Senyores i senyors, els unem la benvinguda a l'acte d'ajudament dels Premis als millors del 97.
Amb tots vostès, Toni Soler i Rosa Treu.
Bona nit, bona nit a tothom.
Bé, després del que acabem de veure sí que me n'adono que som una parella realment feliç.
No sé de què em queixo.
Moltes gràcies a tots per assistir a aquesta gala i gràcies també per convidar-nos-hi el meu home i a mi.
Esperem que vosaltres també ens ho agraïu perquè per culpa d'això no estem perdent el surti com surti.
Que vulguis dir-ho.
No, no, Toni, fa broma. Realment el programa que volíem veure era el de l'Hermí de la Milà, però vaja.
Sí, com sigui, ens plou molt ser aquí per presentar lliurement uns premis que posen de manifest la vitalitat cultural de Tarragona.
Sí senyor, aquesta Tarragona imperial i mil·lenària que està en pas de convertir-se en patrimoni de la humanitat.
Com la meva dona, també.
Recordem el magnífic lema de la ciutat, Tarraco Escipionum Opus.
Tarragona s'ha escapat de l'Opus.
Gràcies, Tarraco Escipionum Opus.
Gràcies, Tarraco Escripionum Opus.
Gràcies, Tarraco Escripionum Opus.
Bé, abans de començar a repartir bordons, us hem de dir que aquest ha estat un bon any pel Teatre Tarragona.
Sí, senyor, les cifres són irrefutables, que no vol dir que siguin certes, perquè les han passat a l'Ajuntament directament, que ja hem de dir-ho.
Bé, el Teatre Metropol, que va ser aquest que estem ara mateix, durant 1997 se van fer 142 sessions, amb un nombre total de 47.696 espectadors.
4, 7, 6, 9, 6...
Bingo.
La bona cosa suposa un increment del 9% respecte a l'any anterior.
Al Camp de Mar s'hi han fet 27 sessions amb un total de 36.808 espectadors, és a dir, un 5% més que l'any anterior.
Pel que fa a l'audiència de malalts de tele, el dimarts passat van tenir una audiència...
Ara el que toca és cuidar-nos dels bordons, que és el que es tracta.
Recordem que els premis són obra del taller de joieries a Ramià-Sarraïma.
Que no és nom artístic, es diuen així de veritat.
Que, per cert, és l'autor del Pina, molt que us han obsequiat a l'entrada,
i que fa referència a un dels elements ornamentals del Teatre Metropol.
L'elecció dels bordons és el fruit dels vots i del criteri del públic tarragoní,
que no és ni millor ni pitjor, sinó diferent, el de la resta dels mortals.
Començarem ja, tot seguit, pel premi d'Escenografia.
L'Escenografia és una disciplina molt important dins del teatre,
i és de la Sarsuela, ja no cal dir-ho, i per tant, li donem la rellevància que mereix.
La guanyadora d'enguany és Montse Amanós,
per l'aula del senyor Esteve, del Teatre Nacional de Catalunya.
En Montse, no es va resultar molt difícil,
el reproduir sobre el nacional a la conspira de l'Aula de Nússinyol.
com va ser això?
El que va resultar més difícil gairebé va ser reproduir-lo al teatre nacional
i després tenir-la que portar, per exemple, en un teatre com aquest,
l'or que vaig compartir absolutament amb la direcció tècnica del Teatre Nacional.
Doncs molt bé, gràcies i no enhorabona pel premi.
Ara és el porn del premi de dansa, un premi que per la Rosa i per mi és molt entrenable,
perquè justament ens vam enamorar mentre ballàvem.
i justament el premi recau sobre un col·lectiu amb el qual m'hi sento molt identificada.
És la companyia Les Malquerides, per l'espectacle Malquerides.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Una pregunta. Vosaltres vau entusiasmar molt
el públic de Tarragona, però a les dones
concretament més.
I a la veritat molt xau.
Molt bé, l'enhorabona.
Molt bé, continuem endavant.
Insisteixo que estic molt content de ser
en aquesta vella, amb Ibaixi
i amb Ialta, ciutat de Tarragona.
És la ciutat que, de forma més evident,
ens connecta amb la Roma Clàssica.
Jo en sóc un gran admirador de la Roma Clàssica
i tu, Rosa, també ho has de ser.
Ho has de ser més, perquè ells tenen una dita
molt cèl·lera sobre el matrimoni,
perdonem els lletinassos, però és que avui és el dia, eh?
Deia, casta adviro matrona
parendo imperat. La dona virtuosa
governa el seu marit obeíble.
Que maco.
El seny de la Roma Clàssica.
Coitus interruptus també el van parir ells, no?
Sí, també.
Amb això tu i jo també som molt clàssics.
Bé, ara toca el premi
al millor espectacle de música.
Doncs el millor del 97, segons el públic de reunir,
ha estat el cor internacional de la Setmana Cantant
i l'Orquestra Sinfònica del Vallès per Carme Llavorana.
El fil del marit, de música.
Vull dir que és una llàstima que no hagi pogut venir la ministra Esperanza Aguirre,
perquè ara podria preguntar-se si la Carmina Burana ha vingut personalment a la República del Premi.
No seria la primera vegada.
Esmery Mena, de veritat.
Gràcies.
Li preguntaria més a la senyor Gili, on creu que arreu la força i la popularitat d'aquesta obra adaptada per Carloff?
Jo crec que arredica en el fet que és una obra que està pensada per molts cantaires
i aquí en aquest cas es va complir.
Eren 560 cantaires cantant l'obra.
Molt bé, enhorabuena.
Gràcies.
Molt bé, m'estem fent bastanta vida.
I ara...
Ai, doni, ara.
I ara, Toni, t'haig de deixar que té un compromís d'aquells que no puc deixar de banda.
Ara mateix?
Ara més falta que diguis allò de...
No m'esperis d'Espert.
Disculpeu-la, eh?
S'ha d'haver estudiat alguna cosa.
És que...
Això allò ho fa, eh?
Ell en el moment més imprevist, de més clímax, diguem-ne, doncs pam.
En fi.
Bé, mentrestant donarem el premi d'interpretació femenina.
Que és igualment.
En aquesta ocasió el premi és col·lectiu i vol recompensar la tasca, també col·lectiva,
de les actrius de Trono Villegas, El sexe nostre de cada dia.
Són Anna Sabaté, Montse Taulé, Carmeca Mas Vidal, Manuela Tàulés i el nom de treu.
La memoriaกòia noона준 al dretsパター, Petersma Dis proclaim eh!
D'un nombre es dracau!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Ha guanyat la meva dona.
Per què el teva d'havien de tu sola?
No, home, no.
Feies 3 minuts?
No.
Perquè en aquest cas era una interpretació col·lectiva,
com de vegades és en parella i de pene.
En parella perquè no m'hi volies, tu, a ser nàpiga.
M'havies fet una il·lusió per una obra de teatre, tu i jo junts en un escenari.
Però perquè tothom no ets actor, oi?
Perquè no sé si s'han de tenir unes certes aptituds i s'ha de saber fingir.
Bàsicament.
No, justament deia això de les parelles,
perquè el tren i la millor interpretació masculina d'en Guany
se l'emporta una parella, de fet,
que porta més temps junta que molts matrimonis,
encara més que tu i jo.
Són Paco Morán i Joan Pera.
Joan Pera i Paco Morán.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
A veure, quan arribarà l'hora de la separació
i si més no, de la voluntària?
No ho sé, perquè cada dia la vull més.
O jo jo todos els dies,
però cada dia la vull més.
No sé quan vam acabar, de veritat.
Hem de venir per almenys quatre vegades més aquí.
Ah, doncs, i no ho sé.
Gràcies, gràcies.
He tingut a lo largo de mi dilatada carrera
casi 35 anys en el teatro
molts premis, molts recolòncions,
unos mejores, otros peores,
però nunca, nunca he tingut el del públic.
Este és el, de veritat, el que més he agradecido.
Gràcies a vostès,
ho estic aquí
i després de 35 anys en Barcelona
he reçibut un dels premis més bonits de mi carrera.
Gràcies.
Jo ara us hauria de dir exactament el mateix del mateix en català,
però com que no me'n recordo exactament el que ha dit,
és com si ja ho hagués dit.
Ell ha dit que el públic de Tarragona
era més o menys com els altres.
No, és l'únic públic que sap reconèixer, de debò,
on hi ha l'essència.
Molt bé, anem ja amb els dos últims premis de la llit.
El que toca ara és el de la millor direcció teatral.
Per entendre la importància d'aquesta figura,
només cal recordar que aquest acte d'avui, per exemple,
no ha estat dirigit per ningú.
Segurament tot haurien anat millor si haguéssim puntat
amb la col·laboració del guanyador del Premi
a la millor direcció teatral del 97,
que és per Sergi Belbel, per la barra.
Andrea Alfami, Robert Le Coralde,
de la gràcia de la presó de la presó de la presó de Corregona,
i el recull Jordi Buixaderas,
amb la presentació de Sergi Belbel.
Bé, per compromisos familiars i ineludibles,
el Sergi no pot ser aquí.
Hem rebut una nota seva i us la llegiré.
Vull donar les gràcies als espectadors de Tarragona
per la concessió d'aquest premi i a tots aquells que van fer possible l'espectacle
i dedicar-lo molt especialment a la memòria de Marta Oller.
Bona nit.
Arriba el moment estel·lar en què hem d'anunciar el premi a l'espectacle teatral
que, segons el públic tarragoni, ha estat el millor del 1997.
Doncs va, me'l fem esperar,
perquè s'ha escombrat una mica cap a casa, eh?
El guanyador és Trono Villegas, pel sexe nostre de cada dia.
Entrega el premi i la cadència a la presentació de la presentació
de l'alcalde de la ciutat.
I el recull,
Maria Obrera, la presentació de l'alcalde de la ciutat,
i la presentació de Trono Villegas.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
A veure, un moment, un moment.
És que tinc un missatge de moltes dones que m'han preguntat, que diguin,
que si això del sexe nostre de cada dia és una afirmació o una pregària.
En el meu cas és una pregària.
Tant de bo, tant de bo, i aquest sexe nostre de cada dia.
En primer, vull donar les gràcies.
És molt agradable guanyar a casa.
I em sento com un jugador de futbol, com el Guardiola, per exemple, si guanya el Barça.
I després, que...
M'alegra molt, també, que el públic de Rebuny hagi sabut agafar la idea de l'obra,
que és una invitació al diàleg entre homes i dones, diferent del que hem vist avui entre el Emma i el Jordi.
Nosaltres pregunem que s'acabi algun clímax, no pas amb una ganivetada.
i després, doncs, que se us veu a les cares, que això ho heu sabut aplicar.
Perquè tenen unes cares de satisfacció i d'acabats.
Moltes gràcies a tothom.
Molt bé, doncs, així acabarem tot.
Abans, però, hem de donar les gràcies a algunes firmes que ens han ajudat en l'organització de l'acte d'avui.
Concretament, Establiments Viena, el taller de joies Serremià Serraíma, que no és un nom artístic, que es diuen així.
La Casa de Pensions i Organitzacions Artístiques Sebastià Falguera.
Moltes gràcies a tots per la vostra assistència.
I us recordem que, com que la casa és forta, ara podreu gaudir d'un vermissage aquí fora,
amenitzat per l'orquestrina Cafetera Express.
I segur que en gaudireu molt perquè, com deien, ja acabo els clàssics.
De Ligia, Spanish, Non Query, Vendor y Nanis.
És a dir, a un estómac buit no li cal pa fi.
Això que d'estómac buit i de Tarragona no n'hi ha gaire, eh?
No n'hi ha gaire gaire.
Doncs va, que sortin els guanyadors, farem la foto del grup.
Si podem anar sortint els guanyadors, faríem la foto així col·lectiva.
I, d'entrestant, donem també les gràcies a l'ensemble de la Big Band de Tarragona, que ens ha acompanyat en tot aquest acte.
Gràcies a tots i fins l'any vinent.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
i una servidora, i són dues dones de classes socials molt diferents,
que és la primera vegada que ho explico, no ho he explicat a ningú,
que per unes circumstàncies es veuen embolicades en un liu de la investigació d'unes morts,
i cada una de l'altra apren una sèrie de coses.
Jo seré la de classe alta, com és el meu costum, i ella serà la de classe més humildíssima.
I quantes dues anem a l'hora?
No, no és... Totes dues anem a l'hora, diguéssim, lluitem les dues per el mateix,
i comencem que ella m'enreda, i al final acabem bastant amigues, molt amigues.
On te trobes més i més a gust? Si hi ha alguna zona del món d'espatacle que et puguis trobar més a gust?
Damunt d'unes taules, directament amb el públic, davant d'un focus de televisió...
Ara, a tot arreu, abans damunt d'unes taules, abans era l'escenari.
Ara, després de dos anys i mig, és que si no t'acostumes amb dos anys i mig, malament, eh?
M'he acostumat molt a les càmeres, i tenen un punt brutal.
Jo sempre deia, no, no, l'escenari, el públic, el públic.
Evidentment, tenir el públic en directe és molt bèstia, és un plaer, eh?
Però tenir les càmeres també, perquè pots matitzar molt més la feina, pots ser molt més subtil,
només amb una mirada canvies mil coses, no cal que estiguis tota l'estona donant-te,
sinó que elles et vénen a buscar una mica, és molt agraït.
Arribes a molta gent.
I arribes a molta gent.
I tenir el públic a la banda, doncs clar, dóna el plaer que, per exemple, en aquesta obra,
el Moixader i jo penses, ara ens hi fotrem per aquí, ara ens hi fotrem per allà i s'ho estan empassant tot, no?
No, això és una... de dir, de veure que et van seguint quan hi ha un silenci, quan riuen, quan no.
A vegades penso que és una mica l'ambici de poder, no?
És un cert poder estar de molts escenaris, perquè, bueno, perquè la gent si et segueix, et segueix, no?
I van on l'auto vol, però com que jo soc la transmissora, doncs mira.
Tornant a Nisaga, Emma, aquest era el final que esperava l'Emma Vilarassau.
Més que esperava, què li agradaria que hagués passat el serial?
Jo l'esperava perquè el sabia des del principi.
Des del primer dia vaig saber que jo moriria.
Havia d'haver mort fa un any i mig abans.
en el foc amb el Mateu moríem els dos.
Com que s'havia de llargar la sèrie, em van indultar per una temporada,
però jo sabia que acabaria morint.
I no tenia massa solució l'Eulàlia.
No, allò, acabar amb el doctor, no, era massa petit.
La història es quedava petita.
Jo n'he preferit que hagués acabat amb el germà.
Allò, bé, per què no, no?
Anant-se a un país estranger dient, mira, no som els hermanos i vivim de puta mare amb les peles que tenien.
però van considerar que això donava peu a que continuessin i no.
I a l'Emma Vilaraseu, espectadora, li hauria agradat justament això, marxar?
No, a l'Emma Vilaraseu, espectadora, li hauria agradat que es morís l'Eulàlia, de la manera que va morir.
I els altres finals dels altres personatges, en general, lògics?
Sí, sí, sí, sí.
Trobo que la Sant Pietro encara hauria pogut patir una mica més.
No, no, lògics, lògics, sí, normal.
Home, a mi no, si haig de ser sincera, no, no, allò de la pila, que això, el futur sempre recomença, no sé, què vols que tingui, no?
Quan es treballa tan intensament, treballeu cada dia un grup d'actors tan importants,
s'ha arribat a crear un bon rotllo, com altres actors han dit entre vosaltres?
Un bon rotllo, hi ha hagut realment dos anys i mig sense, bé, amb problemes petits, normals, de cada dia,
però un equip fantàstic, tant tècnicament com artísticament, des de producció, tècnics de so, càmeres, tothom, tothom.
Bé, allò de gent que... que a mi per això em feia pena acabar, a part de per l'Eulàlia, per tota la gent que...
Amb aquestes feines, i en teatre igual, estàs dos anys íntimament lligat a la gent,
perquè els veus cada dia, saps si ha tingut una nena, si la nena ha tingut el Serrampió, si l'altre s'ha divorciat, si l'altre...
És allò, t'acabes fent amic de tothom, no?
Perquè, clar, són molts dies, i molts dies intensos, no és allò d'anar a fer una carteta, no?
A vegades passen, per exemple, gravar d'exterior és tota una aventura, passes molts problemes,
i la gent s'emprenya, no s'emprenya, però són situacions que ho neixen la gent.
I de cop i volta, un dia s'acaba, i el dia que s'acaba, adiós, o sigui, no et tornes a veure ja mai més.
I en teatre passa igual, pots intimar molt amb el company, i el dia que s'acaba l'última funció,
l'endemà ja no et veus, i ja no et veus, perquè sempre dius, et trucaré, ens veurem, i no...
I és dur, a vegades és dur.
Us heu tornat a veure, per cert? Heu fet algun sopar que algun actor ja ha comentat?
Avui, avui, avui, el sopar de Despedida de Nissà, que en aquest moment hi ha 150 persones a l'hotel Hilton sopant a Barcelona, i jo estic aquí.
I aniràs ara, o...?
Sí, però no crec que arribi a res, arribaré ja quan estiguin a biquini ballant.
En qualsevol cas, és un bon comiat, no?, el fet que després de dos anys i mig, un grup d'actors, de tècnics tan nombrosos, doncs, ho pugui celebrar.
Sí, sí.
Però físicament i moralment no esgota treballar tan intensament en una sèrie com aquesta?
Esgota la temporada. A veure, no sempre tens el protagonista absolut de la sèrie.
Ells són molt hàbils i van fent pujades i baixades. Esgota, a mi m'ha esgotat els últims tres mesos que he tingut gairebé diari a les sis del matí.
Això sí que és cansat, no? Però jo ho he seguit, jo no estava cansada.
Jo ho he seguit, dos anys, tres anys, deu anys, m'era igual.
I el fenomen de massa escas...
Ho passava molt bé.
El fenomen de massa escas ho posen d'hi saga de poder? El fenomen mediàtic tan important que s'ha viscut a Catalunya que no havia passat mai?
No m'ho preguntis, perquè això no sé per què.
Sempre que m'ho pregunten penso els sociòlegs, ho sabràs jo.
però suposo que la gent, és que no ho sé, no ho sé.
Mira, el... no sé qui era, eh? Ara he fagut i ja no sé qui era, si el Maragall o l'Òstia Smart.
Però un dels dos, sabeu què va l'Òstia Smart? Deia que el dolor és una de les coses més populars.
O que hi ha hagut molt de dolor a Nistaga, potser s'ha fet molt popular. No ho sé.
I ha canviat una mica també la teva manera de ser després d'aquests dos anys i mig després?
Home, et canvien coses. Però no pel paper, per...
A veure, a mi, allò de la popularitat, a dies m'emprenyava.
Però clar, sentir-te... no tu, però sentir que l'Eulàlia era estimada.
Per tant, ta gent, home, et dona moral.
Francament, per què negar-ho, no?
Moltes vegades te paràven allà a qual carrer i dintre...
Escolta, com acabaràs a la sèrie?
Sí, no, m'han dit de tot. I com acabaràs, i que no et moris, i no et liis amb el doctor.
I per què no li dins a l'Eduard que ets la seva mare? Diga-li.
Sobretot aquest últim és, diga-li, diga-li.
I el fet de treballar amb el teu company de la vida... en un sentit mental, en la vida personal,
això no també pot arribar a esgutar mentalment?
O fins i tot no pot ser una cregua de cables en la teva vida personal?
No, és que ens vam conèixer així, ja. Ens vam conèixer al teatre.
Tota la vida hem treballat junts, hem treballat en moltes obres junts.
I, home, va bé, va bé, perquè comentes la jugada i dius,
hòstia, aquestes obanxes t'has passat, o això no ho tornis a fer, o aquí estàs bé.
Jo ara no sabria viure amb algú que no fos aquest ofici.
I quan vaig començar m'agoviava, eh?
Perquè eren moltes hores junts, assajàvem junts, fèiem la funció junts.
Però arribes a... bé, arribes a conviure d'aquesta manera, no?
Ja per acabar, deies que es feia l'amnissaga de poder,
més anys, dos anys, tornaries a fer de totes manes un altre serial, televisió?
Ara començaries un altre?
Sí. I, home, aquella alegria, sí.
És a dir, podries entrar al laberint d'ombres de seguida.
Home, i tant, a mi si et volen, si et volen que em cridin.
Emma, gràcies.
Gràcies a vosaltres, gràcies.
I van tant com aquí, no?
Què tal?
Doncs, això és bo.
Jo penso que últimament es va molt a teatre, no sé si pel factor televisió,
que és molt important, no?, fer tots col·labrons i tot això.
Però la gent va a teatre, i la gent de teatre estem encantats de la vida, d'omplir.
I si hi ha el sexe nostre, s'han acceptat com a passejar?
Sí, sí, sí, arreu.
Les reaccions són diferents.
Hem notat que si la fem més a costa, a llocs, doncs, on hi ha platja i tal,
la gent riu més, es relaxa més, és més problemà.
Si la fem a interior, la gent es tensa més.
Jo penso que teníem problemes de sexe a l'interior,
és una qüestió d'estar envoltats de muntanyes.
Però, però bé, bé, en general bé.
Alguna persona s'ha aixecat i se n'ha anat.
Però davant d'una obra de Dario Fó, suposo que més una vegada ha passat,
i no ens estranya, no?
Ja, no, en aquest muntany.
Sí, sí, sí.
De tal, gràcies.
A tu.
Oriol, Oriol Grau és un dels triomfadors de la nit avui al Teatre Metropol,
pel sexe nostre cada dia.
Deies abans que estàs molt content d'haver guanyat a casa,
d'haver guanyat el premi,
però heu guanyat amb l'àrbitre a favor?
Jo suposo que l'àrbitre estava una mica decantat,
perquè l'àrbitre era de Tarragona,
i això es nota.
Jo penso que la gent de Tarragona s'estima molt el seu,
i a mi m'agrada que es considerin trono com una cosa seva, no?
Hi havia obres que segurament eren molt millors,
però per nosaltres el fet que a casa se'ns recolzi,
és molt...
sortim a fora amb molt més orgull, no?
i amb més cara i amb més plante.
Com està anant el sexe nostre de cada dia?
Està anant molt bé.
Tenim moltes actuacions.
Suposo que es barreja en moltes circumstàncies,
el fet que alguns de nosaltres som televisius,
és un factor molt important.
Però després també que és una obra de Fo, de Dario Fo,
i després que parla de sexe,
que és una cosa comuna amb tothom,
fins i tot amb la gent que no ho practica públicament.
Capellans i Monges segur que n'han vingut més d'un, camuflat.
És curiós perquè el sexe nostre cada dia,
després ha tingut una obra similar, podríem dir,
ara mateix a la cartellera barcelonina,
l'Striptease, també,
amb un noi de protagonista i cinc noies,
quatre o cinc noies que l'acompanyen,
i també parlen de qüestions de relacions més o menys amb el sexe.
És un tema de moda?
Suposo que sí,
que ni vam ser nosaltres els primers.
Suposo que les noies de teatre
van començar a parlar d'homes,
parlant de sexe i tal i qual.
però, en tot cas,
si l'esgits que el públic encara hi segueix anant,
és que és un tema que encara no està resolt.
Tele, ràdio, teatre, què més?
Falta cinema.
Falta cinema.
Per quan?
Doncs...
Suposo que, no ho sé,
per d'aquí uns anys,
però que l'acabarem fent segur.
Seguríssim.
I a més,
tenim l'intensió de fer la guitarra bona o la pel·lícula.
És a dir,
com a Trono Bellegas,
podríeu la pel·lícula o no?
O parles com a Oriol Grau?
Com a Trono,
com a Terrat,
no ho sé perquè estic amb altres històries,
però que segur que fem una pel·lícula,
segur que sí.
Tard o d'hora.
En aquests moments,
de totes maneres,
tele, ràdio, teatre,
què és el que va millor?
Tot.
En principi, tot.
Jo estic encantat de la vida
professionalment parlant.
Personalment,
és allò que he dit a l'escenari,
que m'agradaria fer més sexe, no?,
i tant de treball.
Però,
professionalment, molt bé.
Totes les coses van molt bé.
La televisió va estupendament,
la ràdio, tot,
i la petita quota que tenim ara,
estan anant de puta mare,
i el teatre,
ja ho veus, no?,
ens premien,
i seguim tenint bolos i tal.
Jo estic encantat
amb totes les pessetes aquestes.
I les tendències de futur,
més tele,
menys ràdio,
més teatre,
o com anirà?
Si per mi fos,
seria més teatre,
perquè és el que m'apassiona realment, no?
La tele és ferragosa,
i la ràdio és agradable,
però no acaba de ser.
Per mi el teatre és l'essència de ser, no?
Oriol Grau,
gràcies i felicitats.
A vosaltres.
Estem amb Paco Moran i Joan Pere,
que acaben de rebre aquesta nit també
un altre dels premis aquí al Teatre Metropol de Tarragona.
Com valoreu aquest premi del públic de Tarragona,
després de tants anys fent l'estranya pareja?
El Paco ho ha dit molt bé,
quan hem rebut el premi,
que era el premi que més ens ha arribat al cor,
perquè era un premi donat per un públic.
No per uns senyors entesos,
que també ho agraïm,
però sí que nosaltres,
senyor Paco com jo,
som una mena de gent molt afeccionada al públic,
amb una relació molt directa amb el públic,
i que el públic ens ho agraieixi,
i ens digui,
ei,
sou aquí,
i sou amb nosaltres,
això realment posa la pell de gallina.
El Paco Moran deia que després de 35 anys
era la primera vegada que rebia un premi del públic?
Del públic, sí, és la verdad.
Además, és curioso,
perquè tinc dos premis molt importants,
aquest és un dels importants,
el Premi del Públic de Tarragona.
Però tinc un altre premi que és molt important
i és molt graciós.
Quan jo, en mi carrera de televisió,
estava en auge,
doncs jo reçubí el Premi al Mérito Agrícola,
que no té res a veure amb la profesió,
però simplement era perquè hacía un programa
que era del Ministeri de Agricultura,
que es de llaman Campos i Paisaques.
Esos són els dos premis més importants
que reçubí en mi carrera,
i més extraños.
El del Ministeri de Agricultura
i el del Público de Tarragona,
que és el més bonic de tots.
No deixa de ser curiós
que un actor tan popular,
de fet una parella tan popular,
però el Paco Moran,
que porta tants anys al teatre
en contacte amb el públic,
no hagi rebut fins ara mai
un premi de votació popular?
No, no tenia ninguno.
Tenia uno,
estuve finalista en Toledo,
hace unos años,
haciendo la muerte así en Tardugan Arquista.
Me quedé totalmente finalista.
Estuve por un voto, me parece,
no sé quién se lo llevó el premio,
pero estuve a punto de llevar
también por votación popular.
Lo que pasa es que sí,
tengo reconocimiento de muchos sitios,
de emisoras, de todo,
de pequeños premios de estos,
tengo...
De todas formas, Paco,
de todas formas,
no es tan extraño,
porque normalmente los premios
no los suele dar nunca el público.
Los suelen dar un jurado.
Jurados de instituciones, seguramente.
Jurados de instituciones,
la Generalitat,
el Ayuntamiento, quien sea.
pero nosotros estamos convencidos
y absolutamente convencidos
que si los premios fueran populares
los tendríamos...
Sí, los tendríamos a montones.
De hecho, el mejor premio del público
es el fet de portar
más de cuatro años ya,
fent la extraña pareja.
Cuatro años hemos cumplido ya.
Cuatro años y un mes.
¿Y cómo es una parella
de fet después de cuatro años
y un mes?
¿Fen cada niña la mateixa representación?
Extraña, esta es la palabra.
Extraña.
Es muy extraña
que una pareja esté cuatro años
y se lleven tan bien
como nos llevamos a nosotros.
¿Y físicamente y mentalmente
se puede aguantar?
Físicamente, mira,
aguantamos como podemos.
Y mentalmente también.
Eso no significa que durante el día
pensemos que hemos de hacer
la función.
Pero un copo estamos allá,
mira, el Paco y yo
somos dos actors
que nos lo pasamos bien
trabajando.
Que la gozamos,
que nos dicen.
Gozamos la comedia
y la gozamos
porque el público nos responde.
Y cuando veus el público
y veus que se lo pasan tan bien
y tú también te lo estás pasando bien,
ya dices, bueno,
un actor no puede esperar nada más.
Potser sí que un día
tindremos el premio
a la Generalitat.
Potser sí que un día
al Paco Moral
le donaran la creu de Sant Jordi.
Cosa que dubto.
Però mai serà,
mai serà
com aquest premio
de quatre anys,
de cinc anys,
al Teatre Ple
i al públic
aplaudir-nos
i agrair-nos
que els estem feliços.
¿Y fins quan?
Yo creo que sí.
Yo creo que llegará un momento
en que nos reconocerá Barcelona
y que nos darán
un gran premio.
Yo estoy seguro.
Sí, tenemos.
Sí, pero tenemos el del público,
que es importante.
Pero no, los medios políticos.
El troban a faltar,
potser ho diuen amb una mica
de recansa, no?
El fet de no tenir
un reconeixement
per part de les administracions.
No, les administracions no.
Lo que pasa que sí,
tenemos que ha venido
Durán y Lleida a vernos,
ha venido el presidente Pujol
a vernos,
ya, políticos han venido.
Ha venido la Infanta,
ha venido el Josep Carreras,
todos los jugadores del Barça
i la gente,
i la gente.
No,
nosaltres ja sabem
que ni el Paco ni yo
no treballem mai
al Nacional de Catalunya.
Però ni nosaltres
hem de treballar
al Nacional de Catalunya,
ni ells han de fer
les nostres funcions.
Dedicado al seu lloc
i al nostre lloc
és molt important.
En qualsevol cas,
fins quan l'estranya pareja,
fins que el públic ho digui?
No tenemos fecha.
No tenemos fecha.
Está previsto
hasta cumplir los cinco años
y si baja,
pues entonces haríamos la gira
ya por toda Cataluña.
Ya haríamos,
no haríamos simplemente
los lunes como estamos haciendo ahora,
sino que haríamos el martes,
miércoles, jueves,
los días que saliera,
y la gira por España.
¿Os imagineu la representación
de la nit de cap d'any
del año 2000
fent l'estranya pareja?
No te'n vagis gaire lluny,
eh?,
perquè ja hi som.
I casi, casi
que la tenim colla avall, eh?
Sí, sí.
La empresa cree que sí,
que llegamos al año 2000.
A Tarragona
ja heu vingut
unes quantes vegades,
sis vegades, crec,
en diverses tongades.
Tornareu a Tarragona
amb l'estranya pareja?
Pues voy a dar la primicia, sí.
En septiembre
venimos con la estranya pareja
al campo de mar.
Per les festes de Santa Tegla,
potser.
Quantes representacions?
Boc, dos,
suposo que dues.
I esmobileus a buscar
entrades perquè n'hi ha
estiracabelles.
Penseu que en aquests moments
a Barcelona
el teatre està venut
amb tres mesos d'entelació.
I no és broma, eh?
Vull dir, és així.
Serà la primera vegada,
potser, que esteu
a l'auditori del Camp de Mar,
perquè les altres vegades
ja havíeu estat
al teatre metropol
i ja a l'auditori.
Que per cert,
el Pago, com i el felicidem a Tarragona
perquè té l'espai teatral
més maco,
espai escènic més maco
que a Espanya.
És de totes maneres
difícil fer teatre
en un lloc a l'aire lliure
com a l'auditori o no?
No, no.
No, és un sitió fenomenal.
Jo he treballat
a gust a gust
en el Camp de Marte,
de veritat,
i que me parece,
com ha dit el Juan,
uno de los teatros
más bonitos
a l'aire libre
que hay en España.
Així que la gran notícia
que podem donar
als oients de Tarragona Radio
és que torneu al setembre,
dos dies,
quins dies,
ja sabem els dies.
Exactament,
16, pot ser el 16,
ha de ser dos dilluns,
dos dies seguits
per Santa Tegla
el públic de Tarragona
es tornarà a aplaudir.
Estarem aquí.
Doncs Joan Pera
i Paco Morán,
moltes gràcies
i sobretot
moltes felicitats
per aquest premi del públic.
Gràcies a tots vosaltres.
Gràcies.
Adeu-siau.
Estem amb el Toni Soler
i la Rosa Andreu
cridant aquí enmig
de l'acritori
al Teatra Metropol
després d'aquesta
supermegagada
d'entrega de premis
als millors del 97
que sembla gaire bé
al Festival de Eurovisió.
No sé com està
la Rosa i el Toni.
Tu mira el caset
i no miris tant a la Rosa.
això per començar.
Déu-n'hi-do a la Rosa
com està, eh, Toni?
Ui, ui,
que malament que comencem.
Està com un bombó.
Ja ho sabia jo abans, eh?
Per això l'he vist abans que tu.
Per què has vingut a presentar la gala?
Perquè li donaven un premi
a la teva dona?
Perquè la Rosa
m'ha obligat a venir-hi.
Però no,
ha vingut encantat, eh?
Home,
que m'esponteries.
Hi ha xantatge al darrere,
o sigui,
no ho direm, però...
Però el Toni Soler
coneixia a Tarragona
o no tenia ni idea?
Muralles,
muralles de Tarragona.
Li encanta venir a Tarragona.
M'encanta Tarragona,
m'encanta la part vella,
m'encanten les muralles,
m'encanta tot.
A més jo sóc un gran fan
de la romanitat
i Tarragona per mi
és una cita inexcusable.
Oh,
que bé que fan.
Ho has vist?
Així treguem el cinc.
M'han donat les relíquies.
Saps, Rosa?
I el prèvi de l'obra de teatre
per una obra que es diu
El sexe nostre de cada dia?
Això,
per això la pregunta era
si això de cada dia
a què es referia,
perquè això em sona a xino.
Sí, a mi també havia de fer
em vaig decidir fer l'obra
perquè com que a casa
molt, molt no
es vaig dir
ver si fent l'obra
doncs...
Ara,
quan ho fem...
Faig alguna cosa.
Em vols petar tot, clar,
perquè llavors ja no ens en recordem.
Clar.
Som com tu, virgins,
com el John Lennon
i el Yoko Ono.
Eh?
Tornem a començar,
dius, hòstia, com es feia?
Eh?
No, però es diversit, eh?
Perquè llavors he anat investigant
i tal, i bé, eh?
I quan investigues dius,
ah...
No,
i fa les coses noves,
després de tant de temps
saps els nous
i la Rosa Andreu
són conscients
d'haver estat
les primeres persones
que han pogut entrevistar
a l'Eulàlia
després de morta.
Sí, senyor.
Sí, la meitat
són conscients del privilegi,
clar que sí.
Llàstima que això
no hi havia a les càmeres
recollint-ho, eh?
Era una primícia.
Sí, n'hi havia, la meitat.
Sí?
Home, segur que n'hi havia,
ara, tu.
Sí, com és que la Eulàlia...
Ai, per la Emma
és una actriu de primera
i fa molta il·lusió.
Com una copa d'un pi.
Uns malalts de tele com vosaltres,
us ha agradat el final
tenir saga de poder?
Sí.
A veure, jo l'hauria indultat
amb el cor a la mà
però realment
si tu romies...
A l'Eulàlia.
A l'Eulàlia, l'Eulàlia.
L'hauria indultat
perquè s'ho mereixia,
perquè s'ha, bueno,
s'ha convertit en tan bona
que acabi feia angúnia, no?
Que tot ho volia arreglar
i patia tant
per arreglar-ho tot.
Ja, ja, ja.
Però aquest és un debat...
Calla!
Que ha redimit tots els seus pecats
però que en el fons
en el fons havia de morir
perquè no podia viure en Castellosa
tota la vida, pobra.
I al Toni li ha agradat el final o no?
A mi sí.
A més, és un debat absurd.
El personatge es mor igualment
perquè s'acaba la sèrie.
Per tant, no ens ha de fer pena.
Mal que mal matau.
Que materialista, no?
Que poc romàntic
en aquest final de sèrie, no?
Ah, ja t'ho digués.
És un final assolutament romàntic.
No seria el seu fort.
Vols callar un moment?
És un final assolutament romàntic.
Es moren els dos amants junts
i és molt maco.
A mi m'ha agradat molt.
Jo estic d'acord totalment
amb els guionistes.
I al final del notari
i de la Montserrat Capdevila
tots aquests personatges
també creieu que els guionistes
s'ho han fet bé o no?
Sí.
A Capdevila una mica sado, eh?
El tema.
Home, no.
Paraplègica i cuidant la...
Però està bé, està bé
les miranetes de la iaia Capdevila...
Ai, Capdevila era la iaia, sí.
La iaia Luquetti.
Luquetti.
Viu de Luquetti.
Era viu de Luquetti.
La viu de Luquetti.
Sí.
Les miranetes aquelles molt subtils
perquè d'aquesta porra...
Ah, no.
Pagarà tot el que ha fet la bruixa.
Sí.
És guapa que està, Rosa.
Sí.
Gràcies, carinyo.
Realment, avui està molt guapa la Rosa, Andreu.
Hi ha un altre club de fans de Tarragona,
més del de Nisaca de Poder.
Hi ha un altre club de fans a Tarragona
que és el del Hosmar
que demana a aquest club de fans
que vingui a Tarragona.
Per què no ha vingut a Tarragona?
Vindrà a Tarragona o al Hosmar?
L'Andrea, tres localitats bastant alatzar
que van ser, si no m'equivoc,
Osser Vera, el Vendrell i Banyoles.
I per no fer-ho típic,
les tres capitals.
I, bueno, però pot venir després.
En Hosmar té una carrera independent
de la de malalts de tele
i, per tant, pot venir
quan el senyor alcalde el cridi
per fer un acte benèfic o alguna cosa.
No?
Tengo una crida al senyor alcalde
perquè el porti
o el nomeni alguna cosa.
I el predilecte.
I el predilecte.
A la Rosa, Andreu,
li agrada especialment el Hosmar, físicament?
O no es pot contestar això
davant del Toni Soler?
No, fent una de la veritat
m'agrada més el Toni.
Ho sento.
Quina diferència
entre el Hosmar i el Toni Soler.
Ho sento per les fans del Hosmar.
A veure, no té res que envejar.
A veure, si parléssim de les parts
que més exhibeix en Hosmar,
doncs, el Toni no les exhibeix,
però jo et garanteixo
que les té molt millor.
En qualsevol cas,
les properes actuacions del Hosmar són?
Perdó, però estic,
ara veig tot corros.
No pots contestar res, ja.
No, no,
en Hosmar actua...
Això, per quan s'ha met?
Això és avui, dilluns a la nit.
Avui, dilluns a la nit.
Avui és dilluns a la nit.
Mà, dimarts, durant el programa,
durant l'estiu de la mà de la tele,
actua en directe
de passar al rei de Barcelona
i dissabte se'n va amb l'equip TT
a Birmingham
a actuar a fora del recinte
del Festival d'Eurovisió
on, a part d'actuar,
no el deixem, collons,
perdó, conxo,
i entreguem un manifest
al director general de la UER,
Unió Europea d'Ordidifusió,
demanant que Catalunya
pugui participar
en properes edicions del Festival.
És a dir, que creieu que
el proper any, per exemple,
Catalunya igual actua allà.
De veritat?
Home, sí, està difícil,
però jo crec que com a mínim s'ha d'intentar,
que és una mica bo, eh?
Ah, i tant que sí.
I després de Birmingham
s'acabó Fosmar?
Home, en principi
amb els de tele,
sí.
Però molt Fosmar,
amb els de tele,
però Fosmar,
com he dit abans,
d'una carrera que havia començat abans
i que espero que continuïm els anys.
I amb els de tele,
i Toni Soler i Ros Andreu,
com l'estranya pareja?
4, 5 anys,
per tota la vida?
Ah, amb el corri,
està, de moment,
Toni Soler i Ros Andreu,
els anys que vulguis,
ara amb els de tele,
que de moment...
Els de tele esperem que una mica més, sí.
Una mica més, sí.
Però com tu saps,
la tele tot és efímer
i per tant estem a disposició
del criteri de l'espectador,
que no és ni millor ni pitjor,
com tu saps,
per tant ja veurem què passarà.
Toni Soler,
Ros Andreu,
gràcies,
bona nit i felicitat.
Gràcies.
Bona nit, gràcies.
Gràcies.