En aquest moment estava a punt de pujar.
Companys, companys de la unitat mòbil.
Sí, endavant, Joan Andreu.
Just, Marçal, hem de destacar que he sortit, he tingut la so de sortir una mica,
i entre el nombre dels públics que hem pogut veure a la plaça de dalt,
hem vist un polític de la ciutat de Tarragona com és Manuel de Lamó,
regidor de serveis públics d'aquest ajuntament.
Bé, Joan Andreu, sisplau, t'agradaria que ens deixessis pas,
perquè en aquest moment s'està muntant el castell
i és qüestió d'explicar als nostres estudiosos de com va la cosa.
Bé, tenim terços ja col·locats, el castell està bastant ben quadrat.
Joan Fortuny, bona tarda, benvingut.
Molt bona tarda.
Estàvem sentint per aquí la veu del Joan Andreu Pere, del nostre company d'esports,
també en Lluís Marçal, i aquesta veu que començava a iniciar en aquest moment era la teva.
En quin any era aquesta primera la transmissió castellera que es feia aquí a través d'aquestes zones?
Doncs, a final, me semblaria que era sobre l'octubre del 91.
Octubre del 91?
Imagina't.
Sí, sí.
Fa quatre dies, eh?
Sí, d'aquí a, precisament, sí, el que anàvem a dir,
d'aquí a quatre dies fareu uns quants anys també vosaltres, eh?
Uns quants, uns quants.
Explica'm una mica com va ser que et van enrolar en aquesta història,
en aquesta primera retransmissió,
i després ja et vas quedar amb nosaltres durant força temps.
Dois anys va estar.
Dois anys.
Dois anys fent el programa del toc de castell,
per això jo posava després la sintonia,
però ja vindrà.
Anem per pams.
Anem per pams.
Com et van enredar, primer Joan?
Bé, el que va començar tot aquest enrenou va ser el Lluís Marçal.
El Lluís tenia una idea de fer un programa casteller a la ciutat,
no n'hi havia cap, ni recordem nosaltres que no n'hi havia hagut cap,
fins al nostre, no?
Sí, sí.
I bé, doncs, ell va tindre aquesta idea,
després va parlar amb Joan Borràs també,
que en aquell moment estava a la Colla Xiques de Tarragona,
ara està a la Colla Jove,
i en aquell moment estava a la Xiques de Tarragona,
i li va preguntar si coneixíem alguna persona que potser pogués narrar els castells,
perquè ell com a periodista podia narrar una mica la informació,
diguem-ne, al voltant de plaça o al començament del castell,
però li faltava una persona que pogués portar el pes de l'estructura del castell.
M'ho van comentar, me'n recordo,
va ser el primer contacte amb una diada a Sant Jordi,
i d'aquí vam anar madurant la cosa,
i llavors dit, bueno, és que, no sé,
podíem fer una prova, què et sembla,
si hi ha una diada al Forja,
que tenim allà el Josep Guerrero,
que està allí a Ràdio Alforja,
i es podia donar un cop de mà.
Dic, bueno, mira, escolta, provem-ho,
total, és al Forja, no se sentirà gaire gent,
i és allò que passa, no?
Bé, vam fer la prova.
Allà va pagar la novetada, no?
Sí, però va ser molt divertit, eh,
perquè a més, pregunto a ells, Ben Andreu,
com va anar la història,
perquè des de Ràdio Alforja fins a la plaça
hi havia, no sé si hi havia, com a 150 o 200 metres,
van tenir que tirar un cable des de l'emissora fins baix
per poder donar senyal, perquè no hi havia senyal,
i la cobertura del poble era molt dificultosa,
i ells van tenir que fer amb un cable, clar,
imagina't un cable, tot el poble tirat amb un cable, no?
Molt divertit.
A més, tenint en compte que el cable passaria
o estaria on estaria la gent,
on trepitjaria la gent...
On trepitjaria tothom...
Bueno, nosaltres sóc a la porxelada del cor,
amb una porxelada que hi havia allí,
me'n recordo, mitja magatotis,
vam fer la primera retransmissió,
que, bueno, va ser molt divertida,
amb el seu punt aquell, no?,
perquè, esclar, esclar, estic retransmitint castell,
no?, com aquell que dius,
me'n vaig retransmetre el nàstic, tu.
Però tu era la primera vegada que ho feies, o no?
Sí, jo no havia parlat mai per la ràdio.
Mai.
Què dius?
O sigui, te vas llançar...
Al ruedo, però mira, que sé el que dius que hi ha, tu.
Què et sembla?
No, no, que ets un valent.
Bueno...
A veure, a veure, és que estem parlant...
Imagineu-vos la història.
Tu et venen i dius,
mira, ens ho pots ajudar a donar un cop de mà,
que volem fer això.
Sense cap prova, eh, de postia.
Exacte, sense cap prova.
Sense res.
Algo que sigui, de secó.
I dius, anem a provar, no?,
a veure què és el que passa.
Home, doncs, Déu-n'hi-do, eh?
Sí, va durar dos anys la prova.
Home, va durar...
És el que t'anava a dir.
Déu-n'hi-do la prova, que va ser llarga,
aquesta prova, eh?
Una miqueta.
I després, aquesta va ser, podíem dir,
al teu inici.
Sí.
A lo que seria Ràdio Fórum Tarragona,
Ràdio Després.
Exactament, perquè estàvem gairebé en un impàs.
Està el 50-50, no?
El 50-50, sí, exacte.
Després, doncs, bé,
just acabada la retransmissió,
vam estar parlant i tal,
i, escolta, i si poséssim fil aquí a l'agulla
i començéssim a fer potser un programa de castells
que parlés de la temàtica de les colles de la ciutat,
no hi ha hagut cap...
D'això, els dic,
jo li deia al Lluís,
però és que pensa que estem al mes d'octubre,
com omplim un programa?
Perquè, clar, era un programa de continuïtat.
Nosaltres vam començar al mes d'octubre...
I d'una hora.
D'una hora, exacte, d'una hora.
I obre una hora.
Clar, qualsevol fa una hora de ràdio,
sense gairebé en aquell moment notícies,
perquè, clar, la temporada havia acabat
i teníem que començar.
I, doncs, imagina't,
octubre, novembre, desembre, gener, febrer, març,
set mesos donant notícies castelleres
sense haver-hi castells.
I com ho vau fer?
Doncs, l'imagino així el poder.
Vam poder replegar una mica
al final de temporada d'aquest 91,
vam fer una mica de repàs general
de com estaven les colles,
li vam donar una mica de protagonisme
cada setmana en una colla,
ja vam omplir quatre setmanes.
Vam aprofitar, me recordo,
el que es feia de la canalla
per les festes de Nadal.
Sí.
Vam fer un programa especial
per dir que també hi havia la colla jove,
que també feia el seu parc de Nadal,
allà baix, el parc de Nadal,
també tenia el seu estant.
Vam aprofitar també per fer això.
Vam anar omplint unes quantes coses
i la veritat és que es va anar omplint
i penso que se'n vam sortir prou bé.
Sí, sí, sí.
I amb entrevistes, clar,
hem de pensar que també fieu entrevistes,
coses que normalment vosaltres
ja impensables en un dia de cada dia.
Clar.
I el que deies tu,
la imaginació, el poder,
i buscar coses...
Aprofitàvem el Lluís,
el Lluís a màxima hora,
perquè, escolta,
ell com que tenia els contats,
estava aquí a la ràdio també,
doncs, bueno,
es podia buscar les entrevistes,
se les fèiem amb vores,
les gravàvem amb vores així,
molt imprevisibles,
perquè a vegades venies a les 9
o a les 10 del vespre,
i és allò que dius,
bueno, no sé,
en quina hora gravarem tot això, no?
Quan ho farem, no?
Quan ho farem, molt bé, molt bé.
Després vam fer un seguit
de programes especials,
que també m'ha sent molt macos,
i aquí penso que l'emissori
ja no ha fet més,
que va ser un seguiment especial
en cada colla,
els assajos de començament de temporada.
Vam anar a les seves locals...
Sí, és veritat que s'ha perdut això.
I és una cosa que omple molt,
perquè coneixes a tots els castellers,
coneixes a tota la gent,
veus les seves inquietuds
i les ganes que tenen de fer castells, no?
I, bueno, va ser una cosa maca,
i no s'ha fet més.
No, no, no, i és una llàstima.
créixer i néixer les dues colles
més petites de la ciutat,
com és el Serrallo i Sant Perí i Sant Pau.
Exacte, exacte.
I que també és un goig, no?,
que dius, ostres...
T'explicar una anèdota molt bonica
de Sant Perí i Sant Pau.
Els castells de Sant Perí i Sant Pau
no tenien encara el local
i ensajaven el teatre del centre cívic.
Sí.
I, clar, des de dins del teatre,
clar, fer un assaig dintre un teatre
i nosaltres fent la gravació
dintre del teatre,
doncs, clar, és una cosa que dius,
això no s'ha vist o no s'ha fet,
o no ho sé, una cosa molt estranya.
No, no, no, és una cosa irreal, fins i tot.
Doncs sí, una mica raro, sí, sí.
Però, bueno, tenia el seu puntet, no?
I en aquests 12 anys,
segurament que d'anècdotes i de coses
m'has d'explicar unes quantes, Joan,
o sigui, que comencen a posar el xip en marxa.
Molt poquetes que tinc molt mala memòria.
Hem de dir que, a banda del Joan Borràs,
bueno, Joan Fortuny, Joan Borràs, Lluís Marçal,
hi ha d'altres gent que van entrar i sortir,
també, però més o menys aquesta temporada.
Te'n recordes d'algun nom més?
És que, del començament...
Però jo tinc una foto molt divertida de les meves.
Al Carrera Nau, que estava amb tot l'equip,
amb la nova samarreta, en aquell moment de Tarragona Ràdio,
una samarreta blanca.
Sé que hi havia la Mòsia Torrió, me'n recordo,
i algú més, però en aquell moment no recordo més.
Perquè van tindre bastants col·laboradors,
això sí que s'ha d'agrair,
perquè els col·laboradors van ser una peça molt important.
I després, amb les diferents èpoques
que van anar passant al programa,
doncs bé, a partir del Carles Cortés,
que, bueno, quan el Lluís va començar a fer un pas,
diguéssim, una mica enrere,
perquè ell també volia fer, tenia altres inquietuds,
llavors vam pensar de fer una mica
que un periodista,
en què moment eren estudiants de periodista, per exemple,
comencessin a fer els seus pinets
i com que tenien bona amistat,
doncs, bueno, mira, què et sembla
si nosaltres obrim una mica la porta,
tu portes el que és la conducció del programa
i nosaltres seguim fent la temàtica castellera.
Me sembla que va ser una bona escola, per ells.
Tota la producció, tot a més, ho portàveu vosaltres
i tot el pes, de veritat, que no es veia,
portàveu vosaltres i la part de l'ocució
i això ho portava el Carles en aquell moment.
Sí, perquè en l'època, per exemple,
amb els 12 anys que hi he estat portant el Tot de Castell
i que, bé, és una època molt maca,
que jo tinc un record, buf, que és una passada, no?
Sí.
És una passada.
Bé, hi ha tres persones que van portar, diguéssim, aquest pes,
a part del Lluís, que va ser el primer,
doncs, hi ha el Carles Cortés, el Xavi Valllac
i el Jordi Sorinyac,
que han sigut les tres persones
que hi ha hagut més contacte amb ells, no?
Llavors, clar, jo m'encarregava, diguéssim,
una mica el que era la part tècnica castellera,
per la poca tècnica que pugui ser,
però la meva part de tècnica
i la part de retransmissions,
que a mi sempre és la que més m'havia agradat, no?
Jo sempre m'he quedat moltes ganes d'una cosa.
De què?
Ara que es veien els companys d'esports
de poder retransmetre un partit del Nàstic.
Això era com retransmetre un partit del Nàstic.
Anar a fer una gran diada castellera, per exemple.
Home, però, home, un concurs de castells.
Clar, això és com anar a fer un partit del Nàstic.
Mira, Joan, jo t'he dit una cosa, jo t'admiro,
perquè jo crec que en els anys,
hi porto uns quants aquí a la ràdio,
jo crec que mai he fet un concurs casteller.
I una vegada que em van posar
a la retransmissió del Pilar Caminant,
ja no m'han posat més.
O sigui, imagina't, ja t'ho dic tot.
Té la seva gràcia.
No, no, però imagina't, eh?
Jo que dius, deixa xata, tu continua els musicals,
que aquí per aquí en canta salvem, eh?
Deus ser això, deus ser això.
Proposo.
I quants concursos de castells has arribat a fer?
A veure, concursos...
Bueno, diades ja no m'hi fico,
perquè ja segurament que has perdut el compte.
Sí, mira, el problema és que, clar,
les persones que t'he anomenat abans
eren castellers, també.
Llavors, també teníem aquesta dicotomia
perquè érem castellers,
volíem fer castells, també.
De castells n'hi vaig fer un.
De concurs de castells n'hi vaig fer un,
només, de presentació.
Allò que dius, de pe a pa,
me'l va i em passa a Iusola.
Però passa que, clar, un és casteller
i és una cosa que ara,
mentre veníem, ho estava pensant.
Les quatre persones, per exemple,
que hem sigut castellers,
que hem estat fent el programa,
és molt bo perquè encara continuem fent castells
i a les nostres colles.
Sí.
O s'ha vol dir que portem més de 20 anys
dintre de les nostres agrupacions
fent castells.
Em sembla que això tampoc ho pot dir gaire gent.
No, no, no, tot el contrari.
20 anys amb una agrupació
fent una cosa que t'agrada
no és una cosa bastant...
Ara mateix, Joan,
és una cosa surrealista.
Exactament.
És una cosa gairebé...
Tant d'agrada molt, eh?
Sí, sí, és una utopia per a molta gent.
A mi que dius, a veure,
i sobretot,
hi ha molta gent que comença, sí,
el primer any amb molta il·lusió,
però després ja se la canta
per altres històries.
Exacte.
I 20 anys en el mateix lloc
i 20 anys amb una gent que...
Continuant...
No, no, no, ara mateix és el que dèiem.
Però el que feia més
era potser d'actuacions.
Les actuacions maques,
per exemple, a Vilafranca
o a Valls,
bueno, aquestes actuacions
que eren les grans diades
i que penso que van donar
força vidilla aquí a la ràdio
amb aquestes actuacions, eh?
Explica'm una miqueta, a veure, a veure.
Què vols que t'expliqui?
Mira, t'expliqueré una actuació
de pluja a Vilafranca.
Ara, ara, aquestes són les que m'agraden
perquè, a més a més, clar,
vosaltres,
la gent que ens escolta,
els amics que tenen la paciència
d'estar a l'altre costat de la ràdio,
de la TDT o de l'ordinador,
allà on estiguin,
clar, ells reben el que és el resultat.
El que no saben
és que potser al mig d'això
ha saltat un cable
o de cop i volta
s'ha punxat una roda
anant cap al lloc.
A Vilafranca van fer
servicis mòbils
per fer una retransmissió.
A veure, a veure què significa això.
No ho entenc millor.
Significa que amb sis telèfons mòbils
van tindre que fer una retransmissió.
Sis telèfons mòbils.
Perquè l'actuació,
bueno, aquell any em va ploure,
es va suspendre,
vam estar una hora i mitja
esperant que no sabien
si es reprendria o no es reprendria,
es va reprendre gairebé
al cap de dues hores,
més o menys,
li van donar continuïtat a l'actuació
i, clar,
les nostres bateries de mòbils,
perquè llavors encara funcionaven
amb aquelles bateries tan maques
que te'n recordes que eren molt grans.
Que eren totxanes.
Que eren totxanes,
portàvem una totxana
i un carregador de totxanes
que el teníem allí.
Però bé,
al final se van esgotar
les que teníem nosaltres,
que en portaven quatre
per cada retransmissió,
se van esgotar
i no sé quina emissora,
a més, me'n recordo,
Ràdio Mollet o una ràdio d'aquestes
que se'n van deixar dues més,
van poder acabar aquella retransmissió
i al final
en dos telèfons mòbils
que es van deixar
els companys de Catalunya Ràdio
perquè els nostres
també estaven secs ja.
Estaven esgotats totalment.
Esgotats de tot.
Però bé,
és que aquestes coses...
M'ha valdut la pena, però.
Sí, sí, no.
Aquests imprevistos, Joan,
estava pensant que, clar,
poden passar.
Sí.
Que no ho penses.
Sí, sí.
A veure, tu pots trobar-te un dia
que està una miqueta núvol,
però, bueno,
la retransmissió ha de fer-se.
Sí.
I, clar,
si després les colles decideixen
que això ha de tenir continuïtat
després d'haver estat
dues o tres hores esperant,
tot això queda en l'aire.
I la programació, clar,
s'ha de continuar fent,
encara que només sigui
omplir amb música
o petites connexions
dient d'on estem esperant
o tenim l'oportunitat
de parlar amb algú.
Fent entrevistes
amb alguns polítics
que hi havia per allí
de Tarragona, me'n recordo,
i, bueno,
no sé,
el Gemma Donado, per exemple,
estava per allí,
i me'n recordo
que es va portar molt bé
aquell dia amb nosaltres
perquè inclús es van portar
fins a càtering per dinar.
I va bé,
me'n recordo que va haver
una bronca
de tres parets de gassos
perquè ell era el delegat
en aquell moment
i estàvem a l'edifici
en ex de l'Ajuntament
i hi havia un càtering
per la gent de premsa
però era per la gent
de Vilafranca.
Ostres,
molt malament, eh?
Sí, molt malament
i, clar,
i convidats,
perquè es tenien convidats
en els balcons aquells
que hi havia al costat
perquè, clar,
es veien molt bé,
eren gent de fora i tal.
I me'n recordo
que en aquell moment
es va donar,
va passar per allí,
es va preguntar
quantes hores portaven
de retransmissió
i em portaven quasi
gairebé cinc hores
i va dir,
escolta'm,
diu,
aquest càtering d'aquí al costat
per qui és?
I, clar,
li van explicar
que era per aquells senyors
i per aquella gent.
Doncs ja fan el favor
de portar-los un càtering
i aquells senyors
que estan al balcó,
els va dir.
Però així amb aquesta...
Que bo, eh?
I va ser molt bonic
i va ser molt bonic
per nosaltres també.
Sí, sí, sí.
El sentem molt agraïts, eh?
No, gràcies
perquè segurament
d'aquestes coses
moltes vegades
t'ho trobes
i que no t'ho penses,
que molta gent
pugui arribar a reaccionar
d'aquesta manera.
I fins i tot
potser gent del poble
que també s'hi aboca o no?
O si fa un molt detall
això
que et vegin amb un micròfon
a la mà i...
Depèn, ja de tot.
Hi ha el descarat
que saps que se posa pel mig
i de comence a dir de tot
totes se vol ficar...
És com a l'APM, no?
Que estem a tanta moda
de veure per televisió.
Doncs bé,
doncs hi ha d'aquests
i els altres
que els hi poses al micro davant
i és que són tan tallats
que no saben ni què dir-te, no?
Però bé.
I com ho fa, Joan, això?
Quan acaba de respondre algú?
Home, jo suposo que
tots els que hem estat
una mica periodistes castellers
ara parlo del que
una mica tinc una mica
de col·licència...
Jo m'imagino una xaneta
que acaba de baixar del castell
i clar, l'agafes...
És molt difícil de fer
parlar amb una xaneta.
Per això t'ho deia.
t'ho dic precisament
perquè potser és una
de les coses
que més m'ha xocat, no?
Que clar, tu vols parlar
amb la xaneta
perquè en aquell moment
s'ha fet el gran castell...
Parla el papa sempre, eh?
Sí, és el que t'anava a dir.
Parla el papa o parla
l'encarregat de la canalla
perquè ell del...
Si no...
Ja d'aquí no el treus, eh?
Gairebé, eh?
M'ha agradat molt.
M'ha agradat molt.
Està molt bé.
Molt bé, molt bé.
I no arriba més.
I clar, tu dius
no, no, però explàia't.
A més a més,
l'ideus estar mirant
amb el micròfon
dient-li
digues, digues,
nena, explica'm
que se sent
estant allà dalt, no?
Mira, t'explicaré
una altra anècdota.
Digues, digues, digues.
Una transmissió també
de Vilafranca.
Va ser l'últim any
que estava al Melilla
de cap de colla,
el gran cap de colla.
Per mi,
el millor cap de colla
que he tingut
a la colla Vilafranca
fins a aquesta època d'aurada
que estan vivint ara.
Doncs havíem parlat amb ell
durant la setmana
li havíem fet una entrevista
també aquí a l'emissora,
al programa del dissabte també.
i havíem quedat amb ell
perquè quan acabés l'actuació
pogués-li fer una entrevista, no?
L'actuació va anar molt bé
i el Melilla,
me'n recordo que, bé,
el va ser mantejat,
literalment,
pels seus castells,
mantejat,
li van arrencar la faixa,
anava sense sabates,
la camisa estripada.
I no es trobava gens bé
perquè estava super marejat, no?
Super marejat.
I a la porta de l'Ajuntament
van baixar
i estava,
me'n recordo,
amb el Lluís
i li dic,
mira, mira com està,
jo no li faria l'entrevista
perquè aquest home
no està bé
que marxi cap a casa,
doncs me ve per l'esquena,
me pica a l'esquena
i diu,
escolta,
amb tu i jo havíem quedat, no?
Ah!
Què dius!
Mira,
se me van posar els pèls
com escàrpies directament,
perquè aquell home
no estava en condicions
ni de parlar
i van parlar tres minuts,
no vaig voler allargar mal
perquè veia que no estava bé,
dic, sisplau,
i li estava fent tot el rato,
dic, talla, talla, talla
perquè no estàs bé,
no estàs bé.
El van tindre
que aprendre entre dues persones
després cap a casa, no?
Però la personalitat
d'aquella persona
és que era una,
bueno, era brutal,
o sigui,
una d'aquelles persones
que se te queden
i que cada vegada que la veig
doncs m'adona molta alegria
de veure, no?
Perquè era una gran persona.
I després també
m'en recordo
de moltes entrevistes
que a mig de l'entrevista
depèn d'on estaves,
aquells telèfons mòbils,
ara ja la nova tecnologia
més o menys van aguantant,
però és allò de
estem parlant amb tu, tu, tu, tu, tu, tu.
Se me talla, no?
Sí.
Quantes vegades
també haurà passat en directe?
Bueno, alguna vegada,
alguna vegada.
Allò que estàs rotant
tenen un castell
i se tallava de cop
i escolta, no cal que parli
és que la trucaven els 5 minuts
i no s'han enterrat de res,
què ha passat?
Sí, sí,
perquè queda una altra.
Ara depèn de com,
clar, ara tens una unitat mòbil,
ara depèn de com entres
amb la línia XSI
o alguna cosa d'aquesta.
El company te pot donar
una mica més de joc, no?
I jugues una mica,
però quin ha estat
el repte més fort?
Tu dius allò del nàstic,
fem una miqueta
que és el que t'agradaria,
però un repte
de fer alguna cosa
que dius, ostres,
que m'han deixat sol
que ara
és que no hi ha ningú
que m'ho he d'anar muntant jo.
El marró més gran
que m'he menjat
amb aquest...
No volia dir aquest...
No, això és que és un marró,
perdona.
Mira, va haver un any
que...
El marró, eh?
Un marró,
un marró de cap a dir.
Dos punts.
Dos punts.
Va haver un any
que va coincidir...
Jo sempre vull dir
que amb això he tingut
no sé si molta sort
o molta desgràcia, no?
Va haver un moment
que vaig estar portant
el Tot de Castell
aquí a Tarragona Ràdio,
també vaig estar
a Televisió de Tarragona
i també escrivint pel nou diari.
Va haver un programa
de televisió
que era en directe,
el fèiem en directe
i recordo que un dia
tenia tres convidats
i cinc minuts abans
els tres convidats
no van vindre.
Em van deixar sol
en un programa en directe
d'una hora
i vaig haver de fer
un programa en televisió
en directe,
jo solet
i me'n vaig sortir.
I com ho vas fer?
Doncs parlar molt.
Tenia estats de veu,
imatges i coses d'aquestes
també per poder donar
un cop de mà.
25 minuts d'imatges
van acabar 5 o 10 minuts
més aviat
però tu saps
el que és el marrón
d'aquest t'atruquen
5 minuts abans
de començar el programa
i de dir una escolta.
Això no es fa, eh?
Estic malalt
i no puc vindre.
No sé qui són
aquests convidats
però això no es fa, eh?
Això no es fa,
per l'amor de Déu.
Doncs imagina't
fer un programa
que tens 3 convidats
i no se te'n presenta cap.
Quina alegria, no?
I la bonita música.
I la bonita música
i aquesta gralla
que se n'arà de contra.
Bonitos minutos musicales.
Recordamos cómo suena?
Sí, sí.
No, perquè a més a més
t'ha canviat la llengua
i tot, eh?
Ja no ho saps.
Però el gran ventatge
de la ràdio
és aquesta,
que això normalment
no et passa.
M'ho va passar
amb un programa de televisió,
però amb un programa de ràdio
també difícilment, eh?
No, no, a veure,
un programa de ràdio
ho pots, entre cometes,
salvar a millor
amb la mateixa entrevista
però per telèfon.
Sí.
dient que pots venir
i fem-ho per telèfon
10 minuts,
no em molesto.
Encara que estiguis gripós,
10 minuts encara t'atenen,
però clar,
tu no necessites explicar
que tens allà els convidats, no?
I és que si demanava,
dic, sisplau,
com a mínim per telèfon
en treu algú.
Ah, també?
I tampoc?
No, va ser que no.
Què dius?
Va ser que no.
És que clar,
és que hi ha recursos
al telèfon.
Ja sé que ha passat molt de temps
però flagel·la'ls,
jo quan els vegi...
No, no,
i és que diré,
també no vull saber res.
Molt més pràctic, eh?
I més ètic.
També és ruitat,
també és ruitat.
L'únic que me'n recordo
la cara del tècnic,
pobra,
que estava amb mi
aquell dia fent el programa
de televisió.
Que no es va desmaiar de mirar-lo.
Si el poble no es va desmaiar
i quan va acabar,
va vindre,
em va donar una abraçada
i em va dir,
xec,
dic, això que s'acabes de fer tu
em sembla que s'haurà d'escriure
amb lletres d'or
o alguna cosa així, no?
Perquè difícilment
se n'hauria sortit, eh?
Entrant al llibre Guinness
no ho vas consultar, això, no?
No ho sé.
Suposo que li haurà passat a més gent.
Però, a veure,
una persona que no es feia mai
televisió...
És que és això.
Televisió has de donar la cara
i t'estan veient,
no sé si te veurà una
o te veuran mil persones,
no ho sé.
Però, bueno...
Imagina't quina cara se te queda.
Uf, Joan,
prefereixo no pensar-ho.
Prefereixo no pensar-ho.
Molt divertit.
Però el que sí que
ara m'ha vingut així a la ment,
l'últim dia que vas fer
el toc de castell,
jo crec que t'havia de saltar
la llagrimeta.
Bé.
Sí o no?
Saps què passa?
Que l'últim dia del toc de castell
era un últim dia
que anava portant
preparat des de fer
un parell de mesos.
A veure, a veure,
o sigui, ja te vas fer
la psiquis,
allò de pensar
que aquest seria...
Sí, anava rebobinant.
Que així ja està,
que així ja està,
que és un impàs,
que ja...
Sí, sí.
Sí, perquè, a veure,
12 anys de la teva vida
et donen per moltes coses.
I tant.
A mi m'agraden molt els castells,
però també m'agrada molt
la meva família.
Jo cada dissabte
estava lligat
de peus i mans
per vindre a fer el programa,
perquè a més era en directe.
A més a més,
dissabte,
que si no recordo malament,
era de l'una a les dues.
Sí, de l'una a les dues.
Llavors no implicava
que tenies que vindre ja a les 12.
Prepara, programa, truca.
Exactament.
Però molt bé
que ho tinguis
en mitjà maragat
o que algun dia
te poguessis,
com dic jo,
escaquejar,
perquè, clar,
d'allò de dirs,
bueno, avui ho deixo gravat
i ja no vinc, no?
Algum dissabte fallaves.
Però arriba un moment
que dius, bueno,
jo també estava veient
una altra cosa
que és el que està passant ara,
per exemple,
jo veia que cada vegada
la cosa semblava més professional
i jo, clar,
venia de l'àmbit amateur
total, puro i duro.
I, clar,
tenia que deixar pas
a les noves generacions
de castellers,
a noves veus,
a noves persones,
a noves maneres
de veure com se feia
el món casteller a Tarragona,
perquè també el món casteller
de l'època
ha pegat un salt ja,
diguéssim,
en qualitat abismal.
Sí, sí, abismal.
I la vull fer un petit repàs,
m'ho he apuntat,
perquè no vull deixar-me res.
Petit repàs
de la temporada 91.
En aquella època,
els xiques de Tarragona
havien fet
aquella temporada
dos quatres de vuit
carregats com a màxim castell.
Dos quatres de vuit.
Com a màxim.
Que ja és un bon castell, eh?
Que ja era un bon castell,
però en aquell moment
estava en una època de crisi,
de les diferents èpoques de crisi
que havia passat a la colla,
i aquest era un d'ells.
La colla jove
havia fet el primer castell forrat,
que era el dos de vuit,
però no acabava de lligar
totes les actuacions.
El dos, tres, quatre de vuit
li costava molt.
Feia el dos, el tres,
a lo millor li caia el quatre,
o al revés,
li caia el tres.
I sempre no acabem
de lligar-ho del tot, no?
Sempre faltava alguna coseta.
Li faltava aquell petit plus
que després ja va continuar
i va fer, no?
Sí, sí, sí.
Els xiques del Cerratllo
havien fet aquell any
el millor castell,
el tres de set,
i just, just,
castell de sis
i el castell,
el tres de set com a màxim.
I la colla de Sant Pere i Sant Pau
també el quatre de set,
però un a la temporada
i parada de comptar.
O sigui, imagina't tu
el nivell de l'època
amb el canvi que ha fet després,
no?
Com dic jo,
és que em semblava
que tots fóssim amaterres aquí.
I ara estem parlant,
a veure,
a vegades me fa molta ràbia
allò del món castellar
perquè a vegades dius
sembla que estiguem
semiprofessionals, no?
Després del boom de Vilafranca,
que clar,
no pots mirar-t'ho allà.
Sí, sí.
Estan tan lluny.
Ells ja estan en la verés,
per entendre'n.
I nosaltres encara estem...
Sí, sí,
no arribem aquí ni a parades, no?
No, estem arribant.
Estem perduts per la part
de la faldilla de l'Himalaya, no?
Exactament.
I és molt difícil
arribar amb aquest mirall
perquè penso que, clar,
els castells s'han professionalitzat
entre cometes massa.
La prova és clara
el diumenge passat,
per exemple,
a Valls, no?
51 agrupacions castelleres
per les escenals.
51 colles,
són moltes colles,
moltes.
I en aquell moment
no he mirat quantes colles
eren en aquella època,
però crec que no devien passar
de les 20 i poques.
No, no,
han nascut moltíssimes.
Sí, sí, és veritat.
Però bé,
dius, Chato,
una cosa bastant, no?
No, no, no,
que sí que has vist
com ha anat evolucionant
durant aquests anys,
tant d'espectador actiu,
diguem-ho així,
a través de la ràdio,
com d'espectador passiu després,
perquè a tu
t'apassiona el món casteller, no?
Sí,
a mi el que m'agrada
és fer castells.
Clar.
Clar, és que...
Ja ho sé, ja.
Sí, no?
Ja ho sé.
Clar,
després m'estira les orelles
al cap de colla
quan puyo fer castells
i dic,
home,
és que m'estic preparant a tope
per fer castells, tu.
que això no ha sigut una preparació,
perquè una cosa també,
aquestes coses també gracioses
que parlem entre els companys,
com que portem tants anys,
dius,
a veure,
és que te prepares tu
per fer castells?
Dic,
jo sí,
jo em preparo per fer castells
perquè jo sé,
per exemple,
allò com vaig jo,
que allí patiré bastant.
Clar.
Si no estic preparat,
és que,
a veure,
jo tinc ara 49 anys
i...
Que no us sembla.
Gràcies,
molt amable.
I dius,
bueno,
o te prepares una mica
o pateixes.
Clar.
I cada vegada pateixes més,
perquè clar,
tens més edat,
tens que preparar-te més.
Bé,
doncs és el que hi ha.
I arriba el moment
que ja te vas posant allò,
jo dius,
a la pinya,
però vas sortint de lloc
fins que al final ja...
Però bé,
jo encara me sento amb forces
perquè me trobo...
Per poder estar dintre.
Per poder estar dintre.
Encara per estar en llocs,
diguéssim,
claus o forts del castell,
no?
Abans d'entrar a l'antena,
Joan,
m'has dit una cosa
que m'havies de donar
una primícia...
Sí,
però mira,
aquesta primícia,
te recordes l'última vegada
que m'han parlat tu i jo
en aquesta mateixa emissora
i no sé si estàvem gaire bé
de tet a tet com estem ara.
Sí,
sí,
però que parlem de música,
no?
És de música.
I tinc una primícia musical.
Ah,
doncs digues,
digues,
perquè també té a veure...
Ella,
de castells
i d'estar aquí a la ràdio,
també forma part
d'una agrupació musical
d'aquí de Tarragona.
Doncs sí,
però no com a músic,
sinó com a membre
de la Junta Directiva.
I...
Esplaiat,
esplaiat,
Joan,
que te deixo aquests minuts
per tu.
Sí,
vaig demanar permès a la Junta
que costi,
també.
D'acord.
Bueno,
estic a la Unió Musical de Tarragona
i suposo que hi ha
algunes persones
que ens escolten
i ho saben
i bé,
volia donar-vos la primícia
perquè te vaig dir
que te la donaria tu
i aquí te la dono.
Gràcies.
Enguany la Unió,
la Banda Unió Musical de Tarragona
amb el canvi
del nou director
que sabem que el Joan Antóni Massagué,
Joan Batista Massagué,
perdó,
el director,
doncs deix l'agrupació enguany
perquè bé,
doncs per motius de feina
ha de traslladar-se a València
i doncs estem buscant
en aquest moment
un nou director
però l'agrupació
està ja preparant
un CD
que sortirà
si no passa res
al mes de...
Espera que m'ho tinc apuntat aquí,
eh?
A veure,
mirem la xuleta,
mirem la xuleta.
Xuleta, xuleta.
Serà sobre el 21 o 28 de maig,
encara no ho sabem,
serà el Teatre Metropol,
farem entrega d'aquest CD
gratuïtament segurament
a les persones
que vinguin a l'actuació
del Teatre Metropol
amb un concert d'homenatge
al Joan Matista Massagué
amb un concert de primavera.
Molt bé, molt bé.
Sí, aquesta és la primícia
que jo volia donar-vos.
Moltíssimes gràcies.
I ja saps que segurament
que per aquelles dates,
potser fins i tot
una o dues setmanetes abans,
els companys
del matí de Tarragona Ràdio
te tenen ja la cadira reservada,
eh?
Que ho sàpiguis.
Perquè tornis a venir
i que ens ho expliquis
i així refresquis
la memòria de tota la gent
i s'ho apunti
i mire apuntada a la gent.
Sí, perquè valdrà la pena
ja que aquestes peces
del Joan Matista
són obres totes
exclusivament dedicades a Tarragona,
que ell n'ha fet unes quantes.
És una persona que...
que notaré molt a faltar
quan marxi
perquè un músic
que hagi dedicat
tantes peces a la ciutat,
jo crec que no n'hi ha hagut.
És complicat de trobar-me.
No crec que n'hi hagi hagut cap
i que ara les pugui ell gravar
i que tothom les pugui sentir,
crec que serà una cosa molt maca
i bé, doncs,
hi ha peces molt boniques
com Setmana Santa Tarragona,
per exemple,
una peça molt maca
que sentim cada any
a la processó,
per exemple,
una peça que va fent guany
els xiques de Tarragona
amb el seu 40 aniversari.
Ah, és veritat.
Que també és l'última obra
que havia fet per la ciutat
i, bé,
ja que he dit també
el de Setmana Santa Tarragona,
acabo de donar-te
una segona notícia,
una segona notícia
que aquesta penso
que també és prou important.
Doncs,
una empresa de Barcelona
ens ha demanat
la gravació d'aquesta peça
per poder-la posar
als llibres de text
de l'any que ve.
Molt bé.
I sabeu que ara,
per exemple,
als llibres de religió,
hi ha un CD musical,
doncs,
entre les diferents peces
que hi haurà
amb aquest CD,
una de les peces
serà Setmana Santa Tarragona,
això vol dir
que es distribuirem
per tot Espanya.
Uau!
No, no, no,
felicitats per totes aquestes notícies
que m'estàs donant.
I més i més.
Ja donaré més.
Encara tenim unes quantes.
Jo amb el Joan
me'l guardo, eh?
Per mi, eh?
Per mi, per sempre.
Joan,
moltíssimes gràcies
per compartir
aquests minuts de ràdio,
per recordar
doncs
els bonics moments
que has viscut
a casa nostra,
que ja saps
que també és teva.
No t'emportis els micros,
tampoc que te passis, eh?
No, no,
deixaré, deixaré.
Molt bé.
Gràcies.
Una abraçada a tot
i moltes gràcies a tots els companys.
I fins la tornada.
Espero, eh?
Esperem, esperem que sí.
Molt bé, un abraçada.
Adéu-siau.
Adéu.
Adéu.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.