Lectures dramatitzades dels 30 anys de Tarragona Ràdio.
Les tardes amb Sara Molins.
De Laura Casas.
No oblidaré mai el dia que la vaig conèixer.
Va ser la tarda que investia en el president del govern,
després d'infinits intents fallits i de mesos d'engolir gota a gota
el descrèdit de tota la classe política.
Va ser la mateixa tarda que m'esperava en un bar modest però acollidor de la Rambla,
tot fent temps per l'enèsima entrevista de feina.
Recordo aquella sensació estranya d'estar entreperdent el temps
i tenir a tocar dels dits un futur laboral prometedor.
Home, m'havien cridat a córrer cuita i en dissabte.
Això alimentava les meves esperances,
que tenien l'autoestima als peus
després d'acumular més decepcions i copets a l'esquena que el mateix Rajoy.
Però ell, aquella tarda, somreia.
D'aquella manera, però somreia.
Vaig demanar un xarterès groc
per acompanyar la premsa del dia,
farcida de taques d'oli i de titulars descafeinats,
grisos com la tarda que hi havia a fora.
De fons, però no massa lluny perquè no m'havia d'esforçar per escoltar-los,
un grup de gent discutia sobre el paperàs dels partits
i sobre les virtuts i les febleses del nou mandatari,
que de nou, de fet, en tenia ben poc.
De virtuts, pel que deien, poques també.
Com si fos uns metres encara més enllà,
m'arribava una veu dolça
que intentava posar ordre en aquell lligat
de les qualificacions i comentaris fora de to.
Va, canviem de tema, que tothom està cansat i ha de tanta pantomima.
Per primer cop la sentia amb nitidesa
i em va semblar que el bar em modia cada vegada que obria la boca per parlar,
immediatament després del nou llibre de l'escriptor de l'Ombra del Vent.
Se'n feia tard i no volia fer esperar l'home elegant
que s'estava en un despatx a dos carrers amunt.
En un tovalló vaig anotar els números que ella, de tant en tant, repetia,
sempre amb un ritme pausat.
2. Encissador
Quan vaig arribar a casa, amb un nou desengany enganxat al cos,
vaig aixifrar el seu missatge.
Tindríem una cita.
Sara Molins
Vaig pensar que era un nom deliciós.
Sempre m'han agradat els noms de dues síl·labes,
perquè són breus com un pensament,
però tenen prou força com per incrustar-se a l'hipocam.
Havia passat just una setmana, dissabte a les 5.
Tots dos van ser molt puntuals, però aquest cop el punt de trobada va ser al Parc del Nord,
un desbans que hi ha entre els punxadors i la zona reservada per gossos.
A aquella hora bullia de canalla i tota la seva veu tan clara
en alguns moments se perdia el fil del que m'estava explicant.
La Sara era jove, no tindria més de 35 anys,
i els cabells, ni llargs ni curts,
estaven entre un estany clar i un rost tirant a cendre.
Després de caminar una bona estona pel parc,
la gita es va tratxadar als grans magatzems que fan xanfrà
perquè hi havia de comprar els regals de Nadal per tota la família.
Ens vam fer companyia fins a les 9,
quan ens vam acomiadar de manera sobtada,
però avançant-me que el dissabte següent ens tornaríem a trobar.
I a la mateixa hora.
El lloc ja ho veuríem.
D'aquell temps recordo que el diumenge era el pitjor dia de la setmana,
que els dilluns eren de tràmit i que costava arribar el divendres.
Llavors m'atacava el neguit i ja començava a planificar la cita de l'endemà.
La Sara i jo es van fer un fart de caminar per la ciutat
i de descobrir nous locals i espais verges del litoral.
Un cop vam estar-nos 3 hores asseguts
als pèls d'una torre de guaita deixada de la mà de Déu.
Aquella tarda el tema de debat era la moda
i l'actitud de les grans firmes envers el pes i aparència
de les models de passarella.
Em va sorprendre molt un comentari seu
on venia a dir que les dones grassonetes, com ella,
no tenien cabuda en aquest món voràs.
No l'entenia.
Jo no la veia pas així.
Un altre dissabte la cita ens va portar a Cambrils.
I passeig amunt, passeig avall.
Me l'escoltava boca a vedat.
Fascinat per la seva capacitat d'enraunar tant i tan bé.
fins i tot quan parlava del bussó de Hicks,
de la reproducció del cranc americà
o de la nova conquesta de l'Antonio Banderas.
Sempre em va agradar la seva intel·ligència,
que tingués opinions sòlides de tots els temes
i que les deixés anar amb aquella seguretat impermeable.
El que pitjor portava, ho he de reconèixer,
era el posat que feia a tots els 7 ciències que l'envoltaven
i que de seguida que podia l'afalagaven sense cap tipus de mirament.
I ella, ella el seguia al joc.
No ho podia suportar,
però amb el temps i després de setmanes i setmanes de fer el cor fort,
m'ho vaig tirar a l'esquena.
Ella era així, amb mi i amb tots.
Recordo bé l'angoixa d'aquell dia que es va acomiadar,
dient que el següent dissabte no hi seria.
Hi ha respostes que, com els convidats més indesitjables,
s'aplanten per sorpresa.
I no pots fer res més que resistir,
aguantar, aguantar i ressar,
perquè el temps tingui pressa,
més pressa que la de costum.
El retrobament va ser intens, això sí,
però poc et vaig poder assaborir-lo
perquè aquella mateixa tarda
va deixar anar que durant l'estiu
desconectaria de tot allò
i que ja ens veuríem a mitjà en setembre.
Vaig estar dos mesos i mitja sense saber-ne res
i jo, diligent,
no vaig faltar cap de les cites.
Per si se'n penedia
i tornava sense complir
aquella amenaça tan cruel.
El 15 de setembre,
queia en dissabte.
Era les 5 en punt
i ni rastre d'ella
en aquell bar modessa
però acollidor de la Rambla.
Tot d'una,
una veu de dona,
però que podria ser d'home
així esclava sense compassió.
Benvinguts a Les Tardes amb Eva.
Avui comencem nova temporada.
Sara Molins,
els teus companys,
dona ràdio
i et desitgem molta sort
en la teva nova etapa a la Vanguardia.
Ei, que no s'hi val
deixar escapar
paraules amb la mà.
Ei, estic toquet
i eliminat
i comptaré
fins a gastar
tants
i tants neguits
que no tinc dits
ni prou memòria
fins avui
que és el mateix
que l'infinit.
En aquesta dramatització
hi ha participat
narrador principal
Josep Sunyer,
Sara Molins,
Núria Cartanyà,
Eva,
Laura Casas,
sonorització i muntatge musical
Miguel González.
Una producció de Tarragona Ràdio,
empresa municipal de mitjans de comunicació
de Tarragona S.A.
2016.
Lectures dramatitzades dels 30 anys de Tarragona Ràdio.