Lectures dramatitzades dels 30 anys de Tarragona Ràdio.
El pobre senyor Efren, de Jordi Tinyena.
El pobre senyor Efren, com li deien a casa,
era apenas una ombra a qui saludava les poques vegades
que coincidíem a l'escala.
No havien parlat mai.
A diferència d'altres veïns, per l'escala ell només hi passava.
Els altres també hi vivien,
i terrat, escala, replants i corredors d'entrada
venien a ser com una extensió del pis.
El terrat s'hi pujava a sopar a la fresca per Sant Joan,
al petit ull de l'escala, fixada al sostre i passada per una corriola,
i penjava permanentment una cenalla
que tots els veïns feien anar
per no carregar pes esglaons amunt i avall,
i una corda que anava a parar a la porta de casa
per alçar la balda i obrir-la.
I tothom sabia la vida de tots,
i els xiquets eren vigilats col·lectivament.
Així que podies renyar-te o amoixar-te tothom.
Menys el pobre senyor Efren,
que transitava per aquelles estretors
abraçat a una cartera de mà deformada per l'ús
i saludava amb un cop de cap i no s'aturava mai.
Durant alguns anys no fou més que un veí estrany,
encapsulat amb un anonimat amb nom.
Si llavors hagués hagut de parlar d'ell,
només hauria pogut dir que era calc, baix i prim,
que sempre anava abraçat a la cartera
i que es deia el pobre senyor Efren.
Però no sabia ni per què era pobre
ni m'ho havia preguntat mai.
Fins al dia que es va espatllar la ràdio.
La mare la tenia encesa a tot hora.
Cançons dedicades, concursos, consultoris,
notícies, radionovel·les...
Per això, el silenci de la seva absència, per a mi,
va ser tan inquietant, gairebé dolorós,
com si fos el senyal d'un mal
de proporcions pauroses i incontrolables.
La mare va veure'm el desconcert i la por als ulls
i va calmar-me a la seva manera,
sempre sense escenes exagerades,
amb una explicació i un ordre.
La ràdio s'havia espatllat
i havíem de pujar-la a casa del pobre senyor Efren
perquè l'arreglés.
Bé, de cop el veí havia pres densitat.
Així que es dedicava a arreglar aparells de ràdio.
Sí i no.
La mare el traqué una mica de l'ombra en què jo el tenia.
En realitat, havia treballat a la ràdio,
al control,
i havia sigut l'home que tancava i obria portes,
engegava motors,
evocava cruiximents o fregadisses
o feia pujar escales als personatges.
En fi, que feia tots els sorolls de fons
dels cereals radiofònics.
Però també, per afició,
reparava i restaurava tota mena d'aparells de ràdio.
La nostra, a més, l'havia fet ell.
Bé, la ràdio no,
que era una Telefunken de bona mida amb cinc botons.
Però sí el pick-up que, col·locat sota la ràdio,
s'amagava en un calaixet
i que ell havia fet que s'alimentés de la ràdio
i emetés el so pel seu altaveu.
El pare n'estava molt del seu tocadisc artesanal,
si a més de la Telefunken,
capaç de reproduir discos de 33 i de 45 revolucions
sobre una dentada goma rosa
i sota un braç de plàstic blanc.
La mare va agafar la ràdio i jo el pick-up
i van pujar fins al quart,
el pis més petit de la casa
perquè l'encaixonava el terrat.
Ell l'ocupava des que vivia sol.
Va obrir el primer truc.
Només mig pam, el just per veure'ns.
Va saludar la meva mare educadament
amb una veu agradable que mai no li havia sentit
i es va comprometre a arreglar-la de seguida.
Ell millor que ningú n'entenia
com era de necessari aquest aparell.
No pateixi, senyora Maria.
Deixi la terra.
No es preocupi, l'avisaré tan aviat com la tingui arreglada.
Va dir.
I vam deixar ràdio i pick-up
arracerats a la porta,
l'un al costat de l'altre.
En aquell moment no vaig dir res.
Potser ni tan sols vaig arribar a pensar res.
Bé, tal vegada no era el més normal,
però tampoc no m'havia estranyat gaire.
Sobretot perquè la mare,
com aquell qui no vol la cosa,
després que jo insistís a saber
per què actuava d'aquella manera,
va dir mentre baixàvem
Em sap greu haver-lo tret del llit.
I jo me'l vaig imaginar
en calçotets a l'altre cantó de la porta
encara badallant.
Però alguns dies més tard,
aquella porta badada a mig pam,
va començar a inquietar-me.
Havia pujat amb la mare al terrat
a estendre llençols
i mentre ella els feia volejar el sol,
jo m'entretenia mirant uns cromos
assegut al brancal de la porta.
Des d'allí veia la del pis del senyor Efren,
que ja no em semblava que fos tan pobre
com deien
si havia treballat a la ràdio.
Llavors va pujar la senyora Paquita,
de l'entresol,
amb una ràdio petita al braç.
Ell va repetir l'escena
que havíem protagonitzat nosaltres.
La senyora Paquita va deixar la ràdio a terra
i ell va tancar la porta.
Vaig amagar-me tant com vaig poder
i vaig veure que,
passats uns minuts,
va obrir la porta i va agafar la ràdio.
Anava completament vestit.
Potser s'havia posat pantalons i camisa
en aquell moment,
però no tenia gaire sentit
si sabia que no hi havia ningú.
A partir d'aquell moment,
vaig començar a espiar-lo.
M'esperava a la vorera que sortís
i el seguia a distància
o m'assellà a l'escala
per veure si l'anava a veure algú
que no dugués una ràdio.
D'altra banda,
recordava retalls de conversa
sentits a casa o a l'escala
que mai no m'havien interessat
sobre la seva dona
o el pis del principal
en què havien viscut.
I vaig començar a fer preguntes.
Què li havia passat a la seva dona?
Per què no obria mai la porta?
Per què ningú no havia entrat a casa seva
des que s'havia traslladat al quart?
Ningú no em contestava
i tothom m'aviava amb un
Tu no n'has de fer res.
I em vaig començar a guanyar
el malnom de Barrina
per la meva insistència incansable.
Un dia era el seu replà a la White
com feia sovint
i m'entretenia
llançant un taló de goma vell
a veure si l'acostava del tot a la paret
quan va obrir la porta bruscament.
Vaig quedar-me paralitzat.
Ell va mirar-me fixament una estona
abans d'apartar-se
i fer-me un gest amb la mà
perquè m'acostés.
Vinga, passa,
ja n'hi ha prou d'espiar.
Què et penses, que no me n'he adonat?
Passa, vinga, espavila.
Tenia tanta por
que vaig fer-li cas
i vaig entrar a casa seva.
Estava en penombra.
Fins i tot a mi
va semblar-me petit el pis.
Inesperadament
va oferir-me un got de llet.
Vaig refusar-lo.
No podia ni empassar-me la saliva.
Sobre la taula
hi havia un bell aparell de ràdio esventrat
i tot el pis feia olor de pintura.
Va veure'm una ganyota
i va explicar-se.
Acabava d'envernissar
un aparell que havia restaurat.
El tenia assecant a la cuina.
Damunt del trinxant,
tan gran que ofegava el minúscul menjador
i tenia diversos objectes.
Va veure que els mirava
i s'animava de sobte.
S'hi acostava
i n'agafa un.
Mira.
Era un cilindre horitzontal
sobre dos peus
que girava amb una maneta.
La feu voltar
i el menjador s'omplia
amb una ixordadissa
d'un mestral desfermat.
Després,
agafa una planxa
i la feu tremolar amb les mans
perquè sentís uns trons llunyans.
Sembla que plaurà.
Val més que marxem.
Va dir mentre agafava la closca
d'un coco partit per la meitat
i es posava a cavalcar.
Arribats a aquest punt,
jo estava envadalit.
A partir d'aquell dia
vaig encarregar-me
de tornar a les ràdios
que havia arreglat,
almenys les del veïnat.
Pujava a veure'l gairebé
totes les tardes
al sortir de l'escola
i junts
inventàvem una petita història
que representàvem
tot seguit
com si fóssim
en un estudi de ràdio,
fent tota mena de simulacions
amb tota mena d'artefactes.
Ventiladors
dins de galletes metàl·liques
que sembraven el motor d'un cotxe.
Lliberells plens d'aigua,
petites portes
que obríem i tancàvem,
engranatges de tota mida
i combinació,
discos amb veus d'animals.
El pobre senyor Efren,
a qui la dona havia abandonat,
silenciós i fugissé,
va deixar de ser-ho
i a casa primer
i a l'escala després
passar a ser
el senyor Efren,
que ja no s'amagava
darrere de la porta
ni passava com un fugitiu
abraçat a una cartera vella.
El pobre senyor Efren,
de Jordi Tinyena.
En aquesta dramatització
hi ha participat
Miguel González
com a narrador,
Rujó Arimany
com la mare,
Jordi Blanc
com el senyor Efren.
Una producció
de Tarragona Ràdio,
empresa municipal
de mitjans de comunicació
de Tarragona S.A.
2016.
Lectures dramatitzades
dels 30 anys
de Tarragona Ràdio.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Depor人
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!