Lectures dramatitzades dels 30 anys de Tarragona Ràdio.
Enyoro els vells temps, de Francesc Valls Calçada.
Enyoro els vells temps, quan feia sol i el cel era blau,
quan tothom estava viu i les noies ens vestíem de primavera.
És cert que va existir una vida idíl·lica?
Els somnis i els records comparteixen espais líquids en la memòria,
a vegades són un remei, d'altres una matzina.
En realitat, Magna Urbs no fou paradís.
Hi havia desnonaments, assassinats, corrupció i un neoliberalisme agressiu.
Les crueltats infringides als desplaçats no eren el nostre problema.
Els telenotícies estaven lluny de les preocupacions quotidianes.
La generació dels nostres pares va criticar a Alemanya per ignorar els camps d'extermini
i la nostra ignorava vilment les barbaritats que es feien en nom de l'islam arreu del món.
Allò de Sìria es va estendre com un atac a d'oli i no ho vàrem saber aturar.
Musulmans, jueus i cristians eren víctimes d'un califat deprevat
que rendeix culte a la mort i la violència.
També ho eren de nosaltres, que els hi barràvem les portes d'una Europa decadent.
Amb el pretext de no deixar pas a cap sospitós, no es colaria ni una innocent criatura.
Degullaven caps mentre sopàvem i vàrem fer una arcada,
el sàpig camuflava un problema que no admetíem.
L'ésser humà és capaç de qualsevol atrocitat per sobreviure.
Per això tinc por de les persones.
Cada nit t'encenc un espelma pels meus, siguin on siguin, en aquesta vida o en d'altres vides.
Fumo Maria, elevo les meves pregàries, obro una ampolla de vi i poso la meva ràdio.
És un ritual alliberador que em permet penetrar en una fràgil bombolla de confort.
Un petit premi efímer que motiva com els gossos de Paulof.
Quan van evacuar l'edifici, vaig usar la meva acreditació de periodista per romandre i dins.
No em funcionava el mòbil, volia quedar amb lot i abandonar magnaurbs plegats.
Només feia uns dies que m'havia demanat per viure junts i jo no li vaig fer cas.
El vaig menystenir i ara el necessitava.
De sobte, la terra va tremolar i tot es va enfonsar.
Em va sorprendre el terrabastall i vaig restar atordida dins d'un núvol polsagós fins que vaig saber que estava sola.
La ciutat enfosqueix gèlida.
Res delata la sinistre presència humana.
Els gratacels destaquen enronats en places i avingudes sense llum.
Els sobrevivents van fugir deixant els cossos dels seus estimats sota les runes.
Les autoritats van deixar, els soterrats, a la nostra sort.
Al principi els xiscles eren horribles.
Mica a mica foren substituïts per jamecs sords i per un silenci dens, esfereïdor, que escampava a la fetó dels morts.
Jo no hi podia fer res.
El meu amagatall és un hipermercat.
Damunt hi havia un edifici de vuit plantes.
Ara, tones de sòlida melangia crepuscular em protegeixen de l'exterior.
Hi ha conserves en bon estat.
Això i una ràdio m'ha permès superar les pors i mantenir l'esperança aquest any de solitud.
Primer agafava tota mena de misores, però des de fa uns mesos només sintonitzo dues estacions d'una llarga.
Una és en rus, creia que amatien en directe, però cada dia repeteixen el mateix programa enllaunat.
L'altra és en àrab i l'única cosa que entenc és a l'Alkbar, en fafarenat.
Exploro els túnel·les de la ciutat.
L'aparcament soterrat mena a dues avingudes i està connectat a una estació de metro.
Els meus gossos tiren d'un carro lleuger.
Sense ells no m'atreviria a endinsar-me pels foscos laberins.
Dins les entranyes de Magnaurts hi eviten aquells que no passen mai fam en temps miserables.
Els temuts, antropòfags, sí.
Sorting dels gossos.
Són el meu transport, la meva defensa i la meva família.
Vaig ràpid per evitar problemes.
De lluny sento l'aldarull de quatre adolescents sapastres a la subestació 21.
Reneguen i es barallen per l'últim botí.
Saben que vaig armada, que els cans mosseguen i passo rebent sense que m'emprenyin.
Em vaig guanyar el seu respecte en deixar Gershu al Gitano Payo, una vegada que em volien violar.
La vida és així.
Tot és tan absurd que em sorprèn que m'hagi acostumat a la feina de sobreviure.
De milions, hem passat a uns escassos centenars d'habitants invisibles.
La gran hecatomba va engolir la població.
Uns van fugir, d'altres van morir.
I un grapat restem com a vius testimonis de l'ocas de la nostra era.
Vaig lleugera d'equipatge.
Un fusell metrallador amb la munició, quatre llaunetes de tonyina, una ampolla de ginebra i una capceta d'ibuprofens.
Tot ho penso intercanviar el mercat negre.
Necessito petroli pel generador i potser la companyia d'un noi.
En mig de tanta escassetat, segueix a venir luxes per les afortunades i jo en sóc una d'elles.
No et fot, sóc la mestressa de l'hipermercat.
Tinc un aparell de ràdio i una canilla de gossos.
Enyoro els vells temps, de Francesc Valls Calçada.
Interpretat per Laura Casas.
Muntatge musical i realització sonora, Miguel González.
Una producció de Tarragona Ràdio.
Empresa municipal de mitjans de comunicació de Tarragona S.A.
2016.
Lectures dramatitzades dels 30 anys de Tarragona Ràdio.