I el gripau blau us explicarà ara un conte.
Avui és el llibre d'Alícia, de Pep Alvanell.
Quan vaig allargar el braç per prendre el llibre de la lleixa,
vaig sentir una veueta al meu darrere que em deia amb un pic d'irritació.
Què fas?
La biblioteca estava deserta.
Si més no, això és el que jo em pensava.
I aquella veu que em va clavar un ensurt...
Em vaig girar de cop i escorcollava amb la mirada a les zones d'ombra i de claror,
intentant esbrinar qui m'havia adreçat la paraula.
No vaig veure ningú, fins que un conill,
que es ventava nerviosament amb un ventall blanc,
va sorgir d'un racó penombrós.
Què fas?
Va repetir raptador.
Prenc un llibre.
Vaig respondre desma tot meravellat.
Això ja ho sé, ja ho he vist.
Va replicar, picant impacientment el terra amb un peu.
Però, quin llibre agafes?
El d'Alícia.
Fou la seva resposta,
mentre accelerava el ritme del ventall i del peu.
Què?
Vaig dir jo que ja començava a picar-me.
Vol dir que no és un llibre per a tu.
Va fer una altra veueta que sorgia del racó fosc.
Aquest llibre és nostre.
I com el conill, una noieta va aparèixer de la fosca
i amb les mans, pinçant les vores del vestit de randes,
em va fer una graciosa reverència.
Sóc l'Alícia.
Va afegir presentant-se.
Molt de gust, jo sóc un lector.
Adult.
Feu el conill com aquell qui et recrimina alguna cosa.
Et faria mal afecte.
Va dir Alícia assenyalant el llibre amb un cop de cap.
Segur que et faria mal afecte.
I ara?
Deixem-lo estar.
Va remugar el conill.
Potser fins i tot serà divertit.
Veure quin afecte li fa.
Però què m'ha de fer?
Vaig exclamar obrint el llibre i començant a llegir.
Encara no havia passat de la primera pàgina que l'Alícia ja m'escriu de Saba.
Pare! Atura't!
Què hi ha?
T'encongeixes, vas llegint i et vas fent petit, petit.
És curiós.
A mi em passa a l'inrevés.
Quan el llegeixo em vaig fent gran, gran.
Lògic.
Posava cullerada al conill.
Tu ets una nena, ell és un adult.
Però què vols dir?
Jo ja m'entenc.
Va murmurar el conill girant cua i anant-se sense acomiadar-se.
No li en facis cas.
Va dir Alícia.
Regmuga molt, però és molt bona persona.
Ai, ja t'has desencongit.
Ja tornes a ser gran.
Així doncs, si no llegies, retornaves a la vida, a la mida normal.
Vaig tornar a posar-me a llegir i em vaig empassar un bon plec de pàgines.
Quan vaig aixecar els ulls, vaig ensopegar amb l'esguard de la nena, que em contemplava ulls clavats.
Em pensava que t'aniries fent petit, petit, fins a ser com un microbi.
Però no.
Quan has arribat a la meva alçada, ja has parlat.
Has parat d'encongir-te.
Ara, ara podríem jugar una estona.
Prou. A què?
A escriure.
Sempre que puc, jugo a escriure una novel·la molt divertida.
I ja li has posat títol?
Sí.
Es diu Lewis Carroll.
I fa partida riure.
Em va notificar amb un posat tot seriós.
En el racó d'ombra, una colla d'animals es va posar a riure.
Va ser llavors que vaig pensar que potser valdria més despertar-me, si és que dormia.