Música a l'abast.
Doncs així sonava una de les falques publicitàries de Música a l'abast.
Una promocional que diem nosaltres.
Lluís Marcel, bona tarda de nou.
Hola, bona tarda de nou.
Lluís Bona Tarda de nou perquè serà el segon capítol dedicat a Música a l'abast,
però també indirectament el bé que va fer, podíem dir, les emissores municipals,
el moviment de la música en català.
Sí, sí.
Un moviment que durant un temps semblava que estigués adormit,
encara que hi havia molts cantautors i molta gent que lluitava,
però no arribava, podíem dir, als grans mitjans
o sempre hi havia molts impediments i moltes portes tancades a llabar-nos, no?
I moltes manies, molt de tabús i moltes prevencions.
Sí, sí, sí.
Que després, a la llarga, gràcies a Déu, amb Jo del Roc en català,
es van trecar moltes d'aquestes barreres,
però que encara, jo crec que fins i tot ara,
encara queden aquelles petites coses, no?
Poquetes, però encara hi ha alguna coseta.
No creus?
Ha fet un tomb molt important.
Jo diria el 360 graus, perquè la situació que ens vam trobar nosaltres,
que les emissores que havien de defensar aquest moviment,
ha escut de la gent d'aquí, del país, no se'n va fer ressò.
Però, en aquest cas, les públiques, com a mínim.
Les comercials, doncs, sempre sabem que van segons el vent que bufa, no?
Però les públiques, en aquell moment, no es van voler mullar
i no van voler defensar aquest moviment.
I ara, doncs, tant com les emissores de la Generalitat,
com tota la resta de les emissores, doncs, sí que es fan bandera,
ja no tan sols del que va ser el Roc català,
sinó del nou moviment de la música en català, que és avui dia, no?
O sigui, si fem un tomb pels canals de les emissores de la Generalitat,
podem escoltar alguna cançó de Manel, d'Amics de les Arts,
és una nova fornada d'aquesta gent que són hereves del Roc català dels anys 80 i 90, no?
Sí, bé.
I també hem de dir que, gràcies també a internet,
perquè, déu-n'hi-do, els avantatges de tenir internet
a l'hora de posar-se en contacte amb molts grups
que es donen a conèixer moltes vegades únicament per internet.
Sí, una eina que no tenien abans i que, per això,
ens hem de remuntar aquests 25 anys enrere
i fer una mica d'escripció de com estava la cosa, no?
I això també ens enllaça al tema que vam parlar l'altra vegada,
que va ser...
L'altre capítol.
Sí, l'altre capítol, en aquest cas, el primer capítol,
que va ser el possible tancament de les emisores municipals, no?
Aleshores, una de les coses bones que va tenir les emisores municipals,
a més a més d'apropar, doncs, la veu dels ciutadans,
una cosa més propera,
doncs va ser defensar la música del país.
I per això, avui dia, el 2011, estem molt contents
perquè el gir és de 360 graus total, no?
Ja no crec que hi hagi cap emisora que no tingui cap mania
per emetre música en català.
Però aleshores, era més difícil.
Fa 25 anys la cosa estava una mica complicada
i nosaltres, els de les municipals, vam fer una feina que els grans,
o sigui, els petits, van fer la feina que no van voler fer els grans,
per manies, per aquelles coses que sempre passen, no?
Que està més ben vist, doncs, cantant castellà, cantant anglès
i les emisores tan públiques com privades,
la seu central la tenien, les que estan radicades a Catalunya,
la tenien a Barcelona.
I a Barcelona, el moviment de roc català
estava vist com una cosa de pagès, de poble,
que no tenia prou alçada per poder sonar les emisores
que sortien des de la ciutat snob de Barcelona, no?
I això també menjassa amb això que deies dels mitjans.
A internet, aleshores, no, zero patateu, res.
I la manera de donar-se a conèixer els grups
eren maquetes, però no maquetes en CD,
que avui dia segueixen fent-se aquestes maquetes.
Sí, sí, sí, no, no, igual.
Però avui dia són maquetes en CD, ja, no?
Aleshores, eren maquetes de caset,
la cosa més a l'abast que hi havia en aquell moment.
I normalment gravades, si tenies la sort de tenir una taula
per fer la barreja d'instruments i això,
que era una sort, i si no, directament de l'estudi de gravació
o del local d'assaig, amb un micròfon, una gravadora,
inagravant.
Això mateix.
Amb el soroll de fons i amb tot el que comportava,
precisament, d'això, una gravació rudimentària, no?
Això mateix.
I nosaltres, doncs, a les emisores municipals,
ens van començar a arribar, doncs, tones i tones
de maquetes i no sabien què fer.
I, esclar, eren gent que eren els veïns,
els veïns del carrer del costat, els de l'escala,
i gent que coneixíem, no?
No com aquelles emisores que vas a trucar a la porta
i no et coneixen perquè estan allà, dalt del seter pis...
Sí, sí, no, i que sembla que siguin en una bombolla,
ells i el seu món, no?
Sí, això mateix, això ho volia definir, no?
No, no, eren els veïns, la gent que coneixies,
i, esclar, et sabia greu, els hi posarem, pobrets.
I, esclar, hi ha una cosa a fer a l'altra,
ai, mira, els que s'escoltàvem, aquesta música està bé,
i va generar moviment,
que nosaltres vam ajudar a que la cosa s'aixequés, no?
I aquí és on entra el meu programa, no?
Que, inicialment, no estava previst, això.
O sigui que va ser un programa sorpresa.
A veure, a veure, explica'm una miqueta,
perquè, a banda de tot això de la música en català,
també l'excusa és parlar del Música a l'abast,
el teu programa, un programa que s'iniciava quan?
A l'octubre de 1986.
A l'octubre de 1986.
I tu ja anaves, podríem dir que la idea era posar les vaques sagrades,
en aquell moment, o no?
No, mira, per això el programa sorpresa, no?
Jo, com m'he explicat alguna vegada,
tenia moltes prevencions a l'hora de posar-me davant d'un micròfon, no?
I vaig començar el primer dia, el 17 de febrer del 1986,
estava als estudis de Ràdio Fòrum a la plaça Rovallat, a la part alta.
Però la meva veu no va sonar fins a arribar a l'estiu.
Les meves prevencions, aleshores, eren molt grans.
Han passat 25 anys i ara, doncs, ja no me'n penedeixo,
o sigui, ja no em fa vergonya parlar amb la radiofònia.
Ara ja estàs, ja s'ha agafat carrerilla.
Sí, ara ja vaig llançat, no?
Però, aleshores, tenia les meves prevencions
i jo, doncs, el micròfon em feia molta por, no?
I, a més, considerava que no tenia prou veu radiofònica.
Bé, coses de joventut, pecats de joventut.
Aquells tics que sense voler agafem
i que després no hi ha manera de treure'ls.
Pecats de joventut i, esclar, 25 anys ho cura tot, no?
I va arribar a l'estiu i en el programa que fèiem
en el Fòrum Cultural de la nit, doncs, em vaig llançar
i sense acabar d'agradar-me, doncs, vaig fer un esforç.
Però bé, una vegada t'hi llances a la piscina...
Ara ja estàs.
Sí, i així és quan vaig dir, bé, ara és l'hora de tenir el programa propi
i la cosa va anar madurant i va arribar a l'octubre
una nova temporada, després les festes de Santa Tecla,
la Mercè, tot plegat, doncs, nova temporada,
aquella farvescència de 50.000 col·laboradors,
doncs, se va baixar com quan puja l'espuma,
doncs, tot el que puja baixa
i va quedar programes, doncs, horaris lliures, no?
I va ser la meva oportunitat.
Doncs ara és la meva.
Molta gent que va plegar perquè va ser l'efervescència inicial...
Sí, i després també, segurament, hi ha molta gent
que també va començar a treballar en d'altres llocs,
ja no eren compatibles als horaris...
Això mateix, i em va permetre la possibilitat.
Aleshores, jo, des de feia temps, tenia...
portava pel cap fer un programa musical de música catalana,
però mai, mai de la vida m'havia pensat
que fos de rock català, no?
Sí, sí, sí.
Perquè el musical abast era monogràfics de cantautors catalans,
o sigui, vaig començar amb el Joan Mancerrat...
Però si te deia que vaig començar amb les vaques sagrades...
Això mateix, sí.
...que ara mateix continuen sent els intocables del que és la música català.
És que no sabia si treferies a les vaques sagrades del rock català
o a les vaques sagrades de la nova cançó.
No, no, de la nova cançó en aquell moment,
perquè era el que més se't tocava, no?
Sí, sí.
El rock català, podríem dir, començava a despuntar una miqueta...
Ah, això mateix.
Ja teníem algun d'aquests grups que ara també són sagrats per nosaltres,
però que en aquell moment, clar, eren pipiolos,
que tocaven la guitarra i que feien quatre harmonies...
I que no es coneixien més enllà del carrer on tocaven, no?
Exacte.
Per això deia, pensava en el Jaume VI,
amb el Joan Manuel Serrat...
La Marian Mar de Bonet...
La Marian Mar de Bonet...
Tota aquesta gent va passar pel meu programa.
Tota aquesta gent va passar pel meu programa
i tenia, doncs, bastanta informació del moviment,
de la nova cançó catalana,
tenia molta discografia
i aleshores, doncs, van sent programes així monogràfics
i duraven, doncs, setmanes, no?
Allò, doncs, durant quatre setmanes parlarem de Lluís Llach,
la seva vida obre miracles, la seva música,
i intentava fer una cosa que fos una mica...
A veure com ho diria.
Entretinguda.
El que passa és que, esclar,
fa 25 anys, doncs, no tenies ni formació ni experiència
i bé, jo ara, des d'aquí, 25 anys més tard,
demano disculpes.
Ho veus d'una altra manera, no?
Sí, no, i demano disculpes si algú en aquell moment
va escoltar i li va semblar, doncs, allò...
No, home, no.
A més, totes feia...
Obrim cometes, totes tón tanquem cometes.
No, no, a veure, Lluís, entre tu i jo,
tothom, quan fa un programa de ràdio,
ho fa amb tot el carinyo del món.
Sí, ho va fer molt de carinyo, això sí.
Amb les ganes d'entretenir, amb les ganes d'informar,
que també ho fem,
i moltes vegades pensem,
ostres, quan acabes de fer el programa,
mare meva, el que acabo de dir avui,
mare meva, qui m'estarà escoltant?
Accidentalment, les cintes no les he trobat
i s'han perdut accidentalment.
Accidentalment? Ui, aquí hi ha una mà negra, eh?
I a l'hora, millor sortir així falques promocionals
del programa i coses així, perquè,
bé, ara, a 25 anys vista, doncs, pensava,
buf, Déu-n'hi-do. Però bé, la cosa se va anar
animant, no dic que fos malament,
però, esclar, penseu, doncs,
l'inexperiència,
tot ho fa, no?
Ho van fer amb molta voluntat, però
li faltava una mica de ritme.
El rodatge, el rodatge.
Sí, una mica de ritme a la cosa, però sort,
sort que la cosa, doncs, es va
animant, i si
dedicava l'hora sencera a la nova
cançó catalana i explicar la vida
i miracles de Lluís Llach, Maria Marbonet,
o Mencerrat, etcètera, etcètera, etcètera.
Doncs, el tombant de l'any
86 cap al 87 ens van començar
a arribar amb aquestes de grups locals.
Primer, les que van arribar van ser aquí,
les de les Pets,
els Pantjats, els Mítals,
tot aquest gent va començar a arribar amb aquestes.
I també hi havia molt de moviment,
ja més endavant, que ja ho comentarem,
que es va fer la mostra de músics
tarragonins, perquè hi havia moltíssims
grups de Tarragona que cantaven
tant en català com en castellà i música
clàssica.
Hi havia un moviment bestial per la ciutat,
que deies, ostres, on són tant els grups?
És allò que dius,
tu primer t'aguantes,
vas amb les teves idees,
dius, no, jo he de fer el programa,
el concepte que era de música catalana,
però, esclar, veient el que estava pujant,
no podies ser alier
al que tu i el teu nas te deia,
això sembla que
pujarà bastant i, no sé,
tenies la intuïció que allò aniria
més enllà, no?
I al final, doncs, per l'any 87,
doncs, doncs, vam cedir,
vam cedir en el sentit que
si, quan vaig començar l'octubre de 86,
Música Labas era íntegrament dedicat
a la música catalana,
l'any 87 se va convertir en un programa
que era tres quarts d'hora
dedicat a la música catalana
i el quart d'hora final
a les novetats que sortien a les hores.
Sí, sí, va haver un quart d'hora.
I que tenies feina,
i que tenies feina,
bastanta feina,
perquè hi havia moltes de novetats.
Aquest quart d'hora,
al cap d'uns mesos,
se va convertir en mitja hora.
i van fer així, va, vinga, va,
mitja hora la música catalana
i mitja hora el que estava sortint.
Per què?
Perquè, doncs, la cosa va anar més,
i, evidentment, no?
La cosa, doncs, comença
amb quatre maquetes
de quatre grups desconeguts
i acaba, doncs,
l'esplendor que va ser en 1991,
que va ser el boom de rock catalana.
Aleshores, el 87 també es va coincidir
en que, a més a més,
dels grups locals de Tarragona,
la ciutat veïna de Reus
també hi va ficar...
Cullada de la seva gent, no?
Que també va començar moviments.
I, aleshores, doncs,
una instal·lació que encara estava
a hores d'ara oberta,
però que, aleshores,
promocionava molt la música del país,
la música emergent del país,
que es diu la fàbrica,
la fàbrica de Reus,
aquest local del Passets Mata.
Doncs, el 1987,
no se li cuidés una altra cosa,
al propietari d'aquest local,
de fer un seguit de concerts
del pop rock català emergent.
I en aquell moment va conèixer grups
que començaven a despuntar
i gràcies a aquest mecenes del rock català,
perquè, esclar, pagava de la seva butxaca
el desplaçament,
que vinguessin a Reus,
fessin una roda de premsa,
fessin un petit concert.
Van conèixer grups
que després serien coneguts
com els Detectors,
com en Gai Engai,
i altres grups que dius,
ostres, gràcies a això,
doncs, vam poder conèixer.
I aquí, doncs,
vam enxamplar una mica més els horitzons,
perquè ja no eren els grups
tan sols de Tarragona,
de Constantí i d'Areus,
sinó gent que venia
de la resta de Catalunya.
I no vegis, doncs,
l'esplendor va ser
quan ja van arribar els grups de Girona,
els grups de Llorona...
Sí, sí, Girona va ser,
i de Lleida també.
I aleshores, doncs,
va arribar un moment
que el musical abans,
que havia començat
com una cosa dedicada
a la nova cançó catalana,
va esdevenir, finalment,
100% rock català.
Mira, a més a més,
s'ha fet allò un impàs, eh?
Sí, sí, sí.
El que et va costar,
però al final es va fer, no?
Va ser un programa sorprès
de transformació,
i bé, i contents
perquè van ser testimonis
d'una època,
però molt alts i d'ací,
i parlant de testimonis...
No, no, ho dic,
perquè tenim preparat una coseta
que ens ho ha portat a Lluís,
un testimoni sonor,
un testimoni sonor
del que la transformació
ho hem sentit a l'inici,
i després com va anar devorant-se,
o es va deixar devorar
per al rock en català.
Per al rock en català, sí.
Escoltem-ho.
Cada dimarts,
de 11 a 12,
música a la vast.
Quin canvi, eh, Lluís?
Déu-n'hi-do,
quina transformació.
Doncs la primera cortina
que hem escoltat
era, doncs, més música folk,
música més tranquil·la,
música, doncs,
marca de nova cançó catalana.
I a mesura, doncs,
que anava evolucionant tot plegat,
doncs, es van veure imbergits
amb aquesta onada
de rock català,
i aquesta nova cortina,
amb la mateixa veu,
que ara direm qui és,
doncs, es va trasfumar
amb rock català pur i dur.
I aquest grup
eren els barris baix de Girona,
que en aquest moment
eren uns grups,
un dels grups
amb molta canya
dins del panorama català,
no?
I la veu
que ens va ajudar
a fer aquestes cortines,
n'hi havia d'aquestes
i d'altres,
era la de la Fina López,
una de les bruixes de Salem,
que suposo que també
passaran per aquesta casa.
Passaran, sí,
espero, espero ben aviat.
Per explicar les seves xerxes,
perquè el programa
de les bruixes de Salem
va ser un dels programes mítics
d'aquesta casa.
A més a més,
les tenies de veïnes.
Sí.
Però normalment,
quan acabaves tu el programa,
començava en elles.
Sí, sí.
A la qual cosa
us trobàveu cada nit.
Bé, cada nit
que fèieu el programa,
un dimarts, no?
Això mateix,
les teníem de veïnes
i elles, doncs,
jo arribava fins a l'hora
de les bruixes
i elles eren les bruixes.
Eren les bruixes.
Eren les bruixes
que fèiem el seu programa
a la seva hora,
a les 8 de la nit.
El que passa és que
hem de dir, Lluís,
per tota la gent
que ara estigui sentint,
que no tenen res a veure
amb les bruixes
que ara, per exemple,
surten per la televisió.
No.
O sigui, aquestes bruixes
que llegeixen el tarot,
ni fan pòsimes.
No, no, no.
Algunes pòsimes
sí que van donar.
Sí, però...
Però eren molt bones,
eren molt blanques.
No era lloc de trucar
i que expliquessin els problemes.
No, no.
Eren les bruixes
que explicaven contes,
històries d'aquestes
per no dormir
i és que a l'hora
era molt a dia,
en les 8 de la nit
doncs ens anàvem...
Home, l'hora de les bruixes,
mai ni ho dit.
Això mateix.
I el veïnatge
va fer això, no?
Les emisors municipals,
doncs,
els col·lobredors,
doncs,
hi va haver certes complicitats, no?
Jo també abans de començar el programa
tenia com a veïns
els ping-pong-rock
i també vam fer
molta complicitat.
Només hauria faltat
això també
que ens véssim fet una falca
amb ells
o ping-pong-rock,
un megamix
ping-pong-rock musical
a la base.
Havessi estat molt bé, no?
Però bé,
i es van tenir...
O sigui,
hi van haver aquestes complicitats
i amb la gent
dels bruixes de Salem
doncs,
hi va haver, doncs,
préstec de veus,
no?
I així funcionaven
les emisors municipals.
Al no tenir
una plantilla
de professional
doncs,
uns als altres
ens ajudàvem.
I tant.
Una altra de les coses
que potser no han comentat, Lluís,
jo no sé si el Música
a la Basta,
el seu horari,
podíem dir,
nocturn,
com era el programa,
vas tenir algun convidat?
Algun dels grups de música
van passar aquelles hores
o era prèviament gravat?
Que potser és una cosa
que sempre ens hem preguntat.
No, no, no.
Hi va haver una mica de tot.
I el començament,
el començament
de tot plegat
quan va haver
la transformació
s'ha de ser un programa
que no me n'empenedeixo
perquè, doncs,
a pesar del que he dit abans,
doncs,
estic molt orgullós
d'haver començat
el programa,
doncs,
amb aquest concepte
d'explicar una mica
el que és la nova cançó catalana.
Però,
els fets
ens van portar allà
on...
Més que els fets
va ser la corrent.
La corrent
es va portar
i nosaltres
ens vam deixar, no?
I aleshores,
què va passar?
Doncs,
el 87, 88,
quan la cosa ja anava més,
vam tenir ja en directe
grups de...
Primer vam començar
amb els grups de Tarragona.
I me'n recordo
la primera entrevista
que vam tenir
amb els pets
i que la vam tenir,
doncs,
encara quan estàvem
aquells estudis...
Aquell jubaníbol,
Lluís Cavaldà...
Sí, sí, sí, sí.
L'havíem tenint
cada dels estudis
de Passar Rovellat
al costat del mercat
del fòrum
i si ens van fer acte
de presència,
doncs,
no els tres,
sinó els dos,
no?
El Joan Reig
i el Lluís Cavaldà,
no?
I va ser, doncs,
la primera presa
en contacte
en directe
perquè jo els havia posat
la seva maqueta
que era el Cara Bruta
i el Cara Nete,
no?
El que van ser
la primera maqueta
que van editar
com els pets
i aleshores,
doncs,
ja es vam tenir
aquí en directe.
També van passar
altres grups
en directe
de Tarragona
com els penjats,
els pirats.
Sí,
els han comandat, sí.
I aleshores,
doncs,
què passa?
Doncs,
com al començament
de tot plegat
no hi havia prou mitjans
perquè fessin gires
i tota la...
tota aquesta història
de les promocions,
érem nosaltres
qui recorríem Catalunya
per anar
a buscar
els testimonis.
I anaven
de concert en concert
i ja me'n recordo
l'època més activa
que va ser el 89,
el 90,
el 91,
que cada cap de setmana
doncs,
agafar el cotxe
i ens anaven
a Vic,
a Barcelona...
I aquí on el veieu,
ha parlat
amb el Marmonet,
has parlat
amb el Serrat,
també tenim alguna entrevista
per aquí gravada
al Serrat
amb la teva veu,
amb tot el que és el rock
en català,
jo crec que els has tocat
a tots.
Amb els...
amb els...
Qui t'ha quedat?
Bé,
amb els que van formar
la nova concert catalana
els vam enganxar tots,
des de la Marina Rossell
fins a la Marina Marmonet,
fins i tot
vaig tenir el gust
i el ple
de conèixer
l'Ouidi Monlló
que va venir a Tarragona
una vegada
al Teatre Metropol
i doncs,
també el vaig poder
enregistrar
al Raimont.
Jo destaco
el Serrat
perquè ara mateix
jo crec que és
un dels intocables.
jo crec que ja arriba
un moment que els...
Sí, però amb qui vaig tenir
més relació
o sigui,
més relació
amb qui vaig tenir
més entrevistes
va ser amb el Lluís Llach.
Amb el Lluís Llach?
Sí, sí, sí,
perquè fins i tot
el vaig anar a veure
per Pinya
i fins i tot
cada vegada
que anava a veure
grups així
o cantautors
doncs després hi havia
la pertinent
o impertinent entrevista
i bé,
si he d'agafar
un recull
de totes les entrevistes
que tinc per casa
doncs són
dedicades a les obres
d'art
de col·leccionista.
Doncs deixa'm dir una cosa
que jo me'n recordo
de fa molts anys
d'haver anat
a un concert
que vam arribar
just a les acaballes
del concert
de l'elèctrica d'arma
que ens van deixar
entrar els vestuaris
els de l'elèctrica d'arma
s'estaven canviant
òbviament
la qual cosa
clar,
tu tens una edat
perquè en aquell moment
jo no sé si tenia
16 o 17 anys
clar,
veure gent
allò amb calçotets
cap aviança
cap amunt i cap avall
no era gaire normal
Era una altra galàxia
un altre món
Sí, sí,
però és allò que deien
allò de l'amistat
o la comunitat
que ja arriba un moment
entre periodistes i músics
en aquell moment
hi havia
aquesta comunió
l'elèctrica d'arma
canviant-se per allà
amb la tranquil·litat
i nosaltres allà esperant
al final
no vam fer roda de premsa
sinó senzillament
una sèrie
de petites entrevistes
corrents després
cap a Torra d'en Barra
perquè hi havia
l'actuació
dels Lacs en Busto
Sí, sí, sí
amb el Pepi
el Rubirosa
Pepi Fortuny
perdó
al cap
davant
en aquell moment
Hi havia vegades
hi havia doblete
i a vegades
triplete i tot
hi havia triplete
i aleshores
jo me recordo
de cap de setmanes
que començaven
el cap de setmana
el divendres
un concert
el divendres a la nit
teníem el dissabte
a vegades fins i tot
dos al mateix dissabte
i després per rematar-ho
el diumenge a la tarda
n'hi havia un altre
Sí, sí, sí
i el Lluís estava
allà on hi havia música
Sí, sí, sí
molt intens
i aleshores
nosaltres anàvem
al darrere
al darrere
dels concerts
aquests
o sigui
agafàvem l'agenda
i mira
anava aquest cap de setmana
els concerts
que hi ha
doncs mira
agafem
i anem aquest
perquè és interessant
i tot això
i per acabar
tu m'has preguntat
quin és el que em va fer més
Sí, no
o el que t'ha quedat encara
si t'ha quedat algun
Sí
que és difícil, eh
No, doncs
jo sempre tindré un record
pel Carles Sabater
el malaguanyat
Carles Sabater
Mira, mira
que he preparat
M'has llicitat el pensament
Mira que he preparat
per acabar
M'has llicitat el pensament
Sí, perquè va ser
podíem dir que
un moment
podíem dir que
per la gent que ha seguit
el món
de la música en català
o el rock català
com si vulgui dir
que podíem dir
ens va frapar a tots, no?
Sí
i el Carles Sabater
doncs la relació
que va tenir amb ell
a principi
va ser, doncs
de periodista
músic
i al final
no ho diré
que va ser com a amic
però
va anar
va anar més enllà
de la mera
qüestió periodística
perquè, doncs
ja hi havia una confiança
quan anava als concerts
i després hi havia l'entrevista
doncs
i mira
hi havia el Lluís
però has vist, eh
hem tingut tu i jo
telepatia, eh
Sí, sí, sí
i bé
i deixa'm dir-te
que la cosa va començar
a l'octubre del 86
i sense adonar-me
allò que vas anar fent
va anar passant
i com s'ho passaven tan bé
al final
tot va durar 10 anys
10 anys
10 anys
aquest programa va durar
10 anys
però
però
i aquí no tancarem
perquè hi haurà un tercer
i un quart capítol
amb en Lluís
perquè ens ha d'explicar
moltes coses més
ha de passar radioactivitat
també per aquí
ha de passar també
un altre programa
que té molt a veure
amb el que estem tractant ara
que també va ser
una mica responsable
que tu estiguessis
anant per tot arreu
com va ser el bacallà
tant a la Llaunes
queixat
i amb totes les seves variants
a qual cosa
també en tornarem a parlar
Lluís
si et sembla
i clar
no sé
és que
hem de dir
i hem de parlar encara
de tantes coses
que només et dic
que fins a la propera
ho farem
perquè hi ha temps
que serà ben aviat
hi ha temps
fins al juny
agafa-t'hi
doncs sí
és el que va passar
amb la música a l'abast
que vam començar a l'octubre
no vam ficar data
primer ens pensava
que durien 3-4 anys
prou per fer
el que teníem previst
fer de la música catalana
perquè tampoc no donava més
explicaríem tot el moviment
i vam dir prou
però quan va sortir
això del Roc Català
ens vam començar a allargar
i tot va durar
fins a l'octubre del 1996
10 anys
us vau deixar emportar
per l'onada
sí
per l'onada
per la corrent
i ens ho vam passar molt bé
un bon record d'aquest programa
10 anys
Lluís
fins la propera
fins la propera
vés posant l'ordinador en marxa
o el que sigui
que hem de parlar
d'altres qüestions
vas preparant
les altres cintes
els altres records
que tinc
dels altres programes
fantàstic
gràcies
vinga rebeu
adeu-siau
ara que estàs aquí
al meu costat
només ho faig per tu
que m'escoltes
callada en silenci
no més ho faig per tu
ara que estàs aquí
al meu davant
no més ho faig per tu
no més ho faig per tu
no més ho faig per tu
no més ho faig per tu
no més ho faig per tu
no més ho faig per tu
no més ho faig per tu
no més ho faig per tu
no més ho faig per tu
no més ho faig per tu
no més ho faig per tu
no més ho faig per tu
no més ho faig per tu
no més ho faig per tu
no més ho faig per tu
no més ho faig per tu
no més ho faig per tu
no més ho faig per tu
no més ho faig per tu
no més ho faig per tu
no més ho faig per tu
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!