logo

Arxiu/30 ANYS DE RÀDIO/


Transcribed podcasts: 119
Time transcribed: 4h 56m 10s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

Lectures dramatitzades dels 30 anys de Tarragona Ràdio.
Era l'estiu de l'any 89 del segle passat.
A la plaça del Rovellat, damunt de l'antic mercat del Fòrum,
hi havia unes sales enormes on es reunia l'associació de veïns de la part alta
i s'hi feien activitats com les que ara es fan als centres cívics.
Dues petites sales d'aquell espai acollien Ràdio Fòrum,
una emissora modesta amb vocació de ràdio municipal.
Més o menys, la memòria esvaeix als detalls.
Una saleta era la cabina del tècnic,
amb taula analògica, platines, dos plats per a vinil i les màquines per a metre.
L'altra saleta, poc més gran, era el locutori.
Una taula rodona al mig amb 3 o 4 micròfons,
altres tantes cadires al voltant
i grans finestrals de vidre perquè des de la sala gran de fora
es veiés tot el que hi succeïa.
Allí vam produir, durant aquell estiu en què acabàvem la carrera,
el nostre Mal d'Orella,
un magasin setmanal poca solta i gamberro,
d'una hora els dimecres al vespre.
Els que estàvem acabant la carrera
érem Jordi Sierra i Albert Poll,
que feien periodisme a Barna,
i jo, Enric Garriga, filologia catalana a Tarragona mateix.
A ells els servia com a pràctiques de la carrera
i el Jordi, a més, ja feia de col·laborador habitual de l'emissora
en termes d'esports.
Per a mi, que en aquella època feia de periodista el claxon,
era una experiència de ràdio que em divertia,
tampoc m'hi jugava res,
i ja hi tenia certa pràctica com a convidat habitual
d'un altre programa de l'emissora,
que feien uns amics.
A què veia a ser això?
Un magasin d'actualitat musical.
A la realització del programa
teníem dos tècnics de això que s'alternaven,
el Pep Mena i la Sílvia Garcià.
Sí, la mateixa de l'actual Ja Tardes.
Tan joveneta que, alguns dies,
l'acompanyàvem a casa al sortir de l'emissora,
perquè era de nit.
I això que vivia al costat, al carrer Granada.
Si algun dia no podia venir cap dels dos,
feia jo de tècnic i intervenia el programa des de la cabina.
D'entre tots tres, em tocava a mi
només perquè sabia fer anar els plats i la taula de mescles.
Així que la Sílvia i el Pep m'havien ensenyat
com anar amb les màquines per a casos de necessitat.
El nostre era un programa amb vocació de poca solta
des del títol principal fins als de les seccions.
I la ironia i la irreverència
eren les notes dominants dels continguts.
La sintonia d'Arrencada era la cançó
Patapata de Miriam Maqueva,
aleshores exòtica i totalment venenera,
que despistava bastant del que vindria a continuació.
Presentàvem el disc de la setmana,
rock del moment, els antípodes de la sintonia,
hi posàvem la primera cançó.
Després utilitzàvem els talls del disc de la setmana
per anar separant les seccions del programa.
Per fer el bloc de notícies d'actualitat amb què obríem,
ens basàvem en la revista sadirica setmanal El Jueves,
la que surt els dimecres,
acabada d'arribar als lloscos aquella tarda mateix.
Una altra secció d'en Berra era el reenec de la setmana,
en la qual el Jordi i jo tiràvem del nostre repertori
de reenecs de pagesos del Forja,
ell i de Vilaseca, jo,
per escandalitzar l'Oient,
si bé per donar-li una coartada il·lustrada,
a continuació explicàvem l'origen,
el sentit i els usos habituals de la frase en qüestió.
La secció estelar era el sopar de ràdio amb...
que ocupava els 20 minuts centrals del programa
i consistia a portar un convidat
i entrevistar-lo mentre sopàvem en directe.
Per allí hi vam tenir el fotoperiodista Àngel Catena,
el Jueves Vidal Blázquez,
l'escriptor Francesc Valls Calzada,
que en aquella època o poc després també va ser director de l'emissora,
el president del Club Ciclista Camp Clar,
els artistes Guigui i Toni Torrell,
el barman del tocant Lluís Zamora, etc.
I així fins arribar als 14 o 15 programes que vam fer.
Els menús que recordo triaven els convidats.
Eren coses com ara espaguetis a la carbonara,
tripes a la catalana,
rossejat, coca amb recapta i llangonissa.
Sempre acompanyat de vi o cervesa
i, de vegades, rematat amb postres i cava.
La gràcia de l'entrevista
era llançar-li preguntes al convidat
quan estava a punt d'omplir-se la boca
o quan mastegava,
que es notés que era un sopar de veritat
i no pas una metàfora radiofònica.
I per aquí va venir el final de la nostra orellada.
En aquella època era normal fumar a un estudi de ràdio,
per això sovint al final del dia allò semblava a Londres.
Però menjar i beure per antena, ai,
això ja eren figues d'un altre paner.
Quan al cap de programació es va adonar
que allò del sopar era literalment cert
i no una fiura retòrica,
ens va començar a acullar.
Ep, que consti que sempre ho deixàvem tot net i polit.
Però és clar,
allò nostre era una mica passat de rosca.
De manera que,
quan es va plantejar la continuïtat del magazín,
amb el canvi de programació d'estiu a tardor i hivern,
la condició que ens posaven era que el sopar fos figurat,
allò que avui en diríem virtual.
va ser quan vam optar per plegar veles
i arxivar aquell mal d'orella
els nostres currículums
com una divertida experiència radiofònica estival.
Un antic mal d'orella
d'Enric Garriga,
interpretat pel mateix autor.
Sonorització i muntatge musical de Miguel González.
Lectures dramatitzades dels 30 anys de Tarragona Ràdio.
i grèvet.
Gràcies.