Lectures dramatitzades dels 30 anys de Tarragona Ràdio.
Ens agradava explotar aquella sensació que només pot donar la nit.
La llum que es transforma, la intimitat, música ben escollida
i un ambient que afavoria el contacte i les paraules a cau d'orella.
Les grans històries neixen sempre al racer de la nit,
quan perdem el control i els nostres murs de contenció s'esverlen,
els pensaments es converteixen en confidència i les confidències en complicitats.
Aquest era Grans Trets, el secret de La nit espera,
el nostre programa nocturn, pensat per demostrar que si es troba al punt exact on prema,
les ànimes humanes tenen racons que s'obren i es mostren com són en realitat,
més enllà de les aparences o els falsos vels de la realitat.
Només calia saber esperar, saber rastrejar la informació més útil
i exposar-la de manera dosificada i brillant.
I quan ho aconseguíem, la resta sempre era fàcil
i les nostres entrevistes eren sempre les millors.
les que permetien vestir titulars, construir resums de l'any
i recollir premis a la professionalitat.
Aquell dia anàvem tots esbarats.
El director ens havia dit que tindríem una visita de luxe,
en rigorosa exclusiva,
una estrella rutilant del Hollywood més esplendorós.
I tot i que probablement no calia,
ens va alli sonar amb tots els detalls i totes les informacions
que ell creia que havíem de recordar de tot el que s'esperava de nosaltres.
A veure, calia reformar la imatge d'emissora cosmopolita, innovadora.
Qui sap, potser si ho feien prou bé,
seria la gran oportunitat per entrar als circuits internacionals.
El director estava emocionadíssim.
La visita d'una estrella del cinema
podia ser la porta oberta a la projecció mundial de l'emissora.
Agències de notícies,
magasins d'informació general,
suplements dominicals dels grans diaris,
es podrien disputar la nostra entrevista
si aconseguíem alguna exclusiva de nivell.
El personatge s'ho valia i calia apostar fort,
ja que potser no tornaríem a tenir mai
una oportunitat com aquella a l'abast de la mà.
L'estrella en qüestió era famosa arreu del món
i venia de protagonitzar una pel·lícula de gran èxit
que es deia King Kong
i que la va catapultar a la fama.
Com que no havíem vist la pel·lícula,
vam poder aconseguir una còpia amb no poques dificultats
i vam poder comprovar que l'estrella era l'actriu Fay Wray.
A partir d'aquell moment,
la recerca de documentació va ser constant,
precisa i exhaustiva.
Havia triomfat amb La marxa nupcial,
una pel·lícula d'Eric von Stroheim,
El misterio del Museo de Cera,
de Michael Curtis,
o El arrabal, de Raül Walsh.
Però, de tota manera, el seu gran paper,
aquell que l'havia convertit en una icona arreu del món,
va ser precisament a King Kong.
I el moment capdalt,
quan la por gravada al seu rostre angelical
es transforma en tendresa cap a la bèstia perseguida.
Durant uns quants dies no vam fer altra cosa
que anar atabalats amunt i avall
i intentant cercar tota la informació possible
sobre aquella senyora o senyoreta,
que no ens va quedar gens clar.
El crític de cinema de l'emissora,
de fet,
la persona més experta en cinema que teníem a l'abast,
no ens va poder donar gaires detalls.
Ens va confessar que ell era més de la Marilyn Monroe,
però, tot i així,
ens va portar algunes claus on aferrar-nos
i poder preparar l'entrevista
amb el màxim rigor i professionalitat.
Ens va costar Déu i ajuda.
Però, al cap d'un temps de remenar cel i terra,
ja teníem clar quins colors li agradaven,
quins bombons menjava,
quina marca de whisky bevia,
quin perfum portava,
amb quins homes se l'havia relacionat
i coneixia amb el detall
quasi totes les seves preferències.
No va ser fàcil, no?
Però podríem dir que tot era a punt
per tal que la senyora o senyoreta Fay Ray
entrés per la porta de l'estudi,
s'encengués el pilar vermell
i pogués començar l'entrevista
amb la frase que ens havia fet famosos
i on només canvia el nom del convidat.
Bona nit, senyora Ray.
La nit t'espera.
A mida que s'acostava el dia,
els nervis s'anaven apoderant de nosaltres.
Entre preparar totes les coses
i buscar com més informació millor,
anàvem com una moto tots plegats.
I per acabar-ho de rodonir,
el director ens anava al davant i al darrere
en tot moment,
augment encara més de la pressió
i la responsabilitat que ja sentíem.
Ho vam repassar mil vegades,
contrastant totes les informacions al mil·límetre,
mirant d'evitar qualsevol errada
d'aquelles que fan que una bona entrevista
es desmunti, com un castell de cartes.
No ho havíem fet mai,
però aquella vegada vam decorar l'emissora
amb flors, bombons, quadres
i vam repartir de manera estratègica
glaçoneres amb xampany francès,
platets de caviar
i totes les exquisideses que ens van passar pel cap.
També s'ha de dir que el director
no ens va posar cap restricció
i nosaltres vam aprofitar per tirar de veta,
sense fren i contenció.
Qualsevol cosa era poca
per una gran estrella de Hollywood.
Tot era a punt.
L'emissora estava decorada
seguint els seus gustos.
Els fotògrafs dels diaris locals
i els càmeres de televisió
eren a la recepció,
buscant el millor angle
des d'on capturar
el moment de l'arribada
de la senyora o senyoreta Faye Ray.
Mentrestant, el director ja feia hores
que es passejava amunt i avall
posant-se bé el nus de la corbata
«Ei, Tocín!», en veu baixa,
esperant el moment de rebre a l'actriu
fer-li dos petons
i donar-li un ram de flors
i acompanyar-la a l'estudi
on l'esperàvem nosaltres
fets uns autèntics flams.
Per fi va arribar l'hora.
Una limusina enorme,
la més gran que havíem vist mai,
es va aturar a la porta.
El director va tornar a estossegar
i es va tornar a redreçar
el nus de la corbata.
De manera inconscient,
tots vam mantenir els nervis en tensió.
Nosaltres vam enganxar el nas
al finestral que donava al carrer,
disposats a no perdre'ns
ni un detall de l'arribada.
La porta es va obrir.
I en lloc de la senyora
o senyoreta rei,
em va sortir una bèstia gran,
molt gran i peluda,
però molt peluda.
Ens havien informat malament.
L'estrella de la pel·lícula King Kong
no era la senyora
o senyoreta fake rei,
era King Kong,
el mico gegant.
I el pitjor de tot
era que no sabíem
absolutament res de la seva vida
ni dels seus gustos personals.
Una entrevista
de Jordi Cervera
amb la veu principal
de Núria Cartanyà.
Muntatge musical
Miguel González.
de Tarragona Ràdio.
Empresa municipal de mitjans de comunicació
de Tarragona S.A.
2016.
Lectures dramatitzades
dels 30 anys
de Tarragona Ràdio.