25 anys de ràdio.
I aquí continuem a la sintonia de Tarragona Ràdio
dins d'aquest programa que es diu 25 anys de història.
I som molts els col·laboradors que han passat per aquests micròfons,
tant com abans s'anomenava Radio Fàrum,
com ara amb Tarragona Ràdio.
I un d'aquests companys el trobem a Barcelona ara mateix
fent la seva tasca de periodista.
Ell és l'Enric Companys.
Enric, bona tarda i benvingut.
Hola, Sílvia, bona tarda a tothom.
Què tal, com estàs?
Aquesta música em recorda un dels tons de l'iPhone, no?
Té a veure o no?
Sí, sí, directament, eh?
Té a veure, té a veure.
M'has enganxat, eh? Jo aquí que no havia dit res.
I tu a la primera, eh?
Vinga, escolta, no sé si m'estan trucant o és la Sílvia
o què està passant aquí.
Som nosaltres, som nosaltres els apareguts.
Molt bé, comenceu?
Molt bé i tu treballant, no? Quin remei.
Sí, treballant, traient brillo a la carretera,
sempre amunt i avall, amb el cotxe,
i bé, però no ens podem queixar.
Els temps que corren no ens podem queixar.
Segurament que hi ha molta gent que de seguida
t'ha reconegut la veu, Enric,
perquè de tant en tant et sorprens amb bones notícies
a través de televisió, d'altres tampoc tan bones,
però sempre estàs allà, no?
El kit de la qüestió.
Sempre estic allà.
Una de cal i otra d'arena.
I tant, i a més, a més, també t'hem descobert
i t'has destapat com un bon monologuista.
Sí, també, també, bé,
tot el que sigui intentar treure una mica partit
a la part creativa, doncs benvingut és.
I tant.
A mi m'agradava molt el teatre
i com no tenia temps per quedar i assajar,
i quan ho intentava quedava malament
amb la resta de la companyia,
doncs vaig dir, fem monòlegs,
que així només he de quedar amb mi mateix
i la cosa és més pàcil.
A més, jo i al públic ja tenim enganxa, no?
Allò de seguida anem per feina, anem per feina.
I tant, i tant, i tant, que sí.
L'Enric també va passar per aquests micròfons
de Tarragona Ràdio.
Part de les seves arrels,
una d'aquestes es va enganxar un dia a Ràdio Fòrum,
però comentàvem abans d'entrar a l'antena amb l'Enric
que devies tenir 16, 17 anys...
Sí, 17 anys, jo crec.
I ara en tinc 35, doncs 19 anys.
19 anys que vas passar.
Explica'ns una miqueta com va ser
que vas entrar a formar part
de la nostra història de la ràdio, Enric.
Mira, doncs va ser que tot va començar a l'institut,
que estava fent segon debut amb uns amics
de l'Institut Martí Franquet.
Llavors, el que era la Iaia Montse,
un clàssic de Ràdio 5,
Ràdio Nacional d'Espanya,
que aleshores s'escoltava per la AM,
que ara és una cosa com impensable.
Suposo que encara funciona,
però en aquell moment tenia els seus adeptes,
estàvem a la 1.500, em penso, de l'AM.
Déu-n'hi-do.
Doncs ens va donar l'oportunitat
de fer un programa de ràdio.
Dita així, sona molt bé a la teoria.
És fantàstic.
A la pràctica eren 10 minuts setmanals.
Era una cosa bastant factible, diguéssim.
Llavors, érem quatre locutors,
triàvem un tema cada un,
i amb això ja teníem els 10 minuts.
I arribàvem a casa i dèiem
avui hem fet el nostre programa de ràdio.
No enganyàvem a ningú, tampoc.
No, no, perquè la veritat...
Era així, era exactament així.
Aleshores, no sé,
no recordo exactament com,
crec que va ser algun dels companys,
que va entrar en contacte amb vosaltres,
i ens vau dir, escolteu,
si veniu a casa nostra,
en lloc de 10 minuts podreu fer una hora i mitja.
Clar, nosaltres ens va donar la sensació
que anàvem a Hollywood, no?
I amb una hora i mitja.
Què hem de fer?
Les possibilitats que se'ns obrien al davant
eren increïbles, no?
Sí, sí, impensables.
Aleshores vam dir que ens semblava molt bona idea
i vam arribar aquí a la vostra ràdio
amb un horari que a mi em semblava fantàstic a les hores,
que era els divendres de 3 a 2 quarts de 5.
Sí, és veritat.
Aleshores, com teníem aquesta edat que començàvem a sortir,
però no sortíem de nit,
nosaltres sortíem a la tarda,
perquè encara érem una mica joves, diguéssim.
Bastant, bastant.
Sortíem per Tarragona els divendres a la tarda,
després de tota la setmana a l'institut,
i potser quedàvem a les 5, de 5 a 10,
perquè a les 10 havies d'anar a casa,
a més, sense fer ni olor a tabac ni olor a alcohol, eh?
I com arribessis 5 minuts tard, compte, eh?
Que te llegeixo la llibreta, eh?
Exacte.
Aleshores teníem tota una sèrie de gent
de la nostra mateixa edat
que ens escoltava a aquella hora
perquè s'estava preparant per sortir.
Es canviaven o el que fos,
llavors era com un programa aperitiu
del que era la sortida del divendres a la tarda
quan començàvem a descobrir
que era això de la cervesa amb llimonada
i que era això d'encendre una cigarreta
i fer una calada, no?
En el millor dels casos, clar.
Així va ser, així va ser.
I hem de dir que el vostre programa,
que durava una hora i mitja,
era de música actual.
Sí.
Que crec que com va passar
amb tots els col·laboradors de l'emissora,
tothom es portava amb la motxilla,
la seva música, els seus cassets,
les seves gravacions...
ens portàvem la nostra música
i intentàvem, doncs, sí que sonés una mica
novetat,
que en aquest sentit ens agradava molt
remenar per aquí a la ràdio
per veure què és el que us arribàvem,
perquè us arribàvem, doncs, els singles
i a nosaltres ens semblava fascinant,
que era com una cosa com de col·leccionista,
perquè t'agradava molt un grup,
tenies el disc, però arribava el single,
el veies allà en vinil, eh?,
estem parlant.
Sí, sí.
Llavors ens deies, ostres, això és brutal,
això...
I llavors ho disfrutàvem molt,
però llavors, doncs,
també teníem la nostra secció de flashback,
on intentàvem revisar clàssics,
era tot molt com per intuïció,
doncs, que sonava el que ens agradava
i no buscavem massa...
massa lògica a la història,
posàvem el que ens venia de gust.
Estava imaginant ara fer aquest mateix programa,
Enric,
tenint l'internet,
tenint tots els avantatges que és
moure quatre tecles de l'ordinador
i tenir-ho tot a l'abast?
Clar, és que si estem parlant de fa 19 anys,
imagina't com ha canviat la cosa,
que potser volíem incloure una cançó
i la provàveu prèviament,
i deia,
aquest sinyal està ratllat,
aquesta no entra.
Aquesta no la posis.
I deies, ostres,
i ho trobaves una limitació
que era molt de la més normal,
ara diries,
com que no?
Busca-ho a l'Spotify
i a algun post ho trobarem, no?
Perquè clar,
internet ni existia aleshores.
No, no, i els mòbils era una cosa fantasma.
Sí,
que aquí teníeu...
Bueno, no existia,
és a dir,
probablement ja...
Eren totxos.
Algú en tenia,
sí, era un zapatófono d'aquest,
però en el nostre entorn,
evidentment,
no hi havia cap.
Nosaltres teníem entrades en directe
i era la nostra manera
d'interactuar una mica
amb la gent que ens escoltava,
perquè teníem uns rànquings i tal.
Però fixa't com es votaven aquests rànquings,
que era o per telèfon trucant
durant l'emissió del programa,
que eren trucades que entraven,
o per carta,
que això és impensable.
Ara sí que és impensable,
la carta.
Ara, què deies?
Doncs envia una carta
i donàvem l'adreça de la ràdio
amb els vots dels grups
que més t'agraden.
I la gent ho feia,
agafava un full
i deia,
doncs mira,
grups catalans a mi m'agrada,
sang traït,
sopa de cabra,
els pets i sau.
I de fora,
doncs m'agrada aquest, aquest i l'altre.
Fèiem uns rànquings,
però obrint sobres
i recopilant puntuacions
carta per carta.
Clar, ara això és ciència-ficció
amb el Twitter i aquestes coses,
doncs imagina't, no?
No, no, ara seria impensable.
Que per què no us segueixo
molt pel Twitter, eh?
Ah, doncs moltíssimes gràcies
per parlar perquè ens toca.
Molt bé, molt bé, molt bé.
Crec que és acíproc, eh?
Sí, sí, sí.
Encara que coincidim
més o menys en horari,
aproximadament,
perquè tenim la feina.
Per cert, com va ser això
de poder entrar a la televisió?
I de poder engrescar-te
en aquest programa,
que precisament jo crec
que és una gran aventura
aquest programa, eh?
Perquè no saps
que et depara cada dia.
No ho pots haver definit millor
com una gran aventura,
jo no trobaria millor
manera d'explicar-ho.
Jo soc economista,
vaig començar a treballar
amb una constructora
a la que va a la carrera,
m'avorria molt.
Per mi un dilluns
era igual que un dijous
que a les 3 del migdia
que a les 8 de la tarda
era una línia.
Sí.
La meva setmana
era una línia
com d'algú que està mort.
Entens?
Era una cosa
que no...
Sí, que s'havia d'acabar
a tard o d'hora, no?
Sí.
Anava a Reus,
feia teatre
per intentar esvergir-me
una mica.
D'aquí va arribar
Canal Reus,
d'aquí vam anar a parar
a la 2 en català,
el circuit en català,
i d'aquí a la 1 en castellà,
bàsicament per la meva
gran dicció castellana.
I llavors,
al fer la proposta,
doncs així ho vam fer.
Ara estem en aquest programa
i Déu dirà.
I Déu-n'hi-do
les coses que t'han arribat
a passar, eh,
Enric?
6 anys portem ja
per això et deia,
per això et deia,
les hauràs vist
de tots colors,
gent que t'ha atès
amablement que dius
aquest senyor o aquesta senyora
me l'emporto cap a casa
i d'altres que dius
millor no tornem
que encara sortirem
a pedrats, eh?
Sí, sí,
amb 6 anys hem trobat de tot,
no et sabria respondre
la pregunta
que em explica
amb algun exemple,
perquè ara mateix
no t'ho sabria dir,
però no per falta d'opcions,
sinó perquè han passat
tantes coses
i sí,
trobes de tot,
et trobes gent molt amable,
senyores que et diuen
vina a casa a dinar
que et bec molt prim,
gent que no coneix
de res que et conviden
a dinar a casa,
això passa de t'arribar
a casa que et faré
una mica de berenar,
però si és que no la conec
de res,
jo vull fer senyora.
T'adoptant,
t'adoptant.
Sí,
i després et trobes
gent més difícil
i de mals anys
en realitat
acostumes
a tractar
amb la gent
que està més de bones,
gent que està contra peu,
fins i tot vas a cobrir
una notícia
que no és tan positiva
i et trobes gent
que potser
està passant
un mal moment
i vas trobar
la manera
d'acostar-te a tothom,
no?
La veritat és que sí.
Vam començar
que ningú donava
un duro per nosaltres
per anar a Espanya directo,
però a un català
què li importarà
el que passi a Galícia
i a un andalús
què més li dona
a la festa
d'un poble
del País Basc.
Perquè vegis,
com ha canviat la tuita.
I ens donaven
quatre dies
i portem sis anys
pràcticament
i la veritat
és que estem
molt contents.
La gent que segueix
el programa
està encantada
i qui no li agrada
doncs ho té tan fàcil
com agafar el comandament
i canviar de canal.
Mira si són fàcils
les coses.
Sí, sí, i tant.
Jo el que m'agradaria
algun dia
veure-us
per un foradet
la nit
que us junteu tots
perquè es nota
un bon rotllo
entre vosaltres.
Sí, sí, això passarà
doncs mira
ara precisament
d'aquí dos dissabtes
ens junteu tots
de tant en tant.
Ah, molt bé.
Abans passava més.
Ara
amb això de la crisi
als jefes
els costa
pagar bitllets
d'avió
i hotels.
Es nota, es nota.
Però encara
ens anem trobant
cada cert temps
cada tres o quatre mesos
doncs
per haver-lo
el director
doncs
ens fa
els seus típics
parlaments.
El discurs,
el torn.
Hemos de ser los mejores.
La tarda
en el estado
no puede pasar
por otro lugar
que no sea el programa
i tots diem
claro, claro
que tienes toda la razón
del mundo.
Quan realment
només estem pensant
a veure
quan talla el rollo
i podem tots
anar a fer una canya
junts
i explicar-nos
una miqueta
la vida.
Però sí,
ens portem molt bé.
Som gairebé
200 persones.
200 persones,
clar.
es parla del tancament
del CNN Plus
que ha sigut una pèrdua
i ho sabem.
Igual si ara es fa
gran hermano
que es faci el que vulgui
és igual.
Si ens cremem
amb el titular
que ha tancat CNN
és una pèrdua
que són 150 persones
que van al carrer
però és que nosaltres
ja en som 200.
O sigui que quasi
que som com un canal temàtic
pràcticament.
És inevitable
perquè estem
pràcticament
de dilluns a diumenge
a tret de dissabte
cada tarda
a dues o tres hores
d'emissió.
Perquè nosaltres
només et veiem a tu
però clar,
tens el càmera
la persona que més o menys
us guia
en el lloc on s'ha de fer
que fa la producció.
Els altres no fan res.
Només cobren la nòmina
i pot...
No diguis això,
home, pobres.
No, no, no,
no és així.
La veritat és que
som com una família
crec que hem adquirit
com un síndrome
d'Estocolmo
que ens portem tots bé.
Ja som ja...
Quan un arriba pel matí
ja li veus la cara
i ja saps
si a la nit
va tenir...
Festa.
va tenir soroll
si s'han anat a dormir
a les mil
o el que ha passat,
no?
Ja estem com molt, molt units
després de tants anys.
Això sí que és veritat,
la gent que arriba
es queda.
Llavors això
també és significatiu.
Oi tant,
això vol dir
que hi ha un bon calí,
un bon carinyo.
Sí, sí, sí.
Això per la banda
de la televisió,
però per la part dels escenaris
quan et tornarem
a sentir
amb els monòlegs?
Quan et tornarem
a llançar a la plaça?
O no ho tens pensat?
Ara mateix
estic en excedència total
perquè d'aquí uns mesos
em caso, cosa que em fa molta il·lusió.
Felicitats
per la part que toca.
Sí,
llavors
ara toca
ai,
però és que ara s'ha de preparar
la invitació,
ai,
que ara la llista.
Ara el restaurant,
llavors és com,
bueno,
ara em centro en això,
descansem una mica
perquè venia actuant
des de l'any 2003.
Sí, sí.
Per tant,
ja eren set anys
amb bolos,
bolos que no sempre són en teatres
on la gent està ben asseguda
a les 10 de la nit
i tothom atent,
no sempre és així.
A vegades et toca un bolo
a Vic a la una de la matinada
amb gent que està qualsevol cosa,
per qualsevol cosa
menys per escoltar-te.
Aleshores,
després de set anyets
i voltar tant,
tant, tant
i portar una vida d'actor
una mica solitària
perquè el monòleg
té coses bones
però la dolenta
és que estàs com a molt sol,
no és una companyia de teatre,
doncs aquest any
he decidit parar
i l'any que ve
ho reprenem tot
una altra vegada.
Especialment aquests últims anys
que van ser de moltes actuacions, sí.
No,
et vas veure tombar força
i jo deia dir
que l'Enric és una màquina
o tens...
Però clar,
totes aquelles coses
s'han de dir
però s'han de memoritzar,
s'ha de recordar
i més o menys
una actuació amb una altra
segurament cabria
de la forma
de com reaccioni el públic,
no?
Sí,
bueno,
sí,
amb un monòleg
tu tens una base
quan comences
tens cinc minuts
o proves amb diferents
cafès, teatre,
amb algun bar,
vas provant,
llavors tens deu minuts,
de cop i volta tens vint
i és com una criatura
que es va fent gran,
no és començar
amb un text de zero
i ara aprendre
tot un discurs
d'una hora i vint,
és una cosa
que ha anat evolucionant
i durant una època
en un punt del monòleg
afegies una història
que veus que igual
funciona molt
i la conserves
i una altra
que no agrada tant
la treus
i la canvies
però l'estructura
va ser la mateixa,
el Rubianes estava
allà al Capitó
a Barcelona
va estar a vuit o nou anys
i arrossegava
un text de base
que es anava modificant
sobre la marxa
i ell omplia
i vull dir que...
I la gent repetia
perquè hi havia molta gent
que repetia
i la gent repetia
d'una setmana per l'altra
Sí,
que funcioni un monòleg
que és sobretot
que tinguis un monòleg
una mica matxacat
i que sàpigues
una mica
quins són els moments bons
que té
i com poder-hi jugar,
ha fet un repàs
un repàs exceptiu
ara ens toca ja
tornar una altra vegada
aquí a la ràdio
perquè t'ha cridat
alguna vegada
tornar un altre cop
de dir
ostres,
i si tornaries a fer ràdio?
ara ja sé que estàs
massa enfeinat
i dubto molt
que ho haguessis pensat
però millor
un moment
Mira,
el vaig tenir
aquest cuquet
de tornar a la ràdio
el vaig tenir
i vaig parlar
amb en Toni Marín
que és el conductor
del matí a quatre bandes
de Ràdio 4
a Ràdio Nacional
i li vaig dir
escolta,
mira que això
de la ràdio
treu a faltar
la immediatesa
és un clàssic
tot aquest tipus
de coses
i em va convidar
a col·laborar
amb ell
un dia a la setmana
aleshores
els divendres
de 10
a 11
del matí
estic a Ràdio 4
amb ell
fent una secció
que no em preguntis
de què va
perquè fa un any i mig
que l'estic fent
encara ningú sap
ni jo mateix
de què va
cada setmana
és una història diferent
i la veritat
és que matem
una mica
el cuquet
sí
està molt bé
està molt bé
no, jo t'acomido
i ja saps
que si algun dia
vols passar per aquí
per Tarragona Ràdio
a recordar vells temps
més que convidat
jo a Tarragona Ràdio
venia
quan estàveu
al carrer de la Nau
clar
que jo no sé
en quin moment
vau fer el pas
cap a l'Avinguda Roma
doncs espera't
que abans de l'Avinguda Roma
vam estar a la Rambla Nova
què dius ara?
que sí, que sí
aquí ja me'n recordo
que vam estar a la Rambla
pel balcó amb Esquerra
per allà
per allà estàvem
i després ja
vam baixar cap aquí
que va ser el 99
va ser quan ja es va
vam acomiadar
la Rambla Nova
i vam baixar cap aquí
a l'Avinguda
és que clar
amb 19 anys
imagina't
heu tingut temps de voltar
el que vulguis i més
és que ha plogut una miqueta
des de llavors
ha plogut una mica
aquells estudis
allà al carrer de la Nau
aquelles escales
i els escolti
i no els recordi
eren molt especials
tenien un punt
molt entranyable
la veritat és que ho recordo molt
i aquelles escales
de pujar i baixar
els estudis
corre que no arribo
posa els discos
exacte
exacte
va ser una cosa
que estava molt bé
i aquella discoteca
que tenia
o amb tanta
tanta música
que qualsevol persona
que li agradi
doncs imagina't
això ho dius amb dobleta
això del tanta
tanta
i tant
i tant
perquè
com costava
que les discogràfiques
enviessin alguna coseta
costava molt
com costava
per l'amor de Déu
ara com són les coses
ara gràcies a internet
allò que comentàvem
i això
que aquella pàgina
que s'ha anomenat tu
també
és tan generosa
tan generosa
es porta tan bé
es porta tan bé
sí senyora
que no hi ha paraules
per agrair-li
això ajuda molt
això ajuda molt
francament
la veritat és que sí
la veritat és que sí
doncs Enric
et deixem treballar
perquè estàs a punt
d'aquí una miqueta
i d'entrar
ara em diré
sí estic a punt d'entrar
un petonàs
gràcies per atendre'ns
i el que et deia
molt molt molt
molt molt de saludar-vos
perquè
bueno
perquè
sou un clàssic
sou un clàssic
i insubstituïbles
pel meu gust
i ja saps que aquí
és part de casa teva també
molt bé
moltes gràcies
demà vinc a buscar uns discos
el que vulguis
encara queda algun
encara queda algun
et sorprendria
un petó Sílvia
gràcies Enric
adéu-siau
adéu-siau
adéu-siau
adéu-siau
l'altre dia
ho parlaves
amb un dels
teus amics
ben gastant
t'estirant
sense fer
absolutament res
esperant
que l'aire
es termineu
o fer-la
mig fiada
a la tele
morrat
els vistolls
que et viraven
amb cara
de fam
t'has sentit
deprimit
i has canviat
de canal
d'aquí
aquest teu gent
t'han donat
mal dinà
t'estirant
mentrestant
estirant
si s'ha fet
absolutament res
esperant
que el món
es posi bé
t'estirant
no
t'estirant
t'estirant
t'estirant
a la tarda
s'ha anat
a fer un volt
per la Rambla
aquell bar
ja no hi és
els veïns
es queixaven
ara estan
decidint
què en faran
de la casa
potser uní
per marcat
a un banc
que
sempre em falta
mentrestant
estirant
fins i ha fet
absolutament res
esperant
que el món
es posi bé
la nit plena
de llums
trobo la teva cara
tantes bronques
plegats
ja et conec
la mirada
jo voldré
dormir
tu diràs
que
és tan farta
la mateixa
comèdia
no fa tant
que setmanes
mentrestant
estirant
sense fet
absolutament
res
esperant
que el temps
es fa
cibets
mentrestant
estirant
sense fet
absolutament
res
esperant
que el temps
es fa
cibets
esperant
que el temps
es fa
cibets
esperant
que el temps
es fa
cibets
saps
si
esperant
que alimentos
es fa
cibets
Gràcies.