Tarragona Radio, Tarragona Radio, Tarragona Radio, Tarragona Radio.
¡Ey, ey, ey! Esto es Pimp. ¡Rack!
Un programa siniestro.
Desde la ciudad, Ruina. ¡Spimp! ¡Rack!
Cada martes de 9 y media a 11 de la noche en la sintonía de Tarragona Radio.
Recuerda, recuerda, una hora y media llena de Rock and Roll.
Un programa distribuido y organizado por...
Miguel Avellón y Fernando de Aramor.
¡Pimp! ¡Rack!
¡Pimp! ¡Pimp!
Està fatal, eh? Miquel, bona tarda.
Bona tarda.
Com esteu?
Fem un fart de riu escoltant aquestes coses de fa 25 anys.
Dic com esteu, però clar, després de sentir-vos tu sí, és com si tingués aquí el Fernando, però ja el tindrem, ja el tindrem.
Avui tenim el 50%.
Portar per separat.
Exacte, exacte.
Així que cadascú m'expliqui la seva batalleta i després que ja traurem conclusions, eh?
Molt bé, molt bé, molt bé.
El Miquel Avelló, que no sé si vas començar, Miquel, amb aquest pim-pam-roiac directament.
No.
O et van enredar amb d'altres coses.
Explica'm, explica'm una mica la teva història.
Jo vaig arribar per casualitat, com suposo que la majoria de gent que va arribar a la ràdio en aquell temps, quan es va començar a posar en marxa, i bueno, vam començar, jo vaig començar fent un programa amb un noi, amb el Xema, i que es deia Bajas Passiones.
Era un programa de pop-rock, però espanyol, o sigui, bueno, va ser dedicat a espanyol, català, una mica el tema de la movida, que en deien en aquell moment, no?
O sigui, estem parlant més o menys també de 80 i escats, més o menys, no?
Sí, sí, sí, el 80 i poc, sí, no sé, com vam posar en marxa...
Nosaltres vam començar el 86, o sigui que vosaltres 86 i mig, com a molt tricat, no?
No, sí, el mateix 86, sí, sí, em sembla que vam començar nosaltres la mateixa setmana que es va obrir la ràdio, si no recordo malament, o la següent, sí, va ser en los inicios, que en diuen.
Però tu ja tenies alguna noció de ràdio?
Jo havia fet algunes coses.
Tu ja sabies on te ficaves, Miquel?
Sí, sí, sí, sí.
Jo ja havia fet algunes coses.
Ah, de car, de car.
A casa meva, ma mare, quasi ens fa fora de casa...
Ens fa fora de casa.
A mon germà i a mi, i a Fernando, perquè vam muntar una emissora pirata.
Tot s'ha de dir.
Ara es pot dir que en aquest temps no es podia dir, però ara sí.
Que està tan de mola la ràdio local i la ràdio lliure i tot això.
Llavors vam muntar una emissora.
Fàvem uns quants equips, uns micròfons, vam muntar a l'habitació de casa meva,
tota una parafernàlia de plats, cintes, micròfons...
I, bueno, i quan sortíem de l'institut, de la universitat,
doncs arribàvem a casa i començàvem a transmetre.
El que passa que, bueno, al final vam tindre que plegar allò...
Vosaltres seu perillosos i els veïns contentíssims, o no?
Sí, bueno, s'escoltava...
Tothom escoltava la mateixa emissora, clar, perquè l'antena la teníem al balcó amuntada de qualsevol manera...
Però, bueno, era divertit, era divertit.
I, bueno, i després vaig començar a fer algunes cosetes, algunes col·laboracions amb unes emissores d'això que hi havia per aquí.
Però, bàsicament, va ser això, va ser això, no?, l'emissora aquesta.
Després ja la vam tancar perquè, bueno, allò ja es començava a sentir massa.
i la Guàrdia Civil ens perseguirà, ens metrà a la càrcel.
I la cosa no estava com avui, que hi ha moltes emissores locals i independents i tal.
Sí, sí, sí, no era molt complicat.
Però en aquell moment era complicat.
Sí, a més a més, Miquel, una de les coses que hem comentat amb altres companys i col·laboradors també d'aquesta casa
era aquell moment de perill, entre cometes, que va patir Radio Fòrum
quan, clar, van tancar una de les emissores de Valls.
I, clar, ja pensàvem que per allò que dius, l'efecte dominó, cauria també el que seria la nostra.
Sí, sí, no?
I estàvem tots patint a veure què passaria, no?
Jo recordo quan nosaltres vam muntar Radio Madrugada, que es deia,
hi havia moltes emissores, sobretot pels barris i tal, i estàvem bastant perseguides.
O sigui, i clar, nosaltres estàvem a casa meva.
Clar, clar, ara t'ho imagina't.
Ta mare, no m'estranya que t'hagués de fotre fora.
A veure, això ho he de transmetre, perquè jo em veig a la presó.
No és mal que vivíem al costat de la presó, no feia falta anar gaire lluny.
perquè s'havessin col·locat directament a dintre, no?
I al final vam tancar.
I llavors, per casualitats de la vida, amb gent que coneixia i tal,
ens vam vallentar d'aquest projecte de l'Ajuntament de Tarragona
i allà no es metim.
I ja veníeu amb el paquet del Fernando.
O sigui, el Fernando i tu ja veníeu de paquet.
Sí, però...
Encara que aquesta vegada la primera aventura va ser en solitari teva,
diguem, amb un altre company que no fos Fernando.
Exacte, sí.
Fernando no es va moure, no de la teva òrbita.
Fernando estava...
Bueno, és que no ho recordo, és que fa molts anys, eh?
És que són 25 d'enreda, eh?
Sí, sí, sí.
I hem de posar l'ordinador en marxa, que Déu-n'hi-do, eh?
Però si jo em...
Ara no recordo si ell ja...
Si Fernando i jo vam començar...
I mon germà, el Josep Maria.
També, és veritat?
Que s'ha atint en el grup, que era el més loco de tota la banda.
Que perillós.
Perillós teníem els Sexpístols de...
Perquè aquell era medio punky.
I això.
Doncs el...
No me'n recordo ara, exactament.
Ja es brinarem amb mi.
A veure, a veure...
Sí, entre jo, Fernando, i jo es brinarem.
Sí, sí, sí.
Però, sí, jo bé, quan vaig arribar, doncs...
Vaig conèixer el Xema i em va dir...
Doncs, escolta, podríem fer un programa de ràdio per la tarda.
Perquè en aquell moment jo, la meva feina era només de matins.
I m'ho podia combinar.
I bueno, dic, bé, doncs fem un programa.
Comencem amb un programa de...
I ell volia fer...
Li agradava molt el pop rock fet al País i d'amés.
I dic, bé, doncs fem-ho.
I em sembla que el fèiem de cinc.
No sé, de cinc a sis o de sis a set.
Els dimecres.
Els dimecres, molt bé.
I després amb un altre company, el Miguel Ángel.
Aquest era radioaficionat.
I bueno, i tenia idees d'aquestes de ràdio i de més.
I em va plantejar també fer un programa sobre tecnologia, ràdio,
una curta.
I també el fèiem, sabeu, que eren els dimarts, també,
durant una hora per la tarda.
Ja te teníem enredat durant dos dies a la setmana
perquè vingués aquí puntualment.
Sí, sí, això sí.
I tot això, gràcies a Déu, compadinant-lo amb la feina i amb tot, no?
El que passa és que jo en aquell moment treballava pel matí només
i ho ia combinar tota la tarda.
Després me'n recordo mil històries.
Anavem fent entrevistes, jo què sé, en aquell moment.
Això que t'anava a dir.
A la sede d'Alianza Popular i coses d'aquesta.
A veure, a veure, a veure.
Sí, sí, sí.
A veure, i què tenia a veure amb la música que feia,
amb el programa de música i amb el programa de radioaficionats
que tenies a veure de fer una entrevista a aquesta sede?
De la sede d'Alianza Popular.
Però la història de radioaficionats per allò de la legalitat...
No, no, no, no, no, perquè allà en aquell moment érem un grup de gent
que tots volien col·laborar.
I cadascú feia el seu, no?
Sí, tots volien col·laborar i, bueno, i llavors, doncs, bueno...
Escolta, que els informatius volen fer una entrevista a fulanito de tal,
del PSUC.
Ah, però ja ho heu jo.
Sí, aquí canvi qui pugui.
Jo estava allí, doncs ja ho heu jo.
I agafàvem un parell, agafàvem un catxarro d'aquells,
un ràdio...
De gravadora d'aquelles.
Una gravadora de la cinta d'aquelles antigues,
que encara en tinc alguna per casa,
i, bueno, anàvem allò i gravàvem l'entrevista.
Després els hi donàvem els d'informatius,
els tios tan tranquils i tan contents.
No, no, perquè és allò que...
Jo crec que gairebé es feia de tot amb tots.
Sí, clar.
Perquè això de moltes vegades que diu,
mira, col·laboro i faig això,
i estrictament això jo no em mallugo,
i amb tot el que més no em mullo.
Jo crec que en aquell moment això no existia.
No.
Bueno, a veure, hi havia gent que estava...
Sí, ja...
No, però que la gran majoria, la gran família que es va fer...
Hi havia el grupet que ens agravava la ràdio,
que ho vam trobar divertit,
i com que jo ja havia fet això que et dic,
l'emissora aquesta,
un poc cosinés tant de comillas,
doncs, i teníem ganes de fer coses,
perquè sempre hem estat així,
doncs, bueno, vam agafar i ens...
I fèiem de tot, tot el que podíem.
Tot el que podíem col·laborar amb la ràdio ho fèiem,
per tirar-la endavant,
per intentar que allò funcionés i et tires endavant, no?
I, doncs, hi havia que fer una entrevista,
doncs s'havia.
Si s'ha de fregar l'emissora, la fregàm.
La fregàm, sí.
I si el repetidor petava,
com que jo havia estudiat electrònica,
doncs pujàvem a veure si podíem arreglar-lo.
I sense allò dels estris de seguretat...
Empalmàvem dels cables de la mitjana.
Sí, sí.
Era una miqueta de mararis, en aquest aspecte, eh?
Entre tots fèiem una miqueta,
el que passa és que això va durar uns mesos,
després ja la cosa es va anar col·locant al seu lloc.
I tu te recordes, Miquel,
dos plats, un plat a cada costat,
la taula, la minitaula...
de minitaula, que a més era de potenciòmetos rodons.
Sí, ostres, que Déu-n'hi-do.
Que en vez de ser així allargats,
eren rodons i per mesclar era molt complicat.
I després també el que era el barrejador de micròfons,
o allò que per posar els micròfons en antena,
que era també de botonets.
Sí, que era de botonets.
Que després, la primera vegada sí, ho feies bé,
però després quan era així una miqueta ràpid
no sabies que micròfon havies obert ni tancat.
No, no sabies que no ho havies obert ni has d'anar picant.
Està sent millor.
Sí, sí, no.
Va ser una època molt divertida, molt divertida.
A vosaltres també us entraven els nens?
Recordeu que, clar, al costat hi havia el centre cívic,
que moltes vegades les portes inconscientment es quedaven obertes.
Sí, entraven. Sí, jo me'n recordo.
El que passa és que el Xema era més sèrio
i no li agradava que hi hagués gaire gent per allà al mig,
però sempre entraven.
Allò d'algun noi, que obria la porta,
estaves en directe i sentien...
Per què tu què eres?
Que el que et posaves al control
o el que estaves a la part de la peixera?
Amb aquell...
O vas fer una mica de cifícic?
Amb bajes passions, no.
Jo crec que sempre,
sempre excepte després ja al carrer de la nau,
i a la Rambla,
que llavors ja la cosa era més...
Estava més ben arregladeta.
Sí.
Quan estàvem allà a la plaça...
Sí, sí, a la plaça Rovallat, a la plaça Rovallat,
això, exacte.
Allà, no, allà fèiem la ràdio...
Bé, Xema i jo, els dos al mateix, aquí al control.
Els dos al control.
Els dos al control.
Sí, sí, els dos centals.
Però si ja l'has tret de per si,
com ho feia vosaltres?
Els dos allà centals.
El control.
Però no t'ho perdis.
Quan vam començar a pim-pam-ro,
mon germà Fernando i jo
ho fèiem al control també.
Els tres?
Els tres, allò que era una disbauga.
Al final vam haver de dir,
bueno, que mon germà se senti per allà,
o alguna cosa...
Per favor, per favor.
Que vagi a la pecera,
perquè si no, no hi quedem.
Però, bueno, era...
És que clar, jo m'imagino l'estampa.
Vosaltres també,
oients de Tarragona Ràdio,
imagineu-vos.
Era, quant media, més o menys?
Allò...
Un 50, 6...
No, un metre i mig, més o menys com a molt.
Mira, posem un metre i mig i sent generós, eh?
Sí.
I clar, això havíeu d'estar de cara als micròfons,
perquè, clar, xerràveu els tres,
dintre del què?
Sí, sí.
Amb els dits de vinil,
que en aquell moment s'havien de posar.
Allò deia fer dos metres per un i mig.
Com a molt, eh?
D'ample, d'ample.
Sí, sí.
Parlar amb d'ample.
Dos per un i mig,
o dos i mig per un i mig.
Sí, sí.
Allà hi havia tres persones col·locades,
no se sap com,
però aquí hi cabien, no?
Clar, i partíem de la base,
que teníem la taula amb els plats i tal,
després, a darrere,
teníem una mica de lloc per posar discos.
Una mica, una mica de lloc.
Tu ets molt generós, també, eh?
Una mica, un clocet de no-re per posar discos.
Aquell armari que utilitzàvem per tots.
Hi havia aquella altra habitació,
petitona, petitona, que hi havia allà.
Sí, sí.
Que estava l'emissora, el transmissor,
i hi havia més discos.
I que allà, novament,
Miquel, no ens posàvem gaire,
perquè encara, m'entenes,
se sentia el soroll?
Sí, se sentia el soroll de fora del camí.
De fora.
Doncs sí, sí, era divertit.
Era molt divertit,
perquè, a més, ja et dic,
estàvem els tres,
perquè els tres movíem discos.
I llavors, bueno,
jo, ei, que jo poso això,
que jo no sé què,
l'altre que portava una cinta.
I, bueno, era així.
És que, pim, pam, rock era així.
Era una mica de disbouge al començament,
després ja la cosa es va anar professionalitzant.
I tot, hem de dir,
que tota la música ha collit a pròpia.
Sí, sí.
Tots els discos sota el braç.
Sota el discos sota el braç.
Comentàvem amb un dels col·laboradors,
amb l'Antonio,
que, clar, ell portava la seva motxilla.
Sí, sí.
Una espècie de maleta enorme,
en la qual allà tots els discos
pujaven i baixaven de casa a la ràdio
i de ràdio a casa, no?
Sí, sí, ho anaven tots.
Tots anaven,
perquè a la ràdio arribaven molt pocs discos.
Realment, pocs, pocs.
No, poquíssims, gairebé.
Va haver una temporada que jo,
potser, quan les emissores municipals en si,
potser es van afiançar una mica,
que ja van començar a portar,
però sempre els hi ha costat moltíssim, potser.
Sí, sí, exacte.
De fer-ne, no?
Sí, llavors, hi havia poca discografia,
n'hi havia poca,
llavors nosaltres el que fèiem era collita pròpia.
Clar, clar.
Els discos nostres, els que compràvem,
els que gravàvem,
els que trèiem d'on podíem.
O sigui, fèiem...
gravacions de la ràdio...
Entrevistes,
alguna entrevista també et portàvem,
o què?
Entrevistes, sí.
I grups de música de Tarragona,
que millor en aquell moment
els descobríeu vosaltres.
Sí, sí, sí, sí,
no ho van portar.
Allà van arribar, per exemple,
els PETs,
els PETs mil vegades
van estar al nostre programa,
moltíssims grups,
és que moltíssims.
Sí, si no recordo malament,
Miquel,
el Joan Reig
i un altre dels components dels PETs
als inicis,
també van fer alguna cosa
de ràdio i a l'emissora.
Sí,
que jo no...
Que feien,
si no recordo malament,
els dimarts a la tarda,
no sé si la tarda era tota seva
o alguna cosa així,
però feien programa de ràdio
d'aquells enormes,
de les 4 al millor
fins a les 10 de la nit,
era una cosa en plan rècord.
Sí,
és que a les tardes
hi havia bastanta música,
perquè hi havia
el programa del Pedro,
del Pedro Murillo,
que feia,
que feia,
bueno,
el que a ell li gusta,
rock and rock clásico
i rockabilly,
d'aquests estils,
que em sembla que es feia
els dilluns
i després els divendres.
Després...
Te recordes de la programació?
Estàs fent memòria
de la programació
de Radio Fòrum?
Perquè me l'he deixat allà.
Ets un crac, eh?
Me l'he deixat a la jaqueta,
si no...
A la jaqueta de dents?
Sí,
a la jaqueta de jaqueta,
si no...
La cantaríem.
Portàvem-nos pa a la publicitat
i la sacàvem.
Fem una cosa,
posem aquesta gravació?
Posem una sintonia.
Sí, sí, sí.
Aquesta sintonia
em sembla que va ser
la primera que vam gravar,
que va ser un desmalre.
Bueno,
totes eren un desmalre,
però aquesta va ser molt divertida.
Un ET,
claro está,
a ping-pong-rock.
Rock garajero,
psicodélico.
Y ahora te voy a joder, ¿no?
Eso, eso.
Plan salvaje y erótico.
Por la cara,
por la cara,
por la cara.
Radio Fòrum.
Erotina,
erotina,
erotina,
erotina.
Radio Fòrum,
emissores municipals
de la ciutat de Tarragona.
Ens ha donat temps, eh?
Sí, ens ha donat temps.
Radio Fòrum,
emissores municipals
de la ciutat de Tarragona.
Que desconstància.
Sí, sí.
que movida, eh?
Aquí la tengo,
aquí la tengo.
I això,
de quin any era,
aquesta programació que tens a les teves mans?
A la primera,
del primer any,
només obri l'emissora.
T'he de dir una cosa,
saps qui feia el programa
dient l'exprogramació de l'emissora,
no?
A qui li va tocar?
A ti,
el que passa és que no guardo cap paper,
no tinc res d'aquell temps, eh?
És impossible.
Doncs després et deixo que facis una fotocòpia.
Sí, sisplau, eh?
Sisplau.
Perquè aquí hi havia, mira...
Digue-m'ho, digue-m'ho.
A veure, a veure,
com era la programació,
més o menys?
El matí...
El matí estava cobert
per una programació...
Bé, per un programa
que es deia
Bestiari Matinal.
Ai, sí,
Bestiari Matinal, sí.
Que no recordo ja qui el feia,
perquè, bueno,
jo és que clar,
pel matí treballava.
Llavors, al matí jo estava
una miqueta descoordinat del tema.
Potser l'Antonio? Estava per aquí l'Antonio ja?
És probable.
És possible, no?
És possible, sí.
I d'altres col·laboradors,
perquè el Bestiari
ho feia en diverses...
Sí, bueno,
ho feia també,
em sembla que ho feia el Francesc Valls,
crec que també estava...
També estava per aquí, sí?
Però teníem...
És que hi ha mil programes, eh?
Això no és com les emissores d'avui en dia,
que tenen tres programes i prou.
Aquí hi havia dos mil.
Doncs digue'ns,
els que es veien així que dius,
més grossos de veure,
de comentar...
Sí.
No deixis de dir el Pim Pan Rock,
no sé si en aquell moment
encara ja hi éreu,
perquè va ser...
No, el Pim Pan Rock no estava aquí.
Encara no hi éreu?
Al començament, no.
Al començament és quan...
Ah, sí, sí,
que ho has comentat, sí.
De 8 a 9.
De 8 a 9 fèiem...
El Xema Llorente i jo
fèiem Bajas Passiones.
Ara que ho veig aquí.
Sí.
Llavors hi havia, bueno,
un programa...
És que hi ha uns quants, eh?
És difícil triar-ne.
Les Brujites.
Hombre,
les Brujas de Salem.
De 10 a 11,
les Brujites.
Que les hem de portar també, sí.
Després venia Tramperos i Pioneros
amb el Jordi Llorenç.
Ostres, sí.
Sí, sí, que també...
Jota, de Natavi.
Home, de la traviesa.
Què més havia?
Me sento una mica iaia, eh?
L'última lluna
del nostre company Jordi Beltrán.
Ostres, sí, sí, sí.
Que fa temps que no el sent,
que no el veig ni el sento,
però bueno,
per ahir deu estar fent les seves.
Sí, sí, sí.
Què més, què més?
El programa del Quim,
els divendres,
la tecleta, el Magí
i no sé què més.
No me'n recordo jo tampoc, no, no.
La tecleta, el Magí,
l'Urbano
i no sé què més.
Era gent d'allà,
era un programa de gent d'allà del barri,
o sigui, del casc antic.
Em semblava que feia entrevistes a...
Ah, podia ser, podia ser,
perquè m'ho va explicar el Quim precisament
això que va haver
aquella unitat,
primera unitat mòbil
del cable que sortia
a través de la finestra.
Sí, sí, sí.
Jo no sé, és que n'hi ha un munt.
Fem una cosa
que ens queda molt poc temps,
Miquel,
i encara no hem acabat
de parlar bé del Pimp and Rock.
Exacte.
Perquè va ser un programa
que no només va sortir,
no només va estar
a la plaça del Fòrum com a tal,
sinó, com tu molt bé has explicat,
després va saltar,
vau continuar al carrer La Nau,
va continuar a la Rambla,
o sigui que vau estar en antena
aproximadament, si no recordo malament,
uns 16 anys,
seria 16-17 anys,
aniria per aquí, no?
Por ahí, sí.
Sí, perquè va ser el 87-88,
com a molt que vau fer.
Sí, no,
jo em sembla que van començar
el mateix 86,
cap a finals del 86.
De carrer.
Crec, eh,
és que ho hauria de pensar,
ho hauria de parlar amb Fernando,
que ell té,
potser ho recordem
a la prova, no?
Mira, fem una cosa,
fem una cosa,
la propera vegada,
quan convidem el Fernando,
torna-s'a venir.
i a més a més ho farem
en plan tots junts,
clar que sí.
Sí, sí.
I llavors, sí,
vam començar el programa
i...
I sempre amb música
tan radical com la que fèieu,
ja ho teníeu claríssim,
que la volíeu així?
13 o 14 anys,
jo crec que 13 o 14 anys,
sí que vam estar a la ràdio.
Seguríssim, sí.
13 o 14 anys,
jo vam estar...
Sí, a veure,
vam començar
amb un programa
molt més boig,
o sigui,
era un programa bastant boig,
o sigui,
era rock,
entrevistes,
sortir pel carrer
i...
però va,
tot...
Mon germà,
que estava molt sonat,
entrevistava la gent pel carrer,
després ho passava,
ho gravava,
ho passava allà
i els preguntava a la gent,
a gent que anava per la Rambla
que qui eren els Rolling Stones,
no sé,
i amb un jaio de 80 anys
potser no ho sabia,
no?
I eren entrevistes molt divertides,
coses molt divertides.
i, bueno,
després anunciàvem
la programació
que hi havia
a les sales de concerts
de Tarragona,
Lleida,
Barcelona,
concerts que són importants,
i Tarragona,
els concertets
dels grups d'aquí
i si hi havia
algun grup important,
si tocava a Barcelona
o tocava a València,
inclús,
o així,
també l'anunciàvem
i presentàvem alguna cosa,
alguna novetat
d'aquell grup,
i, bueno...
I sempre va ser
més o menys el contingut,
perquè sempre,
jo crec que és un dels programes
que podríem dir
més fidels
a la primera idea
inicial
que heu tingut,
no?
Sí,
sempre va anar mantenint
fins, bueno,
al final,
potser l'últim,
crec que va ser l'últim any ja,
que,
va,
Montgermà havia,
Montgermà,
crec que dos o tres anys abans
ja havia marxat
perquè tenia
coses de,
tenia feina
i no es podia dedicar,
i llavors
l'últim any
el vam fer
el Jordi,
Llorenç i jo,
i Fernando també
ja va començar,
va agafar una feina
i que anava a torns
i era molt difícil
compaginar-ho
i llavors ho teníem
que gravar
i gravar ja no era
tan divertit,
per dir a la gràcia
del directe
i llavors,
bueno,
el Jordi i jo vam estar,
no sé si una temporada o dos
fent Pim Pan Rock,
però ja amb un estil molt diferent,
o sigui,
ja presentant...
Amb el Jordi
més pausat
en aquest aspecte.
el Jordi també és...
És més de blues,
potser...
És un noi més dedicat al blues
i li van donar una miqueta de toma al programa
dedicant-ho al blues,
al country,
més tranquil,
i llavors ja no hi havia
les entrevistes aquelles boiges
amb personatges
i al final doncs va...
Vau madurar,
d'alguna manera,
amb l'últim tram,
podíem dir,
del Pim Pan Rock,
va ser més tranquil,
més madur...
Sí, va ser més pausat
perquè, bueno,
el Jordi era molt més tranquil
i li vam donar un caia diferent al programa,
però bueno...
Que estem parlant més o menys
del 99-2000 ja o...?
No,
del 96-97.
96-97,
va ser per allà.
I alguna vegada, Miquel...
Avui no ho recordo exactament,
però per allà...
No t'ha donat el cuquet de tornar,
de fer una proposta al Ricard
i de dir-li,
mira, Ricard,
que mira,
recordem una miqueta el Pim Pan Rock,
home,
perdó els ullets...
Sí, perquè ells estàs escoltant la ràdio molts dies
i no hi...
no hi rock, eh?
Rock com el vostre o no?
Ja t'ho dic ara que no.
No hi rock, sí.
I...
A veure,
en aquella època
també era bastant més jove,
i també...
El que sí que es podia...
Ara ja...
A mi edat, no?
A mi edat,
a mi edat.
A mi edat potser sí que podria plantejar-me
fer un programa,
un Pim Pan,
un PPR,
que diuen un Pim Pan Rock
més pausat
i bueno,
i presentant doncs
el rock que...
que s'ha fet de tota la vida
i el que es fa,
perquè se s'acabi fent,
perquè jo segueixo sent un amant del rock and roll,
però...
Però una cosa, Miquel,
entre tu i jo,
si et contestis amb el Fernando,
que el Fernando continua
a estar una miqueta anat,
jo crec que no deixaria
que te relaxessis tant, eh?
No, bueno...
Jo crec que seria una mica la bateria, eh?
El que passa és que...
I amb un germà, eh?
A vegades allò que ens hem reunit per sopar
i tal,
que ens veiem molt
i, hòstia,
podíem fer...
Podíem tornar a fer el Pim Pan Rock,
que suposo que alguns racons
deixarien allà...
El Ricard alguns racons
trobaria per la ràdio...
Home, jo...
Mira, fes una proposta
i a veure què passa, eh?
Ja ho parlaríem, ja ho parlaríem.
I a vegades ho hem parlat,
ho hem parlat,
el que passa és que,
hòstia,
ara mateix...
Massa feina.
Sí, és això.
Buscar el raconet aquell...
Amb aquell temps era més fàcil,
perquè, bueno, eres jove,
no tenies...
Ni estaves casat,
ni tenies crios,
ni res,
però clar,
avui en dia cadascú té la seva vida,
és una mica més complicat
i s'hauria de buscar...
S'hauria de buscar un racó
on poguéssim estar els tres
i...
I les agendes estan apretades.
I les agendes estan apretades.
No, no, ja m'imagino.
I sempre han partit de la base
de no fer-ho gravat.
Clar, de fer-ho en directe.
Perquè la gràcia era dir alguna cosa
i si ho has dit, ho has dit.
i no s'ho poden comptar.
I que quede.
I que quede.
Que aquí s'agrava tot, eh?
O sigui que...
Encara que diguis que se diga,
queda enregistrat.
Sí, sí, sí.
Queda enregistrat, no?
Això dels ordinadors
ha estat un autèntic invent
i una meravella de cara a les ràdios,
però també un mal de cap
per aquelles coses de les pífies
i totes aquestes coses,
perquè tot queda enregistrat.
Però, bueno,
sempre pots donar-hi la tisoreta
i...
Sí, sí, sí.
Este s'ha passat molt
i ho he acortat.
Si les mosques,
si les mosques.
No, però per dir-ho a la gràcia, clar.
No, clar.
No ho sé,
l'únic que ha dit era...
Perquè saps que en aquell moment
t'estan escoltant
i és el que estàs fent.
Fem una cosa,
perquè és que de veritat
ens han quedat un munt d'històries
que explica del Pim Pan Rock,
segurament que amb moltes batalletes,
anècdotes...
Moltes.
Et convido un altre dia que vinguis
i farem una cosa
i ja coincidirem
aquelles coses de la vida,
aquelles casualitats
amb el Fernando de la Amor.
Així que també ens explica
la seva història
i si hi ha alguna cosa
ja li pots fer una patadeta
per tota la taula
o alguna cosa d'aquestes
que també vindria molt bé.
Sí, sí, no hi ha cap problema.
D'acord.
Doncs, Miquel,
moltíssimes gràcies,
com sempre un plaer.
I et convidem el dia 17,
ja saps que has de venir
a Caixa Tarragona,
que per allà passarem tots, eh?
Per allà estaré.
Gràcies.
Moltes gràcies a tots.
Adéu-siau.
Gràcies a tots.
Fins demà!