és que l'altre ja també ho tinc, això, això.
I deies, Andrés, ets un crac,
si és que no ens dona temps
de donar-te cap idea
perquè ja les tenia fetes.
No, és que, lògicament,
en tots els casos,
i sobretot per ràdio,
sempre m'ha agradat,
com et diria jo,
estar preparat en molts aspectes.
I tot i així,
surt allò que dic jo, el duende,
que et trobes un momentet que dius,
jo entès allò que jo tenia aquí
i què és el que...
Escolta, aquells impassos, saps, inesperats.
Però no s'ha passat gaire, Andrés.
No.
Alguna vegada potser puntual, però...
Bé, però això demostra que ho fem en directe
i a més a més que som humans.
I que ho patíem,
i que ho patíem d'alguna manera, no?
Sí, sí.
Ens ha passat, potser, amb un CD,
amb aquelles coses que dius,
mira, que t'ho llegeixen un costat
però no ho llegeixen un altre.
Sí, sí.
Però, clar, la sensibilitat de segons quins CDs
pot ser alarmant, no?
Sí, sí, sí.
I ens ha passat, però no gaire a vegada més.
I amb les cintes de casset,
que també, Déu-n'hi-do,
les que deus tenir per casa...
Ui, cintes de casset, n'hi ha un grapat,
n'hi ha, però, escolta,
cents en tinc.
I de singles,
i després de LPs, de vinil,
però no en tinc grapat.
I lògicament, és clar, ara de CDs,
actualment no sé si tindré
com uns dos mil i pico de CDs,
de pel·lícules,
temes, la majoria,
de bandes sonores,
i després de moltes coses antigues,
també, que ho han passat.
Perquè em passa una cosa,
que hi ha en editorials, afortunadament,
que fan recopilació d'èxits,
com et diré jo,
doncs no sé,
Los Hermanos Mars,
cançons, músiques que ells han tocat,
Fred Starr, Ginger Rogers,
i, en fi, grans orquestres,
que fan unes edicions relativament petites
per col·leccionistes,
en CD,
i llavors, esclar,
doncs lògicament,
si ho trobo,
doncs ho compro.
I si no,
doncs coses antigues,
que tinc en altres formats,
doncs quan tinc temps,
ho miro de passar-ho també en CD,
per tindre-ho,
perquè no ho trobo en lloc que estigui editat.
I això m'ajuda,
perquè avui dia ja,
les emissores ja treballeu pràcticament en CD,
i és difícil...
Vosaltres, no?
Vosaltres encara teniu caset,
i teniu tocadiscos.
Sí, sí,
ho tenim tot per aquí,
ho tenim encara.
Sí, sí.
Anem aguantantant,
no volem que passi el temps tan ràpid,
Andrés,
encara ens agafem a això.
Jo trobo que està molt bé,
perquè algú es pot portar una joia discogràfica,
i escolta,
jo tinc discos de 78 revolucions.
Aquest no el podríem posar,
Andrés,
ja ho saps.
Però tinc discos de 78 revolucions,
que són...
I de pedra,
i té algun de pedra també l'Andrés.
Són de pedra,
aquests són els de pedra.
Els de 78 revolucions són aquells
que si donaves un copet,
crec que et quedaves ja sense ell.
Ostres.
Després van sortir els de 45,
els de 16,
i després van sortir uns de 16,
i després van sortir uns altres de 33,
que són les que normalment,
33 revolucions,
que són normalment els LPs,
que es deia,
o vinil,
que es diu ara també.
Molt bé.
S'ha de tindre present que,
quan jo vaig començar,
mira,
jo vaig començar la ràdio,
cara al públic,
el 3 de gener de 1960.
Ja no hi era encara.
Ja, ja ho sé.
No, no hi era,
ja no hi era.
Mira que m'hagués agradat veure'l,
eh?
M'hagués agradat,
però no hi era.
Vaig començar el 3 de gener de 1960
a Ràdio Miramar,
a Barcelona,
allà a la plaça Catalunya.
I llavors ho fèiem els estudis,
ho fèiem cara al públic,
venia els artistes,
van començar allà cara al públic,
però és clar,
aquells estudis hi cabien unes 25 persones,
i bueno,
la gent que volia entrar hi no podia.
Sí, sí, sí.
I llavors ja la temporada següent,
perquè l'estiu sempre havíem parat,
bueno,
després vam anar parant,
però aquell mateix estiu
ja vam estar fent gestions
i vam passar al Teatre Capsa,
via la Lletana,
cantonar d'Aragó,
i allà ho fèiem amb teatre,
en un escenari que ja fantàstic,
o hi havia,
no ho sé ara com estarà allò,
i allà ja vam portar orquestra,
perquè a Ràdio Miramar
allà hi havia un pianista,
i doncs allà ja vam portar,
un any hi havia l'orquestra
de Jaime Miralles,
i l'altre any hi havia l'orquestra
de Ramona Ibaristo,
que li deien la Glenn Miller espanyola,
de lo bona que era,
i un any fèiem un,
i un altre any fèiem un altre,
i en aquells temps
ja vam tindre
amb el Ricardo Gavi
com cantant,
que n'ha vingut per aquí
diverses vegades,
ja ho saps,
que hem cantat aquí i tal,
sí.
Vam poder convidar
i vam poder parlar
de la seva música
i d'aquells temps.
Crec que ara,
aquest estiu,
tornarà a vindre per aquí
fer una miqueta
de vacances,
i llavors ja em va dir
que si ve per aquí
doncs que vindrà a saludar-vos.
Ah, molt bé.
Ens pensa que el Ricardo Gavi
segueix cantant
igual que el José Guardiola
i té 83 anys,
faran ara.
Són uns dels pocs artistes
que porten 50 anys
cantant.
Déu-n'hi-do.
Montes Calatrava,
i bueno,
Ramon Calduc ja va morir,
el Rodi Ventura també,
que eren de la vella guàrdia,
i bueno,
i així és lògic,
és l'únic de vida.
Sí, que d'alguna manera
això de que t'acompidéssim a la ràdio
tu ja la tenies agafat.
Tu això de donar-li el micro
ja ho sabies
per on anava.
Sí, una miqueta.
Una miqueta, diu.
És així, l'Andrés.
Després de Ràdio Espanya,
no Ràdio Emocional,
Ràdio Espanya,
allà hi havia un programa
que es deia
Revista Deportiva Gol,
i allò era,
tota va ser d'esports,
però bueno,
i allà era una col·laboració
més aviat publicitària,
qüestió de publicitat i així,
però bueno,
també feia alguns pinitos per allà.
I després ja vaig fer
una sèrie de programes
amb gent llatina,
amb uns estudiants
que venien allà a les universitats,
i resulta que vaig conèixer
amunt,
i vam sortir a parlar
de la música,
i resulta que duien
ells del seu país
tot de LPs,
música d'allà.
Molt bé, molt bé.
I van posar
algunes peces
que m'han agradat,
llavors les vaig portar
per fer un programa
precisament de música llatina.
I me'n recordo
el patrocinador
que era,
ja es pot dir ara
perquè no existeix,
Mistol,
Lavasol
i Legia Guerrero.
Home,
Mistol encara existeix,
però Mistol encara sí.
Tu com que ets
mestressa de casa,
ho saps?
Mira,
que potser que encara camini.
Jo no l'heu vist,
saps?
I llavors el Toni Leblanc
deia,
Mistol,
no,
Legia Guerrero
que allà lava la senyora
i lava el caballero.
És veritat,
és veritat.
i llavors vaig fer el programa aquest
i ells anaven presentant,
jo els hi preguntava coses
al seu país,
ells anaven presentant
els cantants,
les músiques
i allà va ser
on va començar a sortir
bastant el Pajaro Chauí
i temes d'aquests aixís.
Sí, sí, sí,
d'aquests a tota la vida.
Me'n recordo
una anècdota
que això em va assentar malament,
però hi ha gent per tot.
Per què?
Que va passar?
Vam rebre una carta
d'un senyor
que féssim el favor
de no posar aquestes idiotades
i aquesta música.
Aquesta música així,
o sigui que hi ha gent per tot.
Sí, i tant, i tant.
És curiós.
L'única carta que vam rebre
i a més a més
perquè això...
En canvi tothom
tot content.
Clar, perquè sabien
que anava al programa.
Aquest senyor
a l'home va baixar
de l'Olivera
i s'ho va trobar al programa
i va començar a sentir...
Tothom contentíssim
amb aquestes cançons.
Però facis cas, Andrés,
encara que fos de l'any
que va passar,
no facis cas, ja t'ho dic ara.
Llavors va ser curiós,
té una altra anècdota,
va ser que amb el programa
que feia jo,
que es deia Pentagrama,
que aquí a Ràdio Tarragona
també connectava
perquè connectaven
17 emissores
de tot Catalunya.
Llavors jo crec que potser
deurien ser,
a part de la SER
i alguna altra,
deuria ser
de les primeres cadenes catalanes
que es devia fer.
Sí, sí, i en feia.
Però no es mencionava cadena,
ni no s'havia inventat
aquesta paraula
per nosaltres.
I recordo
que una de les accions
que vaig portar
van ser los cinco latinos.
Sí.
Oh, que gent.
I llavors,
aquests sud-americans,
em va fer gràcia
que ells els anessin a entrevistar.
Anna.
vam anar a una sala de festes
que ells actuaven
i, esclar,
aquests xicots
no eren radiofònics
ni molt menys,
però era la novetat, no?
I me'n recordo
que sort que era gravat, no?
Que comencen,
diuen,
i estem aquí
entre el trio
los cinco latinos.
I què, què?
Ai, ai, ai,
perdon, perdon, perdon.
Bueno, rectifiquem,
borrem allò amb la gravadora,
tornem a començar
i tenim la suerte
de tenir entre nosaltres
el trio los cinco latinos.
My cachi.
Una altra vegada,
per l'amor de Déu,
semblava jo.
Doncs tres vegades
el trio los cinco latinos,
saps?
Ells es feien un fart de riure,
saps?
L'Estela Raval,
que era la que ho duia tot,
doncs escolta,
un fart de riure
de despans, saps?
Sí, sí.
Sort que no sortia
per antena, no?
I després,
una altra anècdota
que hi va haver,
va ser que
el Màndium Directual,
el programa,
perquè ja et dic,
que es feia cara al públic,
va haver una nena
que ens va escriure
que ella era
una enamorada
de los cinco latinos,
que era una enamorada
tremenda.
Que li encantava, sí.
Sí, una fan tremenda.
i l'Anna tenia
tretzenyets.
Molt bé.
I llavors,
clar,
li vam dir
que el dia
que torneixin a vindre,
saps?
Que llavors...
Si ella l'ha convidat.
Vingués,
perquè nosaltres
l'entrada era gratuïta,
però era butaca enumerada,
perquè saps,
ho és un control, no?
I llavors ens escriu
que la nena era impossibilitada.
Bueno,
però no...
Bueno,
tot havia...
En aquell moment
no es podia moure
de la llit de casa seva.
Els cinco latinos
van anar a casa seva
amb mi a veure-la.
Saps?
Aquella nena...
Està plorant,
aquella vella d'emoció...
Aquella nena ploràvem.
Hasta nosaltres ploràvem.
Hasta nosaltres ploràvem.
Lògic, lògic.
Però aquestes coses
encara s'haurien de tornar a fer
a la ràdio,
que s'ha perdut molt
d'aquestes coses
i està tot molt més fred,
no, Andrés?
Ja et dic una cosa,
el teatre capsa
no era solament la gent
que venia a veure
les actuacions,
sinó l'ambient
que s'armava entre vestidors.
Venien emisores,
ai, emisores,
venien editores
de partitures.
Esclar,
buscaven gent,
perquè hi havia gent novell
també, no?
Hi havia un espai
que es deia
Puerta Abirta a l'Èxito
o l'Èxito allà
m'assuporta,
en fet,
coses d'aquestes així
que era per gent
que començava
més o menys seleccionadeta,
oi?
I llavors, esclar,
venien les editores musicals
per dir-los,
escolta,
vine per allà
pels estudis
que t'ensenyarem
unes partitures
perquè els ensenyaven
les partitures
i els ensenyaven
amb un pianista
que tenien cada d'això
que els havia de tocar
i que els havia de fer.
Gratis,
perquè ells
no siguin interpretant
aquestes peces por a ells.
Clar,
llavors ells cobraven
de la societat d'autors,
lògicament.
Artistes que venien
que potser aquell dia
no tenien res a fer
i venien a veure'ns
per allà si venien
algun dia a actuar
no és perquè cobressin gaire
perquè allà
pràcticament
la majoria no cobraven.
Saps?
Perquè, esclar,
era gent que li interessava
el programa
per la introducció que es feia.
Per la promoció.
I l'únic que pagàvem
era, per exemple,
si venia algun conjunt
que els pagàvem la furgoneta
o el taxi
i si tenia de vindre
amb algun instrument o així,
no?
I alguns artistes importants
fins a cert punt, no?
Per cert,
que parlant d'artistes importants,
nosaltres
podíem anar al dins
del nostre programa
no hem portat artistes importants,
diguem,
de renom internacional,
però sempre que ha tingut oportunitat
l'Andrés Jandria
ha fet algun cicle
dedicat a alguna cosa especial,
l'Andrés,
sempre m'has portat a gent
relacionada,
directe o indirectament,
amb el que estàvem fent,
que també hem tingut convidats,
que no només ha estat música
i pel·lícula,
sinó també hem tingut gent
que hem pogut tocar, no?
Sí, sí, sí.
Doncs mira,
jo recordo,
entre molts,
mira,
Claudio Vila,
Tito Mora,
qui més...
La Sara Montil
no va poder vindre,
però en canvi
la vaig gravar
al mateix hotel,
li vaig dir per vindre,
em va dir,
no,
perquè a aquesta edat
estic fora,
però si vols
porta un magnetofoni
i farem l'entrevista aquí
gravada
i la vam passar després
davant de cara al públic,
però és clar,
per antena ja anava bé,
interessava més els oïdors
que el públic,
així.
molts artistes d'aquesta manera,
esclar,
jo tenia l'ajut,
lògicament,
de les cases discogràfiques
que em trucaven i em deia
Andrés,
per tal dia,
bé,
per exemple,
l'Isàcia,
l'Isàcia va ser la que va treure
el rió de la luna,
sí,
doncs que no farà gaires anys
va sortir per Eurovisió
presentant.
Veus que la podíem haver portat nosaltres,
sabia que la coneixies,
home,
home,
aquestes coses s'han d'avisar,
aquestes coses no la pots fer,
si ara ho hagués vingut per aquí,
ara ho llenço així,
ja ho vaig fer-ho aquest tema,
ara.
Si ella ho hagués vingut per aquí,
segur que sí que la podria,
això sí.
Llavors, esclar,
les cases de discos em deien,
Andrés,
per tal dia ve aquesta artista,
i llavors, esclar,
nosaltres els divendres,
els divendres fèiem l'ensaig,
amb l'orquestra,
lògicament,
i llavors això es ho fèiem
al Saló Les Ceps,
allà on hi havia el Cine Les Ceps,
que parla el Joan Manel Serrat
de la plaça Les Ceps,
saps?
Sí, sí, sí,
a Barcelona estem parlant,
sí.
Ens veia un ball que es deia
Saló Les Ceps
i llençàvem els divendres al vespre.
Molt bé.
Venien els cantants
que tenien d'actuar en orquestra,
amb les seves partitures,
i també fèiem les proves
amb la gent novell
que venien,
venien a mollor les nenes
amb la seva mamà,
els nois a vegades venien sols.
Veus que t'he fet una pregunta
que no me l'estàs contestant,
no, punyotero?
Quina?
Dic, aquí també hem portat gent.
Jo ja t'he dit que sí.
Sí, però ja està,
ja ha obviat el tema
i s'ha anat una altra cosa
i s'ha anat cap a Barcelona
una altra vegada.
Bueno, perquè, esclar,
allà va ser els començaments.
Ja ho sé, ja.
A més, teniu que veure-li
els ullets a l'Andrés.
De Sònia.
No, no,
d'estalletes
que t'abrillen,
de records.
De records, de records, sí.
No, no, va ser una época
molt maca.
Però el que anava a dir
és això,
que allà hi havia
un caliu tremendo,
allà al Teatre Capça,
perquè venien molts artistes
que no tenien per què cantar,
lògicament,
no solament a veure'ns,
o a fer la xerrabeta
els uns amb els altres.
I això s'ha perdut molt.
Després, una altra cosa curiosa,
quan s'acaba el programa,
perquè ho fèiem els diumenges
a les deu i mitja del vespre,
quan s'acabava el programa
allà a la una,
a la una i mitja,
llavors els que érem, diguéssim,
de casa,
per exemple,
el Ramon Calduc,
els que l'atrava,
gent de l'època,
més o menys a propera,
sí.
Llavors anàvem a la plaça Real
i allà ens assentàvem allà
a prendre uns gerros
d'aquells grans de cervesa
amb berberechos,
almejas,
i allà ens estaven
fins a les 3 i mitja o les 4.
Llavors era barat,
valia la pena.
No, no, com ara.
Ara vés allà
i has de demanar,
escolti,
mig got,
com seria?
Sí, sí,
mig per cebe
o mig almeja.
O per cebe,
per cebe.
Sí, sí, saps?
T'ho apuntes molt alt,
eh?
T'ho apuntes molt alt.
Tornem a Tarragona,
si t'assembla,
tornem aquí al nostre programa.
Sàpiga, sàpiga que...
Sí, sí, no, no,
que m'has fet un bon...
Que tu venies del món de la ràdio,
que feia molt de teus
que estaves per la ràdio,
a part d'això, eh?
Era de la música moderna,
que només sentia un trenc, trenc,
deia tal cançó.
És veritat,
que ja ho sabies.
Ara, escolta,
ara estic peix completament...
Però ara tu tens les teves coses,
Andrés,
i nosaltres...
Ara, en canvi,
estic a dins de l'ambient del cine,
que sempre m'havia agradat.
al principi de l'entrevista,
ara estem de paradeta,
però espero que de cara a la propera...
Eh, Andrés,
compto amb tu, eh?
Ja t'ho dic ara així,
en directe,
que compto amb tu
per la propera edició.
Espero de la primera hora de la tarda
que tornarem a fer-ho,
de 4 a 5,
si no hi ha contraordres,
i que tornarem una altra vegada
a repassar pel·lícules.
A més, a més,
el que ens agrada molt
i que ho fem amb l'Andrés i Andrés
és que no són pel·lícules actuals.
Alguna puntual,
a vegades,
anomenem,
diem,
però és més anomenada
que una altra cosa,
i normalment són pel·lícules
d'aquelles que ja...
Cine clàssic.
No sé de ben per què,
sí,
cine clàssic,
però que ja no es poden veure.
No diguis antigues,
digues cine clàssic,
que queda bastant més...
És veritat,
queda més bonica,
lo de clàssiques.
Així que compto amb tu,
no, Andrés?
Sí, és clàssic.
Vaig preparar el contracte
de col·laborador
per una nova temporada.
Exacte.
Per això ja...
Cobro el mateix que sempre.
Lo de sempre,
lo de sempre.
Estic content.
Sí.
Compte,
perquè no us hi heu mentat,
estem en crisi.
Clar, clar,
és que tu...
No puc demanar un mint de sou.
Ja ho has fet amunt, eh?
Ja ho has fet amunt, Andrés.
Doncs amb l'Andrés i l'Andrés
avui hem tingut el plaer
de parlar, Andrés.
Moltíssimes gràcies.
No, gràcies a vosaltres
per comparar-nos.
Per fer-nos partícip
de la teva família,
radiofònicament parlant.
Sí, sí.
I espero que de cara
al mes d'octubre
tornem a començar
a sentir aquella sintonia
que fèiem.
I ara per acabar he pensat,
dic, home,
fem-ho bé, no?
Pre, pre.
Fem amb la Lava de Rainbow,
la versió bona
del Mago de Deus,
diguem-ho així.
L'ajudicar-la.
I tant.
Doncs Andrés, gràcies
i fins la propera,
que sigui ben aviat.
Gràcies.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Apon a star
and wake up
where the clouds
are far behind me.
Where troubles melt
like lemon drops
away above the chimney tops,
that's where
you'll find me.
Somewhere over the rainbow
bluebirds fly over the rainbow
white land, oh, why can't I?
If happy little bluebirds fly
beyond the rainbow,
why, oh, why can't I?
going.
Goodbye.
Bye.
Bye.