Passeu un minut d'un quart d'onze del matí
en directe a la sintonia de Tarragona Ràdio.
Una sintonia que avui ha convidat, com us deia, en fa uns minuts,
a l'arquabisbe de Tarragona, el doctor Lluís Martínez Sistac,
per parlar de diverses qüestions d'interès,
per fer balanç també dels seus primers cinc mesos
en la seva nova responsabilitat al capdavant de l'arquabisbat de Tarragona.
Recordem que va entrar el passat 13 d'abril
a punt de complir els 60 anys.
Avui és la primera entrevista que fan directe
en una emissora de ràdio de la ciutat de Tarragona.
Doctor Martínez Sistac, bon dia.
Bon dia.
Bon dia i benvingut als estudis de Tarragona Ràdio.
Moltes gràcies.
Avui és un dia gris, com dèiem, és un dia d'inici del curs escolar,
és un dia en què comença la festa major de Tarragona,
la festa de Santa Tecla, per cert declarada l'any passat d'interès nacional.
Vostè presidirà per Santa Tecla enguany per primera vegada
l'ofici de Santa Tecla, de la patrona de la ciutat.
Personalment, com afronta aquesta festa major de Tarragona?
Amb molta emoció, és la primera vegada que participo a la festa major de Santa Tecla,
de l'estimada de Tarragona,
i ho faré amb molta il·lusió, preparant-ho ja una miqueta,
perquè certament són celebracions importants, de molta participació,
i crec que tots els actes han d'ajudar a que aquestes festes siguin ben reaixides.
Per tant, ho faig amb emoció i també una miqueta amb l'expectació
de participar-hi activament, com a arcabisbe de Tarragona,
com un tarragoní més en aquestes celebracions.
Qui missatge pensa donar als tarragonins justament el dia Santa Tecla, des de la catedral?
Ho he començat a preparar, però encara no ho tinc del tot preparat.
Per tant, no vull avançar.
No, serà l'homilia de la celebració del pontifical de Santa Tecla.
No ho he preparat massa encara, ja tinc temps de preparar-ho encara,
però bé, en definitiva, sempre és un missatge, a mi em sembla que ha de ser de coratge,
d'il·lusió, de fortalesa, a mig dels nostres temps, que són temps a vegades difícils,
fluixos una miqueta, on hi ha a vegades falta d'esperança en el futur.
Avui la gent viu amb una certa incertesa del futur,
hi ha tantes coses noves que a vegades fins i tot costa una miqueta d'orientar-se.
Llavors, aquesta llarga, llarguíssima tradició de vida cristiana de la nostra ciutat,
de reels apostòliques, amb Santa Tecla també des dels primers temps,
em sembla que ens ajuden, com a testimonis de Jesucrist i de la fe,
nosaltres, en aquest final del segle XX, a viure-ho també en tota la intensitat.
Jo diria com dos aspectes importants, viure trepitjant de peus a terra,
ben mirant el nostre món i estimant-lo,
però els màrtirs, com Santa Tecla, sempre ens diuen una cosa,
que no n'hi ha prou només en estimar, que hem d'estimar aquest món,
però que per estimar-lo bé, per estimar el present,
hem de tenir, els creients en menys en Jesucrist,
la visió en aquesta vida futura, eterna, feliç,
aquest cel, aquest viure en Déu.
Això dóna coratge, dóna coratge com l'excursionista,
que està fent escalada o fent pujada cap al cim amb molta calor
i que s'obria i es quedaria a la fresca i a l'ombra d'un arbre,
però com que veu el cim, això l'entusiasma per pujar.
El diumenge 13 d'abril del 97 passarà la història,
de fet ja ha passat la història de la ciutat de Tarragón
i de l'Església Catalunya per la seva entrada.
Doctor Martínez Sistà com a nou arquebisba de Tarragón
han passat cinc mesos, justament ara, estem a 15 de setembre,
cinc mesos justos des de la seva entrada a l'arquebisbat de Tarragón.
Quina valoració em fa d'aquesta primera etapa?
Bé, jo faig una valoració molt positiva,
almenys la meva impressió, la part meva és molt positiva,
he pogut constatar el bon acolliment de tota l'arcidiòcesi,
de tots els sacerdots, els religiosos, dels laics,
m'han acollit molt bé i això ho agraeixo moltíssim,
a Déu Nostro Senyor, a tots ells,
perquè un bisbe pugui realitzar bé el seu treball pastoral,
no ho pot fer mai sol, necessita la col·laboració de tots
i, per tant, un bon acolliment és absolutament necessari
per un treball eficaç.
He pogut conèixer bastant ja, bastant,
però encara falta molt els sacerdots,
vaig parlant amb ells d'un a un,
els vaig, doncs, interessant-me per la seva vida,
per la seva realitat personal, etc.
He tingut contacte amb els arxiprestats,
amb molts cristians, amb moltes pobles,
amb moltes parròquies, amb els religiosos,
les contemplatives, els contemplatius de Poblet,
és a dir, jo diria que he treballat bastant,
el que passa és que soc molt conscient
que per conèixer una realitat tan rica
i tan ampla com és la nostra ossidiòcesi,
no es pot conèixer en cinc mesos,
i si un pensés que en cinc mesos ja ho coneix,
s'equivocaria.
Per tant, ha sigut una entrada,
a mi em sembla, molt bonica,
que m'ha servit molt,
que m'ajuda molt,
i que estic esperançat per anar-la continuant,
aquest treball,
i anar continuant aquest treball
i aquest coneixement de l'ossidiòcesi.
Com l'ha trobat a la comunitat conjunta de l'arxidiòcesi?
He trobat una comunitat amb il·lusió,
amb il·lusió per portar el concili provincial tarragonense,
que, de fet, l'arxidiòcesi de Tarragona
hi té un paper molt important,
aquí es va iniciar, aquí es va concloure,
de fet, l'arcabisbe metropolità de Tarragona
és qui convoca, naturalment,
amb el consentiment dels altres visos diocesans,
he trobat una comunitat diocesana
que està esperançada per portar les conclusions
i les resolucions del concili a la pràctica.
Una comunitat, jo diria,
oberta, que vol viure el present i el futur,
una comunitat que és conscient de les seves limitacions,
com tots els cristians són conscients
de les nostres limitacions,
una comunitat diocesana
que confia molt en Déu nostre Senyor,
perquè és ell l'únic que ens pot donar la força suficient,
i una comunitat diocesana que vol afrontar els reptes.
Que certament, aquests reptes ens poden desanimar una miqueta,
perquè ens veiem tan poca cosa davant de tantes dificultats,
però també és veritat
que hi ha aquesta confiança en Déu nostre Senyor.
És a dir, diria, per dir-ho en paraules senzilles,
una comunitat que vol ser comunitat
i una comunitat cristiana que vol ser cristiana.
Ha parlat del concili, de l'aplicació a la pràctica.
Com creu l'arxabisbe de Tarragona
que s'està portant a la pràctica
justament les resolucions aprovades
en l'últim concili terraconense?
Hi estem treballant.
Hi estem treballant els bisbes,
hi estan treballant les diòcesis,
perquè això també depèn de les diòcesis,
i diria que hi estan treballant també moltes comunitats,
moviments, institucions, etcètera.
El que passa,
ens sembla que també hem de ser conscients,
i que és que no sempre es veuen els efectes.
Potser sí que tots desitjaríem veure ja,
avaluar d'alguna manera,
experimentar algun efecte o alguna aplicació
ben claríssima i ben important
de les resolucions del concili.
Però tinguem en compte que aquest concili
determina certes coses,
com per exemple preparar directoris
de pastoral sacramental,
com hem de celebrar els sacraments,
com ens hem de preparar per celebrar els sacraments,
no només a una diòcesi,
sinó també a totes les vuit diòcesis.
Fer un directori tan ample,
això demana molt de feina,
de molt de treball, si està treballant.
Una vegada tinguem ja el projecte d'aquest directori,
per exemple, de pastoral sacramental,
o sobre la parròquia, o sobre l'arxiprestat,
aquests directoris vagin arribant,
els bisbes els anirem examiant,
els anirem aprovant,
i bueno, s'han d'aplicar.
Clar, tardarem potser encara una miqueta de temps
a veure l'aplicació de totes les resolucions.
Però certament, si està treballant,
hi ha 47 resolucions vinculants,
els bisbes hem començat per aquestes,
que ja hem decidit, des de ja fa temps,
després immediatament de la conclusió del concili,
quan ja va arribar el reconeixement de la Santa Zeu,
vàrem acordar com es tenien que aplicar.
I s'ha instrumentalitzat el procediment
per portar aquestes resolucions a la pràctica.
El que passa és que demanen un itinerari
per poder-ho fer efectiu.
Doctor Martínez Sistac, no fa encara tres anys
que es va fer el concili de la provincia del Tarragonense.
Creu que se n'hauria de convocar en un termini mitjà cur,
o mitjà de temps, un altre concili des d'aquí,
des de l'arquebisbat de Tarragona?
Bé, la nostra província eclesiàstica,
la Tarragonense, té una gran tradició de concilis,
tots ho sabem.
Ara feia molts anys que no s'havia estorat cap,
hem tornat a reprendre aquesta tradició.
El que succeeix és que un concili,
sobretot quan un concili com el nostre, aquest últim,
ha tractat molts temes i en moltes resolucions,
a mi em sembla que hem d'esperar un temps.
Hem d'esperar un temps per què?
Senzillament perquè es pugui portar a la pràctica
aquestes resolucions.
I que s'apliquin,
no només que es diguin sant d'aplicar,
sinó que es vagin aplicant,
que es vagin vivint en totes les comunitats,
en tots els indrets,
i, vore'ns, quan realment veiem que això ja s'ha anat aplicant,
que el concili ja ha donat el seu resultat,
aquest concili provincial que hem celebrat,
es pot pensar en un altre concili.
Però, normalment, no es pot fer tan ràpidament
perquè, vore'ns, unes conclusions o unes resolucions
trepitjarien les altres.
I això, realment, no és una cosa aconsellable.
Per altra part, també organitzar un concili no és fàcil.
Avui movem molta gent,
la gent està molt ocupada,
avui participen l'AIS,
que també tenen els seus compromisos
professionals, familiars, etcètera.
I, esclar, això complica molt més
la dedicació pel concili,
i no es pot fer amb tanta facilitat.
Però, ja dic, és molt important
que les diòcesis, també,
fins com van fer una etapa de reflexió diocesana,
tot preparant el concili provincial,
Terraconense,
facin, i ho estan fent,
i ho estan incorporant als seus plans de pastoral diocesans,
que normalment són per dos o tres o quatre anys,
i han incorporat gairebé totes les diòcesis,
resolucions del nostre concili.
Fins i tot hi ha una diòcesi que ha fet com una espècie de sínode,
com una espècie d'assemblea,
de treball conjunt diocesan,
per veure com les resolucions del concili provincial terraconense
s'han d'aplicar a la seva diòcesi en concret.
Això demana també temps,
demana treball,
no només per decidir, sinó també per aplicar.
De totes les resolucions aprovades al concili,
47 en deia que són vinculants,
quina o quines en destacaria l'arquivisba de Tarragona?
Pel seu efecte pràctic,
fins i tot en la comunitat.
És molt difícil,
fa una pregunta molt difícil,
de moment serà molt difícil,
perquè jo crec que totes són molt importants,
el que passa que puguin ser més visibles
i que tinguin una projecció més de futur,
podrien ser, per exemple, aquests directoris,
el directori de pastoral seremental,
hi ha molts cristians,
certament, tots els cristians sereuen als serements,
per tant, convé en aquesta mobilitat que hi ha,
la gent viu, per exemple, en una ciutat,
té una segona residència, alguns d'ells,
van a passar alguns mesos de vacances, etcètera,
potser els caps de setmana en una altra diòcesi,
convé que hi hagi, doncs, una manera de fer
en la celebració dels serements,
en la preparació del matrimoni,
de la primera comunió,
de la confirmació, del baptisme,
que sigui comú a les vuit diòcis,
donat que la gent, doncs, es desplaça molt.
Això, em sembla que té una projecció molt important,
perquè toca la vida de les famílies,
la vida de les persones,
la vida de les comunitats.
Però hi ha moltes més altres propostes
que són molt importants.
Hi ha unes que no són vinculants,
però que són bàsiques, com, per exemple,
em sembla que és el capítol segon,
quan parla de la paraula de Déu i dels sacraments.
Bé, quan diu que la paraula de Déu és bàsica,
quan la celebració de l'eucaristia és capdalt
per una comunitat,
això no cal que sigui vinculant perquè ho és en si.
Això té molta importància,
més que les altres, fins i tot.
Parlem de més qüestions,
senyor Arcavisba.
Com veu, des d'aquesta posició,
ara que porta també cinc mesos al capdavant
de la província eclesiàstica,
com analitza, com veu,
en quin estat creu vostè que es troba actualment
l'Església catalana en el seu conjunt?
Quina anàlisi, quina radiografia faria
de l'Església al nostre país?
Bé, jo considero que l'Església a Catalunya
està fent un camí des del Consell de Vaticà II
molt interessant.
Està buscant el seu paper,
està buscant la seva ubicació
dintre d'una societat,
una societat civil que ha evolucionat.
No pensem, per exemple,
del canvi de règim,
pensem en l'entrada en la democràcia
i també en un estat de les autonomies,
en una Catalunya,
en institucions democràtiques i autonòmiques.
Això fa que l'Església
ha de trobar el seu paper.
Dintre d'aquest pluralisme,
per altra part també de la societat civil,
no sempre és fàcil,
demana als cristians,
demana a l'Església
a vegades una reflexió profunda,
fins i tot una conversió,
i trobar quin és el seu paper.
A mi em sembla que s'ha d'entendre una cosa,
que l'Església,
com qualsevol altra institució,
amb una societat democràtica,
té tot el dret a poder expressar-se
sobre les realitats importants
de la vida de les persones,
de les comunitats i de la família.
Algures vegades, fins i tot potser,
quan l'Església ha donat un judici moral
sobre lleis civils,
sobre fets importants de la vida social,
econòmica, política,
s'ha dit que l'Església fa política.
L'Església es pot equivocar,
quan fa aquests judicis morals,
tots ens podem equivocar, certament,
però l'actitud no és fer política
i en la majoria dels casos
no s'ha fet política, ni molt menys.
El que passa és que, com tota institució,
tenim també l'Església
el dret a manifestar la nostra opinió
d'acord amb la nostra fe,
amb les nostres creences.
I quan dic l'Església,
no dic només els bisbes,
dic també les institucions d'Església,
les associacions d'Església, de laics,
i els mateixos laics cristians
que poden manifestar individualment
o col·lectivament el seu judici moral
sobre aquestes realitats.
crec que l'Església ha estat
buscant, trobant aquest camí,
crec que se li ha també d'acceptar
que ocupi un lloc important
a fer efecte que en una societat democràtica,
si tota institució és coherent,
és coherent amb la seva identitat,
i l'ofereix als altres,
és quan ens enriquim mutuament.
Hem de ser molt autèntics
i hem de dir el que realment l'Església és
i el que l'Església creu i viu,
i oferir-ho als altres.
Els altres ho acceptaran o no ho acceptaran.
Però certament nosaltres tenim una responsabilitat moral
en consciència de fer-ho,
com crec que ho té tota persona que creu en unes conviccions,
i l'Església té mogada a fer-ho.
Diria que l'Església actualment
està buscant aquest camí,
l'està realitzant,
que està fent un servei a la societat
en molts aspectes,
des d'oferir la paraula de Déu,
a nivell ja de fe,
però oferir la paraula de Déu,
a oferir la salvació de Jesucrist,
que és una autèntica lliberació de la persona,
a oferir aquelles paraules tan boniques
del Consell i Vaticà II,
quan diu que és Jesucrist
qui revela, manifesta l'home a l'home
i la seva altíssima vocació.
Vol dir que una miqueta nosaltres,
en tota modèstia,
podem oferir el que ve que Jesucrist,
Déu fet home,
ha ofert a tota persona humana
per dir-li la seva gran dignitat,
creada per Déu,
amb una gran dignitat
i amb una gran vocació altíssima.
És a dir, que en definitiva,
creem que la nostra fe
dignifica la persona humana,
la realitza amb profunditat i amplitud.
Hi ha la dimensió també
social de l'església,
la dimensió social,
és a dir,
l'aportació de l'església
a les necessitats socials,
econòmiques, etcètera,
especialment socials del nostre país.
Hi ha pobresa,
hi ha fins i tot un quart món,
bosses de pobresa també les tenim,
hi ha problema de l'atur,
hi ha problemes socials molt forts,
d'emarginació.
L'església em sembla que està fent un servei,
l'ha de fer,
no és cap mèrit,
l'ha de fer,
perquè,
fruit d'aquest manament
de l'amor que Jesucrist ens ha dit,
que ens estimem els uns als altres
com ella ens estima.
I, per tant,
l'església està intentant,
la mare Teresa de Calcuta
n'és un testimoni qualificat aquests dies,
la recordem moltíssim,
d'una dona,
d'una cristiana,
d'una monja,
d'una cristiana,
que s'entrega totalment
als més pobres i marginats,
i no li importa més que això,
perquè, en definitiva,
estima tota persona
que ha de fer Déu
i veu també tota persona,
per petita i pobra que sigui,
el rostre de Jesucrist
tan estimat per ella,
tan estimat per tots nosaltres.
Aquesta dimensió d'ajuda
a les necessitats socials,
em sembla que l'església
l'està realitzant.
Tenim institucions,
moltes,
però, per exemple,
vull referir-me a Càritas,
que potser és més oficial
de les diòcesis,
té un prestigi
de treballar seriosament,
de treballar bé,
amb limitacions,
perquè depèn dels ingressos
que rep de les aportacions
de les persones,
dels cristians i no cristians,
però bé,
de fet,
jo crec que és un altre,
també,
paper de l'església.
Hi ha tot el camp,
per exemple,
de la joventut.
Jo em va impressionar
quan vaig estar a París
acompanyant el Papa,
aquell milió de joves,
jo pensava,
això no s'improvisa,
això no s'improvisa.
I,
darrere d'això,
i això ho ha motivat,
el treball constant,
setmana,
rere setmana,
que les parròquies,
que els moviments,
que les institucions d'església
estan fent amb la joventut.
L'església treballa,
voldríem treballar molt més
amb la joventut.
Algunes vegades ens sembla
que fem molt poc,
però quan veus això,
realment,
l'església,
vull dir,
les parròquies,
els cristians,
els sacerdots,
treballen,
els religiosos treballen,
els cristians,
treballen amb la joventut,
setmana,
rere setmana,
en constància,
a vegades amb un paper molt gris,
a vegades obtenien resultats molt bons,
que la setmana següent
sembla que se n'han acabat tots,
quan passen,
per exemple,
dels infants a l'adolescència,
de l'adolescència a la joventut,
se'n van molts,
però es torna a començar.
I això dona el seu resultat.
I diria també
que els joves
noten,
parlo en general,
noten que l'església
els estima.
I,
d'alguna manera,
jo diria que hi ha una bastanta resposta,
molt limitada,
però bastanta resposta
de joves
respecte de Jesucrist
i respecte de l'església.
Parlem de l'església a Catalunya,
senyor Arcavisba,
alguns sectors eclésiàstics del nostre país
reclamen ja des de fa temps
que Catalunya,
que l'església a Catalunya,
tingui un reconeixement propi
superior al que té,
és a dir,
en poques paraules
i perquè la gent ens entengui,
una conferència episcopal pròpia.
Vostè és partidari
d'arribar a aquest punt?
Bé,
nosaltres tenim,
des de fa molt temps,
ja una conferència episcopal,
Tarraconense.
Nosaltres,
els bisbes,
ens estem reunint
des de...
després del Consell Vaticà II.
Estem celebrant actualment,
on celebrarem dintre de poc,
aquest mes d'octubre proper,
la reunió 142
dels bisbes.
Són reunions de dos o tres dies d'atura,
no són curtes.
Hi ha moltes institucions
fetes per aquesta conferència
episcopal de Recorència,
que en diem secretariats interdiossants
de diferents sectors de la pastoral.
Hi ha documents comuns dels bisbes,
un, per exemple,
que té un molt ressò,
és Arrels Cristianes de Catalunya,
que fa bastants anys que es va publicar,
però que ara és molt actual.
Bé,
jo diria que té ja una realitat,
una realitat fins i tot estructural,
la nostra Catalunya,
l'església a Catalunya.
podria augmentar,
podria, com algun sector,
certament davant,
que tingués encara més personalitat,
que tingués encara més competències,
jo diria que sí,
que pot augmentar una miqueta.
No és tan fàcil.
No és tan fàcil en el sentit
que hi ha una realitat important,
que són les diòcesis.
Les conferències episcopals,
totes en general,
són per ajudar al treball dels bisbes
i de les diòcesis.
Les diòcesis és l'important.
La diòcesis no pot actuar sola,
necessita actuar amb les seves diòcesis veïnes.
I per això hi ha les conferències episcopals,
que són reunions de bisbes,
per posar en comú,
per prendre algunes decisions en comú,
etcètera,
pel bé de tots.
Però sempre al servei de la diòcesis,
com a principi de subsidiarietat.
Llavors jo diria que,
esclar,
les vuit diòcesis tenen una vida,
tenen una història,
no la podem oblidar,
i fins i tot el concili,
provincial de Recorència,
que van fer molta il·lusió,
quan l'estaven preparant,
i el concili té moltes competències
per vincular a totes les diòcesis,
encara que un bisbe,
per exemple,
diocesà,
potés que no amb una decisió,
vinculant,
si els altres voten que sí,
i per tant,
és vinculant,
que queda aprovada,
aquest bisbe,
en la seva diòcesis,
ha d'aplicar aquella decisió,
encara que ell considera que,
abans ha estat un fracàs,
o que no anirà bé.
I no només el bisbe,
sinó la mateixa església d'Irosana,
com a tal,
amb els seus col·laboradors.
Vol dir que el concili té molta decisió,
té molta capacitat de decisió,
però quan preparàvem el concili,
també érem conscients els bisbes
que aquestes decisions vinculants
no fossin moltes.
Per què?
Perquè cada diòcesis
ha seguit un camí,
una història,
ha anat evolucionant,
i té la seva deguda
i legítima autonomia.
El que passa és que un diòces
no pot estar sola.
Per tant,
pot augmentar la força,
l'eficàcia,
la competència
de la nostra conferència,
pot augmentar,
pot augmentar una miqueta més,
però,
per altra part,
és una conferència
que d'alguna manera
nosaltres,
els bisbes de les diòcesis de Catalunya,
al formar part
de l'estat espanyol,
tenim la conferència episcopal
a nivell estatal,
l'espanyola,
i,
lògicament,
hi ha temes,
perquè hi ha un Parlament,
perquè hi ha un Senat,
a Madrid,
que, per tant,
hi ha unes lleis orgàniques,
que incideixen en tot el territori,
i que incideixen també
en matèries
que ens afecten
a l'església
i als cristians,
també va bé
que algunes coses
es prenguin decisions de conjunt,
perquè afecta
de tot el conjunt.
Jo diria que
màxima autonomia
en curs
de la nostra província,
de la conferència episcopal
tarragonense,
però també
una vinculació
o una relació
amb l'estatal,
perquè,
precisament,
hi ha matèries
que són autonòmiques
i hi ha matèries
que són estatals,
i, per tant,
és coherent
amb una realitat.
La pastoral
ha de partir sempre
d'una realitat,
no és una pastoral abstracta,
no podem dir
si això és millor o és pitjor.
Bé,
en teoria,
podem dir que és millor
una cosa que una altra,
però quan en fem pastoral
la fem amb una realitat.
La pastoral
de l'Arcidiosa
i de Tarragona
no és la mateixa
que la de l'Arcidiosa
i de Vic,
i per l'adiós de Vic
o de Barcelona.
Són realitats
una miqueta diferents,
per tant,
els plans pastorals
no són iguals,
són una miqueta diferents,
però per què?
Perquè s'adapten
a una realitat,
perquè la pastoral
és per una realitat concret.
Per tant,
l'Arcidiosa de Tarragona
no compartís l'opinió,
per exemple,
del bisbe de Solson,
Antoni Deix,
a favor d'una conferència
episcopal catalana independent.
Bé,
són matisos,
diríem,
no és que no la comparteixi
plenament,
sinó que són matisos
diferents
i complementaris
em remeto al que he dit
que estem en una situació,
en una realitat
i aquesta realitat
és el que demana
una cosa o una altra.
Tinguin en compte també
que això,
em sembla que també
va haver de dir-ho,
que inclús les conferències
episcopals
com la francesa,
l'espanyola,
l'italiana,
les que hi ha,
que són a nivell estatal,
el mateix Consell Vaticà II,
que les va promocionar
i les va potenciar
i les va establir
i la mateixa normativa
que hi ha en l'eslègia,
li ha posat limitacions
que puguin prendre
decisions vinculants
per a totes les diòcesis.
Per al que deia abans.
Però llavors
podríem caure
en un centralisme,
el centralisme
de les conferències episcopals
a la qual
dos terços
decideixen una cosa
i allò s'imposa
a totes les diòcesis
necessàriament,
obligatòriament.
I la vida
de les diòcesis,
si ho poguessin
prendre decisions
als conferències
en totes les matèries,
algunes quedarien
molt ofegades
perquè són realitats
rurals
i els altres són urbanes
i els altres són industrials.
La realitat
de Catalunya
no és ben bé igual,
la realitat d'Espanya
és molt diferent,
com ho sabem.
Coincident amb la seva entrada
a Tarragona,
senyor Arquabisba
es va tornar a viure,
es va revifar una mica
la polèmica
sobre l'opinió
d'alguns sectors
de l'Església
estatal espanyola
i també del nunci
del Vaticà
l'Estat espanyol
sobre la presència
de la llengua catalana
i de la llengua castellana
a l'Església a Catalunya.
Senyor Arquabisba,
vostè creu que la llengua castellana
està discriminada
a l'Església a Catalunya?
Com diuen aquests sectors?
L'Església a Catalunya
des de fa molt de temps,
especialment el temps posterior,
no, perdó,
el temps en què es vivia
més intensament la immigració,
un servidor estava
a les ideòcesi de Bersora
perquè vaig néixer allà
i sacerdot d'allà
i veia com s'estava treballant,
un servidor també ho realitzava,
de fet hi ha hagut sempre
una actitud de gran acolliment,
de gran acolliment
a tota persona
que hagi vingut d'un altre lloc
i que tingui una llengua diferent.
La immigració
que venia d'Espanya
s'acollia
amb una delicadesa
exquisita
i jo diria fins i tot
que fèiem un esforç considerable,
moltes vegades
el bilingüisme allà
en aquell moment
era molt freqüent,
però no només això,
sinó que hi havia
parròquies suburbials
de Barcelona
en què pràcticament
només s'usava el castellà
dugut a aquell gran moviment
d'immigració
que hi va haver
en aquell temps.
Les coses han anat canviant
perquè, de fet,
la immigració
ja s'ha suavitzat molt,
pràcticament ja no n'hi ha,
no dic que n'hi hagi,
però molt poca,
per totes les raons
de l'atur,
del creixement econòmic,
industrial, etcètera,
inclús per la manera
de les indústries
que a vegades més
que necessita
molta mà d'obra
són coses molt tecnificades
i, per tant,
és una immigració
que ja porta molts anys,
que els fills
ja han nascut aquí,
que ja han anat
a les escoles
on hi ha tota
una normalització, etcètera.
Per tant,
jo diria que
algunes coses
han canviat.
Llavors,
jo diria
que es fa
un esforç considerable
d'atenció
a cada persona
i a la seva llengua
i que celebracions
com poden ser
de matrimoni,
celebracions de baptisme,
d'aniversari,
de matrimoni,
etcètera,
es fan amb la llengua
normalment
que els interessats
desitgen,
que succeeix
que llavors
hi ha celebracions
úniques,
com poden ser
la missa del Gai,
com pot ser
la Setmana Santa,
com pot ser, etcètera,
que llavors, clar,
aquí s'ha de veure
una miqueta
la realitat
d'un país
que té
la llengua pròpia
i que té
una altra llengua
també,
té dues llengües,
i aquí ve
a vegades
alguna petita dificultat.
Jo diria que en general
la cosa està bé,
sempre hi poden haver-hi abusos,
però que s'ha fet
un gran esforç,
però que aquest esforç
també és un esforç
que jo diria
que ha de ser mútu
i a la vegada
també a mi em sembla,
jo explico sempre
la meva experiència
quan,
una vegada sacerdot,
tenia els meus 25 anys,
jo parlava
el català,
el castellà
i el francès
i me'n vaig anar
a Itàlia a estudiar.
Vaig aprendre l'italià,
lògicament,
perquè anava més
amb una universitat,
l'alterà
que tots els professors
ho feien en italià
perquè eren likes,
no feien llet
i gairebé res,
algunes coses sí,
però no tot,
i tenia molts companys,
sacerdots,
que venien d'Alemanya,
que venien d'Itàlia mateix,
que venien de França,
que venien d'Iglaterra,
que venien dels Estats Units,
i jo tenia com un complex
veient com aquells
parlaven
tres i quatre llengües,
parlaven
l'italià,
parlaven el francès,
parlaven l'alemany
i parlaven l'anglès.
Almenys aquestes quatre,
que a Europa
són importants,
tenia un complex enorme
i pensava,
si quan hagués estat petit
m'héssim parlat
quatre llengües,
que bé,
però no he tingut
que fer l'esforç
per aprendre-les
i les podria parlar
i en podria obrir
i entendre'n tothom.
Jo crec que això
s'ha d'agafar més
des del punt de vista
de l'enriquiment personal
de tots,
tant del que us parla
com també
de les altres persones
que aprendre una llengua més
és un enriquiment personal
i a la vegada
també una facilitat
per poder-ne aprendre més
i també per obrir-se
a noves cultures
i a noves persones.
Més qüestions,
senyor Gabis,
el Vaticà ja ha nomenat
el seu substitut
el bisbat de Tortosa,
el doctor Javier Salines.
Quina opinió li mereix?
Quina valoració
en farà aquest nomenament?
Bé,
l'opinió i la valoració
és positiva,
és positiva
per diversos motius,
en primer lloc,
perquè ja tinc successor
a Tortosa.
Quan estimes una diòcesi,
la diòcesi,
el bisbe és molt important,
és necessari,
no és l'únic,
però és molt important
i per tant,
quan abans,
i certament s'ha anat
molt ràpid,
cinc mesos,
és gaire bé com un rècord,
perquè no és fàcil
nomenar un bisbe,
bé,
doncs ja s'ha nomenat bisbe,
ja tenim les vuit diòcesis
de la Terracorència
de Catalunya proveïdes
amb el seu respectiu bisbe diòcesà,
això per un cantó.
Per un altre cantó,
positiu en quant
que és una persona senzilla,
dialogant,
molt propera a les persones,
que coneix la llengua,
que la parla,
la nostra llengua,
la nostra cultura,
i això també és molt positiu
per un bisbe,
perquè realment
ha d'estar al servei
d'aquell poble.
En fet,
el bisbe Salires,
ell parla i coneix
la cultura
de tota la diòcesi
de Tortosa,
que des de molts segles,
en tota normalitat
inclou territoris
de Catalunya
i de la comunitat valenciana,
en tota normalitat.
Parla la mateixa llengua,
per tant,
sembla que és positiu.
Jo també veig aquí
i que,
en fi,
ja en aquest nomenament
com en altres anteriors nomenaments,
es posa també de relleu
una sensibilitat
de la Santa Seu
i del mateix senyor Nunzi
en el nomenament
d'aquest bisbe,
perquè he buscat
que realment coneixi
i tingui plena sintonia
amb la nostra cultura
i amb la nostra llengua catalana.
També em sembla
que cal agrair
aquest esforç
de fer-ho
quan abans,
que ha fet actualment
a l'enunciatura
el senyor Nunzi
ho està fent
amb molta rapidesa
i això em sembla
que és positiu,
precisament perquè
allargar molt
les seus vacants
no van bé
per la diòcesi,
pel treball pastoral.
I en cinc mesos,
amb tota la informació
que es demana
i tot el procediment
que és bastant llarg,
doncs jo crec
que ha anat molt ràpid.
Segur que en la seva tasca pastoral
hi ha moltes preocupacions,
senyor Arca Bisbe.
No sé si una de les més importants
és un problema seriós i greu,
la falta de vocacions
al nostre país.
És una de les principals
preocupacions de vostè
i en general
dels bisbes catalans?
Sí, sí,
evidentment.
És una de les primeres
preocupacions,
de les 10 preocupacions.
Ara vinc d'aquest congrés,
per exemple,
de evangelització
i ho estàvem parlant
amb altres bisbes,
de dir el problema
i amb altres capellans
i amb altres persones
dic
què podem fer més?
Segurament que podem fer
alguna cosa més,
però és com un misteri
perquè si està treballant,
però hi ha poques vocacions.
Pensant sobretot
dintre de 10 anys,
bé,
Sant Fructuós,
el nostre estimat bisbe Màrtir,
patró de la nostra diòcesi,
doncs realment
no
ha ja dit
que Déu nostre senyor
no ens deixarà mai
sense pastors
i tindrem pastors
a totes les esglésies
diossesanes
i a les comunitats
també cristianes.
però baixa molt el nombre,
augmenta l'edat dels sacerdots,
això no ens ha de desanimar,
sinó que ens ha d'esperonar
per treballar una miqueta més
i jo diria
per treballar molt
en la pastoral vocacional,
per demanar-ho molt
a nostre senyor
perquè és un do de Déu.
La vocació és un misteri.
A vegades són com flors
en el desert.
Com ha sortit aquesta vocació?
En aquest ambient?
En aquesta família?
Que no hi havia res de res?
Que potser...
En fi,
com ha sortit?
Doncs ha sortit.
Ha sortit.
Perquè Déu l'ha donada
i mira, Déu ha fet
que aquell noi,
aquella noia,
si és una vocació religiosa,
etcètera,
hagi escoltat
aquesta crida del Senyor.
Hem de treballar molt
en la pastoral vocacional.
Jo invitaria des d'aquí
a totes les comunitats,
als sacerdots,
als religiosos,
als lais,
als pares de família
i mares de família
que demanessin
a Déu nostre Senyor
vocacions
perquè els necessitem.
Jo trobo molts pares
que tenen fills joves
que en diuen
necessitem un capellà jove
a la parròquia,
un vicari,
perquè es cuidi dels joves,
jo penso,
i d'on te'l trec
aquest capellà jove?
Que teniu fills?
Els hi pregunto.
Sí, tenim fills joves,
per això volem un vicari jove.
I el vostre fill
no podria ser aquest vicari jove
per altres fills
de matrimonis
com vosaltres?
Jo els hi pregunto
fins i tot una cosa
una miqueta ja agosarada.
Heu demanat
a Déu nostre Senyor,
heu demanat,
que si ell vol
que cridi un dels vostres fills
per ser sacerdot,
si ell vol,
respectant la llibertat del fill,
sens dubte,
però que si ell vol
que cridi
a un dels vostres fills.
Bé,
hi ha matrimonis
que sí que ho fan
i a vegades
Déu nostre això
no els crida
o almenys el fill
no es respon.
Però hi ha altres
matrimonis cristians
que no,
però que desitgen
que hi hagi un caprè.
Jo els hi dic,
mireu,
jo també tinc un pare
i una mare,
he tingut un pare
i una mare
i també he tingut una família
i he dit,
doncs,
vull ser sacerdot
i els pares
no s'hi han oposat,
al revés.
Bé,
jo crec que aquesta dimensió
és important
i després haurem
d'anar treballant molt
amb anar capacitant
uns lais
que ja treballen molt
a l'església
però que encara
potser se'ls hi pugui
demanar
amb molta preparació
i això demanarà
també una preparació
per part d'ells,
oferir-los-hi
que es dediquin
més intensament
amb més amplitud
i generositat
encara
a l'església.
Falten,
doncs,
vocacions,
això està clar,
falten fidels
a les esglésies
del país,
senyor arcabisbe?
Falten fidels,
jo diria que sí,
és a dir,
aquí hi ha una qüestió
curiosa
que és que
de la pràctica religiosa
es manté o baixa,
la pràctica dominical,
la missa dominical,
però per altra part
hi ha tota una inquietud,
en els joves fins i tot,
ho hem dit abans de París,
però ho hem constatat
moltes vegades nosaltres,
en les confirmacions,
venen a confirmar-se,
fan dos anys
de preparació,
una reunió normalment
setmanal
de catequesi,
no van a missa,
molts d'ells
no van a missa dominical,
però volen confirmar-se.
Clar,
aquí un pensa
què passa,
i això succeeix
també una miqueta
amb altres fidels
que se senten cristians,
que se senten catòlics,
però que diuen
no practiquen.
Naturalment
que aquesta expressió
jo soc catòlic
no practicant
és una incoherència,
cal dir-ho en tota,
veia,
en tot respecte
i en tota humilitat,
però també
en tota claretat
que és una incoherència,
per què?
Perquè és que els cristians,
si són cristians,
els catòlics,
hem de practicar,
hem de celebrar
l'Eucarístia,
hem de participar
de l'Eucarístia dominical,
que fa l'Església
i que fa la vida cristiana,
perquè esgotem la paraula de Déu,
mengem el cos
i la sang de Cris,
perquè és el que ell ens ha dit,
feu això en memòria meva.
Però bé,
no es pot negar
que hi ha una realitat aquí.
Falten fidels.
Jo crec que sí,
que han d'augmentar,
nosaltres hem d'ofinir
el missatge a tothom,
i jo diria que
encara ha d'augmentar
molt més
la coherència,
l'adhesió personal
a Jesucrist.
Això,
tots ens podem revisar.
jo dono una resposta personal,
toca a la meva persona,
la resposta que dono a Jesucrist,
l'Evangeli marca
a la meva persona,
des de la butxaca,
des de la cartera,
fins a tot,
o realment és una cosa
només de pràctica religiosa
o d'unes devocions.
Això és molt important.
Això vol dir
tota una coherència,
tota una formació,
tota una conversió,
tot un arit treballant.
I després també
la dedicació
més intensa encara
a l'Església,
a sentir-se
no només cristian
en relació amb Déu,
sinó també
en relació
amb els altres
dintre de l'Església,
membres,
actius
i responsables
de l'Església.
Senyor Arquabisba,
portem mitja hora
parlant en directe
en aquesta conversa
ben amable
amb els ullants
de Tarragona Ràdio.
Dues qüestions per acabar.
Avui,
d'aquí uns minuts,
aquí a Tarragona
comença
un simposi
sobre dret matrimonial
canònic
aquí a la nostra ciutat.
Quins són els objectius
i què suposa,
fins i tot per Tarragona,
per l'Arquabisbat de Tarragona,
coparticipar
en l'organització
d'aquest simposi?
Per Tarragona
representa una cosa
molt bonica
perquè
200 membres
de tribunals
eclesiàstics
de tot Espanya
i inclús de l'estranger
i advocats
i procuradors,
etcètera,
que es dediquen
al matrimoni,
a la declaració
d'anulitat
de matrimoni,
etcètera.
Tota aquesta problemàtica
dels matrimonis,
dels matrimonis cristians
i dels matrimonis
en general,
doncs és una cosa
important
per la nostra ciutat.
Els veurem segurament
pels carrers,
però estan intensament,
ja han començat,
em sembla,
les 11 comencen,
a treballar
en aquest congrés,
en aquest simposi.
Ho fan cada dos anys,
organitza
la Universitat de Salamanca
i aquest nostre,
també,
el Tribunal Metropolità
de l'Arquivisbat
de Tarragona
i tocaran temes
sobre el matrimoni
a fi i efecte
de conèixer-lo
una miqueta més
i de poder anar avançant
en el tractament
de les causes
de declaració
d'anulitat.
El matrimoni
és molt important
i no sempre
se celebra
com és degut.
Per tant,
quan el matrimoni
no és celebrat
degudament,
quan no s'accepta
com és
el matrimoni cristià,
pot ser declarat nul.
I això és el que estan estudiant
constantment
a fi i efecte
que les decisions
dels tribunals
eclesiàstics
sobre nulitats
de matrimoni
siguin justes
i sempre adequades.
Dr. Martínez Sistac,
Tarragona
és la capital
eclesiàstica
de Catalunya?
Certament,
ho ha estat
històricament
i ho és
perquè és
la seu metropolitana.
Per tant,
no hi ha dubte
que de les diòcesis
de la província
eclesiàstica
tarragonense
és la capital
eclesiàstica
de la tarragonense.
I de Catalunya
tota la història
que ha tingut
fins a 1964,
a la qual Barcelona
també formava part
d'aquesta província
jurídicament parlant,
doncs,
és així.
Per altra part,
a partir de 1964,
que ha estat
constituïda
amb el que ha visbat
la diòcesi
de Barcelona,
ha treballat
conjuntament
sempre
amb Tarragona,
amb la tarragonense,
de tal manera
que encara que jurídicament
es pot fer
aquesta petita distinció,
però en la vida
el jurídic
no és el més important,
sinó que el més important
és el treball,
és el sentir,
és la realització.
I això ho hem anat fent
en el cid
d'aquesta conferència
viscual tarragonense,
presida, doncs,
per l'arquivispa
de Tarragona.
Barcelona hauria de tornar
a formar part
de la tarragonense?
Això és una qüestió
que no tenim precisament
perquè deia vostè
que ens hem allàgrat
bastant temps
per parlar.
és un tema complex
en el sentit,
és clar,
que de fet
si ha sortit
en 1964
es va constituir
Barcelona i Madrid,
Barcelona depenia
de la tarragonense,
Madrid depenia de Toledo,
Pau Xizé,
molt preocupat
per tota la modernitat
i per les ciutats grans
que marquen,
que d'alguna manera
condiciona
amb el seu pensament,
amb la creativitat,
el món,
doncs,
va voler
donar
el nivell
d'arc
que ha visbat
a aquestes dos
diòcesis,
sense sufragàries.
Tornant darrere,
no ho sé,
en fi,
són coses difícils,
són coses...
Es podria fer,
totes,
fem aquestes coses
que són
de dret positiu,
es poden fer
d'una manera
o d'una altra.
Ara,
és fàcil
que es faci,
s'ha fet amb altres casos,
no s'ha fet,
és una cosa difícil,
podríem anar parlant molt,
però em sembla
que és molt complexa,
l'assumpte.
En qualsevol cas,
això li ha fet perdre
capitalitat eclesiàstica
a Tarragona?
Jo diria que no,
em sembla que hem de trobar
la complementarietat,
és a dir,
Tarragona ha tingut
aquesta capitalitat
i la té,
que Tarragona té
aquesta capacitat
de convocatòria,
s'ha vist en el
Consellí Provincial
de Tarragorense,
i Barcelona té
el 67%
dels habitants
de Catalunya,
això és veritat,
Barcelona té
moltes altres coses,
és un altre tipus
de ciutat,
però
no podem oposar
l'una a l'altra,
a mi em sembla
que això no ajuda
a res,
més aviat si podem
parlar molt
d'aquest assumpte,
si és millor
l'una a l'altra,
si la que ha
donat,
no,
hem de procurar
veure la complementarietat,
la suma,
a fi,
efecte que tot això
serveixi per l'església
caparagrina a Catalunya,
l'única església
caparagrina a Catalunya,
en diferents
diòcesis,
en diferents funcions,
però en definitiva
estem treballant
per la unitat pastoral
de tota l'església
catalana.
Dr. Lluís Martínez Sistac,
arquivista de Tarragona,
ha estat un plaer
compartir aquesta estona,
més de mitja hora
llarga en directe,
aquest matí de dilluns,
amb els ullens
de Tarragona Ràdio.
Gràcies per venir,
per acceptar la nostra
invitació,
i fins una altra oportunitat,
quan vulgui.
Moltes gràcies per aquesta oportunitat
que m'heu donat
per poder-me posar en contacte,
més en contacte encara,
amb tots els tarragolins.
Gràcies i fins una altra.
Bon dia.
Tarragona Ràdio
Tarragona Ràdio
Hasta el 17 de septiembre
ahorra con Eroski.
Cerveza San Miguel
a 229 pesetas
y detergente Lucil 3 kilos
a 589 pesetas.
Benefíciate de más
de las muchas ventajas
de la tarjeta Eroski
y paga en cómodos plazos.
Eroski
i sortirà a esmorzant.
Vol veure vostè
al seu pis al comptat.
Vingui a Sassi
descobrirà una cosa nova.
A Sassi
s'ho veurà fàcil
i assegura tant
a Barcelona.
Truquins al 306-7600.
A Tarragona
telèfon 23-38-68
i a Reus
telèfon 32-13-11.
Llibres, llibres de text,
material d'oficina,
material escolar,
jocs didàctics.
Això i tot el que puguis necessitar
ho trobaràs
a la llibreria Xeres.
A més,
comprant a la llibreria Xeres
aconseguiràs
els famosos punts xecs
que podràs canviar
per diners en efectiu
a qualsevol oficina
de la caixa.
Vine amb els teus amics
a la llibreria Xeres
i surt carregat
de punts xecs.
Llibreria Xeres,
carrer Sevilla 20,
telèfon 21,
69-68,
Tarragona.
Compra a la llibreria Xeres
i guanya un valor
anafactiu.
Diari de Tarragona.
Diari de Tarragona
te pone tu música
de siempre en lata
para que la conserves.
Consigue cada sábado
con el ejemplar
del Diari de Tarragona
un compact disc
de la mejor música
de siempre
en un estuche metálico
para conservar mejor
la música de leyenda.
No te los pierdas,
así no te darán la lata
con otras músicas.
Diari de Tarragona,
más allá de la noticia.
Des d'ara,
comprant en els establiments
de l'Associació Ponent,
li regalem punts xecs
per canviar el seu valor
en pessetes
a les oficines
de la Caixa d'Estalvis
i Pensions de Barcelona.
La Caixa.
Punts xecs
de l'Associació Ponent.
Un valor en efectiu.
Tarragona Ràdio
Tarragona Ràdio
Ler, ler, ler, ler, ler, ler, ler, ler, ler, ler.