No sé per què cada vegada que escolto aquesta cançó
em recorda la Sílvia Petit i dic
Sílvia, hola, què tal?
Hola, com estàs?
Molt bé, i tu?
Jo crec que aquesta cançó la cantava una agrupació que es diuen The Wonder
Exacte, sí
Tenen quatre joves que van fer una pel·lícula
i que m'encantava aquesta cançó
i a més aquest ritme com tant dels 60, dels 70, així com molt retro
i ara m'ha fet recordar moltes coses
És que jo me'n recordo
La llagrimeta aquesta, punt de caure, quan parlo amb vosaltres i l'escolto
però bé, molt bé, molt bé
Doncs Sílvia, has estat pensant aquesta cançó i m'has vingut a seguir present
Jo me'n recordava aquelles tardes
Sí
Com això, això és el que té de bo la ràdio
que mentre que passes una cançó pots ballar, pots cantar i ningú et veu
No, no, no, no, és veritat
No, no, no, no, és veritat
És perillós
El que té bo és que tu pots anar amb un malpentinat, per dir-ho així
Amb una xanceta, amb un pantaló, i qualsevol
No t'has de preocupar per la imatge
Clar que sempre pots obrir la porta
que no s'ha d'obrir la porta i venir a l'amor de la teva vida.
Però és veritat que té aquesta màgia d'aixecar-te i ballar,
i de fer qualsevol bestiesa i ningú t'està veient.
Per això sempre els que fem ràdio diem que la ràdio és màgica, no?
Que la tele també és molt xula,
però la ràdio té una part d'intimitat que no te destapa
i que és meravellosa, que a mi m'encanta, m'encanta.
Quan em vaig posar en contacte amb la Sílvia,
vaig dir que has de començar a fer memòria
per a veure quan va ser que et vas començar,
quan et vas enrolar a la nostra família de Tarragona Ràdio,
te'n recordes?
Jo deia, home, és que fa uns quants anys ja, eh?
Ja ha passat una miqueta de temps ja.
Sí, a més, jo moltes vegades, com que tinc aquest esperit així jo,
perquè m'agrada molt anar en cara de concert i tal,
i aquestes coses, em dones la sensació que no feia gran, no?
I dius, però quan veus els petits del teu barri,
jo soc del cascàntic de Tarragona, de la Baixada Peixateria,
i quan veig aquells nens que tenien 4 anys,
que jo els hi feia playbacks a l'estiu per entretenir-los,
i ara els veig casats i amb fills,
i jo dic, alguna cosa està passant,
si ells han crescut, jo també.
Però bé, la qüestió sempre és,
em suposo que mantenir l'alegria i l'esperit, no?
És el que t'anava a dir, home.
I a Ràdio fa molts, molts anys,
jo me'n recordo quan vau començar al carrer de la Nau,
que éreu veïns meus,
que era un estudi molt petit, molt senzill,
molt d'estar per casa,
llavors ja vam passar la Rambla Nova,
i llavors en esteu ara, no?
Però no sé, quants anys pots fer, Sílvia,
que vaig estar a Tarragona Ràdio?
12, 15, jo potser.
Potser per allà, eh?
Sí, sí.
Perquè vas fer també el canvi amb nosaltres
del carrer de la Nau cap a la Rambla, no?
Exacte, cap a la Rambla Nova,
al centre de Tarragona,
allà amb aquella moqueta que teníem de color gris,
te'n recordes?
I allò que no podies córrer si te s'acabava el disc
perquè tremolava tot el pis.
Tremolava tot, perquè era un pis,
no recordo si era un segon o un tercer,
però era un pis antic,
amb una forta normal i corrent,
i tot de moqueta per evitar una mica,
però quan corries, clar, en aquella època
no hi havia ni CD's,
ni programes d'internet,
o té la disc de vinil,
que també ho fèiem molt gran, eh?
Quan van arribar les cartutxeres,
que va ser com...
Bé, perquè no ho sàpiga,
el cartutxo era una manera de posar publicitat
molt més fàcil,
i va ser, te'n recordes?
Estàvem com emocionats tots,
en plan,
ai, què veiem,
posem només apartant un botonet
que havia de tirar un anunci
i veus aquests canvis,
imagina't ara,
amb tanta tecnologia
i tant d'internet
i tot per ordinador,
tot programat,
no ho sé,
jo crec que,
de vegades, clar,
vas a millor
amb el tema tecnologia,
però perds aquella essència,
no?,
del disc,
de posar l'apunt,
tot allò era com molt guai,
no?
A mi m'agradava molt,
però bueno.
A més,
jo me'n recordo
aquells revocs
que no arribàvem a temps,
recorda la cinta aquella
que havies de passar-la
per aquell tram.
Sí, sí, sí.
I quan se't trencava la cinta,
què nena?
Quan un dia anava ràpid
i la cinta petava
que veies a trucar un tècnic
perquè t'ho enganxés.
Tot és una història.
Però bé,
sincerament,
tot és una escola.
Jo crec que m'ha après
a fer tantes coses,
a estar al control de so,
a fer entrevistes
des de l'altra banda,
a obrir la porta
mentre sona el disc,
agafar telèfons,
vull dir,
jo què sé,
vull dir,
sortir al balcó
per què passa
la processa de Setmana Santa
i explicar-ho,
vull dir que,
jo què sé,
crec que la formació
que hem tingut
gràcies a aquestes ràdios
així municipals,
que fan molta escola
i fan gent molt professional,
jo crec que després ens fa
com a mínim
que tinguem una noció
bastant àmplia de tot,
no?
I que,
jo he currat,
he estat becària,
he sigut no sé què,
vull dir que tot això
està molt, molt, molt bé,
aquesta base,
està molt bé.
Doncs sí, doncs sí.
Doncs mira,
fem una miqueta de memòria.
No sé si anar al carrer de la Nau
o ja directament a la Rambla,
què et sembla?
Comencem per allà,
perquè tu feies un programa a la tarda
que ens ho passava amb pipa,
perquè a més a més
podríem dir que es tractava
de tot una miqueta,
era un magàssim de tarda
en el qual era molt amè,
molt divertit,
teníem bona música
i déu-n'hi-do els col·laboradors
que tenies per allà.
No sé si tens encara les gravacions
i de tant en tant
no sé si has arribat a escoltar-los
per allò de...
Sí, jo guardo,
intento guardar alguna cosa.
Això la meva mare
sempre em renya molt
perquè sempre em diu
que no guardes mai cap foto
ni cap no sé què,
ni cap gravació
o retalls del diari,
el típic retall
que surt d'alguna cosa, no?
I això sempre és
les mames
que ho retallen
i ho guarden
i ara quan ho veus
et fa gràcia.
Jo guardo alguna copia
d'alguna entrevista
que per alguna cosa
em va semblar emotiva.
Jo, per exemple,
aquest programa
que he vist tota la tarda
que es deia La Tribu
i pretenia ser...
bé,
tampoc podíem fer molt més
que un magazín bàsic,
senzill,
sense cap pretensió
de posar música,
de fer entrevistes
i això,
si buscàvem
que fos una mica descarat.
L'ideem La Tribu
justament perquè
teníem personatges...
Jo recordo
que teníem un col·laborador
que era Juan Crisóstomo,
que era un senyor
que vivia al carrer
i que venia cada setmana
a parlar de les seves coses.
Teníem en Joan García
que també estava,
o està encara,
al món de les ONGs
de la universitat,
que vam començar
a parlar de la feina
que fa a la ONG.
Jo que sé,
teníem el Toni Valldé.
Però recordo
una entrevista
que ara m'ha vingut al cap
i vam juntar
en una entrevista
al Gerard Escoda,
en aquella època
jugava al Nàstic de Tarragona,
recordeu que és un jugador
que després ha triomfat
al Villarreal
i que ara està al Reus Deportiu,
bé, que és entranyable,
i era molt font
del Lluís Gabaldà
a Begals Pets.
I el Lluís Gabaldà
va venir
de sorpresa
amb la guitarra
i van cantar
una cançó a mitges.
Déu-n'hi-do, eh?
Són d'aquells moments
que dius,
ostres,
el futbol i la música,
i recordo
que el Gerard Escoda
es va emocionar
perquè era com,
clar,
el cantant dels Pets,
que per nosaltres,
el Lluís és un tio molt proper,
però és el cantant dels Pets
amb tot l'orgull del món,
pel Gerard Escoda
era com,
ostres,
tinc el meu cantant
favorit al final,
i van cantar,
se'ns va trencar una corda
de la guitarra,
també ho recordo,
però bé,
vam apanyar
amb el que teníem,
vam fer una cançó
i són d'aquells moments màgics,
no?,
que sense saber-ho,
i també recordo
una altra cosa,
Sílvia,
que un dia,
no sé si recordes,
que estàvem a la Rambla Nova
i a baix,
baixàvem a fer el cafè
o a buscar una cançó,
o un bar que es deia
La Cebolla.
Exacte,
o i tant,
i tant que ens en recordem.
La Cebolla,
i un dia estava fent ràdio,
o estava a punt de començar
el programa
i vaig baixar a buscar
un cafè o un refresc,
el que fos,
i me'n recordo
que em vaig trobar
fent un cafè
al Quim Monzó,
l'escriptor,
el català,
el Quim Monzó,
i jo,
sense pensar-ho,
li vaig dir,
mira,
ara que em va pujar de ràdio,
aquí en aquest lloc,
podries pujar?
Aquell hògic no va entendre res,
que es va pujar com dient,
això què vol dir?
Aquesta era massa gresta.
Oi,
per què no puja 10 minuts
i farem una entrevista?
Clar,
Quim Monzó ha sigut
un escriptor
amb molt de nom.
I sí, sí,
tal qual.
Diu,
bueno,
m'acabo el cafè
i vam fer una entrevista
i vaig pensar,
ostres,
he fet una entrevista
superxula
a un escriptor de moda,
que a més en aquella època
col·laborava
amb programes de TV3
i, bueno,
i aquestes coses,
i va pujar.
I mira,
són d'aquelles anècdotes
que,
bé,
és el que té la ràdio,
que, mira,
moments que no s'oblidaran
mai de la vida.
És que jo crec,
Sílvia,
que el que té la ràdio
també és que és espontània,
no?,
que és una mica com tu
en aquest aspecte.
Però dius,
mira,
què tinc aquí,
Monzó allà?
Jo,
anem a aprofitar,
no?,
anem a portar-lo,
home,
i ja tens la sorpresa
de la tarda,
no?
Mira,
jo suposo que si això
si tu penses
és com fer puent,
i no ho fas.
Ara li pregunto,
jo vaig anar a la barra
i dic,
ostres,
hola,
aquí,
i mira,
i clar,
aquell home suposo
que es va sentir
una mica acorralado
i va dir,
bé,
estava fent un cafè,
i dic,
per favor,
puja 10 minuts,
una entrevista,
i l'home va dir,
mira,
pujaré,
pobra,
que aquesta senyora igual,
m'assassina directament.
I és veritat
que és espontaneïtat,
no?
En un moment donat
pots agafar el telèfon
i trucar a algú
per demanar no sé què,
truca la gent
de manera espontània
perquè he sentit una cançó,
i tota aquesta espontaneïtat
no té cap més mitjà
de comunicació,
però vull dir,
bé,
internet potser sí,
perquè també ara
és molt actual,
però la premsa escrita,
clar,
ha de ser d'un dia
per l'altre,
i la tele,
clar,
ha de fer una càmera,
necessites un temps
per poder emetre
allò que has enregistrat,
no?
I sí que penso
que la ràdio
té aquesta frescura
que està molt bé,
no?
I que jo intento,
jo ara estic fent tele i ràdio,
estic a Balears,
a IB3,
però sí que intento
també la tele
portar aquesta frescura,
no?
Que tot i que sigui pactat,
que sigui un moment
més espontani,
que la ràdio és el que t'adona,
però jo crec que la ràdio,
jo m'execco el matí
escoltant la ràdio
i me'n vaig a dormir
escoltant la ràdio,
vull dir,
crec que,
bé, crec no,
asseguro que forma part
de la meva vida
i sempre,
quan algú em pregunta
quina cosa
em pot soltar
la teva maleta,
o d'aviat una ràdio,
o sigui,
és que no m'apuc dormir
si no tinc ràdio,
per molt cansada
que estigui,
i abans d'obrir l'ull
ja et poso el botó,
saps,
de ràdio
per començar el dia
acompanyada
en ràdio,
que en tele,
que sincerament,
estic de Belénes Estebanes
i de Carmelis Marchantes
fins al Monyo,
no?
i de Subvivientes
fins al Monyo de la Grolla,
de veritat,
però sí,
sí.
Però si la Sílvia
és una apassionada
de la ràdio,
també és apassionada
dels esports,
i aquí també,
via ràdio,
també et vam poder sentir
més d'un cop,
amb el Nàstic,
amb el CVT
i amb el que convingués
d'aquí a Tarragona.
El Pola i Sant Pere Sant Pau
en aquella època
d'Alfonso Perrianyes,
tots els esports en si,
però és veritat
que jo sóc molta ragonina,
igual que tu,
Sílvia,
i soc fan dels Pets
i en aquella època
dels Mítels
i dels Lacs en Busto
que som del Vendrell
i de Santa Tecla,
però és veritat,
jo sempre he sigut,
podríem dir que he sigut
més del CVT
que del Nàstic,
perquè m'agraden
els equips
com més dèbils,
no?
Que no tenen
tant de suport
i són l'equip
de la ciutat,
però soc molt del Nàstic
i he plorat molt
i aquests dies
ho passo fatal
i tot el dia
estic pendent
si la real,
ai sí,
si l'altre
se la manca
i de veritat
que he patit molt
i a més,
a una ràdio
en aquella època
amb el Carles Cortés
vam fer un bon equip,
amb el Joan Andreu Pérez,
un bon equip d'esports
i jo me'n recordo
que el Carles Cortés
se'n anava a retransmetre
els partits
perquè ell és
qui en sap de futbol,
però jo me'n anava
amb les penyes,
amb la ficció,
amb els autocars...
Sí, és veritat,
que estaves
al mogollón
que diem, no?
Home, home,
jo què sé,
o un munt de llocs
amb autocar,
però en un ambient,
recordo els ascens,
clar,
és que van viure
en ascens
de segona B
a segona A,
de segona A
a primera,
i clar,
això es viu
una vegada a la vida.
I evidentment
que la primera divisió
és meravellosa
i l'ascens
a primera
és meravellosa,
però jo recordo
l'ascens,
el primer ascens
de segona B
a segona A,
no sé...
Que allò va ser màgic.
És una experiència màgica.
Sí, sí, sí.
Gràcies a aquesta connexió
que tenia
els entrenaments,
que anàvem a fer coses,
entrevistes també
més humanes
amb els esportistes.
Jo el dia d'avui
guardo
i tinc amics,
bé,
en Toni Torres,
que en aquella època
era capità del Nàstic,
és un dels meus millors amics,
en Gerard Escoda,
és un amic,
gran amic,
que l'adoro,
i gent del CBT
que, mira,
en Jordi Tombas,
en...
Jo què sé,
molta gent,
en Berni Alba...
En Berni...
És el que t'anava a dir,
el propi entrenador
del CBT ara mateix.
Exacte,
el tinc d'aquella època,
a través d'entrevistes,
ara estic a Mallorca
i quan estàs fora
de casa teva
encara ets més de la terra,
no?
I aquí,
us asseguro
que a tot Mallorca
i tot IB3,
tothom sap
que sóc del nàstic,
que sóc del CBT,
i l'altre dia,
compte tu,
jugava al bàsquet 5
amb l'ADT,
que jo a l'ADT
he anat molt poc,
però jo me'n vaig anar
a l'ADT,
animar l'ADT
com a bona Tarragomina,
saps?
I ara jugo a la Pobla
amb un equip d'aquí
de Mallorca,
amb el Constància,
i jo quan vinguin
allà que estaré,
animar la Pobla,
vull dir que
que sí que sóc
molt futbolera
i gràcies a Tarragona Ràdio
vaig poder viure
amb el Carles,
amb el Jan Andreu,
amb la Teresa Ortega,
amb tot l'equip d'esports,
dies meravellosos,
fèiem un programa
es dilluns també,
que la gent trucava,
que venien els jugadors...
El sempre nàstic,
que estem d'anar a la bona,
perquè encara dura,
no t'ho perdis.
Encara continua, sí, sí,
encara dura.
Alguna vegada l'escolto
i et fa aquella connexió
més propera, no?
Que, clar,
abans era més difícil,
també ara la dona,
és veritat,
està més acceptada
al món de l'esport,
però abans també
era un poc un bitxo raro,
perquè no hi havia
moltes dones
que es dediquessin
al futbol o al bàsquet,
i també, clar,
quan arriba a veure,
jo no soc ni metro noventa,
ni tinc unes mides meravelloses,
però quan arriba una dona
a un camp de futbol,
que és un món d'homes,
doncs sempre crida l'atenció,
no?
I la veritat
és que m'he sentit
molt ben tractada,
el nàstic,
i tots els presidents
que han hagut,
directius i jugadors,
i sobretot que era amb qui tractava,
que em vaig enamorar
i continuo enamorada
del CBT,
de la Pobla
i de tots els equips,
vull dir que
va ser una experiència molt bonica,
fer aquests viatges
amb l'afició,
entrevistar la gent
que es fotia
7 i 8 hores
per anar,
jo què sé,
a Sòria,
dinar allà
a mig de la carretera,
tornar,
havent perdut o guanyat,
però són aquelles coses,
Sílvia,
que no les oblides,
que dius
jo vaig lliure aquests ascens,
jo hi vaig estar,
jo vaig anar amb l'afició,
i ens ho vam passar molt,
molt bé, molt bé, molt bé, molt bé.
Però també tens la teva part sèria,
que també te la vam sentir.
Tu creus?
Sí, home,
perquè feies un programa
que era més intimista,
més de tu a tu,
que jo li recordava,
a l'afició de dir,
mira,
que no me recordava aquest programa.
No ho recordava tant.
A millor per això,
perquè era més sèrio,
no?
A millor perquè s'havia de tractar
coses més íntimes,
més tranquils.
Sí, suposo que era la part
menys descarada,
però és veritat
que sempre m'ha agradat molt
buscar l'altra banda de la gent,
en aquest cas,
el programa que dius tu
era entrevistar dones,
per exemple,
la dona de l'alcalde,
jo crec que avui
podria fer la dona
de l'entrenador d'en Nàstic,
la dona de...
Dones que estan moltes vegades
en un segon pla,
però que són necessàries,
no?
Perquè, clar,
un alcalde sense una dona
que l'aguanti,
que el suporti,
que l'aconselli...
Que treballi també amb ell...
Clar,
que l'ajudi,
que estigui amb ell tot el dia.
I a més,
jo crec que, per exemple,
ser dona d'una alcalde,
ja d'entrada, saps,
estàs com marcada, no?
La dona de l'alcalde,
vull dir,
com si pobra dona
n'és amb la marca
de soy la mujer d'ell,
aquella dona,
doncs mira,
li ha tocat això
de dona de l'alcalde
i ja està, no?
Sí, sí, sí.
Però era aquesta part
una mica més descobrir,
aquelles dones...
Em va costar molt això,
jo me'n recordo
que aquestes entrevistes
costaven molt,
perquè, clar,
eren persones
que no estan acostumades
a ser entrevistades
i era com,
què em preguntaràs?
Però no diguis
de pena el què,
no vull destapar...
Però sí,
que era una part
una mica més seriosa
i, bueno,
una mica més íntima,
no?,
podríem dir,
i de tot s'aprèn coses
i de tot m'ho he passat molt bé
i sempre he intentat
fer entrevistes
de gent que,
jo què sé,
com tu,
que t'acau en bé,
que tens bon rotllo
i també descobreixes gent
que et ve de cop,
jo me'n recordo
que un dia
a Tarragona Ràdio
va arribar Sopa de Cabra,
hola,
som Sopa de Cabra,
tenim un disco...
Que majos,
que majos,
vayan sentándose,
vayan sentándose.
Sí, sí,
jo dic,
bueno,
seieu,
jo recordo que el Gerard
el vaig trobar molt guapo
i vaig dir,
no,
no,
podeu passar,
però clar,
25 anys després,
aquesta gent farà un concert
al Palau Sant Jordi
que han venut totes les entrades
i que n'han de fer tres
i dius,
jo els vaig entrevistar
quan Sopa de Cabra
sonava xino,
perquè, clar,
Sopa de Cabra,
vayan nom,
no?,
i ara,
doncs mira,
formen part de la nostra vida
i les cançons
les hem ballat
i les hem cantat,
no?
I, Sílvia,
el mateix ens va passar
amb Sau,
també,
que també eren els inicis,
el trencar les maquetes,
com ell que diu,
de caset,
de cinta de caset,
perquè era l'únic que teníem
en aquell moment
el que ens donaven,
no?
Per favor,
la cinta de caset
tan horrorosa,
que havies de girar la cara
fins que va arribar
el caset reversible,
que ja s'ha de girar a la sola
i és que guai,
no?,
però quan s'acabava
li havies de donar la volta,
no?
Aquelles gravacions inèdites
que s'han perdut en el temps.
Sí, sí,
imagina't tu,
perquè ara ja amb els CDs,
però els pets,
nosaltres els hem descobert
amb aquella maqueta
que estaven,
porto barretina,
sóc català,
porto barretina,
te'n recordes,
això?
I tant.
Tienes cançons
gravades amb un microfonillo
d'aquest de feber,
quasi, no?
Però, bueno,
ho podria haver viscut,
jo l'altre dia
vam tenir aquí a Mallorca
els pets que van actuar
i vam tenir els pets
a la ràdio
per fer una entrevista
i, esclar,
jo,
quan parlava del Lluís Gavaldà
que el presentava,
me vaig emocionar
i vaig acabar plorant.
Home, no m'estranya,
sembla de família gairebé, no?
Clar, però sí.
Per tu,
és com un germà, quasi, quasi.
Clar, però és que, Sílvia,
qualsevol cançó,
dius,
ostres,
amb aquesta cançó
em vaig enamorar,
amb aquesta cançó
em vaig escapar de casa,
amb aquesta cançó
em vaig enfadar amb la mira,
amb aquesta vaig...
necessitat.
Tens referència.
Clar, és un record,
dius,
és que són collons,
sou la banda sonora
de la meva vida,
vull dir,
és que he anat d'excursions
per tot Catalunya
per veure els punyagents
els pets, no?
Sí.
I, clar,
passen els anys
i veus que són gent
tan guai,
que són gent tan autèntica
i que no canvien gens
que dius,
clar,
jo quan venen aquí
els vaig dir,
em sento orgullosa
de ser Tarragonina
gràcies a gent com vosaltres,
com els pets,
com el Carlos Latre,
com, jo què sé,
com els Lacs en Busto
que són del Vendrell,
vull dir,
quan veus que gent
que ha fet molt
per la cultura,
per les tradicions,
pel català
i que són de casa teva,
dius,
eh,
que són de mi tierra,
eh,
i treus com a pit,
saps,
en plan,
saps?
Sí, sí, sí.
I és, no sé,
és meravellós.
És com els castells,
no?,
que aquí a Mallorca
fan castells,
però, clar,
entre tu i jo,
Sílvia,
fan 3 de 6,
saps?
3 de 7.
És més complicat,
més complicat.
Quan vaig a els castells aquí
dic,
no, no,
és que les meves colles
de Tarragona,
eh,
fan de 8 i de 9,
i de sobre.
La meva jove,
la meva jove.
Exacte, sí.
Sí,
jo soc de la jove,
el que passa que,
clar,
jo he vist que entre la jove
i la vella,
és veritat,
i jo sempre he dit,
a mi la vella
m'acaba molt bé
i me'ls estimo molt
i tinc bons amics,
però, clar,
quan la jove va néixer,
jo ja corria
per aquell carrer,
perquè estan just
al meu carrer,
i, clar,
m'he criat amb,
d'alguna manera,
he crescut també
amb la colla jove,
no?,
d'Albert Grau,
jo què sé,
en Maurici,
en Joan Areggio,
vull tota aquesta gent
que van començar
de castellers,
i, clar,
tinc el cor
una mica més lila,
no?,
però, bueno,
una mica lila,
una mica blau marí,
una mica verd
i una mica de ratlles,
una mica de tot,
de les quatre.
Molt bé, molt bé.
Al final,
jo, per exemple,
el dia que fem el Tilar caminant,
jo sempre dic,
no, no,
que arribi tothom,
que arribi tothom,
perquè me fa molta pena,
no?,
i, jo què sé,
és una festa de casa,
i jo què sé,
ara va dir el CBT o nàstic,
dic, no, no,
cada un o lo suyo.
Cada moment, no?,
cada moment té lo seu.
Jo ja aniré a animar
al nou estadi,
aniré al CBT,
però cada un
té el seu trosset d'acord,
no?,
i quan estàs fora encara més,
vull dir,
encara t'estimes més
i t'enamores més
de les teves coses.
I explica'ns una miqueta
què fa,
ara ja parlen del present
que estàs fent a IV3,
et veiem alguna tarda-nit,
més nit que tarda,
no?
Sí,
sí, sí,
doncs mira,
a IV3 estic a dues bandes,
al matí estic fent ràdio,
tenim la IV3 ràdio,
que és la ràdio autonòmica
de les Balears,
i faig un programa
que es diu
Teràpia de grup,
que ja és hipotrisme,
saps?,
un poco loco,
vull dir,
entrevistes així més personals,
més esbojarrades,
jo que sé,
amb convidats des de,
jo que sé,
hem tingut els pets
que vam venir la setmana passada,
la setmana que ve
tindrem els Manel,
que toquen per aquí,
i llavors també gent
d'aquí de les Balears,
no?,
actors,
cantants,
per aquí,
tot això.
I llavors,
això és de 12 a 2,
i és un programa així,
bé,
una mica,
jeta,
una mica,
llomorro i divertit.
I a la tarda,
hi ha un programa
i ve 3 televisió
que es diu
Crònica d'avui,
que s'emet de 7 i mig
a 8 i mig,
que perquè m'entengueu
és un tipus Espanya directo,
i jo m'encarrego
de la cultura
de les illes,
i estic molt contenta,
perquè tot l'artista
que arriba aquí,
a mi,
saps?,
llavors intento
emportar-me'l
a alguna banda,
a alguna cosa,
si dona temps,
i si no,
els faig una entrevista
al teatre
o a l'hotel,
on sigui,
i la setmana passada,
per exemple,
vaig estar fent
una caldereta
o una paella,
perquè m'entengueu,
amb l'Imano Làries,
amb el Juan Echanor,
que ho vaig passar molt bé,
avui, per exemple,
hem fet el Fito Paes,
que actua aquesta nit,
i tots els que venen per aquí,
doncs intentem
fer alguna entrevista,
no?,
i llavors també
alguna cosa d'esport,
perquè si hi ha el Rafa Nadal,
que ve a fer alguna cosa,
allà va l'apetit,
jo sempre puc sempre
entre esport i cultura,
que és el que a mi
més m'agrada.
M'està agrada.
Però també t'hem vist
alguna nit,
jo almenys en una col·laboració
en un programa
que parlen d'una novel·la,
d'una sèrie, exacte.
d'una sèrie a televisió,
o sigui, no?
Sí, sí,
aquest és el que t'hi veus.
Hi ha dues sèries,
així com tenim a Catalunya,
jo què sé,
tenim la Riera
i hem tingut l'Aberín,
no,
com es diu allò?
Ai,
com es diu la sèrie aquella
que em mirava?
Ni faga de poder,
molt bé, sí.
Nosaltres, aquí a Balears,
han arribat una mica més tard,
perquè la tele, total,
que 6 anys,
vull dir, és molt jove.
Hi ha dues sèries,
una que és mossèn capellà,
que va de dos mossèn,
un jove i un gran
que se barallen,
i l'altra que és Llàgrima de sang,
que és sobre el món del llibre.
Aquesta, aquesta és la que he vist.
Aquesta, aquesta,
aquesta, aquesta.
Oh, oh, oh,
hi ha marro, eh?
En aquesta hi ha marro, eh?
No, no, aquí tot el món
això és un catxot meu,
de cobrer-nos, total.
Total, que aquesta sèrie
la fan milions i dimarts,
i llavors el dimarts,
quan acaba la sèrie,
el capítol,
fan un debat.
I com jo soc molt seguidora
d'aquesta sèrie
i conec molts dels actors,
perquè he fet molts reportatges,
gent de vistes,
em van demanar
si podia col·laborar
setmanalment
per fer una mica més de xou,
i bé, i mira,
jo ahir, per exemple,
va venir un actor no guapo
i li vaig tirar estejos
i ja...
Però va funcionar o no?
No, no va funcionar.
No va, que si t'entén...
Això és que passa,
que soc una persona,
això me passa com a tu,
tu m'has sentit d'allò.
Jo quan entrevisto algú
que m'atracta bé
i m'acau bé,
encara que musicalment
no m'agadi, per exemple,
jo què sé,
jo sempre poso com a exemple
David Bustamante, no?
Sí.
A mi jo l'he datat a veure en concert,
tinc algun disc que m'han regalat,
ell i tal,
no és un tio que jo tingui
com a mi cantante favorito.
Però com que sempre que l'entrevisto
m'atracta tan bé,
és tan carinyós,
és tan agradable i tal,
clar, quan acabo l'entrevista
és, ai, m'he enamorat.
Me l'emporto cap a casa.
Mira, jo a casa, sí.
Fui d'una para reies.
I clar, ja,
el Bustamante ja quan em veu
que ja, clar,
te reconeix a cada any
de venir a actuar,
m'ha dit,
Sílvia,
que ja no me lo creo,
que ja està,
que ja estic casada,
home, diu.
I tinc una hija com dient,
olvida-te de mi, saps?
Però és veritat que
amb aquesta sèrie faig això,
una mica de xou,
una mica,
me barallo i tal,
i ves una mica
de tertúlia,
debat,
on parlem de les trames
de la sèrie,
venen actors,
actrius,
i fem una mica de xou.
Tampoc sé més,
però, bueno,
és una altra col·laboració
que, mira,
econòmicament sempre va bé.
Ui, tant.
Uns jaurillos,
i a part,
doncs és una faceta diferent
d'estallar en un plató i tal,
que no estàs al carrer
fent reportatges,
i també és molt divertit.
Amb jo el que trobo molt bé,
també, Sílvia,
que entren les trucades
en directe,
i clar,
la gent és que estan allà
vivint el màxim,
que tu no t'enredis
amb aquell,
que tu deixes
continuar amb el teu home,
a més la gent,
com que simbolica...
Bueno,
és com si ho sentís a la pell,
eh?
Exacte,
però, clar,
i a més a més,
la gent,
clar,
ens ho diuen els actors,
quan et veuen pel carrer,
li diuen,
ai,
ja t'has de deixar el teu home,
i no t'envolica.
La gent em confon,
a nosaltres ens passava,
jo quan veia Nisaga de Poder,
me'n recordo,
la primera vegada
que vaig entrevistar
a una gala
del Teatre Metropol
a l'Emma Vilarasau,
i jo, clar,
no me la creia
com a Emma Vilarasau,
me la creia
com a la xunga
de Nisaga de Poder.
I jo pensava,
aquesta pobra dona
ho està passant fatal,
però, clar,
perquè veiem,
cada dia
se colen a casa teva,
cada dia una sèrie,
i al final
tu te creus
una mica més
del personatge
que la persona autèntica,
no?
Sí.
I passa això,
que la gent
s'confonen
i s'enfaden
i truquen
i jo te dono,
se li ha mort
una dona,
ai,
m'ha sap molt de greu,
i l'altre pobra
dins,
bé,
ja està,
no?
Què és a la sèrie,
senyora?
Què és a la sèrie?
I truca molta gent
de Catalunya,
és una passada
la gent de Catalunya
que arriba a trucar
per participar
i per veure-ho
i tot això,
jo estic contenta
perquè quan sento
Tarragona,
Barcelona,
no sé què,
dic,
ai, mira,
ja està més a prop,
no?
Ja està més a prop.
Sí,
m'assento més a prop
i està bé,
mira.
Doncs Sílvia,
que vagi molt bé,
que continuïn els èxits,
i ja saps
que aquí és la casa,
Esteve,
que quan vulguis
fer-nos una visita,
avisa una miqueta de temps
per poder preparar el cafè
i el que faci falta
en les pastetes,
dona.
i me'n vaig a Reus,
paro a Reus
i a Tarragona
passar dos o tres dies.
La pròxima que vingui
us telefonaré
i vindrem directe aquí
a fer el que fem tu
per passar una estoneta.
Doncs mira,
queda confirmat, eh?
Queda més que confirmat.
Vale, carinyo.
Doncs gràcies,
cuida't molt, eh?
Gràcies, amor,
que hi hagi un...
Gràcies.
Adéu-vos a Tarragona Ràdio.
Visca.
Adéu-vos a Tarragona Ràdio.
Adéu-vos a Tarragona Ràdio.
Adéu-vos a Tarragona Ràdio.
Entre tots vam haver de priar
tot un món per aprendre
sense pares ni mestres
i aixecar que quin crim són el plat
dels primers canutets d'amagat
sota aquella mirada
d'un tal Che Guevara
i era llig tancat
on ens vam fer grans
sense pensar mai
que els dies deixaria
els vidres trencats
amics d'abans
tants anys sense veure'ls
en sec tan estranys
en tinc un país
i el dia que els trobes
promets de trucar-los demà
cauen del calendari els fulls
i amb cada un ens sentim més vençuts
però sovint fem memòria
oblidem les cavòries
el destí ens ha anat escampant
i enyorem les estones plegats
les agendes són plenes
massa feina i problemes
no sabem ni on som
calvas Gràvis
del azim
i el nye
fired
l'arm