Si teniu mobles vells o d'altres objectes que vulgueu llançar...
Recordeu, l'Ajuntament de Tarragona posa a la vostra disposició un telèfon.
23, 48, 12.
Recordeu, per una ciutat més neta, recollida de mobles vells a domicili.
I aquesta veu que ens convidava a trucar a l'Ajuntament i recollir els mobles vells és la Rosa Gutiérrez, que ja la tenim amb nosaltres. Rosa, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Explica'ns una mica, de quin any estàvem parlant? De quin any sonava això?
86, finals del 86 començà més del 87. Ja reciclàvem llavors.
Però la Rosa devia ser molt jove aquell moment, no?
16 anys.
16 anys.
16 anys.
I com va ser això? Perquè la Rosa, més o menys, quant de temps? Va estar a Radio Fòrum.
Recordem, estàvem a la plaça del Fòrum, per aquells que...
Plaça del Rovellat, número 1.
Plaça del Rovellat, exacte, número 1, que s'entrava per la banda del darrere, amb l'escaleta.
Tancaves amb una reixa i quan te quedaves sol havies de tancar i baixar a obrir.
Sí, que moltes vegades el timbre depèn de com no obria.
No, perquè clar, com que era lluminós...
Has convidat-se avall.
Sí, era lluminós, no el vèiem, sonor no podia ser perquè estaves en directe i normalment feies els controls i parlaves tu sol.
Sí, allò d'autobombo i plàpeteret, no?
Sí, sí, era bastant ser el service, vull dir, ens ho fèiem tots nosaltres.
Sí.
I clar, a vegades estaves a mirada d'una notícia o alguna cosa, havies de deixar música allà posada, baixar dos pisos,
perquè on estàvem nosaltres era a dalt, a part superior del mercat, de la part alta,
que hi havia tot el que eren les senyores grans, aquelles que cosien...
Sí, sí, el centre cívic.
El centre cívic, que, bueno, sí, ara ja no funciona.
Ara ja no ho fan, sí.
I clar, compartíem espai amb elles, no?
Clar, durant el dia hi havia molta gent, estava tot obert,
però a partir de certa hora de la tarda, si feia programa de nit,
o a les 8 de la nit que feies els informatius i així,
clar, quedaves tu completament sol.
Doncs, clar, tancaven porta, sobretot tancaven la porta en clau, perquè no hi entri ningú.
És caramba, que et fotien un susto que, clar, estava sol i no podies fer res més.
A més, érem crios, vull dir, sincerament...
Això és el que t'anava a dir, perquè tu...
Érem molt crios.
La ficció de la ràdio, com et va venir?
Doncs perquè estava a la part alta, vull dir, com que hi vivia tres carrers més avall d'on, sincerament.
I m'han obert una millora nova aquí al barri,
anem a posar-me a veure-ho, i vam començar a trucar amb un programa al matí,
que es feia cada dia, i demanaven la música,
i donaven un premi, no sé quina tonteria, una tonteria, no?, qualsevol cosa.
Llavors, un dels nois que estava allà, que feia el programa,
perquè no te vienes, perquè m'he gustat tu voz, perquè ella era castellà no parlant,
i el parlava jo en català, em va dir, diu, vente, que m'he gustat tu voz.
Bueno, va fer una prova, podríem fer el programa juntos, vale.
I la meva primera paraula del programa va ser...
Però, a veure, a veure, espera, espera, espera, espera, espera.
Així, de cop i volta, però, clar, recordem que tota la gent,
la gran majoria de gent, no tenien massa idea de lo que era la ràdio.
Gens, gens, gens.
La meva primera paraula de la ràdio va ser, no puedo, i em va tancar el micro.
No puedo.
Ja tenies el xiquito de la calçada, ja tu, però...
I existia aquell senyor pobre, però em vaig posar molt nerviosa.
Està, estava, eh.
No sé què em va dir que digués, o si havia de presentar el disc,
o no sé què havia de dir, i jo li vaig dir, no puedo,
va tancar el micro, va seguir ell, i llavors ja em vaig deixar anar
al cap d'una estoneta, i després, ja clar, l'afanyada era per treure endavant del micro,
però al començament em va costar bastant.
Sí, aquest va ser, podríem dir, la teva porta d'entrada
en aquest programa del matí, però després vas fer d'altres programes,
he pogut sentir aquesta falca, que es diuen les promocions,
que es sentiu entrar a les músiques, i això.
Fèiem de controls, que ara tu portes una taula de so fantàstica i estupenda,
llavors nosaltres teníem dos plats, una doble platina i el micro,
i el telèfon al damunt.
No, la doble platina va venir després, perquè primer només hi ha una.
Té raó, i el doble plat, llavors ara veus aquesta canalla que fa programes de DJ,
i nosaltres el fèiem, però fantàstic i fabulós, perquè ens anava molt lent
quan deixàvem anar el disc, perquè l'altre aguantaves tu mateix,
i feies els controls.
Llavors vam començar a les 7 a les 8 que feies el teu programa matinal,
després de les 8 a les 9 fèiem el xocolata amb xurros.
Amb el Quim Moia, que el tindrem, també el tindrem amb nosaltres, el Quim.
I després a la tarda, bueno, aprofitàvem, fèiem els controls de tothom
que no sabia fer controls, perquè l'emissora el que va donar
va ser una porta oberta a molta gent jove que feies el teu programa, no?
Tu anaves allà, parlaves amb la gent de l'Ajuntament,
i et deixaven una horeta.
Llavors, a partir de les dues de la tarda, que acaben els informatius,
hi havia, bueno, hi havia de tot.
Hi havia d'Estatut i Frutti, que era un dels programes fabulosos
que feia el Santi, el Joan i altra gent.
Després hi havia els del Heavy, que no me'n recordo com se deien ells,
però el programa...
El Muñoz i Família, Muñoz i companyia.
Fantàstics i fabulosos, també, bueno.
I després ja seguies amb el programa de la tarda, no?
Sí.
Que més o menys...
La música discoteca, que actualment coincidia amb el del Heavy.
El del Heavy, que clar, darrere, o quan jo vaig començar a fer
a les oles amb tu, que era després del programa de Heavy,
que era, doncs clar, era un canvi radical, no?
Totalment, que començàvem amb els Bon Jovi o amb els Europe.
Sí.
Depenent del dia.
Depenent del dia.
Però no moureu gaire.
Després, clar, penseu que la programació de Radioforum
era des de les set del matí fins als dues de la matinada,
i acabàvem, doncs, amb els programes de nits
que hi havia des del Jardí Secret,
amb el programa de cinema,
el programa de jazz...
Una quantitat de programes
i moltes tipus de gent.
de totes les edats, a més a més.
A més a més, si no recordo, tinc entès
que durant aquell temps també es va fer,
des de l'Ajuntament i des de l'INEM,
una sèrie de cursets...
Sí, sí, se'ns va fer.
...que en va bé, però clar, hi havia les emissores municipals...
Sí.
...que també vas participar, tu, Rosa?
Sí, sí, sí.
Tot...
Bueno, hi ha les Falques,
no sé si en tenim alguna,
però hi havia radiografia,
hi havia Bona Vista,
hi havia Sant Pé i Sant Pau,
i clar, naltros.
De tota manera,
amb el tema de les emissores municipals d'aquella època,
jo me'n recordo d'un dels fets
que ens va marcar bastant a nosaltres,
que no sabíem si duraríem o no,
ja fa 25 anys,
perquè es va tancar a Ràdio Valls.
És veritat.
Va bé la persecució de les emissores municipals,
perquè nosaltres no podíem fer publicitat.
Llavors es feien Falques,
amb patrocinis.
Llavors, jo me'n recordo
d'una les activitats que feiem
era anar que ens patrocinessin.
I no sé si te n'en recordaràs,
al carrer Major hi havia a Brasília,
llavors anàvem a totes les botigues del carrer Major,
al Prats,
que ara ja s'ha jubilat, per cert,
que a Manolo, al Prats, a Brasília,
que ara està a les Flors Llorenç,
l'estanc de fins baix a la Baixada de Misericòrdia,
però clar, era tot allò del barri.
I n'hi havia que et feien cas,
i n'hi havia que sí,
que et deixaven,
va, doncs dieu,
no, no, publicitat no en podem fer,
però direm que aquest programa es fa gràcies a...
Exacte, que és una manera de sortir-ne.
...el nom de l'establiment, sí.
Perquè les emissores municipals
tenien prohibit fer publicitat.
I la gran majoria de coses
que entraven a través de la publicitat,
a la millor era gènere.
Sí, sí, clar.
Que a la millor era per una rifa determinada
pel concurs determinat, eh?
Sí, sí, recordo que llavors
hi havia l'època
que es feia el programa de Fili Prim
i el de l'estanc del carrer Misericòrdia
ens va donar uns ninots
que rifaves en allò,
fèiem la rifa de no sé què.
Ah, que és una manera també de buscar
que els oients,
que moltes vegades et quedaves parada
quan et trucaven de la Rambla, no?
Sí, sí, perquè et pensaves
que no te sortien del casc antic,
perquè clar, realment,
tu feies la ràdio per la mama,
per la mama de la Sílvia,
per el nebot de la Montse,
clar, que era el que la majoria de gent
trucava, no?
Sí, sí, hi ha algun veí més
que s'apuntava perquè...
I poca cosa més.
Que això ho hem explicat alguna vegada
perquè entravem també per la tele.
També.
Que va haver aquell moment
que sortien pertot arreu.
Per tot arreu.
Perquè teníem el pot,
que era l'emissor,
que se li deia el pot,
que ens l'arreglava l'Albert,
que era el Xispes.
Que era el xico para todo.
Sí, que pobre xiquet,
a vegades el trucaves a les 12 de la nit
o a...
Bé, clar,
depèn de qui estava fent el programa.
Llavors intentava, doncs,
allò amb...
Clar, és que li deia el pot,
perquè és que era un pot l'emissor.
Era una cosa
que m'hagués agradat
que l'haguessis vist, no?
Però funcionàvem
i la gent, doncs,
fèiem coses.
Fèiem moltíssimes coses, eh?
Perquè la primera unitat mòbil
va ser la que més me va agradar més
i me va...
I com era la unitat mòbil,
recorda'ns-ho?
Era un cable tirat des de la finestra
fins baix
a la primera festa major
del carrer Marceria,
que el tinglado el teníem.
O no us ho...
Bé, us ho imagineu?
Era un...
El centre cívic de la part alta
tenia finestres, no?
I sonoritzant no hi estava.
Llavors, tu feies el programa
i, casualitats de la vida,
a l'enterimat d'on anava l'orquestra
estava sota la finestra de l'emissora.
Coi, vam aprofitar-ho.
Home, ja que estem aquí, no?
Ja que han vingut.
I aquella nit vam anar.
la Montse, el Quim, l'Antonio i jo
a fer l'unitat mòbil
i a entrevistar el cantant,
que no me'n recordo qui era.
Però me n'anen cantant.
El cantant de l'orquestra en qüestió.
De l'orquestra de la festa
de la Mare de Déu del Roser,
que era la festa del carrer Marceria,
que era...
Ja que estàvem enfocats
com a emissora municipal del barri...
Clar.
Perquè llavors...
Que millor, no?
Doncs començava per les festes.
Fem un bui plàteret d'allà, esclar.
I aquesta va ser la nostra primera unitat mòbil.
Vam tirar un cable amb el micro,
només ens arribava davant de l'antanimat,
no hi havia més,
i d'allà no ens podíem bellugar
perquè si marxaves,
s'han desenganxat.
Crec que va passar alguna vegada.
Va passar.
Llavors, no sé qui estava dalt a controls.
Què?
Que no se sentiu?
Que sí que se sentiu?
Perquè clar, els cascos,
ara veig que la taula de so i tot...
Se senten.
La peixera se sent,
però nosaltres de cascos no en tenim.
L'altra unitat mòbil que vam tenir
va ser...
Després ja d'això,
va ser el Reix.
el vam retransmetre a la cabalgata de Reix.
Ells vam posar a totes les cabines telefòniques
que hi havia des del Serratllo
fins a la Passa de la Font.
Que llavors,
ara entren a peu,
però llavors entraven fins a la plaça de la Font,
els Reix.
Exacte.
Val,
que és portalet i tal.
Jo estava a la plaça de la Font.
I se'm van acabar els duros.
Sí, perquè cadascú s'apagava l'oceus.
Evidentment.
Evidentment.
Això és una altra cosa que de material,
el que és l'emissora no en tenia.
Jo me'n recordo del Santi, per exemple,
que feia el programa de Tutti Frutti,
que els discos,
que ells feien un programa en primícia
de que competien amb els 40 principals
per ser les primícies.
I aquell xiquet,
jo no sé si es va...
Bueno, un dineral de l'època amb discos.
Jo en tinc un munt a casa també, eh?
Clar,
cadascú anava amb la seva bossa
perquè la música la portaves tu.
Home,
hi havia alguns comuns de l'emissora,
però clar,
que t'adonaven alguna discogràfica
o que havies arreplegat de no sé on,
o que aquella casa ja no s'escoltava
i es quedava a l'emissora,
però poca cosa més.
La resta de discos,
cadascú portava els seus.
I aquestes són...
A veure,
són coses que vam anar fent.
Per això et dic,
vam començar sense experiència,
perquè ningú en teníem,
però bueno,
es vam espavilar molt, eh?
Ens deixaven entrar a tot arreu,
anàvem a la nostra gravadora,
amb un caset pobre,
que quan ens acabaven les piles
feien arrai,
però...
I llavors,
aquell any també vam anar
a la rua del Carnaval,
i ens ho vam passar.
Sí, sí,
no,
va veure que per poca experiència que tenia,
una unidora que vau a llogar, eh?
Sí,
bueno,
tu també hi eres, eh?
Bueno,
ara he de parlar amb segona persona.
No,
però jo me'n recordo
quan et venia a buscar a les 7 del dematí,
per no anar sola.
Cierto.
Clar,
tu no podies anar sola.
T'obríem, t'obríem.
Del carrer Engrenada,
però jo podies anar sola
del carrer del Claustre.
Home,
és que tu ets més valenta, eh?
Tu ets més valenta.
Llavors,
anàvem a buscar,
perquè clar,
és que era això,
com que érem molt crius,
obríem l'emissora,
nosaltres a les 7 del dematí,
ens esperàvem,
ens feien companyia,
o ens adormíem,
i llavors hi havia la Sílvia
que te trucava,
són les 8 menys 5,
on ets?
I tu saltaves del llit,
llavors,
perquè mòbils no n'hi havia,
llavors passaves per la Marcenita
a buscar els diaris.
Cert,
sí,
sí,
però a les notícies del dia...
Que era del matí,
que havíem d'agafar d'algun lloc
la notícia del dia.
Que fèiem el programa
de Molt xocolata amb xurros,
que era el despertó del matinal,
que agafaves tots els diaris
que tenies,
que el Diari de Tarragona,
el...
El punt, no?
El surt.
El surt.
Catalunya-sud.
És veritat, sí.
Catalunya-sud,
ja està,
no compraves més
perquè els havies de pagar tu,
els diaris.
Llavors,
al cap d'un temps
ens van deixar,
els anaves a buscar,
posaven Radio Fòrum
i els prenies, no?
Però al començament els pagaves.
Llavors compravem els dos de la ciutat,
fins que van tancar Catalunya-sud,
que va ser una altra moguda,
anant a fer...
És que hi haurien moltes de coses
per explicar, no?
Sí, sí,
i a més a més
que vam estar gairebé en primera persona
amb moltes d'aquestes coses, eh?
Sí, amb moltes coses, amb moltes coses.
Jo seguint-les dintre de la nostra inexperiència
perquè anàvem una miqueta
a salto de mata, que es diu, no?
Jo me'n recordo
de l'allò del pet del RAC
l'any 87 amb el Bertran,
que clar, és que...
Clar, la misura se tancava
a les dues de la matinada,
però és que aquella nit...
Clar, jo no...
I a mi vam estar tot el dia desperts,
bueno, tota la nit desperts, no?
Sí, sí, i pendents a veure què passava
i a través de la misura.
De la misura.
I eren coses que...
Ara sí que es...
Escolta,
ningú que es dediqués...
A veure, el nàstic tampoc estava com està.
Bueno, ara no és que no estigui gaire bé,
però bé...
Sempre pot millorar, pot millorar, pot millorar.
Sempre pot millorar, pot millorar.
Perquè hem fustat, que hem fustat.
Però, de tota manera,
llavors no es parlava, doncs, del futbol,
ni del bàsquet, ni d'aquestes coses de la ciutat,
però es feien altres coses,
enfocades, doncs,
es parlava, doncs, al centre cívic,
entrevistàvem aquelles senyores grans
que primer cívic, si tenen recordes,
no ens podien veure
perquè érem una colla de nens amb grenyes,
maleducats...
I al final, que gairebé no van fer...
Bueno, van fer moltes...
I van participar en les seves obres de teatre,
de truites i companyia.
Però, clar, els hi prenieu...
De poc, eh?
Els hi prenieu un espai vital per elles
i que, clar, els inveíem la tarda.
I realment fotíem molta gresca
perquè, a veure, érem crios
i no ens estàvem de res.
Només callàvem quan la que tocava fer el programa
entravem en directe,
perquè això sí, no teníem res gravat.
Totes feien en directe,
tant en directe que, clar,
quan anaves a fer una entrevista
et feien falta les cintes,
borraves l'entrevista anterior.
Qui m'ha borrat l'entrevista?
No, jo no l'he tocat.
Si, te sentes...
Vull dir, coses d'aquestes que et passaven
perquè, clar, no...
I més d'una vegada
no haver tancat la porta...
Ah, sí?
I, clar, crios, senyores grans,
i tot aquí pel mig,
al mig de l'entrevista,
tothom intentant...
Sí, sí.
I tots allà...
O la finestra que tenies,
perquè, clar,
ara no vau tenir aire condicionat
i abans no hi havia ni un ventilador
ni una trista estufa a l'hivern.
Llavors, teníem la bordilleta aquesta
que obries la finestra
i, clar, a baix hi havia plaça
i se sentia tot el soroll,
però, clar, tu és que si no tu t'asfixiaves.
I llavors, clar,
a vegades estàs parlant pel micro
i se sentia, doncs,
la senyora que...
Estava venint taronges
o estava venint...
Perquè, clar, normalment teníem...
Donava anar a la part
on havien totes les verdures
i, clar, bueno,
tot el que volguessis i més, no?
Tot això pels micròfons.
Sí, sí, sí.
Involuntàriament,
però que s'agafava tot, no?
Però ens ho va passar...
Vaja, jo penso...
És una època que m'ho vaig passar molt bé.
Vam fer aquests cursos,
per exemple,
de l'INEM,
amb col·laboració amb nosaltres,
que van durar sis mesos.
Sí.
També he de dir
que van ser els sis mesos
que vam cobrar.
I que ja està.
I s'ha acabat.
Perquè la resta d'hores
que nosaltres passàvem a l'emissora
eren pel morro.
Sí, sí, era afició.
Afició.
Afició.
Afició i passió,
perquè va dur una miqueta...
Molta passió,
perquè si avui en dia...
Bé, d'això de la passió
ja t'ho explicaré.
Sí, la d'Esparreguera.
A veure,
molta afició,
perquè trobar amb gent
que més o menys era de la teva edat,
que t'ho passaves bé fent ràdio,
que tenies un espai per tu,
i que et senties una mica protagonista,
de moment,
en un altre lloc no que l'hagués tingut.
No, ha estat una miqueta complicat,
sí o difícil.
Si tu vas en una feina...
Bé, a veure,
jo sóc realista,
treballo perquè tinc el bici
de menjar tres cops al dia, no?
I llavors, clar, necessito cobrar.
Però si no,
si totes les feines es poguessin fer
per afició,
doncs hi guanyaria moltíssim,
moltes coses, no?
Per cert, de moltes coses,
moltes vegades has pensat
de fer, jo què dius,
tornar un altre dia?
Molt tant, sí.
I de tornar a trucar a la porta de la ràdio
a veure si s'obre de nou la porta?
Sí, sí.
És una cosa que m'has començat sense...
I com seria,
com seria el polem aquest que l'havia fet?
Uf,
avui en dia,
és que no ho sé,
no ho sé.
M'hauria de pensar molt.
M'hauria d'allò...
Perquè, clar,
ara ho teniu molt,
molt estructurat,
no massa.
Sí, teniu escaleta i tot,
que nosaltres d'escaleta no en teníem,
anàvem bastant a salto de mata, no?
I el que passava durant el dia,
i nosaltres no ens vam estructurar mai un programa,
mai.
Vaja,
jo no me'l vaig estructurar mai,
i em feia diversos, eh?
Em feia bastants de programes durant tot el dia,
però jo no me'l vaig estructurar mai cap programa.
De tota manera,
també t'haig de dir
que a vegades tu preparaves un programa
amb un entrevistat,
jo me'n recordo quan va plegar al Catalunya Sud,
que el francès, el Quicuns,
va dir,
oh, hem d'anar a buscar, doncs,
llavors tenien el local,
darrere la gasolinera d'ell els Caiguts,
bueno, ara no es diu Caiguts,
el monument,
i havíem d'anar a buscar-lo amb aquest senyor.
No sabíem ni qui conèixer deia.
Clar,
doncs aquell dia tenies preparat al matí
que faries l'entrevista amb aquest senyor,
li preguntaries...
Busca'l després,
troba,
no estava el senyor...
l'entrevista,
i no sé què vam omplir.
Potser vam agafar les senyores del centre cívic
i ens van explicar el macramé d'aquella setmana.
Clar,
vull dir,
vam estar improvisat,
però dintre de la improvisació
va estar encertat,
vull dir,
no fèiem moltes coses,
allò que diguessis,
ostres,
serà una pelada.
I a més a més,
jo crec que també se tenia molta cura.
Sí.
De les paraules malsonants,
per exemple,
no en deies mai.
No en deies mai.
Que no hi havien.
No, no.
I a més a més,
es mirava molt.
Molt.
Dintre de la nostra,
jo què deies?
Sí.
Una experiència,
no?,
que es jugava.
Intentaves,
doncs,
com tu parles al carrer,
no parlar allà,
que tot i així ens costava moltíssim.
Era molt difícil, clar.
Ens costava molt.
però bé,
ho intentaves,
i fèiem castellanades
a punta pala,
però bé,
bé.
Rosa,
jo continuaria,
continuaria,
ja veus,
doncs,
estem passant malament,
estem patint les dues.
I tant.
I de quina manera estem patint.
I tant,
molt.
Doncs,
moltíssimes gràcies
per recordar amb nosaltres
part d'aquesta història
de la ràdio.
I jo volia acabar
amb una cançó que,
no sé per què m'ha vingut
aquí a la ment.
No ho sé,
no ho sé,
m'ha vingut, eh?
Sí,
m'ha vingut així de cop.
M'han donat un cop
cada un,
els Model Talkings.
Home!
Que crec que no sé
perquè t'agradava,
no?
Molt, molt.
Tinc tota la col·lecció d'ells.
Gràcies, Rosa.
A tu.
Adéu-siau.
Adéu.
Adéu.
M'ha vingut.
M'ha vingut.
M'ha vingut.
M'ha vingut.
M'ha vingut.
M'ha vingut.
M'ha vingut.
M'ha vingut.
M'ha vingut.
M'ha vingut.
M'ha vingut.
M'ha vingut.
M'ha vingut.
M'ha vingut.
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit