En tot cas, segueixo dient que m'assento absolutament convençut
que vaig actuar amb tota la claretat i objectivitat i fermesa d'idees.
Crec que és millor recaudar que no anar a pleits,
perquè soc abogat i sé el que és un pleit.
Crec que és millor recaudar que no anar a pleits.
Vostès saben aquella maledicció gitana?
Que diu, sense menyspreu els gitans, ni molt menys, per favor,
que diu pleits tinguis i els guanyis.
No? Vull dir, jo sé el que és un pleit.
I precisament avui, insisteixo, el Ministeri d'Economia
assenyala que l'agència tributària té com a objectiu recaudar,
no sancionar, i que és més important la fase de recaudació
que no pas la fase de sanció.
Poden agafar avui tots els diaris que ho expliquen.
i també voldria dir-los, punt de referència, punt de referència.
És a dir, punt de referència.
És correcte la situació.
Govern central, Caixa, és correcte pels socialistes i no és correcte l'altre.
Escolteu, la diferència que hi ha entre el govern central, la Generalitat de Catalunya
i l'Ajuntament de Tarragona, perquè ens entenguem,
amb independència de l'anàlisi de les competències,
és que el govern espanyol té a la compta de pressupostos generals més zeros.
La Generalitat en té una mica menys i l'Ajuntament en té una mica menys.
És a dir, quan el MOPO destina tants mils de bilions o tants mils de milions de pessetes
a infraestructures, la Generalitat destina a través de la seva Conselleria de Política Territorial
i unes públiques tants mils de milions d'infraestructures
i l'Ajuntament de Tarragona destina tants mils de milions d'infraestructures.
Si és el mateix, un Consell de Ministres, un Consell de Govern de la Generalitat
o un Comissió de Govern de l'Ajuntament de Tarragona és el mateix amb menys zeros,
vull dir, és un problema de disminució de pressupost.
Però la filosofia és la mateixa.
Per què el que és bo amb un govern socialista a Madrid,
amb el tema de la caixa, no és bo amb l'Ajuntament de Tarragona?
És que no ho entenc.
Per què una desviació pressupostària del 6% amb un govern socialista es considera com ideal
i un 2% a l'Ajuntament de Tarragona es considera com un escàndol polític?
És que no té lògica.
Si no, fixem punts de referència.
Jo els hi anuncio que aquesta setmana que ve parlarem de dues coses.
una de les relacions d'Ajuntament amb Diputació i ho farem amb calma i amb tranquil·litat.
Jo els hi exposaré les meves idees al respecte i els hi passaré una nota informativa realitzada per mi mateix.
Ja veurà com vostès ho consideraran normal, absolutament normal.
I és que les coses tenen una senzillesa pròpia.
L'únic que succeeix és que, com diu Felipe González, i me'n reitero,
quan les coses funcionen en un país l'oposició necessita abraçar-se a l'escàndol o amb els records passats per demostrar que van malament.
Teniu alguna pregunta?
La setmana que ve parlarem del tema de la Diputació i també parlarem d'altres coses.
Però us asseguro que de treball n'hi continuarem fent.
Ah, per cert,
pels incrèduls,
pels incrèduls de...
És que hi ha coses que em fan il·lusió i d'entent en tant també tinc èpoques o moments feliços, no?
Pels incrèduls,
entre els incrèduls,
de la Rambla, no?
S'estan plantant els arbres
i són macos, no?
Doncs hi ha
veïns incrèduls, no?,
que en venien i regidors
incrèduls, aquí en teniu un,
que deien que no es podien plantar arbres i tal,
mira que ells de Maria Mostel,
ara posa-me la cara, però estava preocupadíssim,
els arbres han arribat,
crec que costen un milió setcentes mil pessetes
i els paga, lògicament, la mateixa empresa
amb la diferència normal
per l'alçada, perquè
hem volgut
hem volgut que tinguessin una alçada,
és a dir, hem anat a buscar els millors arbres
que hem trobat al mercat, els més grans
que hem trobat al mercat, perquè comencessin
ja amb una certa potència,
d'aquesta classe,
d'aquesta classe, perdó, els més grans
que hem trobat al mercat d'aquesta classe,
però també amb la limitació que sabeu vosaltres,
que més grans no s'hi poden plantar,
perquè no arrelen, no?, però tenen 4 metres
i tenen una bona secció, si no recordo malament,
tenen un diàmetre de 35-40 i valen un milió setcentes mil pessetes,
però ostres, estic content que ahir venia de Torrefort a la nit
i em vaig veure 7 o 8 de plantats i ara,
amb perdó, a part que necessito preparar el debat
que tenim aquesta tarda sobre els aiguats,
quan ara va ser aquí d'una tonteria,
sí, no?, perquè el debat deu sortir un altre dia
i es grava avui a la televisió.
Ahir quan vaig passar la nit i vaig veure els arbres plantats,
de veritat m'ha fet la mateixa il·lusió
que quan a l'any 79 vaig veure plantats els arbres de la Rambla
quan vaig fer l'obra de...
era que aconsellia serveis públics l'obra de la Rambla.
D'acord, gràcies a tots.
Gràcies a tots.
El nou model de finançament de la Universitat Pública
que és el tema en què ara s'està treballant.
D'entrada, sembla que un plantejament
en els termes que us he indicat molt succintament
o en termes que s'hi acostin,
d'entrada dic, sembla que sigui difícil d'atacar.
Jo penso que per sort hem anat assimilant
que la solució del que feia per a tots
no és la desitjable en la majoria d'àmbits de la vida social,
l'universitat no n'és una excepció,
hem anat assimilant que potser sí,
que cadascú ha de tenir d'acord amb allò que fa
i d'acord amb com ho fa,
perquè això implica l'incentiu que tothom faci molt
i que tothom ho faci tan bé com pugui per obtenir el màxim.
D'entrada sembla, doncs, difícil d'atacar.
Però, no ens enganyéssim.
Si s'ha interioritzat d'alguna manera aquest concepte del refús del que feia per a tots,
també s'han interioritzat altres coses en el món de l'ú.
Per exemple, i molt profundament,
els prejudicis que amenacen,
malgrat la millor bona fe que puguem atribuir als poders polítics,
que amenacen partir d'un concepte de valor,
per m'atrona que continuï amb aquesta,
més que terminologia, pseudoterminologia economicista,
un concepte de valor relatiu.
Relatiu en el sentit de molt condicionat
per un altre concepte, que és el de rendibilitat,
que entenem que es mesurarà sobretot pel benefici immediat,
pel benefici a curtíssim termini,
i, d'altra banda, pel benefici tangible,
pel benefici material,
traduïble en definitiva en diners que generen diners i així endavant.
Suposo que hem-vos parlat abans
d'algunes de les paraules que ha dit el professor Kamen,
i, d'això que acabo de dir,
enteneu perfectament on vull anar a parar.
I, per tant, enteneu que no vaig a parar enlloc
que sigui descobridor de res,
especialment novedós.
En aquesta conjuntura en què es troba la universitat,
nosaltres, parlo de la facultat de lletres,
i, per tant, és un nosaltres perfectament literal,
nosaltres hi correm un gran risc.
Ho sabem.
Hi correm un gran risc perquè som part dels que difícilment produïm
béns de consum palpables,
béns de consum mesurables,
a partir del concepte ús o del concepte d'utilitat
a què es referia el professor Kamen.
Les lletres,
les humanitats en general,
poden acabar ofegades pels ensenyaments
en què la tecnologia,
l'experimentalitat,
la recerca aplicada,
predominen.
La recerca aplicada,
dintre també de l'experimentalitat
o de la tecnologia.
Si és relativament fàcil
demostrar en aquests terrenys
els guanys per al progrés,
els guanys que podríem posar entre cometes,
però, per a cop,
i entrem ara en això,
en el nostre terreny
és complicadíssim.
Segurament per això estem en crisi.
Per sort,
tots estem alertats dels perills
que suposaria l'eliminació paulatina
de les nostres especialitats.
però això és insuficient.
El senyal d'alerta és insuficient
perquè, en el fons,
crec que ningú no s'ho acaba de creure.
Teòricament,
no es gosa de posar en dubte,
teòricament,
que la filosofia,
la filologia,
la història,
la geografia,
etcètera,
són més que útils
absolutament imprescindibles.
Ho deia també el professor Cami.
I a ell no li poc
entre aquest teòricament,
que he dit tant abans.
Dic teòricament
perquè és que resulta
que negar això
no queda bé.
Negar això
no és prou progressista.
En el fons,
crec que,
socialment,
hi ha grans perplexitats,
en canvi,
respecte a que no es pugui viure
sense el conreu del pensament,
sense el coneixement del medi,
sense expressar-se correctament,
etcètera,
etcètera.
I no cal expressar-se gens
a demostrar,
en l'altra part,
que la medicina,
que la física,
que la química,
que l'enginyeria,
en tant que s'apliquen
per millorar la qualitat material de vida,
són fonamentals.
Tothom,
sense excepció,
això últim
ho entén
i no li cap cap altre
raonament apologètic.
El final del camí
d'aquest plantejament
no és altre
que el següent
des del meu punt de vista.
Si volem subsistir dignament
i no esllanguir-nos
mica en mica
o ràpidament,
vés a saber,
haurem de defensar
l'evidència
i també m'alegro
que el professor Càmen
hagi fet esment
a aquesta reivindicació.
És l'evidència,
però al cap i a la fi
no és l'única obvietat
que ens cal reivindicar
ni de bon tros.
És inútil
que solament ens queixem
de la irracionalitat
que suposa
no atorgar
a les nostres ensenyaments
i a les nostres investigacions
la importància que han tingut,
la importància
que han de continuar tenint
en l'evolució del món
i de la humanitat.
si només es lamentem
i no fem res més,
com a molt aconseguirem
exercir el dret
a la insubordinació,
que és un dret important.
No dic pas que no,
però que
si no som capaços
de fer prendre
una consciència social
de la gravetat
del problema,
aquesta insubordinació
servirà relativament
de poc.
Penso jo.
Per tant,
estem obligats
a cohesionar-nos
en la persuasió
del suïcidi
que suposaria
l'emarginació
dels nostres estudis.
Per absurd
que ens sembli
haver de convèncer,
insisteixo,
de l'evidència.
Entre altres coses,
i ara giro
la qüestió
simplement
perquè desenganyem-nos,
l'evidència
no existeix,
no hi és.
I com hem de fer-ho,
això?
Sincerament,
no ho sé.
Jo no veig
clarament
quina ha de ser
la nostra estratègia.
Veig que n'hem de trobar
alguna.
No sé
quina.
En qualsevol cas,
sí que estic
del tot convençut
que una actitud
és indispensable
i prèvia.
Ser conscients
de la realitat,
de les dimensions
d'aquesta realitat,
no limitar-nos
a tillar
d'insensats
i d'irresponsables
els que no entenen
la nostra capital funció,
per tant,
no restar
simplement
en el victimisme.
Penso que aquesta
és una prèvia.
Probablement,
la via
per la qual
haurem d'anar
és
almenys
en algun sentit
i és una
idea personal,
és la via
de la revisió
del valor social
del que fem.
Amb prou capacitat
autocrítica
per canviar
allò que calgui
si cal.
Fins i tot,
i aquí goso
parlar
més d'una tàctica,
potser
haurem
d'acceptar
d'actuar
inicialment
a partir
d'un cert compromís
entre el que
per a nosaltres
és l'ideal
i la irracionalitat
imperat.
Haurem de veure
si podem entrar
i condicionar
el fenomen
de la professionalització
del qual
ara es parla tant
i s'entén,
es parla tant
per raons òbvies
de la formació
ocupacional,
haurem de fer
l'estudi
del mercat laboral,
de la consideració
de possibles
noves professions
i
de sintonitzar-ho tot
amb el que després
farem
a la facultat.
No ho sé,
insisteixo,
ja ho he dit,
sí que veig,
això no obstant,
que hem dedicat
temps
a pensar-hi
com a objectiu
prioritari.
Si no,
és molt fàcil
que ens desanimem
i sobretot
desanimant-nos
que encomanem
el desànim
als nostres alumnes.
Aquesta és una reflexió
que jo he fet
en veu alta
i que,
com heu vist,
podia haver estalviat
perquè el professor
Kamen
ho ha sabut expressar
molt millor,
però jo
m'hi he volgut afegir
insistint-hi.
Evidentment
que,
com ell,
suposo que tampoc,
no és pretensió meva
fomentar pessimisme
respecte al futur.
però
no podem amagar el cap
sota l'ala
i fer com si res
no passés
quan,
en realitat,
sí que està passant.
Tampoc no era
intenció meva
donar-vos
cap clau de solució,
ja he dit abans,
senzillament
perquè no la tinc,
sinó
sol·licitar-vos
que entre tots
la cerquem
i jo,
que formo part
del vostre col·lectiu,
m'ofereixo
a col·laborar-hi,
evidentment.
Professor
Enric Kamen,
li agraeixo moltíssim
les reflexions
d'historiador excel·lent
que sou.
ha estat una bona lliçó,
per això
podia haver estalviat la meva,
que no és una lliçó,
és una simple reflexió,
una lliçó suggerent,
ha fet veure,
fins i tot en tons
de particular simpatia,
lligams que poden semblar
estranys
i fora del comú,
però que en realitat
formen
la història
en aquest sentit global,
barrejant l'agricultura,
la gastronomia,
amb les grans decisions.
En aquest sentit,
jo tinc l'esperança
que els polítics
que hagin de pensar
sobre el futur
de les lletres
es reuneixin dies
en què hagin menjat
i digerit.
Bé,
moltes gràcies
per això
i vull manifestar-li,
professor Kamen,
que estic molt satisfet
com a rector
d'aquesta universitat
de poder comptar
en la vostra presència
continuada
durant el primer
quadrimestre.
Serà una presència,
s'ha vist ara ja,
sens dubte,
molt esperonadora,
per a la reconquesta social
precisament
de les nostres especialitats.
Gràcies,
declaro oficialment
inaugurat
el curs acadèmic
1994-1995
de la Facultat de Lletres.