25 anys de ràdio.
M'he quedat els ulls en blanc de soledat.
Soc un covard, però vull tindre cor de soledat.
És una d'aquelles cançons que, si haguéssiu sentit, potser el suc de Llimona, segur, segur que la posava.
Joan Andreu Pérez, bona tarda, company.
Bona tarda, company.
Com estàs?
Bé.
Jo estava pensant, dic, és que amb el Joan Andreu hauríem de fer 3 o 4 programes especials.
Però clar, amb tu es pot parlar de castells, perquè alguna cosa vas fer amb els castells.
Sí, alguna cosa puntual.
També has estat i ets d'esports.
I normalment la part de bàsquet, la part de vòlei, la part de futbol també has tocat.
Directament, potser amb el làstic o indirectament, però també has estat per aquí.
Però també, però hi ha molta gent que millor no ho sap, però el Joan Andreu també va fer musicals.
I li agrada molt això de la música, no?
Sí.
Però anem per pams, anem per pams.
Joan Andreu, tu que ets com jo un dels iaios de la casa, d'entre d'aquests 25 anys de ràdio es pot dir així.
Quant fa que estàs per aquí?
Digue'm, i explica'm una miqueta la teva història.
No recordo, Sílvia, especialment...
Sí que recordo els primers dies, però no la data exacta de quan vaig començar.
Sí.
Però, vaja, jo vaig començar col·laborant, anant a programes puntuals, recordo els divendres a la nit,
mica en mica em vaig anar introduint, per sort em vaig trobar gent com tu, com el Joan Maria en el seu dia també,
que em van ajudar a fer més maca la meva estància a la ràdio, les col·laboracions puntuals que feia,
i mica en mica va anar la cosa obrint-se a nous camins dins l'emissora i fins a l'actualitat.
Bé, però hem de dir que el Joan Andreu, en aquell moment, Joan Andreu, devia tenir com a molt 15 anys.
Però com a molt.
I no sé si...
Bé, algun any més, però no gaire més.
No gaire més. 15-16 anys?
Sí, sí, jo recordo que en aquell moment arribava a les 5 de la tarda a la ràdio,
després d'haver estat des de les 9 estudiant,
però és que anteriorment anar a les 9 al centre escolar repartia diaris per contribuir una mica a casa, no?
Sí.
I la meva jornada laboral començava a les 6 del matí, m'aixecava per repartir diaris,
acabava cap a les 8, m'anava a casa a dutxar, a les 9 anava al col·legi fins a les 5,
i a les 5 ràpidament anava cap a la plaça Rovellat per començar l'espai aquest que parlaves antes, de música catalana.
Exacte.
Un suc de llimona que jo no sé per què era molt cítric, el vostre espai musical, no?
No, a més no recordo, segurament que he vist tu la idea del nom del programa, però...
Ah, ja està, ja m'ha tocat.
No recordo com li van posar el programa, el que passa és que el que sí que em ve al cap
és la gent, no sé si molt o poca, depenent també de les setmanes,
que a través del telèfon, recordo que era un 23 o 23...
Sí, molt bé.
Trucava per demanar això, les músiques que en aquell moment estaven de moda, no?
Sopa de cabra, sau, la madame...
Els pets, mateixos, sí.
Molts temes de molts grups musicals, també cantautors, que ja saps que eren una mica
també el que volíem introduir en l'espai, a banda dels grups que en aquell moment estaven de moda.
Però a banda de música i a banda d'entrades, bueno, d'entrades telefòniques, em refereixo,
no sé si també vas tenir convidats, allò que dius, mira, a tu que t'agradava la Maria Josep Villarroia
o l'Hector Vila, vas tenir l'oportunitat de parlar amb ells dins d'aquest programa, o potser fora, no ho sé.
Sí, amb la Maria Josep Villarroia, a més recordo una fotografia,
sí, a lo que era l'estudi on s'emmetia la programació, és a dir, lo que no eren els controls...
Que ara parlarem de l'estudi en qüestió.
Jo, especialment d'aquella entrevista i d'una fotografia que vam fer, a més,
en un moment en què a la emissora hi havia un pòster llegant de Sau.
Sí, és veritat, que dius, mira, quines coses que té.
No sé si de la Lepicinanit o un d'aquells primers seus.
Últimament hem pogut veure a través de Facebook, perquè recordem que tenim nosaltres també,
per aquí jo he treballat a Radio Fòrum, han vejat una sèrie de fotos,
jo no sé si t'has reconegut en algunes d'elles, Joan Andreu.
Sí, sí, sí, especialment per les ulleres, perquè pràcticament totes les ulleres les controlo,
les que he anat portant i sí, sí, bé, passen els anys.
I per què dic això de les fotos?
Dic perquè es pot veure també l'estudi, amb aquells armaris blancs,
on es guardaven els 4 o 5 discos que arribaven, si arribaven alguna vegada.
Tu també eres el que anava carregat amb la motxilla i cap a moment i que va ballant els discos?
No.
O normalment esperaves a veure què passava?
Jo crec que per aquella època encara arribaven discos de les discogràfiques que potenciaven la música catalana
i tiraves d'ells.
I aquí és on passava.
Aquella taula rodoneta, petita.
Que era pick-up la...
Sí, era una d'elles, sí, és veritat.
Pick-up, dismedi.
Sí.
Una de les discogràfiques que des de aquí i de següent...
I com al final, jo crec que en aquella època encara es rebien bastants LPs, bastants singles,
doncs com la gent també era molt poca la gent que tirava cap a un grup que no coneixia,
sinó que tots tiraven cap a Sau, cap a Sant Traït, cap a tota aquesta gent, cap a bars,
doncs els tenies a la mà aquests discos.
O sigui que dintre del què era molt fàcil de fer el programa, pel que m'estàs dient, no?
Jo m'ho he passat molt bé i sóc sincera. A mi, en un moment donat, no m'importaria tornar-lo a fer.
Fes la proposta, jo, Andreu, que tu ja estàs aquí a casa, home.
I si realment tu en aquell moment estàs expressant una cosa que portes dins cap a la gent que t'està escoltant,
doncs te sent superbé.
Bueno, no em vull centrar només en aquest programa del suc de llimona,
que això es feia a Radio Fòrum, recordem-ho.
Sí, a la primera seu, a la plaça Rovellat.
Tenies algun col·laborador especial?
No.
Jo aprenia de la gent que hi havia al meu voltant,
jo aprenia de tu, aprenia del Lluís Marçal,
aprenia de les dos companyes que s'ha d'anar amb el Lluís Marçal,
una era l'Ester.
Ah, sí, l'Ester i l'Ester Àvila, sí, que l'havien tenint fa poquet.
Aprenent d'aquesta gent i, mica en mica, doncs m'anava defensant.
No, no, però ho feies tu solet, al programa, amb el control i tot?
Sí, sí.
Ets un grac, eh?
Sí, sí, sí.
No ho dic perquè, Déu-n'hi-do, teníem la taula, els dos plats.
Sí, sí.
Per cert, Joan Andreu, més centrat en allò de la música.
Sí.
Perquè ja sé que tu el que t'agrada són els esports i ja saps que anirem cap allà directament.
Però com va ser que vas entrar en el món esportiu?
Perquè no era el teu, no era una cosa que dius, mira, el Joan Andreu va estudiar...
A mi sempre m'ha agradat els esports.
Jo he viscut sempre, fins fa quatre dies, que estic a un altre lloc, a l'Avinguda Andorra.
Ja l'Avinguda Andorra, des de ben petit, he anat al pavelló Sant Jordi
i en moments que m'avorria a casa, doncs anava a veure partits de bàsquet.
I jo, sense tenir cap necessitat, també en el seu dia, doncs, anava al Camp del Torrefort a veure el futbol.
em vaig fer soci del Nàstic i també anava als partits del Nàstic, tant al gol com a la preferent.
Vaja, que sempre m'ha anat al món de l'esport.
I sempre me'n recordaré perquè jo crec que mal hi aniríem si no ens en recordéssim
que la primera coloració que vaig tenir a la ràdio va ser amb un company que vam tenir a Ràdio Fórum,
com era el Joan Maria Dalmau, i feies divendres a la nit.
I jo, en aquell moment, doncs, vaig començar a fer gravacions, aquelles amb la gravadora.
Amb aquelles cintes reciclades.
I bé, a mi, sempre me'n recordaré que entre dos que han passat pel Nàstic de Tarragona,
a Ràdio Fórum vam ser els primers a entrevistar-lo.
Jo recordo especialment al Munt, al Paco Parreño,
que va anar directament a l'hotel L'Àuria, de la Rambla Nova,
el mateix dia que arribava, li vas demanar pràcticament de genolls que a les 8 començava un programa,
que sé que devia estar cansat, però que ens faria il·lusió que ens acompanyés.
Sí.
I va acabar accedint.
Es va dutxar perquè acabava de fer un viatge gran quant a quilòmetres.
I similares circumstàncies a les d'un altre entrenador que es deia Iñaki Espizúa,
que també va accedir i els vam tenir a la plaça Rovellat.
Vull dir que, home, sempre t'omple d'orgull,
sempre el tindràs a la memòria,
que entre dos que no els entrevistava ningú en aquell moment,
o que nosaltres més primers vam poder saber què i com havíem vingut a Terraona.
Sí, perquè les emissores, podíem dir grans,
entrevistaven, podíem dir, els grans del futbol,
el que eren els d'aquí de casa en aquell moment.
Sí, nosaltres tenim l'avantatge de que emitim moltes hores a nivell local
i que aquesta és una cosa que s'ha d'aprofitar.
Perquè en aquell moment el Nàstic,
tu te recordes en quina situació estava publicitzant?
En segona ve i tercera divisió.
En segona ve i tercera divisió, clar.
Aquelles coses que no fas cas en aquell moment, no?
És molt diferent del que és ara.
Abans anàvem als entraments del Nàstic
i no hi havia el Javi Rivera de Tor,
el cap de comunicació que hi era a la mateixa del Nàstic.
Abans sortia un jugador del vestidor
i l'agafàvem sense avisar-lo.
Ei, m'atens dos minuts.
I l'agafàvem i marxàvem.
Però, clar, ara has de ser un protocol
com el que el club decideix qui parla.
Ve una mica...
Professionalitzat, diríem, la història, no?
Però en aquell moment era una miqueta també canvi qui puc.
Allò era molt familiar.
És el que t'anava a dir.
Allò era molt familiar i els jugadors,
doncs, ja et saludaven i et deien
que avui vols que parli?
Ja no existeix el mateix que es viu ara.
No dic que sigui bo o dolent.
Entenc que ara ja és més professional
i més com s'hauria de donar sempre.
Però, clar, en aquells anys de segona ve i tercera,
els clubs es poden permetre el luxe de comptar amb un cap de comunicació.
Però potser gràcies a això, Joan Andreu, també has aconseguit grans amistats.
Sí.
A dir, perquè la gent que ha comentat ara en Joan Andreu,
les té a l'agenda i si no se'n recorden mentalment perquè el Joan Andreu és una màquina
i això s'ha de dir a l'antena.
Joan Andreu Pérez no és una persona, és un ordinador.
A més, em m'orgull.
Molta de la gent que tinc com a amiga l'he tingut gràcies a la ràdio
i segurament gràcies al món de l'esport.
Jo, doncs mira, et puc dir que gent que ha estat al Nasti de Tarragona
encara continuem veient-nos, encara continuem anant de vacances junts
i m'ho omple d'orgull tot això perquè és que dius,
més enllà de lo professional, de ser jugador de futbol o bàsquet
i un que fa exercici de periodista,
doncs hi ha el component amistat que mai s'ha d'oblidar.
Home, i a més és allò que diuen que el rocet fa el carinyo, no?
Sí, sí.
I clar, segurament que et trobàvem...
Aquest pesat que toca 40 vegades cada dia,
almenys anem a prendre una còlcula amb ell.
Sí, però quina ha estat l'entrevista que creus tu que ha estat més difícil?
Potser de fer o potser de contactar amb ells?
Jo, a més, sempre ho comento.
A més que has fet quatre entrevistes al llarg de...
No? Eren quatre?
Jo sempre ho comento que a mi em costa molt entrevistar
la gent que és amiga meva.
Per què?
Perquè tens tanta informació d'aquesta persona.
Jo, per exemple, a mi em costa molt entrevistar l'Albert Cabestany.
Clar, perquè està amic.
Sí, clar, i tens tanta informació d'aquesta persona
que en un moment donat el xip de periodista
i entrevistar un dels referents del món del trial a nivell espanyol,
doncs em costa, sincerament.
Vull dir que prefereixo entrevistar lliurement
a una persona anònima per mi,
m'agrada que sigui pública, perquè sigui important,
que no, doncs aquest hi puguis gent.
Albert Cabestany, Natàlia Rodríguez,
Gustavo Socedo, Bernie Alvarez...
És que em costa moltíssim.
Però ho has de fer.
I ara això ho puc dir, no ho puc dir, em costa molt.
Però, Joan Andreu, ho has de fer.
Sí, sí.
I moltes vegades allò que t'has hagut de mossegar la llengua
perquè sabies alguna cosa...
Clar.
...que en aquell moment no podies sortir.
És l'important d'un periodista.
El saber on hi ha la línia.
I sobretot la discreció.
És a dir, jo a vegades m'emprenyo a mi mateix
perquè m'agradaria actuar actualment com s'actuava abans.
És a dir, actualment jo crec que ens ho posen massa fàcil
els periodistes que fem esports.
Ens envien les fotos via correu electrònic,
ens envien les declaracions.
És que pràcticament ens ho fan tot.
És que jo crec que si la mitja de periodistes que hi ha a Tarragona
ha crescut el seu pes de la panxa,
és que no ens movem.
Abans ens movem.
Ara m'has agradat.
És que abans hi quedaves amunt
i parlaves, aquelles tertúlies fora de micro,
que jo crec que donaven molt de ser.
Ara això no es produeix perquè ara t'ho donen tot fet.
Des de les fotografies, declaracions,
què has de dir?
Les cròniques del Nàstic ja te les envien fetes
des del club.
Depèn de com, sí.
Llavors, clar, fins a quin punt aquestes cròniques
realment són el partit, no?
Perquè, clar, tu com a periodista has de seguir el partit
i després has de jugar tu com a periodista
si realment aquest equip ha jugat bé
o el que hi ha hagut davant li ha posat les coses molt fàcils,
etcètera.
Mentre que t'estàs fixant en la crònica
que t'està enviant una persona
que no deixa de ser periodista com tu,
però que està cobrant per el club.
però, clar, ja no és tan objectiu, diguem-ho així, no?
O s'està aviat de posar certes coses.
Clar.
Per això és important d'assistir-hi, d'estar-hi, allò que deies, no?
De moure una miqueta, de moure't de la cadira.
Jo crec que al cap de l'any, si tu has anat cada diumenge
al camp del Campclar, segurament al final de l'any
el president del Campclar et trucarà per dir-te
escolta, que tenim això,
mentre que si no el fas ni cas durant l'any
difícilment te facilitarà informació.
Ostres, i la d'entrevistes que hauràs fet?
Jo abans deia així una mica de broma que quatre entrevistes,
però no, no.
Cinc.
Cinc, m'he descomptat d'una.
D'una.
Veus? Tot per deixar-me malament aquí al programa.
Mira, jo ara, per exemple,
t'he donat un document d'intervistes així més diferents
de gestors del món de l'esport
per trencar una mica la monotonia, no?
Perquè segurament, doncs, en el seu dia,
amb el president del Torrefort, el Manel Rodan,
o l'Alfonso Perianys, el president del Bòli Sant Pere i Sant Pau,
doncs sabíem una mica que opinaven en relació a l'equip,
però no sabíem gaire respecte als seus gustos musicals
o si durant la setmana anaven un dia a cinema o no.
Eren personals, les entrevistes, no?
Doncs és una manera diferent de conèixer la gent
que té la gestió actualment o en aquell moment
de l'esport de Tarragona.
Jo, per exemple, ho trobo falta, això.
Fem-ho? Escolteu-me un extracte,
un petit extracte d'aquestes entrevistes?
Doncs anem.
Anem-hi.
Sí.
T'agrada viatjar?
Sí.
I si has visitat alguns països,
explica'm una mica les teves vivències fora de Catalunya, fora d'Espanya.
Bueno, fora d'Espanya...
Has visitat alguna cosa?
He visitat alguns països, sí.
He estat a Argentina,
he estat a Cuba,
recientment,
i a Colòmbia.
I ets una mica despistat
o et fixes en molts detalls quan hi viatges?
No, no, normalment m'hi fixo.
M'hi fixo bastant.
I del que has trobat per fora,
què és amb el que et queda es que ara mateix et vingui al cap?
Realment, bueno,
i...
i...
i, bueno,
en aquests països que he dit que he visitat,
la veritat,
el que em queda és que aquí a Espanya estem molt bé.
I ets detallista,
és a dir,
quan hi surts fora,
t'emportes alguna cosa,
algun detall que t'agradi?
O ets d'aquells que només veus
i te'n tornes?
No, no,
soc detallista,
no voldria ser-ho,
perquè a vegades
he pres el temps dels viatges
només amb aquells temes i detalls,
no?,
però ho soc.
Doncs aquest,
a l'on es tracta d'aquesta entrevista
que era molt,
molt personal,
molt íntima,
no?
Molt, molt.
No, el Manel el trobava molt tranquil,
molt relaxat,
i la musiqueta
que acompanyava així de la guitarra,
fantàstic, no?
Sí, sí, sí.
La de coses que es devien de conèixer així, eh?
I aquí parlem del Manel Roldán.
Digues, digues.
Una persona
que era aficionat del Torreforta,
com ho era jo en el seu dia
i ho continuo sent,
tot i que ara mirant-ho
des d'un altre punt de vista,
i que es va introduir
en el món del futbol
com a president del Torreforta
gràcies a la fotografia,
perquè és una persona
que li encanta la fotografia,
i a base d'anar al camp del Torreforta
a fer fotografies,
es va introduir al club,
fins que un dia
va optar a la presidència
i va estar, crec que dos o tres mandats.
I aquí més,
vas entrevistar,
ara comentaves,
ho comentàvem el Manel Roldán
perquè ho estàvem sentint.
Doncs vam estar amb l'Alfonso Prianyes,
que va ser president del Bóli Sant Pereixenbau
i crec que bon amic teu.
Diguem-ho.
La delegada d'Esports de la Generalitat
en Esports,
la Maria Susvila.
Sí.
I no recordo més,
però vaja, sí,
personatges d'aquest tipus
que...
I tots estil...
Estan com a gestors
en el món de l'esport,
ja sigui actualment
o en el seu dia,
i que...
home,
et vols una mica cementar
de coses que feien
lluny de la seva feina diària.
I per cert,
et van respondre,
no sé si hi va haver alguna resposta
d'aquella que no te l'esperaves.
No.
Tot va ser...
Tot més o menys bo, no?
Clar, amb aquesta gent
al final acabes tractant tant
que més o menys ja coneixes
que el Manel Roldán
va anar a Saudi a Argentina
o que li agraden els toros
i l'entrevista ja gira
a l'entorn una mica
dels quatre coneixements
que tens d'aquesta persona.
Un altre...
Això va ser d'un altre espai
que també vas fer
i que va durar...
Te'n recordes més o menys
en dates
quan es va fer?
I si ja estàvem a la Rambla?
Quin?
Estàvem al Carrera Nau?
Aquest que estàvem sentinada.
Doncs crec que data del 97.
és a dir, que havíem estat a la Rambla.
Estàvem allà?
A la Rambla, exacte.
Un espai de tarda, de matí...
Quan ho feies, aquest espai així
d'entrevistes íntimes?
Sé que quedaré molt malament, Silvia, però...
Ara no te'n recordes?
És que posava una cara de pòquer.
No ho sé.
No ho sé.
Bueno, pues...
Corramos un típic de vela.
No, ja sabés.
És espontanietat.
Una altra de les coses
que jo em vaig quedar parada...
Un dia arriba el Lluís Marçal...
Em diu...
Sí, sí, perquè podíem posar
la primera retransmissió castellera
que a Tarragona Ràdio...
Ràdio Fòrum...
És molt mala persona, Lluís.
No, no, que és molt maca.
És molt maca.
I em va dir...
Mira, escolta això.
I clar, jo escolto...
Però si és el Joan Andreu.
Què feia el Joan Andreu?
A l'Alforja.
Alforja, sí, sí.
En la primera retransmissió castellera...
Els estudis de Ràdio Alforja.
I els estudis, sí,
perquè va ser una miqueta improvisat,
però tot va venir per allà,
aquella bona feina.
Sí, sí.
I tu què feies
en una retransmissió castellera,
Joan Andreu?
No ha estat l'única, eh?
Ja ho sé.
Però aquesta va ser la primera.
Perquè recordo,
en un concurs de castells,
jo crec que la pitjor feina
que et pot passar
com a periodista
és estar allà
a Baixa Plaça,
a la Sorra,
a l'Arena,
i després recordo també
un any en una actuació
que no devia ser
si per Sant Atec
o per Sant Magí,
també al balcó
de l'antic Ajuntament.
No sé,
allò del Forja,
sincerament,
jo crec que va anar al Forja
per viure una jornada
com cada any he anat al Forja
a la paella que feien,
i crec que devia faltar algú
i llavors em va tocar a mi.
Jojo Andreu,
tu què serveixes per tot?
Perquè això sí,
és un noi amb recursos,
tot s'ha de dir,
li demanes un telèfon.
T'han fet informatius.
No, sí,
jo et deia,
espera, espera,
si és que,
què és el que t'ha quedat per fer?
Jo és que he de preguntar
per l'altra part,
no pel que has de fer,
no pel que et queda per fer,
perquè,
qui li ve a la ràdio,
ho has tocat tot,
o gairebé tot,
no?
Jo diria que res,
però jo et dic sincerament
que ara estic molt feliç,
que no m'importaria fer
qualsevol tipus d'aquests espais
que he fet fins aleshores,
m'encantaria, per exemple,
tornar a fer les entrevistes
aquestes en profunditat
amb els esportistes
o gestors dels clubs esportius,
i ja està,
cada etapa té el seu moment,
i m'omple molt d'orgull
perquè entenc que
m'ha servit d'una molta experiència
per la meva vida personal
i també per la meva vida professional,
i ja està.
I em pensava que volies
entrevistar a Loquillo,
no sé,
o fer un programa de música,
no sé,
que ara m'ha vingut així,
m'ha vingut present,
jo crec que em quedaria parat,
si m'he plantès aquí.
O fer un programa conjuntament amb ell,
ell des de Barcelona,
tu des d'aquí.
Disfrutar de la seva música
i ja està.
Sí, perquè també ets un fan
incondicional de Loquillo
i ja sé que presumeixes
d'una fotografia
que tens amb ell.
Doncs té una cosa,
d'aquesta fotografia,
i va haver-hi un accident
fa unes setmanes
i jo no existeix.
Oh, Loquillo,
si ens estàs sentint,
sisplau,
truca a Tarragona Ràdio
que t'hem de tornar
a fer una fotografia
o passa per aquí.
que li van fer aquí a la ràdio.
En aquell moment que va marxar
de la ràdio,
jo estava gravant,
surto de la gravació,
me diu,
anar marxado,
jo vaig anar corrents
a la plàstima del Tarraco
i el Joan Maria
que m'acompanyava
en la cursa atlètica
per atrapar
el Loquillo
va ser el que m'ha fet
la foto.
Veus que tot
ha de tenir relació
amb els esports.
Ho veus, no?
Sí, sí, sí.
Ho portes a la sang,
l'Andreu.
Ho portes amb la sang.
Doncs, Andreu,
gràcies per explicar-nos
alguna d'aquestes intimitats
teves.
Ens ho han passat molt bé
i res,
no et dic fins una altra
i que aquesta casa és teva
perquè ja ho saps
i d'aquí a 3 o 4 minuts
que entraràs aquí
al formatiu
o al Tarragona Esportiva
o el que et toqui fer
perquè no pares, eh?
Moltes gràcies.
i vull decidir
de forma pública
que una de les coses
que més m'omple
i d'estar treballant
a la ràdio
són amistats
com la teva.
Moltes gràcies,
el mateix.
Un petó.
Gràcies.
Tara.
Me borrachaba
entre sus trazos
Ella nunca debía
ni la veía
Yo diría
como sonrisa
No hubiera sido
superimpresa
Uh, qué dolor
sintió y traidor
Uh, me envene
en el corazón
Sé que ya no
enloqueció
jamás
perdió el control
Un petó