23.10.23
Ràdio Fòrum
102.6 Freqüència Modulada
Montse Palau, bona tarda.
Hola, bona tarda.
S'estava posant les mans al cap la Montse escoltant la seva veu que deia
no, en principi, no te la reconeixes, no?
No, jo diria que no sóc, eh? Em sembla que m'enganyes.
No, no, que sí que ho eres.
L'any 1986, tirant cap al 87, la Montse va aparèixer a la ràdio
i jo crec que havia de fer l'entrevista conjuntament, la Montse amb la Rosa,
però les he separat, les he separat així que cadascuna m'expliqui la seva versió.
Perquè més o menys vau començar la mateixa.
Oh, i tant, són com a bessones naltros.
I com va ser que sentíeu la ràdio, el ràdio Fòrum,
a més a més una emissora petiteta, amb les emissores que hi havia allà vorens.
No hi havia tantes potser com ara, però també deu-n'hi do.
Home, jo va ser per la Rosa, perquè ella sí que escoltava l'emissora,
perquè ella és de la per alta, i nosaltres ens coneixíem de fer molts anys,
anàvem juntes a l'institut, al col·legi, i va ser ella la que m'ho va dir.
I diu, posa aquesta emissora que és nova.
Vaig a provar-ho a veure si jo l'agafo, perquè clar, jo vivia passada la rambla.
Dic, no sé si s'agafarà bé.
I sí, sí, llavors la vam posar, vaig començar a sentir els programes,
m'agradaven, em feia gràcia perquè eren així com molt vius, molt frescos,
es notava la gent que era molt...
Novata.
Bueno, ho sé.
Som massa, sí, no en teníem.
I llavors em va fer gràcia, llavors vas començar a trucar,
parlaves amb la gent de l'emissora, et van convidar un dia a anar a veure com es feien els programes,
i així va començar la relació.
Jo me'n recordo que va tenir la culpa un cafè, potser?
Més d'un.
És que això ho comentàvem amb la Montse Farall d'Antena.
És que clar, per un cafè, que van dir, a veure si portes un cafè a l'emissora,
perquè la Montse tenia alguna cosa a veure amb això dels cafès.
O la teva feina, si no.
La meva feina, sí, sí.
Llavors en aquell moment estava treballant per una empresa de cafès,
i sí, sí, em van picar amb el cafè famós i vaig dir,
pues escolta, portarem el cafè, però un cafè que no quedi.
I arrel d'aquest cafè va venir tota la història de la ràdio,
o sigui, imagina't, el que dóna un cafè de sí.
Però la Montse, de música en música, no l'han posat mai,
allò de fer una presentació de música.
No sé per què tu gairebé vas entrar directament a la vessant d'informatius.
Sí, jo és que sóc molt sèria, aquí on me veus.
Deus dir-ho.
D'avíem dir, aquesta per informatius, que té una cara molt sèria.
No, mira, va ser així, xiqueta, no ho sé.
Quan em van agafar per fer, bueno, perquè va coincidir que llavors
es va fer el conveni entre l'Ajuntament i l'INEM,
que van ser aquells sis mesos, que era un curs teòric,
i després hi havia la pràctica,
i a mi, doncs, xiqueta, no ho sé, em van posar l'etiqueta d'informatius.
Aquesta xica ha d'informar la gent.
Ha d'informar la gent.
Ha de saber la gent el que passa a Tarragona a través de la Montse Palau.
Exacte, però era a través dels diaris que havíem comprat al dematí, que consti.
Perquè llavors, clar, evidentment nosaltres, de periodistes, ja es veia que no,
llavors, clar, ens basàvem molt en el que eren els diaris, no?
Llavors ens agafaves les notícies, miraves el diari,
i el que creies que era més important,
doncs allò era el que a la nit nosaltres fèiem, l'informatiu.
Feia només nit o alguna migdia?
Com anava? Com anava el teu horari radiofònic en aquell moment?
A veure, els dematins era la teòrica, el que era com si diguéssim l'escola,
per dir-ho d'alguna manera, i a la tarda era la pràctica,
però jo normalment ho feia sempre a la nit.
Al migdia sí que faltava algú, però si no el meu horari era més el de la nit.
Però pel que hem pogut sentir també t'enredaven amb alguna faca publicitària,
alguna cosa més, que segur que més sortia.
Sí, tant.
Perquè vam tenir més d'un cop, no?
I de dos i de tres.
No, ja saps per on vaig, ja saps per on vaig.
Veus, és que la confiança fa fàstic.
Sí, ja ho diuen, no?
Perquè va haver un eslògan,
que recordo que va haver una espècie de concurs
que es va fer des de l'Ajuntament de Tarragona,
que ens ho van proposar a Radio Fòrum,
en la qual havíem de, d'alguna manera,
vendre la ciutat a través d'un eslògan.
I l'eslògan de Tarragona, un cop més,
aquest va ser teu.
Copyright de Montse Palau.
Ah, això mateix.
Ja està?
Sí, home, no va anar més aig.
Això de posar l'ordinador en marxa
i de tirar tants anys cap enrere,
com que fa una miqueta de cosa, eh?
Sí, aquest és que em fa com a 25,
llavors, clar, un any ja es fa gran també,
llavors la memòria no és tan bona
com que em fa 25 anys, no?
Home, però això, el que explicaves tu,
va ser un dia de l'Ajuntament,
vam proposar que fos la gent
que en aquell moment feia amb el de la ràdio,
proposar idees, i mira, va sortir així,
com la que hi havia de Barcelona,
que hi havia més que mai,
buscaven una cosa que fos curteta,
però impactant.
I impactant ho era,
perquè, clar, si te donen un cop,
ja ho és ben impactant.
I mira, no sé per què em va venir així,
i mira, la van triar.
I s'escoltava gairebé a tot arreu.
Sí, s'escoltava.
I a més a més podies veure,
de fent cartells...
Sí, hi havia pagatines...
per què em va haver mosca, no?
No, no, no.
Boscardoni va bé.
Boscardoni va bé.
Boscardoni va bé.
No, les gràcies i ja està.
I amb aquestes feines, no?
Sí, exacte.
Perquè, evidentment, no érem els professionals,
que se suposa que si ho envies
a una empresa de publicitat,
llavors, clar, evidentment,
amb les gràcies.
I a mi ja...
A veure,
que a mi ja em va estar bé, no?
Perquè va ser...
Katrina, tu, la teva frase,
entre tota la gent,
et fa gràcia.
Llavors, dius, mira,
ja és com un premi, no?
Que te la trien ja és un premi.
Una de les coses,
i ara ja anant,
podríem dir,
a la part més personal,
la comunió que hi havia en aquell moment
a Radio Fòrum,
pel que he pogut sentir
i per la gent del que em deien...
Home, la veritat és que per mi
va ser com una família.
Vull dir,
l'experiència va ser boníssima
i el bo de tot això
és que hi ha gent
que després de 25 anys,
que es diu molt fàcilment,
continuem tenint amistat
i això sí que es valora molt
perquè, a més,
cadascú hem seguit
un camí diferent,
feines diferents
i costa molt a vegades
mantenir el contacte,
tot i que, a més,
vius a la mateixa ciutat,
però cadascú té la seva vida
i el positiu que hem trec d'allò
és que de molta gent
dels que vam estar allà
encara hi tenim contacte ara
i això és un preu que no...
és una cosa que no es pot pagar.
Perquè la Montse,
més o menys,
quan vas deixar la ràdio,
quan vas decidir,
a més,
per qüestions,
potser fins i tot alienes teves,
per feina,
per altres històries...
Home, a veure,
jo vaig estar el que abans
aquells sis mesos,
després vaig estar uns mesos més,
però llavors jo vaig deixar la ràdio
perquè volia continuar
amb els meus estudis,
els volia acabar.
Llavors, clar,
ja un cop acabes els estudis,
comences a treballar
amb el que has estudiat tu,
amb el que està relacionat,
llavors la ràdio va quedar
una mica més separada,
una cosa més al marge,
tot i que escoltes la ràdio
i et fa gràcia
quan m'escoltes
perquè dius,
tu imagines, no?
doncs ara, mira,
ara deuen estar obrint el micro,
ara deuen estar posant la falca,
ara deuen buscar això
i estàs sempre com una mica involucrat,
tot i que estiguis una mica lluny,
no?
I després,
al cap de molts anys,
quasi 10 anys després,
la Sílvia em va tornar a enredar.
I sonava...
Al principi,
l'enredor anava per aquest estil.
Jo poso la sintonia només, eh?
I dèiem allò de...
Montse Palau, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Mar Pérez, bona tarda,
perquè també estava la Mar,
també, en aquell moment.
Diré bona tarda,
tot i que ella no hi sigui,
fèrem de mar.
Érem el trident,
era el trident de les revistes del cor.
Oh, i tant.
Que jo crec que quan li vaig dir a la Montse,
tenies el cuquet de la ràdio, Montse.
Oh, i tant, oh, i tant.
Això sempre ho hem tingut.
Sí, sí, això no es treu mai.
I la Montse diu,
bueno, doncs, provem-ho.
Oh, i tant.
I amb la cotilla que sóc jo,
amb de que no.
M'anava de perles, aquell programa.
Que t'ha semblat l'experiència?
Molt bona.
La veritat és que molt bona.
M'ho vaig passar molt bé
quan gravàvem.
Més d'un dinar.
Més d'un dinar, més d'una pizza.
Ara es pot dir, ara ja es pot dir.
Ara ja es pot dir.
Sí, perquè el programa
no podíem fer-ho en directe
per qüestions de feina.
Exacte.
Allò de...
Sempre buscàvem un raconet al migdí,
alguna coseta,
però aquí ja hem de dir
que ja estàvem a la Rambla.
Oh, i tant, sí, sí.
Aquí ja havíem marxat.
Havíem agafat ja...
Havíem passat ja de plaça al fòrum,
havíem passat pel carrer La Nau
i ja estàvem a la Rambla.
Sí, sí.
I aquí és quan vaig trucar,
Montse, què?
T'apuntes?
Sí, vinga, anem.
Sí, sí, ja m'apunta un bombardeo,
que em diuen.
Jo m'agrida ni vaig.
I a més també va ser
una altra experiència,
perquè clar, és el que deies tu,
ja era una altra localització,
ja es feia d'una altra manera,
era una ràdio més professional
que no la que era fa deu anys, no?
I la veritat és que va ser molt positiu.
I que van passar, te'n recordes?
Que van passar dels plats...
Oh, i tant, mare de Déu.
Amb aquella capseta que era dels micròfons,
ja teníem la teva taula de micròfons,
ja teníem els ordinadors...
Sí, sí, els plats aquells que saltaven,
l'agulla anava clanc, clanc, clanc, clanc, clanc.
Quiraves enrere i al final no sabies què posaves,
però bé, era divertit també.
Oh, tenia el suc, què?
Oh, i tant.
Sobretot quan gravaves i feien crac, crac, crac, crac.
Però bueno, aquestes coses tenen gràcia.
I d'aquell moment que recordes de les revistes del Cor,
a part de l'Espírit,
jo crec que va bé, es va deixar una petjada
que la gent de les revistes del Cor jo crec que no oblidarà mai.
El nostre pas, oh, que era bé dir-ho, dona,
tu és aquell...
Sí, sí, nosaltres érem molt professionals,
ho feien molt, però que molt bé.
Agafàvem a lectures, al front...
A mi m'anava bé perquè no calia que anés a la peluqueria,
perquè clar, la peluqueria és quan te poses al dia
de les revistes del Cor.
Ara t'ho faries, creus?
Que ara ja gairebé tot surt d'internet, eh?
Sí.
Ja depèn de com no va faltar comprar-les físicament,
perquè ja les tenim, eh?
No, la veritat és que no mira en la tele, xiqueta,
perquè posis el canal que posis,
de tot arreu fan cotilleos.
A més de veritat.
Però nosaltres ho fèiem més bé, eh?
Tenia més gràcia.
Sí, sí, sí.
I aquesta experiència, més o menys, quant va durar?
Perquè jo sé que la Montse ens va deixar,
no va ser una cosa de...
No.
Perquè va haver de marxar fora de Tarragona.
Sí, sí.
Doncs potser va ser un any, no?
Més o menys.
El que passa és que després em va sortir l'oportunitat
d'anar a viure a l'estranger,
a l'hora.
Cinc anys a l'estranger?
Sí, cinc anys a l'estranger.
Però això sí, mai et vas perdre el contacte
directe o indirectament amb la gent de la ràdio, no?
No, no, mai, mai.
Sempre quan venia a Tarragona,
trucava i un cafè, sempre que ella...
Jo és que ho semblen a ella dels cafès, m'assembla.
Home, alguna vegada,
us he de confessar, avui, ens de Tarragona Ràdio,
que l'hem tentada.
Sí.
Que passa que per qüestions d'horari i això,
doncs no acabàvem de posar.
Però aquest lligam, d'alguna manera,
no s'ha trencat mai?
No, no, no, no.
I que no es trenqui mai, vull dir, això està claríssim, vaja.
I també és el que deies tu, no?
Aquests 25 anys,
que moltes vegades sembla que hagin de ser tot un món,
depèn de com, quan ho penses, són un flash,
i tenir l'oportunitat de tenir en contacte amb aquella gent
i amb aquesta, que encara està aquí a la ràdio,
no té preu.
La veritat és que sí, no té preu.
Vull dir, hi ha coses que dius, mira,
has passat per experiències i per feines,
que dius, mira, és igual.
Tal dia fa un any ja està bé on està, no?
Però, en canvi, aquesta, no sé per què.
Jo no sé si perquè potser va ser la primera,
amb la que me'ho vaig passar també,
que em va marcar molt, no?
Llavors, és allò que dius,
és que no vols perdre mai aquell contacte amb la gent,
que vam fer més pinya,
perquè, clar, de tots els que érem, evidentment,
tens el contacte amb menys, no?
Que també és una pena, perquè et sap greu,
que dius, ostres,
a vegades sí que t'agradaria mantenir contacte amb tots,
però sí que és molt difícil.
No ho hem comentat,
cap dels nostres convidats fins ara,
però vam tenir un, podíem dir,
una mena de retrobament.
en un sopar als 20 anys de Tarragona Ràdio.
Oh, i tant.
Jo crec que allà va haver més d'una llagrimeta,
encara que potser no externa,
però interna potser sí,
de retrobar-nos amb els vells amics,
que jo crec que això s'hauria de fer,
i que s'està plantejant de cara,
potser al dia 17 de febrer.
Montse, tu t'apuntes, no?
Oh, ja ho saps que sí.
A mi només cal que m'ho diguis.
A mi amb l'invitació formal,
com la reina,
i jo estic allà.
Miraré l'agenda.
Us ho fas una godada.
Oi tant, esgotta,
que has de anar de altopostín aquí.
T'ho dic que m'ho queden a la peluqueria.
Home, no, que ja s'ha de dir així, dona.
Home, no, que les roguetes s'han d'amagar, tu.
Home.
No, la veritat és que aquell sopar
va ser molt bo.
A mi em va agradar molt,
i a més el que dius tu,
perquè et vas trobar amb gent
que feia anys que no veies,
i et miraves,
i allò que dius...
Potser és tu.
Tu ets, tu ets.
I jo deia, sí, sí, i tu ets.
I la veritat és que sí,
perquè, veia,
tot i que tens la mateixa cara,
no?
Però, clar, és allò que et quedes així
com una mica a veure si ho ficaré a la pota.
I a veure si no serà, no?
I jo no et conec de res.
Serà un amic bessó
o alguna cosa d'aquestes
que moltes vegades surten pels carrers.
Sí, sí, no,
la veritat és que va estar molt bé.
A més, ja t'ho dic,
a la taula que ens vam sentar nosaltres,
que érem els que sempre havíem fet
una mica més de pinya,
la veritat és que va ser inoblidable.
I la de records, eh?
I la de records.
Ara m'ho explicaràs,
perquè a través d'internet
que hem obert
una mena de comunitat,
seria la paraula,
perquè la gent que ha estat
directa o indirectament relacionada
amb Radio Fòrum,
Tarragona Ràdio,
ara,
es pugui apuntar,
podeu entrar al Facebook,
poseu Radio Fòrum
i segurament que de seguida
us sortirà a aquesta pàgina,
han penjat les fotos
que es van fer en aquell moment
de sopar.
Sí, les proves del crimen.
I hi ha unes cares
que són d'aquelles
per tirar l'esquena, eh?
Uf, mare de Déu Senyor,
jo quan les vaig ensenyar,
que me les vaig mirar,
que em van dir
mira-te-les que estan al Facebook.
I vaig dir,
mare de Déu Senyor,
que les treguin ja.
No, és que hauràs d'aguantar,
mira, un any,
gairebé un any, eh?
Uf, mare de Déu.
Menys d'aquest any
encara les aguantarà.
No sé jo si seré capaç.
Oh, de cada cinc anys
anirem celebrant-les
i anirem remodelant-les.
Veus com s'ha d'anar a la pelucaria?
Perquè si no, no surts bé.
Veus?
Deus dir-ho, deus dir-ho.
I jo ho pregunto
gairebé obligada.
Digues.
A veure,
has passat per informatius,
revistes del cor.
Sí.
Què t'agradaria fer?
Quina sala?
Aquella, no sé,
aquell dècid de dir,
ostres,
m'hagués agradat fer a la ràdio,
o què?
Què t'ha quedat?
Home,
ara m'enganxes així
una mica de sopetona,
allà que dius,
mare de Déu,
no ho sé.
La veritat és que
sempre he estat oberta
a les opcions
que m'han ofert, no?
En aquell moment
van ser informatius,
l'altre va ser escotilleus
i ara vinguessis
i me diguessis,
doncs mira,
un programa matinal
t'agradaria,
home, una mica difícil
perquè amb les dues feines
tarda nit, què tal?
Aquesta hora?
M'estàs tantant
amb alguna cosa?
Quarts de set de la tarda?
Oh, jo aprovo, jo aprovo.
Home, es podria mirar l'agenda.
Sí?
Sí.
Tens l'agenda molt apretada, eh?
No, però què devia dir-ho?
Home, que diguin...
Aquesta noia està ocupada,
si no dirà,
va hi ha un...
Però la música, què tal?
Bé.
A veure, jo vaig tantejant el terreny,
oh, ja saps que vaig provant.
Ja ve que vas tantejant,
no sé què passa,
que ho vas apuntant a la llista
a veure qui diu que sí
i qui diu que no.
Puntar, però jo crec que també cauria, eh?
I amb el Quim...
Doncs mira.
Amb el Quim ja li van plantejar
una altra vegada el jardí secret.
Jo crec que amb els ullets
se li van posar així
una mica brillantons
quan se li va dir.
Llavors...
No va quedar indiferent, eh?
No va quedar indiferent
davant de la pregunta.
Mira, podíem fer jo
com un...
Anava a dir un triu,
però queda lleig,
dir-ho de ràdio.
Puntualitzem,
puntualitzem que no queda molt lleig.
De ràdio, eh?
Que consti,
que si no després...
Hi ha mal enteros.
No, no, no.
No ho sé.
Tornem a trucar-te un altre cop
perquè tornis a posar
una altra vegada
la memòria en marxa
i ens tornis a explicar-te.
Però diga-m'ho amb temps
perquè m'ho apuntaré.
Ho portaré en una llibreteta
i aniré tanxant
el que vagi dient.
Comencem a fer gran ja, Sílvia.
Deus ser jo, deus ser jo.
Sí, sí.
Monse Palau, moltíssimes gràcies.
Gràcies a vosaltres
per haver-me trucat.
Gràcies per haver accedit
a aquesta invitació
i per estar, doncs,
comentant i recordant
aquells moments
que jo crec que són inoblidables.
Un plaer, ha sigut un plaer.
I una cançó d'aquestes camí
que he triat així a l'atzar,
no sé si l'agradarà.
A veure.
A l'atzar, eh?
Tampoc.
Sí.
Polir, t'arcena, polir, t'arcena?
T'a sona?
Encara té kit?
Sí.
Gràcies.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
.
Gràcies.
.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!