Lectures dramatitzades dels 30 anys de Tarragona Ràdio.
Al damunt del llit hi vaig anar deixant la roba que volia prendre, una escapada curta, pocs dies.
Vaig començar a deixar peces damunt dels llençols blaus amb rapidesa i decisió.
Ara això, ara allò que també vull agafar, ara les samarretes més noves, primer el més indispensable,
després el que pot ser prescindible, fins que vaig tenir tot el llit ple.
Després em vaig asseure a la cadira de braços i em va semblar que no podia continuar.
M'estava preparant la maleta i ja no podia continuar. No sé per quin motiu.
L'aire més suau del vespre entrava per l'escletxa de la finestra que havia deixat oberta i movia les cortines.
Les feia ballar amb el moviment d'una invisible mà.
M'ho vaig mirar tot com un mapa que has de llegir d'una altra manera.
He anat acumulant roba amb els anys i cada peça em porta cap a un temps diferent,
uns records i una vida viscuda que queda atrapada a les butxaques o sota els traus.
Les bermudes marró de fa cinc anys, la texana curta de tanta trajectòria encara fantàstica.
I crec que va ser en aquell moment que em va arribar el seu missatge al mòbil.
Amb una nova sintonia, de feia pocs dies, que em costava reconèixer.
Hola Marta, què seràs a Tarragona aquest cap de setmana?
Ja sé que fa molts anys que no ens hem vist, però m'agradaria veure't i parlar amb tu.
Hem agafat un hotel cèntric i ens hi estarem dos dies.
Ja em diràs com ho tens.
Una abraçada, Judit.
Em vaig posar dreta.
La Judit
Havia tornat la Judit.
Després de més de 30 anys.
Justament el cap de setmana que jo havia decidit de marxar.
Doncs ara sí que ho veia clar.
M'havia de quedar.
De forma automàtica, van començar a passar pel meu cap mil imatges
d'aquell últim curs nostre a la Universitat Laboral.
En deien Cou.
Era l'any 1987.
I a sobre del llit hi havia piletes de roba que esperaven,
com quan van fer l'última recollida de coses personals d'aquella habitació amb dues lliteres.
cintes dels U2, colònies fresques i cinturons amples.
El curs s'havia acabat.
Ara teníem la selectivitat al davant i la Judit deia que no la volia fer.
que ja no volia seguir estudiant més.
que ja estava cansada que també s'ha de poder viure sense estudiar tant.
Es barregen les paraules i els objectes com un joc de màgia
i espero a contestar encara el seu missatge.
Recordo que aquell mes de juny ens vam fer un munt de fotos al balcó del Mediterrani.
ara en van venint a poc a poc a poc les imatges.
També la Tarragona d'aquells anys, tan diferent a la d'ara.
Però el que tenim gravat d'aquell 1987 va ser l'atemptat d'en Patrol al complex petroquímic,
just al davant de la Universitat Laboral.
Feia només una setmana que nosaltres havíem acabat el curs,
però encara hi havia gent allí quan va passar.
I recordo que explicaven després com havien marxat a peu per la platja en direcció a Salou,
amb el pijama del pànic a sobre, com si fos la fi del món.
Realment va ser un miracle que no hi hagués víctimes.
ETA va posar una bomba a les canonades de productes químics i de cru
que unien la refineria amb el port.
Les flames es podien veure a quilòmetres de distància,
però la visió del foc des de la laboral segur que va ser apocalíptica.
Un dels responsables de l'atemptat va quedar en llibertat condicional ara just fa tres anys.
Ja es deia fa dècades que la laboral tenia els dies comptats,
que la traurien de lli,
i després d'aquest fet encara més.
Farà 30 anys i encara segueix al mateix emplaçament
i no hi ha cap símptoma de canvi a la vista.
Els diaris van anar plens d'aquelles fotos impactants
i també Tarragona Ràdio,
que ara ha fet els 30 anys
i ha crescut envoltada de nous canvis.
La Judit passarà per Tarragona
i ens veurem.
Aquell juny de 1987
fèiem dit a l'autovia de Salou
perquè hi havia pocs autobusos encara que ens portessin fins a Tarragona.
i la gent era amable
i ens apropava a la plaça Imperial Tàrraco.
i mai no pensàvem que havia de passar res dolent
ni teníem por de res.
Vèiem la facultat de Filosofia i Lletres
en aquesta plaça
i semblava un món de ficció.
De veritat, Judit, que no voldràs estudiar més?
Encara miro ara la roba plegada damunt del llit
des de la cadira de braços.
M'ha picat un mosquit
i en noto les fiblades a les cames
com aquell final de curs.
Sempre dèiem que aquells mosquits estaven contaminats
i ens omplien de bollofes gegants.
Ni continua vent.
Segur que molt més contaminats ara.
Ja fa tant de temps
que respirem un aire que no sabem què conté.
La pudor de la laboral
és un tret definitori
que coneixem tots els que hi vam estudiar.
Recordo que hi va haver gent
que se'n va inventar noms.
I entre els apunts dels fruits saborosos de Josep Carné
t'hi sortia algun d'aquests noms
que ens feien riure.
Apunts a mà.
Ningú sabia què era un ordinador
ni un mòbil.
Teníem màquines de fotos, això sí.
I ara sempre podem revisitar
aquells àlbums que han embermellit.
La foto de perfil del whatsapp de la Judit
mostra dos nens,
gairebé idèntics.
Ja ho sabia que havia tingut bessons.
Ja m'ho van dir fa temps.
Suposo que aquest cap de setmana els coneixeré.
A ells i a la resta de la família.
M'agradarà veure qui és el pare.
Si s'assembla a aquell que ella hauria volgut.
Aquell que les dues volíem alhora.
Aquell que s'inventava paraules
amb les pudors de l'aire de Tarragona.
quan la ciutat encara no era patrimoni mundial de la humanitat
i sempre ens feia morir de riure.
Agost
de Roser Guas
interpretada per la mateixa autora
amb extractes de l'arxiu de Radio Fòrum i Tarragona Ràdio.
Veus adicionals Sílvia García
Realització sonora i muntatge musical
Miguel González
Una producció de Tarragona Ràdio
Empresa municipal de mitjans de comunicació de Tarragona S.A.
2016
Lectures dramatitzades
dels 30 anys de Tarragona Ràdio
Segurament
Palau