En el tram anterior del programa hem parlat amb representants d'algunes entitats
que d'alguna manera o altra s'han mobilitzat o han participat
en les mobilitzacions d'aquest any des de l'accident de l'1 de setembre del 1998.
Ara però volem parlar amb famílies amb veïns de la Mora.
Avui ens acompanyen alguns veïns de l'urbanització de la Mora
que van patir ferides en aquell accident o bé que són familiars justament de víctimes del sinistre.
Tenim entre nosaltres a la senyora Isabel Martínez, de 61 anys d'edat,
que va resultar ferida greu en aquell accident de l'1 de setembre
i que encara avui pateix les conseqüències de l'accident.
Senyora Martínez, bon dia.
Bon dia.
També ens acompanya Maria Teresa Sevilla, de 45 anys.
Ella va perdre la seva mare en l'accident de la Mora
i la seva filla també va patir ferides greus de consideració.
Senyora Sevilla, també bon dia.
Bons dies.
Ens acompanya un altre ferit en l'accident.
Un jove, Sergi Roura, de 18 anys.
Va resultar ferit greu.
Ara pràcticament ja està recuperat del tot.
Sergi, també bon dia.
Bon dia.
I amb el Sergi també ens acompanya el seu pare,
el senyor Pere Roura, veï de la Mora,
com deia, el pare del Sergi.
Senyor Roura, també bon dia.
Molt bon dia.
Abans que res, els he de preguntar per com es troben.
Senyora Martínez, vostè com es troba?
Sí, doncs miri, me trobo...
de lo que...
pues, algo millor, no?
Però, vaja, he quedat, doncs malament.
ciclament, el braç no ho podré bellugar.
doncs el PIN m'ha operat quatre vegades
i he passat un any molt malament.
Però, vaja, si Déu vol, ara ja vaig millor a poc a poc.
i després, també, he d'anar...
m'ho porto a un psiquiatre, perquè, esclar, jo ho vaig veure tot,
no vaig perdre el coneixement, i això ho poso tindintre.
No m'entenc.
Després, he de passar per aquesta carretera,
que jo li tinc pànic, que avui mateix hem sortit a tres quarts de deu,
i hi havia sis camions al sortir de la Mora, escolti,
i això és un pànic molt gran.
I, a més, jo diria que, sobretot, que s'ajudin,
que passin els camions per l'autopista,
que no hi hagi més difunts,
i els hi don el pès amb tot els familiars dels difunts,
que hi ha en aquestes 340, en tots.
i després, també els hi dic,
que jo li puc donar gràcies a Santa Tecla,
que s'han portat molt bé amb mi,
igual infermeres, com a engels,
i les ambulàncies,
que estan 9 mesos cada dia de Santa Tecla a la Mora.
9 mesos d'instant.
Ara es troba...
Perdoni, que estic molt emocionada.
Ara es troba millor?
Home, la cama, la cama encara em fa una mica de mal,
l'únic que, esclar, el braç m'han d'ajudar a vestir,
no em puc pentinar,
el braç m'ha quedat molt malament,
el pit també me fa mal,
m'han de fer més proves,
que m'han fet quatre operacions,
perquè, esclar, em va travessar un ferro tot el pit d'aret.
Me'l va...
Com una barrina, me'l va foradar tot.
Però, en fi, jo crec que el nostre senyor,
que vaig tindre molta fe,
perquè ell me va salvar,
perquè jo estava al darrere i em vaig trobar al davant,
i, a més, vaig dir,
Déu meu, salve'm, i ell me'l va salvar.
La senyora Maria Teresa Sevilla, com dèiem,
no anava en aquell autobús,
però sí anava la seva mare i la seva filla.
Vostè va perdre la seva mare
i la seva filla va resultar ferida.
Com es troba la seva filla?
Bueno, mi hija se encuentra bastante bien.
El único problema,
pues bueno, el problema psicològic que tenemos con ella.
Con la niña tenemos el problema de que, bueno,
ella no habla,
entonces, al no hablar, no sabemos cómo se encuentra.
Piensa que la edad de la niña son 12 años,
cumplirá 13 horas en breve,
y es una edad mala,
porque, claro, no sabes a quién recurrir ni qué hacer,
porque es que no sabes realmente cómo se encuentra.
Porque si ella dijera, mamá, vi esto, vi lo otro o no vi nada,
pero es que no lo sabemos, porque no habla.
¿Las heridas que sufrió en el cuerpo,
de ellas ya se ha recuperado bastante o totalmente?
Sí, se ha recuperado, digamos, totalmente,
porque ella en principio iba a ansiedad de ruedas al colegio,
como saben todas las personas,
y, bueno, de las heridas, pues está bien,
porque una cría de esa edad, pues los huesos le han unido bien,
pero fue bastante triste tener la ansiedad de ruedas
y todo este tema que hubo,
con las roturas de tobillo y talón que tuvo ella.
El problema principal, pues, que tiene es psicológico.
Psicológico, exactamente.
¿Y sigue un tratamiento?
Pues no, de momento no,
porque nos han aconsejado que debido a su edad
y que en el colegio va prácticamente bien,
mejor que otros años,
pues de momento no es necesario,
pero no sé en un futuro lo que pasará.
Com dèiem, el Sergi Roura, de 18 anys,
també va resultar ferit.
Sergi, com et trobes un any després?
No, jo em trobo bé,
més que res perquè jo vaig perdre coneixement
quan vaig tindre l'accident
i després de ser jove i tot em vaig preocupar bé de fer-ho.
Bueno, jo vaig tindre una vèrtra aixafada
i l'altra fissurada.
Vaig estar una setmana i mig a l'hospital
i després, quasi un mes i mig a casa,
estirat al llit sense poder moure'm.
L'únic que em va perjudicar a mi va ser...
vaig perdre examens de setembre,
vaig perdre començaments de col·le,
el col·legi no m'ha anat gaire bé
i psicològicament, bé.
Jo estic bé,
passa que jo estic bastant preocupat per la carretera.
Jo cada dia passo per la carretera,
tinc d'anar en moto per la carretera
i jo, o sigui, cada dia veig més creus,
no sé, que jo cada dia veig més creus en aquesta carretera.
O sigui que no sé.
És a dir, físicament estàs bé.
T'ha quedat una seqüela?
Físicament, bueno, tinc una vèrtra aixafada per tota la vida.
O sigui, l'esquena, tinc torçament d'esquena ja per tota la vida.
Però això no t'impedeix fer una vida normal.
No, no t'impedeix fer una vida normal.
I psicològicament estàs prou bé perquè al perdre el coneixement...
No em vaig enterar de res.
No et vas enterar de l'accident.
Vaig per estar d'hospital.
El pare d'un fill que resulta ferit en un accident, com ho passa?
La veritat és que quan poses la ràdio
i sents que hi ha hagut un accident molt fort a l'entrada de la mora,
que un autobús municipal que hi ha hagut cinc morts,
i pel coneixement que tens,
doncs saps que hi arriben molt poques persones a la mora i tal,
doncs l'impacte és una miqueta brutal.
Després, sapiguem-te molt greu per les persones que hi han quedat,
quan saps que encara que sigui mal ferit
i d'una manera que t'esperveu una miqueta,
doncs veus el teu fill allà
i el metge et comenta d'alguna manera que mou els peus,
que és el que primer els metges miren,
i que, bueno, doncs li estan fent el trac i tot això,
doncs ja dius, bueno, està viu i això és el que en aquell moment,
en aquell moment el que ja et descarrega dels 5, 10, 15, 20 minuts d'atenció
que tu has passat fins que has arribat a l'Hospital Joan XXIII.
Evidentment, jo és un moment que no desitjo a ningú,
no desitjaria a ningú,
i és d'aquells moments a la vida que te n'enrecordaràs sempre
i que mai oblidaràs per molt que vulguis.
I aquest any, és a dir, un cop passat el primer ensurt,
en el cas del seu fill que va estar, doncs,
encara dos o tres mesos amb seqüeles de l'accident,
com es passa a nivell familiar?
Home, a nivell després, quan la cosa et diuen que als 17, als 18 anys
donen molt de sí, que el que és la qüestió física es recupera i tal,
estàs una miqueta pendent, com deia la senyora Sevilla,
de veure quin és el tema psicològic, psíquic,
que pugui repercutir sobre la persona propera.
Aleshores, quan veus, doncs, que aquesta persona
l'impacte només ha vist vindre el camión
i llavors a partir d'aquí no se'n recorda de res més
i vas veient, doncs, que la seva evolució és normal,
doncs, bueno, això estàs molt pendent de com van les coses,
però, doncs, et tranquil·litzes.
En la vida de l'obusió.
El senyor Roura ens deia que l'1 de setembre del 98
es va assabentar de la notícia per la ràdio
i la senyora Maria Teresa Sevilla com es va assabentar?
Pues a mí la notícia me la dio mi propia hija
porque un señor que pasaba, que ahora no recuerdo el nombre,
un señor que es arquitecto, pasaba con moto
y la recogió a la niña.
O sea, él fue testigo de todo lo que ocurrió
y pasaba con moto, como digo, y cogió a la niña en brazos.
La niña lloraba y la sacó del autobús
porque ella estaba dentro
y la niña misma recordó el teléfono móvil
que tenemos en la tienda
y me llamó la niña.
Entonces yo estaba un poquitín más tranquila
porque hablé con ella y me dijo, mamá, estoy bien,
aunque lloraba.
Y dice, mamá, estoy bien, pero he tenido un accidente
con el autobús que iba con la abuelita
que no recuerdo ahora si me dijo que iba con la abuelita o no.
Y bueno, porque fueron momentos de tensión
y entonces, bueno, rápidamente me trasladé a Santa Tecla
y no encontraba allí a nadie.
Entonces me trasladé a Juan 23, encontré a mi hija,
pero no encontraba mi madre.
Hasta que a las dos horas me dieron la noticia
de que estaba mi madre fallecida.
Pero fue a las dos horas.
I un cop ha passat l'accident,
amb tot el que suposa la mort de la seva mare,
com ha estat la convivència familiar amb la filla,
amb aquestes seqüeles psicològiques que encara té la seva filla?
Suposo que canvia molt la vida familiar, la vida quotidiana.
Sí, pues la verdad que ha cambiado bastante.
Ahora, 365 años atrás, o sea, días atrás, cumplido el año,
mi hija, yo, la relación conmigo no es como antes.
Es triste decirlo, pero es así.
Espero que se solucione, porque yo soy una persona fuerte
y pienso luchar, porque esto se arregle.
Pero la relación con mi hija no es buena de momento.
Debido a que, no sé si me guardo un poco de rencor, no lo sé.
¿Para qué interpreta eso?
Es que lo interpreto porque al no comentarme nada,
porque piensa que yo la tuve que dejar en el hospital
a cargo de mi suegra, mis cuñadas, que me ayudaron muchísimo.
Entonces yo tenía que trasladarme a León con el cadáver de mi madre
para darle sepultura allí.
No podía dejar a mi padre aquí con la carga de todo.
Entonces la niña, como, a ver, estaba mal, pero no estaba gravísima.
Yo la dejé al cuidado de mi familia, ¿no?
porque unas palabras que me dijo en aquella ocasión me llegaron hondo
y me dijo, para lo que te importo, no sé a qué se refería.
porque tú la tuve que dejar y trasladarme a León con mi madre.
Senyora Martínez, ¿la seva vida familiar ha cambiat molt?
Sí, sí, perquè jo sempre estic plorant,
és que estic molt depressiva,
però sort que aquell dia el meu marit sempre venia amb mi aquell dia,
sort que el meu marit no va vindre,
perquè jo vaig estar un mes i mig ingressada
i ell no es va bellugar de costat de meu
i esclar, a casa, doncs ell m'ha d'estendre la roba,
perquè jo no puc, m'ha d'ajudar a vestir,
perquè ara ja me n'han ensenyat aquí a Santa Tecla
com m'he de vestir perquè no podia,
en fi, sense ells no podria,
perquè jo mateixa amb aquesta mà amb l'esquerra
m'he de pentinar, en fi, ja vaig fent coses,
però sí que ha canviat, ja ho crec que ha canviat.
La seva família, el seu marit, es va enterar de seguida de l'accident?
Sí, perquè el meu marit m'esperava a baix,
a on està l'última parada,
perquè jo sempre anava, comprava i venia carregada, no?
I ell se va enterar perquè diu que va arribar un senyor
i va dir, diu, escolti, aquí n'esperen a l'autocar,
doncs no l'esperin, diu, perquè ha hagut un accident
amb l'autocar i un camión.
I jo estava, el camión el tenia jo al meu costat mort,
i aquest xiquet el tenia que va saltar pel vidre de la gavina,
aquest nen, el Sergi, estava a terra l'afalt,
pobret que no es bellugava, tot ensagrentat,
i jo estava al davant, jo no vaig perdre el coneixement,
jo li dignava al darrere, em vaig trobar al davant,
i aquest senyor que diu la senyora Teresa,
l'equitecte,
doncs és el que es va entrar de seguida,
a mi es va treure el mocador,
que si me sent que Déu li pagui,
i me'l va posar al pit,
perquè m'ha de sangrar,
i va dir, tranquil·la senyora,
que llevo un mòbil i el llamava a l'ambulància,
a mi me van tenir que treure els bombers,
van vindre els bombers,
va vindre tot ràpid, això sí,
Déu li paguin aquest senyor,
perquè va entrar de seguida a l'autocar,
i va dir que ell havia avisat a tots,
els metges, en fi, i van vindre de seguida.
Realment, recordar aquell accident,
sobretot per les persones que no van perdre el coneixement,
com vostè deixa unes seqüeles...
Molt gran.
Per tota la vida.
Per tota la vida,
perquè jo hi perdon l'humor,
jo abans era molt alegre,
molt...
I ara, doncs, això m'ha acabat,
la veritat.
Malgrat tot, vostès, més o menys,
fan, o comencen a fer ja una vida habitual,
alguns ja la fan del tot normal.
Abans el Sergi ens comentava
que cada dia agafa la carretera, va amb moto.
Vas amb moto per anar al...
Amb moto o amb cotxe.
Per anar a estudiar.
Sí.
I quan surts de la mora per agafar la carretera,
penses en alguna cosa en especial o...?
Intento no pensar res.
O sigui, sempre intento pensar en alguna cosa,
perquè surts de la carretera
i veus les 5 creus que tens allà
de la gent que va morir.
I més endavant veus 5 creus més,
i més enrere torna a veure les creus.
O sigui, vulgui ser o no, ho penses,
vas amb cuidado,
vas amb cuidado,
perquè aquesta carretera és perillósíssima.
Amb la moto, amb un ciclomotor,
és quasi impossible anar.
No té...
O sigui, no tens...
No tens arcem per poder passar.
I amb els cotxes no tens marge d'error.
O sigui, no pots fer un error
perquè si no te'n vas fora de la carretera.
I el pare,
quan agafa el cotxe
o es trasllada al centre de Tarragona,
què pensa quan ve per la carretera?
Mira,
jo soc de les persones
que faig 4 viatges cada dia,
a la mora,
vaig i vinc.
i la veritat que és un tema que tinc molt superat.
I el tinc superat per una senzilla raó.
Perquè tinc claríssim,
tinc claríssim el que és la Nacional 340.
I com que tinc claríssim el que és la Nacional 340,
sempre que puc,
estic a la carretera els diumenges.
Com aquesta senyora,
també hi és.
I el meu marit.
Ell, el primer dia que va passar,
ell va cada setmana.
Aleshores,
la meva actitud
com a persona,
com a ciutadà de peu,
és la d'agrair
enormement,
enormement,
la sensibilitat pròxima
que té
un grup de persones
en maiúscula.
Perquè no és important
el nombre de persones.
El que és realment important
són les persones.
La sensibilitat de les persones
i la solidaritat pròxima
de les persones
que estan
un diumenge sí
i un altre també.
I això potser algun dia
se'n parlarà,
perquè això,
a la història de Tarragona,
la qual cosa,
la qual coneixo jo molt bé,
perquè estic nascut aquí,
a Tarragona,
vi per primera vegada
durant un any,
i si no que es busquin
les hemeroteques,
durant un any,
un grup de gent
amb molta sensibilitat
i amb molt sentit
de la solidaritat pròxima,
no de la llunyana,
perquè llunyanament
tots ho som de solidaris.
Ara, pròximament,
amb el veí
ho som menys.
Doncs jo,
com a ciutadà de peu
i des d'aquí,
i amb l'oportunitat que tinc,
el que vull fer
és donar
les gràcies
a aquesta gent
que,
uns perquè són afectats,
però els altres
perquè tenen aquesta sensibilitat
i aquest sentiment
de solidaritat pròxima,
estan cada diumenge
a la carretera
i seguiran
i seguirem acompanyant-nos.
I,
perdó,
només per d'això,
voldria recordar
a tothom
que tingui
aquesta sensibilitat
i aquest sentit
de solidaritat pròxima,
que demà,
demà,
el punt on van morir
cinc persones
de la Nacional 340
proper a la Mora,
allí es celebrarà
un acte
perquè no s'oblidi
el que no cal
ni es pot oblidar.
La senyora Maria Teresa Sevilla
i la senyora Isabel Martínez
també els vull preguntar
quan agafen el cotxe,
quan han de sortir
de la Mora
per venir al centre de Tarragona,
encara pensen
en la possibilitat
d'un accident?
No sé,
senyora Sevilla,
vostè que...
Vostè també treballa a Tarragona?
Sí.
Suposo que es desplaça
pràcticament cada dia?
Sí, sí.
Jo,
com a mi vecino,
m'he trasllado
quatre viatges diaris.
Són ir y volver a comer...
En transport públic
o en transport privat?
En transporte propio.
Sí,
mi coche propio.
Entonces,
salgo,
intento no pensar,
pero es imposible.
O sea,
aquello lo tienes allí
y másime que yo...
Y sobre todo al venir para casa
veo las cruces,
que es lo que dice Sergi,
y me es imposible
no acordarme de mi madre.
Eso en primer lugar.
Y en segundo lugar,
pensar,
bueno,
ahora vendrá un camión
y me chafará
o no me chafará.
Estás ahí con la margarita
de soja.
Sí, no, sí, no.
Me chafará o no me chafará.
Y es muy triste,
porque es una carretera
muy peligrosa.
¿Tiene miedo
cuando circula por esa carretera?
Sí, sinceramente.
Tengo miedo.
A lo mejor pánico no,
pero miedo sí.
Y la señora Martínez,
no sé si usted
es desplaçada también muy.
Sí,
porque,
esclar,
encara estic a manos...
Ha de venir a l'hospital,
la vegada.
encara estic a mans de metges,
encara,
i, esclar,
baixo amb el meu marit,
pobre,
que el tinc,
el tinc,
bueno,
el tinc fragil,
la veritat,
que li tinc molt de pànic.
I, esclar,
hem de baixar a la força,
hem de baixar al metge,
doncs a comprar,
o el que sigui.
I jo tinc pànic,
la veritat.
Ell,
jo li dic que és que no ho comprens,
però jo tinc pànic.
I l'altre dia
vaig baixar a l'autobús,
que va ser la primera vegada,
que no l'havia agafat,
que deia que no l'agafaria,
però vaig baixar,
perquè al meu marit no se li va,
bueno,
el cotxe no li anava bé,
i vostè no sap el tremolor
que jo vaig agafar.
I també vull dir,
que, escolti,
aquella curva que hi ha tan dolenta
entrant entre pins,
allò és dolentíssim.
Això,
venia el xòfer i ho va dir.
Allò,
algun dia hi haurà,
també,
un altre accident,
perquè allò és molt estret,
me se posa la carta gallina,
allò,
perquè jo el dia de l'accident,
perdoni,
el dia de l'accident,
anava a aquella curva
i ho vaig dir,
mare de Déu,
aquí quals dia es passarà alguna cosa.
I aquí anava a dir
que els 100 metres
me va passar-lo de l'accident.
I l'altre dia,
en aquesta curva,
venia també un camión
i el xòfer
se va haver de posar
dintre la cuneta.
I el camión diu,
l'autocar,
perdoni,
va dir,
estic fart
de dir que posin un mirall
perquè es vegi,
un mirall d'aquells que posen.
I aquí no fa ningú cas.
Vostè diu
que ha agafat l'autobús
una vegada,
després de l'accident.
Sí,
però que m'ha agafat
una tremolor,
no sap bé.
vostè era un senyor molt amable
i li vaig dir,
mira que jo fui en l'autobús
i pobre senyor,
va vindre molt de cuidat,
no va anar de pressa,
però jo encara estic tremolant ara,
escolti.
El Sergi ha agafat
algun dia l'autobús?
Sí.
Tres mesos o dos mesos
després el vaig agafar.
Però jo, clar,
jo com que no vaig viure
l'accident ni res,
tampoc,
o sigui,
tampoc,
o sigui,
no,
el vaig agafar bastant tranquil.
La primera vegada no,
pensava,
quan vaig passar justament
per la curva,
o sigui,
que a mi em va dir
que va ser l'accident
perquè jo,
o sigui,
ni me'n recordo,
ni me'n recordo
que vaig veure el camió.
O sigui,
jo devia anar pensant
en el meu
i em vaig despertar a l'hospital.
Jo,
què faig aquí,
saps?
O sigui,
quan em van dir,
quan vaig passar
per la curva del,
o sigui,
d'on va haver l'accident,
llavors sí que em vaig agafar fora,
al sigill,
però no sé,
ara ja l'agafo,
tranquil,
tranquil.
La Maria Teresa
sabia agafar l'autobús
o la seva filla?
No.
No,
normalmente no.
A lo mejor algún día mi hija
que baja ingreso,
sí,
pero normalmente vamos
en coche propio.
Vostès que en autobús
o en coche propio
o en moto
utilitzen cada dia
la 340,
han notat alguna millora
pel que fa al tema
dels camions?
És a dir,
que hi ha menys camions
en aquest tram de la carretera?
Sergi,
tu per exemple,
si vas cada dia
quatre cops,
tu ho notes o no?
Me he trobat la diferència.
no hay ninguna diferencia
de...
¿Hay los mismos camiones?
Sí, sí.
¿Los mismos?
Avui mateix no li dic
que al sortir de la Mora
hi havia sis camions
davant nostre,
però no camions.
Allò semblen
vegons de tren,
escolti,
ja t'esgarrifes
perquè aquella sortida
és molt dolenta
i que vinguin sis de cop,
un al darrere de l'altre,
escolti.
A veure,
s'ho arreglen d'una vegada,
per favor,
que ho arreglin,
el que se'n cuidi,
el de fumets,
el que sigui,
però que estiguem una mica tranquils,
perquè això no és viure,
escolti,
això no és viure.
Ara mateix el meu marit
està jubilat fa dos anys
i vam voler anar
a estar tranquils
allà a la Mora
i mirar per on podia estar
ben morta
com estan les altres víctimes.
I jo li dic
que passant aquest mes
a venir a Tarragona
perquè em fa molt de pànic
baixar i pujar.
Senyor Raura,
creu que ha millorat
el tema dels camions?
No, no.
No és,
com a mínim,
no és apreciable.
I jo inclús diria
que hi ha dies
que dóna la impressió
que circulen més camions
encara per la Nacional 340.
hi ha dies
i moments
que dóna la impressió.
O sigui,
no es pot constatar,
a menys que hi hagués
un estudi estadístic
al respecte
durant aquests aixos,
que ja s'han fet,
vull dir,
a la Mora
hi ha gent
que s'ha preocupat
d'aquest tema
i, òbviament,
hi ha estudis
que demostren
d'una forma
bastant clara
que no ha millorat
d'una forma significativa
i que hi ha moments
puntuals
que hi ha més circulació
de camions
que en termes mig.
Abans,
el senyor Roura
agraïa expressament
la participació
d'aquests veïns
que s'han manifestat
des de fa un any
tallant la carretera
o amb diverses accions
de protesta.
Mirant,
però,
enrere,
vostès,
que són els que van patir
realment l'accident
en pròpia persona,
creuen que va faltar
sensibilitat
per part del conjunt
dels ciutadans de Tarragona?
Senyora Sevilla.
Muchísimas.
O sea,
no es que falte sensibilidad,
es que no hay
ninguna sensibilidad.
Siento decirlo,
pero es así.
No sé,
será que Tarragona
es de por si una ciudad
que no...
Vamos,
la gente no se ha movido
para nada.
Y hablamos de Tarragona
como núcle urbano
y como la mora
y como todo.
No hay sensibilidad,
sinceramente.
Senyora Martínez.
Pues no,
perquè, escolti,
no tenim apoyo,
perquè allí
tindrien que vindre,
van posar autocars,
allí passa tothom
a la carretera aquesta
340,
passa tothom,
tindrien que vindre a ajudar,
a apoyar,
perquè passa tothom
i no ha vingut,
ningú no ve,
no venen.
Allí passa tothom,
tindrien que vindre a ajudar
una miqueta,
o menys.
Senyora Raura?
Sí,
és evident,
tots sabem que
tradicionalment
hi ha raons històriques
que segurament
no justifiquen.
Tarragona
és una ciutat
que costa
que es mobilitzi.
Per això
jo li dono
tanta importància
a una mobilització
d'un any.
Jo com a pare
d'una persona
afectada
i com a veí
de gent
que han patit
aquest accident
i que
si les coses
segueixen així,
disortadament
seguiran patint,
no?
Bueno,
jo
haig de dir
que
Tarragona
serà sencera,
perquè
aquesta cartera
hi passa
molta gent
i
si algú,
el familiar
d'algú
o algú
pateix
algun accident,
llavors potser
comprendran,
entendran
el per què
la gent
que ho ha viscut
molt de prop
i que té
aquesta sensibilitat
que abans
parlàvem
està cada
diumenge
a la carretera.
Mireu,
és de vergonya
i jo li he dit
al senyor
Maldonado
en una reunió
que Tarragona
amb infraestructures
és el cul
de sac
de Catalunya
i de l'estat
per descomptat.
Quan vosaltres
agafeu el cotxe
i us n'aneu
per la 340
fins a Càdix,
jo,
que ho he fet
ara fa pocs dies,
he sentit
vergonya.
Vergonya
de com
els nostres polítics
donen prioritats
i assignen
recursos
que és la seva
funció.
El que està
passant aquí
Tarragona
i el problema
de Vilaseca,
la Mora,
Cambrils,
Vendrell,
Ballirana,
el que sigui,
és un problema
petit
davant
del problema
gros
que té
amb infraestructures
Tarragona
i que ningú
oblidi
i així
li vaig recordar
al senyor
Maldonado
que
li vam recordar
que
fa uns anys
ja es va tindre
un avís
i tothom sap
el que va passar
i des d'aleshores
s'han posat
dues males
senyals
a la Nacional
340.
Si,
per exemple,
una persona
que ha anat
a l'any 90
o als anys
al principi
dels 90
a Marbella,
Estapona,
Benalmàdena
i va ara
se'n donarà
compte
i es preguntarà
quina és
la raó
que allà
s'hagin assignat
els recursos
que s'han assignat
i les vies
estiguin
com estan
i perquè aquí
nosaltres
que tant
paguem
o per lo menys
ens diuen
que paguem
i jo tinc consciència
que paguem
la Nacional
340
està com està.
Parlant
de sensibilitat
del que dèiem
demà
i ja ho ha recordat
abans també
el senyor Roura
hi ha un acte
per recordar les víctimes
a les 7 de la tarda
una missa a la carretera
suposo que la senyora
Maria Teresa Sevilla
i la senyora Isabel Martínez
també voldrien demanar
a la gent que ens estigui
escoltant
els ciutadans de Tarragona
que hi vagin
que hi participin
Sí, jo pido
que a ver si puede participar
el número posible
de gente
y bueno
sobre todo
bueno pues los que viven
por bosques
y toda esta zona
que puedan asistir
Senyora Martínez
Se lo pido
encadecidamente
Sí, pues mira
jo m'agradaria
que se vinguessin
al menos a la missa
a Puyas una miqueta
els que puguin vindre
i
per les víctimes
que hi ha en tota la carretera
perquè n'hi ha moltes
gràcies
Estem ja acabant
què volen dir?
Què els demanaria
a qui sigui?
Pues jo els demanaria
per favor
a Foments
o que se'n cuidi
que s'ho arreglin aviat
que tallin la carretera
pels camions
que la facin
l'autopista gratuïta
que
escolti
van dir que poder
a l'octubre
ho faran
si ho poden fer abans
que s'ajudin
per favor
gràcies
Senyora Sabia
vostè què diria?
Pues yo pido
lo que hemos pedido
desde el día 1 de septiembre
del año pasado
autopista gratuíta
ya para todo el mundo
no creo que sea una cosa
del otro
o sea que lo hagan
por favor
que ya
vamos a seguir
movilizándonos
hasta que lo consigamos
Sergi
tu què demanaries?
Jo només demano una cosa
demano que n'hi hagi
més accidents
perquè n'hi hagi
més accidents
demano
que els polítics
facin tot el possible
perquè n'hi hagi
més accidents
i ja està
I el seu pare?
Sí
jo crec que
per les persones
que ens administren
és el moment
de deixar
els gestos
deixar els gestos
quan
hi ha un accident
i quan hi ha un mort
de deixar-los
no els han de deixar
i és el moment
ja
però de forma
perentòria
de les realitats
d'aquestes realitats
que parlàvem abans
que estan en altres llocs
aquestes realitats
que es concretin
aquí
una via
com la Nacional 340
amb el Trump
que ens ocupa
és una via
que té una densitat
de tràfic
per la qual
no té
les condicions
de seguretat
pel ciutadà
que es preocupin
que s'hagi de preocupar
les administracions
implicades
d'una vegada
per totes
de la seguretat
dels ciutadans
i que tot Tarragona
en tingui consciència
i que tot Tarragona
pensi
que
amb la mida
que circula
per aquesta carretera
a tothom
està
amb un percentatge
molt alt
de probabilitat
té la possibilitat
que
succeeixi
el que ja
tots coneixem
i per el que
estem lluitant
i buscant
una solució
senyors
senyores
acabem així
moltes gràcies
de veritat
per haver vingut
aquest matí
en directe
a Tarragona Ràdio
perquè era
difícil
poder convèncer
familiars
de víctimes
de ferits
d'aquell accident
que
tornessin
a la ràdio
per explicar
aquella experiència
i com han passat
aquests últims
12 mesos
així que moltes gràcies
senyora Martínez
que es recuperi
molt aviat
gràcies
senyora Sabia també
que la seva filla
amb aquests problemes psicològics
se'ls acabi de superar totalment
gràcies
gràcies per venir també
gràcies al Sergi Roura
que puguis fer ja
com fas ara
una vida normal
i gràcies també al seu pare
el senyor Pere Roura
gràcies a tots quatre
demà
recordin
demà dimecres
a partir de les 7 de la tarda
acte litúrgic
una missa
a la carretera nacional 340
a l'entrada del barri de la Mora
per recordar
les 5 víctimes mortals
d'aquell accident
de la carretera nacional 340
gràcies
i fins la propera
bon dia
gràcies a tots
gràcies a tots